VIATGES MOTXILERUS

UN LLARG SILENCI (QUE RES DETURA)

2012-01-22T21:56:00.000-08:00

Mil. Mil experiències i mil vides. Gent de tot el món i cap a tot el món. De totes les professions, classes socials i tendències musicals. Memoritzo els noms i intento recordar-ne la feina i els països on han viatjat o bussejat, ni que sigui durant 3 dies; i, després, canvio de nou, i 12 noves cares, inquietuds i manyocs de manies; 12 nous noms a recordar. Tan ràpid com aconsegueixo recordar-los, el meu cervell aconsegueix olvidar-los. Alguns romanen en la memòria, per quelcom (bo o dolent o curiós) concret; d'altres romanen a la llista d'"amics" del facebook; alguns d'aquests, segurament em felicitaran pel meu aniversari, i d'aquests, alguns ho intentaran personalitzar i fer amb ingeni, mentre d'altres compliran amb el happy birthday.

Els dies volen, les setmanes s'atropellen unes a les altres, i les vides i experiències passen per davant en càmera ràpida, com si tingués el comandament a distància amb el botó de forward encallat. Una nit al llit propi. Tres nits compartint habitació amb les cuineres i el roncador de l'enginyer, al qual, no sé perquè, tothom té mania. Una nit en llit propi. Cinc nits a coberta, algunes compartint la fresca amb mil·lions d'estrelles, d'altres, amb tormentes d'estiu.

Totes aquestes experiències donaríen per fer deu o cent escrits pel blog, però tot va massa de pressa, i no paro per a escriure-ho i compartir-ho; uns articles substitueixen als altres, unes vides substitueixen a les altres, i, al no escriure'les, unes esperen a ser tatxades per les altres.

I, mentre, mil temes em servirien per escriure, per comentar l'actualitat relacionada amb els nostres viatges. Mil·lions de vides continuen avançant, tot i que el blog segueixi mutis i a la gàbia. Les morts de civils se succeeixen a Siria. La tensió entre Iran i els Estats Units segueix creixent, amb un final impredectible. Kim Jong Il, l'Estimat Líder, mor, deixant el poder de la República Democràtica i Popular de Corea al seu fill. I, al sud de Tailàndia, continuen les morts i els atemptats en una guerra de la qual ningú es molesta a parlar; allà, els independentistes musulmans segueixen reclamant el seu Regne de Pattani i, l'espiral de violència no s'atura, repressió-acció-repressió-acció...; a la premsa local cada setmana s'hi narren les noves accions armades i s'hi mostren fotos dels llocs dels successos o de les víctimes, però, com que aquestes no són occidentals ni afecta els nostres interessos, ja s'ho fotran. I ningú ho escriu, ningú es para a explicar-ho. Però això no vol dir que no continui passant i evolucionant. Tot i el silenci, el món no s'atura.

NATURA MORTA (ARBRES OFEGATS I FOSCOR MIL·LENÀRIA)

2011-11-30T19:32:00.000-08:00

L'arbre és mort. Passo volant entre les seves branques immòbils i podrides. Miro endavant i, entre la boirina, es distingeixen siluetes macabres d'altres arbres morts, que semblen dibuixades per un Tim Burton inspirat i fosc.

Floto travessant aquest paisatge; em dona la impressió que en qualsevol moment apareixerà el genet sense cap, o que una de les branques prendrà vida, m'envoltarà amb força i m'intentarà ofegar. Però aquí res és mou. Sense voler, toco una de les branques i s'aixequen partícules de podriment, que ves a saber quan temps fa que descansaven sobre aquell tros de fusta oxidada. Les partícules queden allà, flotant, no cauen, la gravetat no les fa anar avall, ni el moviment o les corrents d'aire tampoc les fan moure; floten, com jo, sobre les branques. Tot és immòbil, com si el temps s'hagués parat en un moment llunyà i indeterminat. I allà segueixen, sense moure's, quan deixo de mirar-les.

De sobte, en la foscor verda, es dibuixen les siluetes de roca polida durant mil·lennis, la boca del llop, foscor misteriosa i estalactites sòlides i imponents guardant l'entrada. Passo pel voltant de columnes que desapareixen en un fons llunyà, i forço la vista per intentar travessar una foscor que tira terra endins, potser fins al centre de la terra? Bellesa o por? Tot i forçar els ulls i mirar de penetrar en el desconegut, la negror no em vol desvelar els seus secrets.

Una silueta es mou; sembla que hi ha vida. La bestiola se m'apropa sense manies; la seva ceguesa fa que fins que no em toca no sembla que sàpiga què sóc. S'allunya amb calma, ha viscut sense depredadors.

Es hora de, poc a poc, sortir a la superfície i flotar pel llac. Miro els penya-segats calcaris que em rodegen, amb els arbres creixent de forma impossible per les seves parets; em cobreixo amb una ma per protegirme d'un sol masssa alt, i em sembla que, d'un moment a l'altre hagi de sortir un pterodàctil volant de darrere les muntanyes (em trobo en una de les selves més verges i antigues del món), o que hagi de sentir els trets de les guerrilles comunistes que es van amagar aquí als setanta i principi dels vuitanta, o sentir els plors i els xiscles de la gent que va morir en la terrible epidèmia que va desolar la zona a mitjans del segle passat, o sentir el soroll de les branques i els passos de milers d'animals mirant d'escapar de l'aigua envaint-ho tot, saltant marges i atravessant carrers deserts de pobles ja evacuats. O, fins i tot, miro d'imaginar-me quan, fa milions d'anys, aquest espectacular paisatge, que ara es reflexa al detall en les quietes aigües del llac, era, submergit sota les aigües oceàniques, formant part d'una gran barrera de corall que anava des de el Vietnam fins a Borneo; quins peixos hi devia haver llavors? quines bèsties t'hi hauries creuat si hi haguessis bussejat llavors?

Toca enfilar-se a la barca i tornar cap a les casetes flotants, llisquem per aquestes meravelloses i misterioses aigües, mentre un ocell exòtic passa volant per sobre dels nostres caps i va a descansar sobre uns arbres, des de els quals, demà a primera hora, els gibons cridaran per donar el bon dia, amagats en aquesta tupida selva, habitada per tigres, elefants salvatges, lleopards i per, ves a saber, quantes coses més. Bellesa i misteri.

SANG I SUOR A LAMALERA (ELS ULTIMS DEL MON)

2011-10-25T06:25:00.000-07:00

1.L'illa de Lembata ja és tan sols una silueta al fons, i ens seguim allunyant. De sobte, algú crida: “lumba lumba”!! Mirem cap a la direcció a on assenyalen, i allà el veiem: la seva esquena gris amb l'aleta inconfundible. I no va sol, en veiem més; nedant en grups, fent salts acrobàtics fora de l'aigua, passant a tocar de la barca... deixem de contar-los al cap d'un moment; n'hi ha desenes. Ens meravallem i intentem la frustrant tasca de fotografiar-ne un mentre salta. Tot és fantàstic. Si no fos perquè els hem vingut a matar.

2.La sang passa per sota dels nostres peus, i les nostres xancletes floten pel riu vermell que omple el cul de la barca. Els seus ulls sense vida juraria que ens estan mirant i, la seva boca, segueix amb aquell somriure que fa que sembli que, els dofins, sempre estiguin contents. Tres dofins. Tres lumba lumba jauen davant nostre. Semblen de plàstic, però les ferides dels harpons i la sang hi aporten el realisme cru. El sol és criminal. Tornem cap a terra. Gràcies a Déu.

3.Ajudem els pescadors a estirar la barca fora del mar i, fent-la córrer sobre troncs, pujar-la platja amunt cap al seu rústic cobert, fet de fustes i bambú, i adornat per ossos, mandíbules i vèrtebres de balena. A la sorra, jauen els trofeus de la jornada de pesca d'avui, els tres dofins. El nen trist, despullat, surt de la platja i s'hi apropa, amb la seva mirada melancòlica. S'ajup al costat d'un d'ells i se'l mira, després ens guaita a nosaltres, i com ja havia passat la primera vegada que el varem veure, ahir, mentre miràvem la posta de sol, no ens torna el somriure. Continua mirant-se el dofí, directament als ulls, i li agafa la aleta, i li amanyaga la pell suau i plastificada.

4.En aquest recòndit poble de la illa de Lembata (Indonèsia), Lamalera, generació rere generació els seus homes han sortit a pescar amb les seves artesanals barques de fusta i els seus llargs arpons de bambú com a única eina. El que els ha fet famosos és que són l'únic racó del món on es pesquen balenes amb harpó, i degut a la (evidentment) poca quantitat que en maten al llarg de l'any, ho tenen permès per goberns i organitzacions conservacionistes.

Deu ser espectacular veure com, amb aquelles petites i (dóna la impressió que) inestables barquetes, s'apropen a una balena, de molta més embergadura, i la ronden i la controlen; i en un treball en equip sense fisures, busquen el moment adecuat, en que el més veterà i expert saltarà amb el seu arpó de 6 metres i, amb una força i punteria exepcionals, si té fortuna, l'encalçarà, i començarà una lluita sanguinària, de tu a tu, on la balena farà el possible per a escapar-se i tirar avall, i els pescadors per a rematar-la, i tornar a terra amb aquella quantitat t'han exagerada de carn, que alimentarà a tothom durant un llarg període de temps.

5. “No Baleo” ens diuen, no és època de pescar balenes. No podrem veure l'espectacle de l'home contra la natura, en aquest cas, a diferència de les grans flotes pesqueres, la dinamita o les xarxes quilomètriques, bastant igualada. Justa, però sanguinària. Justa, però, per uns occidentals de vida fàcil i pulida com nosaltres, i que viuen de nedar entre els habitants dels oceans, trista. Aquesta és la seva vida i la seva forma de supervivència; el menjar no es va a comprar al supermercat, sinó que se surt al mar a guanyar-se'l. Ja deu fer dècades que en aquest racó es viu de la caça de balenes, dofins, peixos lluna o mantes, com quelcom racional, amb objetivitat. Així és la vida, i no hi ha lloc per plànyers per aquests pobres animalons riatllers, ni per sentir-ne pena. Bé, excepte, potser, pel nen trist.

SOMRIURES EN MOVIMENT (MOMENTS A FLORES -INDONESIA)

2011-10-12T22:20:00.000-07:00

"Portrait! Portrait!". Van uniformats i tenen veus agudes. Tornen a casa al sortir de l'escola, i caminen cap als seus poblets respectius, entre camps d'arros, arbres de mangos i palmeres. Portrait? deu ser cosa del professor de l'escola de la zona, mai ningu ens havia demanat que els fessim un "portrait" (retrat), el classic es el photo, photo, photo, photo!!!! Els les fem pero no s'estan quiets, massa esverament per parar un sol segon.

No et demanen que els facis la foto perque esperin diners a canvi ni que els l'enviis, sino tant sols per l'emocio de ser retratats; i si, despres els ensenyes la fotografia que has fet, riuen com bojos al veure's dins d'aquella minipantalleta. En els nens fa gracia, pero aquesta estranya emocio de ser retratats per que si, xoca mes en els adults, ancians, families senceres,... que tambe t'ho demanen amb falera, sobretot en llocs on l'afluencia guiri encara no es tan normalitzada i potent com en llocs com Bali, on el que et criden els locals acostuma a ser: Transport! o Massage!

En llocs com Larantuka, Lamalera o Waywerang, la solicitud de fotos es continu, i no cal dir res de la serenata de Mister! Hello, Mister! Miss! continu; les passejades son continues converses que giren al voltant del nostre lloc d'origen (Messi!!!),com estem, on anem,....fa molta gracia, fins a un punt en que cansa i el saludador simpatic numero 137 es queda sense resposta i, si fa calor i estem cansats, el saludador simpatic numero 163 s'emporta una mirada amb cara de gos.

En alguns dels pobles, les caminates es converteixen en una mena de processo infantil que, per a algu que s'ho miri desde fora, pot recordar al conte del Flautista de Hamelin (tot i que nosaltres no toquem la flauta, nomes fem fotos i suem) o un cercavila amb gegants (un servidor, amb la seva longitud, paga mes d'un riure, i de dos); a la poblacio de Lewolewa, a l'illa de Lembata varem arribar a arrossegar un seguici de mes d'una cincuantena (i aqui no hi ha guardia urbana per a dir que nomes eren 5) de nens d'edats i vestimentes del mes variat (nenes amb el mocador islamic, nens amb samarretes del Barca, del Milan o el Chelsea, nens espellifats , xavalets modernissims,...), xisclant, controlant els nostres moviments, dient tonteries i xiflant-se cada cop que desenfundavem la camera. Una estona fa gracia.

Tornant d'un dels viatges, el meu pare hem va dir que tant al blog, com als mails o en les explicacions de batalletes posteriors, sempre parlavem de la simpatia de la gent, dels somriures, de la seva naturalitat i espontanietat. Potser es veritat, ens podem fer pesats amb aquest tema; pero, la veritat es que et pots acabar cansant de les mesquites, de les pagodes, de les platges paradisiaques amb palmeres o de veure gent enfilada al sostre d'un autobus, pero els somriures no perden mai la gracia. Sempre els reps amb la ilusio del primer viatge.

LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

2011-10-07T03:16:00.000-07:00

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.

MARXAR DE CASA PER TORNAR A CASA (DE VELLS AMICS I FALSES PROMESES)

2011-09-23T03:06:00.000-07:00

“Hey boss, you are back!”, l'indi de la botiga de tratjus a l'entrada del Siam Oriental Inn ens ha reconegut al moment, i això que Khao San Road deu ser un dels racons del món on hi ha més fluxe de turistes rònecs de motxilla com nosaltres, “Yes, we are here again; at the end, everybody returns to Bangkok”. Sap que amb nosaltres no farà negoci, ja fa unes quantes vingudes al Siam que es va donar per vençut, tot i que provar-ho, ho va provar fort, com tots els sastres indis (que no són pocs) que ens creuem per la zona; deu ser que cobren per metres de roba utilitzada i, al veurem a mi, tan allargassat, deuen pensar que els solucionaré el mes.

A la recepció de l'hotel, on fa temps que ja venim directament (o sia, sense buscar i comparar), també ens reconeixen contents, i ens registrem sense mirar l'habitacle a priori, sabem el que hi ha. El preu és molt correcte, hi ha tantes habitacions que sempre hi tens el teu llit on caure mort, i està al centre del merder; un colega que hi va anar per recomenació nostra va comentar, a posteriori, que era una mena de picadero, i donat que els tais hi tenen prohibida l'entrada ho dubto...potser sí que són passadissos freds amb pilons de portes que condueixen cap a habitacions fredes, però és el Siam, i ens hi sentim com a casa.

A la nit, el Gecko també segueix com sempre: les cerveses tan fredes i barates com sempre, les camareres tan “mones” com sempre, la desfilada de turistes i altres especimens, tan freaky com sempre, i els expats (expatriats) a la taula llarga de l'esquerra, tan torrats, demacrats i miserables com sempre (de fet, força més). “Hello again! One big Tiger and two glasses, as always?”
Vora el monument a la Democràcia els vermells segueixen fent-se veure al carrer, amb les banderes, les cintes al cap i quantitats infinites de merchandising del més divers (desde davantals de cuina a adhesius del Taksim, banderes de la seva germana o samarretes del Che o el Fidel; la diferència és que ara són al Govern (després de guanyar, per milèsima vegada, unes eleccions democràtiques).

Bus de nit, de contursionisme encarcarat de postures impossibles per mirar d'agafar el preuat son, amenitzat per un karaoke massa intempestiu, per arribar a Khao Lak, on deixem els equips de submarinisme i altres petracols per a que ens els guardin fins que d'aquí un mes hi tornem per a treballar. Plou a bots i barrals. Raining cats and dogs (?). Els carrers són com eren fa uns pocs mesos quan varem ser aquí, però enfangonats i amb uns bassals que, al pas d'un cotxe a tota castanya, resulten del més irritants. Alguna parelleta, resguardada sota un paraigües cedit pel seu seu hotel o resort (evidentment, a aquesta parelleta, quan els van ensenyar els catalegs i prospectes del paradís on anaven a passar la lluna de mel, a preu de ganga fora de temporada, l'últim que se'ls va acudir agafar va ser un paraigües...i el triquini i la crema solar agafant pols al fons de la maleta), es passegen resignats i entren a una botiga de souvenirs darrere l'altre, com a única opció per matar les hores de les idíliques vacances. El tsunami ja podia haver vingut un dia com avui, enlloc d'aquell Sant Esteve petat de parelles acaramelades i famílies amb ganes de diversió i platja; ja és tenir mala baba.

I ara, uns dies més tard, som a Nusa Lembongan, al costat de Bali, caminem per les seves estretes carreteretes ( o carreronets, pel cas), veient un nen en bicicleta per aquí, una familia en un ciclomotor tronat per allà, una parella de surferos amb estètica de Patrick Swayze i (que semblen) curts com una tampanissa, més enllà...L'illa manté la seva tranquilitat i genuinitat que fa que hi anem tornant quan tenim ocasió, però cada cop hi ha nous bungalows, restaurants recentment oberts, petits locals d'internet...suposo que cada cop seran menys els que es resignaran a viure del cultiu d'algues veient com els seus veins embutxaquen fort gràcies al turisme. Entrem al World Diving per interessar-nos per fer unes inmersions amb mantes i mola moles (peixos lluna) i, al moment, els xavals indonesis que hi treballen ens reconeixen: “Hello!!!! Spaaaaiiiinnnn!!!!” (nanos, ja varem quedar l'última vegada que nosaltres, d'Spain, ben poc; però és igual, deixem-ho estar). “Hello again! How are you?” “Barcilona sticker???” “Barcilona t-shirt???” Merda, l'Anna tenia raó, són més llestos que la tinya, i després de més d'un any encara se'n recorden que, a l'acomiadar-nos, ens varem comprometre a portar material del Barça. “No, sooorryyyy....we come from Thailand; we have been a long time without going back to Barcelona”. Mentida podrida. La vella tradició dels occidentals de trencar promeses i jugar amb les ilusions del “tercer món”. “The next time for sure!!” Mentida podrida; tot i que ara creguem que ho farem segur i que serem molt males persones si no ho fem, amb el pas del temps, les experiències i la colecció de fotografies i de persones que ens han regalat els seus somriures i la seva ingenuïtat, aquesta promesa passarà a formarà part del passat, d'un lloc i d'un capítol més del viatge.

DE TERRORISTES SUICIDES, TEMPLES ESPLENDOROSOS I PROCESSONS FUNERARIES ASSASSINES (REDESCOBRINT MARCO POLO)

2011-08-16T04:24:00.000-07:00

"La majoria té un peu molt gran i l'altre molt petit, però no obstant això caminen sense problema", és una de les qualitats d'una ètnia resident al desert del Taklimakan xinès, el més llunyà a qualsevol mar, i per tant, el més dur del món. La naturalesa és sàvia, i costa imaginar perquè hi hauria d'haver gent, en un particular lloc del món, amb els peus de mides tan diferents; sembla que per caminar no tenien problema, però al parar la pèrdua d'equilibri devia ser la hòstia.

Aquesta és una de les increïbles i interessants descripcions que fa el famós Marco Polo en la seva "Descripció del món", una obra que val la pena llegir i rellegir per retrobar-hi llocs on pots haver viatjat, paratges amb els quals has somiat i personatges dels quals has sentit a parlar tota la vida. Potser hi ha fragments que es fan una mica pesats i que et llegeixes en diagonal (no ho digueu a ningú), però curiositats i "frikades" com l'esmentada fan que t'enganxi. Com que els de la família Polo eren dels primers europeus a arribar a aquests paratges, es podien permetre el luxe de fer aquestes descripcions tan fantàstiques, sense que, en aquells temps, ningú ho pogués contrastar; tot i que, com que el lloc on residia aquesta tribu tan amorfa era tan summament recòndit, potser continuen allà, enmig de la polsosa soledat del desert, sense que cap escriptor de Lonely Planet s'hi hagi acostat a tafanejar i documentar aquella penya amb un esclop del 48 i l'altre del 32.

Llegeixes sobre el Kurdistan, el Caixmir, el Tibet i els budistes (que ell anomena "idòlatres" i coneixedors de les arts diabòliques), sobre l'"abominable" Mahoma i sobre els temuts sarraïns.

"Són gent àvola, tallabosses, lladre, assassina i traïdora. Passen el temps alçant el colze." és la descripció dels habitants d'una altra zona visitada en el seu llarg viatge de principis del Segle XIII; racista i estereotípica, com moltes de les seves descripcions de grups de gent; avui ho prohibirien per ser políticament incorrecte, però quan el llegim no busquem correcció, sinó les opinions d'algú que en aquelles èpoques (sense guies de viatges, ni blogs, ni National Geographics ni avions,....) va fer aquells viatges. El que ens interessa quan llegim les aventures de Polo, Ibn Battuta, Huxley o Domènec Bonaventura són les seves opinions dels llocs i de les gents; aquella ciutat de Tabriz, que descriu com a "la ciutat més bella i noble", porta d'entrada a l'Iran on (apart del gang de puces que ens van estar atacant fort en aquella habitació pollossota) varem passar uns molt bons dies amb la seva gent i pels seus carrers, però que no tenia cap atractiu especial; com canvien les coses (però que bé que ens ho varem passar en aquella ciutat, observant la manifestació de DOWN WITH THE USA en el nostre primer dia per les terres perses). Definitivament, no feu servir aquests relats de viatgers de fa segles com a guia per a decidir on aneu i on no.

El venecià ens parla de temes que, al llarg dels viatges, ens havien apassionat, com aquells primers terroristes suïcides, els Assassins (el nom dels quals, i la paraula en sí, provenen de Al-Haixaixin, els que consumeixen haixix), als quals vaig fer esment en l'escrit "Al·licients siris (Luis Buñuel i els primers terroristes)" de 23/11/09; aquest grup de musulmans ismaelites dels S.XI i XII que feien assassinats polítics en els quals el que el duia a terme sabia que moriria però que, gràcies a això, aniria al paradís.

Un altre tema que ja ens havia cridat molt l'atenció, i al qual ell també fa esment, és el dels zoroastrians (sí, els de Zaratrusta), els adoradors del foc, l'origen dels quals ell explica amb una meravellosa història/llegenda protagonitzada pels Tres Reis Mags (els de veritat, no els nostres pares); aquest curiós culte ens ha anat apareixent en els nostres periples per llocs com Iran, Síria o Índia, i, per als que us interessin les religions, val la pena aprofundir-hi (per entrar a un dels seus temples vaig haver de posar-me un capell que era com un gorro de forner...però bé, això és una anècdota; l'interès d'aquests va força més enllà d'aquest peatge que et fa passar cada religió, a la seva manera, per a entrar en el seu territori).

I hi ha Xanadú, aquell palau que Marco Polo descrivia com a esplendorós, espectacular, bellíssim,... esdevenint, a partir d'aquí, en un lloc mític de l'imaginari col·lectiu, i convertint-se en protagonista de musicals, o donant el nom a la mansió de Charles Foster Kane (el de la mítica pel·lícula Ciutadà Kane). M'agradaria veure com està ara aquella població, segur que, com a tot arreu, els humans han aconseguit que perdi tot aquell esplendor i bellesa. Que us hi jugueu?

Curiositats i més curiositats, que val més la pena que descobriu llegint el llibre de les meravelles (subtítol de l'obra) directament. Però va, una última cosa que, personalment, m'ha cridat molt l'atenció: explica que els Grans Khans (aquells poderosíssims "emperadors" mongols) quan morien, eren duts a enterrar a un lloc sagrat; haguessin mort on haguessin mort, el seguici mortuori viatjava els jorns que fes falta, i a través dels paratges necessaris, per a complir aquesta tradició; el maco del tema és que es carregaven a totes les persones que es trobaven pel camí, creient que així tots aquests anirien a parar allà on era el difunt Khan, i el servirien...explica que arribaven a ser desenes de milers de desafortunats (o afortunats, si realment existia aquell més enllà fantàstic). M'imagino que, si el dia en que es mori el monarca de l'Estat Espanyol, els seus soldats volguessin seguir la mateixa tradició i fessin el mateix (pelar a tota la gent que es trobin pel camí), amb la quantitat de babaus, xafarders i vassalls atontats i miserables que hi ha en el nostre país, el Rei tindria, allà, a l'altre món, on crii malves, un servei de molts milers de persones; essent l'enveja del temible tàrtar Genguis Khan.

COREA DEL NORD - DPRK ARRIBA A VIC

2011-07-29T11:34:00.000-07:00

"L'arròs és socialisme!" Potser, en fred, aquesta expressió pot sonar estranya, fins i tot, per alguns, ridícula; però és un dels lemes que s'ha utilitzat a Corea del Nord des de fa més de 50 anys. L'arròs és un element vital en la majoria de països asiàtics, base de la seva alimentació i mitjà de vida de gran part de la seva població. Per Kim Il Sung, pare de la República Democràtica i Popular de Corea, l'arròs era un element clau per a tirar endavant el país, després de la guerra i la destrucció absoluta que va suposar aquesta. L'arròs com a símbol d'unitat, d'esforç i de lluita per a avançar i sobreviure tots junts. Com varen explicar-nos en la nostra visita al país, a l'època del transplantament, fins i tot la gent de la ciutat (guies inclosos) es traslladen al camp per col·laborar en aquesta dura tasca.

"L'arròs és socialisme!" és el lema d'un dels 190 cartells que formen part de l'Exposició Corea: el pes de la història, que es pot veure fins a l'11 de setembre al Museu de l'Art de la Pell de Vic. Aquests cartells estan ordenats cronològicament, i tenim a ma un paper amb la traducció de tots els seus lemes. Des de "Produïm molts capolls de cuc de seda de bona qualitat!" fins a "Visca l'exèrcit popular, la força revolucionària que preserva la victòria del socialisme!", "Arranquem a temps les males herbes!", "Endurim com una roca el nostre poder revolucionari!", "Adorem de manera audaç el lideratge del partit!", "El coneixement és poder. Llegim més llibres!" o "Seguim al peu de la lletra l'obra del partit!", tots aquests cartells, amb les seves magnífiques il·lustracions socialistes i revolucionàries, ens van mostrant les idees que ha volgut anar transmetent el govern del país durant aquests més de 50 anys; i, a través d'aquests, si tenim una mica d'idea de l'historia del país, podem anar veient les prioritats de Kim IL Sung i Kim Jong Il en cada moment, des de els inicis de la revolució, on es va començar amb força potenciant tots els camps (agricultura, indústria,....) amb, tot s'ha de dir, un gran èxit, fins als anys 90, de la gran fam i la misèria màxima (entre les causes va haver-hi la caiguda de tot el bloc socialista, o unes grans inundacions) que van portar a la desesperació i la fugida de molts ciutadans, anys en que els lemes dels cartells exposats aboguen par la fidelitat al partit i a l'obra socialista.

Pel que fa a l'estètica dels cartells, poc han canviat en totes aquestes dècades, aquí ni photoshops ni altres programes de muntatge, tots es basen en aquests grans dibuixos, uns de molt simpàtics i que transmeten felicitat i optimisme al poble (camperols riallers, soldats riallers, nens riallers, proletaris riallers,...) i d'altres d'estètica més agressiva i combativa, amb els protagonistes normalment de perfil i enarborant llibres rojos, armes o estris varis. N'hi ha algun altre de més tètric i que ens porta a la memòria, altra vegada, el 1984 d'Orwell, com els que parlen de delatar els traïdors i on es veuen nens assenyalant (cap on suposadament hi ha els botiflers).

Apart de tota aquesta nodrida col·lecció de cartells, hi ha 4 televisions on es poden veure, contínuament, documentals i pel·lícules; aquesta part audiovisual també té força interès per a aprendre encara una mica més del país, tot i que en alguns dels casos aniria bé tenir subtítols (documental sobre la reconstrucció del país, o el que tracta específicament sobre l'Estimat Líder Kim Jong Il); i, al final, en un "petit cinema" es projecten pel·lícules nord-coreanes, patriòtiques i, des de el nostre punt de vista cultural, força cutres, amb els seus zooms in i zooms out marejadors, i els seus arguments senzills (en aquesta només es subtitula una de cada 5 frases, però n'hi ha prou per seguir, sense problemes, la trama); com els cartells, les pel·lícules sembla que no hagin canviat gaire en els últims cinquanta anys, i es faria difícil de diferenciar la que es projectava (de 1986), la que s'estava editant en els estudis de cinema de Pyongyang quan varem ser-hi, o alguna dels anys 50 o 60. Però val la pena fer-los un cop d'ull, ja que les pel·lícules ens ensenyen molt sobre el país on estan fetes, sobre les seves històries, les seves inquietuds (o les dels seus governs, com en el cas de DPRK) i el seu sentit de l'humor (que no és ni millor ni pitjor que el nostre, sinó diferent).

"Sembrem més de vint gira-sols per família!" diu un altre dels cartells; "Reunifiquem la pàtria amb la sòlida unió del poble", diu un altre. Doncs som-hi.

P.D. 1. la fotografia que il·lustra l'escrit no és de l'exposició, sinó que és d'un mosaic que hi ha als estudis de cinema de Pyongyang, però que és del mateix estil que els cartells esmentats, mateixa estètica i ètica.

2. agraïments al Tortamón, aquell que és quan viatja que hi veu clar, per informar-nos sobre aquesta exposició tan interessant.

ELS TANCS TORNEN A HAMA (DE QUAN VAREM CONEIXER EL CODY)

2011-07-11T06:38:00.000-07:00

El Cody mira a banda i banda abans de parlar-nos dels Germans Musulmans, fins i tot abans de mencionar-ne el seu nom. Mirem, també, cap a tot arreu, per si hi ha algú estrany o que ens segueixi, però a la tènue llum dels pobres fanals que il·luminen aquells carrerons tan atmosfèrics i tant estrets no s'hi veu ningú; bé, un gat que s'enfila a una finestra i, al fons, un home geperut entrant a una petita mesquita de barri a resar, fa uns segons a sonat la crida del muetzí Al·lààaààààà`Akhbar.

Ens parla de la massacre del '82 (any en el que al Cody encara li faltaven 7 anys per néixer i nosaltres ja en feia 7 que corríem per aquest planeta), que va acabar amb tot aquell barri absolutament enfonsat, derruït, destrossat i desintegrat, i amb desenes de milers de morts. Fa menys de trenta anys, aquells carrerons, pels quals passegem, tant macos i tan tranquils, al costat de les famoses i impressionants sínies de fusta, eren un camp de batalla, de bombardejos i trets. Qui ho diria. A les ordres del President Hafez Assad (pare de l'actual president), fart de les protestes i sublevacions contra el seu poder (podríem dir) absolut, els tancs varen rodejar la ciutat, i els avions de l'exèrcit la varen bombardejar. I no en va quedar res, apart del parell de carrerons agradables i silenciosos pels quals passegem amb en Cody, i l'home que va a resar.

“Proclama que cuenta con la apreciación y apoyo de todos los pueblos del mundo, y especialmente del campo socialista, encabezado por la Unión Soviética!” ho recita el Cody amb un espanyol força perfecte, si tenim en compte que només fa 5 mesos que, auto-didàcticament l'estudia; de fons sona també la veu del Che en el discurs a la ONU que té gravat al mòbil; la frase final la fem en cor els quatre; el mòbil, el simpàtic del Cody, l'Anna i jo: “Pátria o Muerte!”. Parla molt bé l'anglès, va estar estudiant francès pel seu compte, fins que fa cinc mesos va conèixer uns turistes de Madrid i li va agafar pel castellà. Fa servir webs d'Internet, intenta llegir diaris i es baixa pel·lícules en la llengua, com El Che, del qual se sap el fragment mencionat, o Lucía y el sexo, que va trobar massa grollera (en un país així deuen veure-ho com porno del guarro). El coneixem pel carrer, demanant-li on hi ha un internet cafè, ens hi acompanya i mentre nosaltres contestem els mails de la família i els amics, ell es connecta al seu. Com que li hem explicat que la nostra llengua és el català, després d'1 hora navegant ja ens engalta, altra vegada amb accent prodigiós, coses com : “encantat de coneixe'l”, “benvingut” o “moltes gràcies”.

Passem unes quantes tardes amb el,l i compartim pensaments i experiències. Va nàixer a Abu Dabhi, on el seu pare va estar treballant per a fer una bona bossa i tornar a Síria, on va obrir una clínica veterinària. Són nou germans, tots del mateix pare, però no de la mateixa mare; el pare té dos dones, i va alternant les nits a casa d'una o l'altre, els parells la menganeta i els senars la pepeta...no sembla mala idea...ai! Ara estudia veterinària, aquí a Hama, però no hi té masses amics, i per això es dedica a estudiar idiomes, per si algun dia pot marxar d'aquí. "Vaig conèixer un americà", ens diu, "al centre de Damasc, i varem sortir de festa", somriu, era la primera vegada, i es veu que es va ajuntar amb un peça, ja que diu que va acabar dormint en un pis amb ell i unes noies, no sé que hi va passar, però diu que aquella nit li va canviar la vida.

"Molts nois musulmans se'n van al barri cristià a veure les noies", comenta tot pícar, però jo no ho faig. I parlem de moltes altres coses del país; diu que pots ser comunista, o socialista, o nazi,...i que ningú et dirà res, però el que no pots fer és dir res sobre el president, que llavors sí que et caurà el pèl, i li expliquem que al nostre país, amb la Monarquia va per l'estil. I el que també està mal vist i té números per a que et detinguin i t'interroguin és anar amb barba o pinta d'islàmic radical, aquí els tenen molt controlats per evitar problemes. Espeta que, aquí, no hi ha mai ni manifestacions ni vagues, i ja li està bé; suposo que havent nascut anys més tard de l'últim merder polític gros, està acostumat a això, que la gent no protesti. No hi ha manifestacions ni vagues.

Dos anys més tard, al juliol del 2011, les anomenades revoltes àrabs, que varen tenir el detonant d'un suïcidi a Tunísia, han esverat i canviat molts països, havent arribat a Síria, i a la ciutat de Hama, amb els seus irresistibles i embafadors postres, les seves grinyoladores i fotogèniques sínies, la seva simpàtica i xerraire població, i el Cody, amb el seu aprenentatge accelerat d'idiomes i les seves nits d'insomni amb els losers als internet cafès 24 hores. Els tancs, els trets, les corredisses, el fum i la sang altra vegada. En els moments d'escriure això hi ha milers i milers de persones manifestant-se als carrers de la ciutat; els règims s'entesten en usar la violència extrema contra els pobles, però així només creen màrtirs i els màrtirs creen més odi i més consciència; com més manifestants han anat morint a les ciutats de Síria, com a Hama, més gent surt als carrers. Mentre, per aquests mateixos carrers es passeja l'Ambaixador d'Estats Units, per a donar suport i ànims als que “are expressing their right to speak for change”. Fantàstic. I el Cody deu ser al seu poble (fan vacances universitàries a la mateixa època que nosaltres?), o en un internet cafè, o parlant amb algun turista i iniciant-se en l'italià, l'alemany o el flamenc; no semblava carn de manifestació ni de merders. De fet, no ho semblava ningú, en aquella ciutat de gent esplèndida i somrient. La manifestació continua, així com els tancs i els soldats disposats a tot. Ningú neix carn de manifestació ni de merders; però les circumstàncies t'hi poden tornar. Buscaré el pacífic i intel·lectual Cody a les imatges d'Al Jazeera.

BANGKOK, ALTRA VEGADA (S'APROPA UNA TEMPESTA?)

2011-06-27T07:23:00.000-07:00

Tenen cap d'animal però cos antropomòrfic, i vesteixen amb tratju i corbata. Estan currats i fan el seu efecte. El fons, darrere aquests estranys éssers, que suposo representen els polítics (de l'oposició, és clar), és de color groc, i en un requadre: vote NO. Al costat d'aquests originals cartells n'hi ha molts d'altres, amb figures antropomòrfiques i cap humà, bé, de polític. El fons és vermell, en alguns; vermell i groc, en d'altres; blau o verd. Tots estan escrits en tai però haurien de faltar-te uns quants bulls per no deduir que el que reclamen és el vot dels seus conciutadans. Menys les bèsties alicatades, que diria que el que volen és que la gent no voti.

