Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turquia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Turquia. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 d’octubre del 2011

LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.

divendres, 21 de gener del 2011

ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)


Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

dissabte, 24 de juliol del 2010

ARARAT, NEU I POLVORA



Any 2008 (diria que a finals de novembre), Dogubayazit (Kurdistan turc)



Fa molt fred, molt; no només per la temperatura, que és baixíssima, sinó també per la sensació que transmet el que ens envolta: cases baixes, carrers deserts, la llum del Sol baixant i fent-se evident que no serà substituïda per la llum dels fanals, soroll de trets a la llunyania, un immens paisatge lunar, pelat i gris però perfecte i, al fons, el Mont Ararat, aixecant-se solemne, entre els núvols, amb la cima nevada. Fa molta estona que ens el mirem, mans a les butxaques i vapor sortint de les nostres boques, però no podem marxar, per la seva imponència, la seva bellesa, les històries bíbliques relatant l’aterratge de Noé en aquell cim, les històries que allà han transcorregut, d’armenis, kurds, turcs, iranis,... Es fa la foscor total, desapareix la muntanya i la neu, resta el fred i els trets.



Any 2005 (principis de tardor), Jerusalem



Aquell mapa és diferent a tots els que hem vist els últims dies. Els mapes d’Israel i Palestina són a tot arreu, i ens els hem estudiat i repassat, per entendre la història i planejar els pròxims dies; però aquell mapa, plantat en les parets d’uns carrerons de la ciutat vella de Jerusalem, no l’havíem vist mai: parla sobre un genocidi d’una gent anomenats armenis, de centenars de milers d’ells, a partir de l’any 1915; al mapa hi ha llocs marcats i denuncia que d’aquest genocidi tant brutal, el primer del segle XX, ningú en parla ni en sap res. Es veritat, nosaltres, interessats en política i història, en aquest moment el desconeixem totalment.



Any 2009 (principis de desembre), Gaziantep (Kurdistan turc)





En pocs dies agafem el vol de tornada a Barcelona, deixant endarrere un parell de mesos de passejada per varis països musulmans, intensos i enriquidors. Som a Gaziantep (la gloriosa Antep), a Turquia, a la seva fortalesa, on hi ha una exposició sobre la resistència d’aquesta (gloriosa) ciutat després de la Primera Guerra Mundial, en que l’Imperi Otomà (predecessor de Turquia) formava part del bàndol perdedor i els aliats van ocupar-ho per repartir-se el pastís; la resistència va ser força fructífera, sota les ordres d’Attaturk, i, tot i que l’Imperi Otomà va quedar força empetitit, els turcs van guanyar molt més del que se suposava que els pertocaria; però bé, si parlem aquí de l’exposició no és per parlar de les gestes d’Attaturk, sinó perquè en la major part de plafons es fa menció als armenis, sempre com a enemics declarats dels turcs, com a traïdors, provocadors, col·laboracionistes, causants de molts mals de la població turca,...blablabla...dolentíssims. Els turcs mai han admès el genocidi armeni (el sol fet de mencionar-ho ja et portarà problemes judicials, com li va passar al Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que per mencionar el milió d’armenis i milers de kurds morts, va ser jutjat per insultar Turquia), però, per si un cas, sembla que deixen clar que, si algun cop realment els va passar quelcom dolent, és perquè s´ho mereixeren.




Estiu de 2010, Koh Tao



“Ararat” d’Atom Egoyan, la primera pel·lícula que veiem que fa referència al genocidi armeni, ens torna a portar al tema al cap, un tema que havíem tornat a oblidar, com la major part de la humanitat (bé, la major part de la humanitat no es pot dir que l’hagi oblidat, perquè mai l’ha conegut). D’una forma molt intel·ligent es barregen èpoques i personatges per donar difusió a aquest tema, amb el mont Ararat i el pintor Gorky com a puntals simbòlics: les matances de pobles sencers, violacions, marxes de la mort,...un genocidi amb majúscules (es calcula que un milió i mig d’armenis van morir durant aquests anys); i la censura i negació de Turquia, encara ara. Hi ha escenes punyets, potser demagògiques, però, a vegades, si no es crida molt fort, ningú et sent.




