CELS SENSE FOC I FUM (HI HAVIA UNA VEGADA A HAMA, SIRIA)

Ens miràvem aquesta plàcida posta de sol als cels de Hama, i ens preguntàvem com podia ser que, el 1982, aquesta ciutat hagués estat envaïda per tancs, focs, fum, sang, pols, cadàvers, crits, venjances, militars i militants; com podia ser que aquella gent tan pacifica i entranyable, aquella generositat i aquella pau s'haguessin tornat en crueltat i bestialitat. No massa desprès de fer-nos aquestes preguntes i de prendre aquesta foto, la ciutat esclatava altre cop en una guerra brutal, que molts mesos desprès, i tot i que cada cop se'n parli menys i a la gent li interessi menys, encara dura.

EL DIA QUE S'HAVIA D'ACABAR EL MON

Sort dels llamps, que ens van mostrant el camí. Foscor total, el soroll del motor de la barca, els trons i les gotes regalimant per la cara. Llampec; llum, arbres morts sortint de l'aigua; gotes produint petites esferes a la superfície del llac, turons de formes extravagants de calcàries ombres fantasmagòriques; i cares de nervis mullades. Foscor absoluta.

Hauríem de tenir fred i queixar-nos de la pluja. Hauríem de ser a l'habitació llegint sota la llum de la bombeta despullada. O hauríem de fer una cervesa comentant les anècdotes del dia. Ens hauria d'importar tanta humitat i el fet que ens anem allunyant de l'aixopluc. Però ens és igual, ni hi pensem. Les prioritats, com canvien les coses. Podríem sentir-nos tan miserables, però el que ens passa pel cap és (encara que, a posteriori, pugui sonar pretensiós, ridícul o exagerat) que en aquell moment poden estar canviant les nostres vides.

Llampecs il·luminant el camí a seguir i els arbres morts; aigua per tot arreu; tenebrositat i pensaments sobre que, en poca estona, es pot rebre la pitjor notícia de les nostres vides. Catàstrofes. Al cap, una tonada: “is the end of the world, as we know it.”

Ens apropem a l'única zona de cobertura de tot el llac, i comencem a desenfundar els telèfons que, tot i la cura, aviat queda ple de gotes. Ens la bufa. Les prioritats. Llampecs i nervis. Una barra de cobertura a la pantalla del mòbil, dos, tres,...és el moment.

Fa un parell d'hores, en aquest mateix lloc, una trucada ens ha trencat la rutina d'un altre dia bussejant en les coves d'un dels paratges més fantàstics que he visitat. Una gran onada s'apropa a les costes tailandeses; s'espera un altre tsunami; tota la gent de Khao Lak és a muntanyes i turons, mentre l'Anna és a alta mar. Sí, ho sé, alta mar serà el lloc més segur quan l'onada diabòlica s'apropi famèlica a la costa; allà no els va passar res al tsunami de 2004; això és el que hauria dit (convençut) a algú altre que estigués preocupat per algun amic o familiar en aquella situació però, ah, com canvien les coses quan et toca a tu d'aprop; les coses canvien i el cap treballa massa. La gran onada arribarà en una hora i mitja.

El motor de la barca ha parat, la pluja continua atacant, i els llamps il·luminen de tant en tant el paisatge i les cares amagades entre caputxes i telèfons. Piiiii-piiiii-piiiii-piiiii

Fa tres hores érem començant una immersió a la Cova del Temple, preparats per travessar la foscor, il·luminar les estalactites milenàries i emprenyar algun catfish despistat; però, de sobte, ens adonem que la visibilitat desapareix i tot està remogut d'una forma exagerada; l'aigua, en un lloc on les partícules floten en el mateix lloc durant hores i les fulles enmig de l'aigua semblen penjades d'un fil, ens xucla cap a dins de la cova i ens n'escup cap a fora, i ens torna a xuclar...no te una força perillosa ni que es pugui descontrolar, però tractant-se de les tranquil·les aigües del llac, aquesta mar de fons alarma fins i tot el Ben, eminència pel que fa a les coves submarines. A la superfície, el capità de la barca ens explica que han vingut vàries onades que han fet anar la seva petita i rústica embarcació d'una banda a l'altra; després, algú a l'altra banda del telèfon mòbil ens explica que les onades al llac han tombat vàries barques. Terratrèmol. La gran onada arribarà en una hora i mitja.

Piiii-piiii. Sí? Finalment. Llamps i trons. Comunicació amb el món exterior i una pregunta que costa de fer per por a la resposta. El to a l'altra banda ho aclareix tot sense necessitat de dir res. Els restaurants tornen a ser oberts, la gent ha baixat dels amagatalls, als vaixells tothom està bé. Somriures entre caputxes i telèfons. Fa fred i l'aigua que regalima per les galtes comença a fer ràbia. Tornem cap a les cabanes, patint que enmig de la foscor no ens sorprengui algun arbre que sobresurti del llac, pensant en la cerveseta que ens prendrem mentre parlem de les anècdotes del dia. El vent i la pluja, a vegades, et fan sentir ben miserable. Les prioritats. Llums a la distància. Ja arribem.

KHAO SOK LAKE DIVING

(escrit per al blog de Wicked Diving, fotos de Leigh Dunne )

What about sleeping in a floating house surrounded by astonishing limestone karsts, waking up early in the morning with the gibbon's call and, before having breakfast, go kayaking in the calmest waters, looking for monkeys, birds and other wildlife? And, afterwards, jump from the longtail and dive the lake waters, amongst trees, caves, stalagtites and curious catfishes? All this is part of the amazing experiences that you can live in the Chiau Lan Lake in the Khao Sok National Park.

Around Khao Lak there are not only beaches, islands and coral reefs! The Lake is only at 2 hours car ride from our office.

Lake Diving in Thailand? Yes, is an experience that have been described in a lot of different ways for the people that have been enjoying it: unreal, completly different, creepy, of a weird beauty, awesome,...we would agree with all of them.

We are talking about a young lake; only thirty years ago, before the waters sunk all the area, this was part of the ancient and rich rainforest that fills all the park and surrounds the lake, one of the richest and oldest jungles in the world. This means that, underwater, there are still a lot of huge trees from this jungle. Also, as you're going dicover in your trips with the longtail and the bamboo raft, and from you walks through the jungle, the area is full of misterious caves, and, underwater, of course, is not different. While flying amongst the dead branches of these impressive trees, spectacular stalagtites surprise you, welcoming you to caves; and, while staying outside, admire the stalagtites that come from far ahead you, the stone columns, and, pointing inside with the light of the torches, more and more stalagtites and holes, and darkness...and, between the rock formations, an elusive and fantastic featherback swims away, and inquisitive catfishes come close to you, guessing what are these big and strange things that make bubbles and visit their quiet territories.

Other species that you can find are: tiny freshwater shrimps, transverse-bar barbs, nandids or, If you are lucky, a green pufferfish. But, altought all this animals are amazing and interesting, what really catches the people is the landscape and what is surrounding you. Diving around “tim burtonian” trees and ancient stalagtites, being touched by the barbels of an inquisitive catfish, and then surface in this marvelous landscape, is really something different!!!

And what about the conditions? Is lake diving, but don't think about the diving in mountain lakes back home; here we are not talking about altitude diving nor about cold water diving. Diving in Chao Lan is being submerged in warm waters, the same temperature as the one you enjoy when diving around the Surins or the Similan Islands; yes, we are talking about 29 C...a tropical lake! So you are going to be able to dive confortably with your shortie, or If you like, with your swimming suit. And, If you add to this the fact that you are diving in fresh water, you are going to be amazed about the small amount of weights that they need (or not at all!). Also, the waters are so calm that sometimes, in front of motionless pieces of dust or a solitary hovering leaf, you have to look to your dive computer to make sure that the seconds are still running, and that the time hasn't stop; a feeling that you can have often during your dives in the lake.

