SINGAPUR, FORQUES AL PARADÍS

En Pere és cirurgià i vesteix com el perfecte viatger, Coronel Tapioca de cap a peus. En Juanma té una botiga de regals i complements fashions, vesteix més desenfadat i tot i que, com en Pere, deu rondar la cinquantena, té una aire força jovenívol. Són parella. Sí, són homosexuals. És una dada que no hauria de tenir cap mena d’importància, però a Singapur, on es troben fent una curta visita, sí que en té. En aquesta petita illa ciutat-estat la pràctica de l’homosexualitat hi està penada amb la presó.
Abans de baixar de l’avió ja s’han topat amb l’estricte i brutal règim legislatiu singapurès; uns fulletons els advertia que la possessió de drogues està castigada amb la pena de mort, i tot i que no porten res, fa por. Un cop a l’aeroport, considerat un dels tres millors del món, els sorprèn el luxe i l’ordre que s’hi respira. Apart de les botigues i restaurants habituals hi ha cinemes i extravagàncies com el jardí d’orquídies o el de gira-sols.
I no es deixen de sorprendre de camí a la ciutat. Al voltant de l’autovia, els arbres, matolls i gespa tenen una perfecció mil·limètrica i una simetria impossible. El trànsit és tranquil i ordenat, i no se sent l’orquestra de botzines de variadíssimes melodies i estridències que és part inseparable de carrers i carreteres de gran part del sud-est asiàtic.
A l’arribar a la ciutat, un dels centres de negocis més importants del món, es meravellen pels altíssims i lluents rascacels, davant dels quals semblem algú que no hagi sortit mai del poble. Un riu d’aigües tranquil·les pel qual passegen cuques barquetes per turistes els separa d’aquest skyline, i a la riba, terrassetes de restaurants acollidors i selectes. Ni tant sols la mitificada pulcritud suïssa pot competir amb la netedat de la ciutat; voreres impol·lutes i parets immaculades.
Després d’haver estat voltat per zones on la brutícia i el desordre en són les normes rectores, aquesta pulcresa celestial hauria de ser alleugeridora i relaxant, però la sensació és d’un asfixiant surrealisme. Els sembla que els estiguin passejant per un decorat. On són els pescadors i indígenes que vivien aquí abans de la colonització? On són aquells milions de motos que conformen rius sense fi? I els insistents venedors ambulants? I les paradetes de menjar i begudes pel carrer? On és la humanitat? Un ordre que prové de que sigui punible vendre xiclets, escopir a terra o no tirar bé de la cadena després de fer ús del wàter no és natural. Una façana de pulcritud i lluentor dirigida al món dels negocis i les multinacionals que té el preu de la llibertat dels ciutadans. Llibertat que no és la que fomenta el liberalisme que alimenta la farsa singapuresa, amagant les misèries, funcionant a cop d’amenaça i endinsant-se, antiecològicament, metres i metres al mar per a poder anar ampliant la ciutat dels negocis i l’opulent aeroport. La llibertat dels yuppies somrients en els exquisits despatxos dels grans rascacels, la llarga ombra dels quals oculta les desenes de drogoaddictes i marginats penjats a la forca.

En Pere i en Juanma pugen a l’avió, fugint d’aquesta falsa perfecció i opressiu benestar, reflexionant sobre les paradoxes d’aquest estrany paradís, i volen cap a casa on tornaran a ser, per molt que a alguns els pesi, persones legals.

(Publicat al Reclam)

L'ALGUER, LA PETITA CATALUNYA SARDA

A la fortificada i agradable població de l’Alguer, a la costa de l’illa de Sardenya, el Bastione della Maddalena és també, tal com indica el rètol, el Fort de la Magdalena. Hi ha, entre d’altres, la Via Salvador Espriu, la Via Barcellonnetta, la Via Joan Miró, la Via Pompeu Fabra o la Via Pau Casals; en una de les places principals s’erigeix un monument a la Unitat de la llengua amb el text: “L’Alguer als Països Catalans”, i a l’Ajuntament s’indica: Municipi (en gran) i Comune (a sota), i al costat de les banderes més institucionals, l’italiana i l’europea, hi ha la senyera i la bandera sarda. Però s’ha de tocar de peus a terra i ser conscients que la presència de tots aquests elements no significa que l’Alguer sigui, sociològicament i lingüísticament parlant, una població catalana. El català hi té una presència més folklòrica i de tradició cultural que no pas de quotidianitat o de nacionalisme. Pots comunicar-te en català amb persones de mitjana edat o ancians, però costa molt de sentir-ne converses pel carrer.
Els que hi parlen el català no l’han après a l’escola, al carrer o a la televisió, sinó que l’han après a casa, dels avis i dels pares, en una tradició de boca orella; i aquesta forma de manteniment i transmissió d’una cultura, sense el suport de les institucions o d’altres eines cabdals avui en dia, com poden ser els mitjans de comunicació, comporta, més tard o més d’hora, la desaparició d’aquesta, perquè el que pot interessar als avis com a part d’una cultura que els ve, al seu torn, dels seus avis, segurament acabi perdent l’interès dels néts, i més en un moment en que la globalització i les grans xarxes de telecomunicacions porten a la inevitable mort d’aquests reductes culturals a favor de les cultures majoritàries i dominants.
Però sembla que en els últims anys ha aparegut un salvador involuntari i inesperat d’aquesta ànima catalana de l’Alguer: l’aerolinia de baix cost que l’uneix amb Catalunya.
Evidentment, l’empresa no ha afegit aquesta ruta a la seva llista d’ofertes amb ànim cultural ni d’un agermanament dels Països Catalans en la seva totalitat. L’objectiu era buscar una porta d’entrada dels vols de ganga a l’illa de Sardenya, i el que han aconseguit és que milers de catalans passin per aquesta població, fent que es torni a sentir el català per aquells carrers, que la gent d’allà torni a interessar-s’hi i a veure que no tan sols és una curiositat folklòrica heretada dels ancestrals de la família, sinó que és una cosa viva, que els pot ser útil per a comunicar-se amb tots aquells turistes que van apareixent per la població més de sis cents anys després de l’arribada, surcant el Mediterrani, dels primers catalans, i que els faci sentir que no són quatre indígenes estranys en una illa disputada entre independentistes sards i italians, sinó que formen part d’una comunitat nacional que manté viva la llengua i la cultura, un poble que té consciència de la seva existència i que cada cop més massivament s’hi dirigeix, tant per disfrutar de l’encantadora tranquil·litat del lloc com per a interessar-se per aquell germà petit que viu en la distància.

