LA BATALLA FINAL DE BANGKOK (PETITA GUIA PER MIRAR D'ENTENDRE EL QUE PASSA A TAILANDIA)

Els carrers de Bangkok tornen a rogir i a cridar; es tornen a omplir de fum i de policíes anti-avalots. Bangkok torna a ser centre de les notícies, una altra vegada. Perquè hi ha una part de la societat que demana la renúncia del govern elegit democràticament, una altra vegada.

En els últims dies, els Membres del Parlament del Partit Demòcrata (opositors) han dimitit en grup i han organitzat per avui una manifestació que consideren la batalla final per a fer caure el govern. La Primera Ministra Yingluck Shinawatra ha dissol la Casa de Representants (cambra baixa, legislatiu) i ha proposat de fer un referèndum per a que la gent digui si volen fer noves eleccions o no, però l'oposició diu que no n'hi ha prou, ni que ella dimiteixi, el que volen és esborrar qualvol signe i restes del que anomenen el "règim de Thaksin". Per tant, la cosa está complicada.

Serà realment un final? o serà el principi d'una altra época fosca de violència i dividió d'un país? Fa pocs dies ja va haver-hi, com a mínim, cinc morts en enfrontaments amb armes de foc als voltants d'una universitat a Bangkok…anirà a més? què passarà avui?

Anem a pams: però què hi passa a Tailàndia? que cony són els vermells? i els grocs? i els negres? per què aquesta història es repeteix cada pocs anys? qui és aquest Thaksin que està al centre de la política tailandesa, tot i que fa anys que és a l'exili? Com totes les històries de la història, tot és molt complex i per a explicar-ho amb tots els detalls i matissos s'hauria d'escriure un llibre, i un servidor no n'és (ni molt menys!!!) un expert, però faré una petita (i molt simple) cronologia dels últims anys per a veure, de forma esquemàtica, el que ha anat passant i portant a on som ara.

Però primer, qui és Thaksin Shinawatra? doncs era un home de negocis multimil·lionari que va saltar a la política i que en les eleccions de 2001 va guanyar el càrrec de Primer Ministre. Per una banda, va ser el primer en preocupar-se pels pobres/classes rurals de Tailàndia, sobretot del nord-est del país,que sempre havien estat oblidats; aquestes polítiques van fer que sigui anomenat populista, però la veritat és que va ser un gran canvi per milers (sinó mil·lions de persones); els camises-vermelles, els seus seguidors, són en gran part d'aquella zona pobra de Tailàndia, però també gent humil i treballadora de la capital i d'altres zones de Tailàndia, que veuen en Thaksin, el politic que finalment es va preocupar de les condicions de les classes baixes, i en va millorar les seves vides, per això, continua guanyant (ell o els seus) les eleccions. Tot i així, no és cap heroi socialista ni és comparable amb dirigents com Morales o Chavez, no deixa de ser un multimil·lionari amb moltes acusacions de corrupció a darrere (tot i que, hi deu haver cap polític tailandès que no estigui esquitxat per la corrupció?), va ser propietari per un (breu) període de l'equip de fútbol de la Premier anglesa Manchester City (un dels seus capricis), acusat per organizacions internacionals de violar els drets humans en temes com la lluita contra la droga, el conflicte amb els independentistes musulmans al sud de Tailàndia,…Per tant, com a tot arreu al món, res és blanc ni negre.

Doncs, els camises grogues són... l'oposició, els anti-Thaksin, monàrquics, classes mitjes i altes, occidentalitzats, el seu partit principal és el Partit Demòcrata. Són els que perden les eleccions una vegada i una altra, i una vegada i una altra volen tombar el govern (tot i que es consideren els vertaders demòcrates (sic)

Anem ara amb una mica de cronologia:

2001: El partit de Thaksin guanya les eleccions per pallissa.

2005: Thaksim torna a arrassar.  Gran campanya contra Thaksin i el seu partit, acusant-lo de corrupció, de violar els drets humans, d'especulació, de lese majestat (insultar el rei),... per la qual cosa dissol el Govern i es convoquen noves eleccions.

2006: el partit de Thaksin torna a guanyar de carrer, tot i que aquest cop hi va haver una abstenció molt alta, convocada per l'oposició. Hi ha moltes protestes, que duen al rei a anular les eleccions; se'n convoquen de noves però abans que es duguin a terme, els militars prenen el poder.

2007: Noves eleccions, però amb partit de Thaksin declarat ilegal, tots els seus alts dirigents amb prohibició de presentar-se, el nou partit que forma gent i seguidors del partit ilegalitzat pateix els intents dels militars també d'ilegalitzar-lo, però al final, tot i els impediments, tornen a guanyar les eleccions.

2008: Protestes dels grocs contra el govern altra vegada; tancament d'aeroports, enfrontaments, bombes,… com a conseqüència, per una suma d'accions de l'oposició, tribunals, exèrcit, monarquia,… (hi ha qui ho anomena "cop judicial") el Rei, al 2009 proclama Abhisit Vejjajiva, líder opositor, com a Primer Ministre.

2010: les protestes dels camises vermelles contra aquest govern no elegit democràticament van augmentant i la violència va escalant portant a força persones mortes, destrucció d'edificis,… El conflicte arriba a un punt d'una violència extrema i una polarització social molt radical.

2011: es cel·lebren eleccions generals en que guanya (amb 48%, enfront del 35% de l'oposició) Yingluck Shinawatra, germana de Thaksin i primera dona que esdevé Primera MInistra tailandesa.

Des de llavors, aquest govern ha intentat ser neutre i mirar de tenir tothom content, d'evitar nous conflictes i protestes però, aquest 2013, un projecte de Llei d'Amnistia per als empresonats pels conflictes polítics desde el cop de 2006 torna a encendre la flama de les manifestacions, els enfrontaments i les demandes del govern de renunciar. Aquest cop els camises grogues (que han canviat el color monàrquic per al negre) acusen al govern de voler facilitar la tornada de Thaksin a Tailàndia amb aquesta llei; el senat en ple vota en contra d'aquesta llei per tal de mirar d'acabar amb el conflicte i tornar a la (fràgil) pau, però els opositors no en tenen prou i sembla que no volen parar fins que el govern torni a caure i els militars posin un altre govern provisional. Democràcia a la tailandesa. A més, el fet que el Rei ja hagi fet 85 anys i sigui de salut fràgil, afegeix un altre element de desconcert sobre el futur del país. 

I petita anècdota personal: voltant per les paradetes de merxandatge dels protestants, al Monument per la Democràcia (uf!) de Bangkok, em sorprèn veure que han començat a fer servir l'V (de Vendetta) com a símbol (com es veu en una de les meves fotos que il·lustren el text)…em sorpèn per les característiques dels protestants, per que l'V apareix al costat de les xapes a favor del Rei,…En una de les (moltíssimes) paradetes de material polític de tota mena (són pitjors que els independentistes, en quantita de paradetes i merxandatge, que ja és dir :-) hi compro un parell de coses de l'V, per a la col·lecció de rampoïnes polítiques; com que estan contentíssims en estar venent allò a un farang, els ensenyo el meu tatuatge de l'V….i es posen encara més contents, xerren entre ells, senyalen, i un d'ells, amb una samarreta amb el personatge en qüestió, diu: "very good, very good!!! Joker! Joker!"...

EXPLORANT EL PARADIS (TERRA DE PIRATES, DINAMITA I MONSTRES)

Surcaven els mars durant gran part de l'any. Eren temuts. Es movien pels oceans més profunds en els seus perahus, seguint les estrelles i les migracions de les aus. Molts d'ells no tenien un ull tapat amb un pedaç, ni un lloro simpàtic o una rovellada ma de garfi, però eren pirates, dels de veritat. Tornaven, veles al vent, a casa, després de nou mesos, i ho cel·lebraven amb les famílies i amics durant dies, a Tanah Beru, al sud de Sulawesi, Indonèsia. 

Em surcat el mar entre atols inhabitats i illes d'acantilats tallats per un mar que, durant l'època de monsons, gasta molt mala òstia. I, amb les veles al vent, ens acostem a les costes de Tanah Beru; el capità i la tripulació estan excitats pel fet que les pròximes dos setmanes seran a casa, on no eren des de feia quasi un any.

En l'època dels pirates (fins no fa pas tant), desenes de velers marxaven d'aquestes costes, i no tots en tornaven. Ara, tots els vaixells tornen a casa, allà on les tripulacions van ser parides i educades en les arts dels mars i els vents, i on els vaixells van ser construits; en aquesta platja on les serradures es barregen amb la fusta i on centenars de persones practiquen un ofici de detalls minuciosos i feia dura, un ofici, el de construir vaixells preparats per lluitar contra la natura, que no han après a les escoles, sinó dels pares i els avis.

