ARARAT, NEU I POLVORA

Any 2008 (diria que a finals de novembre), Dogubayazit (Kurdistan turc)

Fa molt fred, molt; no només per la temperatura, que és baixíssima, sinó també per la sensació que transmet el que ens envolta: cases baixes, carrers deserts, la llum del Sol baixant i fent-se evident que no serà substituïda per la llum dels fanals, soroll de trets a la llunyania, un immens paisatge lunar, pelat i gris però perfecte i, al fons, el Mont Ararat, aixecant-se solemne, entre els núvols, amb la cima nevada. Fa molta estona que ens el mirem, mans a les butxaques i vapor sortint de les nostres boques, però no podem marxar, per la seva imponència, la seva bellesa, les històries bíbliques relatant l’aterratge de Noé en aquell cim, les històries que allà han transcorregut, d’armenis, kurds, turcs, iranis,... Es fa la foscor total, desapareix la muntanya i la neu, resta el fred i els trets.

Any 2005 (principis de tardor), Jerusalem

Aquell mapa és diferent a tots els que hem vist els últims dies. Els mapes d’Israel i Palestina són a tot arreu, i ens els hem estudiat i repassat, per entendre la història i planejar els pròxims dies; però aquell mapa, plantat en les parets d’uns carrerons de la ciutat vella de Jerusalem, no l’havíem vist mai: parla sobre un genocidi d’una gent anomenats armenis, de centenars de milers d’ells, a partir de l’any 1915; al mapa hi ha llocs marcats i denuncia que d’aquest genocidi tant brutal, el primer del segle XX, ningú en parla ni en sap res. Es veritat, nosaltres, interessats en política i història, en aquest moment el desconeixem totalment.

Any 2009 (principis de desembre), Gaziantep (Kurdistan turc)

En pocs dies agafem el vol de tornada a Barcelona, deixant endarrere un parell de mesos de passejada per varis països musulmans, intensos i enriquidors. Som a Gaziantep (la gloriosa Antep), a Turquia, a la seva fortalesa, on hi ha una exposició sobre la resistència d’aquesta (gloriosa) ciutat després de la Primera Guerra Mundial, en que l’Imperi Otomà (predecessor de Turquia) formava part del bàndol perdedor i els aliats van ocupar-ho per repartir-se el pastís; la resistència va ser força fructífera, sota les ordres d’Attaturk, i, tot i que l’Imperi Otomà va quedar força empetitit, els turcs van guanyar molt més del que se suposava que els pertocaria; però bé, si parlem aquí de l’exposició no és per parlar de les gestes d’Attaturk, sinó perquè en la major part de plafons es fa menció als armenis, sempre com a enemics declarats dels turcs, com a traïdors, provocadors, col·laboracionistes, causants de molts mals de la població turca,...blablabla...dolentíssims. Els turcs mai han admès el genocidi armeni (el sol fet de mencionar-ho ja et portarà problemes judicials, com li va passar al Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que per mencionar el milió d’armenis i milers de kurds morts, va ser jutjat per insultar Turquia), però, per si un cas, sembla que deixen clar que, si algun cop realment els va passar quelcom dolent, és perquè s´ho mereixeren.

Estiu de 2010, Koh Tao

“Ararat” d’Atom Egoyan, la primera pel·lícula que veiem que fa referència al genocidi armeni, ens torna a portar al tema al cap, un tema que havíem tornat a oblidar, com la major part de la humanitat (bé, la major part de la humanitat no es pot dir que l’hagi oblidat, perquè mai l’ha conegut). D’una forma molt intel·ligent es barregen èpoques i personatges per donar difusió a aquest tema, amb el mont Ararat i el pintor Gorky com a puntals simbòlics: les matances de pobles sencers, violacions, marxes de la mort,...un genocidi amb majúscules (es calcula que un milió i mig d’armenis van morir durant aquests anys); i la censura i negació de Turquia, encara ara. Hi ha escenes punyets, potser demagògiques, però, a vegades, si no es crida molt fort, ningú et sent.