(Publicat al Reclam)

WADI RUM (JORDÀNIA), EN LA VERMELLA IMMENSITAT

Desde la llunyania es mira el llenç i, amb una velocitat calculada, pausada però imparable, va movent els pinzells sobre la tela. Va jugant amb els colors marronosos, ataronjats i vermells; no aleatòriament, sinó amb un ordre sagrat i diari. Amb la seva sortida comença a pintar el desert de tons ataronjats, que es van aclarint i fent més mats passant a adquirir els tons terrosos de la sorra del desert i, a mida que va acabant la seva ronda per aquell racó del món i es va amagant, les pintures usades van essent les vermelles, aconseguint el seu toc més personal i característic just abans de desaparèixer.
Els deserts són grans extensions de sorra poc poblades i amb esquitxos de vegetació com les persones són cap i extremitats unides a un cos, i, com les persones, cada desert té els seus atractius i unes qualitats que els fan únics. L’immensitat vermella i silenciosament viva, abans del regnat de la lluna, atorga, al desert de Wadi Rum, un atractiu irrepetible.
Dins d’aquest majestuós quadre, coberts amb turbants i vestits amb robes tradicionals, els beduïns en són els amos i únics habitants. Per ells les coses també han anat canviant molt ja que el progrés tampoc s’ha oblidat d’aquest paratge. Cada cop n’hi ha menys que siguin nòmades, els tot terrenys van substituint als camells i pels que continuen vivint al desert, el turisme s’ha convertit en una base fonamental de la seva economia.
Orgullosos i experimentats, els senyors del desert t’endinsen en un mar de sorra que a principis del segle passat va ser testimoni de la Revolta dels àrabs que, amb l’ajuda dels anglesos i el protagonisme de Lawrence d’Aràbia, van expulsar els turcs otomans que hi regnaven desde feia segles. Un mar de sorra on no és el Sol l’únic artista que hi deixa la seva personal empremta, també el vent s’ha dedicat, dia rere dia, segle rere segle, ha anar escrivint sobre les roques en un llenguatge que tan sols ell coneix, fent que aquestes impressionants formacions rocoses que sorgeixen del desert semblin gegantins pergamins d’indesxifrables llengües.
A la nit, la tranquil·litat adquireix un caire encara més extrem, i el desert, a l’haver perdut les vives tonalitats diürnes, es converteix en un terreny tenebrós i aparentment hostil. El protagonisme, ara, és per l’immensitat de l’univers que et cobreix, que provoca les tòpiques i inevitables reflexions sobre la seva infinitat, el nostre origen, i la possibilitat de la vida en alguna dels milions de llumetes que tenim sobre nostre. I imagines que algú, desde algun altre punt de l’univers, es mira el cel en el qual som nosaltres, sentint-se el centre de tot i reflexionant, també inevitable i tòpicament , sobre la possibilitat de la nostra existència.
(Publicat al Reclam)

NITS ÍNDIES DE LUXE I DISTINCIÓ.

Sota aquella mal intencionada dutxa, de la qual sortien desbocats rajolins d’aigua que semblava que busquessin els abundants cables elèctrics pelats que decoraven les parets, mentre la pell i els cabells se m’impregnaven d’una intensa fortor a rovell, pensava en les frases que utilitzava el propietari d’aquell rònec hotel per a definir-lo: “A homely stay” (una estada com a casa) i “A name of distiction” (un nom de distinció) i meditava sobre la subjectivitat del llenguatge i la relativitat de les paraules. Hi ha mots que sempre havia pensat que volien dir una cosa concreta, però al viatjar per l’Índia hem vaig adonar que no tan sols tenen més d’un significat, sinó que a més aquests significats són antagònics entre sí. No es tracta de veure l’ampolla mig plena o mig buida, sinó de veure plena de Moet Chandon l’ampolla buida de sosa càustica.
«Questa habitachione é un infierno!! Il tejadi di ferri! Il ventilatore no labora! Non dormire en questa habitacione! L’inferno!”. La cara del viatger italià, que semblava que sortís d’una llarga i soferta vaga de fam, i l’exagerada quantitat d’ampolles d’aigua buides tirades per tot arreu, van poder amb el qualificatiu que el propietari de l’hotel posava a aquell forn crematori mal pintat i enreixat: « deluxe rooms ». Suposo que la primera vegada que ens van oferir una habitació “deluxe”, tot i la ingenuïtat iniciàtica, ja vam imaginar que no seria luxosa, però tampoc que seria tot el contrari.
Com aquella habitació deluxe on, apart de ser hermètica i sense ventilador, jeia sobre el nostre futurible llit una espècie de massa fosca que vam deduir que devia ser un indi més que gruixut fent la migdiada. O com aquella a fora de la qual hi havia aparcat un matalàs amb una iaia esquelètica i amb Dodotis, lligada de mans i peus (tots els respectes per la pobre dona, però es que la cosa no convidava).
O l’Hotel Qualité, on, apart de les cerveses buides que inundaven passadissos i escales, a la nit havies de barrar la porta i esperar silenciós i en la foscor, amb un pal, per si les turbes de borratxos que mamaven i deambulaven per l’hotel provaven d’entrar a l’habitació. O aquella en la qual un despistat s’havia deixat la cama ortopèdica. O habitacions on l’estança suposava la convivència amb les deposicions dels clients de les últimes setmanes, a la vista de que el wàter ni funcionava ni semblava que hagués de funcionar en breu. Evidentment, en aquests casos, com en tants d’altres, tardàvem ben poc a, motxilla a l’esquena, tornar a creuar la porta del carrer, uns cops rient com bojos i d’altres ben carregats de mala llet i males paraules.
Allotjar-se en hotels luxosos val un ull de la cara. Fer aquesta particular ruta dels horrors pels hotels “de luxe” no té preu.

