Blau, blanc i vermell. Els colors de l’Union Jack pintats a les voreres. Els fanals també tenen els colors britànics, i qualsevol lloc es bo per plantar-hi banderes. Aquí tot serveix com a estendard i com a frontera. Estem a Shankill Road, zona d’unionistes (pro-britànics) radicals. Ens assegurem que res delati la nostra simpatia cap a la causa irlandesa i passegem per aquest museu a l’aire lliure. Hi ha murals per tot arreu. Tan elaborats com extrems, tan artístics com violents. Els elements comuns en la majoria de murals són militants dels grups armats protestants amb metralladores, banderes angleses i la mà roja, símbol dels lleialistes.
Travessem el mur i les coses canvien radicalment; els colors que hi ha pintats a les voreres són el verd, el blanc i el taronja, i les banderes del Regne Unit són substituïdes per les irlandeses. Passegem per Falls Road observant els cartells del Sinn Féin, els pubs amb càmares de vigilància a la porta (objectius recurrents d’atemptats), flors, plaques i cementiris per als que han caigut lluitant, i els murals. Aquí també hi ha moltíssims murals; a favor de l’IRA, demanant la llibertat d’Irlanda, recordant Bobby Sands i la famosa vaga de fam del 1981 o de solidaritat amb altres lluites.
Des de que es va firmar l’Acord del Divendres Sant l’any 1998 hi ha hagut un cessament total de la violència per part dels grups armats (amb petites excepcions), tant d’una banda com de l’altra. Tot i així, els sentiments, vivències i odis no es poden esborrar tan fàcilment; un document firmat pels polítics no pot fer que després de tant sofriment, s’oblidi i es perdoni. La processó va per dintre, l’esgotament ha portat a aquest extrem, la gent necessitava un respir. On abans hi havia guerra ara no hi ha pau. I tot i que les pistoles han callat, els murs segueixen cridant. Parets que continuen lluitant i reivindicant el que la societat té guardat a les golfes emocionals; que, tot i que mudes, ara són les que més parlen. Les que expliquen la història d’Irlanda, les lluites, els fets tràgics, les victòries, els herois i els màrtirs. Perquè han rebut pedrades, cocktails molotov i bales, perquè han sigut testimonis dels enfrontaments i de la barbàrie, perquè se’ls ha vestit amb la història i se’ls ha pintat amb les idees i els sentiments.
En un carreró descobrim un mural on es llegeix: “Catalonia - Ireland” i en gaèlic: Tiócfaidh ár Lá (el nostre dia arribarà). A veure.
Travessem el mur i les coses canvien radicalment; els colors que hi ha pintats a les voreres són el verd, el blanc i el taronja, i les banderes del Regne Unit són substituïdes per les irlandeses. Passegem per Falls Road observant els cartells del Sinn Féin, els pubs amb càmares de vigilància a la porta (objectius recurrents d’atemptats), flors, plaques i cementiris per als que han caigut lluitant, i els murals. Aquí també hi ha moltíssims murals; a favor de l’IRA, demanant la llibertat d’Irlanda, recordant Bobby Sands i la famosa vaga de fam del 1981 o de solidaritat amb altres lluites.
Des de que es va firmar l’Acord del Divendres Sant l’any 1998 hi ha hagut un cessament total de la violència per part dels grups armats (amb petites excepcions), tant d’una banda com de l’altra. Tot i així, els sentiments, vivències i odis no es poden esborrar tan fàcilment; un document firmat pels polítics no pot fer que després de tant sofriment, s’oblidi i es perdoni. La processó va per dintre, l’esgotament ha portat a aquest extrem, la gent necessitava un respir. On abans hi havia guerra ara no hi ha pau. I tot i que les pistoles han callat, els murs segueixen cridant. Parets que continuen lluitant i reivindicant el que la societat té guardat a les golfes emocionals; que, tot i que mudes, ara són les que més parlen. Les que expliquen la història d’Irlanda, les lluites, els fets tràgics, les victòries, els herois i els màrtirs. Perquè han rebut pedrades, cocktails molotov i bales, perquè han sigut testimonis dels enfrontaments i de la barbàrie, perquè se’ls ha vestit amb la història i se’ls ha pintat amb les idees i els sentiments.
En un carreró descobrim un mural on es llegeix: “Catalonia - Ireland” i en gaèlic: Tiócfaidh ár Lá (el nostre dia arribarà). A veure.
(Publicat al Reclam)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada