LA BATALLA FINAL DE BANGKOK (PETITA GUIA PER MIRAR D'ENTENDRE EL QUE PASSA A TAILANDIA)

Els carrers de Bangkok tornen a rogir i a cridar; es tornen a omplir de fum i de policíes anti-avalots. Bangkok torna a ser centre de les notícies, una altra vegada. Perquè hi ha una part de la societat que demana la renúncia del govern elegit democràticament, una altra vegada.

En els últims dies, els Membres del Parlament del Partit Demòcrata (opositors) han dimitit en grup i han organitzat per avui una manifestació que consideren la batalla final per a fer caure el govern. La Primera Ministra Yingluck Shinawatra ha dissol la Casa de Representants (cambra baixa, legislatiu) i ha proposat de fer un referèndum per a que la gent digui si volen fer noves eleccions o no, però l'oposició diu que no n'hi ha prou, ni que ella dimiteixi, el que volen és esborrar qualvol signe i restes del que anomenen el "règim de Thaksin". Per tant, la cosa está complicada.

Serà realment un final? o serà el principi d'una altra época fosca de violència i dividió d'un país? Fa pocs dies ja va haver-hi, com a mínim, cinc morts en enfrontaments amb armes de foc als voltants d'una universitat a Bangkok…anirà a més? què passarà avui?

Anem a pams: però què hi passa a Tailàndia? que cony són els vermells? i els grocs? i els negres? per què aquesta història es repeteix cada pocs anys? qui és aquest Thaksin que està al centre de la política tailandesa, tot i que fa anys que és a l'exili? Com totes les històries de la història, tot és molt complex i per a explicar-ho amb tots els detalls i matissos s'hauria d'escriure un llibre, i un servidor no n'és (ni molt menys!!!) un expert, però faré una petita (i molt simple) cronologia dels últims anys per a veure, de forma esquemàtica, el que ha anat passant i portant a on som ara.

Però primer, qui és Thaksin Shinawatra? doncs era un home de negocis multimil·lionari que va saltar a la política i que en les eleccions de 2001 va guanyar el càrrec de Primer Ministre. Per una banda, va ser el primer en preocupar-se pels pobres/classes rurals de Tailàndia, sobretot del nord-est del país,que sempre havien estat oblidats; aquestes polítiques van fer que sigui anomenat populista, però la veritat és que va ser un gran canvi per milers (sinó mil·lions de persones); els camises-vermelles, els seus seguidors, són en gran part d'aquella zona pobra de Tailàndia, però també gent humil i treballadora de la capital i d'altres zones de Tailàndia, que veuen en Thaksin, el politic que finalment es va preocupar de les condicions de les classes baixes, i en va millorar les seves vides, per això, continua guanyant (ell o els seus) les eleccions. Tot i així, no és cap heroi socialista ni és comparable amb dirigents com Morales o Chavez, no deixa de ser un multimil·lionari amb moltes acusacions de corrupció a darrere (tot i que, hi deu haver cap polític tailandès que no estigui esquitxat per la corrupció?), va ser propietari per un (breu) període de l'equip de fútbol de la Premier anglesa Manchester City (un dels seus capricis), acusat per organizacions internacionals de violar els drets humans en temes com la lluita contra la droga, el conflicte amb els independentistes musulmans al sud de Tailàndia,…Per tant, com a tot arreu al món, res és blanc ni negre.

Doncs, els camises grogues són... l'oposició, els anti-Thaksin, monàrquics, classes mitjes i altes, occidentalitzats, el seu partit principal és el Partit Demòcrata. Són els que perden les eleccions una vegada i una altra, i una vegada i una altra volen tombar el govern (tot i que es consideren els vertaders demòcrates (sic)

Anem ara amb una mica de cronologia:

2001: El partit de Thaksin guanya les eleccions per pallissa.

2005: Thaksim torna a arrassar.  Gran campanya contra Thaksin i el seu partit, acusant-lo de corrupció, de violar els drets humans, d'especulació, de lese majestat (insultar el rei),... per la qual cosa dissol el Govern i es convoquen noves eleccions.

2006: el partit de Thaksin torna a guanyar de carrer, tot i que aquest cop hi va haver una abstenció molt alta, convocada per l'oposició. Hi ha moltes protestes, que duen al rei a anular les eleccions; se'n convoquen de noves però abans que es duguin a terme, els militars prenen el poder.

2007: Noves eleccions, però amb partit de Thaksin declarat ilegal, tots els seus alts dirigents amb prohibició de presentar-se, el nou partit que forma gent i seguidors del partit ilegalitzat pateix els intents dels militars també d'ilegalitzar-lo, però al final, tot i els impediments, tornen a guanyar les eleccions.

2008: Protestes dels grocs contra el govern altra vegada; tancament d'aeroports, enfrontaments, bombes,… com a conseqüència, per una suma d'accions de l'oposició, tribunals, exèrcit, monarquia,… (hi ha qui ho anomena "cop judicial") el Rei, al 2009 proclama Abhisit Vejjajiva, líder opositor, com a Primer Ministre.

2010: les protestes dels camises vermelles contra aquest govern no elegit democràticament van augmentant i la violència va escalant portant a força persones mortes, destrucció d'edificis,… El conflicte arriba a un punt d'una violència extrema i una polarització social molt radical.

2011: es cel·lebren eleccions generals en que guanya (amb 48%, enfront del 35% de l'oposició) Yingluck Shinawatra, germana de Thaksin i primera dona que esdevé Primera MInistra tailandesa.

Des de llavors, aquest govern ha intentat ser neutre i mirar de tenir tothom content, d'evitar nous conflictes i protestes però, aquest 2013, un projecte de Llei d'Amnistia per als empresonats pels conflictes polítics desde el cop de 2006 torna a encendre la flama de les manifestacions, els enfrontaments i les demandes del govern de renunciar. Aquest cop els camises grogues (que han canviat el color monàrquic per al negre) acusen al govern de voler facilitar la tornada de Thaksin a Tailàndia amb aquesta llei; el senat en ple vota en contra d'aquesta llei per tal de mirar d'acabar amb el conflicte i tornar a la (fràgil) pau, però els opositors no en tenen prou i sembla que no volen parar fins que el govern torni a caure i els militars posin un altre govern provisional. Democràcia a la tailandesa. A més, el fet que el Rei ja hagi fet 85 anys i sigui de salut fràgil, afegeix un altre element de desconcert sobre el futur del país. 

I petita anècdota personal: voltant per les paradetes de merxandatge dels protestants, al Monument per la Democràcia (uf!) de Bangkok, em sorprèn veure que han començat a fer servir l'V (de Vendetta) com a símbol (com es veu en una de les meves fotos que il·lustren el text)…em sorpèn per les característiques dels protestants, per que l'V apareix al costat de les xapes a favor del Rei,…En una de les (moltíssimes) paradetes de material polític de tota mena (són pitjors que els independentistes, en quantita de paradetes i merxandatge, que ja és dir :-) hi compro un parell de coses de l'V, per a la col·lecció de rampoïnes polítiques; com que estan contentíssims en estar venent allò a un farang, els ensenyo el meu tatuatge de l'V….i es posen encara més contents, xerren entre ells, senyalen, i un d'ells, amb una samarreta amb el personatge en qüestió, diu: "very good, very good!!! Joker! Joker!"...

PREGÀRIA DEL REFUGIAT (DE FOCS I DE BRASES)

"We are the angry and the desperate, the hungry and the cold. We are the ones who kept quiet, and always did what we were told. But we've been sweating while you slept so calm, in the safety of your home. We've been pulling out the nails that hold up everything you've known." (de la cançó Prayer of the refugee de Rise Against)

Té la mirada perduda, i de la boca li penja una pipa de fusta. No porta samarreta i se li veu tot el costellam. Els pantalons són amples i de color marronós, un camal està arremangat cap amunt mentre que l'altre arriba ben bé a terra, tapant part de la xancleta blanca. Els seus voltants són a joc amb els seus pantalons amples i les seves xancletes. Tot és marró, gris i blanc. Està davant del que devia ser la seva casa: piles de plaques d'uralita trencades i ennegrides pel foc. Més enllà, el fum encara hi és viu i dóna un toc fantasmal als troncs cremats dels arbres que abans formaven un bosc i donaven ombra a l'home de la pipa i la mirada perduda. Passar de no tenir res a perdre-ho tot.