 

 

Enllaç al blog original: http://networkedblogs.com/uOe7a

IMAGINA UN MÓN (L'última gota de la bota de Sant Ferriol)

1.ELS PEIXOS

Imagina un món sense peixos; és el reclam publicitari del documental: “The End of the line”. I 2048 és l'any en que, científics i experts, preveuen que passarà. No sembla tant llunyà, no? Bé, una puntualització: això passarà si tot continua al mateix ritme que ara; i, evidentment, el ritme no es manté constant, ja sabem com som els humans, sinó que va en augment. Així doncs, la dada: 2048 (a molt estirar) serà l'any en que ja no hi haurà més peix per pescar als nostres oceans.

Un 90% del peix que hi havia al mar ha estat pescat, i els vaixells cada cop son més grossos, i les xarxes cada com més bestials (les mes grosses es calcula que podrien acomodar, a dins, 13 Boeings 747), i els radars i GPS i gadgets varis, cada cop més precisos; no hi ha amagatall possible.

2.LA BOTA DE SANT FERRIOL

Sembla que molta gent en aquest planeta encara no ho sàpiga, però la Bota de Sant ferriol, o els seus equivalents en altres nacions, és una llegenda, el que vol dir que, per tant: NO EXISTEIX! No hi ha res en aquest món que sigui interminable; el mar no ho és, no és un pou sense fons on hi ha milions i milions de peixos que apareixen per art de màgia. Fa segles el mar era inmens, gegantí, d'un blau que no se sabia on s'acabava. Ara, el mar és un bassal ple d'hams, línies de pesca (s'estima que amb les línies de pesca que hi ha al món, es podria donar la volta al globus terraqui 550 vegades) vaixells, avionetes, xarxes, cartutxos de dinamita i plàstics i productes químics i residus,...la merda s'hi acumula i la vida s'hi acava.

3.ADAMA AMBERGUAL, L'AFRICA

Generació rere generació, la seva família havia sortit a pescar amb la seva senzilla barca, i cada dia n'havien tornat amb peix per menjar i per intercanviar per d'altres queviures i coses necessàries; el mar era la seva riquesa, la seva font de vida; fins que van començar a arribar els vaixells pirates; grans monstres provinents dels països desenvolupats preparats per robar el peix, a milers i mil.lions. Una canoa i una xarxa al costat d'aquelles bèsties tecnològiques?

Generació rere generació, quan sortia el Sol, sortien tots els homes del poblat amb les seves canoes, i en tornaven al vespre, amb peix. Ara, l'Adama és el primer de la família que, un dia, quan surti el sol, amb d'altres homes del poblat, començaran la llarga marxa, travessant països i sofrint penúries i màfies per arribar a algun dels països que els estan robant el seu peix, per a pidolar i intentar treballar i poder enviar diners a la seva família; i en el país dels pirates els humiliaran i els tractaran com escòria, i intentaran fotre'ls fora, i els diran que se'n tornin al seu país, que si hi tenen problemes no es cosa seva; i, li diran, mentre es mengen el seu peix.

4.ELS POLÍTICS

Hi havia una vegada una cimera de ministres de la Unió Europea sobre la pesca, en que s'havia de decidir la quantitat de Bluefin tuna a pescar (Tonyina d'aleta blava) en el futur, basant-se en estudis científics. En aquests estudis, la quantitat recomanada per a no extingir l'espécie era de 15.000 tones anuals; i, si el que es volia era que s'anés recuperant la població de tonyines (no tant sols anar-ne evitant, temporalment, l'extinció), la quantitat recomanada era de 10.000 tones. Doncs bé, en base a aquests estudis i dades, els polítics de la cimera (ministres i similars) van decidir fixar la quantitat en 29.500 tones (el triple del recomanat per a la recuperació de l'especie???), i al final, el que es pesca al mediterrani (amb una impunitat vergonyant) són 61.000 tones (1 terç de la seva població total). I vet ací un gos i vet ací un gat, que aquest conte aviat s'haurà acabat.

5.ALTERNATIVES

Hi ha els peixos de granja, com els salmons. Sembla una bona idea, no? Es crien a les granges i així no s'han de pescar dels oceans; però resulta que aquests, per exemple, salmons, els alimenten amb peixos salvatges, com anxoves. Per tant, es pesquen peixos salvatges per alimentar peixos de granja per evitar que es pesquin els salvatges (sic).

6.LES GRANS COMPANYIES

Quines mesures han pres les grans companyies pesqueres, com Mitsubishi, davant d'informes i notícies de la futura extinció d'especies sobrepescades i tan rentables com la tonyina d'aleta blava? Doncs pescar-ne encara molta més, al màxim; congelar-la i esperar temps millors, en que l'espécie estigui extingida i, llavors, puguin vendre els seus stocks congelats als preus que els doni la gana, perquè no hi haurà cap mena de competidor.

7.CONCLOENT

Potser si que hi ha una cosa que no té cap mena de límits i que és interminable, l'avarícia humana.

UN LLARG SILENCI (QUE RES DETURA)

Mil. Mil experiències i mil vides. Gent de tot el món i cap a tot el món. De totes les professions, classes socials i tendències musicals. Memoritzo els noms i intento recordar-ne la feina i els països on han viatjat o bussejat, ni que sigui durant 3 dies; i, després, canvio de nou, i 12 noves cares, inquietuds i manyocs de manies; 12 nous noms a recordar. Tan ràpid com aconsegueixo recordar-los, el meu cervell aconsegueix olvidar-los. Alguns romanen en la memòria, per quelcom (bo o dolent o curiós) concret; d'altres romanen a la llista d'"amics" del facebook; alguns d'aquests, segurament em felicitaran pel meu aniversari, i d'aquests, alguns ho intentaran personalitzar i fer amb ingeni, mentre d'altres compliran amb el happy birthday.

Els dies volen, les setmanes s'atropellen unes a les altres, i les vides i experiències passen per davant en càmera ràpida, com si tingués el comandament a distància amb el botó de forward encallat. Una nit al llit propi. Tres nits compartint habitació amb les cuineres i el roncador de l'enginyer, al qual, no sé perquè, tothom té mania. Una nit en llit propi. Cinc nits a coberta, algunes compartint la fresca amb mil·lions d'estrelles, d'altres, amb tormentes d'estiu.

Totes aquestes experiències donaríen per fer deu o cent escrits pel blog, però tot va massa de pressa, i no paro per a escriure-ho i compartir-ho; uns articles substitueixen als altres, unes vides substitueixen a les altres, i, al no escriure'les, unes esperen a ser tatxades per les altres.

I, mentre, mil temes em servirien per escriure, per comentar l'actualitat relacionada amb els nostres viatges. Mil·lions de vides continuen avançant, tot i que el blog segueixi mutis i a la gàbia. Les morts de civils se succeeixen a Siria. La tensió entre Iran i els Estats Units segueix creixent, amb un final impredectible. Kim Jong Il, l'Estimat Líder, mor, deixant el poder de la República Democràtica i Popular de Corea al seu fill. I, al sud de Tailàndia, continuen les morts i els atemptats en una guerra de la qual ningú es molesta a parlar; allà, els independentistes musulmans segueixen reclamant el seu Regne de Pattani i, l'espiral de violència no s'atura, repressió-acció-repressió-acció...; a la premsa local cada setmana s'hi narren les noves accions armades i s'hi mostren fotos dels llocs dels successos o de les víctimes, però, com que aquestes no són occidentals ni afecta els nostres interessos, ja s'ho fotran. I ningú ho escriu, ningú es para a explicar-ho. Però això no vol dir que no continui passant i evolucionant. Tot i el silenci, el món no s'atura.

NATURA MORTA (ARBRES OFEGATS I FOSCOR MIL·LENÀRIA)

L'arbre és mort. Passo volant entre les seves branques immòbils i podrides. Miro endavant i, entre la boirina, es distingeixen siluetes macabres d'altres arbres morts, que semblen dibuixades per un Tim Burton inspirat i fosc.