En la pel·lícula apareix Charles Aznavour, un dels cantants més famosos de la cançó francesa (tot i que, haig d’admetre que fins que un company francès no ens va parlar d’ell, en relació a la causa armènia, i després varem descobrir que era un dels actors principals del film, no em sonava de res), de família armènia i un dels personatges públics que ha reivindicat durant tota la seva vida, el genocidi (gràcies al qual, una gran part de la població francesa en té coneixement); i també hi ha un homenatge a uns altres ambaixadors de la massacre, també dins del món de la música, tot i que en un marc molt diferent; americans d’origen armeni que també han fet arribar el tema a milers de persones, els System of a Down, dels quals apareix, de fons, un fragment de la seva contundent cançó PLUCK:

“A whole race Genocide
Taken away all of our pride,
A Whole race Genocide
Taken away, watch them all fall down.
Revolution, the only solution
The armed response of an entire nation
Revolution, the only solution
We have teken all your shit, now it’s time for restitution.
Recognition, Restoration, Reparation”

BENVINGUTS A L'ALTRE IRAQ (AMÈRICA BENEEIXI EL KURDISTAN)

"Mosul". Ho hem sentit bé? Ho hem sentit bé, la paraula que surt de la boca del conductor del nostre taxi compartit, dirigint-se al soldat del checkpoint, és claríssima. M-O-S-U-L. No ens mirem, seria el previsible, el lògic; mirar-nos amb cara de circumstàncies mentre l'adrenalina comença a córrer i els fotogrames de tota la nostra vida es comencen a ordenar per a ser vistos en un minut. Mirem a fora i el que veiem sembla que referma el que temem: un checkpoint que sembla una fortalesa , una bandera d'Iraq en una casa, i els cartells: Mosul a 23 Km...i restant. Ara sí que ens mirem, i els nervis ens fan riure com gilipolles.

Però als pocs quilometres agafem un trencat a l'esquerra. Arbil. Reapareixen les banderes del Kurdistan (l’únic) oficial. Uf. Som a la Regió Autònoma Kurda d'Iraq. Som a casa, i segurs. Per la finestreta veiem, entre els ex-peshmergues (guerrillers) convertits en soldats, un robocop yanki, amb un cos i una armamentística que pensàvem només existia a les pel·lícules, els companys de viatge se'n foten, i nosaltres riem, relaxadíssims.

Aquesta regió és un món a part dins d'Iraq, realment sembla un altre país (algun dia ho serà). Després d'una historia de batalles perdudes i traïcions (com tots els Kurdistans), a partir del 1991, després de la primera guerra del golf, els Estats Units van protegir-los i es van començar a desenvolupar com a entitat amb autonomia, i, des del 2005, amb la nova constitució iraquiana, ja són una entitat autònoma dins de l'Iraq federal, i els dos líders kurds, després d'anys de fotres òsties entre ells, s'han repartit el pastís i, mentre un ha esdevingut President del Kurdistan, l'altre ho és de tot l'Iraq.

Viatjar per aquesta zona, a part del seu interès polític i històric, té l’al·licient de que el turisme no hi ha existit, després de les guerres contra Sadam i la guerra civil entre els kurds; és un país en construcció, començant a existir i, per tant, la gent no veu al turista com una font de diners inesgotable i exprimible, encara no tenen aquesta picaresca; el turista és una persona forània que demostra un interès i un respecte que els alaga a la vegada que els sorprèn, i enlloc de mirar de cobrar-te de més, el que fan contínuament en botigues, restaurants, teteries,... és voler-te convidar. Podem dir que es l’únic lloc del món (de Barcelona a Teheran i de Delhi a la Habana) que com a turista et pots fiar dels taxistes. Si hi vàrem veure gaires occidentals? doncs en plan motxileru en vam veure, en total, 4 o 5, després hi havia els soldats (de permís o en actiu) i els homes de (segurament, foscos) negocis. Ah, i el tema Barça - Madrid aquí és d'una radicalitat brutal, més que en cap altre lloc: no existeixen Premiers ni Calcios, tothom és o del Barxilona o del Rial, no existeixen les mitges tintes ni la desconeixença del tema.

Com dèiem, aquest cop els Estats Units els va salvar (i els esta salvant) el cul, i això es nota en que el grau d'americanitzacio, i d'enriquiment de les capes altes, amb els negocis amb els yankis, són molt altes: a part de Coca Coles, Nokies,... era frepant veure cada dia uns quants Hummers nous de trinca rondant pels pobles i ciutats, i la quantitat de Chevrolets nous es brutal. A més, s'estan construint centres comercials per a milers de botigues, supermercats amb productes occidentals, parcs d'atraccions amb noms com Dreamland i amb succedanis, no massa ben parits, del Ratoli Micky i l'Anec Donald,... L'economia, amb la inversió estrangera, està pujant molt, però, com a tot arreu, només per a alguns.