En els deu dies anteriors a l'esperada arribada, a bord del Jaya, hem atravessat les exageradament profundes aigües que separen el Parc Nacional de Komodo i el sud de Sulawesi, i hi hem bussejat amb grans mantes que, elegantment, han volat sobre nosaltres, ens han espiat mentre ens aguantavem com i on podíem per a no sortir disparats enduts per les famoses corrents marines d'aquella part d'Indonèsia, i nosaltres les hem espiat i admirat mentre es deixen netejar per altres peixos, mentre esperen, amb la boca oberta, que les vertiginoses corrents que ens fan volar com una bandera i aferrar-nos on podem, els portin els aliments, i veiem com una femella es deixa seguir per sis mascles, que la imiten i copien tots els seus moviments, en una fila perfecta, a l'espera de ser els escollits per a poder realitzar un acte sexual que durarà segons, després d'una llarga estona de flirteig i competició per a conquistar-la. També tenim la sort de nedar amb una gegantina manta oceànica blanca! una raresa del món animal que tenim la sort que en el seu llarg viatge, passi prop del vaixell, arran de superfície i que el Rambo, un dels membres de la tripulació, la pugui guaitar i donant-nos aquesta oportunitat única.

Les manta raies són les bèsties més grosses i encantadores amb les que compartirem l'aigua durant aquests dies, però hi ha uns altres animals que són els favorits de molts de nosaltres, per la llegenda que els envolta, per la seva bellesa i docilitat i potser, també, pel fet que som conscients que al ritme que els estem massacrant, aviat no en quedarà cap. La joia de la corona: el taurò balena amb el que nedarem per una bona estona; però també tots els punta blanca que anem trobant en quasi tots els llocs de busseig, els punta negra, els grisos o els bambú....cada aparició fa sonar les eines que cadascú tenim per a cridar l'atenció dels altres i que tots els poguem disfrutar. Pobres bèsties, i encara els tractem a ells com a assassins...bé, això al nostre món passa massa sovint; que l'assassí tracti a la víctima com a assassí (i la majoria s'ho cregui).

Descendir en aquells esculls en que segurament ningú altre hi ha bussejat, té molta màgia i dóna un sentit d'aventura excitant...què hi haurà? que hi trobarem? El que hi trobem serà, en general, fantàstic, tot i que la remotesa dels llocs en moltes d'aquestes zones significa que no hi ha ni lleis ni controls sobre el medi ambient, i això fa que durant alguna de les immersions sentim explosions fortes però llunyanes, que ens sobresalten i ens omplen de tristesa, com el descobrir esculls totalment destrossats per la pesca amb dinamita.

I, amb les veles al vent, arribem a la zona de Bira, on reposarem, conversarem amb la poca gent que hi viu, caminarem amb les cabres (que són majoria) i amb gats que miolen fent el soroll de les cabres, cel·lebrarem la festivitat musulmana del Eid Al-Adha amb la tripulació i els seus familiars i amics, on no faltarà el menjar, els licors locals o el karaoke.  I acabarem de gaudir de l'hospitalitat dels indonesis i de l'encant i excepcionalitat de les seves terres (i aigües), abans de tornar cap a Tailàndia.

L'ACTE DE MATAR A INDONESIA (DE GANGSTERS TRANSVESTITS, TORTURADORS COWBOYS I EL SENYOR MINISTRE)

Anònim. Anònim. Anònim. Un altre anònim...els títols de crèdit n'és ple d'anònims, d'indonesis que varen treballar en la pel·lícula durant els anys que va durar-ne la gravació i que no volen ésser exposats al públic.

Arcades i fàstics. I més arcades, i al final fins i tot una mica d'arrojadeta. El final de la pel·lícula és el final d'un llarg viatge. De 7 anys de pel·lícula, de recordar, recrear, justificar,...de més de quaranta anys des què tot allò va passar. Un llarg viatge del qual som testimonis, de la mofa a l'arcada, de la batalleta graciosa d'explicar a la mirada perduda, de la cançó divertida a la llàgrima, del tenir la raó al silenci, i una altra arcada.

Tragicòmic. Es una paraula que sempre havia trobat genial però que, tot i la fal·lera en fer-ho, poques vegades havia pogut fer servir amb naturalitat i sentit; recordo alguns capítols de Breaking Bad on em deia: "això és tragicòmic!" Però allò era ficció, actors i diàlegs redactats per un guionista a sou. Ara, veient el documental "L'acte de matar" (el títol original n'és la traducció a l'anglès), he trobat el perfecte subjecte tragicòmic. Veient-lo he rigut, i molt, però de coses bèsties i tràgiques; molt bèsties i massa tràgiques; fets que van passar als seixanta, però que segueixen passant.

Posem-nos en context: el documental tracta de les violacions, tortures i matances de comunistes i (bàsicament) suposats comunistes (entre ells, tots els xinos que van poder arreplegar) a mitjans dels 60; tot i que no se sap la xifra exacta, es parla, com a mínim, d'un milió de persones...que suposo que, matemàticament,  ja mereix el nom de genocidi. Aquest genocidi va anar lligat a l'intent de derrocar el President Sukarno, massa comunista pels poders occidentals, que volien un canvi de règim (que després, i gràcies a les matances i l'eliminació -física i legal- del Partit Comunista, va acabar passant); arreu del món, tothom content, una altra victòria contra el comunisme en època de la Guerra Freda. El democràtic i avançat món occidental, altre cop, fent un paper més de director d'orquestra que no pas d'espectador content. Suport, entrenament, facilitació de dades de milers de "comunistes" per part de l'ambaixada americana a l'exèrcit i els paramilitars que, després, executaven i s'acarnissaven...vaja, podria estar parlant de Xile, d'Argentina,...però parlem d'Indonèsia.

Aquestes matances van ésser perpretades, bàsicament, per milícies paramilitars liderades per (com a ells mateixos els agrada ser nomenats) gàngsters. Al film, tant els mateixos gàngsters com líders polítics indonesis actuals, no es cansen de repetir que gàngster en llengua indonèsia es diu preman, que ve de l'anglès freeman; per tant, quelcom bo.

I, en aquest film, alguns d'aquests gàngsters sanguinaris i il·luminats en són els protagonistes, uns personatges estrambòtics i descarats, de boca grossa i llengua llarga, de riure fàcil i d'auto-copets a l'esquena; uns elements que, en el documental, fan una pel·lícula, on representen la forma en que realitzaven les tortures, assassinats (fins i tot de nadons), cremes de pobles,...escenificant-ho inspirant-se en aquelles pel·lícules de Hollywood que tan els agraden: escenes amb atmosfera de cinema negre dels 40, altres escenes com si es tractés d'un western del John Wayne (amb elefants inclosos), o com a colorit i meravellós musical de noies maques, vestits exuberants i gent feliç (i assassinats posant una medalla als assassins, i tots més que contents)...sí sí, molt bizarro tot plegat. El ventall de personatges estrambòtics que hi apareixen no sembla real, sobretot els dos màxims protagonistes: el prim i de cabell blanc, de manera de fer afable i simpàtica, que estima els seus néts i es compadeix dels animalons, però que, al llarg de la pel·lícula, no sembla tenir cap remordiment sobre el que va fer, i ho explica com si fos la gran gracieta, com a heroi xulesc i pretensiós; i l'altre pallu de cabell llarg i cos gruixut i descuidat, un  altre personatge sense escrúpols i sense vergonya, orgullós de ser un gàngster i d'haver fet les mil i una bestieses; un personatge al qual li agrada vestir-se de dona per a representar les escenes, i que es presenta a les eleccions del Parlament per a, com ell mateix justifica, poder extorsionar la gent i treure diners de tothom.

Segurament, aquests freaks sanguinaris són anècdota, són personatges que hi ha a tot arreu, uns de tants que el director va trobar i va pensar que eren una mina d'or per una pel·lícula,...però el més preocupant és la impunitat en la que viuen i en la que alardeigen de tot allò que van fer; som testimonis de que hi ha moltíssima gent a la Indonèsia actual que els tenen com a salvadors de la pàtria, incloent-hi el vice-president (en el moment de la filmació, ara ho desconec), ministres,....que apareixen a la pel·lícula fent unes declaracions, unes bromes i uns discursos que en qualsevol altre lloc del món serien considerats una gran animalada i una apologia a les pitjors de les bestieses possibles. Apareix, també, una organització de caire paramilitar en la qual militen uns 3 milions de persones a Indonèsia i que va tenir un paper molt important en tot aquell genocidi; una organització que compta amb el suport de part de l'establishment del país, de part dels seus polítics i personatges més poderosos, una organització que celebra públicament (i, altre cop, amb grans rialles i xerinola) aquella neteja dels seixanta, i on no es cansen d'afirmar que tot allò té que continuar.