Fugir del foc de les bombes, de les bales, dels poblats cremats, de la repressió i la marginació, per acabar en un país estranger entre les brases de l'odi. Això passa massa sovint i és massa palpable, possiblement en qualsevol del món; i el que en un altre país és refugiat, en el seu margina als refugiats. Com som, els humans. Pregunta-li al Muhammad, aquell jove afganès que escapant de la violència del seu país i havent d'allunyar-se de la família i els amics va emigrar a Iran on s'havia de sentir, cada dia, el nom del porc pel carrer. O pregunta-li a qualsevol tailandès, a veure que pensa dels refugiats birmans...mandrosos, deslleials, lladres,...

Tothom sap que a Myanmar (Birmània) hi ha problemes; que el país fa molt (massa) temps que està governat per una Junta Militar, a la qual la paraula "democràcia" no  sembla que li agradi massa. I tothom sap del calvari pel qual ha passat la Nobel de la Pau birmana, i del seu llarg arrest domiciliari, però poca gent parla de totes les nacions que s'escampen per les montanyes del país, per la Birmània remota, a la qual no tenen accés els estrangers, on les cremes de pobles estan a l'ordre del dia, com els assassinats, les violacions, el reclutament forçat dels joves per a lluitar contra les guerrilles independentistes, la falta de qualsevol tipus de servei bàsic, l'abandonament…i de com milers de membres de moltes d'aquestes ètnies s'han escapat i viuen escampats en els camps de refugiats fronterers, en condicions lamentables, sense drets, sempre amb por a atacs. Bé, s'hi que n'hi ha famosos d'aquests refugiats, de famosos i de fotogènics i turístics: les famoses dones girafa!  (veure escrit: De refugiades polítiques a monstres de fira: http://viatgesmotxilerus.blogspot.com/2009/04/de-refugiades-polítiques-monstres-de.html).

El foc va arribar a la nit i s'ho va menjar tot a una velocitat esfereïdora; els arbres, les cases, les esperances, les vides, les memòries... dolentes, moltes d'elles, però segurament també algunes de bones. Com l'home de la pipa, un parell de milers de refugiats ho han perdut tot (d'aquell res), mentre que prop  d'una quarantena de persones també han perdut les seves barates i fràgils vides. El foc, com sempre, va arribar per sorpresa (com a mínim pels habitants del camp).

I, segurament, mai sabrem d'on va sortir aquell monstre groc i vermell. De moment, el Cap de Policia de la zona, que afirmava des de el primer moment que havia sigut intencionat, ha estat canviat de lloc de feina i desplaçat fora de la zona. Una olla al foc va començar l'incendi, diuen alguns testimonis (qui té una olla al foc a les tres de la matinada? es pregunta el Cap de la Policia traslladat); van caure projectils incendiaris des de un helicòpter, afirmen unes quantes desenes de testimonis. El foc es va estendre d'una forma una mica rara i sense massa sentit. Qui sap, potser només són teories conspiratòries i algú que s'estava cuinant un arròs bullit es va despistar i, de sobte, tot va començar a cremar, i les espurnes, endutes pel vent van anar encenent per aquí i per allà.

A la web de The Border Consortium (organització sense afany de lucre que ha estat a la zona, des de fa vàries dècades, ocupant-se de tot el referent als camps de refugiats de birmans) on parla d'aquest camp, acaba amb la frase: "This camp has never been attacked." el qual denota que no és poc habitual que els camps de refugiats siguin atacats. Ha sigut doncs, ja, la primera vegada en aquest camp de refugiats? I, realment, a algú li importa?

(la foto dels nens no és meva)

P.D. per poder publicar l'escrit he hagut de treure'n alguns noms propis, ja que, automàticament, els paràgrafs on aquests noms eren, apareixen tatxats (!?!?!)

CINC MIL MORTS QUE NO EXISTEIXEN (LA GUERRA TAILANDESA SILENCIADA)

50 militants independentistes, fortament armats, assalten una base militar; l'intent fracassa i deixa el resultat de 16 morts (13 de febrer). 

En un cap de setmana, hi ha una cinquantena d'atacs perpretats, suposadament, també pels independentistes musulmans del sud del país: atemptats amb bomba, incendis de torres de senyal de telèfons mòbils,...(16 i 17 de febrer)

Tres persones assassinades en diversos tirotejos (9 de març).

La dona d'un policia fronterer, assassinada a trets (10 de març).

L'exèrcit decideix destinar 2000 membres més dels cossos armats a les zones conflictives; aquest nou excedent es desplegarà a partir de l'1 d'abril.

Notícies i més notícies a la premsa tailandesa; però sembla que enlloc més. Els anunciats anteriors són tan sols de les tres últimes setmanes; i no són els únics d'aquest període, d'aquests últims dies. I així va el tema per allà baix, pel sud-est del país. Cada cop que t'interesses per les notícies de Tailàndia hi trobes referències al "profund sud"; atemptats, represàlies del govern, morts, bombes, tortures, desapareguts,...

Es un no parar. Des de gener del 2004, hi ha hagut uns 12.000 fets violents, resultant amb vora 5000 morts (el nombre exacte pot estar canviant ara mateix) i uns 9000 ferits.

Segurament no n'havíeu sentit a parlar. No és d'estranyar; fins i tot hi ha molta gent vivint a Tailàndia (estrangers, s'entén) que no té ni idea d'aquest conflicte polític i religiós. Mentre es matin entre ells, i no tinguem cap interès en aquell territori, ja s'ho faran.

Entre les contínues notícies de morts, atemptats, repressió i acció-reacció, n'ha aparegut recentment una que dóna una mica (només una mica miqueta) d'esperança per la solució del conflicte: el govern a reconegut el BRN (Barisan Revolusi Nasional - Front Nacional Revolucionari; una de les organitzacions que lluita a la zona) com a interlocutor; i, fins i tot, hi tenen una cita per començar les converses de pau i mirar de trobar una solució al problema; la data és el 28 de març, i el lloc, Malàisia.

Però, i quin és el problema? La regió de Patani, al sud-est de Tailàndia, fronterera amb Malàisia i que està formada per les províncies de Pattani, Yala i Narathiwat, i alguns districtes de la província de Songkhla, té forces particularitats, i moltes diferències amb la resta de Tailàndia.

Per una banda, té una llarga història com a Sultanat independent, o lligat a Tailàndia però amb una relació especial i mantenint els sultans; l'any 1909 és quan es pot considerar que passa a ser una part més de Tailàndia (perdent tots els drets propis), després d'un acord amb els britànics (sí, els occidentals sempre pel mig, no fos cas).

Per altra banda, aquesta zona sempre ha estat de majoria musulmana i, tot i els intents del govern del país de fer augmentar la població budista, els musulmans en són, encara, el 80 % (aprox).

I, també hi ha el tema cultural, ètnic i de llengua: la majoria de la gent de la zona són d'ètnia malàia, que no està reconeguda pel govern; i majoritàriament utilitzen la llengua malaia amb escriptura aràbiga. Aquest idioma no és reconegut com a oficial i, en les poques escoles on s'ensenya, es fa amb la grafia de la llengua tai (a diferència de llengües com el japonès o el xinès, que s'ensenyen amb les seves pròpies grafies).

Bé i, és clar, la marginació per part del govern central, portant a anys i anys d'injustícies socials i abandonament.

Per tant, moltes diferències i una història de lluites i de revolucions, d'acció i de repressió. Després d'uns anys de calma (tensa, però calma), l'any 2004, pel cansament acumulat de la gent de la zona, per la creixent repressió i marginació per part del govern, i pels fets de l'octubre d'aquell any (una manifestació pacífica va ser reprimida amb una brutalitat fora de mida: set manifestants van morir per les bales dels repressors, i 78 persones van morir ofegades en els camions de la policia, on eren transportades apilonades i on varen romandre durant hores. Un abans i un després) va resorgir la insurgència amb molta força i amb molts militants, i, des de llavors, la lluita no ha parat; amb xifres, com ja hem vist, exagerades i que, en un altre cantó de món, mereixerien menció diària a les capçaleres internacional.

Les organitzacions humanitàries i de drets humans acusen ambdós bàndols de violència desproporcionada i de violació dels tractats internacionals; a l'exèrcit i la policia tailandesos, per tortures, desaparicions, assassinats i repressió brutal; als insurgents, per l'assassinat de civils.

La veritat és que el conflicte s'ha anat radicalitzant, i s'ha anat tornant en un cercle viciós que ha anat polaritzant la zona i fent que el cercle de víctimes s'hagi anat eixamplant. Els agents del govern s'acarnissen amb els ciutadans d'ètnia malaia, i els insurgents tenen entre els seus objectius a escoles i professors, als quals acusen de col·laboracionistes del govern i difusors de la mentalitat i política tailandesa, a monjos,....a qualsevol que representi Tailàndia o el budisme; apart, és clar, dels membres forces armades i de l'ordre, de representants polítics o dels grups de voluntaris en defensa dels pobles, milícies paramilitars de dretes formades per voluntaris, i que compten amb el suport del Ministeri de l'Interior.

