ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)

Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

MALS PENSAMENTS (massa sovint)

“It is useless and point futile for us to continue talking about peace and non violence against a government whose reply is only savage attacks against unarmed and defenseless people” MANDELA

PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.

PUNT 2. Quan sembla que comences a relaxar-te i deixar de pensar en ells, hi tornen. Fa poques setmanes, el màxim aliat dels Estats Units (un terç dels milions de dòlars que dóna USA com a ajudes a altres països, va a Israel), va tornar a fer de les seves i, com sempre, apart d’alguna condemna d’aquí i d’allà, continuen i continuaran fent el que els surti dels collons, sense embargaments, amenaces ni ocupacions com passa amb d’altres països, i com hauria de passar amb el pais del món que més normes internacionals i més drets humans es passa pel forro del ous: l’atac militar a un comboi d’ajuda humanitària imprescindible (!) a la gran presó que és la franja de Gaza, on no hi ha de res.

Les imatges del cooperants ferits de bala i sagnant pel vaixell em porta moltes coses al cap: els reveladors articles del Sr. Fisk, el que varem veure fa uns anys quan varem ser als Territoris Ocupats , el que varem sentir a Beirut en un Congrés sobre els refugiats palestins als països del voltant d’Israel (milions de persones que viuen recloses en camps de refugiats, que són nius de pobresa, enfermetats i delinqüència, sense drets, ni serveis, ni res de res; és collonut que, mentre totes aquestes quantitats brutals de persones van ser expulsats de casa seva, o ho van ser els seus ascendents i no poden tornar-hi de cap manera, qualsevol persona que acrediti ser jueva (i prou) pot anar a viure a Israel),... Em va tornar a fer pensar en ells, merda.

Fa pocs dies, amb tot això encara bullint-me pel cap, em cau a les mans el documental OCCUPATION 101, sobre el tema d’Israel i Palestina; finíssim. Des de el repàs de la història (ells, que ho fan tot per lluitar en contra del terrorisme, feien servir la lluita armada i les bombes contra anglesos i palestins; el fet que al 1878 eren tant sols el 3% de la població de la “seva” (?) terra promesa, al 1922 (ja se’ls havia promès, per part dels colonialistes anglesos, que se’ls crearia un estat a mida) eren l’11%, al 1931, amb les onades d’immigrants que anaven creixent amb l’expectativa del nou estat, eren, només, el 16%,...xifres reveladores, com el fet que al 1948 es crees finalment l’estat, amb un Acord de la ONU, passant totalment del que pogués pensar i tingués a dir la gent que vivia i havia viscut sempre allà, amb la seva cultura, agricultura i les seves vides, com a qualsevol altre país (imagineu que ara passes el mateix amb el vostre), i amb una repartició de terres d’una equitat esperpèntica: als àrabs se’ls donava el 43% de l’estat, tot i ser el 70% de la població i ser els propietaris del 92%, i als jueus els donaven el 57%, tot i ser el 30% i posseir-ne, abans de l’acord, menys del 8% (?!?!?!?!?!); les imatges fent fora de les seves cases, a hòsties i trets, a famílies senceres, demolint les cases, prenent terres i negocis, fent desaparèixer la majoria (400 de 500) dels pobles, centenars de milers de desplaçats, centenars d’assassinats per l’exèrcit,... etcetc. I les imatges de brutalitat i violència (política de trencament de colzes i genolls a cops de pedra, nens contra tancs, pallisses, bombardejos sistemàtics de població civil, nens petits que intenten suïcidar-se perquè no poden més,...), la gent lluitant per una ampolla d’aigua i al costat la gran piscina de l’assentament dels jueus,...i blablabla, i que el 75% palestins viuen en la pobresa, Israel té 4000 tancs enfront dels 0 palestins, la diferència abismal (es compta en milers) entre morts (per violència en el conflicte) palestins i morts israelians (i això que els palestins són els terroristes),....i blablabla i etcetcetc.

PUNT 1 + PUNT 2 = PUNT 3. Caminant per la zona de Kao San Road, epicentre motxileru de Bangkok, observant la varietat de guiris (des de la parelleta amb la samarreta –els dos- de Just Married fins al hippie més fumat i tronat), ens topem amb un edifici amb un cartell en hebreu, una estrella de David il•luminada al cap damunt i ple de pàjarus amb kipes i les trenentes inconfusibles i, de sobte, tinc molts mals pensaments; surt una fera de dins meu que em fa tenir moooolts mals pensaments. I penso en les imatges dels soldats israelians essent apallissats a l’assaltar, des de els seus helicòpters a la flota humanitària, somric (ai!), sóc dolent. I recordo les radicals declaracions del president d’Iran sobre que Israel havia de ser esborrat del mapa, i torno a tenir molts mals pensaments. No ho puc evitar; considero que, en el fons, sóc bona persona: m’agrada jugar amb els nens petits, fa un parell de dies que alimento un gat que ronda el meu bungalow, trobo a faltar els amics que quasi fa un any que no veig, m’emocionen els acomiadaments i em fa pena la gent que pidola i viu al carrer. No sé, tinc sentiments, sóc bo; però a vegades, massa sovint…tinc molts mals pensaments

