ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)

Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

FEZ, AMB ELS DEURES FETS

Potser perquè va ser el primer lloc que vam conèixer del Marroc, en el nostre primer viatge(t); potser per la seva bellesa i els seus surrealistes i poètics contrastos; potser pels seus zocos amb un encant natural que es troba a faltar en la primera presa de contacte amb Marràqueix i els seus eixams de guiris; potser per cap d’aquestes raons o, potser, per totes elles, Fez roman en el més alt del nostre particular podi de poblacions del país del Magrib; això tenint en compte que ens queda molt més per veure que el que hem vist en les escapades que hi hem fet.

El que també té a favor aquesta ciutat és que era el segon cop que hi anàvem i, això, també fa guanyar punts. La primera vegada que visites un lloc té l’avantatge de la sorpresa, de la novetat, del descobriment,..., s’afronta amb curiositat i excitació; amb una imatge mental que t’has fet a partir del que has llegit o t’han explicat, que finalment no té massa a veure amb el que realment et trobaràs, sigui per bo o per dolent. En l’arribada a un lloc, sobretot una ciutat, es requereix cert temps per, per una banda, aconseguir ubicar els barris i zones: com anar al casc antic i com tornar a l’hostal, d’on surten els bussos o els trens per a quan haguem de tornar a carregar les motxilles per a la pròxima parada del viatge, on hi ha el restaurant més barat,…; i, per altra banda, per fer els deures: en aquesta ciutat hi ha tal barri que no et pots perdre, en aquest poblet hi ha uns artesans que són únics al món, en aquesta regió hi ha unes tribus interessantíssimes,…En canvi, la segona vegada que visites el lloc ja has passat per aquests tràmits, ja has vist “el que s’ha de veure” i has anat a on “s’ha d’anar”.

En el cas de Fez, ja havíem après a orientar-nos a través del laberíntic zoco i els seus carrerons excessivament estrets, havíem visitat les famoses “teneries” (principal reclam turístic de la població: patis interiors en els quals es tenyeixen pells amb tints fets amb productes naturals, molt interessant però amb una fortor més que ofensiva inclòs per a un curt d’olfacte com jo) i ja havíem hagut d’esquivar i fer els estira i arronses clàssics amb els comissionistes que et volen portar al millor lloc per a veure com es treballa a les teneries essent, evidentment, el terrat d’una botiga el millor lloc per a l’espectacle, tocant-he, després, aguantar el xàfec comercial (tots aquells rotllos de que no et cal comprar res, que només miris i ja està; sí, i llavors perquè t’ho ensenyen?) i mirar de sortir del lloc sense haver comprat res (a nosaltres ens van aconseguir endinyar un còmode i barat puf de pell).

Per tant, en la segona visita, ja com a coneixedors del lloc i inclòs mirant una mica per sobre l’espatlla als turistes que s’hi perdien per primer cop (els humans som així), vam voltar i voltar per la ciutat emmurallada, vàrem seure durant llargues estones en el bar que hi ha a Bab bou Jeloud, voyeurs privilegiats del tràfec diari d’una gent que tenim tant a prop i que a la vegada són tan lluny, compartint un te amb menta amb les golafres abelles que omplien els nostres gots; pul·lulant pel mercat que hi ha just a fora de les muralles, xerrant amb dones que seien a les escales de la gran plaça que hi ha a l’entrada de la ciutat antiga, mentre els seus marits jugaven a cartes o escoltaven emocionants contes i llegendes; voltant per barris més humils i amb menys interès arquitectònic però molt més d’humà; i, al vespre, observant la posta de sol des de dalt del turó, envoltats pels milers de làpides que n’omplen la falda, entremig, els xais menjant l’herba fertilitzada per les restes dels difunts, i ancians amb sofertes xilabes i ajudats per rudimentaris bastons buscant el racó on descansen els seus avantpassats; i, davant nostre, el Sol desapareixent darrera les muralles, envermellint un cel i un paisatge ja de per si sol misteriós i hipnòtic.

