LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.

NOSTRE SENYOR COMPRA A QUEEN ST

PRIMERA ESCENA - Queen St és per on acabes passejant quan ets a Auckland; no és que sigui un carrer especialment maco o original, és el típic carrer que podria ser a qualsevol altre ciutat del món, amb les mateixes botigues i els mateixos llocs de menjar ràpid. Voreres amples, grans comerços i molta gent caminant amunt i avall. És al centre, i és del més passejable que hi ha per la zona, per la qual cosa hi acabes deambulant en un moment o altre del dia.

A base d'haver-hi anat passant ja no et fixes per on camines, no et cal, saps la ruta, per això vas distret i si alguna cosa surt al teu pas, et fa un bon ensurt. Es una noia asiàtica (xinesa, segurament) guapota i amb un somriure que sembla sincer, ens dóna un paperet negre, li agafem per respecte, accelerant el pas, no fos cas que aquell paper fos un esquer per després poder fotre't el rotllo; quan som unes vuit o nou passes més enllà ens el mirem: THE TEST, és el títol. Curiositat. Ho obrim i el que hi ha, la portada no enganyava, és un test, que llegim i anem contestant mentalment; és molt fàcil i no cal pensar gens les respostes:

1. Has mentit alguna vegada? Sí, clar
2. Has robat alguna cosa algun cop? Sí
3. Has desobeït algun cop els teus pares? Sí
4. Has odiat algun cop algú i has desitjat que es moris? En els temps que corren, i tant!
5. Has utilitzat el nom de Jesus o Crist en và? Més el del seu pare, però, segurament, també.

Dóna la sensació que estiguem davant d'un altre d'aquells pesats formularis d'immigració que has d'omplir a correcuita abans d'entrar als països, on et pregunten una série de coses on les respostes acostumen a ser òbvies..........Estem davant d'un formulari d'immigració? Sí ho és del Cel, em sembla que tindrem l'entrada fotuda.

SEGONA ESCENA - Una altra passejada per Queen Street, unes hores després, abans d'anar a apalancar-nos a la nostra habitacioneta. Seguim anant distrets; pot ser que parlem de qualsevol cosa o, és probable que estiguem fent mofa d'algú que acabem de veure (és lleig, però tothom ho fa, i tens aquell consol de pensar que segur que algú s'està encardant de tu en aquells moments, i tot i que espero que no sigui cert, serveix com a autoexcusa). Doncs res, que tornem a anar distrets pel carrer de les botigues pijes d'Auckland i ens tornen a sobresaltar, aquest cop no és cap asiàtica de mirada afable ni ningú que ens vulgui vendre cap moto, simplement topem amb 3 armaris, en sentit figurat. Bé, per sort no hi acabem de topar fisicament, però ens va d'un parell de centímetres. Ells ni tant sols es percaten de nosaltres, van per feina, i juguen en una altra lliga. Nosaltres si que ens els mirem; collons, quins pallus. Són grossos i forts, molt forts. N'hi ha dos que fan tota la pinta de ser els guardaespatlles del tercer, tot i que aquest és el que sembla més fort i fa més mala pinta: pelat al zero, cara de pocs amics i posat de superioritat total (jo si fos així potser també hi aniria). Van elegants, mudats, i estan entrant, molt decidits, a la botiga Gucci. Saben pel que van, i si al cap d'uns segons se sentís una ràfega de trets, a ningú li estranyaria; però no hi ha trets, potser simplement van a comprar roba cara. A fora els espera un altre macarra, que deu ser el xòfer, fent guàrdia davant dels dos cotxes que deuen pertànyer a aquesta camarilla; estan mal aparcats, però sembla que tinguin llicència per a fer els que els surti dels ous; no crec que ningú gosi a multar-los. M'agradaria veure-ho.

Els vehicles són un Porsche Cayenne i un Rolls Royce modern i elegant, bé, de fet el cotxe més elegant que he vist en molt temps; sembla que si vols mostrar que tens calers t'has de comprar un Hummer, però al costat d'aquest Rolls allò és una cutrada; això sí que és elegància. Juguen, sens dubte, en una altra lliga. Hi ha altres xafarders que estan parats i fan fotos al cotxe, i ens parem i el mirem; no tenim cap interés en els cotxes, però aquest té magnetisme. Segueix sense haver-hi trets dins de la botiga, i el macarra de fora juga amb l'Iphone i ignora els humils curiosos. Mirem una mica més i la matrícula ens crida l'atenció: GOD (Déu), les tres lletres són l'únic que hi ha escrit. Déu. Ho comentem, ens ho tornem a mirar, i al principi riem (quin malalt, quin mafiós, realment es deu pensar que és Déu,...blablabla), però de sobte em poso trascendental i alguna cosa dins meu em diu que potser sí que és Nostre Senyor, i m'ho començo a creure. El primer que em vé al cap és que, després d'arrossegar la càmera des fotos durant mesos, el vespre que m'he decidit a deixar-la, perquè se suposava que no veuria res que valgués la pena, ens topem amb Déu, quina mala sort; i té tel·la, que davant de la presència de l'altíssim, amb l'únic que pensi és amb les fotos.