Floto travessant aquest paisatge; em dona la impressió que en qualsevol moment apareixerà el genet sense cap, o que una de les branques prendrà vida, m'envoltarà amb força i m'intentarà ofegar. Però aquí res és mou. Sense voler, toco una de les branques i s'aixequen partícules de podriment, que ves a saber quan temps fa que descansaven sobre aquell tros de fusta oxidada. Les partícules queden allà, flotant, no cauen, la gravetat no les fa anar avall, ni el moviment o les corrents d'aire tampoc les fan moure; floten, com jo, sobre les branques. Tot és immòbil, com si el temps s'hagués parat en un moment llunyà i indeterminat. I allà segueixen, sense moure's, quan deixo de mirar-les.

De sobte, en la foscor verda, es dibuixen les siluetes de roca polida durant mil·lennis, la boca del llop, foscor misteriosa i estalactites sòlides i imponents guardant l'entrada. Passo pel voltant de columnes que desapareixen en un fons llunyà, i forço la vista per intentar travessar una foscor que tira terra endins, potser fins al centre de la terra? Bellesa o por? Tot i forçar els ulls i mirar de penetrar en el desconegut, la negror no em vol desvelar els seus secrets.

Una silueta es mou; sembla que hi ha vida. La bestiola se m'apropa sense manies; la seva ceguesa fa que fins que no em toca no sembla que sàpiga què sóc. S'allunya amb calma, ha viscut sense depredadors.

Es hora de, poc a poc, sortir a la superfície i flotar pel llac. Miro els penya-segats calcaris que em rodegen, amb els arbres creixent de forma impossible per les seves parets; em cobreixo amb una ma per protegirme d'un sol masssa alt, i em sembla que, d'un moment a l'altre hagi de sortir un pterodàctil volant de darrere les muntanyes (em trobo en una de les selves més verges i antigues del món), o que hagi de sentir els trets de les guerrilles comunistes que es van amagar aquí als setanta i principi dels vuitanta, o sentir els plors i els xiscles de la gent que va morir en la terrible epidèmia que va desolar la zona a mitjans del segle passat, o sentir el soroll de les branques i els passos de milers d'animals mirant d'escapar de l'aigua envaint-ho tot, saltant marges i atravessant carrers deserts de pobles ja evacuats. O, fins i tot, miro d'imaginar-me quan, fa milions d'anys, aquest espectacular paisatge, que ara es reflexa al detall en les quietes aigües del llac, era, submergit sota les aigües oceàniques, formant part d'una gran barrera de corall que anava des de el Vietnam fins a Borneo; quins peixos hi devia haver llavors? quines bèsties t'hi hauries creuat si hi haguessis bussejat llavors?

Toca enfilar-se a la barca i tornar cap a les casetes flotants, llisquem per aquestes meravelloses i misterioses aigües, mentre un ocell exòtic passa volant per sobre dels nostres caps i va a descansar sobre uns arbres, des de els quals, demà a primera hora, els gibons cridaran per donar el bon dia, amagats en aquesta tupida selva, habitada per tigres, elefants salvatges, lleopards i per, ves a saber, quantes coses més. Bellesa i misteri.

SANG I SUOR A LAMALERA (ELS ULTIMS DEL MON)

1.L'illa de Lembata ja és tan sols una silueta al fons, i ens seguim allunyant. De sobte, algú crida: “lumba lumba”!! Mirem cap a la direcció a on assenyalen, i allà el veiem: la seva esquena gris amb l'aleta inconfundible. I no va sol, en veiem més; nedant en grups, fent salts acrobàtics fora de l'aigua, passant a tocar de la barca... deixem de contar-los al cap d'un moment; n'hi ha desenes. Ens meravallem i intentem la frustrant tasca de fotografiar-ne un mentre salta. Tot és fantàstic. Si no fos perquè els hem vingut a matar.

2.La sang passa per sota dels nostres peus, i les nostres xancletes floten pel riu vermell que omple el cul de la barca. Els seus ulls sense vida juraria que ens estan mirant i, la seva boca, segueix amb aquell somriure que fa que sembli que, els dofins, sempre estiguin contents. Tres dofins. Tres lumba lumba jauen davant nostre. Semblen de plàstic, però les ferides dels harpons i la sang hi aporten el realisme cru. El sol és criminal. Tornem cap a terra. Gràcies a Déu.

3.Ajudem els pescadors a estirar la barca fora del mar i, fent-la córrer sobre troncs, pujar-la platja amunt cap al seu rústic cobert, fet de fustes i bambú, i adornat per ossos, mandíbules i vèrtebres de balena. A la sorra, jauen els trofeus de la jornada de pesca d'avui, els tres dofins. El nen trist, despullat, surt de la platja i s'hi apropa, amb la seva mirada melancòlica. S'ajup al costat d'un d'ells i se'l mira, després ens guaita a nosaltres, i com ja havia passat la primera vegada que el varem veure, ahir, mentre miràvem la posta de sol, no ens torna el somriure. Continua mirant-se el dofí, directament als ulls, i li agafa la aleta, i li amanyaga la pell suau i plastificada.





4.En aquest recòndit poble de la illa de Lembata (Indonèsia), Lamalera, generació rere generació els seus homes han sortit a pescar amb les seves artesanals barques de fusta i els seus llargs arpons de bambú com a única eina. El que els ha fet famosos és que són l'únic racó del món on es pesquen balenes amb harpó, i degut a la (evidentment) poca quantitat que en maten al llarg de l'any, ho tenen permès per goberns i organitzacions conservacionistes.

Deu ser espectacular veure com, amb aquelles petites i (dóna la impressió que) inestables barquetes, s'apropen a una balena, de molta més embergadura, i la ronden i la controlen; i en un treball en equip sense fisures, busquen el moment adecuat, en que el més veterà i expert saltarà amb el seu arpó de 6 metres i, amb una força i punteria exepcionals, si té fortuna, l'encalçarà, i començarà una lluita sanguinària, de tu a tu, on la balena farà el possible per a escapar-se i tirar avall, i els pescadors per a rematar-la, i tornar a terra amb aquella quantitat t'han exagerada de carn, que alimentarà a tothom durant un llarg període de temps.

5. “No Baleo” ens diuen, no és època de pescar balenes. No podrem veure l'espectacle de l'home contra la natura, en aquest cas, a diferència de les grans flotes pesqueres, la dinamita o les xarxes quilomètriques, bastant igualada. Justa, però sanguinària. Justa, però, per uns occidentals de vida fàcil i pulida com nosaltres, i que viuen de nedar entre els habitants dels oceans, trista. Aquesta és la seva vida i la seva forma de supervivència; el menjar no es va a comprar al supermercat, sinó que se surt al mar a guanyar-se'l. Ja deu fer dècades que en aquest racó es viu de la caça de balenes, dofins, peixos lluna o mantes, com quelcom racional, amb objetivitat. Així és la vida, i no hi ha lloc per plànyers per aquests pobres animalons riatllers, ni per sentir-ne pena. Bé, excepte, potser, pel nen trist.

SOMRIURES EN MOVIMENT (MOMENTS A FLORES -INDONESIA)

"Portrait! Portrait!". Van uniformats i tenen veus agudes. Tornen a casa al sortir de l'escola, i caminen cap als seus poblets respectius, entre camps d'arros, arbres de mangos i palmeres. Portrait? deu ser cosa del professor de l'escola de la zona, mai ningu ens havia demanat que els fessim un "portrait" (retrat), el classic es el photo, photo, photo, photo!!!! Els les fem pero no s'estan quiets, massa esverament per parar un sol segon.

No et demanen que els facis la foto perque esperin diners a canvi ni que els l'enviis, sino tant sols per l'emocio de ser retratats; i si, despres els ensenyes la fotografia que has fet, riuen com bojos al veure's dins d'aquella minipantalleta. En els nens fa gracia, pero aquesta estranya emocio de ser retratats per que si, xoca mes en els adults, ancians, families senceres,... que tambe t'ho demanen amb falera, sobretot en llocs on l'afluencia guiri encara no es tan normalitzada i potent com en llocs com Bali, on el que et criden els locals acostuma a ser: Transport! o Massage!