(Publicat al Reclam)

EL TIBET, MASSA LLUNY DEL TIBET

Per fi, som a McLeod Ganj. Hem aconseguit deixar enrere els 50 graus de calor infernal del pla i, després d’enllaçar vuit autobusos, hem arribat a aquesta petita població de muntanya on podem gaudir dels frescos vents de l’Himàlaia, de la dansa hipnòtica de les colorides banderes d’oracions penjades entre els arbres, de la parsimònia dels monjos budistes que van amunt i avall i de les majestuoses vistes de les muntanyes nevades, vistes que la boira ens havia volgut amagar però aquest matí, afortunadament, el vent ha aixecat el teló d’aquest impressionant escenari.
Tot i la serenitat del lloc i del moment, hi ha quelcom que ens neguita, quelcom que explica com pot ser que aquella petita porció de paradís hagi nascut de l’infern. Sembla evident que les evidències més evidents són infal·libles, però hi ha casos en que són errònies, casos en que no s’està en el terreny de la normalitat ni de les obvietats, sinó que s’està en un món pervertit i torçat. M’explico: ens hem mirat, desde darrera de les reixes, la casa del Dalai Lama, ens hem creuat amb desenes i desenes de tibetans, hem comprat llibres de la seva història i hem escoltat la seva mística música i, a Dharamsala, hem visitat el Govern del Tibet i els ministeris i departaments governamentals però, tot i així, no som al Tibet. Som al nord de l’Índia, en el que actualment és el centre polític i cultural del Tibet, on arriben els milers de refugiats que s’escapen de l’opressió xinesa que el seu país pateix desde l’any 1950, i on es mira de mantenir viva la flama de la llengua i la cultura, una flama que allà on pertany ja fa temps que està apagada.
Mentre reflexionem sobre tot el que el poble tibetà, com molts d’altres al món, està patint, ens arribem al monestir de Tsuglagkhang. Els observem resant, fent les voltes de rigor al temple, els somriem i ens somriuen generosa i honestament. Un xivarri eixordador ens crida l’atenció i ens guia cap a un pati ple de joves monjos; caps pelats, riallers i amb les seves túniques morades, no paren de cridar, moures i gesticular histriònicament, discutint ferventment sobre les ensenyances budistes que reben.
Molts d’ells han escapat del Tibet ocupat a través de l’Himàlaia en unes condicions infrahumanes, d’altres han estat torturats o empresonats, i tots tenen la seva família i el seu cor en aquell país que cada cop és menys seu. Les seves vivències són desgarradores i el seu futur com a nació no és gens esperançador, tot i així, no els falta ni un somriure ni paraules d’optimisme, pau i felicitat. És d’admirar, però costa d’entendre.

(Publicat al Reclam nº 946)

HISTÒRIES DE JERUSALEM (3 de 3)

V. No sap qui hi ha a l’altra banda, però amb el temps s’ha establert una estranya relació d’amistat. Al principi li va semblar una altra violació dels seus drets, de la seva intimitat, de la seva vida. S’hi havia manifestat en contra, i inclòs havia participat en accions de sabotatge. Amb el pas dels temps la cosa ha anat canviant, potser pel conformisme que porta el fer-se adult, potser per l’assumpció d’impotència davant d’una superioritat exagerada, o potser perquè en la soledat de la seva vida, on les relacions socials es limiten a la quantitat d’una o altra espècie que vol cada client, el que han de pagar, o, com a molt, converses sobre la calor o el malament que estan els parents de Gaza, qui hi hagi allà observant-lo s’ha convertit en el seu millor amic. Dels insults i gestos obscens que li havia dedicat al principi, havia passat a les mirades i somriures de complicitat, i ara ja li dedica llargs monòlegs, rialles, crits o plors. S’ha convertit en el seu confessor, el seu company de bromes, amb qui es desfoga quan aquella clienta de la qual fa temps que s’ha enamorat no el mira ni als ulls, o contra qui descarrega la seva fúria quan veu que el mur de formigó creix i creix empresonant els seus germans. L’Ahmed li diu que està boig, que si a l’altra banda hi ha algú, el dia menys pensat el vindran a buscar i l’empresonaran, però que el més probable és que darrera d’aquella càmara, com totes les que hi ha situades pels zocos, no hi hagi ningú, que només són per espantar-los i mantenir el barri àrab a ratlla. Però ell segueix pensant que hi ha algú que l’observa tot el dia, que li fa companyia, que riu amb ell i se’n compadeix. Hi ha d’haver algú, ho necessita.

VI. Qui collons són els armenis? una secta? una tribu? Com és que tenen el privilegi de tenir una quarta part del casc antic, a l’igual que els àrabs, els jueus i els cristians? La majoria de la gent que apareix pels carrerons del seu barri és el que diuen, o pensen, mentre fullegen les guies turístiques mirant d’aclarir-ho. Francament, juguen amb desavantatge; no tenen tants membres com els tres veïns, i el genocidi que van patir a principis del s. XX només va suposar uns quants cents de mils de morts. A qui li importa? El segle passat va haver-hi altres drames que els han guanyat en popularitat, com l’holocaust jueu que va suposar milions de víctimes i que s’ha sabut vendre molt millor, i l’11-S, amb 3000 víctimes, moltes menys que els armenis, però ja se sap, cada víctima d’Occident val (com a mínim) per mil de les altres.