En la pel·lícula apareix Charles Aznavour, un dels cantants més famosos de la cançó francesa (tot i que, haig d’admetre que fins que un company francès no ens va parlar d’ell, en relació a la causa armènia, i després varem descobrir que era un dels actors principals del film, no em sonava de res), de família armènia i un dels personatges públics que ha reivindicat durant tota la seva vida, el genocidi (gràcies al qual, una gran part de la població francesa en té coneixement); i també hi ha un homenatge a uns altres ambaixadors de la massacre, també dins del món de la música, tot i que en un marc molt diferent; americans d’origen armeni que també han fet arribar el tema a milers de persones, els System of a Down, dels quals apareix, de fons, un fragment de la seva contundent cançó PLUCK:





“A whole race Genocide
Taken away all of our pride,
A Whole race Genocide
Taken away, watch them all fall down.
Revolution, the only solution
The armed response of an entire nation
Revolution, the only solution
We have teken all your shit, now it’s time for restitution.
Recognition, Restoration, Reparation”

dilluns, 7 de desembre del 2009

CABÒRIES D'UN ISTANBULITA EFÍMER (sobre el retrobament, la dignitat, el canvi i l’enyorança)

Istanbul revisitat

Passejar com un més; sense la pressió de fer fotos, sense haver d’arrossegar l’engorrosa guia ni els delatadors mapes, i sense la llista de coses que s’han de fer per collons si visites aquella ciutat. Com si fóssim passejant per Barcelona per mil·lèsim cop, saben on aniràs a parar si gires aquella cantonada o et poses per aquell túnel subterrani.

En la nostra visita anterior a Istanbul ja la varem situar en el més alt del nostre podi de les millors ciutats, i ara, 1 any més tard i unes quantes ciutats visitades més, ens reafirmem en la posició, per pallissa, de la número 1. Re-re-re-re-remeravellant-nos davant d’Aya Sofia i la Mesquita Blava, fent un te en un banc mentre endevinem de quin país són els pelegrins que hi acudeixen, i encardant-nos sense pietat dels grups de turistes organitzats amb els seus barrets “tradicionals” (algú ha vist mai cap turc que el porti en la vida diària?), perdent-nos pels deteriorats carrerons de Fener, amb la seva roba estesa en cordes que van d’una casa de taronja decadent a la del davant, de vermell humitejat, dirigint-nos als animats carrers de Kadikoy travessant el Bósfor o observant el més fashion a Beyoglu. Com un istanbulita (o istanbulí, istanbulià, constantinoplí o el que sigui) més.

I Turquia va...

Llegim a la premsa local (en la poca que està en anglès, afí al govern) sobre els grans passos que està fent el govern d’Erdogan (de l’AKP, musulmans moderats) per apropar-se a la democràcia real i, així, mirar d’apropar-se més a Europa. Es prometen molt avenços en els camps dels drets humans (com la llibertat d’expressió) i parlen, per primera vegada, de solucionar pacíficament el conflicte kurd; es van veient alguns gestos, com el fet de permetre que es posin senyals de trànsit en turc i kurd (l’ús del kurd escrit en coses oficials!, impensable fins fa poc). Els kurds ho segueixen amb interès però, evidentment, també amb escepticisme.

Mentre, les condicions carceràries d’Ocalan (líder del PKK condemnat a cadena perpètua) empitjoren, portant a manifestacions de protesta i disturbis en moltes poblacions del sud-est.

I mentre, en ciutats i pobles, els nacionalistes turcs més acèrrims ataquen i apallissen, amb impunitat, a kurds i membres del seu partit més important (DTP).