RETROBANT EL MARROC

PRIMERA PART: L'OSWALD DES DE EL MINARET

Ara toca a l'home gran de la xilaba; sense discreció ni tacte l'estiren pel braç, li diuen quatre coses a dos dits de la cara i el comencen a grapejar, a remenar per sota la vestimenta, per dins de la caputxa, pels pantalons; li troben un sobre i l'obren, en miren el contingut i se'l guarden a la butxaca; l'agafen pel coll i se l'emporten a un carreró fins que els perdem de vista, l'instint xafarder ens diu que hi anem, però el seny ens diu que no tenimr es a envejar a aquell pobre home i que si no volem blat no anem a l'era. Es la tercera vegada que veiem aquesta maniobra en poca estona. Estem rodejats de goriles i secretes. D'un moment a l'altre ha de sortir el Rei del Marroc de la porta de davant nostre i ha de passar saludant a tothom. Hi ha gent esperant-lo amb banderoles del Marroc (i algunes de Palestines), però on som nosaltres la majoria són guardaespatlles i membres del servei secret; per això ens hi estem una bona estona, sota un Sol que ens assegura que ens fotra una bona insolació. Les 2 de la tarda no és un bon moment per fer l'estaquirot al mig d'un carrer sense ombres a Meknés, però el moment s'ho val, no tant per veure al Rei, sinó per veure tota la parafernàlia que el rodeja; la Monarquia és el més sagrat al Marroc, i poder veure tot el dispositiu, l'actitud de la gent,...ens sembla interessantissím. Enmig dels vasalls i de tota la goriladada, dos xavals força quinquis es comencen a estomacar a cops de puny, al lloc de tot el Magrib en que, en aquell moment, segurament hi ha més policies en menys espai. Es el Marroc. Els secretes els separen, els esbronquen i els amenacen; al cap d'un moment, fan que es demanin perdó i es facin un petó davant de tothom. Es el Marroc.

Ens mirem els terrats i el minaret de la Mesquita més propera, que ens saluda amb la crida a la pregaria, a veure si hi descobrim algun franctirador i vivim un moment històric. Algú treu el cap en un terrat però abans d'un nanosegon els guardaespatlles ja l'estan escridassant i uns quants d'aquests homes de negre es dirigeixen cap a l'edifici.

Finalment passa el Rei en un cotxe descapotat saludant al populatxo, entre aplaudiments i xisclets tribals. "Bienvenido Mr. Marshall".

Sofocats i satisfets anem a buscar l'ombra. Avui l'Oswald no hi és.

LA PLAÇA DJEMAA EL-FNA (MARRÀQUEIX), L'ESPECTACLE DE LA GENT

Les oracions dels minarets propers van marcant el pas del temps i van donant pas, alternativament, a la Lluna i el Sol, testimonis d’excepció d’aquell formiguer multicolor i d’una heterogeneïtat indescriptible. Amb el crepuscle l’atmosfera canvia i l’escenari es transmuta. Hi ha personatges que desapareixen amb els últims ratjos del Sol, d’altres comencen la seva jornada amb les primeres estrelles, i n’hi ha que permaneixen allà, perpètuament; la plaça, per molts, és el seu univers, fora del qual no hi ha res.
L’aire especiat embolcalla restaurantets de posar i treure i bullicioses paradetes, on s’ofereixen mil menjars i mil begudes; de gustos naturals, aromes magribins i textures africanes. “La plaça més plaça de totes les places que he vist mai” deia un escriptor. Sucs de taronja sabrosíssims i vitaminats d’origen. Encantadors de serps que juguen a ser Hamelins de pacotilla intentant treure algun caler als badocs que s’hi apropen o proven de fotografiar les hipnotitzades cobres. Turistes i turistes. Músiques distorsionades sortint de rònecs altaveus “Habibi[1]....Habibi”. Platets de cargols baratíssims i suculents. Terrasses a peu de carrer on marroquins cofois formen part, desinteressadament, d’aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes locals a preus locals. “Amigo, Ronaldinho! Barchilona! Cataluña! Yo ser el Ferrán Adrià de Marruecos!!” Turistes, turistes i turistes. Pesats buscavides exhibint mones maltractades que al mínim descuit et trobaràs a sobre, suposant-se que has de pagar per la gracieta imposada. Venedors de bàlsams miraculosos, ungüents curatius extrets de mil bestioles, remeis ancestrals i haixix de Ketama. Terrasses en primers pisos desde on turistes cofois observen aquell espectacle de la gent, mentre prenen tes vulgars a preus exagerats. Emocionats explicacontes relatant fantàstiques rondalles a una multitudinària i absorta audiència. Europeus en viatge organitzat carregats d’alfombres, quincalles i catximbes, sentint-se vencedors del duel del regateig després d’haver pagat el triple dels preus reals. Venedors de te folklòricament vestits de vermell, amb cascavells i campanetes i les testes cobertes per ridiculots barrets cònics. I els vents de l’Atlas i la sorra del Sàhara, que s’hi apropen cada nit, cansats de la tranquil·litat de les seves llars, gaudint, ni que sigui fugaçment, d’aquell espectacle. Turistes, turistes, turistes i turistes.

(Publicat al Reclam nº 935)




[1] T’estimo