(Publicat al Reclam nº 945)

L'ESTAT COMUNISTA DE KERALA: POLÍTICA CAPDAVANTERA A L'ÍNDIA

Els mass media estan obstinats a recordar-nos que, juntament amb els musulmans, els governs comunistes (Cuba, Corea del Nord, Xina,...) formen part del terrible eix del mal, però no ens parlen de tots ells. Hi ha governs comunistes que han aconseguit transformacions revolucionàries i avenços importantíssims en temes econòmics i socials, però com que no interessa que es coneguin, no se'n parla, i per tant, no existeixen. És el cas de l’estat indi de Kerala.

Que l’estat de Kerala, al sud-oest de l’Índia, fos el primer estat del món en tenir un govern comunista elegit democràticament, que tingui el millor sistema d’educació primària i secundària de tota l’Índia, el repartiment de terres més just i equitatiu, la major taxa d’alfabetització (un 91 % de la població enfront del 61 % de tot el país, i pel que fa a les dones, el 88 % enfront del 47,8 %), l’esperança de vida més alta, una renda per càpita molt més elevada que la mitja de l’Índia, un sistema sanitari aclamat mundialment per organitzacions com l’UNICEF, la UNESCO o la World Health Organization, o que tingui el sistema polític més participatiu i democràtic, sembla que no són prou motiu per ser notícia ni hi ha necessitat que el públic en general en tingui coneixement, ja que potser la gent s’adonaria que el comunisme i el socialisme poden ser eines molt vàlides per a superar gran part dels problemes dels països del tercer món.

En les primeres eleccions a l’estat de Kerala, al 1957, el Partit Comunista de l’Índia va guanyar per una majoria aclaparadora i va poder formar un govern totalment marxista i començar amb les mesures que transformarien l’estat. Durant aquests 50 anys hi ha hagut molts canvis de govern, repartint-se els mandats entre els dos fronts que polaritzen el panorama polític de l’estat: el Front d’Esquerres, liderat pel Partit Comunista de l’Índia (Marxista) i el Partit Comunista de l’Índia, i amb altres partits menors com el Partit Socialista Revolucionari o el Partit Socialista de Kerala, i el Front d’Unitat, encapçalat pel Partit del Congrés i la Lliga Musulmana, i amb altres forces de menor importància com el Partit Socialista Praja. En les últimes eleccions, l’any 2006, el PCI (M) va arrasar: el Front d’esquerres va aconseguir 98 dels 141 parlamentaris (dels quals 61 eren del PCI (M) i 17 del PCI), enfront dels 41 del Front d’Unitat.

Desde el primer moment, el govern comunista va prendre mesures per aconseguir aquesta transformació social, destinant la majoria de recursos de l’estat a la salut, l’alimentació i l’educació bàsica, millorant notòriament la xarxa de carreteres, establint la igualtat legal entre homes i dones i donant un suport molt fort a la cultura. Així mateix, ha sigut prioritari mirar de solucionar els problemes que afectaven a les capes més empobrides i marginades de la societat. Per una banda, els camperols sense terra, que eren una majoria enfront d’una minoria de terratinents, situació que van capgirar amb expropiacions i un repartiment de terres molt més equitatiu. Per altra banda, hi havia els intocables i resta de víctimes del sistema de castes hindú, el qual es va abolir a Kerala (un dels pocs estats indis que ho han fet), portant a la igualtat legal de tots els ciutadans, fixant-se també, legalment, la igualtat entre homes i dones, a les quals s’ha ajudat, entre d’altres mesures, amb un sistema de microcrèdits, els quals, en gran part, estan destinats a grups de dones per a que puguin així fabricar i vendre productes. Mesures, totes elles, que han anat aconseguint gradualment una distribució més justa de la renda, una reducció important de la desocupació i una eliminació gradual de les terribles i exagerades desigualtats de la societat índia.

Tot i els principis socialistes que regeixen el sistema, es fomenta, d’una forma regulada, la inversió i el capital privat per a impulsar l’economia. Tot i així, desde el govern es lluita contra els monopolis i les multinacionals que puguin perjudicar a la població i els avenços econòmics i socials de l’estat. En aquest sentit és de destacar que, pocs mesos després de les últimes eleccions, el govern es va proposar d’eliminar totalment del mapa informàtic de Kerala tots els productes de Microsoft, per a passar al software lliure i utilitzar, en el 100 %, sistemes operatius de font oberta. Una altra ofensiva destacable contra grans multinacionals va ser la prohibició de fabricació i venda de Coca-Cola i Pepsi, a la vista d’uns estudis que demostraven que aquestes begudes contenien pesticides.

Veient els grans avenços i l’accelerat desenvolupament d’estats com Kerala, Bengala o Tripura, en els quals governa el PCI (M), sembla que els altres estats de l’Índia, on la pobresa i les gravíssimes desigualtats socials en són les màximes característiques, s’haurien de fixar en aquests sistemes i prendre exemple, tot i que, hi ha alguns obstacles força insalvables per a una implantació del comunisme a nivell de tot el país: per una banda, per l’importantíssim paper de l’hinduisme en la societat índia, i per altra banda, pel perill que suposa pels beneficis i control mundial (quasi) absolut del regnat neoliberal i tots els seus actors i lobbies.