Doncs sí, sembla que hi haurà diàleg, però sembla molt difícil que els independentistes deposin les armes si no tenen compromisos en ferm que millorin amplament la seva situació "nacional", religiosa i social; i, a la vegada, és impensable que el govern accepti la secessió de la zona o, ni tan sols, un referèndum; segurament posaran sobre la taula propostes tèbies per mirar de calmar el tema (la actual primera ministra ja ha anat engegant algunes mesures massa simbòliques i poc solvents, com les compensacions a ciutadans d'ètnia malaia víctimes del conflicte, però mentre la repressió i violència de l'estat no s'atura), però serà difícil aturar un conflicte tant violent.

Veurem que passa. Malauradament, sembla evident que la guerra al "profund sud" continuarà per molt temps; i que el tema continuarà absolutament ignorat per la comunitat internacional; bé, a no ser que algun occidental despistat sigui al lloc equivocat en el moment equivocat.

(les fotografies, òbviament, no són meves)

SOMRIURES QUE VENEN DE MYANMAR (I LAMENTS QUE VENEN DEL PAIS DE LES MERAVELLES)

"Chico! Chico!" Ha arribat corrent, i està molt esverat; ha entrat a la botiga com una fletxa i se m'ha llençat al coll. "Chico!" Tots ens quedem parats; em costa de reaccionar. De sobte, tots ens adonem del que significa i sortim corrent, descalços com anem, a darrere seu. "Chico!" crida emocionat. Correm clavant-nos les pedretes del carrer sense asfaltar, però les soles ja hi estan acostumades. El seguim fins a la farmàcia i entrem en tromba; som 6 o 7: el Jef, el francès que fa pocs dies ha tornat de l'infern del Darfur, l'anglès Tom, la sueca Natalie, la tailandesa Luke Mee,...A fora hi ha un grup de birmans fent una cigarreta, els saludem: "Minglaba!" i entrem cap a dins i, de cop i volta, sense porta ni cortina, ens trobem amb més birmans, la parella del Chir estirada en una camilla, la placenta i sang, i el "chico".

"How old is el chico now?" "Two years" "Already?" Ja fa dos anys que el Chir va tenir el fill, el "chico", el Chesir? Com passa el temps, i com canvien les coses. Aquell dia, el dia del naixement, tots nosaltres treballavem a la mateixa empresa; el Chir, amb el seu somriure ens ajudava a sortir de l'aigua, a posar-nos els equips, carregava els "tanks" i bosses ben pesades, tallava la fruita i desembossava els lavabos,...tot per quatre xavos; nosaltres ensenyàvem a bussejar, guiàvem i disfrutàvem del fons marí dels voltats de l'illa, de la vida que hi havia just allà a sota del vaixell, de la qual, ell que no sabia nedar, no podia gaudir-ne.

Dos anys fa, des de que vam descobrir que els nens també poden néixer a la rerebotiga d'una farmaciota polsegosa, sense tantes mandangues i desinfecció malaltissa. Ara, seiem al costat de la piscina d'un resort luxós de Koh Tao, el Chir i la seva dona hi treballen i ens han convidat a una cervesa. Seiem allà els quatre, somrient i abraçant-nos; les mirades, els copets a l'esquena carinyosos i els somriures són la base de la comunicació l'estona que som allà junts. Parlen anglès, però bastant limitat; el Chir va dividir la, diria que poca, facilitat pels idiomes, entre l'anglès i l'espanyol, i ara les converses són una mena de barreja d'spanglish amb gotes de tai i birmà. "How is "el chico?" Dels dos anys que té, fa més d'un i mig que no el veuen; el van portar a Myanmar amb la seva família i, fins d'aquí un any que tindran vacances, no el tornaran a veure. Ho expliquen tot amb un somriure a la cara, com si no passes res. Com si no passes res! Somriuen i somriuen; somriuen quan recordem anècdotes al vaixell i personatges característics; somriuen quan parlen de la situació de la seva família, de la seva situació legal a Tailàndia o de com dormen amb altres birmans.

La noia diu, somrient, que li agradarïa anar a l'Estat Espanyol, i nosaltres li diem, sense somriure, que ara la situació està fatal, que hi ha molta crisis, que no hi ha feina, que és un drama,...i, de sobte, m'avergonyeixo del que estic dient. Com els podem estar venent la moto de que tenim una crisi a Espanya a uns immigrants birmans a Tailàndia? que no han tingut mai res, que no saben ni el que és la seguretat social, ni l'educació pública, ni els caps de setmana, ni les televisions de plasma, ni els ordinadors portàtils, ni la paga doble, ni electricitat les 24 hores, ni tenir diners en un banc, ni les hipoteques, ni les vacances a la platja, ni els vols de Ryanair, ni la roba comprada per rebaixes, ni les jornades de 8 hores, ni un crèdit per comprar-te el cotxe que vulguis, ni anar a sopar a fora amb els amics, ni l'atur, ni tenir més d'un parell de sabates, ni portar el fill a la guarderia, tenir-li una cadireta pel cotxe, una per la taula de casa, una per la taula de quan anem a fer un àpat a un restaurant, i un llit per casa, un llit per quan sigui més gran, un llit per quan sigui més petit i un per quan anem uns dies a fora, ni, tan sols, de poder viure amb el seu fill...Ells, somrient, es lamenten per nosaltres, no tenen la picardia per comparar i adonar-se que els meus laments són una gran bajanada; els sap greu pels europeus que estan passant aquest mal tràngol, però jo miro de canviar de conversa: hi ha aires de canvi a Myanmar, el país s'està obrint i els voltors capitalistes sobrevolen els seus camps, les seves jungles i les seves ciutats; la cadena de botigues Seven Eleven ja té un contracte per començar a inundar el país de petites franquícies i les grans empreses multinacionals ja s'estan repartint el pastís; però, això, també significarà que gent com el Chir i la parella puguin fer les feines que fan a Tailàndia al seu país, prop de la família, prop del Chesir. Comentem aquest futur de Myanmar amb un somriure a la cara, ells i nosaltres, però no sembla que estiguin massa il·lusionats, tot i que somriguin; no estan acostumats a que els regalin res ni a que les coses els surtin bé o se'ls hagin d'arreglar, però, tot i així, somriuen de cor.

KHAO SOK LAKE DIVING

(escrit per al blog de Wicked Diving, fotos de Leigh Dunne )

What about sleeping in a floating house surrounded by astonishing limestone karsts, waking up early in the morning with the gibbon's call and, before having breakfast, go kayaking in the calmest waters, looking for monkeys, birds and other wildlife? And, afterwards, jump from the longtail and dive the lake waters, amongst trees, caves, stalagtites and curious catfishes? All this is part of the amazing experiences that you can live in the Chiau Lan Lake in the Khao Sok National Park.

Around Khao Lak there are not only beaches, islands and coral reefs! The Lake is only at 2 hours car ride from our office.

Lake Diving in Thailand? Yes, is an experience that have been described in a lot of different ways for the people that have been enjoying it: unreal, completly different, creepy, of a weird beauty, awesome,...we would agree with all of them.

We are talking about a young lake; only thirty years ago, before the waters sunk all the area, this was part of the ancient and rich rainforest that fills all the park and surrounds the lake, one of the richest and oldest jungles in the world. This means that, underwater, there are still a lot of huge trees from this jungle. Also, as you're going dicover in your trips with the longtail and the bamboo raft, and from you walks through the jungle, the area is full of misterious caves, and, underwater, of course, is not different. While flying amongst the dead branches of these impressive trees, spectacular stalagtites surprise you, welcoming you to caves; and, while staying outside, admire the stalagtites that come from far ahead you, the stone columns, and, pointing inside with the light of the torches, more and more stalagtites and holes, and darkness...and, between the rock formations, an elusive and fantastic featherback swims away, and inquisitive catfishes come close to you, guessing what are these big and strange things that make bubbles and visit their quiet territories.

Other species that you can find are: tiny freshwater shrimps, transverse-bar barbs, nandids or, If you are lucky, a green pufferfish. But, altought all this animals are amazing and interesting, what really catches the people is the landscape and what is surrounding you. Diving around “tim burtonian” trees and ancient stalagtites, being touched by the barbels of an inquisitive catfish, and then surface in this marvelous landscape, is really something different!!!