La propaganda electoral és el toc nou i diferent d'aquesta megaurbs asiàtica, per la qual ens movem com si fóssim a casa. La resta de coses segueixen com sempre. Altre vegada, la xafogor. L'intent de sortir de la zona de Khao San, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda, és missió impossible; la merda de calor humida reprodueix, altre vegada, l'àngel exterminador de Buñuel; ho proves però no pots, a la mínima que treus el cap de la zona de carrerons, botigues, toldos i Seven Elevens aireacondicionatats, t'ho repenses i retrocedeixes. I que seria Bangkok sense la xafogor?

Sucs de taronja naturals. Samarretes amb llums i música incorporada. Una parella de honeymooners pijus. Talls de mango i papaia. Vambes falsificades que fan molt goig. Carnets de conduir de San Marino, Puerto Rico o la Conxinxina. Totes les temporades de Lost o Weeds a preu de saldo. Vestits hippys i bermudes Billabong. Platets de Pad Thai, i rotllets de primavera a 10 bahts. Ancià europeu malfet i adinerat amb joveneta tailandesa, atractiva i “enamorada”. Passaports suecs, carnets d'estudiant, de la Sorbona o Harvard, i carnets de periodista, per si et ve de gust de colar-te a una zona en guerra. Grups de noietes nòrdiques fent la ruta pel sud-est asiàtic a cop de Lonely Planet, i de farra en farra y tiro por que me toca. Ping Pong Show (sí, aquell on mosses habilidoses escupen pilotes de pingpong, i no precisament amb la boca). Imants de nevera amb monjos i elefants. Very strong cocktails. Sandàlies molt xules i massa econòmiques (que d'aquí tot just un parell de setmanes de calçar-les, et faran repetir allò de: lo barato sale caro). La última tonteria rentable dels germans Farelli i l'últim dels Radiohead. Pantalons Molecule i vestits colorits i moderns, para el niño y la niña. A Khao San hi ha de tot, i tot és possible.

Dues motos a tota pastilla ens passen a tocar, i els seus passatgers han d'abaixar els caps per no picar amb els tendals de les parades de roba, esquiven turistes despistats i giren cap a un carreró d'on surt una ambulància, i n'entra una altra. Hipnotitzats, seguim el soroll de les sirenes, el morbo ens guia sense pensar i, sense pensar, ens posem carreró endins, més com la canalla abduïda que seguien aquell famós flautista pedòfil, que no pas l'Ulisses que seguia el cant de les formoses sirenes. Aquí de formós no hi ha res; pilons de xafarders i policies. Ens fem pas entre la gent i, amb el meu coll allargassat, a mode de periscopi, miro de divisar el que passa. Un grup de persones arrossega una llitera on hi jau un home (farang, indi, tai? No ens posem d'acord) amb la cara rebentada, és cavalcat per un infermer que pretén que li fa el massatge cardiovascular, per a que la claca pensi que li està intentant salvar la vida, però conscient que, a aquell home, ja fa una estona llarga que li ha passat la vida per davant, ha atravessat el túnel amb la llum blanca al fons, i ja espera tanda a les portes del cel. Shooting, ens diu algú. Collons. Three, dead. Conxu. Ajustament de comptes i màfia, deduïm ràpidament. Reculem, i tornem a ser al cor del motxilerisme (i, cada cop més, del maletesambrodisme) mundial, aliè al que ha passat deu metres més enllà. Aquí a ningú l'importa que tres miserables hagin arribat al seu game over; aquí continuen els somriures, aquí tot segueix en venda, i ràpidament oblidem aquella carnisseria. Sorry, how much is this skirt?

Asseguts a la terrassa del Gecko Bar recordem perquè, després de tantes visites, encara disfrutem tant de Bangkok. People-watching del bo. Potser la zona és molt turística, però seure a fer unes cerveses i mirar, i riure, i criticar, no té preu; aquí hi ha material de primera i molt variat: des de el que va arribar a la zona quan encara era un cau d'aventurers, fugitius i seguidors de la New Age, es va jalar un tripi, i ja no en va marxar, als nous hippys que van amb la cervesa de 640 ml en una ma i els estris de fer malabars a l'altre, al grup de rossos catxes amb samarretes de la cervesa Chang o del tubbing de Vang Vieng que han vingut a menjar-se el mon i en els quals el seu rostre és un barem fiabilíssim de la minsa quantitat de neurones que poblen aquell cap de cara bonica, cabells esblanquinats i gorra girada; o als engominats amb maleta de rodes Samsonite super segura, polo Lacoste, i mirada de desconfiança cap a les bandes, i cap a tot el que es mou, que cada cop en són més; el tuktuk amb els despistats que acaben d'arribar, les dones akha intentant vendre souvenirs, o la parella que es pensen que estan tan bons que es poden posar la roba que vulguin (olleres grosses, barrets de gàngster, samarreta de ratlles de marineret, pantalonet pujat fins a sota els pits), però que en realitat foten una mania i una ràbia que els arrebossaries de quitrà i plomes i els arrossegaries per tota la ciutat. Bangkok, en aquesta zona, és aquest gran circ mundial que no embafa mai, i on sempre acabes trobant algú conegut. I on tot és possible.

Demanem una altra Tiger grossa, ens mofem d'algú (sempre tens aquella justificació clàssica que la meitat del món s'encarda de l'altre meitat), tornem breument al tema del tiroteig i del tiu amb la cara feta un estofat de vedella, ens posem una mica nostàlgics pensant amb el que arribarem a trobar a faltar Koh Tao i la gent que hi deixem; i meditem sobre les properes eleccions, en les quals sembla que els vermells de Taksim tornaran a guanyar, i els grocs de la monarquia, les classes mitjes altes i l'exèrcit, que ara amb aquells cartells tan ocurrents intenten boicotejar les eleccions, es tornaran a enrabiar.

Polítics amb cap d'animal sobre fons groc. Acusacions de corrupció; en un país on dir que un polític és corrupte és com dir que el menjar és molt picant. Es veuen alguns núvols negres al cel. Potser ja feia massa que hi havia sol; tot i que a la llunyania sempre es podia veure la negror. Els núvols s'apropen ràpid, i, en aquest país, els ruixats ja hi són un clàssic. Fons de colors retallats per polítics amb fisonomies humanes i somriures preparats, en un país on els somriures són la cosa més espontània que hi ha. La llum del sol comença ha desaparèixer i la negror esborra les ombres. Pel bé del país, esperem que només sigui un fals avís, i que l'instint de l'home del temps de pacotilla que portem a dins s'equivoqui.

TOTES LES TONALITATS DEL VERMELL (UN TOMB PER COREA DEL NORD-DPRK, SEGONA PART)

2011-06-21T01:18:00.001-07:00

Quan el tren comença a travessar el pont, mirem per la finestra, i el canvi de país es fa més que evident; aquell riu sembla que no tan sols separi dos països, sinó que separi dos mons diferents, dos èpoques diferents. Endarrere deixem la República Democràtica i Popular de Corea, perdent de vista 3 xemeneies d'altures diferents, que no fumegen; una sínia que, segons la rumorologia xinesa popular, mai ha arribat a funcionar, i que, es diu, està allà per demostrar que ells també s'ho passen bé; un parell de casetes, i alguns homes amb l'uniforme del país (vestit de color verd o blau i, a la solapa, el pin del President) mirant com el tren s'allunya. Al costat del pont pel qual estem passant amb el tren n'hi ha la meitat d'un altre, el Pont Trencat, que unia Corea amb Xina, però que els americans van bombardejar als inicis de la desconeguda i oblidada Guerra de Corea, i així ha quedat, com a record d'una més de les brometes pesades que han anat gastant (i gasten) els amics dels Estats Units. I, a davant, la República Popular de la Xina, amb tot el seu embafament de llums de neó, cartells lluminosos, anuncis cridaners i agressius, grues de la construcció i edificis gegantins. El contrast és tan extrem que produeix mareig.

Un dels companys de tour comenta, respirant per la finestra: “ja s'olora la llibertat!”, i un altre deixa anar una frase lapidària, que sembla que tan sols jo trobi absurda i desafortunada: “quines ganes que tinc d'anar a un McDonald's per a poder tenir/prendre (en anglès: have, que donaria els dos sentits) una mica de llibertat”

Desembarco a Dandong, el poble fronterer, a l'altre banda del riu que separa les dos pàtries “roges”, mentre els altres continuen cap a Beijing. Només he estat uns deu dies fora del món (auto-anomenat) “real”, però sembla que hagin estat mesos. Semblo un pagès de poble que arriba a la gran ciutat.

Grues i més grues serveixen de background de la gran estàtua de Mao que et trobes només sortir de l'estació de tren; el país està en total expansió; i l'estàtua és un dels pocs punts comuns que pots trobar amb el país de l'altre costat del riu. El xinès que em recull m'explica un acudit molt popular sobre l'estàtua de Mao; un acudit sobre l'estàtua?...després d'aquests dies a Corea del Nord, el primer pensament és de perill i d'agosarament extrem, però aquí és diferent. Mentre a Corea del Nord, l'imatge del President (el difunt Kim Il Sung) i del seu fill, l'Estimat Líder (Kim Jong Il) són el més sagrat del més sagrat (p.e. no es permet doblegar el diari The Pyongyang Times, perquè a la tapa -sempre- hi ha una foto de Kim Jong Il visitant algun lloc, i seria una falta de respecte; o, un altre exemple: a la gran estàtua de Kim Il Sung només li pots fer fotografies des de davant, i de cos sencer), a Beijing mateix tens molts productes de moda que utilitzen cartells i estètica socialista per fer broma, o samarretes d'Obamao, on es barreja l'imatge de Mao amb la d'Obama. Uns per massa i els altres per massa poc.

A la nit visito un bar que em recomanen, ple de llums de tots colors, pantalles gegants, noies ballant sobre la barra, puntxadiscs i, a totes les taules, joves amb pentinats que se suposen moderns i vestimentes que es deuen suposar fashion i cool; la majoria dels quals, enlloc de parlar entre ells, estan entretinguts amb el seu mòbil. El contrast ara ja és exagerat, sembla que hagi passat del blanc al negre, o del cel a l'infern, tot i que no sabria dir quin és cadascú; bé, les llums, el soroll i les noies lleugeres de roba crec que fan punts per a que això sigui l'infern.

Al matí visitem l'extrem oriental de la muralla xina, al nord de la ciutat, que acaba just en el rierol (aquí l'amplada del riu és d'un parell de metres) que separa els dos països. El guia ens havia promès que veuríem pagesos nord coreans, com quan et prometen que en una immersió veuràs taurons martell, o que en un passeig per la selva, veuràs tigres. Com en els altres casos, no n'hi ha ni un, però no suposa cap decepció, després de deu dies de voltar pel seu país i veure'n a grapats, de pagesos nord coreans, sense que suposés una experiència tan excepcional; pagesos asiàtics treballant al camp, ni més ni menys. En relació amb això, una companya del tour per DPRK va dir que la misèria que estàvem presenciant en aquell país era exagerada, jo vaig respondre que de misèria no n'havia vist (i no vol dir que no n'hi hagi, però als llocs on havíem sigut no n'havíem sigut testimonis), i ella escandalitzada em va dir: “mira per la finestra, tot són camps i gent treballant al camp tot el dia! Això és misèria!” No vaig saber que respondre, però el fet de relacionar gent treballant al camp i misèria em va semblar mesurat amb el mateix barem que: BigMac = llibertat. Sense comentaris.

Després se'ns va dur a una volta en barca per la part més ampla del riu, a Dandong, una barca plena de xinesos i de coreans del sud que paguen per poder ser el màxim aprop de la costa nord-coreana, i així, tots armats amb càmeres de fotos i binocles, poder veure aquelles estranyes persones que viuen en aquell país tant estrany. La gent els espia i es sorprèn, els senyalen, miren, sembla que s'imaginin que veuran éssers amb dos caps, o quatre cames, que veuran soldats atonyinant gent o persones picant pedra; el que hi ha a l'altre banda és gent asseguda a la vora mirant cap a nosaltres, mirant la barca i mirant els rasca-cels que coronen Dandong, amb les llums de neó i les grues construint a tot drap; el món real. Després de tots aquests dies intensos en aquell país, voltant-hi i prenent centenars de fotos, no és fins ara, mirant-ho des de fora, en que m'adono realment de l'aïllament del país i de la diferència amb la resta del món globalitzat. Em miro la República Popular i Democràtica de Corea des de la barca, amb pena per aquella gent asseguda allà, en les seves vestimentes “socialistes”, mirant cap a nosaltres, estranyats; i allà a la barca la gent amb les càmeres fotogràfiques, consumint begudes refrescants, menjant gelats compulsivament, comprant records i continuant amb el seu voyeurisme amb els binocles. Tant sols falta que tirin cacauets.

El Ng i el Sam, els dos xinesos amb els quals tinc oportunitat de parlar (un a Dandong i l'altre a Beijing) més extensament, i als quals els puc fer totes les preguntes que se m'ocorren, coincideixen en que en ara, el seu país, l'únic que té de comunista és el Partit Comunista que ho controla i governa tot; hi ha, pel populatxo, la falta de llibertat que va lligada al socialisme, però n'és l'únic; ja no hi ha sanitat, educació o habitatge gratuïts, al contrari, tots els serveis són molt cars. Hi ha la llibertat del neoliberalisme, llibertat per a qui té fortunes, per a poder invertir-les lliurement i, lliurement, multiplicar aquestes fortunes; hi ha moltíssims nous rics xinesos que no saben ni on gastar els diners i que volen estar a la última i mostrar que són rics; però, a la vegada, òbviament, hi ha milions que no tenen res, ni els serveis bàsics que sembla que, amb Mao, tenien assegurats. L'espai entre uns i altres, em diuen, cada cop és més gran; la vella història del sobrevalorat capitalisme: o ric o pobre (i, segurament, tindràs totes les butlletes per pertànyer al segon grup). Evidentment, només és l'opinió de dos persones enmig dels milions de xinesos que hi ha, per tant, d'una representativitat, matemàticament parlant, insignificant; però a mi em serveix, i més tenint en compte que venen de dos persones amb estudis, diners i viatges per l'estranger a l'esquena, no de dos pelacanyes que realment necessiten l'assistència de l'Estat per sobreviure.

Si els dies dins de Corea del Nord van ser de menjada de l'olla continua, de contradicció constant, de salt en salt d'una banda de la balança a l'altre, intentant no estar a la banda del món neoliberal i de la visió que ens donen d'aquest país, però mirant de no ser tampoc massa temps a la banda de l'eix del mal i del que em venen dins del país, aquella perfecció impossible...No ho sé, des de aquesta altra banda encara em trobo més perdut i indecís; però em miro, altre vegada, aquesta Xina de formigó, llums de neó, negocis i negocis, nous rics i nous miserables, i dels starbucks i els nuggets de pollastre, i una cosa tinc clara, si això és la llibertat i el progrés, a mi que no m´hi busquin.

TOT RECORDANT MAO

2011-06-09T21:23:00.001-07:00

A la Porta de la Pau Celestial (la traducció al català ha de ser algo així), davant de la mítica Plaça Tiananmen, a Beijing, hi ha aquesta imatge del Mao, on dia rere dia milers de xinesos, vinguts d'arreu de l'imperi, s'hi fan fotografies; les imatges del Sr. Tzetung són de les poques coses que, a primera vista, et recorden que ets a un país que es fa dir República Popular i Democràtica, i que en altres temps, havia estat comunista.

LES DOS CARES DE LA LLUNA (UN TOMB PER COREA DEL NORD, PRIMERA PART)

2011-05-28T02:15:00.000-07:00

Des de la planta 40 les vistes són espectaculars, i la tranquil·litat que ja respira la capital de dia, de nit es fa més evident; hi ha alguns grans edificis importants il·luminats, els fanals són quasi inexistents, i per les calçades, poques llumetes s'hi veuen, algun autobús tardaner i prou, els pocs cotxes que corren de dia, de nit ja són a dormir.

40 pisos més a prop del cel, i amb la poca contaminació lumínica que hi ha, les estrelles es manifesten en tota la seva plenitud, i la lluna és ben rodona. Deu ser lluna plena, o deu faltar poc, perquè brilla amb tota la seva potència i és un cercle perfecte; me la miro una estona, mira que l´he vista i mirada cops, però sempre m’hipnotitza. M’encurioseix la seva cara fosca, la que no es veu, la que ara queda anul·lada per la banda que se’ns mostra, lluminosa i blanca.

Tanco els ulls. Estic baldat; els últims dies han sigut intensos i cansats, pel cos i per la ment. Córrer molt, veure moltes coses, i digerir (i analitzar) molta informació.

Per relaxar-me, penso en l’espectacle que acabem de veure al Palau dels Escolars; i, com diu el nom, és tot un senyor palau (com a mínim de dins) gegant i elegant, de grans columnes i sales i vestíbuls infinits. Aquí, a les tardes, hi venen, en aules repartides al voltant d’aquests majestuosos i gegantins vestíbuls, els nens més estudiosos i amb més llums; hi broden, dibuixen, ballen o hi canten, i en el show que acabem de veure, ens demostren que ho aprenen a la perfecció: les veus, els balls, els instruments,...a aquelles edats i amb aquella perfecció, no crec que Joe Satriani pogués superar al nen del banjo (de quants anys? Sis o set?). Són (o els han fet) artistes de cap a peus, tots amb els seus mocadors vermells al coll i els seus somriures perpetus. Tot és perfecte; amb aquelles veus i posada en escena ens emocionem, aplaudim com bojos i a la sortida, comprem, un rere l’altre, com zombies, el DVD d’aquests espectacles.

I això em porta a pensar en la visita a aquell orfenat; tot de colors, joguines, professores a cada aula, murals, flors,...i les cançons que ens van cantar, amb una precisió increïble, per aquelles edats de parvulari, amb el somriure sempre a la cara, afinant i fent les coreografies sense vergonya, amb disciplina quasi militar. “so cute” (Que mono) era la frase més sentida i pensada, i somriures de felicitat; però passa l’estona, i les cançons dolces i aquella perfecció ensucrada es va tornant una mica estranya.

Les cançons alegres (i sovint patriòtiques) són per tot arreu, des de el coronel que ens en canta una a l’autocar (després d’ensenyar-nos el mur que ha construït Corea del Sud seguin tota la frontera), a les cambreres de restaurant, o les guapes i simpàtiques dependentes de l’àrea de servei més estranya (a la vegada que tranquil·la i agradable) que he vist mai, de l’autopista més estrany que hi deu haver (uns 6 carrils per banda amb quasi cap cotxe circulant-hi). Sempre les cançons, els somriures dolços, l’harmonia perfecte. Com als parcs als festius, on milers de persones reunides per grups d’amics o familiars juguen a jocs, mengen, s’entrompen i ballen i canten, del nen més petit a l’anciana de la família, ataviada amb el vestit tradicional, que fa més diumenge. Se’ls veu contents i disfrutant, com a la bolera o als parcs d’atraccions que hem visitat, i on ens hem barrejat amb la gent de la gran ciutat.

Les cançons que ens han anat cantant em tornen al cap: la de benvinguda, un clàssic que anirem taral·larejant tots, en un moment o altre, la de Kim Jong Il, de melodia enganxosa, o la Internacional en coreà (cantada per un grup de cambreres uniformades, no cal dir que moment de pell de gallina).

Torno a mirar la lluna, desprèn tranquil·litat...em fa pensar que tot el que em anat veient en desprèn, tant aquí Pyongyang, amb les seves avingudes sense cotxes i les flors de colors (moltes d'elles semblen de plàstic, però donen color, que és la seva funció) per carrers i balcons; com a les zones més rurals i allunyades, on no se’ns permet fer fotos perquè sembla que som els primers turistes que voltem per aquells paratges i no volen que els locals es violentin amb la presència de càmeres i estranys. Ho trobo just. Camps i camps d’arròs; poblets reconstruïts, amb gust, després de la guerra de Corea que ho va arrasar tot. Carros tirats per bous. Bicicletes. Nens i grans que saluden somrient, estranyats per aquell autobús ple d’alienígenes circulant per aquella carretera, sense asfaltar però completament plana, per la qual devia fer hores (si no dies) que no passava cap vehicle a motor Tampoc es veuen controls policials ni militars armats controlant a la gent, com seria d’esperar. La tranquil·litat d’avançar poc a poc per aquelles carreteretes, sense gasolineres ni bars de carretera, ni grans supermercats ni anuncis per tot arreu. En aquests paratges visitem cooperatives i granges, altre cop, perfectes: els porcs tenen molt més espai que molta gent a la ciutat de Barcelona, i a la guarderia dels conills, aquests tenen unes atraccions per jugar-hi que serien l’enveja de qualsevol guarderia de canalla de Pedralbes.

Miro, abans d’adormir-me, de recordar que més hem visitat, i recordo les zones esportives amb aquells palaus d’esports immensos (un per ping-pong, un per boxa, un per bàdminton,...i la gran piscina, molt popular ens comenten, tot i que en aquells moments allà, com a la resta de llocs, no s’hi veu ni una ànima; la gent deu ser treballant o a estudi), l’hospital de la maternitat, amb sales impol·lutes on es te cura de les dentadures de les embarassades, zona de raigs UVA per als malalts als quals no els toca el sol, la sala on hi ha els trigèmins i qua-trigèmins que hi neixen (400 dels primers i 5 jocs dels segons, en el que va d’any; se’ns mostren unes joies molt elegants que es regalen als nens en aquests casos), i una habitació amb televisions i telèfons per a poder comunicar-te i veure’t amb la parenta ingressada i així evitar el perill, si està delicada i la puges a veure, de contaminar-la amb res. Altre cop, la sensació de perfecció és tal que, en aquest món d’humans imperfectes, se’ns fa estranya.

I en els trajectes se’ns explica el funcionament del país: la gratuïtat absoluta de l’educació, la sanitat o l'habitatge; la quantitat assegurada de menjar a cada família i altres parts d’aquest sistema, coses que a un socialista convençut com el que això escriu (socialista de socialista, no de sociata, és evident) fa caure la baba a l’escoltar-ho.

La llum brillant de la lluna entra entre les cortines; potser ja és hora que dormi. El que donaria en aquests moments per veure el que hi ha a la seva cara fosca.

(properament, la segona part del tomb per Corea del Nord: De les diferents tonalitats del vermell)

INTRODUCCIÓ AL VIATGE A DPRK-COREA DEL NORD

2011-05-23T20:45:00.000-07:00

El primer dia per Pyongyang ens varen dur a veure el monument al Partit dels Treballadors; impressionant i gegantí, tot i que les fotografies a vegades amaguin la realitat i potser no ajuden a fer-se la idea del seu tamany. Un monument que es veu des de molts indrets de la ciutat. La falç dels treballadors, el martell dels obrers i ells han inclòs la pluma, perquè consideren que els intel·lectuals també han de formar part de la revolució socialista. Apart d'impressionar, el monument emociona, com moltes altres coses del país, on la teoria i la propaganda t'arriben al cor i al cervell, i et fan pensar molt.

He començat a pujar fotos a les quals podeu accedir al link de la dreta. Pel que fa als articles explicant les experiències i les sensacions, estan apunt, però estic pendent d'una petita gestió burocràtica per a procedir a penjar els articles. Espero que sigui en breu; mentre, teniu les fotos per anar-vos fent una idea del tema.

(la foto és del Michael, un francès-alemà-suís company del tour; el segon dia a la República Democràtica Popular de Corea la tarja de memòria se'm va morir amb la conseqüent rabieta i atac de mala llet, però com que considero que aquesta foto és un bon resum del país, i una bona introducció a ell, la faig servir per aquest post, tot i no ser meva -però la meva era quasi idèntica-)

LA FURIA DEL SOL, LA HELLO KITTY! I ELS TAURONS DE PUNTA NEGRA

2011-03-28T09:03:00.000-07:00

Tot i amb els ulls tancats, no puc barrar el pas a la forta brillantor del Sol, és massa fort. M'incorporo una mica i miro cap a l'aigua, quieta i transparent; amb l’encegadora lluminària del sol, a aquesta hora del dia i en aquest indret del món, es veu tot el que amaga la llacuna, i detecto una silueta que neda arran de la sorra, a poca profunditat; un altre tauró de punta negra. El segueixo amb la mirada, i quan el perdo de vista, i els ulls es tornen a queixar per l'excés de llum, torno a estirar-me del tot, acluco els ulls i, aquest cop, també em cobreixo el cap amb la samarreta; millor. Per fi la foscor total, i una fina veu en francès. No em dono per eludit i miro de continuar en el món de les cabòries i les fantasies tontes, però m'adono que la veueta és ben bé al costat meu, i tot i la mandra, em trec la samarreta de sobre, torço una mica el coll cap a la dreta i miro cap allà.

La nena deu tenir uns quatre anys, i va despullada i plena de sorra; m'està demanant alguna cosa en francès mentre m'ofereix una petxina. Somric, i li vaig a dir en anglès que no entenc francès, però el meu interlocutor té 4 anys i no crec que serveixi de massa. Mantinc el somriure, faig alguns sorolls histriònics de sorpresa agradable i li agafo la petxina que m'ofereix. Segueix la xerrera infantil en francès a la seva bola, per tant jo segueixo al meu rotllo: em poso la petxina a l'orella i faig cara de sorpresa al sentir el soroll del mar, i li passo a ella, que escolta i riu. Després de dir alguna cosa més, agafa un parell de petxines més i, seguida per un petit i graciós gos, que deu ser de la família (la simpàtica neneta és filla de la família propietària dels bungalows; el seu pare és francès -o, com a mínim, d’ètnia europea, i la mare és polinèsia –o polinesiana, polinèsica,...-), marxa una mica més enllà i es passa una bona estona jugant, amb les petxines, uns bastonets i l'aigua del mar. No s’avorreix. Em tapo el cap, escolto el vent, em relaxo i penso en la gran infantesa que deu tenir aquella nena, tot el dia per allà corrent en llibertat, coneixent gent nova que li segueix la corrent i li riu les gràcies, la brisa, la càlida i transparent aigua del mar, les palmeres, l’aire pur, els gossos juganers, les petxines i els bastonets.

Al vespre, després d'un cansat dia de nedar, perseguir taurons i ratlles, i observar les mil formes dels núvols, som sopant al bunga que fa la funció de menjador-restaurant, i veig la nena, que arriba amb la seva mare i el seu germà; els menuts encara van despullats, a la nit refresca un pèl, però no fa necessària la roba. La saludo amb el meu francès ultrabàsic (bon suar, sa va?) i ella somriu i es posa a jugar amb una ampolla d'aigua plena de sorra.

Mentre comencem a servir-nos el deliciós menjar que ens han preparat, i rumiem alguna pregunta típica i tòpica per a trencar el gel amb els hostes dels altres bungalows, que han col·locat (quin pal!) a la mateixa taula que nosaltres, se sent un motor a fora, ha arribat la pick up de la família. Al cap d'un parell de minuts entren el pare de la família i dos sexagenaris d'origen europeu, els pares d’ell, o sigui, els avis dels nens. Abraçades i petons, nosaltres ens ho mirem tot somrient i mastegant. Els nens semblen contents, retrobament familiar. De sobte apareixen tot de bosses i paquets i els donen als nens, que els obren intrigats. Per la nena n’hi ha uns quants: un pijama de color rosa, un vestit de la Hello Kitty!, unes bambes molt mones, nines, una Barbie i un Ken,...i diria que alguna cosa més. Els avis estan contentíssims oferint aquells regals, la nena s’ho mira amb un sentiment que barreja alegria pel fet de rebre regals i estranyesa davant de tots aquells objectes. L’àvia està molt excitada (sí, moltes vegades està més content el que fa el regal que el que el rep) i posa el vestit davant de la nena per a comprovar que la talla es bona i diu, en un francès que no entenem, però l’expressió és universal: que mona que quedarà!!, com si fos una nina. La mare va recollint els papers i les bosses, no sembla massa contenta. Nosaltres ens ho mirem esgarrifats i, com que ningú entén el nostre idioma, comentem la jugada: merda de consumisme, no poden deixar la gent en pau? Fins aquí, en aquesta mini-illa al mig del Pacífic, ha d’arribar l’excés i l’opulència que és el pilar de la nostra societat (i que ha portat a aquesta crisi que potser servirà per a que la gent toqui de peus a terra i baixi dels núvols del món superfantasbulós dels Audis i Cayennes para todos, cases xaxipirulis per a qualsevol, teles de plasma i altres luxes) ? La nena semblava feliç en el seu entorn, despullada i jugant amb el que trobava per aquí; no li calia més, però ara potser començarà a desitjar que li portin més vestides roses, més bambes de marca, voldrà més Barbies, o, fins i tot, potser desitjarà ser-ne una ella mateixa. Cal?

L’endemà sóc estirat a la sorra recuperant-me després d’una bona estona d’snorkel; el ventet és agradable, però el Sol continua sense tenir pietat. Em tapo la cara amb les mans buscant la foscor i quan em començo a relaxar i deixar-me portar per les meves cabòries sento una veueta en francès ben bé al meu costat. La veu és la mateixa d’ahir, però la nena pot ser que en sigui una altra. Un moment o altre hauré d’obrir els ulls i descobrir-ho; un moment o altre.

NOSTRE SENYOR COMPRA A QUEEN ST

2011-03-04T02:17:00.000-08:00

PRIMERA ESCENA - Queen St és per on acabes passejant quan ets a Auckland; no és que sigui un carrer especialment maco o original, és el típic carrer que podria ser a qualsevol altre ciutat del món, amb les mateixes botigues i els mateixos llocs de menjar ràpid. Voreres amples, grans comerços i molta gent caminant amunt i avall. És al centre, i és del més passejable que hi ha per la zona, per la qual cosa hi acabes deambulant en un moment o altre del dia.

A base d'haver-hi anat passant ja no et fixes per on camines, no et cal, saps la ruta, per això vas distret i si alguna cosa surt al teu pas, et fa un bon ensurt. Es una noia asiàtica (xinesa, segurament) guapota i amb un somriure que sembla sincer, ens dóna un paperet negre, li agafem per respecte, accelerant el pas, no fos cas que aquell paper fos un esquer per després poder fotre't el rotllo; quan som unes vuit o nou passes més enllà ens el mirem: THE TEST, és el títol. Curiositat. Ho obrim i el que hi ha, la portada no enganyava, és un test, que llegim i anem contestant mentalment; és molt fàcil i no cal pensar gens les respostes:

1. Has mentit alguna vegada? Sí, clar
2. Has robat alguna cosa algun cop? Sí
3. Has desobeït algun cop els teus pares? Sí
4. Has odiat algun cop algú i has desitjat que es moris? En els temps que corren, i tant!
5. Has utilitzat el nom de Jesus o Crist en và? Més el del seu pare, però, segurament, també.

Dóna la sensació que estiguem davant d'un altre d'aquells pesats formularis d'immigració que has d'omplir a correcuita abans d'entrar als països, on et pregunten una série de coses on les respostes acostumen a ser òbvies..........Estem davant d'un formulari d'immigració? Sí ho és del Cel, em sembla que tindrem l'entrada fotuda.

SEGONA ESCENA - Una altra passejada per Queen Street, unes hores després, abans d'anar a apalancar-nos a la nostra habitacioneta. Seguim anant distrets; pot ser que parlem de qualsevol cosa o, és probable que estiguem fent mofa d'algú que acabem de veure (és lleig, però tothom ho fa, i tens aquell consol de pensar que segur que algú s'està encardant de tu en aquells moments, i tot i que espero que no sigui cert, serveix com a autoexcusa). Doncs res, que tornem a anar distrets pel carrer de les botigues pijes d'Auckland i ens tornen a sobresaltar, aquest cop no és cap asiàtica de mirada afable ni ningú que ens vulgui vendre cap moto, simplement topem amb 3 armaris, en sentit figurat. Bé, per sort no hi acabem de topar fisicament, però ens va d'un parell de centímetres. Ells ni tant sols es percaten de nosaltres, van per feina, i juguen en una altra lliga. Nosaltres si que ens els mirem; collons, quins pallus. Són grossos i forts, molt forts. N'hi ha dos que fan tota la pinta de ser els guardaespatlles del tercer, tot i que aquest és el que sembla més fort i fa més mala pinta: pelat al zero, cara de pocs amics i posat de superioritat total (jo si fos així potser també hi aniria). Van elegants, mudats, i estan entrant, molt decidits, a la botiga Gucci. Saben pel que van, i si al cap d'uns segons se sentís una ràfega de trets, a ningú li estranyaria; però no hi ha trets, potser simplement van a comprar roba cara. A fora els espera un altre macarra, que deu ser el xòfer, fent guàrdia davant dels dos cotxes que deuen pertànyer a aquesta camarilla; estan mal aparcats, però sembla que tinguin llicència per a fer els que els surti dels ous; no crec que ningú gosi a multar-los. M'agradaria veure-ho.

Els vehicles són un Porsche Cayenne i un Rolls Royce modern i elegant, bé, de fet el cotxe més elegant que he vist en molt temps; sembla que si vols mostrar que tens calers t'has de comprar un Hummer, però al costat d'aquest Rolls allò és una cutrada; això sí que és elegància. Juguen, sens dubte, en una altra lliga. Hi ha altres xafarders que estan parats i fan fotos al cotxe, i ens parem i el mirem; no tenim cap interés en els cotxes, però aquest té magnetisme. Segueix sense haver-hi trets dins de la botiga, i el macarra de fora juga amb l'Iphone i ignora els humils curiosos. Mirem una mica més i la matrícula ens crida l'atenció: GOD (Déu), les tres lletres són l'únic que hi ha escrit. Déu. Ho comentem, ens ho tornem a mirar, i al principi riem (quin malalt, quin mafiós, realment es deu pensar que és Déu,...blablabla), però de sobte em poso trascendental i alguna cosa dins meu em diu que potser sí que és Nostre Senyor, i m'ho començo a creure. El primer que em vé al cap és que, després d'arrossegar la càmera des fotos durant mesos, el vespre que m'he decidit a deixar-la, perquè se suposava que no veuria res que valgués la pena, ens topem amb Déu, quina mala sort; i té tel·la, que davant de la presència de l'altíssim, amb l'únic que pensi és amb les fotos.

Reflexiono sobre altres moments on (quasi) he cregut en la seva existència: allà a Pushkar (Índia) fent rituals amb aquell braman discapacitat davant del llac, vaig arribar a creure que potser si que existia quelcom allà a dalt i que si feiem les pregàries i tiravem les flors al llac, es complirien els nostres desitjos; o a Mashad (Iran), entre milers de xiites plorant i ressant sense parar, també vaig pensar que realment hi havia d'haver un Déu. Però aquells Déus no m'acabaven de convèncer, els trobava irreals; no com aquest, que em fa creure que realment ha d'existir Déu, i ha de ser aquest.

Potser se suposa que el test l'havia d'entregar a ell directament? A ser així hauria de mentir, però se'n deuria adonar; i si digués le veritat igual em clavarien una pallisa entre els quatre i m'enviarien a l'infern. De fet, potser la resposta mental del Test ja ha valgut i ara mateix som al Cel; trobar-se Déu comprant roba tranquilament no és tan normal...vés a saber.

TERCERA ESCENA – Uns dies més tard som lluny de la gran ciutat, de les botigues de marca i les voreres amples, en un poblet als peus d'un espectacular glaciar. Som a la cuina del guesthouse, rentant els plats després de dinar i abans d'anar a fer el dropo una estona (al matí hem fet una bona caminada i ens ho hem guanyat). Se m'apropa una dona gran (ancianota) amb alguna excusa banal, i al cap d'uns segons, i tot just tres paraules encreuades, ja s'ho ha muntat per explicar-me, amb pèls i senyals, que ha tornat a néixer, i que és molt feliç, i que la seva vida és per escriure un llibre, i que és molt afortunada; es veu que un gamberro a Chicago, la seva ciutat, la va tirar per terra i li han operat el cap amb plaques i històries, una operació molt delicada, s'encarrega de matisar, i ensenya insistentment les ferides que té al cap (aquí els pèls i senyals), se suposa que he de mirar-li durant una estona (l'Ok Ok, no sembla disuadir-la). Trobo una excusa per escapolir-me d'ella, tan banal com la que ella a trobat per aproximar-se'm. Poc després ja ha aconseguit explicar el miracle de la seva vida a uns altres hostes, i uns altres, i uns altres.