En llocs com Larantuka, Lamalera o Waywerang, la solicitud de fotos es continu, i no cal dir res de la serenata de Mister! Hello, Mister! Miss! continu; les passejades son continues converses que giren al voltant del nostre lloc d'origen (Messi!!!),com estem, on anem,....fa molta gracia, fins a un punt en que cansa i el saludador simpatic numero 137 es queda sense resposta i, si fa calor i estem cansats, el saludador simpatic numero 163 s'emporta una mirada amb cara de gos.



En alguns dels pobles, les caminates es converteixen en una mena de processo infantil que, per a algu que s'ho miri desde fora, pot recordar al conte del Flautista de Hamelin (tot i que nosaltres no toquem la flauta, nomes fem fotos i suem) o un cercavila amb gegants (un servidor, amb la seva longitud, paga mes d'un riure, i de dos); a la poblacio de Lewolewa, a l'illa de Lembata varem arribar a arrossegar un seguici de mes d'una cincuantena (i aqui no hi ha guardia urbana per a dir que nomes eren 5) de nens d'edats i vestimentes del mes variat (nenes amb el mocador islamic, nens amb samarretes del Barca, del Milan o el Chelsea, nens espellifats , xavalets modernissims,...), xisclant, controlant els nostres moviments, dient tonteries i xiflant-se cada cop que desenfundavem la camera. Una estona fa gracia.




Tornant d'un dels viatges, el meu pare hem va dir que tant al blog, com als mails o en les explicacions de batalletes posteriors, sempre parlavem de la simpatia de la gent, dels somriures, de la seva naturalitat i espontanietat. Potser es veritat, ens podem fer pesats amb aquest tema; pero, la veritat es que et pots acabar cansant de les mesquites, de les pagodes, de les platges paradisiaques amb palmeres o de veure gent enfilada al sostre d'un autobus, pero els somriures no perden mai la gracia. Sempre els reps amb la ilusio del primer viatge.

LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.

MARXAR DE CASA PER TORNAR A CASA (DE VELLS AMICS I FALSES PROMESES)

“Hey boss, you are back!”, l'indi de la botiga de tratjus a l'entrada del Siam Oriental Inn ens ha reconegut al moment, i això que Khao San Road deu ser un dels racons del món on hi ha més fluxe de turistes rònecs de motxilla com nosaltres, “Yes, we are here again; at the end, everybody returns to Bangkok”. Sap que amb nosaltres no farà negoci, ja fa unes quantes vingudes al Siam que es va donar per vençut, tot i que provar-ho, ho va provar fort, com tots els sastres indis (que no són pocs) que ens creuem per la zona; deu ser que cobren per metres de roba utilitzada i, al veurem a mi, tan allargassat, deuen pensar que els solucionaré el mes.

A la recepció de l'hotel, on fa temps que ja venim directament (o sia, sense buscar i comparar), també ens reconeixen contents, i ens registrem sense mirar l'habitacle a priori, sabem el que hi ha. El preu és molt correcte, hi ha tantes habitacions que sempre hi tens el teu llit on caure mort, i està al centre del merder; un colega que hi va anar per recomenació nostra va comentar, a posteriori, que era una mena de picadero, i donat que els tais hi tenen prohibida l'entrada ho dubto...potser sí que són passadissos freds amb pilons de portes que condueixen cap a habitacions fredes, però és el Siam, i ens hi sentim com a casa.

A la nit, el Gecko també segueix com sempre: les cerveses tan fredes i barates com sempre, les camareres tan “mones” com sempre, la desfilada de turistes i altres especimens, tan freaky com sempre, i els expats (expatriats) a la taula llarga de l'esquerra, tan torrats, demacrats i miserables com sempre (de fet, força més). “Hello again! One big Tiger and two glasses, as always?”
Vora el monument a la Democràcia els vermells segueixen fent-se veure al carrer, amb les banderes, les cintes al cap i quantitats infinites de merchandising del més divers (desde davantals de cuina a adhesius del Taksim, banderes de la seva germana o samarretes del Che o el Fidel; la diferència és que ara són al Govern (després de guanyar, per milèsima vegada, unes eleccions democràtiques).

Bus de nit, de contursionisme encarcarat de postures impossibles per mirar d'agafar el preuat son, amenitzat per un karaoke massa intempestiu, per arribar a Khao Lak, on deixem els equips de submarinisme i altres petracols per a que ens els guardin fins que d'aquí un mes hi tornem per a treballar. Plou a bots i barrals. Raining cats and dogs (?). Els carrers són com eren fa uns pocs mesos quan varem ser aquí, però enfangonats i amb uns bassals que, al pas d'un cotxe a tota castanya, resulten del més irritants. Alguna parelleta, resguardada sota un paraigües cedit pel seu seu hotel o resort (evidentment, a aquesta parelleta, quan els van ensenyar els catalegs i prospectes del paradís on anaven a passar la lluna de mel, a preu de ganga fora de temporada, l'últim que se'ls va acudir agafar va ser un paraigües...i el triquini i la crema solar agafant pols al fons de la maleta), es passegen resignats i entren a una botiga de souvenirs darrere l'altre, com a única opció per matar les hores de les idíliques vacances. El tsunami ja podia haver vingut un dia com avui, enlloc d'aquell Sant Esteve petat de parelles acaramelades i famílies amb ganes de diversió i platja; ja és tenir mala baba.

I ara, uns dies més tard, som a Nusa Lembongan, al costat de Bali, caminem per les seves estretes carreteretes ( o carreronets, pel cas), veient un nen en bicicleta per aquí, una familia en un ciclomotor tronat per allà, una parella de surferos amb estètica de Patrick Swayze i (que semblen) curts com una tampanissa, més enllà...L'illa manté la seva tranquilitat i genuinitat que fa que hi anem tornant quan tenim ocasió, però cada cop hi ha nous bungalows, restaurants recentment oberts, petits locals d'internet...suposo que cada cop seran menys els que es resignaran a viure del cultiu d'algues veient com els seus veins embutxaquen fort gràcies al turisme. Entrem al World Diving per interessar-nos per fer unes inmersions amb mantes i mola moles (peixos lluna) i, al moment, els xavals indonesis que hi treballen ens reconeixen: “Hello!!!! Spaaaaiiiinnnn!!!!” (nanos, ja varem quedar l'última vegada que nosaltres, d'Spain, ben poc; però és igual, deixem-ho estar). “Hello again! How are you?” “Barcilona sticker???” “Barcilona t-shirt???” Merda, l'Anna tenia raó, són més llestos que la tinya, i després de més d'un any encara se'n recorden que, a l'acomiadar-nos, ens varem comprometre a portar material del Barça. “No, sooorryyyy....we come from Thailand; we have been a long time without going back to Barcelona”. Mentida podrida. La vella tradició dels occidentals de trencar promeses i jugar amb les ilusions del “tercer món”. “The next time for sure!!” Mentida podrida; tot i que ara creguem que ho farem segur i que serem molt males persones si no ho fem, amb el pas del temps, les experiències i la colecció de fotografies i de persones que ens han regalat els seus somriures i la seva ingenuïtat, aquesta promesa passarà a formarà part del passat, d'un lloc i d'un capítol més del viatge.

DE TERRORISTES SUICIDES, TEMPLES ESPLENDOROSOS I PROCESSONS FUNERARIES ASSASSINES (REDESCOBRINT MARCO POLO)

"La majoria té un peu molt gran i l'altre molt petit, però no obstant això caminen sense problema", és una de les qualitats d'una ètnia resident al desert del Taklimakan xinès, el més llunyà a qualsevol mar, i per tant, el més dur del món. La naturalesa és sàvia, i costa imaginar perquè hi hauria d'haver gent, en un particular lloc del món, amb els peus de mides tan diferents; sembla que per caminar no tenien problema, però al parar la pèrdua d'equilibri devia ser la hòstia.