And what about the conditions? Is lake diving, but don't think about the diving in mountain lakes back home; here we are not talking about altitude diving nor about cold water diving. Diving in Chao Lan is being submerged in warm waters, the same temperature as the one you enjoy when diving around the Surins or the Similan Islands; yes, we are talking about 29 C...a tropical lake! So you are going to be able to dive confortably with your shortie, or If you like, with your swimming suit. And, If you add to this the fact that you are diving in fresh water, you are going to be amazed about the small amount of weights that they need (or not at all!). Also, the waters are so calm that sometimes, in front of motionless pieces of dust or a solitary hovering leaf, you have to look to your dive computer to make sure that the seconds are still running, and that the time hasn't stop; a feeling that you can have often during your dives in the lake.

 

 

Enllaç al blog original: http://networkedblogs.com/uOe7a

UN LLARG SILENCI (QUE RES DETURA)

Mil. Mil experiències i mil vides. Gent de tot el món i cap a tot el món. De totes les professions, classes socials i tendències musicals. Memoritzo els noms i intento recordar-ne la feina i els països on han viatjat o bussejat, ni que sigui durant 3 dies; i, després, canvio de nou, i 12 noves cares, inquietuds i manyocs de manies; 12 nous noms a recordar. Tan ràpid com aconsegueixo recordar-los, el meu cervell aconsegueix olvidar-los. Alguns romanen en la memòria, per quelcom (bo o dolent o curiós) concret; d'altres romanen a la llista d'"amics" del facebook; alguns d'aquests, segurament em felicitaran pel meu aniversari, i d'aquests, alguns ho intentaran personalitzar i fer amb ingeni, mentre d'altres compliran amb el happy birthday.

Els dies volen, les setmanes s'atropellen unes a les altres, i les vides i experiències passen per davant en càmera ràpida, com si tingués el comandament a distància amb el botó de forward encallat. Una nit al llit propi. Tres nits compartint habitació amb les cuineres i el roncador de l'enginyer, al qual, no sé perquè, tothom té mania. Una nit en llit propi. Cinc nits a coberta, algunes compartint la fresca amb mil·lions d'estrelles, d'altres, amb tormentes d'estiu.

Totes aquestes experiències donaríen per fer deu o cent escrits pel blog, però tot va massa de pressa, i no paro per a escriure-ho i compartir-ho; uns articles substitueixen als altres, unes vides substitueixen a les altres, i, al no escriure'les, unes esperen a ser tatxades per les altres.

I, mentre, mil temes em servirien per escriure, per comentar l'actualitat relacionada amb els nostres viatges. Mil·lions de vides continuen avançant, tot i que el blog segueixi mutis i a la gàbia. Les morts de civils se succeeixen a Siria. La tensió entre Iran i els Estats Units segueix creixent, amb un final impredectible. Kim Jong Il, l'Estimat Líder, mor, deixant el poder de la República Democràtica i Popular de Corea al seu fill. I, al sud de Tailàndia, continuen les morts i els atemptats en una guerra de la qual ningú es molesta a parlar; allà, els independentistes musulmans segueixen reclamant el seu Regne de Pattani i, l'espiral de violència no s'atura, repressió-acció-repressió-acció...; a la premsa local cada setmana s'hi narren les noves accions armades i s'hi mostren fotos dels llocs dels successos o de les víctimes, però, com que aquestes no són occidentals ni afecta els nostres interessos, ja s'ho fotran. I ningú ho escriu, ningú es para a explicar-ho. Però això no vol dir que no continui passant i evolucionant. Tot i el silenci, el món no s'atura.

NATURA MORTA (ARBRES OFEGATS I FOSCOR MIL·LENÀRIA)

L'arbre és mort. Passo volant entre les seves branques immòbils i podrides. Miro endavant i, entre la boirina, es distingeixen siluetes macabres d'altres arbres morts, que semblen dibuixades per un Tim Burton inspirat i fosc.

Floto travessant aquest paisatge; em dona la impressió que en qualsevol moment apareixerà el genet sense cap, o que una de les branques prendrà vida, m'envoltarà amb força i m'intentarà ofegar. Però aquí res és mou. Sense voler, toco una de les branques i s'aixequen partícules de podriment, que ves a saber quan temps fa que descansaven sobre aquell tros de fusta oxidada. Les partícules queden allà, flotant, no cauen, la gravetat no les fa anar avall, ni el moviment o les corrents d'aire tampoc les fan moure; floten, com jo, sobre les branques. Tot és immòbil, com si el temps s'hagués parat en un moment llunyà i indeterminat. I allà segueixen, sense moure's, quan deixo de mirar-les.

De sobte, en la foscor verda, es dibuixen les siluetes de roca polida durant mil·lennis, la boca del llop, foscor misteriosa i estalactites sòlides i imponents guardant l'entrada. Passo pel voltant de columnes que desapareixen en un fons llunyà, i forço la vista per intentar travessar una foscor que tira terra endins, potser fins al centre de la terra? Bellesa o por? Tot i forçar els ulls i mirar de penetrar en el desconegut, la negror no em vol desvelar els seus secrets.

Una silueta es mou; sembla que hi ha vida. La bestiola se m'apropa sense manies; la seva ceguesa fa que fins que no em toca no sembla que sàpiga què sóc. S'allunya amb calma, ha viscut sense depredadors.

Es hora de, poc a poc, sortir a la superfície i flotar pel llac. Miro els penya-segats calcaris que em rodegen, amb els arbres creixent de forma impossible per les seves parets; em cobreixo amb una ma per protegirme d'un sol masssa alt, i em sembla que, d'un moment a l'altre hagi de sortir un pterodàctil volant de darrere les muntanyes (em trobo en una de les selves més verges i antigues del món), o que hagi de sentir els trets de les guerrilles comunistes que es van amagar aquí als setanta i principi dels vuitanta, o sentir els plors i els xiscles de la gent que va morir en la terrible epidèmia que va desolar la zona a mitjans del segle passat, o sentir el soroll de les branques i els passos de milers d'animals mirant d'escapar de l'aigua envaint-ho tot, saltant marges i atravessant carrers deserts de pobles ja evacuats. O, fins i tot, miro d'imaginar-me quan, fa milions d'anys, aquest espectacular paisatge, que ara es reflexa al detall en les quietes aigües del llac, era, submergit sota les aigües oceàniques, formant part d'una gran barrera de corall que anava des de el Vietnam fins a Borneo; quins peixos hi devia haver llavors? quines bèsties t'hi hauries creuat si hi haguessis bussejat llavors?

Toca enfilar-se a la barca i tornar cap a les casetes flotants, llisquem per aquestes meravelloses i misterioses aigües, mentre un ocell exòtic passa volant per sobre dels nostres caps i va a descansar sobre uns arbres, des de els quals, demà a primera hora, els gibons cridaran per donar el bon dia, amagats en aquesta tupida selva, habitada per tigres, elefants salvatges, lleopards i per, ves a saber, quantes coses més. Bellesa i misteri.

LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.

MARXAR DE CASA PER TORNAR A CASA (DE VELLS AMICS I FALSES PROMESES)

“Hey boss, you are back!”, l'indi de la botiga de tratjus a l'entrada del Siam Oriental Inn ens ha reconegut al moment, i això que Khao San Road deu ser un dels racons del món on hi ha més fluxe de turistes rònecs de motxilla com nosaltres, “Yes, we are here again; at the end, everybody returns to Bangkok”. Sap que amb nosaltres no farà negoci, ja fa unes quantes vingudes al Siam que es va donar per vençut, tot i que provar-ho, ho va provar fort, com tots els sastres indis (que no són pocs) que ens creuem per la zona; deu ser que cobren per metres de roba utilitzada i, al veurem a mi, tan allargassat, deuen pensar que els solucionaré el mes.

A la recepció de l'hotel, on fa temps que ja venim directament (o sia, sense buscar i comparar), també ens reconeixen contents, i ens registrem sense mirar l'habitacle a priori, sabem el que hi ha. El preu és molt correcte, hi ha tantes habitacions que sempre hi tens el teu llit on caure mort, i està al centre del merder; un colega que hi va anar per recomenació nostra va comentar, a posteriori, que era una mena de picadero, i donat que els tais hi tenen prohibida l'entrada ho dubto...potser sí que són passadissos freds amb pilons de portes que condueixen cap a habitacions fredes, però és el Siam, i ens hi sentim com a casa.

A la nit, el Gecko també segueix com sempre: les cerveses tan fredes i barates com sempre, les camareres tan “mones” com sempre, la desfilada de turistes i altres especimens, tan freaky com sempre, i els expats (expatriats) a la taula llarga de l'esquerra, tan torrats, demacrats i miserables com sempre (de fet, força més). “Hello again! One big Tiger and two glasses, as always?”
Vora el monument a la Democràcia els vermells segueixen fent-se veure al carrer, amb les banderes, les cintes al cap i quantitats infinites de merchandising del més divers (desde davantals de cuina a adhesius del Taksim, banderes de la seva germana o samarretes del Che o el Fidel; la diferència és que ara són al Govern (després de guanyar, per milèsima vegada, unes eleccions democràtiques).