A més, va sortint merda en el judici a la organització colpista i terrorista d’Ergenekon, suposadament formada per personatges de primera línea (militars, periodistes, acadèmics,...) seculars i nacionalistes turcs, que intentaven tombar a l’actual govern, van sortint altres plans i intents colpistes dels militars.

Veurem si finalment Turquia avança cap a una democràcia real o si els kemalistes (seguidors dels principis del “creador” de la pàtria turca, Attaturk, basats principalment en el secularisme radical i el nacionalisme exacerbat) ho poden impedir.

La nostra dignitat, des de la distància.

En les ullades quasi obligatòries al ja quasi imprescindible facebook, descobrim una polèmica sobre un tema que, a l’estranger estant, desconeixem (a Al-Jazeera no en diuen res), sobre la dignitat dels catalans. Furguem una miqueta, no massa, per no tornar a casa, ni que sigui de ment, de forma prematura, i ens indignem. Sembla que a pocs dies dels referèndums per a la independència, ha sorgit, de forma orquestrada, en molts mitjans (alguns d’ells conegudament nacionalistes, però no precisament del català), un manifest en defensa aferrissada de l’estatutot (o estatutet, depenent de la connotació que li vulguem donar) i que ho lliga amb la Dignitat de Catalunya. Mare de Déu, si aquest estatut de pacotilla i defensat per gent com el Montilla representa la nostra dignitat, no diu massa al nostre favor.

Mirem de no aprofundir massa més en el tema per no amargar-nos el viatge, però fins i tot la nostra ex-gata, analfabeta i poc cultivada en el que política refereix, s’haurà adonat que aquesta xarlotadeta va destinada a que la nostra gran fita com a poble no sigui el dret a decidir el que volem ser, sinó aquest estatut (ot/et), que si finalment s’aconsegueix resultara que haurà estat fruit d’una lluita a mort de l’ossat poble català, que ho celebrarà com una victòria històrica, i haurà de callar durant trenta anys més.

Un altre Nadal estrany

Un dia de mitjans de desembre de l’any passat érem fent unes cerveses amb uns amics gal·lesos en un bar d’un poblet de l’illa de Borneo, quan, de sobte, pel carrer va aparèixer una processó de xinesos disfressats d’àngels (amb ales a l’esquena) i fanalets, cantant nadales. La primera reacció va ser de riure per l’alt grau d'esperpent i ridícul del gag (banyat amb les Tigers que ens havíem begut fins aquell moment, que ho feien encara més graciós), però ràpidament ens va envair una estranya sensació d’enyorança. La calor, la llunyania de casa i el descobriment de coses noves i exòtiques cada dia, ens havien fet oblidar el Nadal, però aquesta estrambòtica desfilada ens havia disparat l’estranyesa melangiosa del primer Nadal fora de casa.

Fa un parell de dies, en un avió van sonar nadales, entonades en ensucradíssim i repelent falset, i ens va tornar a remoure aquell esperit de Nadal (del qual racionalment reneguem però que sentimentalment portem a dins, potser encara per les intenses vivències infantils d’aquelles dates), recordant-nos que aquest serà el segon Nadal sense família ni cagatiós ni galets amb pilota.

dissabte, 1 de novembre del 2008

BLOGSPOT CENSURAT A TURQUIA

El passat dia 20 vem escriure el text sobre el Kurdistan i els disturbis a Diyarbakir, i vem penjar les fotos corresponents. Al cap d'un parell de dies ens vem connectar i vem veure que, despres d'haver funcionat tot el viatge, el nostre blog estava censurat, i per ordre d'un jutjat de Diyarbakir!!! Vem pensar que debien tenir algun sistema automatic que detectava certes paraules en llocs web tant vulnerables com el Blogspot.


Despres ens vem enterar que just el dia 20 un Jutjat de Diyarbakir havia donat l'ordre de tancar tots els Blogspots per tema de pirateig de partits de futbol. No em direu que no es casualitat!!