Aquesta és una de les increïbles i interessants descripcions que fa el famós Marco Polo en la seva "Descripció del món", una obra que val la pena llegir i rellegir per retrobar-hi llocs on pots haver viatjat, paratges amb els quals has somiat i personatges dels quals has sentit a parlar tota la vida. Potser hi ha fragments que es fan una mica pesats i que et llegeixes en diagonal (no ho digueu a ningú), però curiositats i "frikades" com l'esmentada fan que t'enganxi. Com que els de la família Polo eren dels primers europeus a arribar a aquests paratges, es podien permetre el luxe de fer aquestes descripcions tan fantàstiques, sense que, en aquells temps, ningú ho pogués contrastar; tot i que, com que el lloc on residia aquesta tribu tan amorfa era tan summament recòndit, potser continuen allà, enmig de la polsosa soledat del desert, sense que cap escriptor de Lonely Planet s'hi hagi acostat a tafanejar i documentar aquella penya amb un esclop del 48 i l'altre del 32.

Llegeixes sobre el Kurdistan, el Caixmir, el Tibet i els budistes (que ell anomena "idòlatres" i coneixedors de les arts diabòliques), sobre l'"abominable" Mahoma i sobre els temuts sarraïns.

"Són gent àvola, tallabosses, lladre, assassina i traïdora. Passen el temps alçant el colze." és la descripció dels habitants d'una altra zona visitada en el seu llarg viatge de principis del Segle XIII; racista i estereotípica, com moltes de les seves descripcions de grups de gent; avui ho prohibirien per ser políticament incorrecte, però quan el llegim no busquem correcció, sinó les opinions d'algú que en aquelles èpoques (sense guies de viatges, ni blogs, ni National Geographics ni avions,....) va fer aquells viatges. El que ens interessa quan llegim les aventures de Polo, Ibn Battuta, Huxley o Domènec Bonaventura són les seves opinions dels llocs i de les gents; aquella ciutat de Tabriz, que descriu com a "la ciutat més bella i noble", porta d'entrada a l'Iran on (apart del gang de puces que ens van estar atacant fort en aquella habitació pollossota) varem passar uns molt bons dies amb la seva gent i pels seus carrers, però que no tenia cap atractiu especial; com canvien les coses (però que bé que ens ho varem passar en aquella ciutat, observant la manifestació de DOWN WITH THE USA en el nostre primer dia per les terres perses). Definitivament, no feu servir aquests relats de viatgers de fa segles com a guia per a decidir on aneu i on no.

El venecià ens parla de temes que, al llarg dels viatges, ens havien apassionat, com aquells primers terroristes suïcides, els Assassins (el nom dels quals, i la paraula en sí, provenen de Al-Haixaixin, els que consumeixen haixix), als quals vaig fer esment en l'escrit "Al·licients siris (Luis Buñuel i els primers terroristes)" de 23/11/09; aquest grup de musulmans ismaelites dels S.XI i XII que feien assassinats polítics en els quals el que el duia a terme sabia que moriria però que, gràcies a això, aniria al paradís.

Un altre tema que ja ens havia cridat molt l'atenció, i al qual ell també fa esment, és el dels zoroastrians (sí, els de Zaratrusta), els adoradors del foc, l'origen dels quals ell explica amb una meravellosa història/llegenda protagonitzada pels Tres Reis Mags (els de veritat, no els nostres pares); aquest curiós culte ens ha anat apareixent en els nostres periples per llocs com Iran, Síria o Índia, i, per als que us interessin les religions, val la pena aprofundir-hi (per entrar a un dels seus temples vaig haver de posar-me un capell que era com un gorro de forner...però bé, això és una anècdota; l'interès d'aquests va força més enllà d'aquest peatge que et fa passar cada religió, a la seva manera, per a entrar en el seu territori).

I hi ha Xanadú, aquell palau que Marco Polo descrivia com a esplendorós, espectacular, bellíssim,... esdevenint, a partir d'aquí, en un lloc mític de l'imaginari col·lectiu, i convertint-se en protagonista de musicals, o donant el nom a la mansió de Charles Foster Kane (el de la mítica pel·lícula Ciutadà Kane). M'agradaria veure com està ara aquella població, segur que, com a tot arreu, els humans han aconseguit que perdi tot aquell esplendor i bellesa. Que us hi jugueu?

Curiositats i més curiositats, que val més la pena que descobriu llegint el llibre de les meravelles (subtítol de l'obra) directament. Però va, una última cosa que, personalment, m'ha cridat molt l'atenció: explica que els Grans Khans (aquells poderosíssims "emperadors" mongols) quan morien, eren duts a enterrar a un lloc sagrat; haguessin mort on haguessin mort, el seguici mortuori viatjava els jorns que fes falta, i a través dels paratges necessaris, per a complir aquesta tradició; el maco del tema és que es carregaven a totes les persones que es trobaven pel camí, creient que així tots aquests anirien a parar allà on era el difunt Khan, i el servirien...explica que arribaven a ser desenes de milers de desafortunats (o afortunats, si realment existia aquell més enllà fantàstic). M'imagino que, si el dia en que es mori el monarca de l'Estat Espanyol, els seus soldats volguessin seguir la mateixa tradició i fessin el mateix (pelar a tota la gent que es trobin pel camí), amb la quantitat de babaus, xafarders i vassalls atontats i miserables que hi ha en el nostre país, el Rei tindria, allà, a l'altre món, on crii malves, un servei de molts milers de persones; essent l'enveja del temible tàrtar Genguis Khan.

COREA DEL NORD - DPRK ARRIBA A VIC

"L'arròs és socialisme!" Potser, en fred, aquesta expressió pot sonar estranya, fins i tot, per alguns, ridícula; però és un dels lemes que s'ha utilitzat a Corea del Nord des de fa més de 50 anys. L'arròs és un element vital en la majoria de països asiàtics, base de la seva alimentació i mitjà de vida de gran part de la seva població. Per Kim Il Sung, pare de la República Democràtica i Popular de Corea, l'arròs era un element clau per a tirar endavant el país, després de la guerra i la destrucció absoluta que va suposar aquesta. L'arròs com a símbol d'unitat, d'esforç i de lluita per a avançar i sobreviure tots junts. Com varen explicar-nos en la nostra visita al país, a l'època del transplantament, fins i tot la gent de la ciutat (guies inclosos) es traslladen al camp per col·laborar en aquesta dura tasca.

"L'arròs és socialisme!" és el lema d'un dels 190 cartells que formen part de l'Exposició Corea: el pes de la història, que es pot veure fins a l'11 de setembre al Museu de l'Art de la Pell de Vic. Aquests cartells estan ordenats cronològicament, i tenim a ma un paper amb la traducció de tots els seus lemes. Des de "Produïm molts capolls de cuc de seda de bona qualitat!" fins a "Visca l'exèrcit popular, la força revolucionària que preserva la victòria del socialisme!", "Arranquem a temps les males herbes!", "Endurim com una roca el nostre poder revolucionari!", "Adorem de manera audaç el lideratge del partit!", "El coneixement és poder. Llegim més llibres!" o "Seguim al peu de la lletra l'obra del partit!", tots aquests cartells, amb les seves magnífiques il·lustracions socialistes i revolucionàries, ens van mostrant les idees que ha volgut anar transmetent el govern del país durant aquests més de 50 anys; i, a través d'aquests, si tenim una mica d'idea de l'historia del país, podem anar veient les prioritats de Kim IL Sung i Kim Jong Il en cada moment, des de els inicis de la revolució, on es va començar amb força potenciant tots els camps (agricultura, indústria,....) amb, tot s'ha de dir, un gran èxit, fins als anys 90, de la gran fam i la misèria màxima (entre les causes va haver-hi la caiguda de tot el bloc socialista, o unes grans inundacions) que van portar a la desesperació i la fugida de molts ciutadans, anys en que els lemes dels cartells exposats aboguen par la fidelitat al partit i a l'obra socialista.

Pel que fa a l'estètica dels cartells, poc han canviat en totes aquestes dècades, aquí ni photoshops ni altres programes de muntatge, tots es basen en aquests grans dibuixos, uns de molt simpàtics i que transmeten felicitat i optimisme al poble (camperols riallers, soldats riallers, nens riallers, proletaris riallers,...) i d'altres d'estètica més agressiva i combativa, amb els protagonistes normalment de perfil i enarborant llibres rojos, armes o estris varis. N'hi ha algun altre de més tètric i que ens porta a la memòria, altra vegada, el 1984 d'Orwell, com els que parlen de delatar els traïdors i on es veuen nens assenyalant (cap on suposadament hi ha els botiflers).