Bus de nit, de contursionisme encarcarat de postures impossibles per mirar d'agafar el preuat son, amenitzat per un karaoke massa intempestiu, per arribar a Khao Lak, on deixem els equips de submarinisme i altres petracols per a que ens els guardin fins que d'aquí un mes hi tornem per a treballar. Plou a bots i barrals. Raining cats and dogs (?). Els carrers són com eren fa uns pocs mesos quan varem ser aquí, però enfangonats i amb uns bassals que, al pas d'un cotxe a tota castanya, resulten del més irritants. Alguna parelleta, resguardada sota un paraigües cedit pel seu seu hotel o resort (evidentment, a aquesta parelleta, quan els van ensenyar els catalegs i prospectes del paradís on anaven a passar la lluna de mel, a preu de ganga fora de temporada, l'últim que se'ls va acudir agafar va ser un paraigües...i el triquini i la crema solar agafant pols al fons de la maleta), es passegen resignats i entren a una botiga de souvenirs darrere l'altre, com a única opció per matar les hores de les idíliques vacances. El tsunami ja podia haver vingut un dia com avui, enlloc d'aquell Sant Esteve petat de parelles acaramelades i famílies amb ganes de diversió i platja; ja és tenir mala baba.

I ara, uns dies més tard, som a Nusa Lembongan, al costat de Bali, caminem per les seves estretes carreteretes ( o carreronets, pel cas), veient un nen en bicicleta per aquí, una familia en un ciclomotor tronat per allà, una parella de surferos amb estètica de Patrick Swayze i (que semblen) curts com una tampanissa, més enllà...L'illa manté la seva tranquilitat i genuinitat que fa que hi anem tornant quan tenim ocasió, però cada cop hi ha nous bungalows, restaurants recentment oberts, petits locals d'internet...suposo que cada cop seran menys els que es resignaran a viure del cultiu d'algues veient com els seus veins embutxaquen fort gràcies al turisme. Entrem al World Diving per interessar-nos per fer unes inmersions amb mantes i mola moles (peixos lluna) i, al moment, els xavals indonesis que hi treballen ens reconeixen: “Hello!!!! Spaaaaiiiinnnn!!!!” (nanos, ja varem quedar l'última vegada que nosaltres, d'Spain, ben poc; però és igual, deixem-ho estar). “Hello again! How are you?” “Barcilona sticker???” “Barcilona t-shirt???” Merda, l'Anna tenia raó, són més llestos que la tinya, i després de més d'un any encara se'n recorden que, a l'acomiadar-nos, ens varem comprometre a portar material del Barça. “No, sooorryyyy....we come from Thailand; we have been a long time without going back to Barcelona”. Mentida podrida. La vella tradició dels occidentals de trencar promeses i jugar amb les ilusions del “tercer món”. “The next time for sure!!” Mentida podrida; tot i que ara creguem que ho farem segur i que serem molt males persones si no ho fem, amb el pas del temps, les experiències i la colecció de fotografies i de persones que ens han regalat els seus somriures i la seva ingenuïtat, aquesta promesa passarà a formarà part del passat, d'un lloc i d'un capítol més del viatge.

BANGKOK, ALTRA VEGADA (S'APROPA UNA TEMPESTA?)

Tenen cap d'animal però cos antropomòrfic, i vesteixen amb tratju i corbata. Estan currats i fan el seu efecte. El fons, darrere aquests estranys éssers, que suposo representen els polítics (de l'oposició, és clar), és de color groc, i en un requadre: vote NO. Al costat d'aquests originals cartells n'hi ha molts d'altres, amb figures antropomòrfiques i cap humà, bé, de polític. El fons és vermell, en alguns; vermell i groc, en d'altres; blau o verd. Tots estan escrits en tai però haurien de faltar-te uns quants bulls per no deduir que el que reclamen és el vot dels seus conciutadans. Menys les bèsties alicatades, que diria que el que volen és que la gent no voti.

La propaganda electoral és el toc nou i diferent d'aquesta megaurbs asiàtica, per la qual ens movem com si fóssim a casa. La resta de coses segueixen com sempre. Altre vegada, la xafogor. L'intent de sortir de la zona de Khao San, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda, és missió impossible; la merda de calor humida reprodueix, altre vegada, l'àngel exterminador de Buñuel; ho proves però no pots, a la mínima que treus el cap de la zona de carrerons, botigues, toldos i Seven Elevens aireacondicionatats, t'ho repenses i retrocedeixes. I que seria Bangkok sense la xafogor?

Sucs de taronja naturals. Samarretes amb llums i música incorporada. Una parella de honeymooners pijus. Talls de mango i papaia. Vambes falsificades que fan molt goig. Carnets de conduir de San Marino, Puerto Rico o la Conxinxina. Totes les temporades de Lost o Weeds a preu de saldo. Vestits hippys i bermudes Billabong. Platets de Pad Thai, i rotllets de primavera a 10 bahts. Ancià europeu malfet i adinerat amb joveneta tailandesa, atractiva i “enamorada”. Passaports suecs, carnets d'estudiant, de la Sorbona o Harvard, i carnets de periodista, per si et ve de gust de colar-te a una zona en guerra. Grups de noietes nòrdiques fent la ruta pel sud-est asiàtic a cop de Lonely Planet, i de farra en farra y tiro por que me toca. Ping Pong Show (sí, aquell on mosses habilidoses escupen pilotes de pingpong, i no precisament amb la boca). Imants de nevera amb monjos i elefants. Very strong cocktails. Sandàlies molt xules i massa econòmiques (que d'aquí tot just un parell de setmanes de calçar-les, et faran repetir allò de: lo barato sale caro). La última tonteria rentable dels germans Farelli i l'últim dels Radiohead. Pantalons Molecule i vestits colorits i moderns, para el niño y la niña. A Khao San hi ha de tot, i tot és possible.

Dues motos a tota pastilla ens passen a tocar, i els seus passatgers han d'abaixar els caps per no picar amb els tendals de les parades de roba, esquiven turistes despistats i giren cap a un carreró d'on surt una ambulància, i n'entra una altra. Hipnotitzats, seguim el soroll de les sirenes, el morbo ens guia sense pensar i, sense pensar, ens posem carreró endins, més com la canalla abduïda que seguien aquell famós flautista pedòfil, que no pas l'Ulisses que seguia el cant de les formoses sirenes. Aquí de formós no hi ha res; pilons de xafarders i policies. Ens fem pas entre la gent i, amb el meu coll allargassat, a mode de periscopi, miro de divisar el que passa. Un grup de persones arrossega una llitera on hi jau un home (farang, indi, tai? No ens posem d'acord) amb la cara rebentada, és cavalcat per un infermer que pretén que li fa el massatge cardiovascular, per a que la claca pensi que li està intentant salvar la vida, però conscient que, a aquell home, ja fa una estona llarga que li ha passat la vida per davant, ha atravessat el túnel amb la llum blanca al fons, i ja espera tanda a les portes del cel. Shooting, ens diu algú. Collons. Three, dead. Conxu. Ajustament de comptes i màfia, deduïm ràpidament. Reculem, i tornem a ser al cor del motxilerisme (i, cada cop més, del maletesambrodisme) mundial, aliè al que ha passat deu metres més enllà. Aquí a ningú l'importa que tres miserables hagin arribat al seu game over; aquí continuen els somriures, aquí tot segueix en venda, i ràpidament oblidem aquella carnisseria. Sorry, how much is this skirt?

Asseguts a la terrassa del Gecko Bar recordem perquè, després de tantes visites, encara disfrutem tant de Bangkok. People-watching del bo. Potser la zona és molt turística, però seure a fer unes cerveses i mirar, i riure, i criticar, no té preu; aquí hi ha material de primera i molt variat: des de el que va arribar a la zona quan encara era un cau d'aventurers, fugitius i seguidors de la New Age, es va jalar un tripi, i ja no en va marxar, als nous hippys que van amb la cervesa de 640 ml en una ma i els estris de fer malabars a l'altre, al grup de rossos catxes amb samarretes de la cervesa Chang o del tubbing de Vang Vieng que han vingut a menjar-se el mon i en els quals el seu rostre és un barem fiabilíssim de la minsa quantitat de neurones que poblen aquell cap de cara bonica, cabells esblanquinats i gorra girada; o als engominats amb maleta de rodes Samsonite super segura, polo Lacoste, i mirada de desconfiança cap a les bandes, i cap a tot el que es mou, que cada cop en són més; el tuktuk amb els despistats que acaben d'arribar, les dones akha intentant vendre souvenirs, o la parella que es pensen que estan tan bons que es poden posar la roba que vulguin (olleres grosses, barrets de gàngster, samarreta de ratlles de marineret, pantalonet pujat fins a sota els pits), però que en realitat foten una mania i una ràbia que els arrebossaries de quitrà i plomes i els arrossegaries per tota la ciutat. Bangkok, en aquesta zona, és aquest gran circ mundial que no embafa mai, i on sempre acabes trobant algú conegut. I on tot és possible.