El públic indonesi, que és el principal destinatari d'aquesta obra (en la meva opinió, mestra), evidentment no n'ha pogut gaudir, ni  a les sales de cinema, ni en podrà gaudir en format de DVD en les botigues; per això hi ha un acord entre productores i plataformes digitals per a que a partir del dia 30 de setembre es pugui descarregar, en el territori del país, de forma gratuïta. Veurem si el tema té difusió i, com més gent millor, es posa davant de la tele per les dos hores llargues que aquesta història d'històries dura; per a que, com més indonesis millor, contemplin aquests personatges i aquests fets, del seu passat (que de fet, ja és passat i no es pot canviar), però també, del seu present (tot i que ja està passant i tampoc es pot canviar) i, sobretot, del seu futur.

DE LES SARGANTANES DEL PALLARS ALS DRAGONS DE KOMODO (Indonèsia, sant tornem-hi)

Fa quasi un mes. O, comptant en hores, en fa unes sis centes quaranta vuit. També ho podríem comptar en talls d'embotits, olives, mitjanes Estrella, patates braves o llesques de pamtumata. Podem, també, quantificar aquesta visita, en el nombre d'amics i familiars que em visitat i amb els quals em conversat; o, quantifiquem-ho en rialles, o en moments de ràbia en veure les notícies o parlar de l'actualitat d'aquest nostre país petit. O comptant  els fills i filles d'amics i parents... segurament aquesta xifra seria la més alta de totes les alternatives proposades...

La qüestió és que amb les bosses encara a mig desfer i les cartes a mig obrir, ja comencem el procés de refer les bosses i de deixar un bon espai a la taula del menjador per a la correspondència que vagi arribant a partir de divendres, i que allà jaurà i es morirà de fàstic fins a ves a saber quan.

Sis centes quaranta hores o una vintena de criatures després, els passaports descansen al costat de bitllets tailandesos rebregats, de la càmera de fotos, d'un joc de calçotets nous de mercat de dissabte al matí, de la guia de llengua indonèsia o del nou tratju de submarinisme...

I d'aquí a pocs dies, després del canvi de vol al Caire (aquest cop no hi ha hotel de luxe per la patilla ni visita turística a les piràmides i els embaucadors dels souvenirs), d'una tarda-nit a Bangkok amb compres pendents i sopar amb amics, d'un altre vol a Bali on sembla que per burocràcia haurem de passar un parell de dies, i després d'un últim vol domèstic (però que, molts cops, no domesticat), arribarem a Labuanbajo, a l'Illa de Flores, a la porta del Parc Nacional de Komodo.

Komodo...després de dos anys, o disset mil cinc-centes vint hores, hi tornem. L'última visita va ser de plaer, de viatge motxileru i bussejos seguint un guia; ara serà una visita de plaer, però d'establir-se, d'acostumar-se a no tenir aigua calenta ni cadena al vàter, de deixar les bosses descansar i buscar el teu lloc, de saludar i sentir que els locals et criden pel teu nom, i serà una visita d'anar al davant en els bussejos, de buscar mantes raies, de senyalar taurons i d'aprendre a llegir les fortes corrents i remolins que fan famosa aquesta zona, i que li donen la riquesa subaquàtica que té. 

I tornarem a anar  a la busca dels famosos dragons de saliva mortal i característiques juràssiques. Ja varem anar en la recerca d'aquestes bèsties en aquella altra visita, fa disset mil no sé quantes hores, i en varem trobar, i varem observar com un d'aquests llangardaixos gegantins observaven un cérvol que ens observava tímid...un estrany triangle de mirades i de posicions estratègiques sota un sol que cremava sense contemplacions: el varà, camuflat entre els arbustos, quiet i silenciós, amb gana i salivera; el cérvol, majestuós amb les seves desenvolupades banyes i el seu fer elegant, fins i tot de menjar herbotes; i nosaltres dos, allà palplantats amb un guia escarransit amb un bastó a joc, escarransit també, primer admirats per la possibilitat de tenir un exemplar de cérvol tan aprop i tan impassible; després excitats pel fet de descobrir el dragó, no massa lluny nostre, observant la presa i observant-nos a nosaltres, els intrusos, els voyeurs, altres possibles preses i, finalment, una mica esparverats pels passos del famolenc varà cap a nosaltres, i de les gambades del guia escarransit a davant nostre, cridant: correu  !! i salvant la seva vida.

Final feliç per nosaltres, tot i que sense anissos, però amb unes bones fotos i una altra anècdota al sarró. A l'estómac de qui  devia acabar aquell cérvol, ens ho podem imaginar; el dragó de Komodo que ens va fer gambar a tota merda deu seguir per allà, al seu territori, sense predadors, buscant teca, descansant sota el sol i espantant guiris que es pensen que són al sofà de casa mirant el National Geographic o el 33 a les 5 de la tarda d'un dia d'entre setmana. I del guia escarransit i veloç? doncs aviat ho sabrem.

Aviat tornarem a veure aquells paisatges i aquelles gents, els somriures indonesis que t'hipnotitzen per la seva espontainetat, i dels quals ja em parlat sobradament en aquest blog al llarg dels anys. I aviat tornarem a caminar per aquells carrers, i veurem l'efecte del progrés que no perdona enlloc, dels avenços (?) i els canvis. Moltes ganes de tornar a riure amb aquella gent, de tornar a correr davant d'aquells monstres prehistòrics i de volar sota l'aigua amb les gegantines mantes i els inofensius taurons, però això no treu que trobarem a faltar aquelles vint criatures, les notícies enfurismadores sobre el present i futur del nostre petit país, que tanta ràbia et provoquen però tanta vida et donen, dels paisatges de la Vall del Ges, del barri de Sants de Barcelona o del Pallars...o de les sargantanes que corren entre les seves pedres, els seus fòsils, els arbustos i les roselles...bestioles que potser no són tant exòtiques ni tant enormes, però són les nostres, i no les oblidem.

BUSCANT L'AU FENIX EN FLAMES (DE LES PIRÀMIDES, LA SORRA I ELS POLICÍES BASTARDS)

A.C.A.B... All Cops Are Bastards sembla una pintada recurrent a les parets del Caire i Giza; n'hi ha algunes de hoolingans dels equips de la ciutat, i una que resa: No one can stop our idea. Poc més. Tot sembla tranquil. Bé, el contrari de tranquil, però en un sentit quotidià, en un context de normalitat en aquesta ciutat, en aquest país. Res fora del normal en les zones que visitem. Cotxes i més cotxes. Gent i encara més gent. Carros portats per burros. Mercats i paradetes al carrer. Caos general, però ni disturbis ni antiavalots ni helicòpters sobrevolant la ciutat. 

La visita és fugaç, i intentem de copsar si hi ha algun rastre de la revolució post-revolució, del descontentament post-descontentament, de la busca desesperada d'una solució després d'haver trobat la solució, del renaixement del caos després de l'enterrament del caos. L'au fènix en flames.

Per fugaç i limitada, la nostra aventura egípcia no ens aporta massa més que les opinions d'un guia turístic extremadament cantamanyanes i repetidament anti-Mursi i anti-Germans Musulmans, els murals vistos des de els vidres sorrosos de la furgoneta que ens transporta amunt i avall a ritme de turistes programats al minut, i els passejos per unes piràmides amb molts pocs turistes i molts venedors desesperats per despendres de rampoines vàries. No ho negarem, la seva habilitat comercial supera la de qualsevol altre venedor de merdes de qualsevol altra banda del món; ens podem excusar en  que havíem passat la nit en un avió, que havíem arribat a les cinc del matí, que feia calor, que estàvem xocats pel fet de ser ahir a Bangkok, demà a Barcelona i avui aquí. Però les excuses no valen, i quan acabes amb una bossa de plàstic plena d'estatuetes de déus egipcis,  piràmides en miniatura i altres baratel·les que pesen com un sant mort, et sents molt burro i et treus el barret davant de l'art dels que te l'han colada; ja no hi val a dir que et tornin el bitllet de 20 dòlars, que t'hi has repensat, no hi ha marxa enrere pels babaus.