L'endemà, rentant els plats de l'esmortzar, s'apropa altre cop la dona, i amb una altra excusa banal (té un repertori de tres o quatre) torna a engegar, però jo reacciono ràpid: “ja varem parlar ahir!” , “Ah sí, és veritat; quina història, eh, la meva? Déu em va salvar!” No goso dir res, però sé que això no és cert; aquell catxes mafiós del Rolls no feia pinta d'anar pel món salvant iaiones tustades; feia pinta de molts coses, però de tenir pietat per aquesta dona i salvar-la? D'això, no. Bé, ho potser sí, per a que es passi la resta de la seva vida donant pel sac a la gent amb la que es creua (va, no siguem dolents, que ja tinc prou punts en contra per no anar al Cel).

TOT ES MOU SOTA AOTEAROA NOVA ZELANDA

2011-02-22T07:22:00.000-08:00

”I sobretot, quan aneu a dormir, no tanqueu la porta de l'habitació del tot; que quedi ajustada”

“Per què?”

“Home, pels terratrèmols; si tens la porta tancada i hi ha un terratrèmol, tot es pot moure i pots quedar tancat a dins. Però bé, a la vostra habitació hi ha una finestra i podrieu sortir per allà.”

Collons...mai se'ns hauria acudit això...deixar la porta ajustada sense tancar-la...això no entra dins de la nostra lògica.

“Ah, i agafeu aquesta llinterna, que si hi ha un terratrèmol és fàcil que marxi la llum i estar a les fosques, en un moment així, és molt fotut”.

“Jeje”...és un riure fluix i discret, una mica de mofa, però de bon rotllo; un riure de: mai tant, no?

“No rigueu, no. Veniu, veniu...”

Seguim l'Alison pel passadís de la seva acollidora casa, tota plena de records dels viatges pel món que han fet els últims 40 anys, i a l'habitació que fan servir de despatx hi ha el Bob, davant de l'ordinador. Ens ensenyen en una gràfica tots els terratrèmols que hi ha hagut en els últims dies pels voltants de Wellington (on som), i no són pocs; n'hi ha hagut per tot arreu i de tots els graus. Caram.

Anem a dormir amb la porta mig ajustada, per a que vegin que els fem cas, no perquè creiem que aquella nit hi pot haver un cataclisma. Mai tant.

Uns dies abans erem fent unes cerveses amb la Mayzie a Christchurch, la seva ciutat; la varem conèixer fa un parell d'anys, ella en tenia disset, i voltava per l'illa de Java en bicicleta; ens tenia ben admirats; joveneta, petita i seca, sota les pluges monsòniques, montanya amunt. Havíem quedat davant de la catedral de la ciutat, l'edifici més emblemàtic de la ciutat.

Aquest matí, al llevar-nos, ens sorprèn que tinguem, a Facebook i Hotmail, quantitat de mails de gent que no sap que hem tornat a Catalunya, demanant-nos si estem bé. Veiem les imatges dels edificis caient, la catedral mig ensorrada i la gent corrent pel carrer ensangrentada. Enviem un missatge a la Mayzie per veure si està bé. Mai tant.

ALGU HO HAVIA DE FER (PIRATES CONTRA PIRATES)

2011-02-13T01:29:00.000-08:00

Els ulls són totalment negres, com si fossin tot pupila, i em miren fixament. Aguanto la mirada i hi ha una connexió total; no sé que deu estar pensant, però la seva cara i la seva mirada són tant afables, que no sembla que hagi de ser res dolent. Estem una estona mirant-nos, no crec que pugui repetir això gaire sovint i vull aprofitar, com si al final hagués de poder entrar a dins seu i saber el que està pensant o sentint. Al final se'n cansa, tanca els ulls un moment i els torna a obrir, però ja fixant l'atenció en alguna altra cosa, recolça el cap a les roques i segueix vagarejant sota el sol i la suau brisa que ens acompanya en aquesta zona acostumada a forts vents.

M'aixeco, m'allunyo d’ella i volto per la zona, rocosa i amb l’aigua que, poc a poc, amb la pujada de la marea, ho va inundant tot. Hi ha força foques a les roques més allunyades, separades de la gent i els cotxes pel mar, tranquiles i sense espectadors, em consola pensar que, si volen, poden arribar-se allà i reposar amb intimitat; però pel meu voltant n’hi ha unes quantes més, mandroses i endormiscades, rodejades de gent que se’ls apropa quasi a tocar, i els fa fotos i les admira; els cartells diuen que s’ha de deixar una distància d’uns 10 metres entre tu i elles, però ningú ho respecta; són animals salvatges, de més envergadura que nosaltres i amb unes dents força més afilades, però es veuen tant dòcils...allà estirades, de tant en tant aixecant el cap per veure qui és el tanoca de torn que les està retratant. Es fàcil d’entendre que una nit del mes de desembre un grup de persones n’aconseguís matar més de vint a cops. Posa els pèls de punta imaginar-s’ho. I les tòtiles segueixen allà, a l’abast de turistes emocionats i ments criminals.

Qui ho va fer? No se sap; és d’esperar que la policia hi està fent alguna cosa al respecte, qui sap. Però hi ha altre gent que també està preocupada pel tema i intenta avançar en la investigació. Hi ha una recompensa de 11.500 NZ$ (uns 6.400 €) per a qui aporti pistes dels culpables; la recompensa l’ofereix l’organització no governamental Sea Shepherd, que, tot i que existeix des des el 1977, s’ha fet famosa els últims anys amb la sèrie de televisió Whale Wars, i les aparicions del seu cap Paul Watson (va ser cofundador de Greenpeace, però en va ser expulsat per la seva idea de com s’havien de fer les coses) a pel·lícules documentals imprescindibles com The Cove o Sharkwater.

Hi ha una frase del capità Paul Watson que resumeix el que ells fan i la filosofia que tenen:

“No m’agrada protestar, és submissiu. A la societat, tenim uns patrons de com es suposa que hem de protestar: peticions, cartes, vot o boicot. La gent no està acostumada a intervenir directament, que és el que fem nosaltres.”

I no només són paraules, sinó fets: ells són els que patrullen per les Illes Galápagos vigilant que es compleixin les lleis, perseguint els pescadors i caçadors furtius en aquell paradís animal, ells i només ells, amb les aportacions voluntàries, perquè ni el govern d’Equador ni ningú altre ho fa; i són ells els que cada any es juguen la vida perseguint pel Mar àrtic els vaixells baleners japonesos que quebranten les lleis internacionals; i són ells els que s’enfronten als furtius de taurons, de dofins i d’altres espècies; i són ells els que ofereixen recompenses per als culpables de crims com la matança de foques a Kaikoura. Mentre altres com Greenpeace s’ho miren ,es lamenten, i fan fotos i vídeos, ells intervenen directament, amb l’acció directa i el costi el que costi, intentant fer complir unes lleis que ja existeixen però que ningú executa.

I porten com a ensenya una adaptació de la bandera pirata, perquè són considerats pirates moderns, i ells se n’enorgulleixen; però qui són els pirates, realment? Ells, que intenten fer acomplir les lleis i donen la seva vida per salvar vides? O els que, contra les lleis establertes i contra el medi ambient i el nostre futur, maten, roben i destrueixen amb l’única finalitat de fer més i més diners?

Això em fa pensar amb tot el rotllo dels pirates i Somàlia; m’enfurisma sentir parlar del tema i de que la paraula pirates no s’utilitzi per a descriure els que, aprofitant una situació de guerra i de falta de legislació causada per tots aquests anys de caos i misèria, van fins a territori somalí per a pescar tant com poden i robar els recursos naturals d’aquella pobra gent sense recursos. Però bé, això ja és un altre tema...

SEMPRE HI HA UN ALTRE CAMI

2011-02-06T19:00:00.000-08:00

Hi ha la majoria; els que deixen casa seva molt d’hora al matí, quan el sol encara no ha sortit. Deixen els fills per tota la llarga jornada que passaran fora de casa, treballant per alimentar-los. Al vespre, cansats, tornen cap a la llar, a la mateixa hora que torna tothom, fan cues, pateixen aglomeracions i nervis; segueixen el camí establert, travessen els carrers, en grups, com ramats d’ovelles; al final es reparteixen i cadascú es dirigeix cap al seu forat, passen per la porta i s'uneixen als seus; quan els sol ja s'ha post.

N'hi ha d'altres que segueixen una rutina semblant, però els toca viatjar més estona, i per tant, sortir de casa abans i tornar més tard. Viuen a les afores del centre, a les zones desprotegides i abandonades de la ma de deu; troben mes obstacles, mes dificultats; son fora de les barreres, que els atrapen, però que també els protegeixen. Potser hi són perquè no volen ser amb la majoria, i prefereixen pagar-ne el car preu, o potser és que les multituds no els volen a ells; o potser un dia van perdre el nord i ja han quedat exclosos per sempre d'aquella societat moderna, amb facilitats i protecció. Sigui pel que sigui, són els marginats, i el dia a dia per ells encara és més dur.

I, després, hi ha els que han aconseguit trobar un camí alternatiu. En són una minoria. Els que renuncien a les comoditats de l'urbe, però també al seu encartonament i control. Han anat més lluny de les afores de la societat i han trobat que també es pot viure d'una altra manera, seguint les seves pròpies directrius i els seus propis camins, excloent-se dels problemes, a la vegada que dels artificis i les pautes.

I, en tots els grups, hi ha els decidits, els segurs, els que fan el primer pas quan consideren que es pot fer, després de valorar els pros i els contres; els agosarats. I, després, hi ha els covards, els que prefereixen que algú altre decideixi per ells; els del piló; quan els altres avancen ells avancen, i quan els altres paren, ells paren, sense saber massa per que, escudats en la multitud.

El primer grup esmentat, a la colònia de pingüins d’Oamaru, són els que 1 hora abans de la posta del sol, ni un minut abans ni un minut després, arriben en colles a la platja, davant l’atenta mirada de tots els turistes que seuen a les grades habilitades, darrere les balles, esperant el gran moment. Si avui toca a tres quarts de vuit del vespre, a tres quarts de vuit del vespre comencen a arribar els primers grups, descansen i s’enfilen poc a poc per les roques que separen la platja de la seva colònia, on la ma de l’home els ha construït caus i els ha forjat barreres per a evitar que els depredadors els ataquin i els cacin. La majoria dels grups són grans; al cap de poca estona ja se n’han comptat més de dos cents individus, plomats i menuts, que seguint el ritual de cada dia, passaran pels forats que els duran als caus on els esperen les cries.

El segon grup és d’una trentena, i cada nit desembarquen una mica més enllà de la colònia; ells no passen per la catifa vermella com els altres, ni tenen el públic dalt de grades, ni el camí cap als seus caus està marcat per tanques de fusta, ni tan sols els seus caus són fets per mans humanes. Es podria dir que són lliures i que han aconseguit escapar-se de la gàbia, però com dèiem, a vegades la gàbia que et limita també et protegeix, i aquests grups de desventurats tenen la mala llet (o la mala estratègia dels seus líders) d’haver de creuar la carretera i el pàrking just quan la gent surt de veure l’espectacle. Sempre hi haurà qui els localitzi, i qui cridi a la resta, i qui faci fotos amb flaix tot i que es demana que no es faci per respecte a aquestes curioses aus, i sempre hi ha qui pari el cotxe davant seu amb les llums enceses, i els grups que els rodegen sense ser conscients que aquelles bestioles no són de joguina, i que estan atemorides i el que volen es creuar aquell infern i desaparèixer en la foscor dels arbustos. La gent els persegueix i els retrata; la mateixa gent que ha portat els depredadors que els maten, que posa la seva vida en perill contínuament, i que després els vol salvar, els vol arreglar la vida, i en vol fer un espectacle; com ens agrada als humans això de jugar a ser Déus i fer pinotxos.

I hi ha els de l’últim grup; els de l’altre camí, els de la tercera via. Cada nit, quan tornem xino xano cap al poble, deixem endarrere les multituds, de persones assedegades de memòries vacacionals úniques i de pingüins assedegats de descans i d’intimitat, i per la carretera van passant els cotxes de la gent que torna cap als hotels, però es respira tranquil·litat; és fosc, el mar a la dreta, a tocar, tranquil; i uns magatzems tancats i silenciosos a l’esquerra; i just quan passem per allà, cada nit, descobrim unes ombres petites entre les roques, moviments que fan saltar alguna alarma en la retina i que et diuen que allí hi ha quelcom; ens ho mirem de lluny, són ells dos, sens dubte. Els dos pingüins, quan es senten segurs, surten de la zona de les roques i travessen corrent fins a la carretera, tenen arbustos per amagar-se, però quasi mai els calen, allà no hi ha ningú, ni ningú esperarà trobar-hi cap pingüí; no tenen barreres que els marquin el camí ni persones que hagin de fer callar la gent i fer-los guardar les càmeres, però tampoc els fa falta, allà ningú els molesta; viuen en el seu món, sense paparazzis ni caixes de fusta; no han de donar explicacions a ningú ni passen sota els compta pingüins instal·lats a la colònia, ja no són nombres. Potser aquesta nit algun gos famèlic o algun gat juganer els descobreixin i els ataquin; és poc probable, però a la vida, si es vol ser lliure, s’han de prendre alguns riscos.

Un cop a la carretera, s’asseguren que no passi cap cotxe i creuen cap a la foscor, desapareixent entre el negre i el verd de les herbes i els arbres; ens els mirem, de lluny, admirant-los; arribem a la carretera, ens assegurem que no passi cap cotxe i creuem cap a la foscor, desapareixent en ella.

MOSQUES NEGRES AL PARADIS

2011-01-30T18:58:00.000-08:00

Plovent a bots i barrals, i amb el cel totalment encapotat:

Amb els núvols aixecant-se de bon matí, i la boirina envoltant-ho tot:

O amb el cel destapat i blau, i el sol brillant al màxim:

Milford Sound no decepciona, al contrari, de qualsevol forma que el contemplis i t’hi passegis t'hipnotitza i et fa preguntar-te si allò és real o és tant sols un decorat (molt ben parit); amb els núvols i la boira se t'amaga part del paisatge però té un encant místic inqüestionable, i amb el Sol es perd part de la màgia, però et descobreix les muntanyes nevades dels voltants i els impressionants salts d'aigua per tot arreu.

Endinsar-se amb un vaixell dins del fiord et confirma que allò té 3 dimensions i és real, i et permet conèixer els privilegiats habitants d'aquell racó majestuós: pingüins, dofins, foques,...

El paradís. I les mosques negres (comunament conegudes com a sandflies – i normalment anomenades: fucking sandflies-). Hi ha una llegenda maori que explica que la deesa Hinenuitepo, al veure l'excessiva bellesa del lloc, va crear les mosques negres i les va posar en aquest paratge per a fer que els humans toquessin de peus a terra, i per a que no allarguessin massa l'estada en aquell lloc. M'agraden les llegendes, pel que transmeten de les cultures de les quals provenen, i per que acostumen a ser interessants històries fantàstiques, però fins aquest moment mai m`havia plantejat la veracitat d'una llegenda. El paradís, del qual no marxaries mai; seuries allà mirant-lo i fent mil fotografies. Les mosques negres (fucking sandflies) que un cop et detecten, et rodegen,et piquen, busquen qualsevol forat sense roba o sense repel•lent i et xuclen la sang, t’enutgen i et fan tornar boig. Va fer una bona feina la Hinenuitepo, i tant que la va fer. Avancem l'autobús 3 hores. Passarem la tarda en un poble sense gràcia enlloc de passar-la davant d'aquestes vistes impossibles, però com a mínim no hi haurà les mosques negres. Sempre hi ha d’haver alguna cosa que et recordi que la vida no pot ser tant excessivament meravellosa. Sempre hi ha d'haver el què o el qui que et vol fer tocar de peus a terra.

ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)

2011-01-21T11:45:00.000-08:00

Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

MAORI BO, MAORI DOLENT (EL PATERNALISME DEL TERRORISTA)

2011-01-16T14:15:00.000-08:00

Semblava que havia de ser un matí qualsevol d'un dia qualsevol del mes de novembre. Els veïns del poble s'havien llevat a l'hora habitual, per anar a treballar, a pescar, al bosc, a l'escola o a passar el dia bevent cerveses i jugant al billar amb els amics. Esmorzaven, anaven a comprar, sortien de casa amb el cotxe o acompanyaven als fills a l’autobús escolar; vaja, com un dia qualsevol. Però els homes de negre van arribar sense avisar i van destarotar les rutines marcades i repetides. Van rodejar el poble amb barricades, van empènyer i insultar, van fer baixar la gent dels cotxes i van entrar a les cases, sense manies ni tacte. Eren com fantasmes, com bèsties d'un altre món, ombres negres sense ulls i sense cor, que corrien i cridaven. Van pujar a l’autobús escolar i el van regirar de dalt a baix, i en van espantar els nens. Van fotografiar a tothom, i se'n van endur alguns veïns. Els homes de negre van arribar sense avisar, com acostumen a fer els homes de negre.

Aquell dia de novembre, del 2007, el poble terroritzat no era al Kurdistan turc, tot i que ho podia haver sigut, ni a Euskadi, Iraq, Afganistan o Colòmbia; era a Aotearoa Nova Zelanda, el muntanyós i meravellós país del sud del Pacífic, que va ser un dels quatre països que van votar en contra de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de les Nacions Unides el mateix 2007; a favor n'hi van votar 143. I el primer país del món a tenir una plena democràcia, els agrada destacar orgullosos; que ho preguntin als maoris d'aquella època si la democràcia era tan fabulosa.

A Aotearoa Nova Zelanda el tema maori no s'amaga; n'hi ha dibuixos a les monedes, referències a tota mena de souvenirs i se'n mantenen els noms als pobles. Molt exòtic tot plegat. També els grans déus d'aquest país, els All Blacks (selecció nacional de rugby) realitza el tradicional Haka maori abans dels partits. Molt macos ells, i molt exòtics. Maoris bons. També hi ha, per tot el país, desenes d'atraccions per a conèixer les tradicions maoris, des de àpats maoris a danses maoris o poblats tradicionals maoris, on hi ha tot de gent disfressada i casetes de cartró pedra on es recrea la forma de vida d'aquesta gent abans que els arribés la colonització, globalització i el benestar i progrés. Els seus tatuatges, la seva roba tradicional, les seves tretes de llengua famoses, els seus tòtems. Molt exòtic tot plegat. Molt, però que molt rentable. Milers i milers i milers de turistes paguen per apropar-se a la vida maori, per disfressar-se i jugar, per una estona, a ser un d'ells (i fotre una pena descomunal, però vaja, cadascú que faci el que li sembli). Tenir un passat així vesteix molt, i dóna molt de joc. Maoris bons. Passat exòtic.

Aquell dia de novembre dels senyors de negre, entre els detinguts maoris hi havia Tame Iti, un personatge de cara tatuada i feina social incansable, un maori polifacètic i mediàtic. N'hi ha clips televisius famosos al país, com el del cop que va escridassar i escopir als peus d'un grup de polítics en el Dia de Waitangi (diada nacional) o l'ocasió en que va disparar contra la bandera nova zelandesa. Dolent, dolent. Maori dolent. D'altres detinguts eren també activistes indígenes (dolents).

L'operació en que se'ls va detenir formava part de la Guerra contra el Terror a Aotearoa NZ, que a darrere dels Estats Units, després els atemptats de l'11-S, va invertir milions de milions de calers en unitats antiterroristes, espionatge, cossos especials, etc. I el punt culminant de tota aquesta lluita contra l'eix del mal va ser aquesta batuda policial, en que s'acusava als detinguts de participar en camps d'entrenament terroristes, ensinistrament amb l'ús de Napalm, preparar atemptats contra George W. Bush i els polítics de NZ més importants,... Victòria de la lluita contra el terror!, proclamaven els responsables polítics i policials; Victòria contra els maoris radicals i violents que volien provocar el caos i el terror al país!, anunciaven els responsables i corrien a difondre els mitjans de masses.

Encara ara s'han de celebrar els judicis a aquells detinguts, que se'ls acusa, a alguns d'ells de tinença d'armes, i a algun altre d'algun tema menor relacionat amb les drogues; i ja està, després de tot el teatre i de les suposades proves definitives, res podia relacionar-los amb activitats terroristes. Tanta pantomima i tanta història del terror simplement (i com és habitual) per provocar més terror; per una banda, als detinguts, familiars i veïns d'aquell poblet, i per l'altra, a la resta dels ciutadans de NZ, que veien com aquell càncer maligne dels extremistes psicòpates se suposava que també havia arribat a casa seva. Ah, per cert, entre els detinguts en aquella operació també hi havia blancs: ecologistes, anarquistes, comunistes,...es veu que tots plegats estaven organitzant aquesta trama terrorista (?!?!?!?!).

El poblet en qüestió està en una zona del país de les que sempre s'havia resistit més a l'ocupació i submissió als europeus . Quan altres tribus acceptaven que els europeus censessin les seves terres i els fessin carreteres (per poder accedir a les riqueses naturals inaccessibles, no pas per a facilitar-los la vida, obviament), els tuhoe (tribu d'aquella zona) s'hi resistien. Quan maoris venien les seves terres als blancs, molts d'ells s'hi resistien i ho boicotejaven. Maoris bons i maoris dolents. Com quan es va firmar el tractat de Waitangi, on naixia Nova Zelanda i desapareixia Aotearoa, on els maoris cedien el país a la corona d'Anglaterra i es posaven a mans dels blancs; alguns van firmar ràpid (maoris bons) i d'altres s'hi van resistir i van seguir lluitant (maoris dolents).

Parlant amb un amic nova zelandès (pakeha, o sigui, blanc), ens deia que el govern s'havia anat sensibilitzant amb els temes maoris, els havia anat tornant terres, propietats, drets, que s'anava introduint a les escoles la seva llengua,...però, que, tot i això, hi havia maoris que no s'integraven ni es volien adaptar; que volien fer la seva, que molts eren alcohòlics i es passaven el dia xumant sense treballar,...maoris dolents i desagraïts.

Per què els occidentals sempre tenim aquest egocentrisme paternalista? Perquè ens sembla que la democràcia parlamentària ha de funcionar a tot arreu? I les fronteres que nosaltres imposem? I el sistema econòmic? Que la nostra forma de vida ha de funcionar a tot arreu, encara que siguin de cultures tan distants? Anem a casa seva, els ho prenem tot, els imposem les nostres normes i la nostra forma de viure, i encara ens n'han de donar les gràcies? Dolents i inadaptats.

Són molts els que es van afanyar a afirmar, després d'aquell assalt al poble de Ruatoki, que allò no tenia res a veure amb els maoris en general, ni amb els tuhoe, ni amb les lluites dels segles passats; que ara Aotearoa NZ era un país content i unit sota una sola bandera, i que els detinguts i personatges com Tame Iti eren casos aïllats, de maoris dolents i radicals.

El passat, passat està, amb tot el seu exotisme i la seva rendibilitat; i a qui no li agradi que no se sorprengui si un matí qualsevol d'un dia qualsevol els senyors de negre li fan una visita.

QUI ANYS PASSA (PETITA CRONICA DELS COMENÇAMENTS I ELS ACABAMENTS)

2011-01-03T15:00:00.000-08:00

El vi no és dolent, pels 8 dòlars (5 euros) que ha valgut es deixa beure. Que collons, no tan sols es deixa beure, és bo. Per una nit que se suposa que és especial volíem quelcom especial, ja saps, regalar-te una mica i pagar més; però davant de les ampolles i ampolles de vi desconegut, miro de decidir per l'etiqueta més elegant o original, com si el que dissenya les etiquetes fos el mateix que fa el vi (i tingués la mateixa traça en fer una cosa que l'altra); o potser pel preu, com si el més car fos sempre el més bo. Res, 8 dòlars, i que collons, és bo.

Sonen els Pulp. Som al balconet de la nostra habitació (per una nit que se suposa especial hem decidit deixar el matalàs del cotxe), al fons el Mount Doom i Mordor (del Senyor dels Anells), hem apanyat una mena de moble com a taula i hi hem posat el menjar. Disco 2000. Em fa pensar en el cap d'any del 99, amb el temible efecte 2000 que ens venia a sobre, però, com sempre, després de terroritzar la població, res va passar. Érem amb el Jordi i la Vero, els companys d'acabar (i començar els anys), després de vi, cava, cerveses i algun cubata, esperant que s'acabes el món, però res va passar; i un altre vodka amb taronja. Després d'un o dos anys, també amb ells, després de vi, cava, cerveses i algun cubata, vàrem córrer a un caixer automàtic per treure els primers maleïts euros; aquella alegre joventut.

“La codicia, ha contaminado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de envidia, de rencor, nos ha llevado a la miseria y la matanza. Hemos crecido demasiado deprisa, y de que ha servido? La tecnologia, que proporciona la abundancia, nos ha dejado en la indigencia. Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y vacios. Hemos empezado a pensar, pero hemos dejado de sentir”. Aquestes frases m'hipnotitzen, miro les estrelles que ja han començat a sortir a la vegada que les siluetes dels volcans llunyans han començat a marxar. “No salgas de la manada; calla y traga. Saber que facturas debes. Saber que facturas pagas. Si apagas el televisor no hay otro entretenimiento, y el silencio entre dos se hace violento” “-Vols una mica d'hummus?””- Sí, merci”. “-No està malament el vi, no? Es força bo, per ser de 8 dòlars”. “Mi gobierno, es otro ejemplo de cinismo, un partido socialista que no practica el socialismo. Donde está el ideal de ayudar? Hay que pagar hasta por respirar. Busca otro planeta al que emigrar”. Les cançons del Nach m'emocionen, les seves melodies i ritmes, i les veritats com temples que canta; és d'aquells moments en que desitjaries que tothom sentís aquella cançó i que provoqués els mateixos sentiments en tothom, que no tan sols fos la teva banda sonora, sinó la d'amics, familiars i coneguts i que tothom s'emocionés i enrabiés de la mateixa manera. Una mica més de vi.

“Happy New Yeaaarrrr!!!”. Pel carrer passen un grup de mosses jovenetes i rossetes, amb una torradera inversament proporcional al tamany dels seus vestidets, que, amb la fresca que fa, poc les deu arropar, però ja les abriga prou el mam (o com mínim els en dóna la sensació). Desapareixen carrer avall fent esses i amb una estrident felicitat a sobre que els desapareixerà tant aviat com es posin al llit. “Moc moc” un cotxe que ve de cara amb dos maoris jovenets els toca la botzina “Haapyyy new yeaaaarrrr”; per un dia sembla que tothom va a la de una, celebrar un canvi en el calendari i emborratxar-se com rates.

Sonen les tristes guitarres de la cançó del soldat destrossat per la guerra, One. Em transporta a la fosca (i freak) època heavy i aquells primers caps d'any a la Pobla, territori heavy llavors; com canvien els temps. “oh, please god wake me!!!”. Garatge del Gute i ben contents cap al Pruden's a ballar (o pulular o mirar d'aguantar-se dret) fins que sortís el sol.

Una mica de pa amb tomaquet amb formatge parmesà i un glop del vi barat, però cada cop més bo, i decideixo passar unes quantes cançons per escoltar BYOB (Bring Your Own Bomb) dels System of a Down, perquè hem recorda a l'últim cap d'any a Catalunya, al Golden de Calella, un garito heavy després de tants anys. Uns altres que diuen veritats com temples, els armenis System of a Down, amb ràbia i sentiment, i que em fan desitjar l'impossible pel 2011; amb l'optimisme que proporciona una ampolla d'un vi autralià de preu decent i alguna cerveseta a l'aperitiu, penso que realment un altre món és posible. “el odio de los hombres pasará, y los gobernantes moriran, y el poder que le quitaron al pueblo, volverá al pueblo”, ja m'agradaria ja, Nach, però no crec que això passi al 2011, ni, desafortunadament, al 2111.

I entre cançons, reflexions, riures i llesques amb pate i/o hummus, ja hem arribat a l'any nou, abans que la resta del món. Focs artificials i Happy New Years. Es hora de retirar, l'última cançó en sonar és dels Dire Straits. Brothers in Arms, em transmet sentiments contradictoris; m'agrada, i em relaxo escoltant-la, però això te quelcom que em preocupa; sempre havia trobat el grup del Mark Knofler summament aborrit, i ara fa poques setmanes que disfruto escoltant-los, i fins i tot me'ls poso. Merda, m'estic fent gran.

TE WHAKAREWAREWATANGAOTEOPETAUAAWAHIAO (PRIMERS PASSOS PER AOTEAROA)

2010-12-23T13:39:00.000-08:00

El llarg núvol blanc. Es el que significa Aotearoa, el nom que va posar a les illes el primer home que hi va arribar fa uns mil anys. El llarg núvol blanc. Sembla que quan va arribar aquell primer intrèpid explorador, provinent d'alguna illa de Polinèsia, el primer a posar els peus en aquests fèrtils territoris, devia estar tot cobert d'una espessa capa de núvols, com ara; devia tenir el mateix malastruc que nosaltres amb el temps. En aquella època no devien dir pecats, perquè sinó segur que li hauria posat a les illes el mateix nom que li posaria jo: El putu llarg núvol blanc.

Núvol interminable que fa dies que ens cobreix i ens ruixa contínuament, amb mala bava diria, aconseguint que, en certs moments puntuals, aconsegueixi fer-te sentir miserable; ser en un càmping mig inundat, amb el calçat xop i l'impermeable més moll per dins que per fora...pot haver-hi quelcom més penós? La parella de la tenda del costat han quedat completament annegats i amb tota la roba absolutament enxopida, i una familiada amb 5 canalles que, després d'estar dos hores sota cobert, amb tota la logística, impermeables, calçat, plors i rebequeries vàries,...just en el segon exacte en que són posant el primer peu a fora, cau un xàfec sota el qual no s'hi posarien ni els agosarats enrotllats de Jackass; sí, és pot ser més miserable, no ens queixem.

Pluja i pluja, aigua i aigua. Humitat de dalt a baix, per dins i per fora. Correm sota el xàfec per abastir-nos de queviures en un supermercat i, de refiló, veiem, a la paret d'una església, un gran cartell que resa PRAY FOR RAIN.......!&%!!!!....la ràbia i mala hòstia evapora tota l'aigua que embolcalla el meu cos i l'anarquista que tots duem a dins desperta de sobte suplicant-me que cremi l'església, i ho faria, i tant!, però que algú que no és ni capaç d'encendre una barbacoa hagi de rostir un edifici de formigó, i sota aquell aiguat, és poc pràctic. Pray for Rain, sembla que el senyor d'allà dalt sí que ha escoltat aquestes pregàries, el molt cabró; no com tots aquells clàssics de pau i amor o que els negrets de Africa no passin més gana, que li entren per una orella i li surten per l'altre.

Aotearoa. El núvol que va donar nom al país fa tants segles, fins que l'home blanc va fer acte de presència, tant gentil i dialogant com sempre, i ho van batejar com a New Zealand, es van fer (gentil i dialogantment) amb les terres, i ho van convertir en una altra Anglaterra, amb les esglésies i els pubs, les carreteres asfaltades, els Subways i la sobreexplotació turística. Ja li poden canviar el nom per New Backpackerland, que ja us puc assegurar que de backpackers ni ha molts més que no pas foques.

Ah, però els maoris no eren els primers, ni els que van pillar més fort. Els pobres kiwis, l'estrambòtic ocell, s'entén, no la fruita, que a la vista que no hi havia ni un sol mamífer ni cap depredador en tot el territori, no tenen ales, i, per tant, no volen; però van arribar els homes, i amb ells els gossos, els gats, les rates,...i els pobres kiwis les estan passant magres (en els llibres de les 100 coses que s'han de fer abans de morir s'hauria d'incloure veure l'atac d'un kiwi a una persona, a base de puntades de peu i cops de cul, no té preu, nosaltres ho hem vist).

Ruixats i el putu llarg núvol. Aprofitem per anar a veure coves (passar en una barqueta per una cova amb milions de glowworms -tipus cuca de llum- tampoc té preu) i visitar la zona de Rotorua, amb bassals de fang bullint, estancs d'aigua fumejant, guèisers que surten a pressió de sota terra, fumeres que surten d'aquí i d'allà...amb tot el que hi ha a sota terra, algun dia ha de fotre un bon pet (i si fos possible de veure-ho i fer-ne fotos, sense prendre mal, no em faria res ser-hi).

Trec el cap del cotxe que ens fa de casa i miro el cel, després de dies es tornen a veure les estrelles, com deien els Kortatu: mañana sol, y buen tiempo.

Un parell de notes:
-La llarguíssima paraula que dóna títol a l’escrit significa: el lloc de reunió pels que anaven a lluitar a Wahiao; més que per sentit històric o cultural, l’he inclòs al títol perquè em feia gràcia fer-ho, ni més ni menys (per cert, hi ha un poble amb un nom de més de 90 lletres)

-Nova Zelanda surt d’una sequera molt bèstia, amb restriccions d’aigua, focs i tal, per la qual cosa s’entén que els creients resessin per que s’acabés i ens n’ alegrem plenament pel país, però bé, amb l’egocentrisme propi dels humans, que us diré, ens va fer ràbia.

PERDUTS (al mig del Pacific)

2010-12-12T14:26:00.000-08:00

Shakira sona a la distancia, surt d'alguna casa; l'únic altre soroll és el del mar, a la llunyania. Fins i tot aquí, en un poble on, entre les palmeres va apareixent alguna casa, on davant de l'oficineta de correus, que obre de 7.30 a 9.30, hi ha l'única cabina de telefons de l'illa, i on, a aquella hora, al voltant de les 10 del matí no s'hi veu ningú, res es mou i només es sent el soroll del vent a les palmeres i el mar a la llunyania; la ditxosa Shakira. Fa varis segles els missioners arribaren a aquestes illes amb la creu per davant i el bastó per repartir les òsties i intentar canviar-los les existències, però ara tot és molt més fàcil, els adolescents escolten Shakira i els nens porten coses de la Hello Kitty! o la Dora, la exploradora, o estúpides gorres de raper amb la visera cap a una banda; la televisió i internet ho poden tot (bé, apart de la religió també els varem dur la prostitució, les drogues, moltíssimes enfermetats, l'alcoholisme,...Ah, i pel que fa a la religió, després de la gran -de grossa, no de bona- feina dels missioners europeus, ara som nosaltres els que venim aquí i els diem que Déu no existeix i que la religió és una patranya, i ells són els que no fallen a missa i beneeixen la taula a cada àpat).

Per aquí hi corren, evidentment, alguns turistes més, força variopints, això sí; no és com a certes zones del Sud-Est Asiàtic, on la majoria de viatgers semblen clons uns dels altres (complint els canons del backpacker oficial), aquí la varietat és, fins i tot, inquietant; un matrimoni francès que no podria assemblar-se més als Ropper, una parella d'americans pijos que viuen, amb orgull, al costat del llac Tahoe (super coooool dude, yeahhh – fent el símbol surfer -o del Ronaldinho- amb la ma, simbol que aquí fa servir tothom com a gest cotidià), un jovenot holandès al qual sembla que persegueix la malaestrugança i amb la única obsessió de trobar un regal per la seva germana petita, o la parella de soldats americans que fan unes petites vacances abans de tornar al nord d'Afganistan, on han estat destinats els últims mesos, després de ser força temps a Bagdad.

Aquesta barreja de gent tant heterogenia, en una illa, em fa pensar en la série de Lost. La mateixa sensació que em donava quan viviem a Koh Tao, on, des de el que s'escapava dels merders polítics bascos, al que necessitava aillar-se a base de porros i submarinisme de tot el que havia vist a Sierra Leone amb els cascos blaus, o la que fugia d'una relació sentimental tormentosa i violenta,...tothom semblava escapar d'alguna cosa, i tothom tenia una història paral.lela, la seva pròpia subtrama.