LA CIUTAT MORTA (QUNEITRA, ALTS DEL GOLAN)

Pilons de runa per tot arreu. Basicament ciment i ferrallots, res mes. Queden algunes estructures en peu que et poden donar l'idea de que allo havia sigut una ciutat, i s'hi havia viscut. Hi ha la carcassa d'una esglesia, pero tan sols la carcassa; no en queda absolutament res, ni l'altar, ni les finestres, ni els bancs, ni pintures a les parets ni...no se, les coses tipiques que hi ha a les esglesies tipiques. Aqui no hi es, tant sols la runa per terra i les parets "blanques".

Pel que fa a les mesquites passa el mateix: queda una mena de carcassa de la principal, i d'una altra de mes petita en queda tant sols el minaret. De l'hospital tambe en queda la gegantina carcassa mes foradada (per bales i bombes) que un formatge de gruyere. I l'altra part de l'ex-poble que ens ajuda a dir que allo ho havia sigut algun cop: un tram del carrer principal, totalment fantasmal, amb el vent que mou algun plastic pel carrer, i algun matollot sec que es l'unic que hi te vida. Per un moment, pensem que una musica d'spaguetti western rotllo Sergio Leone hi aniria que ni pintat, pero en aquelles pelicules, tot i que els carrers siguin deserts saps que la gent s'amaga a les cases, pero aqui ja no s'hi amaga ningu, perque ho saps i perque ho veus.

Al final de la Guerra pels Alts del Golan, l'exercit israelia va desallotjar tot el poble i ho va demolir tot, enduent-se qualsevol cosa que tingues el minim valor (de ralloles a vidres o portes o vaters o el que sigui). Una altra feineta del "poble elegit", i ja en van masses. D'acord que ells en el seu moment tambe van ser victimes, victimes mundials de primera classe, pero despres els hem vist massa vegades fent el paper de botxins.

L'exercit siria ha decidit deixar-ho tal com va quedar, com a testimoni de les salvatjades que van fer els israelians (tot i que hem de tenir clar que a les guerres tots en fan de bestieses).

Anem marxant, gravant amb la camera de video el silenci i pilons de runa, no pel que son (tan sols pilons de runa), sino pel que havien sigut i el que podrien ser ara. I el silenci ensordeix.

HISTÒRIES DE JERUSALEM (3 de 3)

V. No sap qui hi ha a l’altra banda, però amb el temps s’ha establert una estranya relació d’amistat. Al principi li va semblar una altra violació dels seus drets, de la seva intimitat, de la seva vida. S’hi havia manifestat en contra, i inclòs havia participat en accions de sabotatge. Amb el pas dels temps la cosa ha anat canviant, potser pel conformisme que porta el fer-se adult, potser per l’assumpció d’impotència davant d’una superioritat exagerada, o potser perquè en la soledat de la seva vida, on les relacions socials es limiten a la quantitat d’una o altra espècie que vol cada client, el que han de pagar, o, com a molt, converses sobre la calor o el malament que estan els parents de Gaza, qui hi hagi allà observant-lo s’ha convertit en el seu millor amic. Dels insults i gestos obscens que li havia dedicat al principi, havia passat a les mirades i somriures de complicitat, i ara ja li dedica llargs monòlegs, rialles, crits o plors. S’ha convertit en el seu confessor, el seu company de bromes, amb qui es desfoga quan aquella clienta de la qual fa temps que s’ha enamorat no el mira ni als ulls, o contra qui descarrega la seva fúria quan veu que el mur de formigó creix i creix empresonant els seus germans. L’Ahmed li diu que està boig, que si a l’altra banda hi ha algú, el dia menys pensat el vindran a buscar i l’empresonaran, però que el més probable és que darrera d’aquella càmara, com totes les que hi ha situades pels zocos, no hi hagi ningú, que només són per espantar-los i mantenir el barri àrab a ratlla. Però ell segueix pensant que hi ha algú que l’observa tot el dia, que li fa companyia, que riu amb ell i se’n compadeix. Hi ha d’haver algú, ho necessita.