La caminada i fotografiada de les piràmides i l'esfinx és encara massa fugaç dins la fugacitat d'una visita a l'Antic Egipte en tan sols un matí; el cantamanyanes anti-Mursi sembla que té pressa, i ho fa amb coleguisme, com si ens fes un favor: a dins de les piràmides no hi ha res a veure i s'ha de caminar molt i s'ha de pagar, aprop de l'esfinx no hi pararem perquè hi ha venedors i timaires molt pesants i blablabla Una fugacitat que ens acaba duent a un dels molts Palaus dels Perfums on ens han d'explicar tots els secrets d'aquest món, sobre el qual no tenim cap mena d'interès. "Haurem d'esperar un moment", diu l'home amb pressa que, de sobte, té tot el temps del món, "aviat tornarà la llum", sentencia amb una seguretat que s'aguanta amb pinces, "Mursi envia la llum a Gaza i ens deixa a nosaltres sense", tot i que celebro que un cap d'estat es preocupi per Gaza, l'afirmació em sembla una mica demagògica. En tot cas, ens és igual si la llum tornarà en cinc, deu o vint minuts; li deixem clar que ni perfums ni papirus ni patoxades turístiques; preferim fer una volta per Giza i el Caire en la furgoneta, sense baixar, patint embussos i pitades, veient la vida real, que no pas seure a escoltar un embaucador.

I fem la volta, i patim molts embussos, i veiem les pintades, i parlem amb el company de tour, un turc amant de les conspiracions, d'esquerres i de ment oberta (potser massa), que ens il·lustra amb teories com que el Pla d'Erdogan, enlloc de donar la independència al Kurdistan turc, és quedar-se, com a parts de Turquia, el Kurdistan d'Iraq i el siri. Interessant i agosarat.

I ens porten a l'hotel que ens paga la companyia aèria, on ens afartem mediterràneament de menjar que no em tastat en quasi un any, i ens remirem les fotos de les piràmides, i sospesem la possibilitat d'abandonar les estàtues rampòiniques que ens han enxufat a Giza. I homes de negocis entren i surten de l'hotel, i es prenen una copa al bar o agafen un taxi cap a la ciutat, per immiscuir-se en el caos quotidià d'aquest au fènix que diuen que és en flames, però que avui sembla tranquil. De moment, a l'hotel no hi falta la llum, esperem que a Gaza tampoc.

PREGÀRIA DEL REFUGIAT (DE FOCS I DE BRASES)

"We are the angry and the desperate, the hungry and the cold. We are the ones who kept quiet, and always did what we were told. But we've been sweating while you slept so calm, in the safety of your home. We've been pulling out the nails that hold up everything you've known." (de la cançó Prayer of the refugee de Rise Against)

Té la mirada perduda, i de la boca li penja una pipa de fusta. No porta samarreta i se li veu tot el costellam. Els pantalons són amples i de color marronós, un camal està arremangat cap amunt mentre que l'altre arriba ben bé a terra, tapant part de la xancleta blanca. Els seus voltants són a joc amb els seus pantalons amples i les seves xancletes. Tot és marró, gris i blanc. Està davant del que devia ser la seva casa: piles de plaques d'uralita trencades i ennegrides pel foc. Més enllà, el fum encara hi és viu i dóna un toc fantasmal als troncs cremats dels arbres que abans formaven un bosc i donaven ombra a l'home de la pipa i la mirada perduda. Passar de no tenir res a perdre-ho tot.

Fugir del foc de les bombes, de les bales, dels poblats cremats, de la repressió i la marginació, per acabar en un país estranger entre les brases de l'odi. Això passa massa sovint i és massa palpable, possiblement en qualsevol del món; i el que en un altre país és refugiat, en el seu margina als refugiats. Com som, els humans. Pregunta-li al Muhammad, aquell jove afganès que escapant de la violència del seu país i havent d'allunyar-se de la família i els amics va emigrar a Iran on s'havia de sentir, cada dia, el nom del porc pel carrer. O pregunta-li a qualsevol tailandès, a veure que pensa dels refugiats birmans...mandrosos, deslleials, lladres,...

Tothom sap que a Myanmar (Birmània) hi ha problemes; que el país fa molt (massa) temps que està governat per una Junta Militar, a la qual la paraula "democràcia" no  sembla que li agradi massa. I tothom sap del calvari pel qual ha passat la Nobel de la Pau birmana, i del seu llarg arrest domiciliari, però poca gent parla de totes les nacions que s'escampen per les montanyes del país, per la Birmània remota, a la qual no tenen accés els estrangers, on les cremes de pobles estan a l'ordre del dia, com els assassinats, les violacions, el reclutament forçat dels joves per a lluitar contra les guerrilles independentistes, la falta de qualsevol tipus de servei bàsic, l'abandonament…i de com milers de membres de moltes d'aquestes ètnies s'han escapat i viuen escampats en els camps de refugiats fronterers, en condicions lamentables, sense drets, sempre amb por a atacs. Bé, s'hi que n'hi ha famosos d'aquests refugiats, de famosos i de fotogènics i turístics: les famoses dones girafa!  (veure escrit: De refugiades polítiques a monstres de fira: http://viatgesmotxilerus.blogspot.com/2009/04/de-refugiades-polítiques-monstres-de.html).

El foc va arribar a la nit i s'ho va menjar tot a una velocitat esfereïdora; els arbres, les cases, les esperances, les vides, les memòries... dolentes, moltes d'elles, però segurament també algunes de bones. Com l'home de la pipa, un parell de milers de refugiats ho han perdut tot (d'aquell res), mentre que prop  d'una quarantena de persones també han perdut les seves barates i fràgils vides. El foc, com sempre, va arribar per sorpresa (com a mínim pels habitants del camp).

I, segurament, mai sabrem d'on va sortir aquell monstre groc i vermell. De moment, el Cap de Policia de la zona, que afirmava des de el primer moment que havia sigut intencionat, ha estat canviat de lloc de feina i desplaçat fora de la zona. Una olla al foc va començar l'incendi, diuen alguns testimonis (qui té una olla al foc a les tres de la matinada? es pregunta el Cap de la Policia traslladat); van caure projectils incendiaris des de un helicòpter, afirmen unes quantes desenes de testimonis. El foc es va estendre d'una forma una mica rara i sense massa sentit. Qui sap, potser només són teories conspiratòries i algú que s'estava cuinant un arròs bullit es va despistar i, de sobte, tot va començar a cremar, i les espurnes, endutes pel vent van anar encenent per aquí i per allà.

A la web de The Border Consortium (organització sense afany de lucre que ha estat a la zona, des de fa vàries dècades, ocupant-se de tot el referent als camps de refugiats de birmans) on parla d'aquest camp, acaba amb la frase: "This camp has never been attacked." el qual denota que no és poc habitual que els camps de refugiats siguin atacats. Ha sigut doncs, ja, la primera vegada en aquest camp de refugiats? I, realment, a algú li importa?

(la foto dels nens no és meva)

P.D. per poder publicar l'escrit he hagut de treure'n alguns noms propis, ja que, automàticament, els paràgrafs on aquests noms eren, apareixen tatxats (!?!?!)

CINC MIL MORTS QUE NO EXISTEIXEN (LA GUERRA TAILANDESA SILENCIADA)

50 militants independentistes, fortament armats, assalten una base militar; l'intent fracassa i deixa el resultat de 16 morts (13 de febrer). 

En un cap de setmana, hi ha una cinquantena d'atacs perpretats, suposadament, també pels independentistes musulmans del sud del país: atemptats amb bomba, incendis de torres de senyal de telèfons mòbils,...(16 i 17 de febrer)

Tres persones assassinades en diversos tirotejos (9 de març).

La dona d'un policia fronterer, assassinada a trets (10 de març).

L'exèrcit decideix destinar 2000 membres més dels cossos armats a les zones conflictives; aquest nou excedent es desplegarà a partir de l'1 d'abril.

Notícies i més notícies a la premsa tailandesa; però sembla que enlloc més. Els anunciats anteriors són tan sols de les tres últimes setmanes; i no són els únics d'aquest període, d'aquests últims dies. I així va el tema per allà baix, pel sud-est del país. Cada cop que t'interesses per les notícies de Tailàndia hi trobes referències al "profund sud"; atemptats, represàlies del govern, morts, bombes, tortures, desapareguts,...

Es un no parar. Des de gener del 2004, hi ha hagut uns 12.000 fets violents, resultant amb vora 5000 morts (el nombre exacte pot estar canviant ara mateix) i uns 9000 ferits.

Segurament no n'havíeu sentit a parlar. No és d'estranyar; fins i tot hi ha molta gent vivint a Tailàndia (estrangers, s'entén) que no té ni idea d'aquest conflicte polític i religiós. Mentre es matin entre ells, i no tinguem cap interès en aquell territori, ja s'ho faran.