De moment han aixecat cautelarment la censura, pero si tot va be dema serem a Iran i us podrem narrar les nostres aventures i desventures d'aquests ultims dies; i les sensacions en el primer contacte amb Persia.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

ELS DOS KURDISTANS

Aquest mati ja teniem pensat una mica per on aniria l'escrit del blog, voliem comentar que passejant per Diyarbakir, la capital del Kurdi turc, quasi res fa evident el conflicte: no hi ha pintades politiques ni cartells, no hi ha banderes kurdes enlloc,...nomes la roba de la gent gran (forces homes porten el mocador "palesti") et fa present que et trobes a una zona "diferent" de Turquia. Tot aixo es deu a la fortissima repressio que han patit sempre i segueixen patint, una repressio que ha volgut eliminar i negar el problema d'una forma brutal.

Vem arribar a quarts de cinc del mati despres d'un viatge d'autobus molt tranquil, sense ni que tan sols ens pares cap control policial a mitja nit (cosa que si que havia passat en altres zones mes turistiques de Turquia), vem esperar a la otogar (estacio d'autobusos) que es fes de dia i a l'anar cap al centre, amb els ulls encara enlleganyats vem tenir la primera imatge que ens recordava que estavem en un lloc en conflicte: una tanqueta de la policia voltant pels carrers. Pero apart d'aixo res, no passa com a Hebron o Belfast on les evidencies son constants.

Al començar a coneixer gent, et van explicant la situacio: que si la germana de 18 anys d'una estava a la preso per haver tret una bandera kurda en una mani, l'altre que a la mili li havia tocat anar a lluitar contra el PKK, que molts kurds anaven tornant de la resta de Turquia per la marginacio i violencia que reben, la pobresa (evident) comparat amb la resta de Turquia per la falta d'ınversions a la zona (tot i les promeses de l'actual Primer Ministre, que li va fer esgarrapar forces vots),... Tambe hem pogut entrevistar l'assessor del president del DTP (partit kurd amb una vintena de diputats al Parlament turc pero que ara esta apunt de ser ilegalitzat) i que ens poses al dia de tota la situacio.

D'aixo voliem parlar en l'escrit d'avui, dels dos Kurdistans, del que veus i del que trobes rascant una mica i xerrant amb la gent. Pero aquest mati hem pogut viure, tambe, l'altre Kurdistan i veure'l reivindicarse: el Primer Ministre Turc es a Diyarbakir, i com a protesta les botigues (la majoria, pel que hem pogut veure) restaven tancades; files d'una desena de motos amb dos polis cada una -ametralladora en ma- rondant pels carrers, tanquetes, helicopters, secretes amb porres,...Al final s'ha ben liat i hem pogut veure els nens i xavalets tirant pedres a les tanquetes i als autocars de policia,...Tot un espectacle.

Apart d'aixo, pel que fa al turisme pur i dur, hem visitat varies poblacions amb molt encant i que valen molt la pena: Mardin i Hasankeyf, aquesta ultima es una poblacio enfilada en unes penyes a la vora del riu Tigris on la gent ha viscut a les coves (i encara n'hi ha alguns que hi viuen), amb ruines força espectaculars d'un pont, castell,...Una visita imprescindible, i mes tenint en compte que en uns anys tota aquesta zona sera inundada i tot aquesta riquesa historica i tot aquest encant es perdra per sempre.

Dema anem cap al Nemrut Dagi, a tornar a fer els guiris i deixar la politica endarrera.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

UN PARELL DE CONTES


1. DE LA FLAMA QUE MAI S'APAGA

Hi havia una vegada un heroi que, despres de moltes desventures amb les quals no us avorrirem, cavalgant el seu cavall alat, Pegassus, va vencer el temible monstre Quimera, el qual va entaforar sota terra al Mont Olimps pero, tot i que estigues mort i enterrat, mai va deixar de treure foc per la boca, el qual sortia a l'exterior.