Apart de tota aquesta nodrida col·lecció de cartells, hi ha 4 televisions on es poden veure, contínuament, documentals i pel·lícules; aquesta part audiovisual també té força interès per a aprendre encara una mica més del país, tot i que en alguns dels casos aniria bé tenir subtítols (documental sobre la reconstrucció del país, o el que tracta específicament sobre l'Estimat Líder Kim Jong Il); i, al final, en un "petit cinema" es projecten pel·lícules nord-coreanes, patriòtiques i, des de el nostre punt de vista cultural, força cutres, amb els seus zooms in i zooms out marejadors, i els seus arguments senzills (en aquesta només es subtitula una de cada 5 frases, però n'hi ha prou per seguir, sense problemes, la trama); com els cartells, les pel·lícules sembla que no hagin canviat gaire en els últims cinquanta anys, i es faria difícil de diferenciar la que es projectava (de 1986), la que s'estava editant en els estudis de cinema de Pyongyang quan varem ser-hi, o alguna dels anys 50 o 60. Però val la pena fer-los un cop d'ull, ja que les pel·lícules ens ensenyen molt sobre el país on estan fetes, sobre les seves històries, les seves inquietuds (o les dels seus governs, com en el cas de DPRK) i el seu sentit de l'humor (que no és ni millor ni pitjor que el nostre, sinó diferent).

"Sembrem més de vint gira-sols per família!" diu un altre dels cartells; "Reunifiquem la pàtria amb la sòlida unió del poble", diu un altre. Doncs som-hi.

P.D. 1. la fotografia que il·lustra l'escrit no és de l'exposició, sinó que és d'un mosaic que hi ha als estudis de cinema de Pyongyang, però que és del mateix estil que els cartells esmentats, mateixa estètica i ètica.

2. agraïments al Tortamón, aquell que és quan viatja que hi veu clar, per informar-nos sobre aquesta exposició tan interessant.

ELS TANCS TORNEN A HAMA (DE QUAN VAREM CONEIXER EL CODY)

El Cody mira a banda i banda abans de parlar-nos dels Germans Musulmans, fins i tot abans de mencionar-ne el seu nom. Mirem, també, cap a tot arreu, per si hi ha algú estrany o que ens segueixi, però a la tènue llum dels pobres fanals que il·luminen aquells carrerons tan atmosfèrics i tant estrets no s'hi veu ningú; bé, un gat que s'enfila a una finestra i, al fons, un home geperut entrant a una petita mesquita de barri a resar, fa uns segons a sonat la crida del muetzí Al·lààaààààà`Akhbar.

Ens parla de la massacre del '82 (any en el que al Cody encara li faltaven 7 anys per néixer i nosaltres ja en feia 7 que corríem per aquest planeta), que va acabar amb tot aquell barri absolutament enfonsat, derruït, destrossat i desintegrat, i amb desenes de milers de morts. Fa menys de trenta anys, aquells carrerons, pels quals passegem, tant macos i tan tranquils, al costat de les famoses i impressionants sínies de fusta, eren un camp de batalla, de bombardejos i trets. Qui ho diria. A les ordres del President Hafez Assad (pare de l'actual president), fart de les protestes i sublevacions contra el seu poder (podríem dir) absolut, els tancs varen rodejar la ciutat, i els avions de l'exèrcit la varen bombardejar. I no en va quedar res, apart del parell de carrerons agradables i silenciosos pels quals passegem amb en Cody, i l'home que va a resar.

“Proclama que cuenta con la apreciación y apoyo de todos los pueblos del mundo, y especialmente del campo socialista, encabezado por la Unión Soviética!” ho recita el Cody amb un espanyol força perfecte, si tenim en compte que només fa 5 mesos que, auto-didàcticament l'estudia; de fons sona també la veu del Che en el discurs a la ONU que té gravat al mòbil; la frase final la fem en cor els quatre; el mòbil, el simpàtic del Cody, l'Anna i jo: “Pátria o Muerte!”. Parla molt bé l'anglès, va estar estudiant francès pel seu compte, fins que fa cinc mesos va conèixer uns turistes de Madrid i li va agafar pel castellà. Fa servir webs d'Internet, intenta llegir diaris i es baixa pel·lícules en la llengua, com El Che, del qual se sap el fragment mencionat, o Lucía y el sexo, que va trobar massa grollera (en un país així deuen veure-ho com porno del guarro). El coneixem pel carrer, demanant-li on hi ha un internet cafè, ens hi acompanya i mentre nosaltres contestem els mails de la família i els amics, ell es connecta al seu. Com que li hem explicat que la nostra llengua és el català, després d'1 hora navegant ja ens engalta, altra vegada amb accent prodigiós, coses com : “encantat de coneixe'l”, “benvingut” o “moltes gràcies”.

Passem unes quantes tardes amb el,l i compartim pensaments i experiències. Va nàixer a Abu Dabhi, on el seu pare va estar treballant per a fer una bona bossa i tornar a Síria, on va obrir una clínica veterinària. Són nou germans, tots del mateix pare, però no de la mateixa mare; el pare té dos dones, i va alternant les nits a casa d'una o l'altre, els parells la menganeta i els senars la pepeta...no sembla mala idea...ai! Ara estudia veterinària, aquí a Hama, però no hi té masses amics, i per això es dedica a estudiar idiomes, per si algun dia pot marxar d'aquí. "Vaig conèixer un americà", ens diu, "al centre de Damasc, i varem sortir de festa", somriu, era la primera vegada, i es veu que es va ajuntar amb un peça, ja que diu que va acabar dormint en un pis amb ell i unes noies, no sé que hi va passar, però diu que aquella nit li va canviar la vida.

"Molts nois musulmans se'n van al barri cristià a veure les noies", comenta tot pícar, però jo no ho faig. I parlem de moltes altres coses del país; diu que pots ser comunista, o socialista, o nazi,...i que ningú et dirà res, però el que no pots fer és dir res sobre el president, que llavors sí que et caurà el pèl, i li expliquem que al nostre país, amb la Monarquia va per l'estil. I el que també està mal vist i té números per a que et detinguin i t'interroguin és anar amb barba o pinta d'islàmic radical, aquí els tenen molt controlats per evitar problemes. Espeta que, aquí, no hi ha mai ni manifestacions ni vagues, i ja li està bé; suposo que havent nascut anys més tard de l'últim merder polític gros, està acostumat a això, que la gent no protesti. No hi ha manifestacions ni vagues.

Dos anys més tard, al juliol del 2011, les anomenades revoltes àrabs, que varen tenir el detonant d'un suïcidi a Tunísia, han esverat i canviat molts països, havent arribat a Síria, i a la ciutat de Hama, amb els seus irresistibles i embafadors postres, les seves grinyoladores i fotogèniques sínies, la seva simpàtica i xerraire població, i el Cody, amb el seu aprenentatge accelerat d'idiomes i les seves nits d'insomni amb els losers als internet cafès 24 hores. Els tancs, els trets, les corredisses, el fum i la sang altra vegada. En els moments d'escriure això hi ha milers i milers de persones manifestant-se als carrers de la ciutat; els règims s'entesten en usar la violència extrema contra els pobles, però així només creen màrtirs i els màrtirs creen més odi i més consciència; com més manifestants han anat morint a les ciutats de Síria, com a Hama, més gent surt als carrers. Mentre, per aquests mateixos carrers es passeja l'Ambaixador d'Estats Units, per a donar suport i ànims als que “are expressing their right to speak for change”. Fantàstic. I el Cody deu ser al seu poble (fan vacances universitàries a la mateixa època que nosaltres?), o en un internet cafè, o parlant amb algun turista i iniciant-se en l'italià, l'alemany o el flamenc; no semblava carn de manifestació ni de merders. De fet, no ho semblava ningú, en aquella ciutat de gent esplèndida i somrient. La manifestació continua, així com els tancs i els soldats disposats a tot. Ningú neix carn de manifestació ni de merders; però les circumstàncies t'hi poden tornar. Buscaré el pacífic i intel·lectual Cody a les imatges d'Al Jazeera.

