Quants anys feia que no anavem a la missa del gall? Canviar les coses de context canvia el seu propi contingut i sentit. Anar la nit de Nadal a una esglesieta protestant a la riba del magic, selvatic i tribal riu Rejang, adoptats per una familia de simpatics xinesos budistes, i amb el Michael, el backpacker mes misterios, estrany i malgirbat que hem trobat mai en els viatges, per compartir el menjar i l'esperit nadalenc amb ancianes amb els brassos totalment tatuats i les orelles amb dilatacions, un capella mafios, el fill del cacic del poble, i d'altres que com nosaltres no tenen on (ni amb qui) passar aquesta nit, tots junts beneint el menjar en malay per despres ridiculament entonar plegats el "we wish you a merry christmas", dona un sentit molt molt gran al fet d'haver tornat a les tradicions cristianes.
A la missa, un cop acabades les cantades karaokerils (pantalla amb les lletres de les cansons que fins i tot a nosaltres, ateus i nuls en la llengua del pais, ens permet seguir les tonades), comensa el sermo que amenitzem tot xerrant amb un jove de la tribu Kenyah, amb el qual compartim l'odi al Reial Madrid i el gust per System of a Down i Linkin Park, tot passant del capella i la seva guitarra electrica.
Feia dos dies haviem dormit en una longhouse (cases allargades on viuen tots els membres d'una comunitat, d'una mateixa tribu, entre 20 i 80 families; amb espais propis i d'altres de comuns) on vem acabar la nit en una altra esglesia on es feia un concurs de cant i que va acabar amb en Davide, un italia hippios, i en Morgan, un adolescent gales, fent una Jam Session de Thrash Metal que encara deu ressonar a les orelles dels assistents.
El dia de Nadal ens van intentar adoptar altres families, pero ens vem mantenir fidels a la dels xinets entranyables, que despres ens van portar a una altra longhouse on vem haver d'anar passant familia per familia, piset per piset, molts d'ells sense llum, seient a terra i quasi sense mobiliari, pero oferint-nos dolsos, begudes i tot el que podien, sense mes interes que el de tenir-nos alla asseguts i compartint aquell dia de joia.
El tema de les tribus de Borneo i les longhouses donen per escriure fulls i fulls: cossos totalment tatuats amb diferents motius segons la tribu, comunitats que funcionen en molts casos quasi autarquicament tant sols unides a la resta del mon per canoes (aixo si, la majoria amb motor foraborda), les bosses de cranis penjades del sostre (van ser casadors de caps a les guerres entre tribus fins als principis dels anys 40, reprenent l'activitat a la Segona Guerra Mundial on els caps que casaven eren els de l'enemic comu, els japos invasors), idiomes totalment diferents segons les tribus,...
AQUEST MON BOIG BOIG BOIG...
El que tambe donaria per escriure molt es el nostre ultim periple trajectistic: per fer una distancia d'uns 200 kilometres (no tinc massa idea de la distancia exacta, pero si poses menys km algun llepafils cartografic em podria acusar de farsant, i si en poses mes, potser treuria gracia al tema), 48 hores, busos, minivans, ferrys, speedboats, 3 hores esperant en una frontera tot fent pintxos de pollastre i cervesotes, i 6 passades per oficines d'inmigracio amb els seus corresponents tramits burocratics i segells al passaport. El tema de les fronteres, tot i que siguem fervents defensors de la creacio d'una de nova, a vegades es cosa de bojos.