Entre les contínues notícies de morts, atemptats, repressió i acció-reacció, n'ha aparegut recentment una que dóna una mica (només una mica miqueta) d'esperança per la solució del conflicte: el govern a reconegut el BRN (Barisan Revolusi Nasional - Front Nacional Revolucionari; una de les organitzacions que lluita a la zona) com a interlocutor; i, fins i tot, hi tenen una cita per començar les converses de pau i mirar de trobar una solució al problema; la data és el 28 de març, i el lloc, Malàisia.

Però, i quin és el problema? La regió de Patani, al sud-est de Tailàndia, fronterera amb Malàisia i que està formada per les províncies de Pattani, Yala i Narathiwat, i alguns districtes de la província de Songkhla, té forces particularitats, i moltes diferències amb la resta de Tailàndia.

Per una banda, té una llarga història com a Sultanat independent, o lligat a Tailàndia però amb una relació especial i mantenint els sultans; l'any 1909 és quan es pot considerar que passa a ser una part més de Tailàndia (perdent tots els drets propis), després d'un acord amb els britànics (sí, els occidentals sempre pel mig, no fos cas).

Per altra banda, aquesta zona sempre ha estat de majoria musulmana i, tot i els intents del govern del país de fer augmentar la població budista, els musulmans en són, encara, el 80 % (aprox).

I, també hi ha el tema cultural, ètnic i de llengua: la majoria de la gent de la zona són d'ètnia malàia, que no està reconeguda pel govern; i majoritàriament utilitzen la llengua malaia amb escriptura aràbiga. Aquest idioma no és reconegut com a oficial i, en les poques escoles on s'ensenya, es fa amb la grafia de la llengua tai (a diferència de llengües com el japonès o el xinès, que s'ensenyen amb les seves pròpies grafies).

Bé i, és clar, la marginació per part del govern central, portant a anys i anys d'injustícies socials i abandonament.

Per tant, moltes diferències i una història de lluites i de revolucions, d'acció i de repressió. Després d'uns anys de calma (tensa, però calma), l'any 2004, pel cansament acumulat de la gent de la zona, per la creixent repressió i marginació per part del govern, i pels fets de l'octubre d'aquell any (una manifestació pacífica va ser reprimida amb una brutalitat fora de mida: set manifestants van morir per les bales dels repressors, i 78 persones van morir ofegades en els camions de la policia, on eren transportades apilonades i on varen romandre durant hores. Un abans i un després) va resorgir la insurgència amb molta força i amb molts militants, i, des de llavors, la lluita no ha parat; amb xifres, com ja hem vist, exagerades i que, en un altre cantó de món, mereixerien menció diària a les capçaleres internacional.

Les organitzacions humanitàries i de drets humans acusen ambdós bàndols de violència desproporcionada i de violació dels tractats internacionals; a l'exèrcit i la policia tailandesos, per tortures, desaparicions, assassinats i repressió brutal; als insurgents, per l'assassinat de civils.

La veritat és que el conflicte s'ha anat radicalitzant, i s'ha anat tornant en un cercle viciós que ha anat polaritzant la zona i fent que el cercle de víctimes s'hagi anat eixamplant. Els agents del govern s'acarnissen amb els ciutadans d'ètnia malaia, i els insurgents tenen entre els seus objectius a escoles i professors, als quals acusen de col·laboracionistes del govern i difusors de la mentalitat i política tailandesa, a monjos,....a qualsevol que representi Tailàndia o el budisme; apart, és clar, dels membres forces armades i de l'ordre, de representants polítics o dels grups de voluntaris en defensa dels pobles, milícies paramilitars de dretes formades per voluntaris, i que compten amb el suport del Ministeri de l'Interior.

Doncs sí, sembla que hi haurà diàleg, però sembla molt difícil que els independentistes deposin les armes si no tenen compromisos en ferm que millorin amplament la seva situació "nacional", religiosa i social; i, a la vegada, és impensable que el govern accepti la secessió de la zona o, ni tan sols, un referèndum; segurament posaran sobre la taula propostes tèbies per mirar de calmar el tema (la actual primera ministra ja ha anat engegant algunes mesures massa simbòliques i poc solvents, com les compensacions a ciutadans d'ètnia malaia víctimes del conflicte, però mentre la repressió i violència de l'estat no s'atura), però serà difícil aturar un conflicte tant violent.

Veurem que passa. Malauradament, sembla evident que la guerra al "profund sud" continuarà per molt temps; i que el tema continuarà absolutament ignorat per la comunitat internacional; bé, a no ser que algun occidental despistat sigui al lloc equivocat en el moment equivocat.

(les fotografies, òbviament, no són meves)

EL PASSAT, A LA SUPERFÍCIE

Els somriures sincers, els paisatges exòtics, els viatges d'autobús incòmodes, els allotjaments rònecs però entranyables, els avions que no marxen ni a l'hora ni al dia que toquen, els mercats que et conquisten per la vista, l'olor i el gust. Gent. Tot sembla que de cop passi a formar part del passat; i no, encara crec que pot ser al present, encara ho puc recordar, ho puc escriure o ho puc explicar; però el present arriba massa ràpid i empeny fort. Empeny la gent i els mercats, però també empeny la nostalgia de la nostra terra i la nostra gent. 

Altra vegada, mil idees sembla que queden al tinter, mil temes i anècdotes de que parlar i per divulgar, per divertir i informar. Però altra vegada, els dies passen. De sobte, ens tornem a trobar inmersos en la feina, que ens apassiona però ens segresta; ja tornem a ser a Tailàndia, retrobant els antics companys i coneixent gent nova, a diari, de tot el món i de totes les professions i religions. Tornem a ser al vaixell, i tornem a saltar a l'aigua i endinsar-nos en aquest altre món (el setanta per cent del nostre, de fet) on milers d'espécies habiten; el món sense veus però amb massa colors. I sembla que tots aquells somriures i mercats i viatges incòmodes d'autobús; i les coses que passen a casa, tot queda a dalt a la superfície i jo vaig avall. Tot i que sigui cansat, i que faltin hores per viure els passats i els presents, m'hi entestaré, i intentaré escriure tan aviat com sigui possible.

EL MACABRE I APASSIONANT ESPECTACLE DELS FUNERALS A TANA TORAJA

Una filera de dones i noies passen entre la gent asseguda en l'espècie de cubículs de bambú muntats per l'ocasió; semblen alienes al sol impenitent, al fang en el qual la resta de mortals ens enfonsem fins als turmells però sobre el qual elles sembla que levitin, a la pudor de sang ressent vesada, de vísceres escampades i estómacs oberts mostrant l'herba digerida les hores abans del sacrifici. Mudades i coordinades, reparteixen pastes dolces i serveixen te i cafè, amb sucre o no, depenent del gust del destinatari. Van vestides totes iguals, uniformades, i tot i que sembli que no estigui assajat, van en una perfecta fila índia: una amb la tetera, una amb la plata dels gots, una amb l'assortit de pastes dolces, una amb la cafetera. 

Té el cabell llarg, recollit en una cua de cavall, vesteix pantalons curts i una samarreta tan desgastada com el matxet que brandeig a la ma dreta, que tot i que no pot amagar que ha furtat moltes vides, és afilat com el primer dia. Amb passos segurs i tranquils, aliè a la importància del moment i l'expectació que l'envolta, s'apropa a la bèstia, molt més grossa i salvatge que ell, però també molt més acollonida. La ma que aguanta el matxet es mou ràpid, amb una força que es reflexa en les marcades venes dels seus braços; una força que, acompanyada a l'experiència, colpeja sense pietat el coll de l'animal que te al davant. La sang brolla, i la bèstia cau de genolls.

La filera va encapçalada per un noi i una noia, guapos, maquillats i vestits amb roba tradicional; miren a la gent sense veure-la, dediquen algun somriure al grup de turistes que s'apilonen en un costat, intentant retenir tots aquells moments en les seves càmeres, per poder demostrar, després, que ells han anat i tornat de la quinta forca, i que han gaudit d'aquell festival, ancestral i macabre. La parella, amb un caminar delicat i rítmic, marquen el pas de la processó que els segueix, primer les dones, amb roba fosca i mantellina al cap, i després els homes, també amb robes de tons obscurs i elegants. Avancen i s'asseuen al seu espai, reservat pels familiars directes, tots ells de classe alta. 