Reflexiono sobre altres moments on (quasi) he cregut en la seva existència: allà a Pushkar (Índia) fent rituals amb aquell braman discapacitat davant del llac, vaig arribar a creure que potser si que existia quelcom allà a dalt i que si feiem les pregàries i tiravem les flors al llac, es complirien els nostres desitjos; o a Mashad (Iran), entre milers de xiites plorant i ressant sense parar, també vaig pensar que realment hi havia d'haver un Déu. Però aquells Déus no m'acabaven de convèncer, els trobava irreals; no com aquest, que em fa creure que realment ha d'existir Déu, i ha de ser aquest.

Potser se suposa que el test l'havia d'entregar a ell directament? A ser així hauria de mentir, però se'n deuria adonar; i si digués le veritat igual em clavarien una pallisa entre els quatre i m'enviarien a l'infern. De fet, potser la resposta mental del Test ja ha valgut i ara mateix som al Cel; trobar-se Déu comprant roba tranquilament no és tan normal...vés a saber.

TERCERA ESCENA – Uns dies més tard som lluny de la gran ciutat, de les botigues de marca i les voreres amples, en un poblet als peus d'un espectacular glaciar. Som a la cuina del guesthouse, rentant els plats després de dinar i abans d'anar a fer el dropo una estona (al matí hem fet una bona caminada i ens ho hem guanyat). Se m'apropa una dona gran (ancianota) amb alguna excusa banal, i al cap d'uns segons, i tot just tres paraules encreuades, ja s'ho ha muntat per explicar-me, amb pèls i senyals, que ha tornat a néixer, i que és molt feliç, i que la seva vida és per escriure un llibre, i que és molt afortunada; es veu que un gamberro a Chicago, la seva ciutat, la va tirar per terra i li han operat el cap amb plaques i històries, una operació molt delicada, s'encarrega de matisar, i ensenya insistentment les ferides que té al cap (aquí els pèls i senyals), se suposa que he de mirar-li durant una estona (l'Ok Ok, no sembla disuadir-la). Trobo una excusa per escapolir-me d'ella, tan banal com la que ella a trobat per aproximar-se'm. Poc després ja ha aconseguit explicar el miracle de la seva vida a uns altres hostes, i uns altres, i uns altres.

L'endemà, rentant els plats de l'esmortzar, s'apropa altre cop la dona, i amb una altra excusa banal (té un repertori de tres o quatre) torna a engegar, però jo reacciono ràpid: “ja varem parlar ahir!” , “Ah sí, és veritat; quina història, eh, la meva? Déu em va salvar!” No goso dir res, però sé que això no és cert; aquell catxes mafiós del Rolls no feia pinta d'anar pel món salvant iaiones tustades; feia pinta de molts coses, però de tenir pietat per aquesta dona i salvar-la? D'això, no. Bé, ho potser sí, per a que es passi la resta de la seva vida donant pel sac a la gent amb la que es creua (va, no siguem dolents, que ja tinc prou punts en contra per no anar al Cel).

TOT ES MOU SOTA AOTEAROA NOVA ZELANDA

”I sobretot, quan aneu a dormir, no tanqueu la porta de l'habitació del tot; que quedi ajustada”

“Per què?”

“Home, pels terratrèmols; si tens la porta tancada i hi ha un terratrèmol, tot es pot moure i pots quedar tancat a dins. Però bé, a la vostra habitació hi ha una finestra i podrieu sortir per allà.”

Collons...mai se'ns hauria acudit això...deixar la porta ajustada sense tancar-la...això no entra dins de la nostra lògica.

“Ah, i agafeu aquesta llinterna, que si hi ha un terratrèmol és fàcil que marxi la llum i estar a les fosques, en un moment així, és molt fotut”.

“Jeje”...és un riure fluix i discret, una mica de mofa, però de bon rotllo; un riure de: mai tant, no?

“No rigueu, no. Veniu, veniu...”

Seguim l'Alison pel passadís de la seva acollidora casa, tota plena de records dels viatges pel món que han fet els últims 40 anys, i a l'habitació que fan servir de despatx hi ha el Bob, davant de l'ordinador. Ens ensenyen en una gràfica tots els terratrèmols que hi ha hagut en els últims dies pels voltants de Wellington (on som), i no són pocs; n'hi ha hagut per tot arreu i de tots els graus. Caram.

Anem a dormir amb la porta mig ajustada, per a que vegin que els fem cas, no perquè creiem que aquella nit hi pot haver un cataclisma. Mai tant.

Uns dies abans erem fent unes cerveses amb la Mayzie a Christchurch, la seva ciutat; la varem conèixer fa un parell d'anys, ella en tenia disset, i voltava per l'illa de Java en bicicleta; ens tenia ben admirats; joveneta, petita i seca, sota les pluges monsòniques, montanya amunt. Havíem quedat davant de la catedral de la ciutat, l'edifici més emblemàtic de la ciutat.

Aquest matí, al llevar-nos, ens sorprèn que tinguem, a Facebook i Hotmail, quantitat de mails de gent que no sap que hem tornat a Catalunya, demanant-nos si estem bé. Veiem les imatges dels edificis caient, la catedral mig ensorrada i la gent corrent pel carrer ensangrentada. Enviem un missatge a la Mayzie per veure si està bé. Mai tant.