Aquesta es una llegenda que junt amb moltes altres explicacions divines i mitologiques intentaven explicar com podia ser que de la montanya sortissin flames que no s'apaguessin mai; i la veritat es que no es d'estranyar, perque inclus ara, a l'epoca en que estem i tot el que hem vist, quan pujant la montanya et trobes amb totes aquelles flames que surten del terra en una vintena de punts i que mai s'apaguen, no t'ho acabes de creure i t'ho mires i remires i, fins i tot, com a minim en el nostre cas, remenetes i curiosos empedreits, vem apagar varies d'aquestes flames amb aigua (mentre l'Anna anava remugant que alla i posaven brases i que era un timo) per veure com al cap d'uns segons la flama tornava a apareixer. Increible. Evidentment te la seva rao cientifica, pero a vegades agrada deixarse portar per la magia i la llegenda, i mes en un cas com aquest, origen de la flama olimpica (que mai s'apaga; be, a no ser que li fotin canya amb extintors els Free Tibets).

İ el punt de partida per la nostra expedicio mitologica, uns campaments de casetes a sobre els arbres on vem dormır, en mig del bosc i al costat de les ruines d'Olimpos. Visca el xavolisme motxileru!!!

2. DE LES XEMENEİES DE LES FADES

L'arribada a Goreme a la posta de Sol es impactant, no t'ho acabes de creure...mentre fas carreres, motxilots a l'esquena, amb altres parelles de guiris per aconseguir els pocs llits que hi queden, et vas mirant totes aquelles roques tant estranyes, moltes d'elles amb portes i finestres i roba estesa i fins i tot, com no, alguna bandera turca.

Un cop situats ens hem passat dies voltant per aquests paratges, fregantnos els ulls de tant en tant per assegurarnos que el que veiem era real i no estava causat per la falta d'embutits de la Plana, de Cerveses Estrella i de sentir El Canto del Loco per tot arreu. A moments et sembla que t'han de sortir Hobbits, o la familia adoptiva del Luke Skywalker, o Barrufets, o els han de sortit cames a aquestes roques i s'han de posar a caminar...o, ja entrada la nit, veient totes aquelles formes fantasmagoriques retallant el cel, ens oblidavem dels Hobbits i ens anavem girant pensant que no ens sortis algu tipus els fills de sa mare (en perdo) de "Las colinas tienen ojos". Tot plegat es com passejarse per un decorat del Tim Burton. Podeu mirar les fotos, pero no fan cap mena de justicia.

I les expedicions a aquests decorats impossibles i naturals, les feiem a partir d'una casa en la cova, regentada per un solitari entranyable i curios, amb el seu barret de cowboy, la seva ampolla de Raki i els seus coloms entrenats.

EXTRA: UN PETIT CONTE PER NO DORMİR

Despres d'una nit de viatge avui hem arribat a Erzurum, ciutat cap al nord on en teoria fa un fred que pela (ja haviem pressupostat unes samarretes Damart i uns calçotets llargs de padri) pero per la qual ens hem passejat tot el dia en maniga curta, a la qual hem vingut per a arreglar el tema del visat d'Iran; en teoria en aquest consolat el visat te'l donen al moment, a diferencia de les altres ambaixades (Madrıd, Istambul, Ankara,...) on els tramits son costosos i les denegacions de visat massa comunes, pero ens hem trobat amb un pallu sorrut i sec que desde darrera d'una finestreta minuscula ens demanava tot una serie de requisits (ingres a un banc, fotos de l'Anna tapada - a Madrid ens van dir que no calia-, fotocopies dels passaports,...) que hem aconseguit despres de tota una gincama per la ciutat per a que el burocrata dels ous ens faci (be, hem faci a mi que soc el mascle de la casa) un interrogatori extensiu i excessıu, i despres dels nervis ens digui que tornem d'aqui 10 dies (minim) per veure si ens el donen o no! Ara a canviar tota la ruta i tornar cap aqui d'aqui uns dies a veure que passa (i aixo que havia passat pel barber i tot, que ja anava força pollosot i volia causar bona impressio...per cert, el barbers aqui passen un encenedor per les orelles per a eliminarne els pels! sempre es veuen -i es pateixen en carn propia- coses noves).