També vaig pensar en la série quan, fa uns mesos, tornàvem a casa després de viure a Tailàndia, sobrevolavem el que semblava (i indicava el plànol de la pantalleta de l'avió) Afganistan; montanyes i montanyes sense un sol bri d'herba i, pel que s'apreciava desde l'avió, sense pobles ni vida de cap mena. Primer, fantasiejava amb els guerrillers barbuts i enturbantats que debien correr per allà a baix, entrenant-se o preparant una emboscada als soldats yankis (potser a aquells amb els quals després compartiriem experiències tauronesques i dolfinesques subaquàtiques), i després em mirava els paisatges de sota (escarpament, desolació, desenes de quilòmetres de marró sec) i feia una ullada a la gent que m'envoltava a l'avió...i pensava que, si toques estar en un avió que s'estavellés, i fos d'un grup de supervivents, segurament seria en aquells paratges i amb aquella gent, en aquest avió fins i tot les hostesses són lletjes; no passa com en la série, on els únics lletjos són els negres, el yonkie rockero i el latino obès mòrbid, i la resta són guapos i guapes fins a l'empalagament, i que aconsegueixen passar les semanes en aquella illa amb els maquillatges intactes a la cara, els cabells igual de flonjos i fins, ben afeitats i pentinats, i anant amunt i avall, conreant o construint barques, amb texans cenyits, camises de mudar i pantalons de pinces. La defineixen com una série de culte....de culte al cos diria jo.

EL PRAGMATISME D'ISA LA MARINERA (A LA FRANCE D'ULTRAMAR)

2010-11-18T18:10:00.000-08:00

Talla la tonyina a trossos petits. Hi exprimeix llima. Hi barreja pastanaga, tomàquet i ceba, prèviament tallats. Hi exprimeix més llima. Hi tira molta sal. Llet de coco. Tot ben barrejat. Un parell de minuts de repòs i fet. Poison cru.

L'Isa, la nostra amfitriona, sap cuinar, i disfruta fent-ho, es nota. S'ha engrescat ella sola a fer-nos el plat típic de Polinèsia, i no li hem dit que no, és clar, només hem fet una mica l'orni, la diplomàcia justa però assegurar-nos que no es farà endarrere. I que bo que és.

Fa 20 anys que viu a les illes, hi ha tingut fills, ja emancipats, amb el marit tahitià, i ara viu en una caseta enjardinada de vistes privilegiades, acollint viatgers i, segons ella, amb molta feina a fer, tot i que a la mínima que ens veu aparèixer ja comença a disparar xerrera i destapar cervesa o vi. Pel poison cru, millor cervesa.

Té molta nostàlgia de la seva joventut (ara volta la seixantena), quan treballava en vaixells de càrrega viatjant per tot el món. Explica batalletes dels països més variats, sense que ningú li ho hagi demanat ni que vinguin massa a compte, però la majoria són interessants.

“Hi ha gent que vol la independència de França” diu, “però no té cap sentit” sentencia. “Per què?” inquirim entre sorpresos i enrabiats. Argumenta que ara estan acostumats a un tren de vida que no podran mantenir si són lliures, per la falta d'inversió i els lligams comercials i financers amb la metròpoli. “A Samoa va funcionar perquè no els ha suposat cap trauma mantenir una vida austera, de treballar al camp, sense grans cotxes ni els “luxes” occidentals, però aquí la gent no ho acceptaria, està massa acostumada a la vida europeïtzada”. Ah! Quina gran feina aquesta de crear necessitats innecessàries per a tenir la gent ben lligada; com el camell que regala droga per a que la gent després depengui d'ell.

“No tindria cap sentit fer llibres de text en tahitià” sentencia. “Per què?” inquirim. “Perquè tan sols són uns 200.000 habitants; no val la pena. No és pràctic”. Pràctic. Quina frivolitat. Clar que s'ha de ser pràctic en aquesta vida; però passar per sobre de cultures, llengües, històries, identitats,... per ser pràctic? Com els que diuen que parlar en català és una tonteria perquè tots ens podem entendre en espanyol, que el parla molta més gent. És més pràctic. Llavors parlem tots en anglès, catetus.

I de la religió: es divideixen entre protestants (majoria) i catòl·lics. En els tots els poblets i mini-poblets hi ha les seves esglésies i llocs de culte, també de testimonis de Jehovà, adventistes, els del 7è dia del Crist crucificat i la mare que els va parir. Els temples de les interessants tradicions animistes hi són, tan sols, per a que les visitin els turistes, i només sobreviuen elements d'aquelles religions pròpies i ancestrals, a modus de supersticions. Suposo que creure en més d'un Déu no deu ser pràctic.

Però ells, des de el seu raconet al bell mig de l’immens gran blau, també han aconseguit colonitzar el món amb petites coses, com el surf, que ja practicaven fa segles i que aquí practiquen molts locals, amb molt estil i qualitat tot i no anar disfressats de Rip Cul i Billabong; els tatuatges; o la paraula “tabú”, que prové del seu idioma.

En un altra moment, ja deixant de banda l'Isa, xerrant amb un xavalet holandès, simpàtic fins a l'esgotament, comentàvem els preus abusius de tot, fins i tot del menjar al supermercat, menys alguns productes que tenen preus més baixos, normalment fixats pel Govern, com les baguettes o l'emmental; és per assegurar que tothom té accés als productes bàsics, però nosaltres ens n´enriem comentant, amb una mica de demagògia cínica (en petites dosis és bona per la salut), que és per a que siguin més francesos i tots es passegin amb la baguette sota l'aixella.

Poison cru. El plat estrella de la Polinèsia. Però, com es deu dir en Tahitià?

EL FINAL DEL VIATGE (DE FET, EL PRINCIPI)

2010-11-03T04:20:00.000-07:00

"Us puc fer una pregunta?" Va ben afeitat. Ben vestit (el jersei és d'un vermell massa cridaner, però queda arreglat). Ben pentinat (buenu, no ben bé, va pelat al zero, però queda elegant). Al costat la dona, també d'aspecte "normal", vaja, de ciutadana corrent de Barcelona, aparença de classe mitja. Porten un cotxet. "Sí" El noi (té, més o menys, la nostra edat, no sé si utilitzar noi és correcte, però em nego a utilitzar home) se'ns apropa, decidit però amb certa timidesa. "No tindríeu pas 50 cèntims per deixar-nos?". De ben segur que la nostra cara deu manifestar el desconcert que la situació ens provoca. "Ens han embargat el compte; no tenim res de res. Els fills de puta del banc ens ho han fotut tot". Rebusco per la cartera i li dono unes quantes monedes. Encara, amb desconcert. "Moltes gràcies" "No passa res, cuideu-vos". Seguim caminant. "Joder". Ens girem i una noia els està donant diners. Potser el pallu és un mal parit, potser s'ha gastat tots els diners en senyoretes. Qui sap. Però, davant del dubte, ens deixem portar per la ingenuïtat i ens entristim per ells (i per tots els "ells").

5 minuts abans: Ens caguem en el fet que la càmera de fotos se'ns espatlles, suposant que no ens podem endur la carcassa subaquàtica i fer fotos del que veurem (gran drama); estem estressats perquè la computadora de busseig fa més d'un mes que està per reparar i no la tindrem a temps (gran problema); i el portàtil està, definitivament xafat; no hi haurà manera que ens el puguin arreglar (gran desgràcia).

N’ aprendrem aquest cop? Potser durant 5 minuts, 7 a tot estirar. Som així de gilipolles.

Continuant per la Gran Via, i encara pensant en aquella família, ens creuem un grup de xavalets amb les seves carregades carteres a l’esquena, fent escàndol i rient a plaer. Sento enveja. No pel fet que vagin a l’escola, no hi tornaria per res del món (monges repel·lents i carques, rodes i verticals completament incompatibles amb la meva innata inutilitat habilidosa, menjar patibulari,...mai més!), i potser tampoc m’agradaria tornar a tenir aquella edat, però els queda molt més temps per endavant; la joventut sencera. Fa dies que em passa, això. Sóc la primera persona en tenir la crisi dels 35? Potser és conseqüència de la convivència, els últims dies, amb la meva àvia, quasi centenària. Què deus pensar quan ets al final del viatge? Quan saps que la cosa s’acaba i tot el somni que pots tindre es veure la família un dia més i tenir una marxa plàcida? Suposo que la mentalitat canvia i no et sents malament pel fet de no poder somiar en nous viatges, sinó que el que et recompensa és pensar en els que ja has fet; recordar-los i tornar-los a fer un cop més; memòries i idealització. I qui sap, potser, després de l’últim estertor, ens espera el viatge més fascinant que haguem fet. Si tot va bé, encara queda molt de temps, ho sé; però no puc evitar sentir que sóc al principi del final, o al final del principi, que pel cas és el mateix.

Altair. Creuem la porta, saludem i avancem entre llibres i llibres. Pacífic. Busquem el nostre destí. Tahiti and French Polynesia. N’agafem un exemplar cadascú, ens posem còmodes i els obrim. Comença el viatge, i el desdoblament. De les nostres vides.

MENTIDES (COM EL TEU FILL) I FANTASMADES (REALS)

2010-10-20T08:45:00.000-07:00

Mentides - 1ª part

Varem aprendre que el que ens explicaven podia ser fals, que ens podien enganyar parlant o escrivint, sobre coses que nosaltres no veiem o coneixíem; per això, varem donar gràcies a les fotografies: si ho veièm és perquè existeix. Però, ja molt abans de que existissin els ordinadors i l'arma dels farsants i retocadors que és el Photoshop, ja va haver els que van aprendre a tallar i retallar les imatges; el que veiem també podia ser fals. Varem confiar, llavors, en les imatges en moviment; això sí que havia de ser veraç, però feta la llei fet a la trampa. No parlem de retocs amb tecnologia, amb petits trucs infantils com mentir en el lloc o data de les imatges, o disfressant algú del dolent dolentíssim fent declaracions on diu que ha sigut el més dolent, ja està. Tot és mentida, o ho pot ser. El seu fill, explicant-li la veritat, també.

Fantasmades - 1ª part

Esgarrapades, moratons i doloroses estirades de cabell. N'hi ha fotos, de les ferides, i emails explicant els fets, de centenars de víctimes. Les víctimes del Polstergeist més famós del món. La paraula Polstergeist, sincerament, em fa riure (Caaaaarolineeee, veee hacia la luuuuuuz). No crec en fantasmes, ni en fotografies que no siguin meves, ni en emails de ves a saber qui; a base d'empassar merda ja em costa creure que plou quan se'm pixen a sobre (i a vegades, fins i tot, assenyalo la tempesta cridant: orins! quan realment surt dels núvols). Però, no sé, suposo que a vegades necessitem tornar a ser el nen que creia que fotent garrotades a un tros de tronc aconseguia que aquest cagués regals amb el nom del destinatari en una etiqueta; suposo que una mica d’il·lusió en quelcom fora d'aquest món ens pot ajudar a somiar. Ens tornem a mirar les imatges de les esgarrinxades macabres; potser tot és veritat.

Mentides - 2ª part

Mirant un altre dels documentals conspiratius sobre l'11-S (sí, fa anys que molta gent assenyala que la mà fosca del govern dels EEUU darrere els atemptats del WTC, tot i que la societat només s’escandalitza quan això ho insinua Ahmadinejad), i entre moltes pistes, que no ajuden a tancar cap porta, sinó a ensenyar-nos que hi ha moltes més portes obertes de les que ens volen fer creure, parla de les trucades de mòbil de passatgers que eren al United 93 (sí, aquell on la llegendística explica que els braus passatgers van lluitar contra els segrestadors, tot i que van acabar tots esclafats amb l'avió), i es concloïa que, segons experts en el tema i coneixements científics i tecnològics provats (possibilitat de trucar des de allà, to de les veus en les trucades,...), aquestes no es podien haver realitzat de cap de les maneres, i que semblava que eren les veus dels familiars, però manipulades. Per què? Per qui? Com? Ni ho sé ni hi entrarem, però deixa clar que no us podeu creure ni la veu dels vostres éssers estimats. Tot és mentida.

Fantasmades - 2ª part

Decidits a passar por i rebre algun calbot dels esperits d’Edimburg, ens apuntem al tour City of Death (atenció! pell de gallina!), l’únic amb permís de l'Ajuntament per entrar en la zona posseïda del cementiri (el consistori ha tancat la zona al públic per la quantitat de denúncies d'agressions ultratombals de la zona -no crec que es pugui fer pòlissa de Responsabilitat Civil per aquests supòsits). La cosa comença bé, el grup és de més de 50 persones, la majoria amb ganes de riure més que de cagar-se a les calces. Com collons ha d’aparèixer el Polstergeist, així? ens concentrem, fem fotos cap a la foscor, vídeos on esperem, després, veure alguna cosa escabrosa, ens posem on diuen que ataquen més, i a l'arribar a l'apartament ens repassem el cos en busca de ferides noves. Res de res... Potser hem escollit un mal dia i no hem tingut sort? O potser s'ha tornar a confirmar que els reis mags sempre són els pares. Si és que els pares són els pares. Avui en dia, qui sap que és veritat.

SIRIA, DESCOBRINT LES CIUTATS VIVES

2010-08-04T02:22:00.000-07:00

(Article que apareixerà en el pròxim número de la revista IO -Intermón Oxfam-)

Massa gent i masses cadires pel poc espai que hi ha, però s’hi està molt a gust. La botiga és estreta, té un taulellet i les parets plenes de lleixes repletes de bombetes, cables i altres utensilis elèctrics. De tant en tant, entra un client a buscar un parell de piles o un tros de filferro, però ràpidament oblida el que necessitava i mira d’encabir-se com pot en el massificat localet, es procura un got de te i una cigarreta, i ens mira amb un somriure ple d’hospitalitat i de curiositat; pregunta coses sobre nosaltres, en àrab, a la resta, que saben tan poc anglès com ell; i passen les hores. Homs té grans reclams turístics a visitar, però aquestes tardes en una botigueta d’un dels carrerons del souq, valen el viatge. Es el que acostuma a passar a Síria.

Uns dies més tard, som camí de les anomenades Ciutats Mortes, al nord del país; oliveres i pols, la pau és total, i tenim tot el temps del món per endavant. Tres nois en scooters ens ronden i s’estranyen al veure’ns fora de les furgonetes amb aire condicionat i guia. No tarden a parar i insistir en portar-nos. L’únic llenguatge, altre cop, els somriures i el futbol. Ens deixen a una de les “ciutats mortes”, ruïnes d’uns temps d’esplendor; fem una volta i ens adonem que no són tant mortes, aviat un parell de nenes ens surten al pas amb ganes de jugar i de riure, fem el tonto i les fem córrer. Juguem entre ruïnes, tendes, ovelles, gossos guardians i esbarzers; altres habitants de la zona ens miren encuriosits, els saludem de lluny i deixen anar un somriure que, fins i tot des de la distància, s’endevina sincer. Ens acomiadem de les nenes i dels pastors, i encetem el camí de tornada.

I amb la idea que aquell dia ja ha estat complert, ens para un cotxe i s’ofereix a portar-nos al poble més proper; al cap de tres quarts d’hora som asseguts a terra, en una sala plena de coixins, amb un escampall d’olles i plats davant nostre, i ens trobem declinant l’oferiment de que ens quedem a dormir allà. Els nens somriuen tímids, traient el cap des de la porta, la dona atrafegada, i l’home, l’amfitrió feliç de tenir-nos allà; a molt pesar seu, després d’una llarga sobretaula, ens acomiadem prometent que els escriurem alguna postal i els enviarem fotos del nostre país (ho farem aquesta vegada?).

I així per tot el país: les sínies de Hama són úniques i espectaculars, però el record que en guardem és en Cody i el seu afany per quedar cada vespre per fer una baklava (dolç), ensenyar-nos la seva ciutat i aprendre espanyol i català. I Àlep , amb la seva fortalesa i el seu souq, és indispensable, però els records més agradables són els de les converses en aquella petita plaça amb, com no, el te a la ma. La mateixa hospitalitat i generositat, des de Bosra fins a Deir Ez Zur; la seva història de salvatges croats, castells inexpugnables, religiosos il·luminats, romans i imperis bàrbars, els seus deserts i els seus oasis, l’Eufrats que pinta de verd el país al seu pas, els bulliciosos mercats i els delicats artesans, els dolços i els kebabs, però el que ens ha guanyat és la seva gent, el seu present.

TURISME IO

- La gent s’obstina a convidar-te a te, cigarros, pastes dolces, dinar o dormir, o dur-te en el seu cotxe o moto; accepta les invitacions que rebis, no te’n penediràs. Sense quasi entendre-us, podeu compartir hores sense avorrir-nos.

- No et limitis a visitar les atraccions turístiques en tours organitzats (tot i que sigui més còmode i puguis aprendre més coses d’història); camina, agafa transport públic o fes autoestop, així coneixeràs la Síria real i la seva gent.

ARARAT, NEU I POLVORA

2010-07-24T21:04:00.000-07:00

Any 2008 (diria que a finals de novembre), Dogubayazit (Kurdistan turc)

Fa molt fred, molt; no només per la temperatura, que és baixíssima, sinó també per la sensació que transmet el que ens envolta: cases baixes, carrers deserts, la llum del Sol baixant i fent-se evident que no serà substituïda per la llum dels fanals, soroll de trets a la llunyania, un immens paisatge lunar, pelat i gris però perfecte i, al fons, el Mont Ararat, aixecant-se solemne, entre els núvols, amb la cima nevada. Fa molta estona que ens el mirem, mans a les butxaques i vapor sortint de les nostres boques, però no podem marxar, per la seva imponència, la seva bellesa, les històries bíbliques relatant l’aterratge de Noé en aquell cim, les històries que allà han transcorregut, d’armenis, kurds, turcs, iranis,... Es fa la foscor total, desapareix la muntanya i la neu, resta el fred i els trets.

Any 2005 (principis de tardor), Jerusalem

Aquell mapa és diferent a tots els que hem vist els últims dies. Els mapes d’Israel i Palestina són a tot arreu, i ens els hem estudiat i repassat, per entendre la història i planejar els pròxims dies; però aquell mapa, plantat en les parets d’uns carrerons de la ciutat vella de Jerusalem, no l’havíem vist mai: parla sobre un genocidi d’una gent anomenats armenis, de centenars de milers d’ells, a partir de l’any 1915; al mapa hi ha llocs marcats i denuncia que d’aquest genocidi tant brutal, el primer del segle XX, ningú en parla ni en sap res. Es veritat, nosaltres, interessats en política i història, en aquest moment el desconeixem totalment.

Any 2009 (principis de desembre), Gaziantep (Kurdistan turc)

En pocs dies agafem el vol de tornada a Barcelona, deixant endarrere un parell de mesos de passejada per varis països musulmans, intensos i enriquidors. Som a Gaziantep (la gloriosa Antep), a Turquia, a la seva fortalesa, on hi ha una exposició sobre la resistència d’aquesta (gloriosa) ciutat després de la Primera Guerra Mundial, en que l’Imperi Otomà (predecessor de Turquia) formava part del bàndol perdedor i els aliats van ocupar-ho per repartir-se el pastís; la resistència va ser força fructífera, sota les ordres d’Attaturk, i, tot i que l’Imperi Otomà va quedar força empetitit, els turcs van guanyar molt més del que se suposava que els pertocaria; però bé, si parlem aquí de l’exposició no és per parlar de les gestes d’Attaturk, sinó perquè en la major part de plafons es fa menció als armenis, sempre com a enemics declarats dels turcs, com a traïdors, provocadors, col·laboracionistes, causants de molts mals de la població turca,...blablabla...dolentíssims. Els turcs mai han admès el genocidi armeni (el sol fet de mencionar-ho ja et portarà problemes judicials, com li va passar al Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que per mencionar el milió d’armenis i milers de kurds morts, va ser jutjat per insultar Turquia), però, per si un cas, sembla que deixen clar que, si algun cop realment els va passar quelcom dolent, és perquè s´ho mereixeren.

Estiu de 2010, Koh Tao

“Ararat” d’Atom Egoyan, la primera pel·lícula que veiem que fa referència al genocidi armeni, ens torna a portar al tema al cap, un tema que havíem tornat a oblidar, com la major part de la humanitat (bé, la major part de la humanitat no es pot dir que l’hagi oblidat, perquè mai l’ha conegut). D’una forma molt intel·ligent es barregen èpoques i personatges per donar difusió a aquest tema, amb el mont Ararat i el pintor Gorky com a puntals simbòlics: les matances de pobles sencers, violacions, marxes de la mort,...un genocidi amb majúscules (es calcula que un milió i mig d’armenis van morir durant aquests anys); i la censura i negació de Turquia, encara ara. Hi ha escenes punyets, potser demagògiques, però, a vegades, si no es crida molt fort, ningú et sent.

En la pel·lícula apareix Charles Aznavour, un dels cantants més famosos de la cançó francesa (tot i que, haig d’admetre que fins que un company francès no ens va parlar d’ell, en relació a la causa armènia, i després varem descobrir que era un dels actors principals del film, no em sonava de res), de família armènia i un dels personatges públics que ha reivindicat durant tota la seva vida, el genocidi (gràcies al qual, una gran part de la població francesa en té coneixement); i també hi ha un homenatge a uns altres ambaixadors de la massacre, també dins del món de la música, tot i que en un marc molt diferent; americans d’origen armeni que també han fet arribar el tema a milers de persones, els System of a Down, dels quals apareix, de fons, un fragment de la seva contundent cançó PLUCK:

“A whole race Genocide
Taken away all of our pride,
A Whole race Genocide
Taken away, watch them all fall down.
Revolution, the only solution
The armed response of an entire nation
Revolution, the only solution
We have teken all your shit, now it’s time for restitution.
Recognition, Restoration, Reparation”

MALS PENSAMENTS (massa sovint)

2010-06-29T03:56:00.000-07:00

“It is useless and point futile for us to continue talking about peace and non violence against a government whose reply is only savage attacks against unarmed and defenseless people” MANDELA

PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.

PUNT 2. Quan sembla que comences a relaxar-te i deixar de pensar en ells, hi tornen. Fa poques setmanes, el màxim aliat dels Estats Units (un terç dels milions de dòlars que dóna USA com a ajudes a altres països, va a Israel), va tornar a fer de les seves i, com sempre, apart d’alguna condemna d’aquí i d’allà, continuen i continuaran fent el que els surti dels collons, sense embargaments, amenaces ni ocupacions com passa amb d’altres països, i com hauria de passar amb el pais del món que més normes internacionals i més drets humans es passa pel forro del ous: l’atac militar a un comboi d’ajuda humanitària imprescindible (!) a la gran presó que és la franja de Gaza, on no hi ha de res.

Les imatges del cooperants ferits de bala i sagnant pel vaixell em porta moltes coses al cap: els reveladors articles del Sr. Fisk, el que varem veure fa uns anys quan varem ser als Territoris Ocupats , el que varem sentir a Beirut en un Congrés sobre els refugiats palestins als països del voltant d’Israel (milions de persones que viuen recloses en camps de refugiats, que són nius de pobresa, enfermetats i delinqüència, sense drets, ni serveis, ni res de res; és collonut que, mentre totes aquestes quantitats brutals de persones van ser expulsats de casa seva, o ho van ser els seus ascendents i no poden tornar-hi de cap manera, qualsevol persona que acrediti ser jueva (i prou) pot anar a viure a Israel),... Em va tornar a fer pensar en ells, merda.

Fa pocs dies, amb tot això encara bullint-me pel cap, em cau a les mans el documental OCCUPATION 101, sobre el tema d’Israel i Palestina; finíssim. Des de el repàs de la història (ells, que ho fan tot per lluitar en contra del terrorisme, feien servir la lluita armada i les bombes contra anglesos i palestins; el fet que al 1878 eren tant sols el 3% de la població de la “seva” (?) terra promesa, al 1922 (ja se’ls havia promès, per part dels colonialistes anglesos, que se’ls crearia un estat a mida) eren l’11%, al 1931, amb les onades d’immigrants que anaven creixent amb l’expectativa del nou estat, eren, només, el 16%,...xifres reveladores, com el fet que al 1948 es crees finalment l’estat, amb un Acord de la ONU, passant totalment del que pogués pensar i tingués a dir la gent que vivia i havia viscut sempre allà, amb la seva cultura, agricultura i les seves vides, com a qualsevol altre país (imagineu que ara passes el mateix amb el vostre), i amb una repartició de terres d’una equitat esperpèntica: als àrabs se’ls donava el 43% de l’estat, tot i ser el 70% de la població i ser els propietaris del 92%, i als jueus els donaven el 57%, tot i ser el 30% i posseir-ne, abans de l’acord, menys del 8% (?!?!?!?!?!); les imatges fent fora de les seves cases, a hòsties i trets, a famílies senceres, demolint les cases, prenent terres i negocis, fent desaparèixer la majoria (400 de 500) dels pobles, centenars de milers de desplaçats, centenars d’assassinats per l’exèrcit,... etcetc. I les imatges de brutalitat i violència (política de trencament de colzes i genolls a cops de pedra, nens contra tancs, pallisses, bombardejos sistemàtics de població civil, nens petits que intenten suïcidar-se perquè no poden més,...), la gent lluitant per una ampolla d’aigua i al costat la gran piscina de l’assentament dels jueus,...i blablabla, i que el 75% palestins viuen en la pobresa, Israel té 4000 tancs enfront dels 0 palestins, la diferència abismal (es compta en milers) entre morts (per violència en el conflicte) palestins i morts israelians (i això que els palestins són els terroristes),....i blablabla i etcetcetc.

PUNT 1 + PUNT 2 = PUNT 3. Caminant per la zona de Kao San Road, epicentre motxileru de Bangkok, observant la varietat de guiris (des de la parelleta amb la samarreta –els dos- de Just Married fins al hippie més fumat i tronat), ens topem amb un edifici amb un cartell en hebreu, una estrella de David il•luminada al cap damunt i ple de pàjarus amb kipes i les trenentes inconfusibles i, de sobte, tinc molts mals pensaments; surt una fera de dins meu que em fa tenir moooolts mals pensaments. I penso en les imatges dels soldats israelians essent apallissats a l’assaltar, des de els seus helicòpters a la flota humanitària, somric (ai!), sóc dolent. I recordo les radicals declaracions del president d’Iran sobre que Israel havia de ser esborrat del mapa, i torno a tenir molts mals pensaments. No ho puc evitar; considero que, en el fons, sóc bona persona: m’agrada jugar amb els nens petits, fa un parell de dies que alimento un gat que ronda el meu bungalow, trobo a faltar els amics que quasi fa un any que no veig, m’emocionen els acomiadaments i em fa pena la gent que pidola i viu al carrer. No sé, tinc sentiments, sóc bo; però a vegades, massa sovint…tinc molts mals pensaments

MORT EL COLECCIONISTA (TOT QUEDA)

2010-06-20T00:39:00.000-07:00

10 de Juny. Nusa Lembongan (Bali)

Primers plans de les cares de les noies ajagudes a terra davant de pilons d’algues, remenant-les i, curosament, triant-les. Primeríssim primer pla de les seves cares quan ens somriuen, plenes d’innocència i de bellesa pura. Plans mes oberts agafant el conjunt de les noies i iaies, a terra treballant amb els escampalls d’algues, i agafant les cabanes que les envolten, on viuen. Més a la dreta hi ha més xixa: uns quans nens ben petits juguen i persegueixen unes gallines. Cap a l’esquerra, el mar; la marea està tant baixa que es veu la foscor de les plantacions d’algues, i hi ha els homes carregant les barques; una mica mes enllà, les onades trenquen contra l’escull de corall, i, al fons, el sol ja esta de capa caiguda, donant al cel un tocs taronges del mes fotogènics. Tornant a mirar endavant, hi ha un pla general preciós: les cabanetes, la selva i al fons la cima del volcà més alt de Bali, que treu el cap entre els núvols, majestuós, perfecte.
L’olor d’algues. Els somriures de la gent. Els nens dient “Bye Bye”. Els colors. La vida rural i incorrupta a pocs metres dels bungalows on s’allotgen els submarinistes I surferus que volen escapar de la voràgine de Bali. Això és Nusa Lembongan; tranquil·litat i enquadraments perfectes per fotos potencialment perfectes. Llàstima que els capritxos del destí hagin volgut que tan sols siguin això: potencialment perfectes; fotos potencials, i res més.

12 de juny. Manta Point (lloc de busseig a Nusa Penida)

Ens comencem a posar nerviosos; quina impaciència, només fa deu minuts que som sota l’aigua però, amb el nostre pessimisme habitual, pensem que serem els primers en la historia de no veure cap manta al Manta Point; però, de sobte, una silueta majestuosa apareix del no res i es dirigeix, poc a poc i com si volés, cap on som; de llarg i d’ample es molt mes gran que nosaltres, ens passa pel costat; estem bocabadats, sense paraules. Com pot ser que la naturalesa et regali aquests moments? Passa tant , però tant a prop; quins primers plans! Llàstima del fotut destí.

3 de juny. Hotel Siam Oriental Inn (Khao San Road, Bangkok)

De sobte, la càmera espeternega contra el terra de l’habitació, senzilla però neta, de la nostra base d’operacions a Bangkok. No es una hòstia massa violenta, és un cop d’aquests que mentre la reculls et convences que no tindrà conseqüències. Les té; la càmera a fer punyetes.

Què farem ara? Hem de solucionar-ho immediatament. No ens podem quedar sense fer fotografies! No podrem enllaunar el que veiem, no podrem col·leccionar la gent i els moments? I llavors? Si no ho podem tenir en el nostre poder serà com si no ho haguéssim viscut. Si no en podem tenir la prova per ensenyar a la gent, serà com si no hagués existit.

Tornem al 10 de juny; sí, érem a Nusa Lembongan (algues, volcà i tot el rotllo)

Quines fotos! Costa una mica de desempallegar-se del jo col·leccionista, costa de relaxar-se, costa de desintoxicar-se, costa de treures l’afany de posseir tota aquella gent i aquells paisatges, costa de convèncer-se que el fet de no tenir proves de tot allò no canvia res. Costa, però quan ho hem fet, quan ens hem desempallegat de totes aquetes merdes…quin descans! Veiem coses que ens captiven, i les disfrutem al moment, al lloc, les gaudim cada segon, en formem part. Els somriures, les velles fumant, els nens corrent darrera el gallinam, el volcà, les barques,… ho vivim al cent per cent i ens oblidem d’aquella necessitat de fer la foto perfecta; “amb aquesta llum no quedarà bé, ho provaré d’una altra manera, ara deixa’m provar a mi; vigila, que et veuran; mira aquells quina foto, però hem fa vergonya; merda, el zoom no hem dona per tant…” Sense totes aquestes històries parlem amb la gent, els somriem. Són gent i no mones de fira, preguntem els noms als nens (la major part, d’ambdós sexes, es diuen Putu -¿!-) sense la inteció amagada de poder-los fer una foto un cop entabanats.

12 de juny. Altre cop bussejant al Manta Point.

El procés de desintoxicació de la necessitat d’immortalitzar ha estat força correcte, però un vici adquirit fa tant temps i practicat durant tants anys costa d’eliminar del tot, i el segon dia que anem a visitar les mantes lloguem una càmera. I? doncs que sí, molt bé, ara tenim fotografies de les gegantines ratlles, de cavallets de mar i d’altres mandangues; més peces per a la nostra col·lecció, per reviure a posteriori, però pel que fa al moment en que vius l’experiència tot és completament diferent: aquell sentiment d’intensitat i de vivència dels encontres amb les mantes o altres bèsties marines, que sense la càmera les havíem disfrutat cada nanosegon, ara s’han convertit en l’obsessió per fer la millor foto, i si aquestes no surten bé, tot ha sigut una merda.

(Ah, si algun dia tenim un fill, ja en sabem el nom, en honor a Nusa Lembongan.)

MANTA POINT (NUSA LEMBONGAN - BALI)

2010-06-18T04:42:00.001-07:00

PER TOTS ELS BEIRUTS (PORTA AL LABERINT LIBANES)

2010-05-18T03:46:00.000-07:00

(aquest article l'havia escrit per una publicació, però al final no sortirà, per la qual cosa, ja que està fet, com a mínim que el llegeixi algú; els seguidors del blog veureu que té algun fragment rescatat d'un escrit antic)

Al Souq de Beirut no hi ha burros carregant sacs de mercaderies, ni carrerons estrets plens d’atestades paradetes, ni les fortes olors típiques dels “souqs”, que et transporten de l’herboristeria a la carnisseria; al Souq de Beirut hi ha les botigues més exclusives que et puguis imaginar, i olor de perfum car. Ben a prop, a la plaça on conflueixen tots els carrers d’arcades del centre, la torre del rellotge és Rolex, i és maquíssima, a conjunt amb tots els edificis que l’envolten, del mateix color, la mateixa elegància i la mateixa fredor, inclosa la nova catedral de Sant Jordi i la nova mesquita. Quatre turistes a la gelateria més cara, un parell de libanesos de calers a la terrassa d’una cafeteria de preus desorbitats, nosaltres passejant, i prou. En tots els carrerons que condueixen a la plaça hi ha soldats i balles, vetllant per la seguretat d’aquest bocí de “paradís” de cartró pedra.

Un polític ens mira des de vàries fotografies gegants. Es xiïta? Cristià? Sunnita? Es viu o ha mort en algun atemptat? De sobte, ens topem amb l’ex -hotel Holiday Inn, que s’aixeca colossal cap al cel, com una gran làpida entaforada enmig d’edificis d’oficines ultramoders i d’hotels lluminosos, però aquest, el Holiday Inn, el més alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herència de la guerra civil. Després d’admirar aquest monstre, continuem caminant, i passem per davant de l’hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates i cotxes luxosíssims; ens toca donar explicacions de per que estem caminant per allà i ens toca mostrar, altre vegada, el passaport.

Passejar per la Corniche és agradable, viure el mar en una gran ciutat sempre ho és; per la calçada passen Porsche Cayenne, amb la música a tot drap i noies operades rient histèriques, camions carregats de soldats apuntant als vianants i autobusos plens de tristos immigrants siris que tornen de la feina; per la vorera, les “nannies” filipines porten els cotxets dels nens de família adinerada, i ens adelanten joves occidentalitzats, i que semblen aliens a qualsevol problemàtica o guerra, fent footing al so dels helicòpters, que sobrevolen la ciutat com emprenyadores mosques.

En autobús deixem el centre i ens endinsem en els barris i suburbis dels voltants. Passem pel costat dels camps de refugiats palestins de Sabra i de Shatila, on va haver-hi la massacre retratada a “Waltz with Bashir”. Continuem avançant, i ens trobem immersos en mig de suburbis que no poden amagar el seu esperit xiïta, plens de fotografies de Nasrallah (líder de Hezbollah) i d’altres líders religiosos i guerrillers, “ells són els únics que ens defensen d’Israel”, diuen els veïns, “i els que ens construeixen les cases, escoles i hospitals que el govern no ens dóna”. La veritat és que hi ha forces cases enfonsades; els carrers son entestats de transit i de gent amunt i avall, les dones amb mocador al cap passen ràpid arrossegant algun marrec o la bossa de la compra, i el muetzí crida a la pregària.

Masses peces per encaixar-les d’una tirada, però Beirut és una bona introducció al complicat trencaclosques libanès.

ELS LLANGARDAIXOS TAMBE SEGUEIXEN EL MANUAL

2010-04-27T03:04:00.000-07:00

I. Sens dubte, és ell. No podria fer més pinta de sospitós. Tothom està xerrant i rient en petits grups, però ell, que en teoria ha d’intentar passar desapercebut, camina ràpid, amb mirada seria i concentrada, va per feina, i tothom ho pot veure. Es ros i porta el mateix uniforme que la resta, però canta com una almeja. Evidentment, la intel·ligent, intrèpida i guapa (de quiròfan, és clar) rossa agent de l’FBI el detecta amb un cop d’ull a la sala i el persegueix. Quan el sospitós està apunt de disparar contra un dels “megajefes” visitants, la intrèpida rossa el redueix davant la sorpresa i alegria de tothom. És una heroïna. Un cop immobilitzat amb una brida, uns quants vigilants se l’emporten, és jurisdicció dels visitants i, per tant, se’l queden allà; ningú ho posa en dubte.