30 ANYS DE COMUNISME A BENGALA[1]

L’any 1977 el Front d’Esquerres liderat pel PCI (M) va guanyar les eleccions de l’estat de Bengala, aconseguint fer-se amb el seu govern, on s’ha mantingut fins a l’actualitat.

Les polítiques encaminades a aconseguir la igualtat i justícia socials van iniciar-se poc després de la victòria electoral, començant amb una radical reforma del Camp, sector en el qual treballa la major part de la població. El Govern, entre altres mesures, va procedir a adquirir, dels poderosos terratinents, grans quantitats de terres, i les va repartir entre dos milions i mig d’agricultors sense terra. Així mateix, es va procedir a donar títols de propietat de terres a mig milió de dones, la qual cosa en aquella època, i en un país masclista com l’Índia, era un avenç impensable. Les mesures preses en l’àmbit de l’agricultura van provocar que, en tan sols un parell d’anys, la producció agrícola augmentés (respecte la dècada anterior) un 136 %, i arribés, l’any 2000, a un increment del 180 %.

Els avenços han sigut també, i a l’igual que a Kerala, importantíssims en molts d’altres camps: promoció de l’autogovern amb una descentralització molt gran del poder, reserva d’un terç dels llocs de responsabilitat i govern per les dones, augment a més del doble del nombre d’escoles de primària, increment important de l’expectació de vida, passant a ser la tercera del país, reformes i inversions molt importants en el camp industrial,...

En les últimes eleccions, de l’any 2006, el Front d’Esquerres va tornar a guanyar, per setè cop seguit, amb majoria absoluta del PCI (M), la qual cosa demostra la gran satisfacció del poble bengalí amb totes aquestes polítiques.
[1] En la partició de l’Índia de 1947 l’estat de Bengala es va partir, quedant Bengala Occidental a l’Índia i Bengala Oriental a Pakistan Oriental (el que l’any 1971 es convertiria en Bangladesh), per tant, aquí al parlar de Bengala ens referim a Bengala Occidental.

(Publicat a l'Accent nº 122)

HISTÒRIES DE JERUSALEM (2 de 3)

III. Mea Sharim. El seu barri, el seu ultra ortodox univers. Més enllà no hi ha res. Despertar-se, resar, aixecar-se del llit, resar, rentar-se les mans i la cara, resar, i posar-se l’uniforme del bon jueu, resant. Dirigir-se cap a la sinagoga, per resar; i després les classes de Torà i Talmud. Així cada dia, excepte el Sàbat, en que no pot fer res, ni tan sols obrir la llum o cuinar. Cada dia és una repetició d’una repetició d’una repetició, una vida dedicada a la religió i a la comunitat, la seva comunitat. L’únic que trenca l’extrem hermetisme i la rutinària vida en blanc i negre del barri són les visites de turistes que volen viatjar en el temps endinsant-se, al S.XXI, en aquest guetto jueu dels anys 30, els quals s’han d’atendre a les regles del joc que els marquen cartells a les entrades del barri: res d’entrar en grups, res de fer fotografies, res de vestir roba impudorosa,... Una indecent samarreta de màniga curta, una curiosa mirada als ulls d’un resident, una necessària fotografia, una pujada de to de veu o una rialla poden ser motiu d’expulsió del barri o de pedrades carregades d’odi sacre. Somia en sortir d’aquell espiral de repeticions i estudiar quelcom que no siguin les sagrades escriptures, vestir colors, escoltar algú que no sigui el rabí i tenir cotxe i televisió, però de moment la seva vida és en el seu fotut i estimat univers, amb els seus éssers estimats i el seu Déu estimat.

IV. Arrosseguen el gros crucifix de fusta amb abnegació total, reciten pregaries i avancen per la Via Dolorosa, on, segons la versió oficial, Jesucrist va caminar penosament amb la creu a l’esquena cap al lloc on se li aplicaria la pena capital per salvar una humanitat que, 2000 anys després, està de tot menys salvada. Van parant en llocs significatius, les estacions de la creu, per pregar, i continuen el Via Crucis, sense fuetades ni insults ni una lenta mort en perspectiva, però, tot i així, amb mirades perdudes en un dolor que imaginen i que va recórrer aquells carrerons segles enllà. A l’església del Sant Sepulcre, on es diu que van crucificar i enterrar a Jesús, resen al costat de cristians d’orígens i vestimentes variadíssims, desde els ortodoxos grecs als occidentals catòlics no practicants als quals sembla que els retorna una fe que mai han tingut; aquí resaran, es meravellaran, faran avorrides fotografies i compraran algun souvenir per a l’àvia que encara va a missa els diumenges. En acabat, tornaran cap als seus països esperant que aquelles pregàries i simbòliques penitències els solucionin uns problemes que, en la majoria dels casos, tan sols poden solucionar ells mateixos.

(Publicat al Reclam)

HISTÒRIES DE JERUSALEM (1 de 3)

I. L’Eva ha quedat per dinar amb les amigues al Village Green, a la New City, on fan un menjar kosher boníssim, i després aniran a fer unes cervesetes a algun bar fashion de la zona. Puja a l’autobús saludant al conductor i al policia que el vigila per evitar atemptats. Passen per davant del mercat de Mahane Yehuda, on fa pocs dies un suïcida palestí hi va matar deu persones. Arriba al Village, les seves amigues ja hi són, entaulades i enriolades. Després de passar el control de metalls i la remenada de bolso de rigor s’asseu amb elles. D’aquí una setmana l’Eva i dos de les seves millors amigues entraran a l’exèrcit, on s’hi hauran d’estar 1 any i mig, però encara tenen sort, ja que els nois s’hi han d’estar tres. Hauran d’anar uniformades i amb la metralladora al coll inclòs quan, durant aquest temps, quedin per la New City com avui o vagin a dinar a casa dels pares els dies de permís. Enlloc d’anar a classe, al cine o d’ajudar la mare, la seva vida girarà al voltant de controlar els “altres”, d’adoctrinar-se sobre el perill que corre la Terra Promesa, rodejada de recelosos països àrabs, o d’aprendre a matar joves que al seu torn han après com matar-la a ella; joves als quals ni coneix ni coneixerà mai i que segurament ara seran amb els seus amics, entaulats i enriolats, menjant uns shawarmes.