BANGKOK, ALTRA VEGADA (S'APROPA UNA TEMPESTA?)

Tenen cap d'animal però cos antropomòrfic, i vesteixen amb tratju i corbata. Estan currats i fan el seu efecte. El fons, darrere aquests estranys éssers, que suposo representen els polítics (de l'oposició, és clar), és de color groc, i en un requadre: vote NO. Al costat d'aquests originals cartells n'hi ha molts d'altres, amb figures antropomòrfiques i cap humà, bé, de polític. El fons és vermell, en alguns; vermell i groc, en d'altres; blau o verd. Tots estan escrits en tai però haurien de faltar-te uns quants bulls per no deduir que el que reclamen és el vot dels seus conciutadans. Menys les bèsties alicatades, que diria que el que volen és que la gent no voti.

La propaganda electoral és el toc nou i diferent d'aquesta megaurbs asiàtica, per la qual ens movem com si fóssim a casa. La resta de coses segueixen com sempre. Altre vegada, la xafogor. L'intent de sortir de la zona de Khao San, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda, és missió impossible; la merda de calor humida reprodueix, altre vegada, l'àngel exterminador de Buñuel; ho proves però no pots, a la mínima que treus el cap de la zona de carrerons, botigues, toldos i Seven Elevens aireacondicionatats, t'ho repenses i retrocedeixes. I que seria Bangkok sense la xafogor?

Sucs de taronja naturals. Samarretes amb llums i música incorporada. Una parella de honeymooners pijus. Talls de mango i papaia. Vambes falsificades que fan molt goig. Carnets de conduir de San Marino, Puerto Rico o la Conxinxina. Totes les temporades de Lost o Weeds a preu de saldo. Vestits hippys i bermudes Billabong. Platets de Pad Thai, i rotllets de primavera a 10 bahts. Ancià europeu malfet i adinerat amb joveneta tailandesa, atractiva i “enamorada”. Passaports suecs, carnets d'estudiant, de la Sorbona o Harvard, i carnets de periodista, per si et ve de gust de colar-te a una zona en guerra. Grups de noietes nòrdiques fent la ruta pel sud-est asiàtic a cop de Lonely Planet, i de farra en farra y tiro por que me toca. Ping Pong Show (sí, aquell on mosses habilidoses escupen pilotes de pingpong, i no precisament amb la boca). Imants de nevera amb monjos i elefants. Very strong cocktails. Sandàlies molt xules i massa econòmiques (que d'aquí tot just un parell de setmanes de calçar-les, et faran repetir allò de: lo barato sale caro). La última tonteria rentable dels germans Farelli i l'últim dels Radiohead. Pantalons Molecule i vestits colorits i moderns, para el niño y la niña. A Khao San hi ha de tot, i tot és possible.

Dues motos a tota pastilla ens passen a tocar, i els seus passatgers han d'abaixar els caps per no picar amb els tendals de les parades de roba, esquiven turistes despistats i giren cap a un carreró d'on surt una ambulància, i n'entra una altra. Hipnotitzats, seguim el soroll de les sirenes, el morbo ens guia sense pensar i, sense pensar, ens posem carreró endins, més com la canalla abduïda que seguien aquell famós flautista pedòfil, que no pas l'Ulisses que seguia el cant de les formoses sirenes. Aquí de formós no hi ha res; pilons de xafarders i policies. Ens fem pas entre la gent i, amb el meu coll allargassat, a mode de periscopi, miro de divisar el que passa. Un grup de persones arrossega una llitera on hi jau un home (farang, indi, tai? No ens posem d'acord) amb la cara rebentada, és cavalcat per un infermer que pretén que li fa el massatge cardiovascular, per a que la claca pensi que li està intentant salvar la vida, però conscient que, a aquell home, ja fa una estona llarga que li ha passat la vida per davant, ha atravessat el túnel amb la llum blanca al fons, i ja espera tanda a les portes del cel. Shooting, ens diu algú. Collons. Three, dead. Conxu. Ajustament de comptes i màfia, deduïm ràpidament. Reculem, i tornem a ser al cor del motxilerisme (i, cada cop més, del maletesambrodisme) mundial, aliè al que ha passat deu metres més enllà. Aquí a ningú l'importa que tres miserables hagin arribat al seu game over; aquí continuen els somriures, aquí tot segueix en venda, i ràpidament oblidem aquella carnisseria. Sorry, how much is this skirt?

Asseguts a la terrassa del Gecko Bar recordem perquè, després de tantes visites, encara disfrutem tant de Bangkok. People-watching del bo. Potser la zona és molt turística, però seure a fer unes cerveses i mirar, i riure, i criticar, no té preu; aquí hi ha material de primera i molt variat: des de el que va arribar a la zona quan encara era un cau d'aventurers, fugitius i seguidors de la New Age, es va jalar un tripi, i ja no en va marxar, als nous hippys que van amb la cervesa de 640 ml en una ma i els estris de fer malabars a l'altre, al grup de rossos catxes amb samarretes de la cervesa Chang o del tubbing de Vang Vieng que han vingut a menjar-se el mon i en els quals el seu rostre és un barem fiabilíssim de la minsa quantitat de neurones que poblen aquell cap de cara bonica, cabells esblanquinats i gorra girada; o als engominats amb maleta de rodes Samsonite super segura, polo Lacoste, i mirada de desconfiança cap a les bandes, i cap a tot el que es mou, que cada cop en són més; el tuktuk amb els despistats que acaben d'arribar, les dones akha intentant vendre souvenirs, o la parella que es pensen que estan tan bons que es poden posar la roba que vulguin (olleres grosses, barrets de gàngster, samarreta de ratlles de marineret, pantalonet pujat fins a sota els pits), però que en realitat foten una mania i una ràbia que els arrebossaries de quitrà i plomes i els arrossegaries per tota la ciutat. Bangkok, en aquesta zona, és aquest gran circ mundial que no embafa mai, i on sempre acabes trobant algú conegut. I on tot és possible.

Demanem una altra Tiger grossa, ens mofem d'algú (sempre tens aquella justificació clàssica que la meitat del món s'encarda de l'altre meitat), tornem breument al tema del tiroteig i del tiu amb la cara feta un estofat de vedella, ens posem una mica nostàlgics pensant amb el que arribarem a trobar a faltar Koh Tao i la gent que hi deixem; i meditem sobre les properes eleccions, en les quals sembla que els vermells de Taksim tornaran a guanyar, i els grocs de la monarquia, les classes mitjes altes i l'exèrcit, que ara amb aquells cartells tan ocurrents intenten boicotejar les eleccions, es tornaran a enrabiar.

Polítics amb cap d'animal sobre fons groc. Acusacions de corrupció; en un país on dir que un polític és corrupte és com dir que el menjar és molt picant. Es veuen alguns núvols negres al cel. Potser ja feia massa que hi havia sol; tot i que a la llunyania sempre es podia veure la negror. Els núvols s'apropen ràpid, i, en aquest país, els ruixats ja hi són un clàssic. Fons de colors retallats per polítics amb fisonomies humanes i somriures preparats, en un país on els somriures són la cosa més espontània que hi ha. La llum del sol comença ha desaparèixer i la negror esborra les ombres. Pel bé del país, esperem que només sigui un fals avís, i que l'instint de l'home del temps de pacotilla que portem a dins s'equivoqui.