ALGU HO HAVIA DE FER (PIRATES CONTRA PIRATES)

Els ulls són totalment negres, com si fossin tot pupila, i em miren fixament. Aguanto la mirada i hi ha una connexió total; no sé que deu estar pensant, però la seva cara i la seva mirada són tant afables, que no sembla que hagi de ser res dolent. Estem una estona mirant-nos, no crec que pugui repetir això gaire sovint i vull aprofitar, com si al final hagués de poder entrar a dins seu i saber el que està pensant o sentint. Al final se'n cansa, tanca els ulls un moment i els torna a obrir, però ja fixant l'atenció en alguna altra cosa, recolça el cap a les roques i segueix vagarejant sota el sol i la suau brisa que ens acompanya en aquesta zona acostumada a forts vents.

M'aixeco, m'allunyo d’ella i volto per la zona, rocosa i amb l’aigua que, poc a poc, amb la pujada de la marea, ho va inundant tot. Hi ha força foques a les roques més allunyades, separades de la gent i els cotxes pel mar, tranquiles i sense espectadors, em consola pensar que, si volen, poden arribar-se allà i reposar amb intimitat; però pel meu voltant n’hi ha unes quantes més, mandroses i endormiscades, rodejades de gent que se’ls apropa quasi a tocar, i els fa fotos i les admira; els cartells diuen que s’ha de deixar una distància d’uns 10 metres entre tu i elles, però ningú ho respecta; són animals salvatges, de més envergadura que nosaltres i amb unes dents força més afilades, però es veuen tant dòcils...allà estirades, de tant en tant aixecant el cap per veure qui és el tanoca de torn que les està retratant. Es fàcil d’entendre que una nit del mes de desembre un grup de persones n’aconseguís matar més de vint a cops. Posa els pèls de punta imaginar-s’ho. I les tòtiles segueixen allà, a l’abast de turistes emocionats i ments criminals.

Qui ho va fer? No se sap; és d’esperar que la policia hi està fent alguna cosa al respecte, qui sap. Però hi ha altre gent que també està preocupada pel tema i intenta avançar en la investigació. Hi ha una recompensa de 11.500 NZ$ (uns 6.400 €) per a qui aporti pistes dels culpables; la recompensa l’ofereix l’organització no governamental Sea Shepherd, que, tot i que existeix des des el 1977, s’ha fet famosa els últims anys amb la sèrie de televisió Whale Wars, i les aparicions del seu cap Paul Watson (va ser cofundador de Greenpeace, però en va ser expulsat per la seva idea de com s’havien de fer les coses) a pel·lícules documentals imprescindibles com The Cove o Sharkwater.

Hi ha una frase del capità Paul Watson que resumeix el que ells fan i la filosofia que tenen:

“No m’agrada protestar, és submissiu. A la societat, tenim uns patrons de com es suposa que hem de protestar: peticions, cartes, vot o boicot. La gent no està acostumada a intervenir directament, que és el que fem nosaltres.”

I no només són paraules, sinó fets: ells són els que patrullen per les Illes Galápagos vigilant que es compleixin les lleis, perseguint els pescadors i caçadors furtius en aquell paradís animal, ells i només ells, amb les aportacions voluntàries, perquè ni el govern d’Equador ni ningú altre ho fa; i són ells els que cada any es juguen la vida perseguint pel Mar àrtic els vaixells baleners japonesos que quebranten les lleis internacionals; i són ells els que s’enfronten als furtius de taurons, de dofins i d’altres espècies; i són ells els que ofereixen recompenses per als culpables de crims com la matança de foques a Kaikoura. Mentre altres com Greenpeace s’ho miren ,es lamenten, i fan fotos i vídeos, ells intervenen directament, amb l’acció directa i el costi el que costi, intentant fer complir unes lleis que ja existeixen però que ningú executa.

I porten com a ensenya una adaptació de la bandera pirata, perquè són considerats pirates moderns, i ells se n’enorgulleixen; però qui són els pirates, realment? Ells, que intenten fer acomplir les lleis i donen la seva vida per salvar vides? O els que, contra les lleis establertes i contra el medi ambient i el nostre futur, maten, roben i destrueixen amb l’única finalitat de fer més i més diners?

Això em fa pensar amb tot el rotllo dels pirates i Somàlia; m’enfurisma sentir parlar del tema i de que la paraula pirates no s’utilitzi per a descriure els que, aprofitant una situació de guerra i de falta de legislació causada per tots aquests anys de caos i misèria, van fins a territori somalí per a pescar tant com poden i robar els recursos naturals d’aquella pobra gent sense recursos. Però bé, això ja és un altre tema...

SEMPRE HI HA UN ALTRE CAMI

Hi ha la majoria; els que deixen casa seva molt d’hora al matí, quan el sol encara no ha sortit. Deixen els fills per tota la llarga jornada que passaran fora de casa, treballant per alimentar-los. Al vespre, cansats, tornen cap a la llar, a la mateixa hora que torna tothom, fan cues, pateixen aglomeracions i nervis; segueixen el camí establert, travessen els carrers, en grups, com ramats d’ovelles; al final es reparteixen i cadascú es dirigeix cap al seu forat, passen per la porta i s'uneixen als seus; quan els sol ja s'ha post.