Tot i que dissimulava molt malament, l’activista volia matar un dels visitants-ocupants més importants, per això empatitzem amb ell, i en veure que se l’enduen en una sala darrere d’hermètiques portes patim perquè sabem que el torturaran i li faran les mil bestieses imaginables.

Però no, sorpresa, el “terrorista” és un dels visitants. Han simulat un intent d’atemptat per a guanyar-se la simpatia dels humans. A la televisió anuncien que uns terroristes han intentat acabar amb la vida de gent, i amb això l’audiència es posa al seu costat. Els “lagartos” venen d’una altra galàxia, però saben que el terrorisme ven.

II. Els “camises roges” fa dies que són al carrer protestant i manifestant-se contra el que consideren un govern il·legítim (no endebades, és fruït de dos cops d’estat). Després de dies d’escalfament, de crits i de crispació, la flama s’encén i els disturbis i enfrontaments exploten. El caos envaeix zones de Bangkok. La conseqüència: més de 20 morts i centenars de ferits; molts d’ells són manifestants (o, simplement, transeünts) de totes edats i sexes, morts o ferits pel foc real dels soldats que disparen contra les multituds.

Hem disparat contra els manifestants, sí, admeten els alts càrrecs militars, però perquè hi havia terroristes infiltrats pel mig. Ah! (a l’estil Monegal), llavors està justificat. La paraula “terrorista” legitima per a fer el que et doni (amb perdó) la puta gana. Ho saben els “lagartos” vinguts de l’espai exterior, i ho saben els grocs, i el govern israelita, l’espanyol, l’anglès, el yanki i el que sigui. Ja ho diu el Robert Fisk.

EPÍLEG: La sèrie V va ser una bogeria, com mai ho ha sigut ni ho serà cap altre sèrie de televisió. Ara se n’ha fet una mena de remake; el fil argumental i els personatges deixen molt que desitjar, però la nostàlgia ajuda a fer la digerible (ni que sigui els primers capítols); i el que està força bé és l’adaptació de la sèrie als nous temps: d’aquella resistència contra els nazis (l’espècie d’esvàstica que vestien els visitants, que ara a desaparegut) de la primera sèrie, a l’era de la manipulació informativa de les masses, el poder de dominar l’audiència, el terrorisme com a excusa per a la dominació dels ciutadans, els visats i les fronteres.

UNA HISTORIA D'AMOR (del groc i del vermell)

2010-04-14T00:59:00.000-07:00

“Y esto que hoy termina es una larga jornada; yo solo tome en mis manos la antorcha que encendieran los que, antes que nosotros, lucharon junto al pueblo y por el pueblo”

Pedres i pals. Autobusos cremats. Tancs abandonats. Samarretes roges, banderes grogues i fotografies del monarca. A la cantonada del costat, garrotades i samarretes del Che. Dos travessies més enllà, en els carrers normalment rebentats de turistes, gasos lacrimògens i escuts ferits per pedres rabioses. Observo tot això, per un instant, desde una distància que va molt més enllà dels centenars de quilòmetres i l'oceà; em quedo amb els colors i les olors, em quedo amb la bellesa de la bestiesa i amb el romanticisme de la violència; però no entenc el que llegeixo. Vermell i groc, els colors del foc. Samarretes vermelles. Samarretes grogues.

“Quants instants d’il·lusions clandestines van bategar als poemes escrits en cançons. Quants canons contra paraules vives van fer callar una història d’amor”

Bangkok és en flames. Vermell i groc. Aquests no ho tindran tan fàcil com ho van tenir els altres, que ocupant l’aeroport uns dies van aconseguir canviar el rumb tailandès. Corruptes i corruptes, diuen. Marionetes incultes en mans de cacics apoltronats, argumenten. Des de la meva illa, per una pantalla miro les realitats del país en el que visc, com si mires una pel·lícula de ficció. Aquí ningú reivindica res, ni tant sols es posiciona o comenta la situació. Som en un paradís de platja, palmeres i peixos de colors. Som en un altre món, a la cantonada de les garrotades. Masses d’ignorants enfurismades, repliquen. Com és que hi ha tantes masses d’ignorants? Van invertir diners en les immenses zones miserioses per comprar els seus vots. Un preu just després de segles d’oblit total? No hi ha mai ni bons ni dolents, però sempre hi ha els que són els dolents, segons el que ens diuen els que es creuen els bons. Tinc poca informació del tema i m’avergonyeixo de no saber-ne més, però, jo també, tinc el gran defecte de classificar i empatitzar amb un bàndol. Un defecte, ho reconec.

“Quants combats perduts en la memòria van enfrontar els somriures de fam i dolor. Quants traïdors dels ventres de la història van fer callar una història d’amor”

El vermell i el groc sempre m’han acompanyat, m’apassionen i em repulsen. Ja abans de reconèixer-los com a colors del conflicte a Tailàndia, ja eren colors de conflicte. Els colors del foc.

Les imatges dels manifestants contra policies, de persones contra persones, i les recents converses polítiques amb companys d’illa i de pensaments, em fan recuperar un grup de música que ja tenia abandonat feia temps, per la saturació després de masses concerts, festes,... Després de tant temps, i fora de context, els rescato, m’emocionen i m’inspiren.

“Però ara les nits han deixat de ser tristes i els teus estels neixen de la foscor, l’hivern ha tornat a les nostres finestres, i amb els punys tancats hem tornat a cantar. Una història d’amor”

DE LES MEVES VIDES (SEGONA PART)

2010-03-30T01:36:00.000-07:00

Impecable, sí senyor. Sense perdó. L'acceleració de la qual parlava en l'altre escrit continua a tota màquina, imparable. Pocs dies després de publicar-lo, un altre familiar proper a mort, una altra persona per la qual hauré de mirar de no preguntar quan torni, un altre intent de recordar l'últim cop que la vaig veure abans de marxar, de quina roba portava o que em va dir. Altre cop, a través de la fredor dels mails o la longitud impossible del cable telefònic, intentant transmetre un suport que, realment, poca feina fa.

Però la balança de la vida manté el seu equilibri, i sembla que últimament toca fer inventari i renovació de personal. Més notícies de nadons en camí, més intents de transmetre emocions de forma tecnològica i distant, més noms a recordar i més temps a recuperar.

Mentre, en la vida que vivim en cos, i no tant sols en ànima, en el mateix moment de rebre les notícies de la defunció, ens anuncien millores substancials de caràcter professional, i anem a veure la que pot ser que sigui la nostra futura casa, després de 3 mesos de ni tant sols acudir-nos de marxar de l'actual.

Canvis i més canvis. En una vida i en l'altra.

LA MEVA VIDA SENSE MI

2010-03-18T00:16:00.000-07:00

Tan fàcil com pitjar el pause. Tot parat en el punt que jo he triat; i, després, tornar a prémer el play i deixar que tot continuï allà on ho vaig deixar. Simplement un pause quan decideixo fugir de la meva vida per un temps. Per algo és la meva vida, no? Tan fàcil com decidir marxar, viure altres experiències, compartir el temps amb altra gent, parlar en altres llengües, riure d'altres anècdotes i emocionar-te amb coses que fa poc temps ni tan sols sabies que existien. Una altra vida, i, llavors, tornar a la primera, prémer el play i continuar amb aquella conversa de política amb els colegues, amb el mateix camarer servin-te l'Estrella i les braves sense que ho hagis de demanar, tenir el fabulós entremès de la sogra a taula, empènyer les nebodes tobogan avall, riure d'aquella situació patètica d'EGB de la qual rius cada cop que veus els amics, sense cansar-te'n, anar al Pelli i saber qui hi haurà, fer una trucada i convocar un sopar per l'endemà, on no hi falti ningú. Es la meva vida, en sóc el protagonista, els que m'envolten en són els secundaris, i els passejants, conductors de bus i porters d'escala, els extres.

Tan fàcil? Tan sols fa sis mesos que vàrem marxar, però la “nostra” vida no tan sols no s’ha mantingut parada, a l’espera de la nostra tornada, sinó que ha avançat a velocitat accelerada, frenètica. Moraleja: tothom té la seva vida, i per molt que el món giri al teu voltant, gira al voltant de tothom; el porter d’una escala de, potser el Carrer Diputació amb, posem, el Carrer Girona, per davant del qual he passat un cop en tota la meva vida, té els seus problemes i alegries; la caixera del Seven Eleven, on cada matí compro l’aigua mineral i els croissants de pernil i formatge, no és al món tant sols per dir-me “Sabaidí Caaaaa” mentre em fa un sincer somriure i per demanar-me si vull una plastic bag, mentre em dirigeix un altre somriure, també té els seus mal rotllos i les seves il·lusions.

En aquest període, hi ha varis familiars que han marxat per no tornar mai més, va naixent nova gent i ens arriben notícies de més naixements imminents i, per nosaltres, emocionants. El curs de la vida no para, i ara, més infalible que mai. Quan tornem ens costarà de no demanar pels que ja no hi són, a l’hora de demanar pels que ara hi són, ens costarà recordar els noms, i n’hi ha que els costarà recordar els nostres noms, ja que el període en el que nosaltres haurem desaparegut de les seves vides serà una part important de les seves, de moment, curtes existències. Les alegries i desgràcies del nostre entorn “original” les vivim de lluny, com a espectadors emocionats per un final inesperat, amb impotència i afany de transmetre per escrit o a través d’un fil de milers de quilòmetres el que es podria transmetre tant sols amb un somriure o una baixada d’ulls. Moraleja: viure dos vides a la vegada, tenint tant sols un cos, és tasca feixuga.

Cadascú fa la seva tria, i per a mi està clara; però intentarem que, tot i que on som ara ens absorbeixi, continuem formant una mica de part d’aquella, desitjant que el dret a pertànyer-hi tardi molt més a expirar que no els maleïts visats dels països, i que la línea que ens separa sigui més difusa i menys estricta que les fotudes fronteres entre estats.

HORES ROBADES

2010-03-11T22:29:00.000-08:00

"Number 2". Baixem de la minivan i, tal i com ens ha indicat el conductor, ens dirigim cap a la cua número 2. Sembla que hi ha poca gent i que la cosa anirà ràpid. Millor, portem dos dies de vaixells removedors d'estómacs, autobusos, minivans i esperes agòniques en locals estranys en els quals ningú et sap dir quanta estona t'hauràs d'esperar, i on l'únic que sap quelcom en anglès t'intenta encolomar alguns altres bitllets. Estem força cansats i amb ganes d'arribar a la nostra illa; per tant, millor que els tràmits per tornar a entrar a Tailàndia siguin àgils.

4 persones al davant a la cua 2, correcte. La cua 3 avança, i varis dels guiris companys de viatge es dirigeixen cap allà, desobeïnt el "number2" que ens ha dit el xòfer. Jo dubto, com sempre; si vaig allà segur que em faran tornar aquí, i si em quedo aquí segur que tardaré més. En el moment de fer la agoserada decisió de traspassar-me a la cua 3 apareixen 6 persones que s'hi posen; massa tard, m'hauré de quedar a la 2, on l'oficial fa els tràmits amb una lentitud exasperant i incomprenssible. En la cua 3 va passant gent i jo no em moc de lloc. Li comento a la alemana de davant: "Why I have to be always in the slower queu? ALWAYS!". La resposta de l'alemana: "Me too, don't worry". Sí, I worry, penso per mi mateix. Em miro amb ràbia la cua 3 i reflexiono: si sempre som els mateixos que pringuem a les cues lentes, deu haver un grapat de gent que sempre va a les ràpides. Dia, Lidl, Mercadona, Punt de Trobada, bancs i caixes, fronteres,...Tantes i tantes vegades aquest sentiment de perdedor, i de ràbia cap a aquella gent que, gentil i com qui no vol la cosa, va avançant en aquella altra cua.

Posem que cada cop he invertit 10 minuts mínim més que aquells agraciats de les cues ràpides, i quants cops? centenars, milers? i si multipliquem centenars o milers de vegades per 10 minuts, quantes hores surten? MASSES. Hores i hores que els afortunats, els nascuts amb estrella, s'han passat fent cerveses amb els amics, xerrant amb la familia, fent altres encàrregs, llegint, mirant peliculots, fent hores extra i remunerades a la feina, o mirant les musaranyes, mentre jo sóc allà, altra vegada, palplantat i amb cara de gos. Hores i hores que, quan arribi al final dels meus dies, no hauré tingut la sort de gaudir. Quan vaig néixer, algú va pressupostar totes aquestes hores estúpides? Si hi ha algú per allà a dalt que ens controla i guia, potser sí. Però jo vull les meves hores.

L'ULTIM DIA DE CURS...

2010-03-05T00:26:00.000-08:00

L'ANGEL EXTERMINADOR

2010-02-09T22:42:00.002-08:00

“Fins als 12 anys no ens van parar de repetir que els negres eren dolents, que eren diferents, que els tinguéssim por, que no eren els nostres amics,… i, de sobte, ens van començar a dir que tots érem iguals i que tots havíem de conviure com germans.” L’M fa 15 dies que és a Koh Tao. És africà, però no és el típic africà que et ve al cap quan penses en un africà: no té llavis grossos, ni ulls blanquíssims destacant en la cara negra, té ulls blaus i cabell pèl roig. Es de Ciutat del Cap, la seva família fa 300 anys que hi viu, per la qual cosa se’ls pot considerar africans (que no, com ell recalca contínuament, afrikaans, els blancs racistes i puristes), té la parella a Anglaterra però viu a Mallorca. Li toca deixar l’illa, de fet, fa 5 dies que havia d’abandonar Tailàndia a l’expirar-li el visat, però no pot. Quelcom l’atrau i el reté.

L’F és del Quebec, tot i que diu que hi ha altres problemes globals més importants per lluitar que no pas el tema de la seva nació. Si li dones una cigarreta se la passarà de mà en mà, farà veure que la fa desaparèixer i, poc subtilment, se la col·locarà darrere l’orella, entre les rastes; ho fa amb ganes (la intenció és el que compta, no?), però li falten hores i hores de pràctica, i no les té. Va arribar a l’illa amb la intenció de passar-hi uns dies, però s’ha enredat a fer tots els cursos de submarinisme, fer 2 hores diàries de ioga, intentar entendre les converses en tai del seu company d’habitació i els seus amics fumetes, els divertits (que no màgics) trucs de màgia,...Mil activitats i coneixences curioses que el mantenen aferrat a l’illa. Dorm a terra i sense ventilador; és un hippie, però un dels de veritat, no dels de postal.

“Joder, normalmente cuando digo ésto la gente me abucha e insulta, no me aplauden como ahora”. L’A és en una festa en un vaixell, i toca passar el mal tràngol de presentar-te davant de tothom; un mal tràngol força gratuït, ja que la majoria ja es coneixen, i els que no, tampoc els importa el seu nom ni que hi pinten; res, coses corporatives. Ha dit el seu nom: “A”, i que és del Basque Country, i els aplaudiments han sigut generals. Fa uns dies que corre per aquí i aviat té que tornar, la feina l’espera, però li costa massa, no pot. Al final, es resignarà, però amb la seva auto condició que, a la mínima que pugui tornarà, i per temps; tot i que potser no per tant com el Z, de la seva mateixa nacionalitat, que fa 8 anys que viu a l’illa i, fins fa un parell de mesos, no havia tornat mai a casa.

Fa 2 mesos que el D i l’A no es mouen de l’illa, però ara, per imperatius legals i burocràtics, els toca. Només serà per una nit, el just per anar a l’illa de Samui, pagar el que toqui i tenir l’extensió del visat, però, tot i la curta durada de l’escapada, se’ls fa una muntanya i els angoixa. Al moll on ha de sortir el ferry fan cara de tristos i miren cap en darrera, com qui marxa d’un lloc per no tornar-hi. Per problemes que la veu del megàfon no aclareix, el catamarà sortirà amb 1 hora de retard, el sol pica massa fort, un gos vestit amb uns pantalons de Muay Thai i uns llaços als caps se’ls pixa en els desprotegits peus, un vell anglès i maldestre toca amb el cap una tuberia de plàstic fent que els caigui a sobre,... estarien millor al seu bungalow, bé, o a qualsevol racó de l’illa.

EL PEIX MES GROS

2010-01-27T19:26:00.000-08:00

Fa un parell de nits tenia davant meu set majestuosos taurons balena; els veia de lluny i, tot i que majestuosos, avançaven ràpid. L'emoció era indescriptible, i només frisava per sortir a la superfície i poder explicar-ho a tothom i, com toca avui en dia, posar-ho al facebook. Era un somni, com sempre. Però ahir, dos dies després, sentia la mateixa emoció que havia sentit en el somni, i les mateixes ganes irrefrenables de sortir de l'aigua per poder-ho comentar amb tothom i comprobar que l'Anna també l'hagués vist. En la realitat no n'eren set de taurons balena, ni tampoc era un dels exemplars de 10 o 12 metres que hi ha; en feia entre 3 i 4, una mica més gros que els taurons toro, però no marxava ràpid ni era lluny, com en el somni; en la realitat portava tot el dia passejant-se pel mateix lloc sense sentir-se cohibit per tots els submarinistes que avisats acudien a la boia sud de White Rock. Els grups el seguiem, el rodejàvem, li feien fotos, i fins i tot algun carcamal l'intentava tocar, però ell no marxava, sinó que ens havíem d'apartar per no xocar-hi. Lent, parsimoniós, tranquil, pacífic i curiós. Tots gastant més aire del normal i amb ulls com plats darrere les ulleres.

Feia 2 nits que ho havia somiat, però no es pot dir que fos una premonició, eren les ànsies de veure'l.

DES DE SOTA L'AIGUA

2010-01-19T02:44:00.000-08:00

Finalment ens varem atrevir a començar a posar la càmera a sota l'aigua i mirar d'extreure'n les imatges que hi veiem cada dia, per tenir-les coleccionades, i també per poder-vos-les mostrar.

Els resultats vàren ser molt més frustrants dels esperats; el moviment de l'aigua, dels animals i el meu, les partícules, la llum, els colors,... Tot un món dins de la fotografia, on comences de zero i tens que apendre-ho tot; un nadó, vaja. Hem fet fotos en unes poques inmersions, amb algunes imatges que encara ens atrevim a mostrar tot i les mancances en llum,... però serveixen per a fer-vos una idea de la fauna que trobem a diari (les morenes, les ratlles de punts blaus, els "peixos caixa porcespí (desconnec el nom en català o castellà). Bé, unes quantes bestioles que podeu veure als albums del costat (i que em va bé per a allargar una mica fins al pròxim escrit, que arribarà aviat, però amb el ritme de vida Kohtaoenc em costa de menjar-me la closca i mirar d'escriure quelcom interessant).

DE TAURONS I DE BESTIES ASSASSINES

2010-01-03T02:02:00.000-08:00

El gran terrorista

La paraula terrorisme, que tant agrada de fer-ne us reiteratiu i abusiu als estats i els seus lacais, sempre me l’he mirat amb escepticisme, sense acabar d’entendre per què s’usa tant, i per què, depenent de qui faci una cosa, és terrorisme o no. Ara, hi ha un cas en el qual trobo que la paraula pren tot el seu sentit, i fora del món de la política; em refereixo al gran terrorista que va ser Steven Spielberg.

Aquell director, en els primers passos en el lucratiu món del cinema, va aconseguir atemorir, terroritzar, milions de persones. Des de que va aparèixer aquest producte terrorista (la pel·lícula Jaws), molts nens es resistien a entrar a l’aigua (en alguns casos fins i tot de la piscina petita del càmping) amb plors i corredisses, per por a que un monstre marí assassí se’ls cruspís les cametes; joves de viatge de fi de curs s’horroritzaven quan eren llençats a l’aigua des de el pati que compartien amb mitja classe a la platja de Peñíscola, la gent gran es convencia que al Mediterrani no n’hi ha d’això, mentre nedaven allunyant-se de la vora intentant repassar la llista de la compra per no imaginar-se les fileres de dents que se’ls podien estar apropant des de les profunditats; ... Generacions i generacions de persones de cultures i vides diverses compartien aquella por.

El gran canvi

Parlo del passat i de terceres persones, però evidentment allò ens va marcar a tots, i va fer que durant dècades, al sentir la paraula “taurons” el cervell et toqués aquelles notes simples però angoixants de la banda sonora del film, imaginant-nos sang, membres esquarterats i fugides impossibles al mig dels oceans.

En el nostre cas, va haver-hi un canvi de percepció en les nostres primeres passes cap als passejos i viatges per l’”altre” 70 % del planeta, l’aigua. Fa tot just un any, apunt de fer la nostra primera immersió a l’illa de Borneo, el supercool de l’instructor ens va dir: “Si tenim sort potser veiem algun tauró”, i la resposta unànime dels quatre pardillescos aprenents de submarinistes va ser: “Sort??? Serà mala sort!!!!”

El gran al·licient

Ha passat un any des de llavors, des de la destrucció del mite, i cada dia ens endinsem en les aigües dels voltants de Koh Tao desitjosos de poder-nos topar amb el grup de bullsharks que s’han instal·lat per la zona. Al sortir de l’aigua comença la competició per veure qui ha sigut més afortunat: “Nosaltres n’hem vist 8, i feien més de 3 metres”,” nosaltres n’hem vist una ombra”, “nosaltres n’hem seguit dos, però s’han escapat”, “nosaltres hem pogut gravar de ben a prop com un d’ells caçava un peix”, hi ha qui n’ha tingut un a 1 metre o el que dia rere dia no en veu cap.

El gran depredador

Ens mirem la pel·lícula Sharkwater, en que un pallu molt narcisista fa una lluita aferrissada contra la caça de taurons per les seves aletes, i és d’aquestes pel·lícules que et deixen tocat, molt. El personatge (director, càmera, guionista,..) va d’heroi, però tot i la seva xuleria, hem de reconèixer que ho és, per haver fet tot el que es veu al film, i pel film en sí.

A Sharkwater, primer se’ns demostra, en dades i a través de la veu d’experts, el poc perill que suposen els taurons; entre d’altres coses se’ns indica que a l’any es donen 5 morts per taurons, al costat dels milions d’avistaments que n’hi ha, i que, per posar un exemple, animals com els elefants causen moltes més morts, i aquests no fan cap por a ningú. Les imatges del protagonista jugant amb els taurons ho diuen tot.

Després es dedica a desgranar i mostrar tot el tema del negoci milionari que suposa la pesca de taurons per les seves aletes (moltes vegades, un cop els les han tallat els tornen a tirar a l’aigua, causant la seva mort lenta), les màfies, la col·laboració de molts governs,… Les coses pel seu nom. Pell de gallina i molta ràbia. Una dada al final: mentre el miraves (dura una horeta i mitja, si no recordo malament), s’han matat 15.000 taurons. Multiplicar aquesta xifra per les hores que té un dia, els dies que té una setmana, les setmanes que té un mes, els mesos que te l’any,... esgarrifa.

En el passat, en molts llocs com Tailàndia, els taurons omplien el mar, però ara, cada dia centenars de persones perden el cul per anar a Chumporn Pinnacle, per la possibilitat de veure’n algun. I, evidentment, no només és un drama pel fet que els submarinistes cada cop ho tinguin més peli agut per veure’n i fotografiar-los, sinó per què com a depredadors estan al cap damunt de la cadena alimentària, i tots sabem que passa quan es trenca un ecosistema; fins i tot la pel·lícula dóna arguments biològics i físics (que ara no reproduiré per no ser poc científic i poc acurat) en que relaciona efectes de la desaparició dels taurons amb els canvis climàtics que s’estan produint, pel tema de les cadenes alimentàries, l’eliminació de CO2, el plàcton,...

Moraleja: altre cop queda clar que el gran depredador antinatural (per què no caça només per cubrir les seves necessitats per sobreviure, sinó per saciar luxes, excessos i gilipollisme) i salvatge del món som els humans, amb una avarícia que ens porta al suïcidi, i a sobre sabent-ho. Encara hi ha qui es pensa que el món (i el mar) són un pou sense fons i una font inesgotable? Com deia aquella suada i repetida frase: se n’adonaran quan no quedi res i vegin que els diners no es poden menjar.

(un apunt, tot i la obvietat: la foto que acompanya l'escrit no es nostra)

EL SENYOR FISK I L'OCEA (COMENCANT DE NOU)

2009-12-17T21:34:00.000-08:00

"If Americans are accused of ‘torture’, call it ‘abuse’. If Israel assassinates a Palestinian, called it a ‘targeted killing’ (…) If Iraq has become a hell on earth for its people, recall how awful Saddam was. If a dictator is on our side, call him a ‘strongman’. If he’s our enemy, call him a tyrant, or a part of the ‘axis of evil’. And above all else, use the word ‘terrorist’. Terror, terror, terror, terror, terror, terror, terror. Seven days a week."
(Robert Fisk, The Age of the Warrior)

A fora plou, són els últims estertors del monsó que afecta, cada any, puntualment, aquesta zona de Tailàndia. Per sort, és tant puntual en la seva hora de posada en escena com en els mesos en que apareix; el que ara, al vespre, queda tapat pels núvols, de dia és selva i mar. Des de el llit observem la nuvolada, i la Lenore, la gossa mig salvatge que venia inclosa en el bungalow (disculpin els anteriors "amos" pel canvi de nom), que ens mira molla i trista des de fora, a través de la mosquitera; haurem de ser amorals pocs minuts, aviat marxarà cap allà on sigui que passa la nit.

Al costat del llit un piló de llibres i revistes; al seu cap damunt cada dia hi col·loco el mateix, amb la intenció de devorar-lo, "The Age of the Warrior", del periodista que, durant 3 dècades a cobert els conflictes i guerres del Pròxim Orient, Robert Fisk. No sabíem res d’aquest pallu, però en una llibreria d’Istanbul, el resum i comentaris de la contraportada del llibre ens van convèncer a invertir en ell. El varem començar, i cada paràgraf era motiu de comentari: de ràbia, pel que deia, però també de felicitat, de trobar algú amb una carrera periodística tant consolidada, amb solvència contrasta, i que venia tants llibres, que digués les coses pel seu nom; allò que xerres amb els amics al bar, quan et cagues amb els totpoderosos, ho deia algú en un llibre, i en un diari! I a sobre, donant raonaments i motius documentats, i amb un cinisme i una mala llet que es contagien. Seria la nostra lectura a les vesprades de Koh Tao, després de les jornades dins de l’aigua.

Però segueix al capdamunt de la pila, amb un punt tot just a la pàgina 44, després de ja una setmana a l’illa. Un cop aquí, tot el que portàvem al cap, els records del viatge per Pròxim Orient, intencions i pensaments, van desapareixent i baixant en la llista de prioritats. El senyor Fisk, amb molts d’altres farem-tals i farem-quals, es van ofegant en l’oceà, que pren tot el protagonisme i ens absorbeix. Les ganes d’aprendre sobre ell i d’aprendre a com gaudir-lo al màxim. Al costat de la pila que corona l’incisiu i cremat Robert, hi ha una altra pila on s’acumulen coneixements sobre física, fisiologia, tècniques en el submarinisme, equipament, manuals de nivells bàsics i de nivells avançat.. Tot un món, que ara s’ha convertit en el nostre. Hem sap greu Robert Fisk, si demà el punt encara segueix a la pàgina 44, com a mínim que sàpigues que et tenim present.

CABÒRIES D'UN ISTANBULITA EFÍMER (sobre el retrobament, la dignitat, el canvi i l’enyorança)

2009-12-07T08:13:00.000-08:00

Istanbul revisitat

Passejar com un més; sense la pressió de fer fotos, sense haver d’arrossegar l’engorrosa guia ni els delatadors mapes, i sense la llista de coses que s’han de fer per collons si visites aquella ciutat. Com si fóssim passejant per Barcelona per mil·lèsim cop, saben on aniràs a parar si gires aquella cantonada o et poses per aquell túnel subterrani.

En la nostra visita anterior a Istanbul ja la varem situar en el més alt del nostre podi de les millors ciutats, i ara, 1 any més tard i unes quantes ciutats visitades més, ens reafirmem en la posició, per pallissa, de la número 1. Re-re-re-re-remeravellant-nos davant d’Aya Sofia i la Mesquita Blava, fent un te en un banc mentre endevinem de quin país són els pelegrins que hi acudeixen, i encardant-nos sense pietat dels grups de turistes organitzats amb els seus barrets “tradicionals” (algú ha vist mai cap turc que el porti en la vida diària?), perdent-nos pels deteriorats carrerons de Fener, amb la seva roba estesa en cordes que van d’una casa de taronja decadent a la del davant, de vermell humitejat, dirigint-nos als animats carrers de Kadikoy travessant el Bósfor o observant el més fashion a Beyoglu. Com un istanbulita (o istanbulí, istanbulià, constantinoplí o el que sigui) més.

I Turquia va...

Llegim a la premsa local (en la poca que està en anglès, afí al govern) sobre els grans passos que està fent el govern d’Erdogan (de l’AKP, musulmans moderats) per apropar-se a la democràcia real i, així, mirar d’apropar-se més a Europa. Es prometen molt avenços en els camps dels drets humans (com la llibertat d’expressió) i parlen, per primera vegada, de solucionar pacíficament el conflicte kurd; es van veient alguns gestos, com el fet de permetre que es posin senyals de trànsit en turc i kurd (l’ús del kurd escrit en coses oficials!, impensable fins fa poc). Els kurds ho segueixen amb interès però, evidentment, també amb escepticisme.

Mentre, les condicions carceràries d’Ocalan (líder del PKK condemnat a cadena perpètua) empitjoren, portant a manifestacions de protesta i disturbis en moltes poblacions del sud-est.

I mentre, en ciutats i pobles, els nacionalistes turcs més acèrrims ataquen i apallissen, amb impunitat, a kurds i membres del seu partit més important (DTP).

I mentre va sortint merda en el judici a la organització colpista i terrorista d’Ergenekon, suposadament formada per personatges de primera línea (militars, periodistes, acadèmics,...) seculars i nacionalistes turcs, que intentaven tombar a l’actual govern, van sortint altres plans i intents colpistes dels militars.

Veurem si finalment Turquia avança cap a una democràcia real o si els kemalistes (seguidors dels principis del “creador” de la pàtria turca, Attaturk, basats principalment en el secularisme radical i el nacionalisme exacerbat) ho poden impedir.

La nostra dignitat, des de la distància.

En les ullades quasi obligatòries al ja quasi imprescindible facebook, descobrim una polèmica sobre un tema que, a l’estranger estant, desconeixem (a Al-Jazeera no en diuen res), sobre la dignitat dels catalans. Furguem una miqueta, no massa, per no tornar a casa, ni que sigui de ment, de forma prematura, i ens indignem. Sembla que a pocs dies dels referèndums per a la independència, ha sorgit, de forma orquestrada, en molts mitjans (alguns d’ells conegudament nacionalistes, però no precisament del català), un manifest en defensa aferrissada de l’estatutot (o estatutet, depenent de la connotació que li vulguem donar) i que ho lliga amb la Dignitat de Catalunya. Mare de Déu, si aquest estatut de pacotilla i defensat per gent com el Montilla representa la nostra dignitat, no diu massa al nostre favor.

Mirem de no aprofundir massa més en el tema per no amargar-nos el viatge, però fins i tot la nostra ex-gata, analfabeta i poc cultivada en el que política refereix, s’haurà adonat que aquesta xarlotadeta va destinada a que la nostra gran fita com a poble no sigui el dret a decidir el que volem ser, sinó aquest estatut (ot/et), que si finalment s’aconsegueix resultara que haurà estat fruit d’una lluita a mort de l’ossat poble català, que ho celebrarà com una victòria històrica, i haurà de callar durant trenta anys més.

Un altre Nadal estrany

Un dia de mitjans de desembre de l’any passat érem fent unes cerveses amb uns amics gal·lesos en un bar d’un poblet de l’illa de Borneo, quan, de sobte, pel carrer va aparèixer una processó de xinesos disfressats d’àngels (amb ales a l’esquena) i fanalets, cantant nadales. La primera reacció va ser de riure per l’alt grau d'esperpent i ridícul del gag (banyat amb les Tigers que ens havíem begut fins aquell moment, que ho feien encara més graciós), però ràpidament ens va envair una estranya sensació d’enyorança. La calor, la llunyania de casa i el descobriment de coses noves i exòtiques cada dia, ens havien fet oblidar el Nadal, però aquesta estrambòtica desfilada ens havia disparat l’estranyesa melangiosa del primer Nadal fora de casa.

Fa un parell de dies, en un avió van sonar nadales, entonades en ensucradíssim i repelent falset, i ens va tornar a remoure aquell esperit de Nadal (del qual racionalment reneguem però que sentimentalment portem a dins, potser encara per les intenses vivències infantils d’aquelles dates), recordant-nos que aquest serà el segon Nadal sense família ni cagatiós ni galets amb pilota.

AL.LICIENTS SIRIS (Luis Bunyuel i els primers "terroristes")

2009-11-23T07:03:00.000-08:00

Per ser un pais relativament petit i amb tanta zona de desert pelat, Siria compta, apart d`amb una poblacio exageradament hospitalaria i afable, d`un president omnipresent, d`una seguretat ferrea i d`una burrocracia agobiant, amb molts atractius turistics (pero no ho dieu a ningu!): ruines romanes, i d`altres grans imperis, escampades per tot arreu, castells dels temibles croats o de l`heroi arab Saladdin, zocos i basars per tots els gustos, ciutats velles que et transporten en el temps,... Pero, evidentment, no es pot veure tot, ni ganes que n`hi ha, i menys per algu sense el sentit de l`arqueologia desenvolupat i amb un interes per la historia antiga no massa agut. S`ha de fer la tria dels llocs visitables entre el ventall inacabable d`opcions.

Per una banda, hi ha els llocs indispensables per la seva bellesa i unicitat, i que fascinen al mes incult dels visitants: les ruines de Palmira, amb l`oasi i el castell arab enfilat en la montanya, les negres i fantasmals ruines de Bosra, les grinyoladores i gegantines "nories" (sinies?) de Hama, la ciutat vella d`Alep,... I, per altra banda, hi ha llocs que entren en la seleccio per algun motiu personal i subjectiu que fa que deixin de ser simples castells o ruines, fent que et miris aquells pilons de pedres d`una altra manera, amb mes carinyo i forsa morbo.

1. SİMEO DEL DESERT (Bunyuel ja ens ho va explicar)

En aquelles sessions cinefiles de la llunyana adolescencia amb els "colegues" de la llunyana Pobla de Segur, acostumavem a començar ritualment amb "La naranja mecanica", i despres miravem de descobrir perles. En una ocasio vam quedar especialment frepats per l`esperpentica historia, que genialment ens contava Bunyuel (als ordinadors turcs no hi ha la ny espanyola), sobre un iluminat que es passava varis anys de la seva vida sobre una columna, per resar i allunyar-se de la humanitat, que anava a veure`l i a atabalar-lo amb preguntes. Doncs a prop d`Alep vam trobar el lloc on el Simeo real va estar-se durant uns 40 anys vivint sobre columnes, cada cop mes altes per a que la gent l`emprenyes menys. En aquell ascetic lloc ara hi ha ruines força ben conservades d`una basilica que es va fer en el seu honor, i ja nomes queda un pelagany de la ultima columna on va viure, ja que els pelegrins i fans (es veu que era el personatge mes famos de l`epoca) s`ho van anar emportant tot.

Diuen que a l`Europa de l`Est es va estendre aquesta moda dels ermitanys columnaires, pero que va fracassar per les baixes temperatures i les inclemencies del temps. El dia que nosaltres visitem la zona fa un fred que pela i la nuvolada negra amenaça pluja rabiosa, em costa imaginar-me alla dalt, amb aquella rasca, sense capelina, tan sols vestit amb una barba pollosa i un tapa naps i amb la prespectiva d`estar 40 anys fent vida alla a dalt.