TOTES LES TONALITATS DEL VERMELL (UN TOMB PER COREA DEL NORD-DPRK, SEGONA PART)

Quan el tren comença a travessar el pont, mirem per la finestra, i el canvi de país es fa més que evident; aquell riu sembla que no tan sols separi dos països, sinó que separi dos mons diferents, dos èpoques diferents. Endarrere deixem la República Democràtica i Popular de Corea, perdent de vista 3 xemeneies d'altures diferents, que no fumegen; una sínia que, segons la rumorologia xinesa popular, mai ha arribat a funcionar, i que, es diu, està allà per demostrar que ells també s'ho passen bé; un parell de casetes, i alguns homes amb l'uniforme del país (vestit de color verd o blau i, a la solapa, el pin del President) mirant com el tren s'allunya. Al costat del pont pel qual estem passant amb el tren n'hi ha la meitat d'un altre, el Pont Trencat, que unia Corea amb Xina, però que els americans van bombardejar als inicis de la desconeguda i oblidada Guerra de Corea, i així ha quedat, com a record d'una més de les brometes pesades que han anat gastant (i gasten) els amics dels Estats Units. I, a davant, la República Popular de la Xina, amb tot el seu embafament de llums de neó, cartells lluminosos, anuncis cridaners i agressius, grues de la construcció i edificis gegantins. El contrast és tan extrem que produeix mareig.

Un dels companys de tour comenta, respirant per la finestra: “ja s'olora la llibertat!”, i un altre deixa anar una frase lapidària, que sembla que tan sols jo trobi absurda i desafortunada: “quines ganes que tinc d'anar a un McDonald's per a poder tenir/prendre (en anglès: have, que donaria els dos sentits) una mica de llibertat”

Desembarco a Dandong, el poble fronterer, a l'altre banda del riu que separa les dos pàtries “roges”, mentre els altres continuen cap a Beijing. Només he estat uns deu dies fora del món (auto-anomenat) “real”, però sembla que hagin estat mesos. Semblo un pagès de poble que arriba a la gran ciutat.

Grues i més grues serveixen de background de la gran estàtua de Mao que et trobes només sortir de l'estació de tren; el país està en total expansió; i l'estàtua és un dels pocs punts comuns que pots trobar amb el país de l'altre costat del riu. El xinès que em recull m'explica un acudit molt popular sobre l'estàtua de Mao; un acudit sobre l'estàtua?...després d'aquests dies a Corea del Nord, el primer pensament és de perill i d'agosarament extrem, però aquí és diferent. Mentre a Corea del Nord, l'imatge del President (el difunt Kim Il Sung) i del seu fill, l'Estimat Líder (Kim Jong Il) són el més sagrat del més sagrat (p.e. no es permet doblegar el diari The Pyongyang Times, perquè a la tapa -sempre- hi ha una foto de Kim Jong Il visitant algun lloc, i seria una falta de respecte; o, un altre exemple: a la gran estàtua de Kim Il Sung només li pots fer fotografies des de davant, i de cos sencer), a Beijing mateix tens molts productes de moda que utilitzen cartells i estètica socialista per fer broma, o samarretes d'Obamao, on es barreja l'imatge de Mao amb la d'Obama. Uns per massa i els altres per massa poc.

A la nit visito un bar que em recomanen, ple de llums de tots colors, pantalles gegants, noies ballant sobre la barra, puntxadiscs i, a totes les taules, joves amb pentinats que se suposen moderns i vestimentes que es deuen suposar fashion i cool; la majoria dels quals, enlloc de parlar entre ells, estan entretinguts amb el seu mòbil. El contrast ara ja és exagerat, sembla que hagi passat del blanc al negre, o del cel a l'infern, tot i que no sabria dir quin és cadascú; bé, les llums, el soroll i les noies lleugeres de roba crec que fan punts per a que això sigui l'infern.

Al matí visitem l'extrem oriental de la muralla xina, al nord de la ciutat, que acaba just en el rierol (aquí l'amplada del riu és d'un parell de metres) que separa els dos països. El guia ens havia promès que veuríem pagesos nord coreans, com quan et prometen que en una immersió veuràs taurons martell, o que en un passeig per la selva, veuràs tigres. Com en els altres casos, no n'hi ha ni un, però no suposa cap decepció, després de deu dies de voltar pel seu país i veure'n a grapats, de pagesos nord coreans, sense que suposés una experiència tan excepcional; pagesos asiàtics treballant al camp, ni més ni menys. En relació amb això, una companya del tour per DPRK va dir que la misèria que estàvem presenciant en aquell país era exagerada, jo vaig respondre que de misèria no n'havia vist (i no vol dir que no n'hi hagi, però als llocs on havíem sigut no n'havíem sigut testimonis), i ella escandalitzada em va dir: “mira per la finestra, tot són camps i gent treballant al camp tot el dia! Això és misèria!” No vaig saber que respondre, però el fet de relacionar gent treballant al camp i misèria em va semblar mesurat amb el mateix barem que: BigMac = llibertat. Sense comentaris.

Després se'ns va dur a una volta en barca per la part més ampla del riu, a Dandong, una barca plena de xinesos i de coreans del sud que paguen per poder ser el màxim aprop de la costa nord-coreana, i així, tots armats amb càmeres de fotos i binocles, poder veure aquelles estranyes persones que viuen en aquell país tant estrany. La gent els espia i es sorprèn, els senyalen, miren, sembla que s'imaginin que veuran éssers amb dos caps, o quatre cames, que veuran soldats atonyinant gent o persones picant pedra; el que hi ha a l'altre banda és gent asseguda a la vora mirant cap a nosaltres, mirant la barca i mirant els rasca-cels que coronen Dandong, amb les llums de neó i les grues construint a tot drap; el món real. Després de tots aquests dies intensos en aquell país, voltant-hi i prenent centenars de fotos, no és fins ara, mirant-ho des de fora, en que m'adono realment de l'aïllament del país i de la diferència amb la resta del món globalitzat. Em miro la República Popular i Democràtica de Corea des de la barca, amb pena per aquella gent asseguda allà, en les seves vestimentes “socialistes”, mirant cap a nosaltres, estranyats; i allà a la barca la gent amb les càmeres fotogràfiques, consumint begudes refrescants, menjant gelats compulsivament, comprant records i continuant amb el seu voyeurisme amb els binocles. Tant sols falta que tirin cacauets.

El Ng i el Sam, els dos xinesos amb els quals tinc oportunitat de parlar (un a Dandong i l'altre a Beijing) més extensament, i als quals els puc fer totes les preguntes que se m'ocorren, coincideixen en que en ara, el seu país, l'únic que té de comunista és el Partit Comunista que ho controla i governa tot; hi ha, pel populatxo, la falta de llibertat que va lligada al socialisme, però n'és l'únic; ja no hi ha sanitat, educació o habitatge gratuïts, al contrari, tots els serveis són molt cars. Hi ha la llibertat del neoliberalisme, llibertat per a qui té fortunes, per a poder invertir-les lliurement i, lliurement, multiplicar aquestes fortunes; hi ha moltíssims nous rics xinesos que no saben ni on gastar els diners i que volen estar a la última i mostrar que són rics; però, a la vegada, òbviament, hi ha milions que no tenen res, ni els serveis bàsics que sembla que, amb Mao, tenien assegurats. L'espai entre uns i altres, em diuen, cada cop és més gran; la vella història del sobrevalorat capitalisme: o ric o pobre (i, segurament, tindràs totes les butlletes per pertànyer al segon grup). Evidentment, només és l'opinió de dos persones enmig dels milions de xinesos que hi ha, per tant, d'una representativitat, matemàticament parlant, insignificant; però a mi em serveix, i més tenint en compte que venen de dos persones amb estudis, diners i viatges per l'estranger a l'esquena, no de dos pelacanyes que realment necessiten l'assistència de l'Estat per sobreviure.

Si els dies dins de Corea del Nord van ser de menjada de l'olla continua, de contradicció constant, de salt en salt d'una banda de la balança a l'altre, intentant no estar a la banda del món neoliberal i de la visió que ens donen d'aquest país, però mirant de no ser tampoc massa temps a la banda de l'eix del mal i del que em venen dins del país, aquella perfecció impossible...No ho sé, des de aquesta altra banda encara em trobo més perdut i indecís; però em miro, altre vegada, aquesta Xina de formigó, llums de neó, negocis i negocis, nous rics i nous miserables, i dels starbucks i els nuggets de pollastre, i una cosa tinc clara, si això és la llibertat i el progrés, a mi que no m´hi busquin.