CARES (I CREUS) D'UNA MATEIXA MONEDA

El FAISAL és un home de negocis com déu mana, i kurd de cap a peus. Coincidim amb ell un parell de vegades, en poblacions diferents; en la primera ocasió ens treu les castanyes del foc en un petit problemilla, i en la segona ens convida a te, raïm i ens explica coses de la seva vida. Té una gran empresa transportista, viu a Turquia, casat amb una kurda d’allà, i es passa la vida entre un i l'altre país. Ens dóna la seva targeta de negocis, amb 5 o 6 línies de mòbil diferents. Està molt orgullós del seu Kurdistan que, gràcies a la unitat i el patriotisme de la gent, esta creixent molt, i considera que la economia s’està enfortint molt i tothom n'esta sortint beneficiat.

La NURIA es molt xerraire i desvergonyida. Deu tenir cap a la cinquantena d'anys, i tretze fills. Compartim amb ella un trajecte de viatge, en el qual ens recita poemes i canta cançons kurdes. En alguns moments ens fa el ploricó sobre la seva miserable vida, amb tanta descendència i amb el marit mort; ens fa entendre que la vida al Kurdistan es duríssima, i treu de la pitrera un feixet de bitllets de 1000 (quincalla) i els hi fot òsties. Amb la nostra percepció i desconfiança d'occidentals petit burgesos interpretem que al final del viatge ens tornarà a sumicar i ens pidolarà rialets bons. Quan arribem, sense dir res ens compra ampolles d'aigua i caramels i ens ho regala, al final, després de riures, corredisses i forcejos li aconseguim pagar, fent-la emprenyar ja que ella ens volia convidar.

No en sabem el nom. És sec i va amb els pantalons molt fargats. Ha viscut quatre anys a Londres, on ha treballat i hi té una nòvia anglesa, però al no tenir papers el van tancar a la presó i al final el van deportar. Ara va boig per aconseguir el passaport i tornar a Londres, o on sigui, que no sigui l'Iraq, diu que aquí no s'hi pot viure.

CAP ON VAN...

Fa anys que la situació al Kurdistan és pacifica, i com ja he dit, el país va renaixent de les cendres, va rebent inversió forastera i es va aposentant però, tot i així, tampoc sembla una situació del tot estable i indefinida. Mentre els líders kurds semblen estar contents amb l'Iraq federal, molts ciutadans no volen renunciar a aconseguir la independència. A més, hi ha el tema de Kirkuk, ciutat històricament kurda però arabitzada (a l'estil del que han fet els xinesos amb Lhasa) per Sadam, per la grandíssima riquesa petrolífera que té. El Faisal ho diu clar, el dia que s'hagi de decidir definitivament la propietat de Kirkuk, els peshmergues hauran de tornar a les muntanyes i tornarà la guerra. Esperem que no."

REFLEXIONANT (AMB ALDOUS HUXLEY) SOBRE ELS "DIES SENSE GUIRIS"

Els dies sense guiris. Sí senyor. Petits triomfs dins de la vida del motxileru; el dia en que, des de que t’has llevat fins que has tornat al catre a fer les nones, no has vist cap més occidental. En aquest últim viatge, aquestes “genuïnes” jornades es poden comptar amb els dits d’ambdós peus, bé, potser de tres, a molt estirar: algun dia al Kurdistan turc (el dia de les hòsties i pedrades dels nanus contra els antiavalots, a Diyarbakir, érem els únics turistes suïcides que corríem per allà al mig), algun dia a Iran, els dies de l’epopeia del fang de Borneo,... Es van anar donant en comptagotes, i els anàvem contant; arribant a cagar-nos en el p*** guiri que apareixia un instant, un nanosegon, en un racó, entre les ombres, embolicat en una rasposa tovallola de dutxa, al balcó d’una casa, o passant dins d’un rickshaw... merda! Si haguéssim mirat cap a l’altra banda en aquells moments, ens hauríem tornat a sentir exclusius, i viatgers de veritat.

Aquesta actitud, pel que hem anat veient, és comuna en molts viatgers: “Jo vaig ser dos setmanes en un poblet de l’Himàlaia, fent meditació, i sense veure més turistes.”, “Jo vaig perdrem per uns poblets del nord de Laos on només hi havia els de les tribus i jo, semblava que no havien vist mai cap blanc!”,... però no generalitzada, hi ha molta gent que està contenta en ser turista i, simplement, exercir com a tal, sense més comèdies: vaig a Cambotja a veure els temples d’Angkor i a pujar al bamboo train de Battambang, i sóc més feliç que Déu. Doncs de conya. O d’altres (un tant per cent elevadíssim dels viatgers pel sud-est asiàtic), que van només als llocs on poden trobar farra, xavals de la seva edat per xerrar i lo que surja. I també de conya, evidentment; si tots volguéssim fer el mateix, ja no estaríem parlant d’això, perquè hi hauria turistes absolutament per tot arreu; o, potser, tots seríem a Bali, ben torrats i mirant de pillar cacho, i així els indígenes de tot arreu estarien més tranquils.