II. Fa quatre dies que ho prova i la paciència se li està acabant. Està acostumat a fer cues als checkpoints per anar a treballar o per anar a veure els seus pares, i cues en hospitals immunds entre malalts i moribunds, i per adquirir béns bàsics, i ara per aquests papers. Ja en comença a estar fart. Tornarà a caminar els tres quarts d’hora que el separen de l’oficina, l’única en que els palestins de Jerusalem Est poden fer tràmits civils. Pel camí haurà d’ensenyar la seva documentació a tres grups de soldats, fent que els tres quarts d’hora es converteixin en una hora i mitja. Passarà per davant de cartells mig arrencats d’un suïcida que la setmana passada es va immolar enmig del mercat de Mahane Yehuda. Arribarà a l’oficina i es col·locarà, altre cop, a la llarguíssima cua. Hi trobarà en Yassir, que fa una setmana que intenta registrar la seva filla recent nascuda, i al qual han fet fora de la feina per culpa de totes aquestes hores que està perdent allà per a fer quelcom que els que l’obliguen a fer-ho no li deixen fer. S’espera hores. Avui tampoc podrà aconseguir els papers per casar-se. Potser demà. O demà passat. O l’altre. Fins que no pugui més i enlloc de formar part de les cues formi part dels pòsters a les parets i de les pàgines dels diaris.

(Publicat al Reclam)

CABO DE GATA (ALMERIA), ON LA NATURA RESISTEIX

El soroll de les onades i l’esverat vent intenten, sense èxit, trencar el silenci. No se senten veus, ni motors, ni música. La sensació de llibertat és absoluta. Llibertat, puresa i soledat. Béns preuadíssims en aquest present globalitzat i sobreexplotat. Sembla impossible trobar algun racó on poder estar sol, tu i el món, sense tenir a la vista signes del progrés, de la civilització ni de la humanitat. Tot això tendim a buscar-ho en un desert a milers de quilòmetres de casa o en una illa semideserta a les antípodes de la nostra terra, però potser no cal anar tant lluny.
Tan sols unes quantes hores de cotxe ens separen d’un racó que inexplicablement et permet sentir aquestes sensacions. Les temptacions humanes ja han provat de travessar els seus agrestos confins, però tot i que de moment la pressió popular ha frenat aquest intent, sembla evident que tard o d’hora els calers i els totxos colonitzaran aquest Parc Natural.
El Cabo de Gata està ple de platges i cales. N’hi ha de recòndites i quasi bé inaccessibles, que per arribar-hi has de caminar una bona estona per zones muntanyoses totalment desèrtiques, entre sargantanes, cabanes de pedra mig derruïdes i algunes palmeres. D’altres d’interessantíssimes, com la Cala San Pedro, on s’hi arriba després d’una llarga caminada arran de penya-segats i on hi viuen, nua i lliurement, una comunitat de hippies. O de més grans i populars, com la Playa de Mónsul, l’atractiu de la qual l’ha convertida en localització de films com l’Indiana Jones o el Lawrence d’Aràbia. El fort vent que et cribella amb la sorra, les meduses o les algues poden, en algun moment, ser un incordi, però el que estem buscant és la naturalesa en estat pur, no? i aquesta per si sola ni neteja platges ni lloga tumbones ni ven Calippos.
Després de les caminades i els banys, es pot descansar en un tranquil càmping situat en una acollidora cala; prenent una cervesa a la terrasseta d’un bar a Las Negras, on els seus rudes habitants es barregen amb hippies de totes les edats i nacionalitats, fent pensar que potser els inicis d’aquella Eïvissa mítica dels seixanta era quelcom així; o es pot gaudir menjant al senzill i autèntic restaurant del petit poble de Fernan Perez, on l’acollidora família que el regenta, els suculents plats i els preus de broma, fan que hi tornis una i una altra vegada.
Val la pena fugir a un lloc com aquest per veure que el món, sense progrés ni estrés també funciona. I val la pena fer-ho aviat, abans que sigui massa tard; que el temps corre i la fam constructora destructora no té aturador.
(Publicat al Reclam)

L'HAVANA, LA HISTÒRIA L'ABSOLDRÀ?