2. ASSASSİNS: ELS QUE FUMEN HAIXIS

En el viatge a Iran ja ens varem topar amb ells i ens van començar a cridar l`atencio i despertar l`interes, i aqui, en el castell de Musyaf (o Misyaf o Masyaf, depenent de qui faci la trascripcio de l`arab) ens els hem tornat a trobar. Els Assassins eren ismaelites (una branca xiita) que al segle ıı i 12 duien a terme atacs i assassinats contra els seus contrincants i enemics, fins i tot autoinmolant-se; havent-se afirmat que son els primers "terroristes" de la historia, per la forma en que duien a terme les seves accions armades politiques, mes a l`estil de la lluita armada actual que no pas de la forma de guerrejar d`aquelles violentes epoques. El millor: la paraula tant recurrentment utilitzada "assassins" ve del mot arab "hashishiyin", que significava: els que fumen haixix; forma com s`anomenava a aquests revolucionaris i radicals islamics, perque es diu que abans de dur a terme les seves accions, els escamots es fumien fins al cul de marihuana.

(disculpeu les faltes d`ortografia, el teclat turc es el que es)

LÍBAN, QUI ETS? (per entendre que no es pot entendre)

2009-11-12T05:19:00.000-08:00

Bcharre, poblet de muntanya

- Viiivaaa Espaaaniaaa!!!
- Home....
- Ens estimem molt Espania aquí! perquè veu aconseguir fer fora els musulmans.
- si, buenu...
- I vau cristianitzar Filipines! per això us apreciem tant, i l'Amèrica Llatina!
- Si, be...però nosaltres ens considerem catalans.
- Ah si, catalans...i també hi ha els bascos, no? el que no entenc es que siguin rebels si a Espania tots teniu la mateixa religió. Tots sou cristians, no? llavors perquè lluiten?

Quan anem a mirar de fer-li entendre, l'ancià, cristià maronita radical, diu que esperem un moment mentre ens va a buscar una bossa de pomes a casa seva (en aquest poblet tothom et regala pomes, moltes pomes; i pesen!) i ens quedem amb el capellà que, amb el seu italià perfecte, ens ha fet d'intèrpret; sembla estar d'acord amb les afirmacions del vell, com l'altre vell, que ha vingut per fer constar que la seva cunyada es la que ens ha ajudat a trobar l'hotel. El mossèn ens ensenya fotos seves amb el papa Joan Pau II, de quan va estar treballant a Roma, i ens diu que hem de visitar un ermità colombià que viu allà aprop en una cova, i ens recomana la millor forma de visitar totes les ermites i monestirs que s'amaguen en les roques de l'estretíssima vall de Qadisha, que s'obre, com una escletxa, als peus del poble.

- La guerra civil va afectar el poble?
- No, aquí som 100 % cristians maronites! no hi ha ni un sol musulmà, ni tant sols cristians ortodoxos. Gràcies a Deu!

Baalbek, a la vall de Beeqa (que no és cap vall)

- Si torneu a passar per allà us hauré de treure de la presó...de la presó d'Hezbollah!
- Simplement hem fet una foto d'un mural i ja ens han vingut els milicians a cridar l'atenció i preguntar-nos coses.
- Tranquils, són bona gent, però han de vigilar la zona perquè hi ha molts espies.

L'amo de l'hotel ens explica que en els atacs d'Israel contra el Líban, al 2006, aquest poble, feu d'Hezbollah, va ser un dels llocs més bombardejats, i explica que just passats els atacs Hezbollah va repartir diners a les famílies a les quals els havien destrossat les cases, van repartir milers d'àpats perquè pugessin menjar, i van facilitar atenció medica gratuïta en tota la seva xarxa d'hospitals que supleixen les mancances del govern libanès (així com pilons d'escoles, associacions benefiques,...).

Sortim a donar una volta, envoltats per un vent gèlid i sota els centenars de banderoles grogues d'Hezbollah que onegen per tot el poble, i acceptem de bon grat la invitació d'un venedor de roba per musulmanes beates (gavardines i vestits llargs i amples de rigorós negre); al recer de la seva botiga fem un te i ens explica la seva vida: els 15 anys com a militar, la fugida (dels records de la guerra) cap a Bulgària i després cap a Suècia, on vol tornar, ja que diu que al Líban cada pocs anys se'n lia una de grossa. Intenta aclarir-nos una mica el laberint libanès, liant-nos encara mes, ja que ho fa des del seu prisma xii: Al-Qaeda són de la CIA (perquè mai han atacat a Israel??), els sunnis volen fer fora els xiis i els cristians del Líban i crear-hi una Palestina,... Ja que és ex-militar, li faig una pregunta que fa temps que tinc al cap:

- Al 2006, mentre Hezbollah i Israel es fotien trets i bombes, quin paper hi feia l'exercit libanès?
- que volies que fes? si no tenen ni un sol avió de combat! si l'exercit hagués fet alguna cosa, Israel els hauria fulminat, Hezbollah ho té millor, perquè es una guerrilla, sort d'ells que ja van fer fora Israel al 2000 i ara altre cop!

Trípoli, ciutat del nord

Apart de la personalitat pròpia de la ciutat, i dels clars efectes de la guerra en la ciutat vella, aquí crida l'atenció els centenars de pancartes que hi ha per parets, balcons i qualsevol racó pancartable, totes elles amb cares de polítics, la majoria d'ells sunnis. Entre totes elles ens crida l'atenció, en un mercat de fruita, una foto gegant del Sadam Hussein, encara no n'havíem vist cap. Mentre la retratem sota la mirada de transeünts amb barbes talibanesques (que no havíem vist enlloc mes) i de dones que sota la negror fantasmal nomes mostren els ulls (ninjes!! ens va dir un amic siri enfotent-se d'elles; la dona del qual també va així), uns nois ens senyalen el Sadam i es piquen el pit a la zona del cor, com a mostra de que els agradava molt, llavors els senyalo la foto del Hariri, lider sunni libanès (pro-occidental) assassinat fa uns anys, i hem diuen, amb to de despreci, que aquell no!!!

I UNES DADES PER EMBOLICAR MÉS LA TROCA:

- Habitants: uns 4 milions (les dades de nombre d'habitants no les he contrastat gaire, però són una cosa així).
- Refugiats palestins que viuen al Líban: 400.000.
- Libanesos que viuen fora del Líban: entre 8 i 9 milions.
- Religions oficials: 18.
- Exercit (i domini) siri al Líban: del 1975 al 2005.
- Ocupació israeliana del sud del Líban: del 1982 al 2000.
- Sistema polític basat en les seves diferents religions, i en un cens del 1932! (llavors majoria cristiana, però ara majoria amplia musulmana).
- Guerra civil: del 1975 al 1990. Va iniciar-se pels enfrontaments entre falangistes maronites i palestins i es va tornar (simplificant) en guerra entre musulmans i cristians.
- Aliances i merders:
.......A Síria la bandera palestina hi és tant com la pròpia, i reivindiquen continuament la causa palestina, però van acudir a Síria per defensar els cristians dels palestins.
......Actualment hi ha (principalment) dos blocs polítics enfrontats: els anti-siris i els pro-siris, en els primers (generalitzant) hi ha els sunnis i cristians, i en l'altre hi ha Hezbollah i cristians (per tant, no tot és musulmans contra cristians).
......El màxim enemic de Hezbollah és Israel, i els palestins, per tant, els seus màxims aliats, però....els palestins son sunnis i Hezbollah xiis, i si es reconeguessin tots els palestins com a ciutadans libanesos, perjudicaria força a Hezbollah...

Ja n'hi ha prou, no? qui els entengui que els compri!!

BEIRUT: SOLDATS INQUISITIUS, PIJES SILICONADES, REFUGIATS PALESTINS, XAXES FILIPINES (I UN SOSPITOS HABITUAL)

2009-11-02T07:19:00.000-08:00

Beirut, a la Corniche. Negra nit, tot i no ser mes de les set del vespre.

L'Anna i el Dani seuen en un banc, a davant seu el mar Mediterrani, a darrera, pretenciosos hotels de luxe. Entre ells i els hotels passen cotxes pitant i xiulant roda, combois de soldats amb les ametralladores apunt, Hummers nous de trinca i lluents Porsche Cayennes. Entre ells i el mar, joves fent footing o passejant el gos, ells van de forts i de superoccidentals, elles maquillades per a fer esport i amb els llavis, els nassos i la pitrera retocadots. Reflexionen sobre tot aixo: l'afany de fer esport i les mascotes, com a simptomes d'una societat d'excessos i de les necessitats basiques cobertes; en els suburbis de la ciutat segur que ara ningu fa footing ni ningu passeja amb un animalo lligat al final d'un cordill. De sobte, apareix una noia amb un microfon i un noi robant-nos l'imatge amb una camera.

- #$%$%*&##+*&^#?

- (en angles) perdo, pero no parlem arab.

- aahh, disculpeu, pensava que ereu libanesos, us puc fer una pregunta?

- si, si, jijiji

- de que treballen els teus pares?

- el meu pare es arquitecte i la meva mare cuinera.

- i si el teu pare tingues una feina pobra com...sabater o algo aixi, t'avergonyiries d'ell?

- per que??? totes les feines son dignes, i totes les feines les ha de fer algu, no? si ningu escombres els carrers, estarien plens de porqueria. No se perque te n'has d'avergonyir.

- ets comunista, oi?

Despres de la classica resposta i contesta off the record (d'on sou?Barcelona. Ah, football!), els aprenents de periodista s'allunyen, i el Dani i l'Anna reflexionen, una mica corpresos, sobre una societat on es fa aquest tipus de pregunta pel carrer, i en la qual, pel fet de contestar com han contestat, ja se'ls etiqueti de comunistes.

Beirut. Un carrer centric. Cap a les vuit del vespre.

El Dani i l'Anna, despres d'acabar el passejet vora el mar, aixecar el cap varies vegades per mirar els helicopters que passen continuament, creuar-se amb varis jocs compostos per: dona pijissima amb bosses de botigues cares, seguida per dos o tres nens i la babysitter filipina, haver girat el cap en passar varis cotxes descapotables amb musica a tota merda i noies rient com bojes, i haver-se parat per milessima vegada a contemplar l'ex-hotel Holiday Inn, que s'aixeca colosal cap al cel, com una gran lapida entaforada enmig d'hotels lluminosos i edificis d'oficines ultramoders, pero aquest, el Holiday Inn, el mes alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herencia de la guerra civil, enmig de tota aquella reconstruccio opulenta. Despres d'admirar aquest monstre continuen caminant, i passen per davant de l'hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates, cotxes luxosissims,...

- (en arab pero que pels gestos s'enten facilment) on aneu?

- (en angles) cap alla.

- que porteu a la bossa?

- aixo (obrint la funda amb la camera de video i la de fotos).

Se'ls mira a la cara, i amb mala baba els deixa passar. Caminar per Beirut te la feixuguessa de sentir-se constantment observat i controlat; sempre hi ha un soldat, un guarda de seguretat o un guardaespatlles amb pinganillo que et mira malament. Si, essent turista tambe. Pero hi ha turistes i turistes: l'Anna es una turista turista, occidental de cap a peus: cara fina, cabell tirant a pel roig, no enganya. Ara, el Dani aixeca la llebre al mes despistat dels guardians de la ciutat: faccions arabesques, pell d'un moreno massa farrenyo, afeitat no massa puntual, i la roba, hi ha qui passa pel Coronel Tapiocca per vestir-se ple viatge, pero ell porta la roba de batalla: aquelles bambes amb forats que ja nomes serveixen per caminar i acabar-se de morir, uns texans amb els quals fa mes anys que te relacio que no amb l'Anna (que ja es dir), un samarretot que va salvar l'ultima bossa que va tirar al contenidor d'Humana, i el cinturo interior amb passaports i targes de credit, que es marca una mica sota la samarreta i pot portar a l'error a algun inspector suspicas que confongui allo amb un cinturo explosiu.

S'allunyen mentre els soldats encara se'ls miren (potser mes per aborriment que per altra cosa). Passen pel nou "zoco" de Beirut amb les seves botigues d'H&M, Montblanc, Porsche o Kenzo. Compten el 20e Hummer del dia. Es miren tota aquella elegancia i es pregunten com era tot allo fa 19 anys, a l'acabar la guerra civil. Ara els sobrevola un "caza militar", no un helicopter. Xiulades de roda. Una furgoneta que retorna ma d'obre barata a la seva casa-preso que son els camps de refugiats, on han nascut, tot i que segueixen essent refugiats, no libanesos. Un altre Porsche Cayenne amb una rossa de pot que es maquilla mentre condueix. Soldats sobre un tanc.

LA CIUTAT MORTA (QUNEITRA, ALTS DEL GOLAN)

2009-10-27T03:27:00.001-07:00

Pilons de runa per tot arreu. Basicament ciment i ferrallots, res mes. Queden algunes estructures en peu que et poden donar l'idea de que allo havia sigut una ciutat, i s'hi havia viscut. Hi ha la carcassa d'una esglesia, pero tan sols la carcassa; no en queda absolutament res, ni l'altar, ni les finestres, ni els bancs, ni pintures a les parets ni...no se, les coses tipiques que hi ha a les esglesies tipiques. Aqui no hi es, tant sols la runa per terra i les parets "blanques".

Pel que fa a les mesquites passa el mateix: queda una mena de carcassa de la principal, i d'una altra de mes petita en queda tant sols el minaret. De l'hospital tambe en queda la gegantina carcassa mes foradada (per bales i bombes) que un formatge de gruyere. I l'altra part de l'ex-poble que ens ajuda a dir que allo ho havia sigut algun cop: un tram del carrer principal, totalment fantasmal, amb el vent que mou algun plastic pel carrer, i algun matollot sec que es l'unic que hi te vida. Per un moment, pensem que una musica d'spaguetti western rotllo Sergio Leone hi aniria que ni pintat, pero en aquelles pelicules, tot i que els carrers siguin deserts saps que la gent s'amaga a les cases, pero aqui ja no s'hi amaga ningu, perque ho saps i perque ho veus.

Al final de la Guerra pels Alts del Golan, l'exercit israelia va desallotjar tot el poble i ho va demolir tot, enduent-se qualsevol cosa que tingues el minim valor (de ralloles a vidres o portes o vaters o el que sigui). Una altra feineta del "poble elegit", i ja en van masses. D'acord que ells en el seu moment tambe van ser victimes, victimes mundials de primera classe, pero despres els hem vist massa vegades fent el paper de botxins.

L'exercit siria ha decidit deixar-ho tal com va quedar, com a testimoni de les salvatjades que van fer els israelians (tot i que hem de tenir clar que a les guerres tots en fan de bestieses).

Anem marxant, gravant amb la camera de video el silenci i pilons de runa, no pel que son (tan sols pilons de runa), sino pel que havien sigut i el que podrien ser ara. I el silenci ensordeix.

BENVINGUTS A L'ALTRE IRAQ (AMÈRICA BENEEIXI EL KURDISTAN)

2009-10-21T04:15:00.000-07:00

"Mosul". Ho hem sentit bé? Ho hem sentit bé, la paraula que surt de la boca del conductor del nostre taxi compartit, dirigint-se al soldat del checkpoint, és claríssima. M-O-S-U-L. No ens mirem, seria el previsible, el lògic; mirar-nos amb cara de circumstàncies mentre l'adrenalina comença a córrer i els fotogrames de tota la nostra vida es comencen a ordenar per a ser vistos en un minut. Mirem a fora i el que veiem sembla que referma el que temem: un checkpoint que sembla una fortalesa , una bandera d'Iraq en una casa, i els cartells: Mosul a 23 Km...i restant. Ara sí que ens mirem, i els nervis ens fan riure com gilipolles.

Però als pocs quilometres agafem un trencat a l'esquerra. Arbil. Reapareixen les banderes del Kurdistan (l’únic) oficial. Uf. Som a la Regió Autònoma Kurda d'Iraq. Som a casa, i segurs. Per la finestreta veiem, entre els ex-peshmergues (guerrillers) convertits en soldats, un robocop yanki, amb un cos i una armamentística que pensàvem només existia a les pel·lícules, els companys de viatge se'n foten, i nosaltres riem, relaxadíssims.

Aquesta regió és un món a part dins d'Iraq, realment sembla un altre país (algun dia ho serà). Després d'una historia de batalles perdudes i traïcions (com tots els Kurdistans), a partir del 1991, després de la primera guerra del golf, els Estats Units van protegir-los i es van començar a desenvolupar com a entitat amb autonomia, i, des del 2005, amb la nova constitució iraquiana, ja són una entitat autònoma dins de l'Iraq federal, i els dos líders kurds, després d'anys de fotres òsties entre ells, s'han repartit el pastís i, mentre un ha esdevingut President del Kurdistan, l'altre ho és de tot l'Iraq.

Viatjar per aquesta zona, a part del seu interès polític i històric, té l’al·licient de que el turisme no hi ha existit, després de les guerres contra Sadam i la guerra civil entre els kurds; és un país en construcció, començant a existir i, per tant, la gent no veu al turista com una font de diners inesgotable i exprimible, encara no tenen aquesta picaresca; el turista és una persona forània que demostra un interès i un respecte que els alaga a la vegada que els sorprèn, i enlloc de mirar de cobrar-te de més, el que fan contínuament en botigues, restaurants, teteries,... és voler-te convidar. Podem dir que es l’únic lloc del món (de Barcelona a Teheran i de Delhi a la Habana) que com a turista et pots fiar dels taxistes. Si hi vàrem veure gaires occidentals? doncs en plan motxileru en vam veure, en total, 4 o 5, després hi havia els soldats (de permís o en actiu) i els homes de (segurament, foscos) negocis. Ah, i el tema Barça - Madrid aquí és d'una radicalitat brutal, més que en cap altre lloc: no existeixen Premiers ni Calcios, tothom és o del Barxilona o del Rial, no existeixen les mitges tintes ni la desconeixença del tema.

Com dèiem, aquest cop els Estats Units els va salvar (i els esta salvant) el cul, i això es nota en que el grau d'americanitzacio, i d'enriquiment de les capes altes, amb els negocis amb els yankis, són molt altes: a part de Coca Coles, Nokies,... era frepant veure cada dia uns quants Hummers nous de trinca rondant pels pobles i ciutats, i la quantitat de Chevrolets nous es brutal. A més, s'estan construint centres comercials per a milers de botigues, supermercats amb productes occidentals, parcs d'atraccions amb noms com Dreamland i amb succedanis, no massa ben parits, del Ratoli Micky i l'Anec Donald,... L'economia, amb la inversió estrangera, està pujant molt, però, com a tot arreu, només per a alguns.

CARES (I CREUS) D'UNA MATEIXA MONEDA

El FAISAL és un home de negocis com déu mana, i kurd de cap a peus. Coincidim amb ell un parell de vegades, en poblacions diferents; en la primera ocasió ens treu les castanyes del foc en un petit problemilla, i en la segona ens convida a te, raïm i ens explica coses de la seva vida. Té una gran empresa transportista, viu a Turquia, casat amb una kurda d’allà, i es passa la vida entre un i l'altre país. Ens dóna la seva targeta de negocis, amb 5 o 6 línies de mòbil diferents. Està molt orgullós del seu Kurdistan que, gràcies a la unitat i el patriotisme de la gent, esta creixent molt, i considera que la economia s’està enfortint molt i tothom n'esta sortint beneficiat.

La NURIA es molt xerraire i desvergonyida. Deu tenir cap a la cinquantena d'anys, i tretze fills. Compartim amb ella un trajecte de viatge, en el qual ens recita poemes i canta cançons kurdes. En alguns moments ens fa el ploricó sobre la seva miserable vida, amb tanta descendència i amb el marit mort; ens fa entendre que la vida al Kurdistan es duríssima, i treu de la pitrera un feixet de bitllets de 1000 (quincalla) i els hi fot òsties. Amb la nostra percepció i desconfiança d'occidentals petit burgesos interpretem que al final del viatge ens tornarà a sumicar i ens pidolarà rialets bons. Quan arribem, sense dir res ens compra ampolles d'aigua i caramels i ens ho regala, al final, després de riures, corredisses i forcejos li aconseguim pagar, fent-la emprenyar ja que ella ens volia convidar.

No en sabem el nom. És sec i va amb els pantalons molt fargats. Ha viscut quatre anys a Londres, on ha treballat i hi té una nòvia anglesa, però al no tenir papers el van tancar a la presó i al final el van deportar. Ara va boig per aconseguir el passaport i tornar a Londres, o on sigui, que no sigui l'Iraq, diu que aquí no s'hi pot viure.

CAP ON VAN...

Fa anys que la situació al Kurdistan és pacifica, i com ja he dit, el país va renaixent de les cendres, va rebent inversió forastera i es va aposentant però, tot i així, tampoc sembla una situació del tot estable i indefinida. Mentre els líders kurds semblen estar contents amb l'Iraq federal, molts ciutadans no volen renunciar a aconseguir la independència. A més, hi ha el tema de Kirkuk, ciutat històricament kurda però arabitzada (a l'estil del que han fet els xinesos amb Lhasa) per Sadam, per la grandíssima riquesa petrolífera que té. El Faisal ho diu clar, el dia que s'hagi de decidir definitivament la propietat de Kirkuk, els peshmergues hauran de tornar a les muntanyes i tornarà la guerra. Esperem que no."

A PUNT DE MARXA

2009-09-23T07:32:00.000-07:00

Després d'estar uns mesos per aquí, i havent resolt els temes que teníem pendents (bé, i havent visitat la familia i farrejat amb els amics), ens tornem a posar en marxa. El món ens crida. Hi ha moltes coses per descobrir, molta gent per a conèixer i massa motius per escapar d'aquest Occident que, en teoria, és tan avançat, però que en el fons té molt d'apendre de les gents d'aquell "altre" món, més pobres econòmicament però, en el fons, molt més riques.

Si tot va bé, volem el 6 d'octubre cap a Istambul, amb la intenció de voltar un parell de mesos per Siria, el Líban i una mica més pel Kurdistan turc. I després volarem cap a Kuala Lumpur per fer el visat de Tailàndia i anar a instalarnos (ni que sigui per un temps) a l'illa de Koh Tao, amb la intenció d'estudiar una mica i mirar de guanyar-nos les garrofes per allà, bé, i per on sigui, que la intenció després seria continuar voltant (és la solució al gran dilema: no volem deixar de viatjar mai dels mais, però els calers van desapareixent).

Per cert, a tants pocs dies d'empendre el vol, encara no hem trobat cap llar que vulgui acollir (adoptar) la nostra mixeta...

REFLEXIONANT (AMB ALDOUS HUXLEY) SOBRE ELS "DIES SENSE GUIRIS"

2009-09-09T08:13:00.000-07:00

Els dies sense guiris. Sí senyor. Petits triomfs dins de la vida del motxileru; el dia en que, des de que t’has llevat fins que has tornat al catre a fer les nones, no has vist cap més occidental. En aquest últim viatge, aquestes “genuïnes” jornades es poden comptar amb els dits d’ambdós peus, bé, potser de tres, a molt estirar: algun dia al Kurdistan turc (el dia de les hòsties i pedrades dels nanus contra els antiavalots, a Diyarbakir, érem els únics turistes suïcides que corríem per allà al mig), algun dia a Iran, els dies de l’epopeia del fang de Borneo,... Es van anar donant en comptagotes, i els anàvem contant; arribant a cagar-nos en el p*** guiri que apareixia un instant, un nanosegon, en un racó, entre les ombres, embolicat en una rasposa tovallola de dutxa, al balcó d’una casa, o passant dins d’un rickshaw... merda! Si haguéssim mirat cap a l’altra banda en aquells moments, ens hauríem tornat a sentir exclusius, i viatgers de veritat.

Aquesta actitud, pel que hem anat veient, és comuna en molts viatgers: “Jo vaig ser dos setmanes en un poblet de l’Himàlaia, fent meditació, i sense veure més turistes.”, “Jo vaig perdrem per uns poblets del nord de Laos on només hi havia els de les tribus i jo, semblava que no havien vist mai cap blanc!”,... però no generalitzada, hi ha molta gent que està contenta en ser turista i, simplement, exercir com a tal, sense més comèdies: vaig a Cambotja a veure els temples d’Angkor i a pujar al bamboo train de Battambang, i sóc més feliç que Déu. Doncs de conya. O d’altres (un tant per cent elevadíssim dels viatgers pel sud-est asiàtic), que van només als llocs on poden trobar farra, xavals de la seva edat per xerrar i lo que surja. I també de conya, evidentment; si tots volguéssim fer el mateix, ja no estaríem parlant d’això, perquè hi hauria turistes absolutament per tot arreu; o, potser, tots seríem a Bali, ben torrats i mirant de pillar cacho, i així els indígenes de tot arreu estarien més tranquils.

Però, per què es dóna aquest complex de Marco Polos de tres al cuartu en molts viatgers, com nosaltres? Es revelador i sorprenent que, ja en un llibre de viatges del 1926, “Jesting Pilate”, l’escriptor Aldous Huxley (sí, el d’“Un món feliç”) reflexionés sobre això.

L’escriptor parlava de tres possibles motivacions, que ens van de perles per fer un petit anàlisi del tema:

1) per una banda, la de la unicitat. Ho compara amb consumidors de coses que s’anuncien com a exclusives (un cotxe, una joia, una xocolata,..) per a que el comprador tingui la sensació que es gasta els calers en quelcom únic, que, en teoria, molt poca gent pot posseir, però, en realitat, se’n venen milers (sinó milions) d’exemplars. Arribes a llocs que et semblen remots i amb molts pocs (o cap) altre viatger, i et sens exclusiu i privilegiat per una experiència única, però aquell lloc surt a la Lonely Planet i, per tant, per allà hi han passat milers de persones abans que tu, i en passaran milers després de que tu, orgullós, ho hagis deixat endarrere.

2) Després, menciona el tema del poder fardar: en una conversa, poder deixar anar que has estat a tal lloc o tal altre, per quedar com un veritable viatger, i no com un vulgar turista. Hi ha molta gent que viu d’aquestes coses i a la mínima que poden (o, la majoria de vegades, s’ho fan vindre bé per a poder) t’expliquen, mirant-te per sobre l’ombro, tot liant una cigarreta amb tabac local i fent servir, pel mig, paraules de l’ idioma autòcton, aquell lloc fora de les guies i dels recorreguts turístics on van arribar per casualitat i on es van quedar molts dies fent-se amics de tothom (en aquests casos és un plaer quasi nirvànic el poder dir que tu també vas ser allà).

Però la “remotesa” que pot portar a xulejar d’haver estat en un cert lloc és molt relativa (això és collita pròpia, no de l’amic Aldous), ja que la majoria de viatgers independents i, suposadament, intrèpids, acostumen a gastar la mateixa guia (menys els que gallardegen de viatjar sense, i que acaben anant als llocs més típics i tòpics), la qual et diu els llocs que queden fora del recorregut marcat (off the Beaten Track) i més remots, i és on ens acabem dirigint tots. A més, de cara a la gent de casa, o no avesada a viatjar, vist de lluny, tot pot semblar molt perdut i exòtic: “hòstia, heu estat per Java?!”, però el mateix Huxley, recordem que al 1926, feia servir l’exemple de que hi ha llocs típics com Roma (Everybody has been to Rome) o Java (is well known) en comparació amb d’altres realment exòtics. També pots parlar d’haver estat una setmana en un lloc de Laos que es diu Vang Vieng i, per al que no conegui el país, imaginar-se’t en un poblat de cabanes, ple d’asiàtics que no parlen ni mu d’anglès i amb un plat d’arròs com a únic aliment; però la realitat, en aquest cas, és un poble ple de guiris adolescents beguts i ballant música a tota merda durant tot el dia, a la vora del riu, exhibint els musculitos, els tattoos acabats de fer a Bangkok o la mamellamenta; i els bars de batuts, hamburgueses, pizzes i les drogues que vulguis, on es passen el dia posant capítols de Friends i els Simpsons per a la parròquia neohippie , que, fumats com rates, jeuen allà de sol a sol.

3) I la tercera raó, i que, segurament, és la que predomina en el subconscient d’un servidor: que sembla que sortint del camí marcat on passen tots els turistes, trobaràs coses que valen molt més la pena, més autèntiques, formes de vida desconegudes i diferents de tot el que has vist, que hi viuràs experiències realment locals, sense la influència del turisme i de la costum als pastosos occidentals. Huxley ho explica molt bé: “The incorregible romantic in every one of us believe (...) that there is always something more remarkable off the Beaten Track than on it, that the things which it is difficult and troublesome to see must for that very reason be the most worth seeing”.

Sorprenent que, ja fa 80 anys, els viatgers es preocupessin per arribar a aquests llocs fora de la ruta turística. Si ja llavors, que els transports no tenien res a veure amb els d’ara, que no hi havia les guies que hi ha ara, ni les quantitats d’allotjaments per forans, hi havia aquest afany, com podem pretendre, en l’època de la globalització, el neoliberalisme salvatge, internet i les low cost (que ja creuen oceans), descobrir quelcom?

Una última reflexió de Huxley, també molt encertada: quan has aconseguit arribar a aquell lloc remot i desitjat “ even amongst the crocodiles and the cannibals, the secret still eludes you. Men and women are as difficult to know as ever- rather more so, on the whole; for your knowledge of Pygmy is rudimentary and the little people are afraid”.

Però bé, el nostre jo romàntic, i d’aventurer de baratillu, continuarà lluitant per baixar en marxa del tren i endinsar-se en la jungla.

ELS SOFRERS DEL KAWAH IJEN A "WORKING MAN'S DEATH" (i a El Periódico)

2009-08-19T05:46:00.000-07:00

“Això és un Working Man’s Death” va afirmar l’Anna, amb tanta convicció com tristesa i ràbia, quan vam començar a deixar de banda la bellesa del paisatge del volcà Kawah Ijen i els seus voltants, per començar a fixar-nos (i esgarrifar-nos) amb tots aquells treballadors que carregaven el sofre a l’esquena, muntanya amunt.

Aquest bèstia episodi (bé, episodi per nosaltres, per que per tota aquella gent és la merda de vida diària) ja va ser explicat en un escrit en el seu moment (Perfecció turquesa embolcallant vides de merda, del 31/01/09), però ara ens ha tornat al cap (si algun dia ens n’ha marxat) i als ulls. Working Man’s Death (pel·lícula de l’any 2005 del director Michael Glawogger) en que, en format documental, mostrava 5 formes molt dures i perilloses de guanyar-se la vida, d’arreu del món); des que va aparèixer el film teníem ganes de veure’l i havíem fet, ja fa temps, alguns intents de baixar-la per l’Emule, però l'èxit màxim havia sigut una versió subtitulada a l’italià que mai vam arribar a mirar, pensant que aviat l’aconseguiríem subtitulada a l’anglès o a l’espanyol.

Doncs, sense haver-la vista, l’Anna va fer aquella afirmació davant d’aquells simpàtics esclaus de vida curta, i vam estar d’acord que els directors d’aquell docu haurien d’haver recalat en aquell racó del món. Fa un parell de dies, remenant llapis de memòria i CDs d’aquells que no saps que collons hi ha, em va aparèixer Working’s man death a la italiana, descobrint que, en efecte, un dels episodis anava dedicat als sofrers. Increïble i emocionant. Els que van triar les feines que havien d’aparèixer en aquella espècie de mini catàleg de treballs extrems i mortals van considerar que aquells treballadors indonesis hi havien d’aparèixer.

Els que veu llegir el nostre escrit i heu vist les nostres fotos veureu, en aquest episodi de mitja hora, ben bé tot el que us hi explicàvem: el bell i fantasmagòric paisatge, els camins escarpadíssims, els ofecs pel fum, els turistes per allà al mig fent fotos,... Ah, i hi ha escenes de converses entre ells molt interessants (una sobre el grup Bon Jovi), com a mostra de que la globalització i l’occidentalització, avui en dia, arriben a qualsevol racó del món.

Per cert, precisament sobre aquest tema, em van publicar, fa uns dies, un petit relat a El Periódico; el van canviar força, però jo us n’adjunto, a continuació, l’original:

Bellesa i misèria amb ferum a sofre

No recordo el moment del click. L’Anna tampoc. Quin va ser l’instant concret en que vam passar del cel a l’ infern sense moure’ns de lloc? El pas del nostre jo turista-meravellat al nostre jo occidental-autoculpabilitzat?

Des de el cim del Kawah Ijen, a la cresta del cràter, l’espectacle natural ens va portar a afirmar que era un dels llocs més espectaculars que havíem visitat mai: el llac turquesa, el groc del sofre per tot, el fum sortint de les entranyes de la terra, les siluetes dels volcans i muntanyes dels voltants, i els treballadors que, com formiguetes, anaven pujant el preuat i fosforescent mineral.

Fotos i més fotos, no fos cas que no poguéssim conservar el moment i el surrealista paisatge, amb els màxims matisos possibles.

Però, sobtada i simultàniament, vam deixar de percebre que estàvem en un decorat excepcional per passar a sentir-nos molt malament, i totalment fora de lloc. Aquells treballadors que saludaven amb un somriure sincer i s’apartaven per a que poguessin passar els turistes, carregaven 80 quilos de sofre a l’esquena, pujant-los des de baix de tot per un camí estretíssim i despenyat, empassant-se un fum d’una toxicitat innegable; així una vegada i una altra. Tossíem fins a l’ofegament quan girava el vent, ens imaginàvem el que havia de ser pujar, diària i contínuament, tota aquella escarpada muntanya amb tant pes a l’esquena, i ens miràvem la vegetació, totalment cremada i morta, diagnòstic infalible del futur d’aquestes persones.

EL NOSTRE MOUSAVI (i els seus Irans)

2009-06-17T08:02:00.000-07:00

El Sr. Mousavi és la personificació total de l’hospitalitat persa. Sí senyor, aquest cop estem d’acord amb el que diu la guia. Ens hem trobat amb personatges de coneixença suposadament imprescindible, coneixements infinits i tracte exquisit que han resultat ser mafiosos enbaucadors; però en el cas del Sr. Mousavi, cap de les floretes que li llancen és sobrera.

La primera trobada amb ell, en la nostra primera visita a Teheran, és estranya i accelerada: no havíem de ser allà per que no havíem d’haver passat per Teheran, ni hi hauríem d’haver dormit i, en el cas d’haver-hi hagut de fer nit, hauríem optat per alguna opció més econòmica; però una sèrie de despropòsits i putades ens han dut allà, força desesperats, davant del mític sr. Mousavi, el qual, amb pena sincera (o molt ben actuada) ens exposa la situació de l’hotel del qual s’encarrega: ple, ni un forat. Que fem servir internet gratuït quan vulguem, que si volem prendre alguna cosa, que si li sap molt greu, que un altre cop truquem per reservar, que qualsevol cosa ja sabem...

La segona trobada, en la nostra segona passada per la capital persa, comença també amb un pel de dramatisme i improvisació: em sap greu, no hem rebut el vostre mail reservant habitació, i el que va agafar la vostra trucada devia ser el carcamal dels caps de setmana. Aquest cop la pel·lícula acaba bé, amb habitació (cara, pel que és, però a les capitals ja se sap) i possibilitats de tractar més a fons el sarcàstic, intel·ligent i sol·lícit Mr. Mousavi.

Personificació de la hospitalitat persa, sí, però no com a únic portador de la mateixa, sinó com a exemple del que, en general, hi ha: les ganes de xerrar, la generositat i, sobretot, la fal·lera per a fer-te saber que ets un convidat a casa seva i que, per tant, tenen la responsabilitat d’ajudar-te en tot el que et faci falta i procurar que disfrutis la visita al màxim.

Tot i que aquest senyor ens va deixar una molt bona impressió i no ens faria res tornar-lo a veure i tornar a gaudir d’unes quantes més de les seves bromes afilades i dels seus, tan útils, consells, no és pas que ens vingui al cap cada nit quan anem a dormir, sinó que últimament la repetició constant, a tot arreu, del nom Mousavi ens l’ha fet recordar; a ell, el nostre Mousavi, però també a les desenes d’iranians amb els quals vam tractar, i els milers amb els que ens vam creuar, vam compartir un autobús o als quals vam espiar mentre resaven o compraven roba.