N'hi ha d'altres que segueixen una rutina semblant, però els toca viatjar més estona, i per tant, sortir de casa abans i tornar més tard. Viuen a les afores del centre, a les zones desprotegides i abandonades de la ma de deu; troben mes obstacles, mes dificultats; son fora de les barreres, que els atrapen, però que també els protegeixen. Potser hi són perquè no volen ser amb la majoria, i prefereixen pagar-ne el car preu, o potser és que les multituds no els volen a ells; o potser un dia van perdre el nord i ja han quedat exclosos per sempre d'aquella societat moderna, amb facilitats i protecció. Sigui pel que sigui, són els marginats, i el dia a dia per ells encara és més dur.

I, després, hi ha els que han aconseguit trobar un camí alternatiu. En són una minoria. Els que renuncien a les comoditats de l'urbe, però també al seu encartonament i control. Han anat més lluny de les afores de la societat i han trobat que també es pot viure d'una altra manera, seguint les seves pròpies directrius i els seus propis camins, excloent-se dels problemes, a la vegada que dels artificis i les pautes.

I, en tots els grups, hi ha els decidits, els segurs, els que fan el primer pas quan consideren que es pot fer, després de valorar els pros i els contres; els agosarats. I, després, hi ha els covards, els que prefereixen que algú altre decideixi per ells; els del piló; quan els altres avancen ells avancen, i quan els altres paren, ells paren, sense saber massa per que, escudats en la multitud.

El primer grup esmentat, a la colònia de pingüins d’Oamaru, són els que 1 hora abans de la posta del sol, ni un minut abans ni un minut després, arriben en colles a la platja, davant l’atenta mirada de tots els turistes que seuen a les grades habilitades, darrere les balles, esperant el gran moment. Si avui toca a tres quarts de vuit del vespre, a tres quarts de vuit del vespre comencen a arribar els primers grups, descansen i s’enfilen poc a poc per les roques que separen la platja de la seva colònia, on la ma de l’home els ha construït caus i els ha forjat barreres per a evitar que els depredadors els ataquin i els cacin. La majoria dels grups són grans; al cap de poca estona ja se n’han comptat més de dos cents individus, plomats i menuts, que seguint el ritual de cada dia, passaran pels forats que els duran als caus on els esperen les cries.

El segon grup és d’una trentena, i cada nit desembarquen una mica més enllà de la colònia; ells no passen per la catifa vermella com els altres, ni tenen el públic dalt de grades, ni el camí cap als seus caus està marcat per tanques de fusta, ni tan sols els seus caus són fets per mans humanes. Es podria dir que són lliures i que han aconseguit escapar-se de la gàbia, però com dèiem, a vegades la gàbia que et limita també et protegeix, i aquests grups de desventurats tenen la mala llet (o la mala estratègia dels seus líders) d’haver de creuar la carretera i el pàrking just quan la gent surt de veure l’espectacle. Sempre hi haurà qui els localitzi, i qui cridi a la resta, i qui faci fotos amb flaix tot i que es demana que no es faci per respecte a aquestes curioses aus, i sempre hi ha qui pari el cotxe davant seu amb les llums enceses, i els grups que els rodegen sense ser conscients que aquelles bestioles no són de joguina, i que estan atemorides i el que volen es creuar aquell infern i desaparèixer en la foscor dels arbustos. La gent els persegueix i els retrata; la mateixa gent que ha portat els depredadors que els maten, que posa la seva vida en perill contínuament, i que després els vol salvar, els vol arreglar la vida, i en vol fer un espectacle; com ens agrada als humans això de jugar a ser Déus i fer pinotxos.

I hi ha els de l’últim grup; els de l’altre camí, els de la tercera via. Cada nit, quan tornem xino xano cap al poble, deixem endarrere les multituds, de persones assedegades de memòries vacacionals úniques i de pingüins assedegats de descans i d’intimitat, i per la carretera van passant els cotxes de la gent que torna cap als hotels, però es respira tranquil·litat; és fosc, el mar a la dreta, a tocar, tranquil; i uns magatzems tancats i silenciosos a l’esquerra; i just quan passem per allà, cada nit, descobrim unes ombres petites entre les roques, moviments que fan saltar alguna alarma en la retina i que et diuen que allí hi ha quelcom; ens ho mirem de lluny, són ells dos, sens dubte. Els dos pingüins, quan es senten segurs, surten de la zona de les roques i travessen corrent fins a la carretera, tenen arbustos per amagar-se, però quasi mai els calen, allà no hi ha ningú, ni ningú esperarà trobar-hi cap pingüí; no tenen barreres que els marquin el camí ni persones que hagin de fer callar la gent i fer-los guardar les càmeres, però tampoc els fa falta, allà ningú els molesta; viuen en el seu món, sense paparazzis ni caixes de fusta; no han de donar explicacions a ningú ni passen sota els compta pingüins instal·lats a la colònia, ja no són nombres. Potser aquesta nit algun gos famèlic o algun gat juganer els descobreixin i els ataquin; és poc probable, però a la vida, si es vol ser lliure, s’han de prendre alguns riscos.