A sobre, en una balconada engalanada per aquells dies tan especials, aliena als centenars de persones que allà es reuneixen, i a tot aquell circ fúnebre, hi ha la vídua, reclinada al costat del fèretre, d'un vermell poc discret, amb posat trist i alienat; de tant en tant, aixeca el cap i enganxa algun guiri intentant, també a ella, engabiar-la dins de la seva rèflex. La dona està de dol, avui toca, és clar, és el funeral del seu marit; tot i que fa de mal dir si la melangia del moment és una màscara vestida per l'ocasió o si realment mostra una tristesa sincera, ja que fa més d'un any que el difunt va traspassar, més de dotze mesos que el mort ha reposat a casa, a la seva habitació, essent considerat com a malalt, visitat per familiars i amics, mentre els fills treballaven on i com podien per estalviar prou diners per a poder pagar aquella gran festa de la mort que ara s'està esdevenint (petit incís anecdòtic: ens varen explicar el cas d'un difunt que havia estat quaranta dos anys a casa seva, com a malalt, fins que la família va poder pagar el costós funeral; la veritat és que costa de creure, i més venint d'una noia que, sobre la seva suau, brillant, llisa i fosca cabellera portava una perruca de cabells suaus, brillants, llisos i foscos; i no és que servidor tingui cap fòbia per als usuaris de perruques, però tot plegat era una mica estranyot).

Aquest búfal ha tingut més sort que el primer sacrificat, que ha necessitat uns quants cops de ganivet al coll per a morir. L'home de la cua de cavall i la samarreta desgastada ha donat un cop mestre que ha deixat l'animalot mig ajagut a terra, amb el coll obert fent un angle de noranta graus, mostrant la tràquea i deixant fluir galletades de sang. Fastigós, cert, i trist, però els occidentals seguim allà, sense perdre'ns detall, degustant el moment i posat una creu a la llista de coses que s'han de fer a Indonèsia. Una noia alemanya plora donant l'esquena al show, i una holandesa o suïssa està amagada en un racó sense mirar; però els altres fem el cor fort, dissimulant les arcades que ens provoca la pudor a mort, l'olor a sang i fetge, les calades del tabac que no hem pogut rebutjar, la calor i la visió de les mosques sobre el budellam escampat per tot arreu. La resta de persones allà reunides, dividides per classes socials i proximitat a la família protagonista, s'ho miren amb més indiferència, no és ni la primera ni la segona vegada que ho viuen, sobretot a l'estiu, que és l'època dels funerals; tot i que n'hi ha alguns, sobretot els més jove, que no poden evitar tapar-se els narius i mirar cap a una altra banda.

Una filera d'homes de classe baixa porten porcs gegantins dins de "gàbies" de bambú, i els deixen a terra, al mig de la plaça, davant de la mirada dels convidats i curiosos, sota un sol torturador i sobre la sang i el fang; els garrins es van acumulant allà, uns sobre dels altres, uns als costats dels altres, cridant com bojos i intentant-se alliberar, coneixedors del seu destí. Mentrestant, el representant de la família al qual li ha tocat fer de conductor de la festa, va anunciant per micròfon el nom de l'obsequiant de cada porc exposat i de cada búfal degollat, la persona o família que ha fet un gran esforç econòmic per regalar (en part, per mostrar el condol i, en part, per una qüestió d'status) un d'aquells desgraciats animals que xisclaran una estona més, suaran i s'intentaran alliberar, fins que els mataran, els pelaran amb els bufadors, els esbudellaran i desfaran i, a continuació, els cuinaran i se'ls cruspiran. I, en tots aquests moments, hi haurà els turistes que ho fotografiaran i gravaran; gran espectacle, sí senyor, intentant dissimular amb tos exagerada les basques que provoca la vida real, lluny dels supermercats de carn neta i polida envasada amb plàstic net i polit; fàstics provocats pel món tal i com va ser creat, i tal i com el viu una gran majoria dels humans; amb la mort, el fang, la suor, la sang i el foc.

ENTRE CRANIS I BUFALS A LA TERRA DELS MORTS (TANA TORAJA, PRIMERA PART)

Herbotes i plantes naixen de les seves originals i poc discretes teulades, fetes imitant barques; a sota, parets plenes de sanefes i motius tribals. Davant de la porta principal: una columna llarguíssima plena de banyes de búfals que mostren el poder adquisitiu de la família propietària, ja que ens mostren la quantitat de búfals que han sacrificat (i s'han cruspit) en els seus ostentosos i sanguinaris funerals. Els tongkonans, aquestes cases tan surrealistes i immenses, envoltades de 'magatzems" d'arròs amb una estructura semblant i igual d'impossible, són per tot arreu a Tana Toraja, i fan que, juntament amb el seus verdíssims paisatges i la presència dels morts per tot arreu, sigui una zona única i per la qual valgui la pena perdre't durant dies.

Verdes i inacabables plantacions d'arròs, amb búfals refrescant-se i anguiles nedant-hi, mirant d'escapar-se d'algun pescador que jau allà al costat, amb la rudimentària canya apunt, mirant d'engantxar alguna d'aquestes curioses i allargassades bestioles (i que mai hauria imaginat vivint en camps d'arròs), ens separen de la paret de roca que tenim al davant, on, en uns forats escarbats fa dècades, hi reposen fileres de ninots de fusta, que sembla ben bé que estiguin fent d'espectadors de quelcom més interessant que el pescador endormiscat i l'anguila fugissera. Son els tau tau, esfínges que representen els difunts, ninos fets a la semblança dels morts que descansen en aquelles roques, tant sigui en forats, com en tombes penjades a la paret o mausoleus al peu d'aquesta (hi ha una gran varietat de modalitats); amb els cabells, les robes, les ulleres,...en fi, amb les particularitats físiques de cada traspassat. Els que tenen aquestes representacions seves, de fusta i roba, son, evidentment, els  de classe alta (aquí, el tema de les classes socials hi esta molt marcat, tant durant la vida com un cop morts).

Enfilem un camí avall, sota l'ombra d'una barreja de plataners, arbres de cacau i de cafè; un cartell cascat pel temps ens indica que allà hi trobarem: baby graves (que n'arriben a ser d'estranyes les atraccions turístiques, i que recargolats que arribem a ser els viatgers) . Ens trobem amb un arbre immens, del qual no atinem a veure el final; el seu tronc desapareix entre les branques i fulles de la vegetació que l'envolta, i dóna la sensació que hagi d'arribar amunt, molt amunt; com una escala per enfilar-se cap al cel i desaparèixer en ell. Al llarg de l'arbre s'endevinen petites finestres, delatant els llocs on descansen els cossos de nens que han mort abans d'acomplir els tres mesos (abans de que els surtin dents, ens puntualitzen). Es respira una tranquil·litat molt estranya, que ens acompanyarà per tots els passejos per la zona de Tana Toraja. La terra dels morts. La terra de les calaveres, l'ha batejat una coneguda de Jakarta.

Dos cranis en un raco de la cova, il·luminats pel llum d'oli que porta el guia coix. Dos cranis posats de costat, amb un femur a cada banda i un pilonet de cigarros pel voltant. Un parell de cranis que nomes es diferencien de la resta dels que jauen per alla (que son molts), tirats per terra, apilonats davant d'una estalactita o espiant desde una escletxa. perque tenen una història que els fa particulars: dos cosins enamorats als quals, per la seva relació de parentesc, se'ls va prohibir la relació, i es van penjar. Una gran història. Fa cincuanta anys, ens diu el guia que ranqueja, dels nostres Romeu i Julieta. Qui sap si es verídica aquesta romàntica tragèdia, però fa que et miris aquells caps d'una altra manera; i que els faci mes fotos de les que fas a la resta de cranis; unes fotos que, si no van acompanyades de l'explicació de la història, mostren dos calaveres mes.

Com els enamorats, molts altres dels esquelets, cossos i tombes escampats per Tana Toraja, tenen al seu voltant cigarretes, menjar, ampolles d'aigua,..i, alguns, també bolsos de dona. Es perquè no els falti de res quan siguin al més enllà, ens raonen. Doncs sembla que un cop transpassada la gent, les ànimes deixen el lleig vici del tabac, perque hi ha cigarretes humitejades i mig podrides per tots els racons. I els bolsos? serà que allà dalt les coses també son de pago i em de palmar amb la cartera a la butxaca i carregadeta de cuartos?

Tots els camins porten a algun poblet, a algú que ens saluda content, a algun conjunt de tongkonans, a algun camp d'arròs amb sorollosos espantaocells i búfals enfonsats en l'aigua i el fang. Tots els camins porten a algun racó tranquil i ombrívol, algun racó on, si mires bé, segur que hi trobes aquells que hi descansen, i que hi descansaran per tota l'eternitat.

Properament, la segona part sobre Tana Toraja: opulència, sang i fetge, pastetes dolces i te en un funeral, la màxima celebració i representació de la cultura d'aquestes magnífiques i tètriques terres.