VI. Qui collons són els armenis? una secta? una tribu? Com és que tenen el privilegi de tenir una quarta part del casc antic, a l’igual que els àrabs, els jueus i els cristians? La majoria de la gent que apareix pels carrerons del seu barri és el que diuen, o pensen, mentre fullegen les guies turístiques mirant d’aclarir-ho. Francament, juguen amb desavantatge; no tenen tants membres com els tres veïns, i el genocidi que van patir a principis del s. XX només va suposar uns quants cents de mils de morts. A qui li importa? El segle passat va haver-hi altres drames que els han guanyat en popularitat, com l’holocaust jueu que va suposar milions de víctimes i que s’ha sabut vendre molt millor, i l’11-S, amb 3000 víctimes, moltes menys que els armenis, però ja se sap, cada víctima d’Occident val (com a mínim) per mil de les altres.

(Publicat al Reclam nº 945)

HISTÒRIES DE JERUSALEM (2 de 3)

III. Mea Sharim. El seu barri, el seu ultra ortodox univers. Més enllà no hi ha res. Despertar-se, resar, aixecar-se del llit, resar, rentar-se les mans i la cara, resar, i posar-se l’uniforme del bon jueu, resant. Dirigir-se cap a la sinagoga, per resar; i després les classes de Torà i Talmud. Així cada dia, excepte el Sàbat, en que no pot fer res, ni tan sols obrir la llum o cuinar. Cada dia és una repetició d’una repetició d’una repetició, una vida dedicada a la religió i a la comunitat, la seva comunitat. L’únic que trenca l’extrem hermetisme i la rutinària vida en blanc i negre del barri són les visites de turistes que volen viatjar en el temps endinsant-se, al S.XXI, en aquest guetto jueu dels anys 30, els quals s’han d’atendre a les regles del joc que els marquen cartells a les entrades del barri: res d’entrar en grups, res de fer fotografies, res de vestir roba impudorosa,... Una indecent samarreta de màniga curta, una curiosa mirada als ulls d’un resident, una necessària fotografia, una pujada de to de veu o una rialla poden ser motiu d’expulsió del barri o de pedrades carregades d’odi sacre. Somia en sortir d’aquell espiral de repeticions i estudiar quelcom que no siguin les sagrades escriptures, vestir colors, escoltar algú que no sigui el rabí i tenir cotxe i televisió, però de moment la seva vida és en el seu fotut i estimat univers, amb els seus éssers estimats i el seu Déu estimat.

IV. Arrosseguen el gros crucifix de fusta amb abnegació total, reciten pregaries i avancen per la Via Dolorosa, on, segons la versió oficial, Jesucrist va caminar penosament amb la creu a l’esquena cap al lloc on se li aplicaria la pena capital per salvar una humanitat que, 2000 anys després, està de tot menys salvada. Van parant en llocs significatius, les estacions de la creu, per pregar, i continuen el Via Crucis, sense fuetades ni insults ni una lenta mort en perspectiva, però, tot i així, amb mirades perdudes en un dolor que imaginen i que va recórrer aquells carrerons segles enllà. A l’església del Sant Sepulcre, on es diu que van crucificar i enterrar a Jesús, resen al costat de cristians d’orígens i vestimentes variadíssims, desde els ortodoxos grecs als occidentals catòlics no practicants als quals sembla que els retorna una fe que mai han tingut; aquí resaran, es meravellaran, faran avorrides fotografies i compraran algun souvenir per a l’àvia que encara va a missa els diumenges. En acabat, tornaran cap als seus països esperant que aquelles pregàries i simbòliques penitències els solucionin uns problemes que, en la majoria dels casos, tan sols poden solucionar ells mateixos.

(Publicat al Reclam)

HISTÒRIES DE JERUSALEM (1 de 3)

I. L’Eva ha quedat per dinar amb les amigues al Village Green, a la New City, on fan un menjar kosher boníssim, i després aniran a fer unes cervesetes a algun bar fashion de la zona. Puja a l’autobús saludant al conductor i al policia que el vigila per evitar atemptats. Passen per davant del mercat de Mahane Yehuda, on fa pocs dies un suïcida palestí hi va matar deu persones. Arriba al Village, les seves amigues ja hi són, entaulades i enriolades. Després de passar el control de metalls i la remenada de bolso de rigor s’asseu amb elles. D’aquí una setmana l’Eva i dos de les seves millors amigues entraran a l’exèrcit, on s’hi hauran d’estar 1 any i mig, però encara tenen sort, ja que els nois s’hi han d’estar tres. Hauran d’anar uniformades i amb la metralladora al coll inclòs quan, durant aquest temps, quedin per la New City com avui o vagin a dinar a casa dels pares els dies de permís. Enlloc d’anar a classe, al cine o d’ajudar la mare, la seva vida girarà al voltant de controlar els “altres”, d’adoctrinar-se sobre el perill que corre la Terra Promesa, rodejada de recelosos països àrabs, o d’aprendre a matar joves que al seu torn han après com matar-la a ella; joves als quals ni coneix ni coneixerà mai i que segurament ara seran amb els seus amics, entaulats i enriolats, menjant uns shawarmes.