Un cop a la carretera, s’asseguren que no passi cap cotxe i creuen cap a la foscor, desapareixent entre el negre i el verd de les herbes i els arbres; ens els mirem, de lluny, admirant-los; arribem a la carretera, ens assegurem que no passi cap cotxe i creuem cap a la foscor, desapareixent en ella.

MOSQUES NEGRES AL PARADIS

Plovent a bots i barrals, i amb el cel totalment encapotat:

Amb els núvols aixecant-se de bon matí, i la boirina envoltant-ho tot:



O amb el cel destapat i blau, i el sol brillant al màxim:

Milford Sound no decepciona, al contrari, de qualsevol forma que el contemplis i t’hi passegis t'hipnotitza i et fa preguntar-te si allò és real o és tant sols un decorat (molt ben parit); amb els núvols i la boira se t'amaga part del paisatge però té un encant místic inqüestionable, i amb el Sol es perd part de la màgia, però et descobreix les muntanyes nevades dels voltants i els impressionants salts d'aigua per tot arreu.

Endinsar-se amb un vaixell dins del fiord et confirma que allò té 3 dimensions i és real, i et permet conèixer els privilegiats habitants d'aquell racó majestuós: pingüins, dofins, foques,...

El paradís. I les mosques negres (comunament conegudes com a sandflies – i normalment anomenades: fucking sandflies-). Hi ha una llegenda maori que explica que la deesa Hinenuitepo, al veure l'excessiva bellesa del lloc, va crear les mosques negres i les va posar en aquest paratge per a fer que els humans toquessin de peus a terra, i per a que no allarguessin massa l'estada en aquell lloc. M'agraden les llegendes, pel que transmeten de les cultures de les quals provenen, i per que acostumen a ser interessants històries fantàstiques, però fins aquest moment mai m`havia plantejat la veracitat d'una llegenda. El paradís, del qual no marxaries mai; seuries allà mirant-lo i fent mil fotografies. Les mosques negres (fucking sandflies) que un cop et detecten, et rodegen,et piquen, busquen qualsevol forat sense roba o sense repel•lent i et xuclen la sang, t’enutgen i et fan tornar boig. Va fer una bona feina la Hinenuitepo, i tant que la va fer. Avancem l'autobús 3 hores. Passarem la tarda en un poble sense gràcia enlloc de passar-la davant d'aquestes vistes impossibles, però com a mínim no hi haurà les mosques negres. Sempre hi ha d’haver alguna cosa que et recordi que la vida no pot ser tant excessivament meravellosa. Sempre hi ha d'haver el què o el qui que et vol fer tocar de peus a terra.

ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)

Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

MAORI BO, MAORI DOLENT (EL PATERNALISME DEL TERRORISTA)

Semblava que havia de ser un matí qualsevol d'un dia qualsevol del mes de novembre. Els veïns del poble s'havien llevat a l'hora habitual, per anar a treballar, a pescar, al bosc, a l'escola o a passar el dia bevent cerveses i jugant al billar amb els amics. Esmorzaven, anaven a comprar, sortien de casa amb el cotxe o acompanyaven als fills a l’autobús escolar; vaja, com un dia qualsevol. Però els homes de negre van arribar sense avisar i van destarotar les rutines marcades i repetides. Van rodejar el poble amb barricades, van empènyer i insultar, van fer baixar la gent dels cotxes i van entrar a les cases, sense manies ni tacte. Eren com fantasmes, com bèsties d'un altre món, ombres negres sense ulls i sense cor, que corrien i cridaven. Van pujar a l’autobús escolar i el van regirar de dalt a baix, i en van espantar els nens. Van fotografiar a tothom, i se'n van endur alguns veïns. Els homes de negre van arribar sense avisar, com acostumen a fer els homes de negre.

Aquell dia de novembre, del 2007, el poble terroritzat no era al Kurdistan turc, tot i que ho podia haver sigut, ni a Euskadi, Iraq, Afganistan o Colòmbia; era a Aotearoa Nova Zelanda, el muntanyós i meravellós país del sud del Pacífic, que va ser un dels quatre països que van votar en contra de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de les Nacions Unides el mateix 2007; a favor n'hi van votar 143. I el primer país del món a tenir una plena democràcia, els agrada destacar orgullosos; que ho preguntin als maoris d'aquella època si la democràcia era tan fabulosa.

A Aotearoa Nova Zelanda el tema maori no s'amaga; n'hi ha dibuixos a les monedes, referències a tota mena de souvenirs i se'n mantenen els noms als pobles. Molt exòtic tot plegat. També els grans déus d'aquest país, els All Blacks (selecció nacional de rugby) realitza el tradicional Haka maori abans dels partits. Molt macos ells, i molt exòtics. Maoris bons. També hi ha, per tot el país, desenes d'atraccions per a conèixer les tradicions maoris, des de àpats maoris a danses maoris o poblats tradicionals maoris, on hi ha tot de gent disfressada i casetes de cartró pedra on es recrea la forma de vida d'aquesta gent abans que els arribés la colonització, globalització i el benestar i progrés. Els seus tatuatges, la seva roba tradicional, les seves tretes de llengua famoses, els seus tòtems. Molt exòtic tot plegat. Molt, però que molt rentable. Milers i milers i milers de turistes paguen per apropar-se a la vida maori, per disfressar-se i jugar, per una estona, a ser un d'ells (i fotre una pena descomunal, però vaja, cadascú que faci el que li sembli). Tenir un passat així vesteix molt, i dóna molt de joc. Maoris bons. Passat exòtic.