ATRAPATS EN EL TEMPS (La nit que no haviem de ser a ALOR)

(disculpeu les moltes faltes d'ortografia, aquests ordinadors no estan preparats per a que s'hi escrigui en catala)

Deja vu. Jo en aquest seient ja hi he estat; i ja he estat lligat amb aquest cinturo de seguretat, i la mateixa hostessa m'ha dedicat el mateix somriure, el mateix good morning i ha fet la mateixa mirada, discreta i rapida, per assegurar-se que porto el cinturo ben cordat. Tinc el mateix ancia farrenyu assegut al 4B, a l'altra banda del passadis, i em mira de la mateixa manera, amb una riatlla d'entre felicitat i sorpresa. Miro per la finestra i tinc la mateixa panoramica d'un tros d'ala i una part de l'helix i, altre cop, mig endormiscat, agafo la revista de la companyia aerea i la fullejo: la mateixa editorial en indonesi del director president de la companyia, el mateix reportatge de l'illa d'Alor (a l'aeroport de la qual tornem a estar) i les mateixes cartes alabant la companyia que, com que son en indonesi, altra volta intento desxifrar i altra volta em frustro.

Ella es escarransida (quaranta kilos, motxilla inclosa); una rata de laboratori, vaja; per lo de rateta i per que treballa en un laboratori de Jakarta. Li agrada viatjar per Indonesia, el seu pais, en vol coneixer tots els racons abans d'anar a altres paisos. Camina decidida amb la camara de fotos a la ma i la gorra superguiri al cap. Hi hem concidit a l'aeroport, pero ja la varem coneixer al poble de Takpala, un poblet tradicional d'Alor que, tot i ser el mes visitat pels turistes que es perden per aquest raco de mon, val la pena i la seva gent mante una espontaneitat que et permet seure amb ells un parell d'hores fent cafe i fent safareig de la gent de l'illa.

La mateixa veu rovellada en angles, pero diferent missatge, avui ja no ens demanen que baixem de l'avio i tornem a la sala d'espera; problemes tecnics; avui el capita dona la benvinguda i recorda que el vol durara uns quaranta cinc minuts.

Res de deja vu, ahir erem en aquest mateix lloc, en una hora semblant i una situacio identica, pero ens van premer el rewind i varem tornar a descordar-nos el cinturo, aixecar-nos del seient, tirar pel passadis, passar per la porta amb el cap ajupit, baixar els cinc esglaons metalics que ens separen del terra i tornar a la sala d'espera. Al tornar a ser a l'aeroport despres de pujar a l'avio (que et posin el carmelet a la boca i quan vagis a comensar a xupar-lo te'l treguin de cop fa un pel de rabia) mirem d'aclarir el que passa i el que hauria de passar en un futur inmediat.

Ell es guia a Timor des de fa un parell de decades, i nomes parla d'ell mateix; te l'actitud de les velles glories, que necessita autoafirmar-se a cada paraula. Hi hem coincidit a l'aeroport, pero ja hi varem coincidir breument (tan breument com varem poder) a Soe, aquell dia ens va tractar, amb molt males maneres, d'irrepectuosos per voler anar als poblats sense guia i que la gent que viatjava per lliure destrossaria Timor com s'ha destrossat Bali; ah, la seva carta de presentacio va ser: tinc sang reial i surto a la Lonely Planet...molt be, macu. 

Jam dua (a les dos). Jam tiga (a les tres); son les primeres estimacions de la companyia; hi ha una cosa del motor que no funciona, el recanvi ha d'arribar en avio, i en aquest aeroport nomes arriben dos avions al dia (un es aquest); hem d'escriure el nom i el telefon en un paperot, i ja ens trucaran...vosaltres heu rebut alguna trucada de la companyia Merpati? nosaltres tampoc.

 Son cinc, de Jakarta; ja els hem vist arribar a l'aeroport. Pijos de la capital de turisme rural per les illes de la periferia. Rellotjes ostentosos, pilons de motxilles i bosses, Iphones a les mans, tatuatges, supercamera, arrecades, roba fashion,...molt diferents de la gent que ens trobem viatjant; els d'aqui tambe se'ls miren. Quatre d'ells son, per estandards indonesis, grossots i fofots; que diferent que es la vida a la gran ciutat!; la cinquena es primeta, es la que ho organitza tot, i es l'unica musulmana del grup, els altres son protestants; musulmana de pantalonets curts, samarreta ajustada i cabells a l'aire; vaja, com nosaltres som catolics o els altres protestants. Es van coneixer viatjant i nomes es veuen per fer el viatge anual.

Jam lima (a les cinc). Jam enam (a les sis). Ens ajuntem amb l'escarransida, el guia autoadulador i els cinc pijos de Jakarta, que ens ajudaran a passar les seguents hores; perque estressa una mica trobar-te en aquest cul-de-sac d'aeroport (es al final d'una carretera, en l'unic raco on, en aquesta montanyosa illa, debia de ser viable fer-hi una pisteta d'aterratge) sense cap medi de transport als voltants, pensar d'anar a algun lloc a mirar de menjar algo en un dia en que tot esta tancat (festivitat de l'Idl Fitri, final de Ramada), esperar a que et truquin (i t'hi entenguis), tornar a l'aeroport,...vaja, que ens hauriem espavilat d'una forma o altra, pero l'acoplament ho fa tot molt mes senzill.

Al cap d'una bona estona d'esperar tirats per sobre les motxilles, uns amb l'Iphone, actualitzant el Facebook i el Twitter, fent fotos de l'avio i passant-les per l'Instagram, informant de les peripecies als amics de la gran ciutat a traves dels Whattsap, i els altres (o sigui, nosaltres dos) jugant a la Snake Xenzia en blanc i negre, que hi farem, es el que hi ha, arriba una bemo (furgoneta de passatgers) a recollirnos, acabem tots en un homestay menjant arros amb pollastre i verdures i fideus; la primera hora xerrem, riem i escoltem les medalles que es va posant l'amic guia que, segurament, ha conegut temps millors (vaig estar amb els Rolling Stones quan van venir a fer un docu aqui, tinc coneixements en 23 materies, soc de l'associacio de guies de noseque, vaig enviar una carta al ministre per nosequequantus, coneixo no se quants escriptors de viatges,...); les 2 o 3 hores seguents jaiem per les ombres del pati de la casa esperant la trucada; no aconsegueixo fer el record del joc de la serp...deu ser l'angunia de no saber que passara.

Noticies: Besok pagi, jam enam check in (dema al mati, check in a les 6); mal rotllo primer, que cardarem? pero l'acoplament ho soluciona tot. En la bemo tots cap a l'aeroport a recuperar les bosses i reclamar que ens paguin totes les despeses, tornar al homestay, menjar peix bonissim a la salut de la companyia aerea i beure cerveses i licor local a la nostra salut. L'ocasio s'ho mereix, tornem a degustar els dolsos cigarrets indonesis, que viciosos que son! Riures, anecdotes i batalletes amb un tipus d'indonesis amb els quals, com ja he comentat, no acostumes a coincidir. I l'amic guia continua amb la seva xerrameca, que sempre comensa amb un: you know...i acaba amb un tirament de floretes sobre si mateix. Habitacio decent i despertador a tres quarts de cinc.

La cosa promet, tot i que l'illa d'Alor dona per molt i ens ha ben captivat, ja ens agrada que, ja que teniem un vol pagat, que poguem volar. L'aparell reparat corre per la vista i s'aixeca sense problemes aparents. Durant els primers segons de vol passem quasi a tocar d'una aigua molt cristalina i on es dibuixen les siluetes del coralls que la poblen, sembla que si poguessim obrir la finestra i estirar el bras podriem, fins i tot, sucar la ma. Despres agafa alsada, sobrevola tota l'illa i s'encamina cap a Timor. De moment, objectiu aconseguit.

Annex: fa uns quinze dies varem comprar dos bitllets, un de la companyia Merpati per volar el dia 19 d'agost d'Alor a Timor, i un de la companyia Transnusa per volar, el dia seguent, de Timor a Sulawesi; una setmana despres, ens varen dir, basant-se en una excusa forsa estranya, que el vol del 20 es posposava fins al 23; i pel que fa al del 19, ja acabeu de veure com va anar. L'aventura.

DE QUAN VAREM CONEIXER EL REI DE BOTI (un reialme minuscul del Timor profund))

Perdoneu per anticipat pels errors ortografics, aquests teclats no estan pensats per a que si escrigui en catala.