Iranians, tots ells: els que ara criden per una obertura total del règim i per les llibertats de les quals estan tristament negats, els quals havien posat moltes, potser masses, esperances en aquestes eleccions i en el seu Sr. Mousavi, que, tot i haver estat sempre un defensor (i part activa) del sistema islàmic radical iranià, ara és bandera d’un possible canvi en front del sr. Ahmadineyad, que representa l’Iran dels aiatol·làs més radicals de Qom i dels pelegrins xiïtes més purs de Mashad, però també de les legions de pobres i treballadors que han vist en ell un igual, el qual se’ls ha apropat (segurament amb part de voluntat real d’ajudar-los i part de populisme) i el qual ha desafiat el nou ordre mundial violentament imposat pels Estats Units i Israel.

A l’Iran es palpa la voluntat de canvi i la necessitat de llibertat de les noies dels serrells desafiants i les cares maquillades, dels joves moderns, dels immigrants afganesos sense drets, dels laics, dels musulmans que volen separar estat i religió, i dels somiadors d’esquerres que van enderrocar el Sha imaginant un futur diferent, i una revolució diferent. Però també es palpa la voluntat de viure sota el vel de l’Islam, de mantenir la identitat, i de lluitar contra els occidentals (i àrabs) imperialistes.

Amb la nostra passejada de 30 dies pel país no n’hi ha prou per a que podem fer una valoració dels percentatges reals dels que formen part d’un Iran o de l’altre, no podem testimoniar si realment més del 60% de la població vol continuar com està, no podem posar la ma al foc jurant que aquests resultats hagin sigut fruit d’una tupinada.

No podem negar que teníem l’esperança de que aquestes eleccions podien marcar un canvi històric en la trajectòria de l’Iran i que allò que havíem vist fa pocs mesos eren els últims estertors de la Revolució Islàmica. Però, siguin fruit del falsejament de les eleccions (no crec que ho sabem mai) o de la vertadera voluntat popular, aquesta esperança s’ha vist truncada, per gaudi del President, dels Guardians de la Revolució, del xiisme radical i de la dreta occidental i imperialista, que ja temia quedar-se sense el papus que tanta falta els fa.

Als carrers sembla que els seguidors de l’altre Mousavi segueixen manifestant-se i protestant; aquest cop el somni ha sigut massa real i es neguen a despertar-se i tornar a la vida normal, com si res hagués passat. Esperem que tot això no quedi tan sols en somnis trencats, i que el nostre Mousavi segueixi sa i estalvi, en el seu hotelet, proporcionant les seves suaus tovalloles i les seves aspres bromes.

TOT EL QUE ES BO

2009-05-17T02:53:00.000-07:00

No. No volem caure en la depressiva i funeraria frase tipica i topica de que "tot el que es bo s'acava". Qui es va inventar aquesta frase? segur que senyors banquers, empresaris i governants la van anar introduint poc a poc en el subconscient colectiu fins al punt que tothom ho dona per fet: tot el que es bo, inevitablement, s'acava, que hi farem,...Conformisme que va molt be als mencionats poderosos: que el populatxo es conformi amb un parell de dies de festa a la setmana i un mes de vacances a l'any, i despres a pencar com burros per a poder pagar tots els luxes que se'ns presenten com a necessaris.

Viatjant tots aquests mesos ens hem adonat, tant per la nostra propia experiencia com per la de gent que hem conegut, que amb molt poca cosa (tant siguin diners com propietats materials) es pot viure, i amb una qualitat de vida molt millor que la que et pot donar el supercotxe o la supercasa, que suposen que el "bo" comenci divendres al vespre i s'acabi diumenge despres de dinar. A Koh Tao, on ens hem estat un parell de setmanes hem vist com la gent (catalans, bascos, alemans o el que sigui) es busca la vida i amb ben poca cosa poden tenir el seu bungalow amb vistes al mar, el seu ciclomotor, uns flipflops, la platjeta i els amics per anar a fer la cerveseta; alguns es dediquen al mon del submarinisme, d'altres al de l'hosteleria i d'altres simplement es dediquen a pescar i vendre's el que els sobra.

Tot i el que inevitablement suposa la tornada despres de tants mesos de viatge, mirarem de no resignar-nos a que el bo s'hagi acabat, i mirarem de continuar vivint i disfrutant d'aquests quatre dies que son la vida, que mai se sap.

DE REFUGIADES POLITIQUES A MONSTRES DE FIRA

2009-04-26T23:54:00.000-07:00

Poc es parla de la situacio politica a Myanmar (Birmania), i nomes ha aparegut a les noticies en casos concrets com les vistoses manifestacions contra la Junta Militar amb els monjos rebent garrotades i trets, o el tifo de l'any passat en el qual es va difondre ampliament que la Junta passava de la gent; pero un cop les coses deixen de ser noticia deixen d'existir, i ja ningu sembla que se'n recordi, pero en aquest pais la repressio, i la vida de la gent, continuen. Hi ha molts grups insurgents que fa anys que practiquen la guerra de guerrilles contra els militars. Uns d'aquests son els karens, que lluiten, contra les forces del govern central, per un estat independent Kayan. Un govern que, tot i el gest (d'agrair) de canviar el nom colonial de Birmania (posat pels anglesos fent referencia a la poblacio majoritaria), reprimeix i aniquila les minories tribals.

Com molts d'altres birmans i membres de les altres minories, molts karens han anat fugint de les seves terres, atravessant la frontera i mirant d'establir-se a Tailandia, en espera de temps millors. A aquest pais, com a tots els del mon, els refugiats politics els fan mes nosa que servei i miren de tenir-los en camps de refugiats, amb pocs (o caps) drets, i esperant a poguer-se'ls treure de sobre el mes rapid possible. Pero en el cas de grups de karens aquesta situacio es diferent; per que? les dones tenen els colls exageradament allargats, degut a la colocacio, des de petites, d'aros metalics (aquesta tradicio te moltes explicacions per al seu origen), anant augmentant el nombre d'aquests i anar-se allargant el seu coll fins a uns limits inhumans i subrealistes (les fotos als albums com a mostra). Evidentment, es un fet molt curios i que resulta molt atractiu de cara al turisme, sobrepassant de llarg a les altres tribus de vestimentes estranyes i joies cridaneres; les dones-jirafa son el summum de l'exotisme huma.

Per tant, el govern tailandes va veure que aquestes gents estranyes i forasteres podien fer mes servei que nosa i, tot i que mantenen el seu estatus de refugiades, vivint en petits poblets aprop de la frontera, i nomes podent sortir-ne amb permisos especials, alla ningu els molesta. Les agencies turistiques de tot Tailandia ho venen com un dels principals reclams per a fer tours d'un dia, trekkings,...(passin i vegin les meravelloses long-necks!!), se'n venen postals a tot arreu,... Tot un negoci. A mes, pel que sembla (aixo no ho hem vist amb els nostres ulls) hi ha emprenedors thais que agafen dones d'aquestes, separant-les de les seves families, i les coloquen en poblats mes centrics per a poder cobrar substancioses entrades (en alguns poblets prefabricats hi tens gent de totes les tribus possibles, aixi els guiris, anant nomes a un poblet prop de l'hotel, poden tenir fotos de membres de totes les tribus...fastigos).

Pero al voltant d'aquest tema hi ha tot una polemica etica sobre el fet de visitar-les. Abans d'anar-hi vem fer una petita recerca guiistica: la Guide du Rotard et recomanava ferventment que no anessis a veure-les perque el govern les explotava, eren com esclaves,..., a la Rough Guide et deia que els diners de les entrades anaven en part a l'organitzacio independentista karenni i en part al poblat, pero que tot i aixi no hi anessis per etica i perque eren com circus freaks, espectacle molt lamentable, i les Lonelys de Myanmar i de Southeast Asia no en feien ni tant sols esment.

Vem decidir anar-hi i tampoc ho vem veure molt pitjor que qualsevol altre poblat tribal en els quals totes les guies et recomanen que hi vagis; be, no tant sols no ho vem trobar pitjor, sino que millor. Si, vas fent fotos de la gent (fet dubtosament etic que ja comentavem en un escrit anterior), i molta d'aquesta gent te paradetes de souvenirs a fora de casa. Pero, per altra banda, en aquest poble cobren una no gens (per a qui la cobra) menyspreable entrada que et permet voltar i fer les fotos que vulguis. Potser aixo, aixi en fred, li dona encara mes qualitat de circ, de zoo o de pamplinada turistica (pagar per entrar a un poble?? aixo no te res d'autentic!!), pero s'han de tenir en compte varies coses: la primera, que en els pobles "tribals" on van els turistes, a Vietnam, Laos, Myanamr, Tailandia o on sigui, aquests s'hi passegen igualment, curiosejant, tocant i fent fotos, en molts casos sense demanar ni permis i als morros de la victima, i en aquests casos els habitants dels poblats no en treuen cap profit. I, segon, aquestes families son refugiats politics que al seu pais estaven perseguits, sempre amb la por dels atacs de l'exercit i que a Tailandia no hi tenen dret ni treballar, ni conrear, ni, com ja hem dit, sortir del poble, per tant, aquests ingressos, que els van directament a casa seva, no els van gens malament (l'entrada es en part per l'organitzacio karen i en part per al poblat per coses necessaries com medicines, i el que venen de souvenirs, que en venen forces, es per elles).

I pel fet que hagin de posar per les cameres dels turistes? Elles mateixes ho responen: abans havien de treballar als camps de sol a sol, ara nomes han d'estar fora de casa somrient als visitants i mirant de vendre alguna pesa d'artesania.

CELEBRANT EL CAP D'ANY (BUDISTA)

2009-04-17T23:21:00.000-07:00

Doncs si, el 31 de desembre no vem celebrar el cap d'any (cristia) com es manat pero, amb el budista, que coincideix amb el festival de l'aigua, ens hi hem empleat a fondu.

Ja feia dies que, per les carreteres de Laos, hi havia grups de nens ruixant als soferts passatgers de les sontags (pick ups que fan la funcio de transport public i que queden bastant obertes per tot arreu); resulta que no era tan sols una gamberrada de nens montanyencs intentant putejar al personal, be, ni intentant aliviarlo de la calor d'aquests dies (punters de la dry season), sino que formava part de la festa de cap d'any i festival de l'aigua que es celebra als paisos budistes.

Aquesta festa te tot una simbologia de neteja dels pecats i altres mandangues religioses i mistiques pero, al final, el que es son uns dies de diversio i bestiesa a tope. Pick ups (sembla que les regalin en aquests paisos) preparades amb bidons d'aigua i tirant-ne a altres pick ups o als despistats transeunts, gent amb cubells pel carrer,....i anar ruixant a tot quisqui, vagi en cotxe, a peu, tuk tuk, elefant, bicicleta o moto; i com mes aigua i amb mes mala llet millor. I si no en vols, dos tasses.

El dia fort (que era el nostre ultim dia a Laos; sortida per la porta gran!) ens el vem passar al carrer, ruixant a tothom, xops, descalsos, plens de farina i amb les cares pintades, ballant amb pantxuts, dones embriagades, nens i katoeys (o altrament, i despectivament, dits ladyboys, els nois que se senten com a noies i vesteixen com a tal, havent-n'hi molts i estant molt normalitzat a Tailandia; fins i tot tenen pronom propi), bebent cervesa, whisky i lao lao (el whisky artesanal de Laos) i disfrutant com nens petits. Mullant sense pietat, i si el que passava eren altres guiris, doncs amb mes mala llet. I si el que passaven era una fila de polis amb ametralladores a l'esquena fent-se els serios i fent que no amb la ma...."Today is OK" diu la mestressa de l'hotel, doncs aprofitem-nos, que un dia es un dia!!

CAÇADOR (FRUSTRAT) DE PERSONES

2009-04-16T07:11:00.000-07:00

L'obsessió per tindre i tindre, per posseir, per col·leccionar. Mai no en tenim prou. El que sigui: llibres, CDs de musica, miniatures de taxis del mundo, didals, mussols de ceràmica,...i persones. Si, voler tenir no es limita a tenir coses físiques, sinó també les experiències. Viatjant has de fer fotos per retenir llocs, persones i moments, has de fer vídeos per retenir musiques, sons, moviments. Falta que s'inventi la màquina que retingui les olors; viatjant seria molt molt interessant.

Quan ets a un lloc on la gent es molt diferent a tu, l'obsessió és la de col·leccionar aquestes persones, casar-les i tenir-les en el teu poder i, així, poder-les ensenyar, com qui té un cap de jabalí a la paret. En vols de cada tribu, amb cada tipus de vestimenta, de tots els sexes i edats. Com una col·lecció de papallones dissecades.

Però aquesta cacera acostuma a ser frustrant; o dispares a traició i per l'esquena, però perds el súmmum de la possessió, que és posseir-ne la seva mirada i el seu somriure, o demanes el seu permís, el mes correcte, però en molts casos (a Laos, la majoria) et trobes amb una resposta negativa (merda!) i llavors es pot passar al tema del mercadeig de la imatge de la víctima, pagar diners per a deixar que cacis el seu "exòtic" retrat, cosa que encara fa molt més poc ètic el fet, ja de per si poc ètic, de fer fotos a gent com si fossin estàtues o animals.

Que maco que seria viatjar sense càmara de fotos; disfrutaries molt més el que vius i veus, enlloc de disfrutar tan sols del que has pogut retenir. Deixar a banda l'obsessió de posseir i mostrar per, tant sols, tenir l'obsessió de gaudir intensament del que (i del qui) t'envolta.

DE GERRES MISTERIOSES I GUERRES SECRETES

2009-04-05T02:34:00.000-07:00

Ningu sap que son ni quina finalitat tenien. Sembla ser que van ser fetes fa vint segles, pero tampoc se sap del cert. Centenars i centenars de "gerres" (de l'angles jars) de pedra (be, no ben be de pedra, pero tampoc filarem tant prim) escampades per prats i turons en una extensio de quilometres i quilometres.

I, entre aquests desconcertants objectes, trinxeres i craters de bombes. Laos es el pais mes bombardejat del mon (per nombre d'habitats). Durant la guerra del Vietnam, o, mes correctament, la Segona Guerra d'Indoxina, milers i milers de tones de bombes yankies van caure sobre el territori d'aquest montanyos i tranquil pais. Algunes anaven dirigides, en teoria, als soldats del Vietcong que feien servir territori lao per anar cap al sud, d'altres anaven dirigides a les guerrilles comunistes del Pathet Lao (al govern desde la seva victoria l'any 1975) i d'altres, "simplement" van ser llensades perque els pilots es van trobar amb problemes per tirar-les al Nord del Vietnam i, com qui tira una burilla de cigarro per la finestreta del cotxe, les van buidar sobre Laos per no haver de tornar a les bases amb el carregament.

Apart dels bombardejos, la guerra tambe es desarrotllava per terra, amb l'exercit secret (no aprobat pel Congres dels EUA i amagat a l'opinio publica durant molts anys) de Hmongs entrenats per la CIA per enfrontar-se als comunistes.

I, aquests ultims, tambe tenien els seus secrets, ja que els seus liders, aixi com milers de soldats i camperols, van viure, durant 9 anys, amagats dins de coves (on tambe hi havia hospitals, fabriques i, inclus, teatres) al voltant de la poblacio de Vieng Xai, a bon "recaudu" dels misils i artilleria pesada yanki, i dels mercenaris Hmongs.

Aquests dies sobrevolen la zona helicopters de l'exercit america amb la missio d'investigar i buscar desapareguts en combat en aquella guerra dels quals no es sap on van morir o on poden ser els cadavers. Per a ells, els americans, la guerra es cosa del passat, i el problema mes gros es el de localitzar aquests soldats morts per a que les seves families puguin dormir tranquiletes, pero per Laos (com per a Vietnam o Cambotja) la guerra encara continua, amb les desenes i desenes de victimes anuals per les bombes i mines que romanen en els seus territoris, aixi com pels agents quimics que continuen empestant rius i camps. En lloc de buscar on fa mes de 30 anys van morir els seus "valents" i patriotes soldats, potser el que haurien de fer seria venir a recollir la merda que hi van deixar, per a que el nombre de morts per la guerra no continui pujant. Que facil es jugar sempre fora de casa!

DE LA BALANSA DE LA JUSTICIA

Dema al mati anirem a l'Oficina d'Inmigracio per a que ens allarguin uns dies mes el nostre visat a Laos, la qual cosa evidencia que, finalment, ens decantem totalment a favor d'aquest pais, tot i les desilusions inicials. Volem acabar de gaudir sense presses de la tranquilitat, quasi impossible, del pais, de les carreteres sense cotxes, de les oques atravessant davant dels autobusos, els polls seguint la mare gallina a tota merda pels marges, els porquets, gossos ganduls, les velles amb roba "tribal" i cistelles de mimbre a l'esquena, els joves amb matxets i destrals dirigint-se al camp, els karaokes en mig del no res, les partides de petanca, les montanyes espectaculars i de formes estrafolaries, el Mekong i els altres rius, les sontag (camions de passatgers) i les Beerlao.

SABAIDIIIIIIIIII (la terra dels grans, i surrealistes, contrastos)

2009-03-23T02:41:00.000-07:00

Des que ens preguntavem "que passa amb Laos?" ja han passat uns dies i hem pogut anar voltant forsa, pero sembla que encara ens fem aquesta pregunta i no acabem de tenir clara la nostra impressio del pais.

Fa uns anys sembla ser que et podies passar mesos a Laos per quatre xavos, pero les coses han canviat molt. La gent ha vist en el turisme la gallina dels ous d'or, tothom s'hi vol apuntar i estan ofegant la gallina (els espanyols tenen la dita: "la avaricia rompe el saco", doncs aixo). Els preus dels transports son prohibitius (fins i tot per als propis locals, que en la major aprt dels caos paguen el mateix), menjar en paradetes pel carrer es molt complicat, a internet et sangren (per aixo estic anant a tota pastilla fent un resum d'un resum d'un resum), els allotjaments en un parell d'anys han multiplicat els preus per 4 (tot i que dormim per uns 5 dolars cada nit, encara decent) i han apres allo que els indis fa tant temps que ja han apres: cobren per passar un pont, per aparcar una bici al mig d'un bosc, per entrar a una cova o per respirar (no aixo encara no, pero prepareu-vos els que hi vingueu d'aqui un temps, no massa).

La calma es el que defineix el pais i la poblacio, i sense criteris per afirmar que son els mes tranquils del mon, si que son els mes passius de quanta gent hem vist viatjant. Els carrers, inclus de poblacions grandotes, pot ser que nomes estiguin ocupades per un parell de colegiales en bici i amb paraigues protegintse del sol, un parell de monjos atoronjats i un gall kikirejant a deshora. La tranquilitat a tot arreu, fins i tot als llocs amb mes turista, es brutal. I la parsimonia de la gent, ai!!, la seva calma que es torna, per nosaltres, en tensa: parant mil cops en un viatge d'autobus perque quan un dels passatgers ja esta pixat l'altre te que parar a fer pipi o comprar pastetes per la familia...santa paciencia! Esta clar que el que fa que en molts casos no et somriguin o et saludin (en molts d'altres si), no es antipatia, sino apatia. A mes de la calma, la vida es totalment rural, molt mes que a qualsevol altre lloc que haguem estat, trobant la vida de poblats i tribal a qualsevol lloc, sense fer falta que t'en vagis a l'alta montanya.

Tot i aixi, aquesta vida rural xoca amb el fet que Laos (be, un parell de llocs del pais) ha entrat a formar part indiscutible i inevitable dels backpackers que es mouen pel sudest asiatic, no moguts per l'anim de coneixer gent, llocs i cultures, sino per l'anim d'engatar-se cada dia i poder fardar de tattoos o mamellam. El paradigma: la cosa mes famosa de Laos (que trist), el tubing: a Vang Vieng, un poblet de montanya on el paisatge es dels mes espectaculars que hem vist (un Halong Bay en sec) la gent hi be per emborratxarse al costat del riu, tirarse en tirolina, passejarse pel poble ensenyant-ho tot, barrets de cowboy, minibikinis, i farra diurna barreja de les raves dels Monegros i la Isla Fantasia. Ah, i l'altra activitat a Vang Vieng es estar tot el dia estirats pels bars mirant la serie Friends, la ja odiosa melodia de la qual, i els seus riures enllaunats, et van acompanyant durant els passejos pel poble. Si senyor, aquest es el Laos actual, o, com a minim, el que ve a buscar la majoria de "motxilerus".

Pero be, no tot es dolent, hi ha els atmosferics paisatges, el passejar-te per poblats que semblen d'una altra epoca, espiant com pesquen, cacen insectes (per jalar, es clar) o renten la roba al riu, la omnipresent i benvinguda simbologia comunista, i les salutacions alegres de molta gent (sempre els mes humils i farrenyos), i, tambe, hi ha la deliciosa, i sempre agraida, beguda de sucre de canya, que aqui te la serveixen en bosses que quasi es podrien definir de sacs, o experiencies com la d'endinsar-te dins de coves estretes, llargues i tenebroses nedant i amb el frontal al cap.

En la major part de moments estem contents d'haver visitat, finalment, aquest pais, pero no deixa d'haver-hi un noseque que no ens ho acava de deixar disfrutar del tot i de sentir-nos totalment integrats en l'experiencia; i, mes que mai, la sensacio d'haver fet tard.

QUE PASSA AMB LAOS?

2009-03-16T03:57:00.000-07:00

La foto es al xiringuito de la frontera entre Cambotja i Laos, fent els papers per entrar a aquest ultim. La veritat es que ja dona bon rotllo entrar en un estat que et reb amb aquesta bandera, tot i conscients que de marxista-leninistes en tenen poc mes que aixo, pero sempre alegra la vista.

La veritat es que no sabem massa que ens trobarem en aquest pais. Fins ara, tots els viatgers que ens haviem trobat, que hi havien estat, ens ho havien deixat com el millor del mon: preus, poc desenvolupat turisticament, "autentic", la gent simpatiquissima,...pero ultimament les opinions que n'hem rebut de la gent que en torna es que es molt car, que et prenen el pel a totes hores i se t'enfoten a la cara,... De moment nomes hem estat a dos llocs, que han valgut molt la pena, pero pel que fa a la gent, son mes antipatics que qualsevol altre pais del viatge i ja ens l'han intentat fotre unes quantes vegades; a nosaltres fins ara ens han fet la corbata, pero coneixem un noi irlandes que ja l'hi han fet uns quants trajes, amb xaleco i tot.

Ja anirem veient cap on es declina la balansa...

DE LES SEVES VIDES (alguns exemples, o excepcions)

2009-03-10T03:25:00.000-07:00

L'anterior escrit del blog denotava un sentiment de repulsa i de mal estar important envers Cambotja. Acabavem d'arribar de la meravellosa Java, amb els seus preus, la seva gent, els seus increibles paisatges...i, de sobte, ens vem trobar amb un pais totalment diferent i turisticament espatllat. Ara fa dies que hi voltem i, apart de les zones mes fashions de Phnom Penh i de guirilandia Siem Reap (o mes aviat, Siem Rip Off, perque t'intenten pendre el pel fins i tot a correus comprant uns segells), quan et perds una mica pels poblatxos tornes a esser saludat i somrigut per tothom, cridat pels nens... Si, potser ens fem repetitius amb aquest tema, pero es que el que et fa sentir afortunat i felis d'estar viatjant no son els temples que has vist aquell dia, sino els somriures de la gent que, tot i ser pobres semblen mes felisos que nosaltres.

AKI RA

Va esser reclutat als 5 anys pels Khmers Rojos. La seva mare va morir malalta treballant forsosament als camps i el seu pare executat "revolucionariament" per algun petit error en la seva feina. A l' edat en que nosaltres amb prou feines montavem un camio de bombers dels Lego, ell ja preparava i posava mines. Als 13 anys, ja tot un expert en l'art de matar, de minar i de fer anar les bombes, va ser capturat per l'exercit vietnamita, en guerra contra els Khmers Rouge, i va passar al seu bando, a continuar matant, minant i aprenent mes sobre bombes i altres artefactes explosius. Era ben jove i ja portava moltes, masses morts a l'esquena; i les que encara es produeixen per les mines que encara hi ha a Cambotja (es calcula que entre 2 i 5 milions), moltes posades per ell en la seva infancia.

Despres de la victoria vietnamita sobre els Khmers Rojos, va entrar a l'exercit cambotja per a desactivar mines, i en l'actualitat ho fa a traves d'una ONG que ha creat, dedicada a trobar i destruir mines en zones "no prioritaries" (o sigui, on ningu es preocupa de desminar) gratuitament. A mes, te adoptats una vintena de nanos amb amputacions, als quals els facilita educacio, menjar, sostre,...

Es calcula que ha desactivat prop de 50.000 mines i bombes no explosionades. Es dificil de saber si ja son mes que les que ell mateix havia activat, pero, en tot cas, no crec que sigui necessari fer aquests calculs.

L'EA

Es un xaval simpatic i ambicios, provinent, com la major part de cambotjans, de familia pobra. Despres d'estudiar primaria va arribar el moment de continuar els estudis, pero com que la seva familia no es podia permetre pagar l'escola, el van enviar a un monastir budista on, apart de les assignatures que tocaven, un monjo li ensenyava angles i, un altre, japones. Amb aixo va poder treballar de guia als temples d'Angkor i, aixi, amb els diners estalviats, continuar els estudis.

Actualment estudia economiques i te l'intencio de, si monetariament pot, fer un master. Aixo els caps de setmana, que baixa a Siem Reap, ja que entre setmana treballa a l'hospital d'Anlong Veng, per una organitzacio que es dedica a pagar el trasport, menjar, medicines o operacions a la gent que no te recursos. Esta content de poder ajudar i ens explica que els casos mes frequents que tenen de gent pobra rural son els de malalties com la malaria o el dengue, i que tot sovint tenen ferits per mines, persones que s'endinsen al bosc en busca de fruits o alguna cosa per omplir l'estomac . Explica que a 27 Km. d'alla hi ha un poble conegut com a Handicapped Village, perque no hi ha ni un habitant que no li falti alguna cama o algun bras.

TA MOK

Angel o dimoni? Era un dels khmers rojos mes temuts, un dels grans, dels que van moure el cotarro fins al final. Ell va ser el que l'any 1997 va fer jutjar a Pol Pot, que poc despres va morir misteriosament. No va ser detingut fins al 1999 i va morir d'enfermetat al 2006.

Veient totes les animalades que es van fer durant els anys del regim, que va portar la mort, directa o indirecta, d'una quarta part de la poblacio cambotjana, sembla evident que els seus caps (els upper brothers) havien de ser persones sanguinaries i sense sentiments, pero ens trobem amb un altre punt de vista de la historia, tant interessant com sorprenent. A la zona d'Anlong Veng, on va residir fins a la seva detencio, el tenen quasi com un sant; se li esta construint un panteo nou sobre la seva tomba, la seva casa es lloc de peregrinacio i d'oracio,.... Els motius: diuen que va fer l'hospital, carreteres, l'escola, un llac; diuen que ajudava a la gent que no tenia res, que els facilitava una casa o diners. Ho feia per ajudar als seus conciutadans o per algun interes mes egoista i menys solidari? Potser ningu es tan sols angel ni tan sols dimoni.

LA DONA DEL NORRY

Fora de les zones turistiques costa trobar algu que parli angles i, tot i que seria interessant parlar amb la gent, la barrera linguistica ho posa dificil. Tot i aixi, en el viatge en bamboo train resulta que la dona asseguda darrera nostra, amb olleres de cul de got, que facilita una pamela rosa a l'Anna per a que no pateixi una insolacio i ens dona menjar i aigua, sap una mica d'angles.

En una de les parades per desmuntar el bamboo train, ja que en ve un de cara amb mes gent i te dret de pas, agafa unes herbes d'un arbust i ens en dona per a que les provem. La veiem contenta i aficionada i mirem de dissimular les ganyotes pel mal gust dient-li que good, good. Explica que a l'epoca dels khmers Rojos es menjaven tot el que trobaven, plantes o animals; que qualsevol cosa era bona per a suplir la manca total d'aliments que hi havia i la gana que els produia treballar als camps d'arros sense descans.

L'abril del 75, quan els del Pol Pot i companyia van pujar al poder i van buidar les ciutats, ella era a Phnom Phen estudiant a la universitat i la van enviar cap al seu poble, prop de Pursat, a treballar al camp, com tothom. Va estar 3 mesos per arribar amb la seva familia, per despres estar els seguents 4 anys separats, treballant als camps i veient com molts familiars i amics s'anaven quedant pel cami.

TOT I AIXI, i permeteu-me que hem faci pesat, sempre els somriures.

CAMBOTJA, MISERIA TURISTICA

2009-02-27T02:36:00.001-08:00

"Cambotja esta totalment venuda", va sentenciar quant erem a Borneo un viatjer italià. En els pocs dies que portem al pais n'hem vist ben poc, uns dies a Phnom Penh i al poble de Pursat, on som ara, però ja s'ens ha fet palès que la frase del Davide no podia esser mes encertada.

Que la moneda que et dispensen els caixers automatics siguin dolars americans que, despres, a l'hora de pagar es barregen amb la moneda cambotjana, que fa mes aviat el paper de centims, no demostra que esta venuda?

Aqui tot funciona al voltant dels diners; pagues el mateix per un bitllet d'autobus a un poble, que si fas tot el recorregut sencer (el doble de temps), et cobren 3 dolars de comissio si el bitllet amb que pagues esta una mica trencat, venen samarretes per guiris amb el divertit lema de: Danger! mines!. Diners i diners. Mutilats, gent vivint al carrer, mansions milionaries i nens pidolant, desenes i desenes de restaurants, bistros i cafes megafashions servint refinat menjar a treballadors d'Ongs, expats (expatriats) i babosos "sexpats", acompanyats de les seves joves "novietes".

"Vine als nostres tours per alimentar nens famelics"(Join our trips to feed hungry children) es un reclam turistic que posa els pèls de punta. Sembla que et convidin a anar a alimentar mones o dofins. Es el turisme que molta gent busca a Cambotja: fer-se la foto donant una galeta Maria a un pobre crio que viu en un abocador gegant. L'occidental que ho organitza va de Teresa de Calcuta pero el pamflet fa vomitar. I el que fan. Repartir menjar a aquests nens es realment útil? que s'acostumin a que apareixi menjar de tant en tant, i als que no els en toca què? A Cambotja hi ha moltes altres iniciatives que realment serveixen per quelcom, com restaurants on ensenyen i donen feina a nens del carrer; aixo serveix d'alguna cosa. Anar a repartir una llauna d'esparrecs amb una ma fent fotos amb l'altra, diria que no massa.

En arribar a Phnom Penh, el primer que ens va dir un conductor de tuk tuk (moto amb un remolc i seients al darrera), per convencer-nos que l'endema l'agafessim, va ser que si voliem ens ensenyaria nens pobres, que sabia on n'hi havien i ens els podia ensenyar!

Phnom Penh es una ciutat curiosa i interessant. Posa els pels de punta pensar que aquests caòtics carrers plens de motos, tuk tuks i els hiperluxosos jeeps de les Ongs o dels familiars i amics del primer ministre (o els seus centenars de guardaespatlles), fa nomes trenta anys estaven totalment buits, ja que al pujar al poder els Khmers Rojos van buidar totes les ciutats i van enviar a tota la poblacio a treballar al camp. Els Khmer Rojos, que amb el seu ideal comunista portat a uns extrems tals que van ocasionar la mort a varis milions de Cambotjans.

Ara s'estan jutjant alguns dels seus caps, pero ja hi ha sospites de corrupcio dins del tribunal, amb oficials de les Nacions Unides possiblement implicats; pero bé, en un pais amb el nivell de corrupcio de Cambotja, i on el primer ministre es un ex-Khmer Roig, res ens pot sorpendre.

A veure que ens depara la resta del pais....

EL VELL I ELS COLONS

2009-02-18T02:39:00.000-08:00

Sobre els verds i marrons dels camps del darrera, es retallen les siluetes de dos pagesos, baixos i escanyolits, amb els barrets triangles coronan't-los la testa i els matxets pejats a la cintura. Van vestits amb forces capes de roba, estem a mes de 2000 metres i el fred apreta, combinacio de vermells admirable. Pot ser, si la llum acompanya, una foto perfecta. Estem lluny i estan d'esquena, per la qual cosa no ens prenem la molestia de demanar-los permis, com fem normalment.

En el moment de fer la foto un d'ells es gira i ens clintxa, comensa a gesticular exageradament i a fer ganyotes amb la seva cara arrugada i les quatre dents que li queden a la boca, no quedant gens clar si esta fent el pallasso davant la camara o esta emprenyat com una mona. El seguent pas de l'ancia es agafar una pedra que quasi no li quep a la ma i amenasar en llansarnos-l'ha. Ara les intencions ja son clares. Li diem que no hem fet cap fotografia i ens disculpem vigilat de cua d'ull la seva ma artritica encara amb el roc a punt.

Tirem amunt entre camps de patates i d'alls tendres, petites mesquites i fumaroles volcaniques que surten de terra; extranyats i dolguts, comentem la jugada.

Estem massa acostumats a anar tot el dia retornant els somriures de tothom que ens veu, mirant de contestar d'alguna forma o altra (depenent del grau de cansament i humor) els continus: "Hello Mister!" (primer pensavem que, pel tema musulma, tothom es dirigia a mi, pero ens hem adonat que aquest Mister no te genere i serveix tant per un com per l'altre) ,fent fotografies a la gent que ens ho demana o demanant-ho a la gent que ens fa gracia, normalment rebent una resposta positiva i felis.

Estem acostumats a ser el centre d'atencio i sentir-nos com si fossim famosos caminant enmig d'una bombolla de riures, mirades, fotos amb els mobils, intents de conversa, xocades de mans i cops a l'esquena. Tothom esta content en veure'ns, felis si els somriem i euforics si els diem quelcom en indonesi. Per aixo aquesta actitud agressiva ens ve molt de nou.

Reflexionant una mica sobre el fet que Indonesia es un pais independent nomes fa 60 anys, que com Africa o Sud America els europeus van esser-hi durant segles, agafant tot el que podien, manant i imposant, guerrejant entre ells i contra la poblacio indigena per a usurpar, com mes millor. Despres de tots aquests segles van aconseguir la independencia pero la colonitzacio no ha acabat i, per mitja de l'anomenada globalitzacio, les multinacionals continuent omplint les butxaques dels governants; els McDonalds, Kentucky Fried Chicken o 7 Elevens segueixen inundant els carrers de les poblacios amb menjar mes car, mes poc sa i mes dolent del que poden comprar a qualsevol paradeta del carrer. Els ho seguim usurpant tot; les riqueses, el poder i la llibertat. I despres arribem nosaltres, ens passejem per aqui, amb la guia sota el bras, la butxaca plena i el cor buit, i ens queixem quant ens volen cobrar de mes per un bitllet de bus o un plat d'arros, i ens indignem pel fet que per ser blacs es vulguin aprofitar de nosaltres.

Que es pagar 0,10 eurus de mes per un plat d'arros amb pollastre o 1 euru mes per una samarreta, al costat de tot el que els hi hem pres i els seguim prenent?

Ens tenen com a exemple, si; en la roba, els pentinats, la musica,... Volen ser com els occidetals que els han estat escanyat durant tant temps, ens tracten com a famosos i ens admiren i es barallen per la nostra salutacio o les nostres paraules. No es mes logica l'actitud del vell, pedra en ma?

CARA I CREU
Altre cop d'empeus a les quatre de la matinada per, altre cop fer una caminada fins a un punt alt on poder disfrutar d'una bona sortida del sol que, altre cop quedara diluida per les nuvolades i la boira; som en epoca de pluges, i encara podem donar gracies que apart dels frontals no hagim de fer servir tambe els "pontxos".

Poc despres d'iniciar el cami s'atura un vehicle, i d'una de les finestretes en surt lcara d'una dona que ens insisteix que pugem amb ells, que aixi arribarem abans i no es perdrem l'aparicio del matahari (sol en indonesi) darrere les montayes i volcans. Ens fem a pregar i acabem acceptat.

Al cotxe hi ha la dona, notaria i advocada a Jakarta, el seu fill obesot com ella, una noia que aviat ens adonem que es la assistenta/serventa, el xofer, i a davant un altre vehicle amb els guies locals.

