Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!
I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.
En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.
Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.
D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!
Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.
I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.
Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.
I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.
I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.
En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.
Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.
D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!
Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.
I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.
Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.
I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.