Aquell dia de novembre dels senyors de negre, entre els detinguts maoris hi havia Tame Iti, un personatge de cara tatuada i feina social incansable, un maori polifacètic i mediàtic. N'hi ha clips televisius famosos al país, com el del cop que va escridassar i escopir als peus d'un grup de polítics en el Dia de Waitangi (diada nacional) o l'ocasió en que va disparar contra la bandera nova zelandesa. Dolent, dolent. Maori dolent. D'altres detinguts eren també activistes indígenes (dolents).

L'operació en que se'ls va detenir formava part de la Guerra contra el Terror a Aotearoa NZ, que a darrere dels Estats Units, després els atemptats de l'11-S, va invertir milions de milions de calers en unitats antiterroristes, espionatge, cossos especials, etc. I el punt culminant de tota aquesta lluita contra l'eix del mal va ser aquesta batuda policial, en que s'acusava als detinguts de participar en camps d'entrenament terroristes, ensinistrament amb l'ús de Napalm, preparar atemptats contra George W. Bush i els polítics de NZ més importants,... Victòria de la lluita contra el terror!, proclamaven els responsables polítics i policials; Victòria contra els maoris radicals i violents que volien provocar el caos i el terror al país!, anunciaven els responsables i corrien a difondre els mitjans de masses.

Encara ara s'han de celebrar els judicis a aquells detinguts, que se'ls acusa, a alguns d'ells de tinença d'armes, i a algun altre d'algun tema menor relacionat amb les drogues; i ja està, després de tot el teatre i de les suposades proves definitives, res podia relacionar-los amb activitats terroristes. Tanta pantomima i tanta història del terror simplement (i com és habitual) per provocar més terror; per una banda, als detinguts, familiars i veïns d'aquell poblet, i per l'altra, a la resta dels ciutadans de NZ, que veien com aquell càncer maligne dels extremistes psicòpates se suposava que també havia arribat a casa seva. Ah, per cert, entre els detinguts en aquella operació també hi havia blancs: ecologistes, anarquistes, comunistes,...es veu que tots plegats estaven organitzant aquesta trama terrorista (?!?!?!?!).

El poblet en qüestió està en una zona del país de les que sempre s'havia resistit més a l'ocupació i submissió als europeus . Quan altres tribus acceptaven que els europeus censessin les seves terres i els fessin carreteres (per poder accedir a les riqueses naturals inaccessibles, no pas per a facilitar-los la vida, obviament), els tuhoe (tribu d'aquella zona) s'hi resistien. Quan maoris venien les seves terres als blancs, molts d'ells s'hi resistien i ho boicotejaven. Maoris bons i maoris dolents. Com quan es va firmar el tractat de Waitangi, on naixia Nova Zelanda i desapareixia Aotearoa, on els maoris cedien el país a la corona d'Anglaterra i es posaven a mans dels blancs; alguns van firmar ràpid (maoris bons) i d'altres s'hi van resistir i van seguir lluitant (maoris dolents).

Parlant amb un amic nova zelandès (pakeha, o sigui, blanc), ens deia que el govern s'havia anat sensibilitzant amb els temes maoris, els havia anat tornant terres, propietats, drets, que s'anava introduint a les escoles la seva llengua,...però, que, tot i això, hi havia maoris que no s'integraven ni es volien adaptar; que volien fer la seva, que molts eren alcohòlics i es passaven el dia xumant sense treballar,...maoris dolents i desagraïts.

Per què els occidentals sempre tenim aquest egocentrisme paternalista? Perquè ens sembla que la democràcia parlamentària ha de funcionar a tot arreu? I les fronteres que nosaltres imposem? I el sistema econòmic? Que la nostra forma de vida ha de funcionar a tot arreu, encara que siguin de cultures tan distants? Anem a casa seva, els ho prenem tot, els imposem les nostres normes i la nostra forma de viure, i encara ens n'han de donar les gràcies? Dolents i inadaptats.

Són molts els que es van afanyar a afirmar, després d'aquell assalt al poble de Ruatoki, que allò no tenia res a veure amb els maoris en general, ni amb els tuhoe, ni amb les lluites dels segles passats; que ara Aotearoa NZ era un país content i unit sota una sola bandera, i que els detinguts i personatges com Tame Iti eren casos aïllats, de maoris dolents i radicals.

El passat, passat està, amb tot el seu exotisme i la seva rendibilitat; i a qui no li agradi que no se sorprengui si un matí qualsevol d'un dia qualsevol els senyors de negre li fan una visita.