De moment dema disfrutarem d'aquesta curiosa i conservadora ciutat (molts xadors) entre estepes i montanyes nevades i a la nit ens encaminarem cap al Kurdistan turc.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

PEL MEDİTERRANI TURC (O COM FER RAFTING EN GOLONDRINA)


Ahir ja ens van advertir que avui el dia seria "windy" i que per aixo no farien la sortida en kayak; i aquest mati, quan em sortit amb la barca del port de Kas (amb s trencada, que sona sh), ja feia força vent i ens moviem mes del compte. Despres el dia ha estat de conya i el mar molt calmat: banyets en raconades brutals, navegant entre els pilons d'illes que hi ha davant de la costa (unes turques i d'altres gregues), visita a l'aillat poble de Simena i la seva impressionant fortalesa i necropolis licia, passada per sobre de la "Ciutat Submergida de Kekova" que és una ciutat bizantina que es va enfonsar al s.II per terratremols i de la qual veus ruines fora de l'aiguıa i que surten del mar, i pel fons de vidre de la barca pots anar veient anfores que han quedat sota el mar,...Pero a la tornada el mar ha començat a agafar mala ostia de la bona i la cosa no ha tingut preu: xisclets, riures histerics i somriures de complicitat angoixada, esquitxades per aqui i per alla,...realment magnific; en rafting seria un 6-7, pero no se com van les graduacions en tema golondrines.

Apart d'aquesta batalleta, aquests dies ens han anat molt be: vem estar a Pamukkale (ja debieu veure les fotos), on hi ha les ruines de Hierapolis i les espectaculars i surrealistes piscines naturals de Traverti, tambe anomenat el Castell de Coto. I despres ens vem encaminar cap al sud, en busca de la platjeta ı els alicients d'aquest trosset del Mediterrani otoma: primera parada a Fethiye, un lloc que tot i força turistic te el seu encant ı es un bon punt de partida per visitar varis llocs interessants com el "poble fantasma" de Kayakoy, que es una poblacio que en els intercanvis entre els musulmans que van vindre de Grecia a Turquia i els cristians que van marxar a Grecia va quedar buit, deixant unes 2000 cases buides, ara moltes d'elles en ruines i que crea un paisatge força trist i surreal; i l'altra visita que vem fer desde Fethiye va ser una turistada: ruta en barca per les 12 illes (que en realitat son 11 i pares a 5), paisatges maquissims i banyets en llocs bastant paradisiacs, tot i que hi sobraven les altres 50 persones de la nostra barca i l'altra desena de barques amb les corresponents desenes de guirots (i aixo que es temporada baixa!), pero no cal dir que a la salut d'aquestes manades de turistes ens vem fer uns bons farts de riure (un grup de turcs fashionetis ballant musica turca amb un grup d'angleses cincuentones entrades en carns, a la coberta de la barca, no cal dir que no te preu).

I res, tot i que no portem masses dies al pais ja ens anem fent una mica d'idea del que hi ha, tant pel que veiem com pel que llegim a llibres i diaris, com, sobretot per la gent que coneixem, com la familia de classe mıtja que erns va recollir fent autoestop i que pel contents que estaven sembla mes que els haviem fet el favor nosaltres a ells que no al reves, com va ser; o els turcs mes ruralissims amb que topes als busos de linea, amb moltes ganes de parlar i riure amb tu pero com que, logicament, no parlen ni una paraula d'angles, la cosa es converteix en una marato de senyes dificilment compreses, riures complaents i, sobretot, molt bones intencions.