Demanem una altra Tiger grossa, ens mofem d'algú (sempre tens aquella justificació clàssica que la meitat del món s'encarda de l'altre meitat), tornem breument al tema del tiroteig i del tiu amb la cara feta un estofat de vedella, ens posem una mica nostàlgics pensant amb el que arribarem a trobar a faltar Koh Tao i la gent que hi deixem; i meditem sobre les properes eleccions, en les quals sembla que els vermells de Taksim tornaran a guanyar, i els grocs de la monarquia, les classes mitjes altes i l'exèrcit, que ara amb aquells cartells tan ocurrents intenten boicotejar les eleccions, es tornaran a enrabiar.

Polítics amb cap d'animal sobre fons groc. Acusacions de corrupció; en un país on dir que un polític és corrupte és com dir que el menjar és molt picant. Es veuen alguns núvols negres al cel. Potser ja feia massa que hi havia sol; tot i que a la llunyania sempre es podia veure la negror. Els núvols s'apropen ràpid, i, en aquest país, els ruixats ja hi són un clàssic. Fons de colors retallats per polítics amb fisonomies humanes i somriures preparats, en un país on els somriures són la cosa més espontània que hi ha. La llum del sol comença ha desaparèixer i la negror esborra les ombres. Pel bé del país, esperem que només sigui un fals avís, i que l'instint de l'home del temps de pacotilla que portem a dins s'equivoqui.

ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)

Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

MALS PENSAMENTS (massa sovint)

“It is useless and point futile for us to continue talking about peace and non violence against a government whose reply is only savage attacks against unarmed and defenseless people” MANDELA

PUNT 1. “Jo soc bona persona, però a vegades no sé que em passa que tinc mals pensaments; jo no vull, però, de cop, de dins meu, surt com una bèstia; i això, que tinc mals pensaments”; quelcom així deia Albert Pla en un concert que varem anar a veure poc abans de marxar de viatge, i és el que ve a dir la cançó amb el mateix nom. Mals pensaments.

PUNT 2. Quan sembla que comences a relaxar-te i deixar de pensar en ells, hi tornen. Fa poques setmanes, el màxim aliat dels Estats Units (un terç dels milions de dòlars que dóna USA com a ajudes a altres països, va a Israel), va tornar a fer de les seves i, com sempre, apart d’alguna condemna d’aquí i d’allà, continuen i continuaran fent el que els surti dels collons, sense embargaments, amenaces ni ocupacions com passa amb d’altres països, i com hauria de passar amb el pais del món que més normes internacionals i més drets humans es passa pel forro del ous: l’atac militar a un comboi d’ajuda humanitària imprescindible (!) a la gran presó que és la franja de Gaza, on no hi ha de res.

Les imatges del cooperants ferits de bala i sagnant pel vaixell em porta moltes coses al cap: els reveladors articles del Sr. Fisk, el que varem veure fa uns anys quan varem ser als Territoris Ocupats , el que varem sentir a Beirut en un Congrés sobre els refugiats palestins als països del voltant d’Israel (milions de persones que viuen recloses en camps de refugiats, que són nius de pobresa, enfermetats i delinqüència, sense drets, ni serveis, ni res de res; és collonut que, mentre totes aquestes quantitats brutals de persones van ser expulsats de casa seva, o ho van ser els seus ascendents i no poden tornar-hi de cap manera, qualsevol persona que acrediti ser jueva (i prou) pot anar a viure a Israel),... Em va tornar a fer pensar en ells, merda.

Fa pocs dies, amb tot això encara bullint-me pel cap, em cau a les mans el documental OCCUPATION 101, sobre el tema d’Israel i Palestina; finíssim. Des de el repàs de la història (ells, que ho fan tot per lluitar en contra del terrorisme, feien servir la lluita armada i les bombes contra anglesos i palestins; el fet que al 1878 eren tant sols el 3% de la població de la “seva” (?) terra promesa, al 1922 (ja se’ls havia promès, per part dels colonialistes anglesos, que se’ls crearia un estat a mida) eren l’11%, al 1931, amb les onades d’immigrants que anaven creixent amb l’expectativa del nou estat, eren, només, el 16%,...xifres reveladores, com el fet que al 1948 es crees finalment l’estat, amb un Acord de la ONU, passant totalment del que pogués pensar i tingués a dir la gent que vivia i havia viscut sempre allà, amb la seva cultura, agricultura i les seves vides, com a qualsevol altre país (imagineu que ara passes el mateix amb el vostre), i amb una repartició de terres d’una equitat esperpèntica: als àrabs se’ls donava el 43% de l’estat, tot i ser el 70% de la població i ser els propietaris del 92%, i als jueus els donaven el 57%, tot i ser el 30% i posseir-ne, abans de l’acord, menys del 8% (?!?!?!?!?!); les imatges fent fora de les seves cases, a hòsties i trets, a famílies senceres, demolint les cases, prenent terres i negocis, fent desaparèixer la majoria (400 de 500) dels pobles, centenars de milers de desplaçats, centenars d’assassinats per l’exèrcit,... etcetc. I les imatges de brutalitat i violència (política de trencament de colzes i genolls a cops de pedra, nens contra tancs, pallisses, bombardejos sistemàtics de població civil, nens petits que intenten suïcidar-se perquè no poden més,...), la gent lluitant per una ampolla d’aigua i al costat la gran piscina de l’assentament dels jueus,...i blablabla, i que el 75% palestins viuen en la pobresa, Israel té 4000 tancs enfront dels 0 palestins, la diferència abismal (es compta en milers) entre morts (per violència en el conflicte) palestins i morts israelians (i això que els palestins són els terroristes),....i blablabla i etcetcetc.

PUNT 1 + PUNT 2 = PUNT 3. Caminant per la zona de Kao San Road, epicentre motxileru de Bangkok, observant la varietat de guiris (des de la parelleta amb la samarreta –els dos- de Just Married fins al hippie més fumat i tronat), ens topem amb un edifici amb un cartell en hebreu, una estrella de David il•luminada al cap damunt i ple de pàjarus amb kipes i les trenentes inconfusibles i, de sobte, tinc molts mals pensaments; surt una fera de dins meu que em fa tenir moooolts mals pensaments. I penso en les imatges dels soldats israelians essent apallissats a l’assaltar, des de els seus helicòpters a la flota humanitària, somric (ai!), sóc dolent. I recordo les radicals declaracions del president d’Iran sobre que Israel havia de ser esborrat del mapa, i torno a tenir molts mals pensaments. No ho puc evitar; considero que, en el fons, sóc bona persona: m’agrada jugar amb els nens petits, fa un parell de dies que alimento un gat que ronda el meu bungalow, trobo a faltar els amics que quasi fa un any que no veig, m’emocionen els acomiadaments i em fa pena la gent que pidola i viu al carrer. No sé, tinc sentiments, sóc bo; però a vegades, massa sovint…tinc molts mals pensaments

ELS LLANGARDAIXOS TAMBE SEGUEIXEN EL MANUAL

I. Sens dubte, és ell. No podria fer més pinta de sospitós. Tothom està xerrant i rient en petits grups, però ell, que en teoria ha d’intentar passar desapercebut, camina ràpid, amb mirada seria i concentrada, va per feina, i tothom ho pot veure. Es ros i porta el mateix uniforme que la resta, però canta com una almeja. Evidentment, la intel·ligent, intrèpida i guapa (de quiròfan, és clar) rossa agent de l’FBI el detecta amb un cop d’ull a la sala i el persegueix. Quan el sospitós està apunt de disparar contra un dels “megajefes” visitants, la intrèpida rossa el redueix davant la sorpresa i alegria de tothom. És una heroïna. Un cop immobilitzat amb una brida, uns quants vigilants se l’emporten, és jurisdicció dels visitants i, per tant, se’l queden allà; ningú ho posa en dubte.

Tot i que dissimulava molt malament, l’activista volia matar un dels visitants-ocupants més importants, per això empatitzem amb ell, i en veure que se l’enduen en una sala darrere d’hermètiques portes patim perquè sabem que el torturaran i li faran les mil bestieses imaginables.

