En Pere és cirurgià i vesteix com el perfecte viatger, Coronel Tapioca de cap a peus. En Juanma té una botiga de regals i complements fashions, vesteix més desenfadat i tot i que, com en Pere, deu rondar la cinquantena, té una aire força jovenívol. Són parella. Sí, són homosexuals. És una dada que no hauria de tenir cap mena d’importància, però a Singapur, on es troben fent una curta visita, sí que en té. En aquesta petita illa ciutat-estat la pràctica de l’homosexualitat hi està penada amb la presó.
Abans de baixar de l’avió ja s’han topat amb l’estricte i brutal règim legislatiu singapurès; uns fulletons els advertia que la possessió de drogues està castigada amb la pena de mort, i tot i que no porten res, fa por. Un cop a l’aeroport, considerat un dels tres millors del món, els sorprèn el luxe i l’ordre que s’hi respira. Apart de les botigues i restaurants habituals hi ha cinemes i extravagàncies com el jardí d’orquídies o el de gira-sols.
I no es deixen de sorprendre de camí a la ciutat. Al voltant de l’autovia, els arbres, matolls i gespa tenen una perfecció mil·limètrica i una simetria impossible. El trànsit és tranquil i ordenat, i no se sent l’orquestra de botzines de variadíssimes melodies i estridències que és part inseparable de carrers i carreteres de gran part del sud-est asiàtic.
A l’arribar a la ciutat, un dels centres de negocis més importants del món, es meravellen pels altíssims i lluents rascacels, davant dels quals semblem algú que no hagi sortit mai del poble. Un riu d’aigües tranquil·les pel qual passegen cuques barquetes per turistes els separa d’aquest skyline, i a la riba, terrassetes de restaurants acollidors i selectes. Ni tant sols la mitificada pulcritud suïssa pot competir amb la netedat de la ciutat; voreres impol·lutes i parets immaculades.
Després d’haver estat voltat per zones on la brutícia i el desordre en són les normes rectores, aquesta pulcresa celestial hauria de ser alleugeridora i relaxant, però la sensació és d’un asfixiant surrealisme. Els sembla que els estiguin passejant per un decorat. On són els pescadors i indígenes que vivien aquí abans de la colonització? On són aquells milions de motos que conformen rius sense fi? I els insistents venedors ambulants? I les paradetes de menjar i begudes pel carrer? On és la humanitat? Un ordre que prové de que sigui punible vendre xiclets, escopir a terra o no tirar bé de la cadena després de fer ús del wàter no és natural. Una façana de pulcritud i lluentor dirigida al món dels negocis i les multinacionals que té el preu de la llibertat dels ciutadans. Llibertat que no és la que fomenta el liberalisme que alimenta la farsa singapuresa, amagant les misèries, funcionant a cop d’amenaça i endinsant-se, antiecològicament, metres i metres al mar per a poder anar ampliant la ciutat dels negocis i l’opulent aeroport. La llibertat dels yuppies somrients en els exquisits despatxos dels grans rascacels, la llarga ombra dels quals oculta les desenes de drogoaddictes i marginats penjats a la forca.
Abans de baixar de l’avió ja s’han topat amb l’estricte i brutal règim legislatiu singapurès; uns fulletons els advertia que la possessió de drogues està castigada amb la pena de mort, i tot i que no porten res, fa por. Un cop a l’aeroport, considerat un dels tres millors del món, els sorprèn el luxe i l’ordre que s’hi respira. Apart de les botigues i restaurants habituals hi ha cinemes i extravagàncies com el jardí d’orquídies o el de gira-sols.
I no es deixen de sorprendre de camí a la ciutat. Al voltant de l’autovia, els arbres, matolls i gespa tenen una perfecció mil·limètrica i una simetria impossible. El trànsit és tranquil i ordenat, i no se sent l’orquestra de botzines de variadíssimes melodies i estridències que és part inseparable de carrers i carreteres de gran part del sud-est asiàtic.
A l’arribar a la ciutat, un dels centres de negocis més importants del món, es meravellen pels altíssims i lluents rascacels, davant dels quals semblem algú que no hagi sortit mai del poble. Un riu d’aigües tranquil·les pel qual passegen cuques barquetes per turistes els separa d’aquest skyline, i a la riba, terrassetes de restaurants acollidors i selectes. Ni tant sols la mitificada pulcritud suïssa pot competir amb la netedat de la ciutat; voreres impol·lutes i parets immaculades.
Després d’haver estat voltat per zones on la brutícia i el desordre en són les normes rectores, aquesta pulcresa celestial hauria de ser alleugeridora i relaxant, però la sensació és d’un asfixiant surrealisme. Els sembla que els estiguin passejant per un decorat. On són els pescadors i indígenes que vivien aquí abans de la colonització? On són aquells milions de motos que conformen rius sense fi? I els insistents venedors ambulants? I les paradetes de menjar i begudes pel carrer? On és la humanitat? Un ordre que prové de que sigui punible vendre xiclets, escopir a terra o no tirar bé de la cadena després de fer ús del wàter no és natural. Una façana de pulcritud i lluentor dirigida al món dels negocis i les multinacionals que té el preu de la llibertat dels ciutadans. Llibertat que no és la que fomenta el liberalisme que alimenta la farsa singapuresa, amagant les misèries, funcionant a cop d’amenaça i endinsant-se, antiecològicament, metres i metres al mar per a poder anar ampliant la ciutat dels negocis i l’opulent aeroport. La llibertat dels yuppies somrients en els exquisits despatxos dels grans rascacels, la llarga ombra dels quals oculta les desenes de drogoaddictes i marginats penjats a la forca.
En Pere i en Juanma pugen a l’avió, fugint d’aquesta falsa perfecció i opressiu benestar, reflexionant sobre les paradoxes d’aquest estrany paradís, i volen cap a casa on tornaran a ser, per molt que a alguns els pesi, persones legals.
(Publicat al Reclam)