QUI ANYS PASSA (PETITA CRONICA DELS COMENÇAMENTS I ELS ACABAMENTS)

El vi no és dolent, pels 8 dòlars (5 euros) que ha valgut es deixa beure. Que collons, no tan sols es deixa beure, és bo. Per una nit que se suposa que és especial volíem quelcom especial, ja saps, regalar-te una mica i pagar més; però davant de les ampolles i ampolles de vi desconegut, miro de decidir per l'etiqueta més elegant o original, com si el que dissenya les etiquetes fos el mateix que fa el vi (i tingués la mateixa traça en fer una cosa que l'altra); o potser pel preu, com si el més car fos sempre el més bo. Res, 8 dòlars, i que collons, és bo.

Sonen els Pulp. Som al balconet de la nostra habitació (per una nit que se suposa especial hem decidit deixar el matalàs del cotxe), al fons el Mount Doom i Mordor (del Senyor dels Anells), hem apanyat una mena de moble com a taula i hi hem posat el menjar. Disco 2000. Em fa pensar en el cap d'any del 99, amb el temible efecte 2000 que ens venia a sobre, però, com sempre, després de terroritzar la població, res va passar. Érem amb el Jordi i la Vero, els companys d'acabar (i començar els anys), després de vi, cava, cerveses i algun cubata, esperant que s'acabes el món, però res va passar; i un altre vodka amb taronja. Després d'un o dos anys, també amb ells, després de vi, cava, cerveses i algun cubata, vàrem córrer a un caixer automàtic per treure els primers maleïts euros; aquella alegre joventut.

“La codicia, ha contaminado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de envidia, de rencor, nos ha llevado a la miseria y la matanza. Hemos crecido demasiado deprisa, y de que ha servido? La tecnologia, que proporciona la abundancia, nos ha dejado en la indigencia. Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y vacios. Hemos empezado a pensar, pero hemos dejado de sentir”. Aquestes frases m'hipnotitzen, miro les estrelles que ja han començat a sortir a la vegada que les siluetes dels volcans llunyans han començat a marxar. “No salgas de la manada; calla y traga. Saber que facturas debes. Saber que facturas pagas. Si apagas el televisor no hay otro entretenimiento, y el silencio entre dos se hace violento” “-Vols una mica d'hummus?””- Sí, merci”. “-No està malament el vi, no? Es força bo, per ser de 8 dòlars”. “Mi gobierno, es otro ejemplo de cinismo, un partido socialista que no practica el socialismo. Donde está el ideal de ayudar? Hay que pagar hasta por respirar. Busca otro planeta al que emigrar”. Les cançons del Nach m'emocionen, les seves melodies i ritmes, i les veritats com temples que canta; és d'aquells moments en que desitjaries que tothom sentís aquella cançó i que provoqués els mateixos sentiments en tothom, que no tan sols fos la teva banda sonora, sinó la d'amics, familiars i coneguts i que tothom s'emocionés i enrabiés de la mateixa manera. Una mica més de vi.

“Happy New Yeaaarrrr!!!”. Pel carrer passen un grup de mosses jovenetes i rossetes, amb una torradera inversament proporcional al tamany dels seus vestidets, que, amb la fresca que fa, poc les deu arropar, però ja les abriga prou el mam (o com mínim els en dóna la sensació). Desapareixen carrer avall fent esses i amb una estrident felicitat a sobre que els desapareixerà tant aviat com es posin al llit. “Moc moc” un cotxe que ve de cara amb dos maoris jovenets els toca la botzina “Haapyyy new yeaaaarrrr”; per un dia sembla que tothom va a la de una, celebrar un canvi en el calendari i emborratxar-se com rates.

Sonen les tristes guitarres de la cançó del soldat destrossat per la guerra, One. Em transporta a la fosca (i freak) època heavy i aquells primers caps d'any a la Pobla, territori heavy llavors; com canvien els temps. “oh, please god wake me!!!”. Garatge del Gute i ben contents cap al Pruden's a ballar (o pulular o mirar d'aguantar-se dret) fins que sortís el sol.

Una mica de pa amb tomaquet amb formatge parmesà i un glop del vi barat, però cada cop més bo, i decideixo passar unes quantes cançons per escoltar BYOB (Bring Your Own Bomb) dels System of a Down, perquè hem recorda a l'últim cap d'any a Catalunya, al Golden de Calella, un garito heavy després de tants anys. Uns altres que diuen veritats com temples, els armenis System of a Down, amb ràbia i sentiment, i que em fan desitjar l'impossible pel 2011; amb l'optimisme que proporciona una ampolla d'un vi autralià de preu decent i alguna cerveseta a l'aperitiu, penso que realment un altre món és posible. “el odio de los hombres pasará, y los gobernantes moriran, y el poder que le quitaron al pueblo, volverá al pueblo”, ja m'agradaria ja, Nach, però no crec que això passi al 2011, ni, desafortunadament, al 2111.

I entre cançons, reflexions, riures i llesques amb pate i/o hummus, ja hem arribat a l'any nou, abans que la resta del món. Focs artificials i Happy New Years. Es hora de retirar, l'última cançó en sonar és dels Dire Straits. Brothers in Arms, em transmet sentiments contradictoris; m'agrada, i em relaxo escoltant-la, però això te quelcom que em preocupa; sempre havia trobat el grup del Mark Knofler summament aborrit, i ara fa poques setmanes que disfruto escoltant-los, i fins i tot me'ls poso. Merda, m'estic fent gran.