Passem el mati amb ells, voltant amut i avall a gastos pagats, amb la pobra serventa netejant les ulleres del nen quant hi cau una gota d'aigua o fent fregues a les cames de la mare mentre aquesta treu la papilla despres de l'ascensio, a quatre grapes i quasi arrossegada pels dos guies, fins al cim. La dona no para de fer ostentacio de les seves propietats, els seus viatges o el seu marit, el tercer, un sudafrica de 25 ays, catxes i guapot al qual el malcriat del gras li diu "Blackie", no paren de menjar crackers, xocolatines, cotnes de vaca... i de comprar coses; i fins i tot paga per una habitacio d'hotel com la nostra cinc vegades mes (i aixo que no es blanca).

Al migdia, i amb una burda excusa, ens despedim d'ells; tot i que ens tractin com a reis ens sentim malament, i la dona i el seu reialme ens estant comensant a cansar.

Abans de separar-nos, la senyora notaria ens diu que l'acompanyem a fer caritat i ens porta fins a una tenda al costat de la carretera, feta de bidons i toldos, d'un metre d'alsada, i ens explica que hi ha un home que fa 30 anys que hi viu, no pot caminar i no surt mai, menja el que li porta la gent, esta sempre alla dins, despullat i grenyut. Tothom assegura que fa magia. Fa molts molts anys (arrel d'una historia sobre la seva dona embarassada i un cocoter,. que per les barreres linguistiques no vem acabar de captar) va prometre que viuria amb lo estrictament necessari i que no volia res que no fos realment vital. Ni tant ni tant poc.

AMB MISSATGE (a Jogjakarta)

2009-02-10T04:30:00.000-08:00

PERFECCIO TURQUESA ENBOLCALLANT VIDES DE MERDA

2009-01-31T01:50:00.000-08:00

El principal reclam de Java son els seus espectaculars i actius volcans. Un d'ells, el Kawah Ijen. El primer que visitem.

Les 5 es bona hora. Be, no es gens bon hora per aixecar-se (i menys si has dormit amb el soroll i l'humitat de goteres generoses), pero si bona hora per comensar l'aproximacio a l'Ijen. Deixem endarrera les plantacions de cafe i els poblets, i sota una plutja que molt temem ens amargara el dia, avancem amb el jeep cap al punt de sortida de l'excursio.

Comencem la pujada i trobem els primers colectors de sofre que segueixen el mateix cami que nosaltres, amb els cabassos encara buits, el cigarro a la boca i un bon somriure a la cara. "Salamat Pagi!" (bon dia), "Pagi!". Aviat trobem els primers que, molt matiners, ja baixen, frontal al cap, amb el groc i pudent mineral carregat sobre les espatlles.

Finalment (no es massa estona pero si forsa pujada, i la nostra forma fisica despres dels 15 dies a Bali no es precisament atletica) arribem a dalt. El llac de sofre i aigua que omple el crater d'aquest actiu volca esta forsa ennubolat i no se'ns mostra en la seva plenitud; decidim anar baixant cap al llac per un cami molt pendent, estret i relliscos. Els nuvols s'esvaeixen i descobrim que part del que pensavem que era boira, es el fum que surt d'un costat del llac, on hi ha el sofre solid i els treballadors que hi piquen amb pals per anar-lo arrencant. El descens es perillos i s'ha d'anar amb molta cautela; a mes, et vas trobant de cara els esforsats "sofrers" que van tirant pendent amunt amb el material extret a l'esquena. Saluden, riuen, demanen cigarretes o biscuits i responen ofanosos amb un "Baik!" (be), la nostra pregunta de "Apa kabar?" (com estas?).

El paisatge, amb el blau turquesa del llac amb surrealistes taques grogues, la forma del crater dins del qual estem caminant, la fumera, els treballadors, el groc intenssissim de les roques,... es espectacular.

Hem de baixar mes i veure-ho tot de primera ma, pero a mida que ens apropem al cul, el fum ens asfixia, i quan el vent el tira cap a nosaltres, els mocadors a la boca serveixen de poc, els ulls s'irriten i les optiques de les cameres es cremen. Tossim i tossim, pero no serveix de gaire; potser si haguessim tirat aigua als mocadors...ara ja es tard.

Si, la intesa i toxica fumera ens asfixia, pero el mes asfixiant es el complexe d'"occidental gilipolles" que adquirim rapidament. Oblidem la bellesa innegable del lloc i ens fixem en la tos continua dels treballadors, la majoria sense mocador que els tapi la boca i el nas (suposo que quan es passen el dia alla, pujant i baixant exposats a aquella infamia, poca diferencia hi ha), tossen i escupen. No els augurem una vida massa llarga. La vegetacio dels voltants esta totalment recremada i ennegrida. No cal ser un visionari per veure que en aquestes condicions res pot durar massa.

Cada cop que han de fer tot el cami, pendent amunt i despres els tres quilometres de baixada fins a l'esplanada on carregaran, porten a l'esquena 80 quilos (en som testimonis, hem vist com ho pesaven i ens hem esgarrifat), suen i han de parar de tant en tant, a fer un glopet d'aigua o un cigarro (total...). Miren d'equilibrar-se. Una relliscada seria fatal, per ells i pels que venen mes avall. Ens saluden i riuen (ja ho he dit abans, pero es tan admirable i estrany que no hem cansare de repetir-ho). Si, ens riuen a nosaltres, que ens passegem per alla amb la camera de fotos, el mocadoret tapant la boca, xino-xano, passant quan ells, carregats pitjor que burros, ens cedeixen el pas. Tot aixo ens asfixia massa, decidim tirar amunt, seure en algun raco mes discret i seguir observant, escandalitzats i autoculpabilitzats, tot aquell mecanisme, tot aquell eixam d'homes que com formiguetes van fent allo cada dia. La bellesa natural i indescriptible del lloc no compensa, ja no en parlem.

Arriben mes turistes i, com nosaltres quan hem tret el cap per alla la primera vegada , exclamen: "Ooohhh, amazing!!!!". Amazing??? El que es amazing es quedar-se sense feina i seguir cobrant per l'atur, i ho es no poder pagar l'hipoteca d'un pis molt mes gran del que necessites, el prestec d'un cotxe millor del que et fa falta o d'una tele massa avansada per la porqueria que si pot veure. Amazing es haver-se d'apretar el cinturo quan estas viatjant, no poder fotret sempre que et vingui de gust un quilo de llagostins o una ampolla del millor Rioja, que t'hagin de treure els queixals del seny o que nomes et puguis comprar roba del Custo o de Desigual per rebaixes. Aquestes coses son amazing. Aixo no.

TORNEN ELS SOMRIURES FRANCS

2009-01-29T03:09:00.000-08:00

Havent deixat enrere Bali tornen els somriures francs i sincers, les salutacions alegres i les mirades de: "que collons fan aquests per aqui?", de les converses desinteressades i de ser tractat com una persona i no com una caixa d'estalvis. Ja ho trobavem a faltar. El turisme ajuda economicament a aquests paisos pero tambe els fa molt mal.

VACANCES A PADANGBAI

2009-01-23T00:55:00.000-08:00

Que tenen en comu un supercatxes tatuat aficionat als temes belics i que alardeja dels nous pits de la seva dona, un parell de nenets nordics amb el seu cabell rosset, la seva pell blanqueta i les seves camisetes roses, un calc de l'Abel en suis que tota l'estona va repetint: "Oh, maaann, this is really gooooddd!", una parella de sexagenaris acaudelats australians, un xavalet balines modernillu i sec com un pal d'escombra que te com a lema: "Don't worry be sexy", un hippie frances que acava cada nit totalment desencaixat i donant tumbos pel carrer en busca de l'hotel, i nosaltres? Doncs Padangbai, Bali.

Respecte a l'illa de Bali teniem molts perjudicis i era una opcio de la ruta del viatge totalment descartable, pero despres dels mesos de viatge i sobretot de les ultimes cansines setmanes a Borneo necessitavem una parada, deixar de banda la camara de fotos i la guia i tirar-nos a les cervesetes, la platja, les migdiadetes, el submarinisme,...i que millor que Bali? El que teniem clar es que esquivariem Kuta, el paradis dels surfers-cools-australians-catxes-partyparty-Patrick Swayzes-pijoteros, i buscariem algun terme mig.

El primer contacte amb l'illa ens va treure part dels perjudicis i ens va fer veure que l'haviem encertat venint aqui: camps d'arros, palmeres, rierols, poblets petits i amb la classica arquitectura balinesa, escultures, estatues i temples hindus per tot arreu, gent amb vestits tradicionals anant a fer ofrenes,...Encantador i relaxant.

Tot i aixi, es innegable que Bali es un dels primers destins turistics del mon, i que en forces punts de la seva geografia pateix una sobreexplotacio turistica molt important. A mes, ara que es temporada baixa, els taxistes, comissionistes, venedors ambulants i voltors varis estan famelics i es fan violentament pesats, convertintse les seves repetitives veus en la banda sonora de moltes zones: Transport? Lombok? Change money? Taxi? Cold drinks? Sarong? Banana? Massage? Banana Massage (!)?

Despres d'una nit al cementiri d'elefants (ple de vells occidentals retirats) que es Sanur, de la traquilissima i ideal Nusa Lembongan, vem trobar Padangabai, un poblet petit i relativament tranquil en una badia, sense ser especialment maco pero tampoc lleig, amb l'allotjament mes barat que hem trobat en tot el viatge, els plats de menjar mes atipadors i economics, les cerveses mes assequibles i mes glassades, un parell de platjes forsa ideals, un centre de diving on gracies a un error seu podiem fer l'Advanced Open Water a un preu digne d'aprofitar, i un bon rotllo entre els occidentals dificil de trobar, i encara mes de descriure. Una varietat total de formes de vida i de viatjar: desde algun motxileru, a australians que hi viuen tot l'any, a pijos que fan la rutilla per Bali o submarinistes experts, pero rapidament tothom es saluda i es posa a xerrar, acabant les nits fent cerveses amb una amalgama de gent que sembla impossible que hagin pogut coincidir en un mateix poblet i, encara mes, en una mateixa taula de bar. Un poti-poti de personatges que recordava als grups de superherois tipus Los Vengadores o Els 4 Fantasticos, a qual mes raro i diferent als altres, aixo si, aqui de poders, el que son poders per salvar el mon, diria que ven pocs.

Les nits de Padangbai...parlant del Barsa, del servei militar a Finlandia, de batalletes sota l'aigua amb taurons, de l'elaboracio del formatge Gruyere a Suissa o dels travelos de Bangkok.

Avui som a Ubud (botigues i botigues i botigues i turistes i restaurants cars i spas i botigues i turistes i...), hem deixat aquell poble i la seva badia i els seus preus i els seus freaks (entre ells nosaltres) i ja ho trobem a faltar...

EPILEG:

Per sort nostra, i desgracia vostra, periples tragicomics com el que explicavem en l'anterior capitol no ens passen cada setmana, per la qual cosa aquest escrit potser ha resultat mes lleugeret i menys trepidant; a mes, aquests dies de relax la closca ens funciona a ralenti. Aviat tornarem a les andades i potser tenim mes episodis de sorna aventurera amb els quals distreure-us.

DEL CEL A L'INFERN (62 hores de desventures i desproposits a la carretera de la vergonya)

2009-01-09T22:36:00.000-08:00

1.L'ILLA DE LES TORTUGUES (EL CEL)

El paradís perdut. Potser quan un lloc surt a la Lonely Planet no es pot qualificar de perdut, molts d'altres hi han vingut abans que tu i molts d'altres ho visitaran despres, pero si algun lloc pot ser descrit com a perdut, i com a paradís, ha de ser aquest: Pulau Derawan.

Arribar-hi es tota una odissea, i més si provens de la part malaia de Borneo: furgo, ferry, speedboat, jeep, jeep, speedboat,...Però es mereix tots els mal de caps, hores esperant transports i viatjant, i els corresponents desenbolsaments monetaris.

L'illa es petitíssima, de fet, pots donar-li la volta xino-xano, parant a saludar nens i vells i fent alguna foto, en menys d'un quart d'hora. En una banda hi ha el poblet, de cabanes al voltant del camí de sorra principal. Oques, galls, nens i mes nens, 4 bicicletes i 2 motos. Al centre de l'illa palmeres que al capvespre es comencen a omplir de rat-penats gegants, i a l'altra banda, les platges de sorra blanca i aigues tranquiles i transparents. De foranis, nosaltres, un coreà solitari que hi porta tres setmanes i un matrimoni de Toulouse (tot i que l'home es de familia d'exiliats i es presenta com a "basco de Portugalete") que hi passa 4 mesos cada any.

La nostra intenció és amortitzar el carnet de submarinisme, però a la vista que els únics interessats en fer-ne som nosaltres, els preus resulten prohibitius. Ens tirem a l'snorkelling i no hi ha qui ens tregui de l'aigua en dos dies: nedant envoltats de tortugues, veient com mengen, com naden, acariciant-les; passant sigilosament pel costat d'amenaçadors peixos escorpí, perilloses serps d'aigua i solitàries barracudes amb cara de pocs amics, espiant els divertits peixos pallasso (Nemo),....

Resulta temptador quedar-nos-hi mes dies i continuar aillats de tot en aquell trosset de tranquilitat, pero hem de seguir el viatge...

2.LA VENTAFOCS PEL FANG (L'INFERN)

DIA U - Finalment, abandonem el paradís i després del trajecte en barca i les quasi tres hores en jeep arribem a Berau, on hem d'agafar un autobus cap a Samarinda. La guia parla de 16 hores de viatge, i els francesos de Derawan ens diuen que fa 10 anys van fer el trajecte que durava 22 hores i al cap de 16 van haver de recular per la plutja. Pero be, fa 10 anys, mai tant que no estigui arreglat, no?

La tartrana en la qual hem de fer el viatge fa por, té els seients més estrets que hem vist mai, amb prou feines una cigonya hi podria posar les potes. Ens escandalitzem, no es per pijos i no voler, es per no poder, no pots anar 20 hores en un lloc on ni tan sols t'hi caben les cames. Ens diuen que ens agafem el seient de darrera sencer, i ens hi coloquem amb les motxilles i petrecols pero ens queden unes quantes preguntes al cap: per fer un viatge tant llarg només hi ha aquestes rampoines? i tant cares? i per que 20 hores si sobre mapa tampoc sembla tant, per molt lent que vagi,....

Aviat tot va prenent forma i adquirint un sentit, i les preguntes comencen a tenir les seves respostes. Poc després de deixar Berau comença el calvari: la carretera està plena de forats, bassals on hi cap una roda i fang, molt fang: les següents hores seran de bots, òsties al cap, derrapades, anades de les rodes de darrera cap una banda i cap a l'altre, temptatives de bolcar en les quals si et deixessis anar dels teus punts de suport podries tocar el fang amb la ma. Els altres, anxovats en els seients pota de cigonya, es mantenen falcats, però nosaltres anem de dreta a esquerra i de dalt a baix sense control.

A la nit hi ha el primer obstacle infranquejable i ens toca sortir a estirar i empènyer l'autocar vàries vegades, tot enfontsant-nos pel fang i servint de distraccio a la gent que corre per alla: "Mister!!! How are you?" "Fine! and you??". Al final quedem aparcats un parell d'hores, en que aprofitem per mirar de dormir una mica, mentre camioners i conductors miren d'arreglar una mica el pas. Tot això entra dins de les 20 hores pressupostades?

DIA DOS - Amb la sortida del sol sembla que anem avançant, però al cap de menys d'una hora ja ens tornem a trobar amb forats i enfangamentes infranquejables, i vinga, després d'una nit sense dormir i sense menjar, toca estirar l'autocar en mig d'un panorama encara més desolador que el d'ahir; per tot arreu: busos estirant busos, camions estirant cotxes, busos estirant camions, gent estirant cotxes,....fang, fang i mes fang. Sort de la solidaritat total que s'hi respira, ja hi ha qui ho diu: sols el poble salva el poble.

Desde les nou del mati hem avançat 5 quilòmetres i sembla que ja ens quedarem allà. Ens passem el dia voltant, estirant vehicles, contestant els Mister! cada cop amb menys entusiasme (o fent veure que no els sentim) i convencent-nos de que ens ho hem de pendre com una aventura, com una experiència real de Borneo i de contacte amb els locals, i no agobiar-nos. Comentant com podem, per les dificultats linguístiques, el tema amb camioners , els mostrem la nostra indignació pel tema que el govern no faci res al respecte i que hagin de viure així (nosaltres rai que hi som de pas i de vacances), i sempre apareix la mateixa paraula, fàcil d'entendre: "corrupsion".

A la nit toca tornar a dormir a l'autobus, que ja es com una gran família, bé, més aviat com un veinat, millor marcar distàncies: el gruixut que no para de fer rots, tossir fastigosament i que ve a pixar a la porta de darrera de l'autobus (just on dormim nosaltres, ens el mirem amb cara de fastig i busquem a la guia com es diu en indonesi "fastigós merdós" pero no ho trobem), l'home del pelucot que va regant sistemàticament les dos plantes que te posades al seu seient (ell seu a terra), el xaval rabassudet que quan va començar el viatge portava una caixa de cartó plena de polls vius i que no sabem quans dies va tardar a cruspir-se'ls, el vell d'ull de vidre neurastènic i la vella que ens remenava les motxilles, un matrimoni amb un nadó i una nena petita,...

DIA TRES - Ens despertem i l'autobús evidentment no s'ha mogut i els conductors no tenen intenció de moure'l. Emprenyats i malhumorats anem a fer un te (i comprar cigarros, que ens fumem un rere l'altre, per l'angoixa i per fer algo) en una paradeta que ha montat una oportunista familia, i després anem a fer una volta per veure el panorama: davant del nostre autobús hi ha pilons i pilons i pilons i pilons de camions i cotxes embarrancats en el fang, uns que van en una direcció i els altres en l'altra,...i això durant varis quilòmentres. Es impossible de desfer aquest embolic, si mes no, en varis dies. Parlar amb els pocs que saben anglès serveix per desesperar-nos mes: un a sortit fa moltes hores del poblet mes proper, un altre diu que en un parell o tres de dies pot ser que es solucioni, amb sort, un altre que a Samarinda en condicions perfectes son 12 hores pero en aquestes condicions ves a saber. Estem desesperats i angoixats, es impossible de tirar endavant ni endarrera i no hi ha cap carretera ni cami alternatiu, ni poble ni res de res, només fang, vehicles i molta gent pels quals som com uns bufons. Evidentment, no apareix ni apareixerà ningú per ajudar. Valorem de trucar a Assistència Sanitària dient que ens ha agafat un atac d'una enfermetat mortal, a veure si ens venen a treure en helicòpter, però ho desestimem per recargolat. A 5 quilomètres al dia, anant bè, perque avui no ens mourem, surt la friolera de 30 dies!!!!! "Hello Mister, how are you?" "El Mister esta a tumà pel cul!!!!!"

Al final trobem algú que parla anglès i que està davant de tot de la cua amb el seu jeep, ens portarà a Samarinda per 400.000 rupies (40 euros), es un preu abusiu, però, com ell mateix ens diu: "You have no choice". Estem totalment venuts. Tornem cap a l'autocar a buscar les motxilles, i altre cop cap endavant amb motxilles i petracols, el fang fins a mitja cama i els riures i crits de tots els que ens veuen passar. Un cop superada tota la cua ens adonem que el tiu ens ha deixat alla! No ens ho podem creure, que fem???? decidim anar seguint la carretera, segur que hi ha algun altre forat bèstia i els trobarem encallats. Caminem durant 1 hora amb el pes de les motxilles i sota un sol bestial muntanya amunt, la gent que passa en moto ens para i fins i tot ens donen menjar com qui dona almoina. Estem perdent els papers i liant encara mes la troca?

Esgotats i defallits parem en una ombra al mig del no res i mentres valorem el nivell de dramatisme de la nostra situació i les poques sortides que hi ha, apareixen els primers camions que van en la nostra direcció i que han aconseguit escapar-se d'aquell fangar inmens. Al veure'ns estan contentíssims (però no tant com nosaltres de veure'ls a ells) i estan encantats de que pugem al seu camio (bé, diria que estan encantats de que hi pugi l'Anna i jo soc la torna).

Per fi estem apropant-nos al final de la història i ens relaxem, però les següents hores en la caixa del camió no seran precisament flors i violes. El terreny continua estant enfangadíssim, destrossat, amb desprendiments i forats per tot arreu, i mantenir-se dret a la caixa del camió, mirant endavant per a veure-les venir i aguantan-te amb totes les forces per no rodolar ni menjar-te el ferro de davant es complicat; els locals que també van a la caixa s'aguanten amb fermesa i sense moure's ni inmutar-se, pero jo em moc com una titella, me'ls miro i provo d'imitar-los. El truc es mantenir els peus ferms i separats, agafat amb la màxima força, i tot i que el camió vagi cap a dreta i esquerra, quasi volcant, has de mirar de mantenir-te amb el cos al mateix lloc, nomes flexionant els braços. Adquireixo una postura ridícula que podria assemblar-se a la de qui fa windsurf. Tot i que he après la lliçó, ni les condicions de la carretera ni les meves no hi ajuden i sóc l'unic panoli que en els bots forts salto amb els dos peus, mostra de la meva debilitat. Ah, i evidentment sóc l'únic al qual s'apropen una espècie de mosques gegants que sembla que hagin de ser queixaladores. O sigui, objectius: no anar per terra, no saltar del camió, no deixar-te les dents, que no et piquin aquests moscardots i ajupir-te per evitar que les branques et bufetegin la cara o et treguin un ull.

En una parada, després de 4 hores d'esforç, ens canvien de camio per a que poguem anar els dos a la cabina i directes a la nostra destinació. De conya, asseguts, encaminats i amb un camioner jovenot i ditxaratxero que acabem acordant que en la forma de parlar recorda més al Principe de Zamunda que a l'Steve Urkel. A mes d'ajudar-nos a nosaltres, aquests camioners també porten com a polissons altra gent del nostre autobús que ha obtat per escapar-se, i arrosseguen un jeep que en un dels bots se li ha petat el canvi. Res, que al cap de 10 minuts d'aquesta nova fase cap a la llibertat, un llit i una dutxa, en una baixada es peta la corda amb la qual arrosseguem el Pajero, el qual surt disparat, xoca amb el nostre camió i passa pel costat xiulant roda fins que pot parar. Resultat: 2 hores parats a la carretera esperant que arribi algú o algo que encara no sabem que es. Ja tenim assumit que mai més arribarem enlloc i veiem el tema d'una habitació d'hotel com una Quimera. Ens sentim com el protagonista d'"Afterhours". Ens estirem a l'asfalt, ens mirem el cel estrellat (com nosaltres) i ens deixem rondar pels mosquits, sabedors de la nostra condicio de vençuts. "Mister, tired?" "The Mister is dead".

Reprenem el camí i, entre forats i paradetes a fer cafes, ens anem apropant, no sense alguna averia en un dels camions (que no detallaré per a no allargarme mes) i les últimes dos hores de viatge en que el camioner es va adormint i hem de mirar de parlar amb ell per a mantenir-lo despert. Preguntar per preguntar a algú ja costa, però si és algú que en anglès nomès sap dir Yes i Mister, la qüestió es complica i hem de tirar de totes les permutacions possibles amb el nostre reduit vocabulari indonesi.

Al final arribem a Samarinda, i enfangats i bruts baixem del camió i descarreguem de la caixa les motxilles encara mes enfangades i brutes, davant del botones que s'ho mira amb els ulls com plats i corpres no obre la boca. Son les 3.30 de la matinada. L'hotel sembla car, pero per una vegada a la vida ens es igual.

MOLT BON ANY A TOTHOM!!!!!!

2008-12-31T04:47:00.000-08:00

Us desitgem molt bon any desde Sempurna on estem fent un curs de submarinisme; el vem comensar ahir i avui ja hem fet el primer diving pels voltants de la illa de Sibuan (la de la foto). No cal dir que es espectacular.

Avui farem bondat perque dema tenim unes quantes capbussades mes, despres de les quals ja tindrem el titol oficial per bussejar. Tot i que ningu ens treura que fem alguna cerveseta o altra, i despres cap al llit sense recansa, pel que ens espera dema i pel tipus de individus pijos i supercools que corren per aqui celebrant el cap d'any (Guys, diving is cooollll!!! uuuu, yuuuhhuuu, guys, I'm the man, guys, yu-huuuuu, the divers are the cooler guys, yuuuuuu).

Ara, no negarem que trobem a faltar una mica els mitics caps d'any al garatge de Gute, al Plataforma, al Pelli o al Golden.

MISSA DEL GALL PROTESTANT A LES SELVES DE BORNEO (amb una familia budista i un ex?-yonkie londinenc)

2008-12-28T20:54:00.000-08:00

Quants anys feia que no anavem a la missa del gall? Canviar les coses de context canvia el seu propi contingut i sentit. Anar la nit de Nadal a una esglesieta protestant a la riba del magic, selvatic i tribal riu Rejang, adoptats per una familia de simpatics xinesos budistes, i amb el Michael, el backpacker mes misterios, estrany i malgirbat que hem trobat mai en els viatges, per compartir el menjar i l'esperit nadalenc amb ancianes amb els brassos totalment tatuats i les orelles amb dilatacions, un capella mafios, el fill del cacic del poble, i d'altres que com nosaltres no tenen on (ni amb qui) passar aquesta nit, tots junts beneint el menjar en malay per despres ridiculament entonar plegats el "we wish you a merry christmas", dona un sentit molt molt gran al fet d'haver tornat a les tradicions cristianes.

A la missa, un cop acabades les cantades karaokerils (pantalla amb les lletres de les cansons que fins i tot a nosaltres, ateus i nuls en la llengua del pais, ens permet seguir les tonades), comensa el sermo que amenitzem tot xerrant amb un jove de la tribu Kenyah, amb el qual compartim l'odi al Reial Madrid i el gust per System of a Down i Linkin Park, tot passant del capella i la seva guitarra electrica.

Feia dos dies haviem dormit en una longhouse (cases allargades on viuen tots els membres d'una comunitat, d'una mateixa tribu, entre 20 i 80 families; amb espais propis i d'altres de comuns) on vem acabar la nit en una altra esglesia on es feia un concurs de cant i que va acabar amb en Davide, un italia hippios, i en Morgan, un adolescent gales, fent una Jam Session de Thrash Metal que encara deu ressonar a les orelles dels assistents.

El dia de Nadal ens van intentar adoptar altres families, pero ens vem mantenir fidels a la dels xinets entranyables, que despres ens van portar a una altra longhouse on vem haver d'anar passant familia per familia, piset per piset, molts d'ells sense llum, seient a terra i quasi sense mobiliari, pero oferint-nos dolsos, begudes i tot el que podien, sense mes interes que el de tenir-nos alla asseguts i compartint aquell dia de joia.

El tema de les tribus de Borneo i les longhouses donen per escriure fulls i fulls: cossos totalment tatuats amb diferents motius segons la tribu, comunitats que funcionen en molts casos quasi autarquicament tant sols unides a la resta del mon per canoes (aixo si, la majoria amb motor foraborda), les bosses de cranis penjades del sostre (van ser casadors de caps a les guerres entre tribus fins als principis dels anys 40, reprenent l'activitat a la Segona Guerra Mundial on els caps que casaven eren els de l'enemic comu, els japos invasors), idiomes totalment diferents segons les tribus,...

AQUEST MON BOIG BOIG BOIG...

El que tambe donaria per escriure molt es el nostre ultim periple trajectistic: per fer una distancia d'uns 200 kilometres (no tinc massa idea de la distancia exacta, pero si poses menys km algun llepafils cartografic em podria acusar de farsant, i si en poses mes, potser treuria gracia al tema), 48 hores, busos, minivans, ferrys, speedboats, 3 hores esperant en una frontera tot fent pintxos de pollastre i cervesotes, i 6 passades per oficines d'inmigracio amb els seus corresponents tramits burocratics i segells al passaport. El tema de les fronteres, tot i que siguem fervents defensors de la creacio d'una de nova, a vegades es cosa de bojos.

EL DIA QUE DEU VA REPARTIR ELS NASSOS

2008-12-15T04:07:00.000-08:00

Allargassats, nassos grossos, pantxota cervesera,...si, ja se que us ve la meva imatge al cap, al marxar del parc ja m'han fet ensenyar el passaport perque no fos un d'aquells individus que volgues emigrar, pero no, hem refereixo als monos probocis, una especie autoctona de Borneo, els animals mes ridiculs i desafortunats que hem vist, son tant estranys que ni tan sols semblen animals; a les fotos hem remeto.

El nom de l'illa de Borneo sempre ha sonat com algo mitic, salvatge i llunya. Histories de pirates, casadors de caps, indigenes tatuats de cap a peus i animals salvatges, molts animals salvatges. "en las selvas de Borneo...", una frase que resona en el nostre subconscient, provinent d'algun programa aborrit de la tele, segurament de quan erem petits i preferiem empassar-nos qualsevol cosa abams que fer els deures o parar taula.

Fa pocs dies que som a Sarawak, una de les dos provincies malayes que junt amb Brunei i el Kalimantan indonesi formen l'illa; pero amb el poc temps que fa que hi som, i sense havernos allunyat massa de Kuching, la capital, ja hem pogut viure una mica la jungla i tot el que amaga.

Els nassuts-pantxuts els hem vist al Parc Natural de Baku, on nomes es pot arribar amb una barca per un riu on els cartells t'avisen constantment de que es molt perillos banyar-s'hi pels cocodrils. Camara apunt tot el trajecte per si apareix un d'aquests perillosos reptils per a poder inmortalitzar-lo i despres poder-ne fardar, mirant cap a tot arreu, desitjant amb totes les forces que n'aparegui algun (o mes d'un si pot ser), fins que quedem embarrancats per la marea baixa i hem de caminar mitja hora amb l'aigua fins als genolls, mirant encara mes escrupulosament cap a tot arreu per veure si hi ha cocodrils, en aquest cas la camara serviria com a molt per posar-los-hi a la boca i distreure'ls uns segons.

Un cop alla, a caminar i flipar amb els animals, apart dels abans esmentats, tambe hi hem trobat els porcs barbuts, i no ens referim a hippies que portin desde els anys setanta endrogant-se i voltant pel sud-est asiatic, sino a uns porcs salvatges estranyissims amb una bona tofa de pels a la cara.

I tambe, les originals plantes carnivores, les quals ens hem mirat i remirat per veure el seu funcionament: Si l'anem burxant amb una palleta tancara la fulla que te per tapa? ens mossegara el dit? el que si que observem son les formiguetes que estan engantxades a la seva boca i les altres pobres que ingenues si van apropant, les volem avisar, cridar, o inclus apartar d'aquella mort segura, jugant a ser deus, pero decidim que la naturalesa ha de seguir el seu cami.

ANIMALS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL - CAPITOL 2

Quan ets a la jungla, intentant veure algun animal que saps que es molt escurredis i que per clisar-lo necessites, apart de molta sort, molt silenci i discrecio, i apareix la tipica familia de locals amb quaranta nens, tres vells i veu de pito, que xerren i xisclen a plaer, espantant tota bestia vivent. Ja se que ells son del pais i nosaltres nomes uns p**** guiris, pero si el que volen es xerrar i fer merder que se'n vagin al seu Waterworld de torn i que ens deixin als altres poder veure ni que sigui una cua entre les branques d'algun p*** animal salvatge.

(la proxima setmana mirare de no parlar d'animals, pero

es que es "lo que hay")

ANIMALADES

2008-12-08T02:59:00.000-08:00

A MALASIA ENCARA HI HA CUQUES DE LLUM (I MOLTES).

El titol pot sonar carrinclo, fifi per alguns, pero el seu rerefons es totalment nostalgic. Aquesta recessio a la tendra infancia va comensar fa mes d'un any fent una cervesa al Nepal amb en Tyson, un yanki cepadot, llegit i de butxaca plena, al descobrir, de sobte, tres llumetes en uns arbustos. "Ostia! Cuques de llum!". I vem comensar a recordar-les i, apenats, a adonar-nos que feia anys i anys que no en veiem (no recordo els comentaris de'n Tyson al respecte de l'estat de la questio als States).

Ha tornat a sortir el tema, pero aquest cop no per tres individus de l'especie, sino per centenars de "fireflies" pampalluguejant pels voltants del riu, com arbres de nadal, totalment coordinades. L'aigua calmada, la canoa lliscant suaument cap a elles, la lluna sense arribar al tall de melo, i per totes bandes i al llarg del riu, totes aquestes llumetes i llumetes encenent-se intermitentment. Si, al poble fa molts anys n'hi havia, pero aquest espectacle no s'havia vist mai.

NATURALESA FREAK

- 10 minuts per 5 ringgits (1 euro): posa els peus a dins de la piscina i deixa que desenes de peixos-doctor et facin massatges a la vegada que se't mengin les pells mortes. Pessigolles, angunia, plaer, fastic,...una experiencia mes.

- Rafflesies: les flors mes grans del mon (tot i que aquesta afirmacio de les coses que son el mes ... del mon, a l'anar viatjant, et vas trobant que es van repetint pel mateix en diversos llocs, a modus de reclam), fan mes d'un metre de diametre i de tant extraordinaries semblen de mentida. De moment no n'hem vista cap, ja que les que hi havia als Cameron Highlands nomes es podien anar a veure en un tour combinat amb coses tant sucoses i exotiques com una fabrica de te, una plantacio de maduixes i una granja d'avelles, be, i la xarlotada d'anar a veure com un pallu amb grenyes i tapanaps disparant amb servatana!...que a Papua puguis trobar gent aixi passi, pero aqui???

- I una altra especie curiosa: unes petites plantes que al tocar-los les fulles, les tanquen automaticament. Curios.

ELS HABITUALS

-De mones n'hem vist a d'altres llocs, a l'India te les trobaves tant a les ciutats mes superpoblades com als llocs mes recondits, i aqui s'estan convertint en un element continu en els paisatges i llocs, pero tot i aixi no ens deixen de sorprendres i de cridar-nos l'atencio. Veure aquests petits homenets gamberros corrent pel teu voltant, saltant per les lianes o robant bosses amb menjar a la gent sempre te la seva gracia.

- I els llangardaixots de metro (o mes) que van apareixent sovint, tot i que son molt timids i porucs i al detectar-te surten corrent per amagar-se. Sort que els animals son rucs, perque si pensessin una mica s'adonarien que si en lloc de fugir corressin cap a nosaltres, sortiriem esperitats, perdent les xancles pel cami i amb els gallumbos carregats, i es podrien fer un bon fart de riure.

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT FISICA

Si, som uns malalts: ens prenem pastilles per la malaria, portem repelent, insecticida en esprai i un aparell per enxufar a la corrent i anar-li cardant pastilletes oloroses, pero tot i aixi els mal xinats et foten la sang quan poden (pero mentre apart de treure't coses no te'n posin, rai).

ELS PERILLOSOS PER LA SALUT MENTAL

-En alguns allotjaments, els mes dirigits a backpackers (motxilerus), acostuma a trobar-s'hi una especie que tot i no picar-te fisicament, irrita bastant: els tipics que van d'independets pel fet de viatjar sols pero perden el cul per passar-se el dia asseguts al hostel fent cerveses i explicant-se batalletes amb d'altres de la mateixa calanya, amb els quals despres de fer-se la pregunta de "Where are you from?" ja son amics de l'anima. Al lloc son els reis, i et miren com si pel fet d'haver arribat al poble 10 minuts abans que tu ja siguis un pringat i ells els grans descobridors. Van d'intrepits i aventurers pero s'escartxofen als hotels mes replets de guiris i mes superrrecomanats per la Lonely Planet, i acostumen a comentar (repetidament, a tothom amb qui es creuen) coses com: "now I'm going to India because my girlfriend is there" (vaja farol, nanu!).

Segur que aquests tenen moltes mes fotos de nous amics al Facebook que no pas de paisatges o gent del lloc

-I per acabar, dins de la fauna viatgera, de moment ens hem salvat dels mes nocius: les manades d'israelians prepotents, xulos, fashions i egoistes. Per sort nostra, ni a Iran, ni a Bahrain, ni a Malaisia els deixen entrar, i per entrar a Indonesia (el nostre proper desti -si tot va be-), necessiten un permis especial.