A l'anar viatjant t'adones que l'excepcio no es que en un pais o altre la gent siguin bellissimes persones, desinteressats i generosissims, sino que del que t'adones es que la verdadera excepcio es la fredor i rancietat occidental.

dilluns, 29 de setembre del 2008

ÇANAKKALE, EN ZONA DE GUERRA


El dia es plujos i el port exageradament solitari; la travessa de l'estret de Dardanels a bord d'un ferry carregat d'autocars, cotxes, bicicletes i algun burro que arrossega un carro, massa tranquila i amb un toc depriment, i l'arribada, tot i que el lloc sigui mes gran i menys estetic, et transmet la sensacio de les arribades a Formentera. No hi ha res que et faci evident que en aquesta zona s'hagin dut a terme dos de les batalles mes sagnants i llargues de la historia.

La batalla de Gallipoli de la Primera Guerra Mundial, inmortalitzada al cine amb un personatge d'indubtable talent actoral com es Mel Gibson; i l'altre, la batalla de Troia. Hem arribat aqui amb l'intencio de visitar els dos llocs, pero en vistes a la clatellada que t'endinyen per fer-te un tour pels camps de batalla (per molt que et passin la pelicula del Gibson com a valor afegit), hem optat per visitar dema al mati les ruines de Troia, ja que tot i que no siguem massa aficionats a l'arqueologia ni l'historia classica, n'has sentit a parar tant que fa gracia de passejar-t'hi, i a la nit agafem un autocar cap a Denizli per a passar un parell de dies a Pammukale i despres baixar fins a la costa, a veure si trobem mes bon temps i podem fer alguna capbussadeta.

Per cert, no cal dir que ens ha costat fer el pas de marxar d'İstambul, ja que es impressionant i inacabable; una d'aquelles ciutats, com Jerusalem o Bombay, on no ens faria res passar-hi una bona temporada. A mes, l'afegito d'haver coincidit amb els ultims dies de Ramada amb totes les festes a la posta de sol, repartiment de sopar pels carrers a tothom, fonts rajant suc de cirera, homes i dones convidantnos a participar amb ells, donant-nos dolços, regalant-nos el Cora en espanyol... que ens ha fet dubtar de canviar la nostra arraigada i convençuda fe catolica per la musulmana.

dimecres, 24 de setembre del 2008

PRIMERA PARADA, İSTAMBUL

No descobrirem res si diem que Istambul es una barreja d'orient i occident, que marca la frontera entre Asia i Europa,...tot i que tampoc es pot dir que sigui una frontera en el sentit estricte de la paraula, ja que no es una ratlla que separi un continent de l'altre, una forma de viure i de pensar de l'altra, sino que hi es tot barrejat. Es una ciutat increible on trobes mercats i carrerons com els que pots trobar, per exemple, al Marroc, caotics, amb fortes olors d'especies, totes les dones amb el cabell tapat,... i despres, nomes a uns carrers, topes amb els bars mes fashions, les botigues de roba mes pijes i la gent mes extremada.

Aquestes diferencies culturals i religioses es fan mes evidents aquests dies amb el tema del Ramada: mentres hi ha bars on la gent menja desvergonyida i on sembla que la cosa no vagi amb ells, al passejar per llocs com el Gran Bazar t'adones que a la majoria el Ramada els te força consumits i, per sort per nosaltres, ni tan sols ens intenten enxufar les estores o els barrets tipics dels turcs que nomes porten els tipics guiris. Les esteses de gent pels parcs i jardins, fotentse uns bons tiberis a la posta del sol tambe son impressionants.

En aquests dos dies hem tingut temps per voltar força i hem començat per fer el que toca fer, per despres ja pulular per la ciutat sense deures pendents. Les visites a la espectacular Mesquita Blava i a Santa Sofia no defrauden, a la vegada que et provoquen una especie de rebuig a l'inevitable sentiment de pertinença al colectiu guiri, amb les cameres disparant a discrecio, les gorres, la roba de coronel tapıoca, les empentes i els adhesius a la solapa amb el numero de creuer al que pertanyen, que no saps si es per a que els identifiquin si es perden o per a que els timin els venedors d'alfombres, pipes d'aigua i altres xuxeries.