TE WHAKAREWAREWATANGAOTEOPETAUAAWAHIAO (PRIMERS PASSOS PER AOTEAROA)

El llarg núvol blanc. Es el que significa Aotearoa, el nom que va posar a les illes el primer home que hi va arribar fa uns mil anys. El llarg núvol blanc. Sembla que quan va arribar aquell primer intrèpid explorador, provinent d'alguna illa de Polinèsia, el primer a posar els peus en aquests fèrtils territoris, devia estar tot cobert d'una espessa capa de núvols, com ara; devia tenir el mateix malastruc que nosaltres amb el temps. En aquella època no devien dir pecats, perquè sinó segur que li hauria posat a les illes el mateix nom que li posaria jo: El putu llarg núvol blanc.

Núvol interminable que fa dies que ens cobreix i ens ruixa contínuament, amb mala bava diria, aconseguint que, en certs moments puntuals, aconsegueixi fer-te sentir miserable; ser en un càmping mig inundat, amb el calçat xop i l'impermeable més moll per dins que per fora...pot haver-hi quelcom més penós? La parella de la tenda del costat han quedat completament annegats i amb tota la roba absolutament enxopida, i una familiada amb 5 canalles que, després d'estar dos hores sota cobert, amb tota la logística, impermeables, calçat, plors i rebequeries vàries,...just en el segon exacte en que són posant el primer peu a fora, cau un xàfec sota el qual no s'hi posarien ni els agosarats enrotllats de Jackass; sí, és pot ser més miserable, no ens queixem.

Pluja i pluja, aigua i aigua. Humitat de dalt a baix, per dins i per fora. Correm sota el xàfec per abastir-nos de queviures en un supermercat i, de refiló, veiem, a la paret d'una església, un gran cartell que resa PRAY FOR RAIN.......!&%!!!!....la ràbia i mala hòstia evapora tota l'aigua que embolcalla el meu cos i l'anarquista que tots duem a dins desperta de sobte suplicant-me que cremi l'església, i ho faria, i tant!, però que algú que no és ni capaç d'encendre una barbacoa hagi de rostir un edifici de formigó, i sota aquell aiguat, és poc pràctic. Pray for Rain, sembla que el senyor d'allà dalt sí que ha escoltat aquestes pregàries, el molt cabró; no com tots aquells clàssics de pau i amor o que els negrets de Africa no passin més gana, que li entren per una orella i li surten per l'altre.

Aotearoa. El núvol que va donar nom al país fa tants segles, fins que l'home blanc va fer acte de presència, tant gentil i dialogant com sempre, i ho van batejar com a New Zealand, es van fer (gentil i dialogantment) amb les terres, i ho van convertir en una altra Anglaterra, amb les esglésies i els pubs, les carreteres asfaltades, els Subways i la sobreexplotació turística. Ja li poden canviar el nom per New Backpackerland, que ja us puc assegurar que de backpackers ni ha molts més que no pas foques.

Ah, però els maoris no eren els primers, ni els que van pillar més fort. Els pobres kiwis, l'estrambòtic ocell, s'entén, no la fruita, que a la vista que no hi havia ni un sol mamífer ni cap depredador en tot el territori, no tenen ales, i, per tant, no volen; però van arribar els homes, i amb ells els gossos, els gats, les rates,...i els pobres kiwis les estan passant magres (en els llibres de les 100 coses que s'han de fer abans de morir s'hauria d'incloure veure l'atac d'un kiwi a una persona, a base de puntades de peu i cops de cul, no té preu, nosaltres ho hem vist).

Ruixats i el putu llarg núvol. Aprofitem per anar a veure coves (passar en una barqueta per una cova amb milions de glowworms -tipus cuca de llum- tampoc té preu) i visitar la zona de Rotorua, amb bassals de fang bullint, estancs d'aigua fumejant, guèisers que surten a pressió de sota terra, fumeres que surten d'aquí i d'allà...amb tot el que hi ha a sota terra, algun dia ha de fotre un bon pet (i si fos possible de veure-ho i fer-ne fotos, sense prendre mal, no em faria res ser-hi).

Trec el cap del cotxe que ens fa de casa i miro el cel, després de dies es tornen a veure les estrelles, com deien els Kortatu: mañana sol, y buen tiempo.

Un parell de notes:
-La llarguíssima paraula que dóna títol a l’escrit significa: el lloc de reunió pels que anaven a lluitar a Wahiao; més que per sentit històric o cultural, l’he inclòs al títol perquè em feia gràcia fer-ho, ni més ni menys (per cert, hi ha un poble amb un nom de més de 90 lletres)

-Nova Zelanda surt d’una sequera molt bèstia, amb restriccions d’aigua, focs i tal, per la qual cosa s’entén que els creients resessin per que s’acabés i ens n’ alegrem plenament pel país, però bé, amb l’egocentrisme propi dels humans, que us diré, ens va fer ràbia.