Però no, sorpresa, el “terrorista” és un dels visitants. Han simulat un intent d’atemptat per a guanyar-se la simpatia dels humans. A la televisió anuncien que uns terroristes han intentat acabar amb la vida de gent, i amb això l’audiència es posa al seu costat. Els “lagartos” venen d’una altra galàxia, però saben que el terrorisme ven.

II. Els “camises roges” fa dies que són al carrer protestant i manifestant-se contra el que consideren un govern il·legítim (no endebades, és fruït de dos cops d’estat). Després de dies d’escalfament, de crits i de crispació, la flama s’encén i els disturbis i enfrontaments exploten. El caos envaeix zones de Bangkok. La conseqüència: més de 20 morts i centenars de ferits; molts d’ells són manifestants (o, simplement, transeünts) de totes edats i sexes, morts o ferits pel foc real dels soldats que disparen contra les multituds.

Hem disparat contra els manifestants, sí, admeten els alts càrrecs militars, però perquè hi havia terroristes infiltrats pel mig. Ah! (a l’estil Monegal), llavors està justificat. La paraula “terrorista” legitima per a fer el que et doni (amb perdó) la puta gana. Ho saben els “lagartos” vinguts de l’espai exterior, i ho saben els grocs, i el govern israelita, l’espanyol, l’anglès, el yanki i el que sigui. Ja ho diu el Robert Fisk.

EPÍLEG: La sèrie V va ser una bogeria, com mai ho ha sigut ni ho serà cap altre sèrie de televisió. Ara se n’ha fet una mena de remake; el fil argumental i els personatges deixen molt que desitjar, però la nostàlgia ajuda a fer la digerible (ni que sigui els primers capítols); i el que està força bé és l’adaptació de la sèrie als nous temps: d’aquella resistència contra els nazis (l’espècie d’esvàstica que vestien els visitants, que ara a desaparegut) de la primera sèrie, a l’era de la manipulació informativa de les masses, el poder de dominar l’audiència, el terrorisme com a excusa per a la dominació dels ciutadans, els visats i les fronteres.

UNA HISTORIA D'AMOR (del groc i del vermell)

“Y esto que hoy termina es una larga jornada; yo solo tome en mis manos la antorcha que encendieran los que, antes que nosotros, lucharon junto al pueblo y por el pueblo”

Pedres i pals. Autobusos cremats. Tancs abandonats. Samarretes roges, banderes grogues i fotografies del monarca. A la cantonada del costat, garrotades i samarretes del Che. Dos travessies més enllà, en els carrers normalment rebentats de turistes, gasos lacrimògens i escuts ferits per pedres rabioses. Observo tot això, per un instant, desde una distància que va molt més enllà dels centenars de quilòmetres i l'oceà; em quedo amb els colors i les olors, em quedo amb la bellesa de la bestiesa i amb el romanticisme de la violència; però no entenc el que llegeixo. Vermell i groc, els colors del foc. Samarretes vermelles. Samarretes grogues.

“Quants instants d’il·lusions clandestines van bategar als poemes escrits en cançons. Quants canons contra paraules vives van fer callar una història d’amor”

Bangkok és en flames. Vermell i groc. Aquests no ho tindran tan fàcil com ho van tenir els altres, que ocupant l’aeroport uns dies van aconseguir canviar el rumb tailandès. Corruptes i corruptes, diuen. Marionetes incultes en mans de cacics apoltronats, argumenten. Des de la meva illa, per una pantalla miro les realitats del país en el que visc, com si mires una pel·lícula de ficció. Aquí ningú reivindica res, ni tant sols es posiciona o comenta la situació. Som en un paradís de platja, palmeres i peixos de colors. Som en un altre món, a la cantonada de les garrotades. Masses d’ignorants enfurismades, repliquen. Com és que hi ha tantes masses d’ignorants? Van invertir diners en les immenses zones miserioses per comprar els seus vots. Un preu just després de segles d’oblit total? No hi ha mai ni bons ni dolents, però sempre hi ha els que són els dolents, segons el que ens diuen els que es creuen els bons. Tinc poca informació del tema i m’avergonyeixo de no saber-ne més, però, jo també, tinc el gran defecte de classificar i empatitzar amb un bàndol. Un defecte, ho reconec.

“Quants combats perduts en la memòria van enfrontar els somriures de fam i dolor. Quants traïdors dels ventres de la història van fer callar una història d’amor”

El vermell i el groc sempre m’han acompanyat, m’apassionen i em repulsen. Ja abans de reconèixer-los com a colors del conflicte a Tailàndia, ja eren colors de conflicte. Els colors del foc.

Les imatges dels manifestants contra policies, de persones contra persones, i les recents converses polítiques amb companys d’illa i de pensaments, em fan recuperar un grup de música que ja tenia abandonat feia temps, per la saturació després de masses concerts, festes,... Després de tant temps, i fora de context, els rescato, m’emocionen i m’inspiren.

“Però ara les nits han deixat de ser tristes i els teus estels neixen de la foscor, l’hivern ha tornat a les nostres finestres, i amb els punys tancats hem tornat a cantar. Una història d’amor”

LA MEVA VIDA SENSE MI

Tan fàcil com pitjar el pause. Tot parat en el punt que jo he triat; i, després, tornar a prémer el play i deixar que tot continuï allà on ho vaig deixar. Simplement un pause quan decideixo fugir de la meva vida per un temps. Per algo és la meva vida, no? Tan fàcil com decidir marxar, viure altres experiències, compartir el temps amb altra gent, parlar en altres llengües, riure d'altres anècdotes i emocionar-te amb coses que fa poc temps ni tan sols sabies que existien. Una altra vida, i, llavors, tornar a la primera, prémer el play i continuar amb aquella conversa de política amb els colegues, amb el mateix camarer servin-te l'Estrella i les braves sense que ho hagis de demanar, tenir el fabulós entremès de la sogra a taula, empènyer les nebodes tobogan avall, riure d'aquella situació patètica d'EGB de la qual rius cada cop que veus els amics, sense cansar-te'n, anar al Pelli i saber qui hi haurà, fer una trucada i convocar un sopar per l'endemà, on no hi falti ningú. Es la meva vida, en sóc el protagonista, els que m'envolten en són els secundaris, i els passejants, conductors de bus i porters d'escala, els extres.

Tan fàcil? Tan sols fa sis mesos que vàrem marxar, però la “nostra” vida no tan sols no s’ha mantingut parada, a l’espera de la nostra tornada, sinó que ha avançat a velocitat accelerada, frenètica. Moraleja: tothom té la seva vida, i per molt que el món giri al teu voltant, gira al voltant de tothom; el porter d’una escala de, potser el Carrer Diputació amb, posem, el Carrer Girona, per davant del qual he passat un cop en tota la meva vida, té els seus problemes i alegries; la caixera del Seven Eleven, on cada matí compro l’aigua mineral i els croissants de pernil i formatge, no és al món tant sols per dir-me “Sabaidí Caaaaa” mentre em fa un sincer somriure i per demanar-me si vull una plastic bag, mentre em dirigeix un altre somriure, també té els seus mal rotllos i les seves il·lusions.

En aquest període, hi ha varis familiars que han marxat per no tornar mai més, va naixent nova gent i ens arriben notícies de més naixements imminents i, per nosaltres, emocionants. El curs de la vida no para, i ara, més infalible que mai. Quan tornem ens costarà de no demanar pels que ja no hi són, a l’hora de demanar pels que ara hi són, ens costarà recordar els noms, i n’hi ha que els costarà recordar els nostres noms, ja que el període en el que nosaltres haurem desaparegut de les seves vides serà una part important de les seves, de moment, curtes existències. Les alegries i desgràcies del nostre entorn “original” les vivim de lluny, com a espectadors emocionats per un final inesperat, amb impotència i afany de transmetre per escrit o a través d’un fil de milers de quilòmetres el que es podria transmetre tant sols amb un somriure o una baixada d’ulls. Moraleja: viure dos vides a la vegada, tenint tant sols un cos, és tasca feixuga.

Cadascú fa la seva tria, i per a mi està clara; però intentarem que, tot i que on som ara ens absorbeixi, continuem formant una mica de part d’aquella, desitjant que el dret a pertànyer-hi tardi molt més a expirar que no els maleïts visats dels països, i que la línea que ens separa sigui més difusa i menys estricta que les fotudes fronteres entre estats.

L'ULTIM DIA DE CURS...