Però, per què es dóna aquest complex de Marco Polos de tres al cuartu en molts viatgers, com nosaltres? Es revelador i sorprenent que, ja en un llibre de viatges del 1926, “Jesting Pilate”, l’escriptor Aldous Huxley (sí, el d’“Un món feliç”) reflexionés sobre això.

L’escriptor parlava de tres possibles motivacions, que ens van de perles per fer un petit anàlisi del tema:

1) per una banda, la de la unicitat. Ho compara amb consumidors de coses que s’anuncien com a exclusives (un cotxe, una joia, una xocolata,..) per a que el comprador tingui la sensació que es gasta els calers en quelcom únic, que, en teoria, molt poca gent pot posseir, però, en realitat, se’n venen milers (sinó milions) d’exemplars. Arribes a llocs que et semblen remots i amb molts pocs (o cap) altre viatger, i et sens exclusiu i privilegiat per una experiència única, però aquell lloc surt a la Lonely Planet i, per tant, per allà hi han passat milers de persones abans que tu, i en passaran milers després de que tu, orgullós, ho hagis deixat endarrere.

2) Després, menciona el tema del poder fardar: en una conversa, poder deixar anar que has estat a tal lloc o tal altre, per quedar com un veritable viatger, i no com un vulgar turista. Hi ha molta gent que viu d’aquestes coses i a la mínima que poden (o, la majoria de vegades, s’ho fan vindre bé per a poder) t’expliquen, mirant-te per sobre l’ombro, tot liant una cigarreta amb tabac local i fent servir, pel mig, paraules de l’ idioma autòcton, aquell lloc fora de les guies i dels recorreguts turístics on van arribar per casualitat i on es van quedar molts dies fent-se amics de tothom (en aquests casos és un plaer quasi nirvànic el poder dir que tu també vas ser allà).

Però la “remotesa” que pot portar a xulejar d’haver estat en un cert lloc és molt relativa (això és collita pròpia, no de l’amic Aldous), ja que la majoria de viatgers independents i, suposadament, intrèpids, acostumen a gastar la mateixa guia (menys els que gallardegen de viatjar sense, i que acaben anant als llocs més típics i tòpics), la qual et diu els llocs que queden fora del recorregut marcat (off the Beaten Track) i més remots, i és on ens acabem dirigint tots. A més, de cara a la gent de casa, o no avesada a viatjar, vist de lluny, tot pot semblar molt perdut i exòtic: “hòstia, heu estat per Java?!”, però el mateix Huxley, recordem que al 1926, feia servir l’exemple de que hi ha llocs típics com Roma (Everybody has been to Rome) o Java (is well known) en comparació amb d’altres realment exòtics. També pots parlar d’haver estat una setmana en un lloc de Laos que es diu Vang Vieng i, per al que no conegui el país, imaginar-se’t en un poblat de cabanes, ple d’asiàtics que no parlen ni mu d’anglès i amb un plat d’arròs com a únic aliment; però la realitat, en aquest cas, és un poble ple de guiris adolescents beguts i ballant música a tota merda durant tot el dia, a la vora del riu, exhibint els musculitos, els tattoos acabats de fer a Bangkok o la mamellamenta; i els bars de batuts, hamburgueses, pizzes i les drogues que vulguis, on es passen el dia posant capítols de Friends i els Simpsons per a la parròquia neohippie , que, fumats com rates, jeuen allà de sol a sol.

3) I la tercera raó, i que, segurament, és la que predomina en el subconscient d’un servidor: que sembla que sortint del camí marcat on passen tots els turistes, trobaràs coses que valen molt més la pena, més autèntiques, formes de vida desconegudes i diferents de tot el que has vist, que hi viuràs experiències realment locals, sense la influència del turisme i de la costum als pastosos occidentals. Huxley ho explica molt bé: “The incorregible romantic in every one of us believe (...) that there is always something more remarkable off the Beaten Track than on it, that the things which it is difficult and troublesome to see must for that very reason be the most worth seeing”.

Sorprenent que, ja fa 80 anys, els viatgers es preocupessin per arribar a aquests llocs fora de la ruta turística. Si ja llavors, que els transports no tenien res a veure amb els d’ara, que no hi havia les guies que hi ha ara, ni les quantitats d’allotjaments per forans, hi havia aquest afany, com podem pretendre, en l’època de la globalització, el neoliberalisme salvatge, internet i les low cost (que ja creuen oceans), descobrir quelcom?