Com la Marilyn de Warhol, la S del Superman o el logotip de Nike, la cara del Che s’ha convertit en una de les icones del S.XX. Aquell idealista i revolucionari lluitador ha passat a ser quelcom fashion i que serveix d’estampat per milions de samarretes, xapes, pòsters i, inclòs, bolsos. Tot i així, veure’l ocupant tota la façana del Ministeri d’Interior Cubà, a la Plaza de la Revolución, és realment emocionant.
Desde aquesta immensa plaça, on també hi ha un monument a l’heroi José Martí, aquell “hombre sincero de donde crece la palma”, comencem a caminar per descobrir l’acollidora i vivíssima ciutat de l'Havana. En un solar una animada xaranga fa ballar una alegre multitud organitzada per col·lectius: la fila dels policies, la dels nens, la de les mulates culones, la dels transvestits,...Continuem vagant entre degradades cases colonials, botigues buides per l’embargament, somriures i preguntes, buscavides i jineteras, guaraperos, cotxes soviètics i guaguas amb excés de passatgers. Passem de llarg de la Catedral i la Bodeguita de Enmedio, clàssics turístics, i de les cues davant de la mítica gelateria Coppelia. I amb l’impressionant Fort del Morro al fons, passegem pel romàntic (i decadent) Malecón.
Després de sopar xerrem amb en Marcial, un cubà amb ganes de posar-nos al dia sobre la duresa de la vida a Cuba. Les diferències entre el nostre avançat primer món i el seu oprimit tercer món són abismals: mentre nosaltres tenim la sort de pagar un ull de la cara per anar a la universitat, al dentista o a la tomba, els cubans tenen tots aquests serveis gratuïts; a més, molts d’ells han de viure en cases en mal estat que els ha facilitat el govern, i els nadons tenen una quantitat de llet diària assegurada que sembla insuficient, mentre que al nostre paradisíac món hi ha gent que dorm pels carrers i molts pares han de pidolar o robar per a poder alimentar als fills. A sobre, s’han de conformar amb un sistema electoral en el qual no es voten sigles, sinó persones, i fins i tot hi ha escombriaires que fan de Diputats. I per acabar-ho d’adobar, estan privats de la figura dels paternalistes i generosos empresaris.
Ens diu que a la seva estimada Cuba s’empresonen dissidents polítics que tenen molt suport popular, que s’hi jutja als que es posen amb el Cap d’Estat, es persegueixen i tanquen mitjans de comunicació i que, fins i tot, a les comissaries i presons es tortura! “Tranquil” li diem “en el nostre perfecte estat democràtic de dret, també en tenim de tot això”.

(Publicat al Reclam)

BELFAST, LES PARETS ENCARA CRIDEN

Blau, blanc i vermell. Els colors de l’Union Jack pintats a les voreres. Els fanals també tenen els colors britànics, i qualsevol lloc es bo per plantar-hi banderes. Aquí tot serveix com a estendard i com a frontera. Estem a Shankill Road, zona d’unionistes (pro-britànics) radicals. Ens assegurem que res delati la nostra simpatia cap a la causa irlandesa i passegem per aquest museu a l’aire lliure. Hi ha murals per tot arreu. Tan elaborats com extrems, tan artístics com violents. Els elements comuns en la majoria de murals són militants dels grups armats protestants amb metralladores, banderes angleses i la mà roja, símbol dels lleialistes.
Travessem el mur i les coses canvien radicalment; els colors que hi ha pintats a les voreres són el verd, el blanc i el taronja, i les banderes del Regne Unit són substituïdes per les irlandeses. Passegem per Falls Road observant els cartells del Sinn Féin, els pubs amb càmares de vigilància a la porta (objectius recurrents d’atemptats), flors, plaques i cementiris per als que han caigut lluitant, i els murals. Aquí també hi ha moltíssims murals; a favor de l’IRA, demanant la llibertat d’Irlanda, recordant Bobby Sands i la famosa vaga de fam del 1981 o de solidaritat amb altres lluites.
Des de que es va firmar l’Acord del Divendres Sant l’any 1998 hi ha hagut un cessament total de la violència per part dels grups armats (amb petites excepcions), tant d’una banda com de l’altra. Tot i així, els sentiments, vivències i odis no es poden esborrar tan fàcilment; un document firmat pels polítics no pot fer que després de tant sofriment, s’oblidi i es perdoni. La processó va per dintre, l’esgotament ha portat a aquest extrem, la gent necessitava un respir. On abans hi havia guerra ara no hi ha pau. I tot i que les pistoles han callat, els murs segueixen cridant. Parets que continuen lluitant i reivindicant el que la societat té guardat a les golfes emocionals; que, tot i que mudes, ara són les que més parlen. Les que expliquen la història d’Irlanda, les lluites, els fets tràgics, les victòries, els herois i els màrtirs. Perquè han rebut pedrades, cocktails molotov i bales, perquè han sigut testimonis dels enfrontaments i de la barbàrie, perquè se’ls ha vestit amb la història i se’ls ha pintat amb les idees i els sentiments.
En un carreró descobrim un mural on es llegeix: “Catalonia - Ireland” i en gaèlic: Tiócfaidh ár Lá (el nostre dia arribarà). A veure.

(Publicat al Reclam)

EXTRAVAGÀNCIES QUE ENS APROPEN ALS DÉUS

L’entranyable mirada d’aquella bona dona ens va ben captivar. Amb el cabell blanc cobert pel sari, el punt vermell al front i les grosses ulleres que li cobrien mitja cara, tenia més aspecte de fer sopetes de farigola que no pas miracles, però era la Lal Devi i era una santa. Ens mirava i saludava desde una fotografia seva en un vistós cartell de Coca-Cola. L’interior del temple no defraudava, mantenint el nivell de surrealisme freak: fotos i més fotos de l’anciana homenatjada, estàtues kitsch de totes mides i colors de divinitats de tota l’Índia i un recorregut laberíntic per escales enreixades, túnels pels quals s’ha de passar estirat i una zona on s’ha de caminar amb aigua tèrbola, de dubtosa higienització però indubtable sacralitat, fins als turmells.
Tot i que a l’Índia hi ha variants de temples molt interessants, com els de l’estat d’Orissa amb les seves escultures pornogràfiques del S. XIII, els temples dravídics de Tamil Nadu amb milers d’escultures de tots colors, o els temples dels jainiís, on, les dones amb el període hi tenen prohibida l’entrada per a preservar la puresa del lloc; passa el mateix que amb les esglésies romàniques, les pagodes, les mesquites o els temples budistes: els primers que veus et sorprenen i meravellen, però a mida que en vas veient van perdent interès, a no ser que tinguin, com el temple de la Lal Devi, un punt d’originalitat surrealista que els faci únics.
Com únic és també passejar-se descalç entre centenars de pudents i espellifades rates sagrades que no deuen entendre el perquè de que en aquell racó del món els homes, enlloc d’intentar estomacar-les o enverinar-les, les alimentin i venerin, podent campar amb total impunitat, lliures per esparverar a plaer nens indis i grups de turistes jubilats amb els mitjons fins a sota aixella.
I no oblidem el Temple de Kalighat a Calcuta on, com en tots els temples en honor a la macabra deessa Kali, es realitzen sacrificis animals, essent realment frepant seguir els moviments del cos decapitat de tot una senyora cabra que intenta, durant uns grotescos minuts, aixecar-se i caminar, mentre el seu podat cap espia, d’una palangana estant, la cua de famílies que avancen cap al patíbul cabrí, amb les ingènues víctimes lligades d’un cordill.
L’església catòlica i altres confessions religioses de baixada, si volen augmentar la clientela, haurien de prendre nota que l’excentricitat i la morbositat venen.