L'ANGEL EXTERMINADOR

“Fins als 12 anys no ens van parar de repetir que els negres eren dolents, que eren diferents, que els tinguéssim por, que no eren els nostres amics,… i, de sobte, ens van començar a dir que tots érem iguals i que tots havíem de conviure com germans.” L’M fa 15 dies que és a Koh Tao. És africà, però no és el típic africà que et ve al cap quan penses en un africà: no té llavis grossos, ni ulls blanquíssims destacant en la cara negra, té ulls blaus i cabell pèl roig. Es de Ciutat del Cap, la seva família fa 300 anys que hi viu, per la qual cosa se’ls pot considerar africans (que no, com ell recalca contínuament, afrikaans, els blancs racistes i puristes), té la parella a Anglaterra però viu a Mallorca. Li toca deixar l’illa, de fet, fa 5 dies que havia d’abandonar Tailàndia a l’expirar-li el visat, però no pot. Quelcom l’atrau i el reté.

L’F és del Quebec, tot i que diu que hi ha altres problemes globals més importants per lluitar que no pas el tema de la seva nació. Si li dones una cigarreta se la passarà de mà en mà, farà veure que la fa desaparèixer i, poc subtilment, se la col·locarà darrere l’orella, entre les rastes; ho fa amb ganes (la intenció és el que compta, no?), però li falten hores i hores de pràctica, i no les té. Va arribar a l’illa amb la intenció de passar-hi uns dies, però s’ha enredat a fer tots els cursos de submarinisme, fer 2 hores diàries de ioga, intentar entendre les converses en tai del seu company d’habitació i els seus amics fumetes, els divertits (que no màgics) trucs de màgia,...Mil activitats i coneixences curioses que el mantenen aferrat a l’illa. Dorm a terra i sense ventilador; és un hippie, però un dels de veritat, no dels de postal.

“Joder, normalmente cuando digo ésto la gente me abucha e insulta, no me aplauden como ahora”. L’A és en una festa en un vaixell, i toca passar el mal tràngol de presentar-te davant de tothom; un mal tràngol força gratuït, ja que la majoria ja es coneixen, i els que no, tampoc els importa el seu nom ni que hi pinten; res, coses corporatives. Ha dit el seu nom: “A”, i que és del Basque Country, i els aplaudiments han sigut generals. Fa uns dies que corre per aquí i aviat té que tornar, la feina l’espera, però li costa massa, no pot. Al final, es resignarà, però amb la seva auto condició que, a la mínima que pugui tornarà, i per temps; tot i que potser no per tant com el Z, de la seva mateixa nacionalitat, que fa 8 anys que viu a l’illa i, fins fa un parell de mesos, no havia tornat mai a casa.

Fa 2 mesos que el D i l’A no es mouen de l’illa, però ara, per imperatius legals i burocràtics, els toca. Només serà per una nit, el just per anar a l’illa de Samui, pagar el que toqui i tenir l’extensió del visat, però, tot i la curta durada de l’escapada, se’ls fa una muntanya i els angoixa. Al moll on ha de sortir el ferry fan cara de tristos i miren cap en darrera, com qui marxa d’un lloc per no tornar-hi. Per problemes que la veu del megàfon no aclareix, el catamarà sortirà amb 1 hora de retard, el sol pica massa fort, un gos vestit amb uns pantalons de Muay Thai i uns llaços als caps se’ls pixa en els desprotegits peus, un vell anglès i maldestre toca amb el cap una tuberia de plàstic fent que els caigui a sobre,... estarien millor al seu bungalow, bé, o a qualsevol racó de l’illa.

DE REFUGIADES POLITIQUES A MONSTRES DE FIRA

Poc es parla de la situacio politica a Myanmar (Birmania), i nomes ha aparegut a les noticies en casos concrets com les vistoses manifestacions contra la Junta Militar amb els monjos rebent garrotades i trets, o el tifo de l'any passat en el qual es va difondre ampliament que la Junta passava de la gent; pero un cop les coses deixen de ser noticia deixen d'existir, i ja ningu sembla que se'n recordi, pero en aquest pais la repressio, i la vida de la gent, continuen. Hi ha molts grups insurgents que fa anys que practiquen la guerra de guerrilles contra els militars. Uns d'aquests son els karens, que lluiten, contra les forces del govern central, per un estat independent Kayan. Un govern que, tot i el gest (d'agrair) de canviar el nom colonial de Birmania (posat pels anglesos fent referencia a la poblacio majoritaria), reprimeix i aniquila les minories tribals.

Com molts d'altres birmans i membres de les altres minories, molts karens han anat fugint de les seves terres, atravessant la frontera i mirant d'establir-se a Tailandia, en espera de temps millors. A aquest pais, com a tots els del mon, els refugiats politics els fan mes nosa que servei i miren de tenir-los en camps de refugiats, amb pocs (o caps) drets, i esperant a poguer-se'ls treure de sobre el mes rapid possible. Pero en el cas de grups de karens aquesta situacio es diferent; per que? les dones tenen els colls exageradament allargats, degut a la colocacio, des de petites, d'aros metalics (aquesta tradicio te moltes explicacions per al seu origen), anant augmentant el nombre d'aquests i anar-se allargant el seu coll fins a uns limits inhumans i subrealistes (les fotos als albums com a mostra). Evidentment, es un fet molt curios i que resulta molt atractiu de cara al turisme, sobrepassant de llarg a les altres tribus de vestimentes estranyes i joies cridaneres; les dones-jirafa son el summum de l'exotisme huma.

Per tant, el govern tailandes va veure que aquestes gents estranyes i forasteres podien fer mes servei que nosa i, tot i que mantenen el seu estatus de refugiades, vivint en petits poblets aprop de la frontera, i nomes podent sortir-ne amb permisos especials, alla ningu els molesta. Les agencies turistiques de tot Tailandia ho venen com un dels principals reclams per a fer tours d'un dia, trekkings,...(passin i vegin les meravelloses long-necks!!), se'n venen postals a tot arreu,... Tot un negoci. A mes, pel que sembla (aixo no ho hem vist amb els nostres ulls) hi ha emprenedors thais que agafen dones d'aquestes, separant-les de les seves families, i les coloquen en poblats mes centrics per a poder cobrar substancioses entrades (en alguns poblets prefabricats hi tens gent de totes les tribus possibles, aixi els guiris, anant nomes a un poblet prop de l'hotel, poden tenir fotos de membres de totes les tribus...fastigos).

Pero al voltant d'aquest tema hi ha tot una polemica etica sobre el fet de visitar-les. Abans d'anar-hi vem fer una petita recerca guiistica: la Guide du Rotard et recomanava ferventment que no anessis a veure-les perque el govern les explotava, eren com esclaves,..., a la Rough Guide et deia que els diners de les entrades anaven en part a l'organitzacio independentista karenni i en part al poblat, pero que tot i aixi no hi anessis per etica i perque eren com circus freaks, espectacle molt lamentable, i les Lonelys de Myanmar i de Southeast Asia no en feien ni tant sols esment.

Vem decidir anar-hi i tampoc ho vem veure molt pitjor que qualsevol altre poblat tribal en els quals totes les guies et recomanen que hi vagis; be, no tant sols no ho vem trobar pitjor, sino que millor. Si, vas fent fotos de la gent (fet dubtosament etic que ja comentavem en un escrit anterior), i molta d'aquesta gent te paradetes de souvenirs a fora de casa. Pero, per altra banda, en aquest poble cobren una no gens (per a qui la cobra) menyspreable entrada que et permet voltar i fer les fotos que vulguis. Potser aixo, aixi en fred, li dona encara mes qualitat de circ, de zoo o de pamplinada turistica (pagar per entrar a un poble?? aixo no te res d'autentic!!), pero s'han de tenir en compte varies coses: la primera, que en els pobles "tribals" on van els turistes, a Vietnam, Laos, Myanamr, Tailandia o on sigui, aquests s'hi passegen igualment, curiosejant, tocant i fent fotos, en molts casos sense demanar ni permis i als morros de la victima, i en aquests casos els habitants dels poblats no en treuen cap profit. I, segon, aquestes families son refugiats politics que al seu pais estaven perseguits, sempre amb la por dels atacs de l'exercit i que a Tailandia no hi tenen dret ni treballar, ni conrear, ni, com ja hem dit, sortir del poble, per tant, aquests ingressos, que els van directament a casa seva, no els van gens malament (l'entrada es en part per l'organitzacio karen i en part per al poblat per coses necessaries com medicines, i el que venen de souvenirs, que en venen forces, es per elles).

I pel fet que hagin de posar per les cameres dels turistes? Elles mateixes ho responen: abans havien de treballar als camps de sol a sol, ara nomes han d'estar fora de casa somrient als visitants i mirant de vendre alguna pesa d'artesania.