Una última reflexió de Huxley, també molt encertada: quan has aconseguit arribar a aquell lloc remot i desitjat “ even amongst the crocodiles and the cannibals, the secret still eludes you. Men and women are as difficult to know as ever- rather more so, on the whole; for your knowledge of Pygmy is rudimentary and the little people are afraid”.

Però bé, el nostre jo romàntic, i d’aventurer de baratillu, continuarà lluitant per baixar en marxa del tren i endinsar-se en la jungla.

BLOGSPOT CENSURAT A TURQUIA

El passat dia 20 vem escriure el text sobre el Kurdistan i els disturbis a Diyarbakir, i vem penjar les fotos corresponents. Al cap d'un parell de dies ens vem connectar i vem veure que, despres d'haver funcionat tot el viatge, el nostre blog estava censurat, i per ordre d'un jutjat de Diyarbakir!!! Vem pensar que debien tenir algun sistema automatic que detectava certes paraules en llocs web tant vulnerables com el Blogspot.

Despres ens vem enterar que just el dia 20 un Jutjat de Diyarbakir havia donat l'ordre de tancar tots els Blogspots per tema de pirateig de partits de futbol. No em direu que no es casualitat!!

De moment han aixecat cautelarment la censura, pero si tot va be dema serem a Iran i us podrem narrar les nostres aventures i desventures d'aquests ultims dies; i les sensacions en el primer contacte amb Persia.

ELS DOS KURDISTANS

Aquest mati ja teniem pensat una mica per on aniria l'escrit del blog, voliem comentar que passejant per Diyarbakir, la capital del Kurdi turc, quasi res fa evident el conflicte: no hi ha pintades politiques ni cartells, no hi ha banderes kurdes enlloc,...nomes la roba de la gent gran (forces homes porten el mocador "palesti") et fa present que et trobes a una zona "diferent" de Turquia. Tot aixo es deu a la fortissima repressio que han patit sempre i segueixen patint, una repressio que ha volgut eliminar i negar el problema d'una forma brutal.

Vem arribar a quarts de cinc del mati despres d'un viatge d'autobus molt tranquil, sense ni que tan sols ens pares cap control policial a mitja nit (cosa que si que havia passat en altres zones mes turistiques de Turquia), vem esperar a la otogar (estacio d'autobusos) que es fes de dia i a l'anar cap al centre, amb els ulls encara enlleganyats vem tenir la primera imatge que ens recordava que estavem en un lloc en conflicte: una tanqueta de la policia voltant pels carrers. Pero apart d'aixo res, no passa com a Hebron o Belfast on les evidencies son constants.

Al començar a coneixer gent, et van explicant la situacio: que si la germana de 18 anys d'una estava a la preso per haver tret una bandera kurda en una mani, l'altre que a la mili li havia tocat anar a lluitar contra el PKK, que molts kurds anaven tornant de la resta de Turquia per la marginacio i violencia que reben, la pobresa (evident) comparat amb la resta de Turquia per la falta d'ınversions a la zona (tot i les promeses de l'actual Primer Ministre, que li va fer esgarrapar forces vots),... Tambe hem pogut entrevistar l'assessor del president del DTP (partit kurd amb una vintena de diputats al Parlament turc pero que ara esta apunt de ser ilegalitzat) i que ens poses al dia de tota la situacio.

D'aixo voliem parlar en l'escrit d'avui, dels dos Kurdistans, del que veus i del que trobes rascant una mica i xerrant amb la gent. Pero aquest mati hem pogut viure, tambe, l'altre Kurdistan i veure'l reivindicarse: el Primer Ministre Turc es a Diyarbakir, i com a protesta les botigues (la majoria, pel que hem pogut veure) restaven tancades; files d'una desena de motos amb dos polis cada una -ametralladora en ma- rondant pels carrers, tanquetes, helicopters, secretes amb porres,...Al final s'ha ben liat i hem pogut veure els nens i xavalets tirant pedres a les tanquetes i als autocars de policia,...Tot un espectacle.

Apart d'aixo, pel que fa al turisme pur i dur, hem visitat varies poblacions amb molt encant i que valen molt la pena: Mardin i Hasankeyf, aquesta ultima es una poblacio enfilada en unes penyes a la vora del riu Tigris on la gent ha viscut a les coves (i encara n'hi ha alguns que hi viuen), amb ruines força espectaculars d'un pont, castell,...Una visita imprescindible, i mes tenint en compte que en uns anys tota aquesta zona sera inundada i tot aquesta riquesa historica i tot aquest encant es perdra per sempre.

Dema anem cap al Nemrut Dagi, a tornar a fer els guiris i deixar la politica endarrera.