II. Fa quatre dies que ho prova i la paciència se li està acabant. Està acostumat a fer cues als checkpoints per anar a treballar o per anar a veure els seus pares, i cues en hospitals immunds entre malalts i moribunds, i per adquirir béns bàsics, i ara per aquests papers. Ja en comença a estar fart. Tornarà a caminar els tres quarts d’hora que el separen de l’oficina, l’única en que els palestins de Jerusalem Est poden fer tràmits civils. Pel camí haurà d’ensenyar la seva documentació a tres grups de soldats, fent que els tres quarts d’hora es converteixin en una hora i mitja. Passarà per davant de cartells mig arrencats d’un suïcida que la setmana passada es va immolar enmig del mercat de Mahane Yehuda. Arribarà a l’oficina i es col·locarà, altre cop, a la llarguíssima cua. Hi trobarà en Yassir, que fa una setmana que intenta registrar la seva filla recent nascuda, i al qual han fet fora de la feina per culpa de totes aquestes hores que està perdent allà per a fer quelcom que els que l’obliguen a fer-ho no li deixen fer. S’espera hores. Avui tampoc podrà aconseguir els papers per casar-se. Potser demà. O demà passat. O l’altre. Fins que no pugui més i enlloc de formar part de les cues formi part dels pòsters a les parets i de les pàgines dels diaris.

(Publicat al Reclam)

EL SOL, PER FI?

(Periorelat basat en el titular “Olmert promet un Estat palestí” i publicat a El Periódico de Catalunya del dia 19/08/07)

Com cada matí, en Yusef es pren un te assegut al terra de la seva botigueta d’Hebron, sabedor de que aquella jornada, altra vegada, no vendrà res. Fa temps que la trista foscor omple el seu local, ja que els carrerons estan coberts per reixes que aguanten la brossa que els veïns, colons israelians, els llencen. Però aquell dia quelcom és diferent. Un raconet sembla més alegre i menys polsegós. Un furtiu raig de llum s’ha escolat a través d’aquell enreixat i entra dins del local d’en Yusef, que pensa que, potser aviat, la llum del Sol tornarà a omplir la seva botiga.

BETLEM, L'ESTABLIA EMMURALLADA

No portàvem ni or ni encens ni mirra, ni ens havíem deixat guiar per l’estrella d’orient; el que ens havia dut allà era l’interès per conèixer les dos vessants d’aquella mítica població: la d’aquell indret cantat en tantes nadales i representat en incomptables christmas i calendaris d’advent, i la d’aquell enclavament cisjordà emmurallat i ocupat pels israelians.

Vàrem haver de baixar de l’autobús abans d’arribar a la porta de la ciutat i caminar amb les nostres pertinences cap al militaritzat checkpoint, on soldats amb cares de pocs amics ens escorcollaren, identificaren i ens van apuntar en un registre, talment com si estiguéssim entrant en una presó. Bé, de fet, ens trobàvem en una població-presó, totalment rodejada per un gris i inacabable mur reforçat per torres de vigilància i cables electrificats, on el poder-ne entrar o sortir, el que hi pugui passar una ambulància d’urgències o que la gent en pugui sortir per anar a treballar depèn de l’humor i el criteri dels guardians de les portes d’accés. L’opressiu mur està decorat amb artístics i punyents murals de denúncia d’aquella greu situació, i de solidaritat amb aquell poble de somnis ofegats i esperances esmicolades.

Al passejar pels seus carrers, la sensació no era precisament la d’estar voltant per un entranyable poblet de pessebre, d’angelets anunciadors i pastors adoradors, sinó que et trobaves caminant pels carrers típics d’una població àrab deprimida, amb les seves tristes parets empaperades per cartells de suïcides, i grupets de turistes cristians dirigint-se fidelment cap a l’Església de la Nativitat (on, en teoria, va néixer el Messies), sense percebre, en molts dels casos, la crua realitat que els envoltava, enlluernats per llegendes bíbliques, recordatoris kitch i souvenirs de dubtosa genuinitat.

Veient tot això, semblava claríssim que si Jesús hagués nascut avui, enlloc de néixer al caliu de l’establia acompanyat per la mula i el bou, hauria sigut procreat sobre l’asfalt d’un checkpoint envoltat per soldats, jovenívols i entrenats per odiar.

(Publicat al Reclam nº 932)