1. BENVINGUTS AL REGNE DE CASA MEVA

Silenci. Somriures francs i mes silenci. Mirades. Tot i que haguem trencat tots els protocols possibles, el Rei sembla content. Tenen una mirada encisadora i es mostren molt dolsos i tranquils, tan ell, el Monarca, el Raja de Boti, com la Reina, com el pare del rei, aquell vellet entranyable que seu en una cantonada, i com el Princep. Tots ells, tot i la nostra gosadia, riuen les nostres bromes, i quan torna el silenci (que torna sovint), miren, primer a terra parsimoniosos i despres a nosaltres, directe als ulls, amb l'innocencia i la pau que despren tot el seu regne. El remot regne de Boti.

2. HISTORIA D'UNA ANADA

Arribar fins aqui ha costat, com diria aquell, Deu i ajuda. Estem baldats i voldriem anar a l'habitacio, a deixar els petrecols i estirar-nos un moment, pero aixo no es un allotjament qualsevol, es la casa d'un rei, i donat que hem vingut sense guia (vulneracio protocolaria numero u) i que no volem violentar sa majestat, seiem alla amb la familia, com estanquirots; ara faig una broma en indonesi basic, ara intento articular alguna paraula en la seva llengua autoctona per fer riure, ara els ensenyo fotos d'altres llocs. Brometes, silencis, mirades i somriures hipnotics; cansats i sense gosar fer un pas.

El mati ha sigut molt llarg, ple de mitjans de transport diferents i d'incerteses continues: d'aquell primer autobus que no acabava de passar mai, a aquell encreuament en que l'unic transport possible ha estat la caixa d'aquell camio plena de grava i pales, i de gent "tribal", ataviats amb pareos "tradicionals" d'ikat, i boques vermelles de mastegar sirih pinang o, en angles, betel nut (1); i aquells tres quarts d'hora com a passatgers de motos per camins de pujades i baixades, pedres i roques i forats i penyasegats, d'un conductor de moto empenyat a parlarme sense que l'entengui, escupint-me saliva vermella a cada paraula, i jo, com un ninot, a darrere movent-me cap aqui i cap alla (la meva fama mundial de mal passatger de moto deu superar la d'infame conductor) i rebregant-li la jaqueta; segur que pel xerraire escupidor va ser un d'aquells moments en que es va plantejar perque feia aquell collons de feina en lloc d'una altra. Ah, i entre uns mitjans de locomocio i els altres, volta que voltaras per pobles i poblets, guiats per uns i altres per a arribar a un suposat homestay que no era tal.

3. BOQUES VERMELLES, VORERES VERMELLES

(1) el betel nut es el nom generic amb el que es coneix un conjunt de "coses" (el betel nut en si + un altre fruit sec i allargat + un polsim blanc que encara hem d'averiguar que es) que es posen juntes a la boca, es van mastegant, deprenent un gust amarg bastant (pels iniciats) insufrible, provoca una salivera exagerada i fa que hagis d'estar tota l'estona escopint vermell, origen de les taques sanguinolentes que hi ha per places i carrers; es una combinacio addictiva i que aqui a Timor (com en zones de la India, Laos, altres illes d'Indonesia,...) es molt comu; veus la gent amb la boca plena i els llavis i les dents d'un vermell escandalos. Quan vas a veure un d'aquests reis, el primer que has de fer, per mostrar els teus respectes, es obsequiar-los amb aquests productes; davant del rei de Boti em comparegut sense aquesta simbolica i preuada oferta (norma protocolaria violada numero dos, ai!).

4. FAM, DIPLOMACIA I TRANQUILITAT

Despres d'estar reunits una bona estona, suposem que ja es deuen donar per mostrats els nostres respectes, i peguntem si podem anar a voltar pel regne i fer fotos (jalan, jalan?}; cap problema. Perfecte. Ens movem entre la vegetacio, cabanes de fusta i palla, ume kebubus (cabanes tradicionals del Timor en forma de rusc d'avelles amb l'exterior totalment de palla, com pallers gegants amb una miniporteta, vaja), gallines, vaques i garrins. Hi ha plantes, flors i arbres de tots tipus i colors, que fan ombra i sembla que aillin aquell poblet-regne de la resta del mon; tan bon punt atravesses la porteta de la valla, oberta personalment per la Reina, t'endinses en un raco diferent, net, fertil, tranquil, autosuficient,...platans, cocos, verdures...tot a l'abast de la ma. Perdoneu que em repeteixi, pero la sensacio de tranquilitat es molt especial. Fem fotos i ens movem lentament, sense voler ofendre a ningu, pero aqui ningu s'ofen. Hi ha aquesta part de Boti, dins de les tanques, on viuen unes quantes de les families vasalles i, a fora, en una area forsa mes gran, hi viuen bastants mes families, que tot i que formen part del regne es veu que s'han anat "pervertint" mes pel mon indonesi i han anat deixant de banda moltes de les regles ancestrals.

El rei jau en una cadira de fusta, i tot i que no te ni tron ni corona ni caballers ni un gran palau, despren un noseque de rei de conte; de rei bo. Tot plegat despren un noseque bo; dona la sensacio d'estar en aquell regne dels elfs del Senyor dels Anells, pero sense l'ensucrament, els efectes especials de Hollywood i les belleses extremes; el mateix pero en natural, i sense la magia explicita; la familia real tambe em fan pensar en el guru (que, per cert, la paraula, en llengua indonesia, vol dir professor) i familia d'algun lloc de ioga i vipassanes d'aquells allunyats de tot arreu i on tothom fa cara de felicitat i d'harmonia amb l'entorn. Tambe em ve al cap aquell "benvinguts al regne de casa meva" dels anuncis d'Ikea. No se, potser exagero, o potser em quedo curt.

Tornem a seure al porxo del rei, es fa de nit i tenim gana (entre una cosa i l'altra no em ni dinat); quan seiem alla sempre tenim un dels membres de la nissaga fent-nos companyia, ara hi ha el fill, de faccions fines com tots ells i, tambe com tots ells, un monyo recollint els seus cabells. Aqui es guien per unes normes ancestrals, una de les qual es que quan els homes es casen s'han de deixar els cabells llargs (sort que aixo nosaltres no ho tenim, ja vaig fer prou miseria en les meves etapes com a adolescent i post-adolescent); tenen moltes altres normes propies, com que han de viure sempre alla i no es poden casar amb ningu que no pertanyi a Boti; o que nomes poden portar roba feta per ells, pero una dessudadora amb caputxa o un  polo, denoten que algunes tradicions es van flexibilitzant. "Berapa umur?" (quans anys tens), allo per trencar el gel; somriu i fa que no amb la ma. Casumdena! ja hem tornat a trencar un protocol... Com que no volem trencar-ne mes ens fa cosa demanar el sopar (arribem a dubtar si ens en donaran) i anem fent preguntes molt subtils, al princep primer, i a la reina despres: "sopeu aqui o a dins?","a quina hora acostumeu a sopar?" Ja veieu, la subtilesa es el nostre fort. La dona del monarca fa un gest com ensenyant cap a dins de la casa i diu la paraula menjar, pero ho diu d'una forma tan fina, tan discreta, de fet, tan poc monarquica, que interpreto com que la manduca s'esta fent, i li dic: "cap problema"; costa uns segons d'adonar-me de la mala interpretacio, i uns bons minuts mes per accedir, degut a la diplomacia i prudencia d'uns i altres, al menjar.

5. I VET AQUI UN GOS I VET AQUI UN GAT...

Es fa de nit i tot queda a les fosques; hi ha un dels cels mes estrellats que hagi contemplat mai, degut a la nula contaminacio luminica del lloc. Cap de les cabanes te electricitat. Ens movem entre la nostra cabana i la casa del rei amb una llum d'oli. No tenim TV, ni telefon, ni ordinadors, ni vehicles,...ens a explicat la Reina. Sona be; ni sentir a parlar de les crisis ni les guerres per la TV, ni estar pendent de trucar aquest o aquell, de que escriure al blog o de posar-me de mala llet perque el pais del costat ha tornat a guanyar un campionat de futbol, ni veins o bars amb la musica a tota castanya, ni motos derrapant, ni pensar en quelcom enginyos per posar al facebook,...Fantastic! (...per un parell de setmanes, tres a tot estirar).

Les estrelles i les siluetes dels arbres; de banda sonora? una mena de papallona que es va fotent de lloros contra la llum d'oli, i un ukelele casola que deixa anar algunes notes abans d'apagar-se amb el dia i donar pas a un silenci i una foscor quasi sobrenaturals. La nit al minuscul i remot regne de Boti.

I el que podria ser el punt 6: La tornada tambe va ser tota una aventura, varem seure en 4 autobusos diferents i 3 motos per anar d'alla fins al poble de Kefa, no massa lluny; pero aixo ja es una altra historia...