AQABA (JORDÀNIA), CAP AL CORALL AMB BURKA

Avances sigilosament, com qualsevol tortuga de mar, quasi bé sense moure l’aigua. T’escapes amb lentitud, però conscient que jugues a casa i que a mida que et vagis endinsant en la desconeguda foscor del Mar Roig a mi se m’acabaran l’oxigen i les ganes. La presència humana t’atemoreix i fuges. No m’estranya. Jo, amb l’excusa de seguir-te, també m’escapo dels de la meva espècie i les seves barbaritats. Et seguiria mar endins, potser em duries a algun país fantàstic on tot fos de color de roses, però l’aire s’acaba i he de tornar, per a respirar fons i per recordar d’on sóc i a on pertanyo.
Sota l’aigua ha passat una eternitat, a la superfície un instant, i tot segueix igual. El despietat Sol continua llençant-nos el seu foc, i les sinistres i fosques siluetes continuen obstinades a entrar a l’aigua per a refrescar-se, arrossegant les seves despersonalitzadores presons de cotó, que amb l’aigua esdevenen, si es pot, encara més feixugues. Dones en el seu temps “lliure”, esclaves a jornada complerta.
El Sol és massa intens i decideixo capbussar-me altra vegada a la busca d’alguna altra tortuga o dels peixos exòtics i colorits que ronden el corall. Silenci i racionalitat. Aquí sota tot es regeix per les lleis de la naturalesa, tot té un sentit, un equilibri lògic. A la superfície tot és regeix per l’arbitrarietat humana.
Per arribar a aquest paradís poblat de dimonis i màrtirs vam atravessar Israel en un autocar ple de joves amb metralladores carregades, observant els murs de la vergonya, i divisant, fugaçment, pobles àrabs deprimits i assentaments sionistes luxosos. Vam caminar pel costat dels camps de mines fronterers. I les palmeres i les ostentoses fotografies reials ens van donar la benvinguda a un país que, tot i musulmà, imaginàvem modern; no a debades, és un dels màxims aliats dels justiciers americans i té una presumida i destapada reina. Però la realitat són platges plenes d’homes feliços banyant-se i dones conformades a la vora, i són platges privades i caríssimes per a occidentals, i són mirades desvergonyides davant la visió d’unes faldilles, mirades d’ofensa, però també de lascívia. La nostra realitat, amiga tortuga, són aquestes dones en burka endinsant-se en aquest mar de bellesa i riquesa espectaculars. Espectres de mirades prohibides i sentiments segrestats retallant un horitzó per elles massa llunyà.

(Publicat al Reclam nº 937)

TÚNELS DE CU CHI (VIETNAM), SOM DEL VIETCONG!!

Si hi ha quelcom que ha fet famós el Vietnam és la guerra que hi va tenir lloc entre els anys 1961 i 1975, i que, excepcionalment, van perdre els EUA. Tot i que, tenint en compte que el nombre de víctimes nord-americanes va ser d’uns 50.000 i el de les vietnamites va ser d’uns 3.000.000, es fa difícil de parlar de vencedors.
Una de les coses que van ajudar als charlies a tòrcer el superior exèrcit yankee van ser els quilòmetres i quilòmetres de túnels que van construir per sota del país, que els permetia fer atacs sorpresa, escapar sense problemes i fins i tot viure-hi amagats. Actualment a Cu Chi, al sud del país, hi ha varis trams visitables d’aquests túnels, que tenen una intenció pedagògica i historiadora però s’han acabat convertint en una atracció de fira per als guiris. Els sectors visitables estan preparats pels turistes, essent força curts i més amples que els reals, però tot i així serveixen per fer-se una bona idea del què suposava la vida allà sota.
Entrem al túnel confiats i enrient-nos de la paraula claustrofòbia, “una atracció dirigida als turistes ha de ser molt light”, però el fet que hagin vedat el pas a un motxiller australià força entradet en quilos ens fa sospitar que la cosa potser no serà tant laxa. Foscor total. Les parets, el terra i el sostre es van estretint. Fa molta calor. Avancem arrossegant-nos per una barreja de suor, sorra i nervis. Algú s’atura per fer fotos, és un moment però es fa etern, “Va, collons!!!!!” (veu tartamudesca i furiosa). No hi ha cap més català però tothom entén el sentit i tiren endavant. Sortim a la llum del dia, arrebossats, una mica més prims i admirats pels vietnamites que feien vida en aquelles profunditats. Però bé, segurament era millor la xafogor i la pols d’allà sota que el foc despietat del Napalm de la superfície.
En el mateix recinte dels túnels hi ha una altra atracció, el súmmum pel turista freakandó (com un servidor): fer-se fotos sostenint, al més pur estil John Rambo, i amb una rialla d’orella a orella, un Kalàshnikov, una M-16, o un revòlver, i després, pagar per disparar-les, com si estiguéssim a la festa major del poble intentant tombar taps de suro per guanyar peluixos de baratillo. Com n’arribem a ser de frívols. I quina capacitat que tenim per oblidar.

(Publicat al Reclam nº 936)