dilluns, 23 de març de 2009

SABAIDIIIIIIIIII (la terra dels grans, i surrealistes, contrastos)

Des que ens preguntavem "que passa amb Laos?" ja han passat uns dies i hem pogut anar voltant forsa, pero sembla que encara ens fem aquesta pregunta i no acabem de tenir clara la nostra impressio del pais.
Fa uns anys sembla ser que et podies passar mesos a Laos per quatre xavos, pero les coses han canviat molt. La gent ha vist en el turisme la gallina dels ous d'or, tothom s'hi vol apuntar i estan ofegant la gallina (els espanyols tenen la dita: "la avaricia rompe el saco", doncs aixo). Els preus dels transports son prohibitius (fins i tot per als propis locals, que en la major aprt dels caos paguen el mateix), menjar en paradetes pel carrer es molt complicat, a internet et sangren (per aixo estic anant a tota pastilla fent un resum d'un resum d'un resum), els allotjaments en un parell d'anys han multiplicat els preus per 4 (tot i que dormim per uns 5 dolars cada nit, encara decent) i han apres allo que els indis fa tant temps que ja han apres: cobren per passar un pont, per aparcar una bici al mig d'un bosc, per entrar a una cova o per respirar (no aixo encara no, pero prepareu-vos els que hi vingueu d'aqui un temps, no massa).
La calma es el que defineix el pais i la poblacio, i sense criteris per afirmar que son els mes tranquils del mon, si que son els mes passius de quanta gent hem vist viatjant. Els carrers, inclus de poblacions grandotes, pot ser que nomes estiguin ocupades per un parell de colegiales en bici i amb paraigues protegintse del sol, un parell de monjos atoronjats i un gall kikirejant a deshora. La tranquilitat a tot arreu, fins i tot als llocs amb mes turista, es brutal. I la parsimonia de la gent, ai!!, la seva calma que es torna, per nosaltres, en tensa: parant mil cops en un viatge d'autobus perque quan un dels passatgers ja esta pixat l'altre te que parar a fer pipi o comprar pastetes per la familia...santa paciencia! Esta clar que el que fa que en molts casos no et somriguin o et saludin (en molts d'altres si), no es antipatia, sino apatia. A mes de la calma, la vida es totalment rural, molt mes que a qualsevol altre lloc que haguem estat, trobant la vida de poblats i tribal a qualsevol lloc, sense fer falta que t'en vagis a l'alta montanya.
Tot i aixi, aquesta vida rural xoca amb el fet que Laos (be, un parell de llocs del pais) ha entrat a formar part indiscutible i inevitable dels backpackers que es mouen pel sudest asiatic, no moguts per l'anim de coneixer gent, llocs i cultures, sino per l'anim d'engatar-se cada dia i poder fardar de tattoos o mamellam. El paradigma: la cosa mes famosa de Laos (que trist), el tubing: a Vang Vieng, un poblet de montanya on el paisatge es dels mes espectaculars que hem vist (un Halong Bay en sec) la gent hi be per emborratxarse al costat del riu, tirarse en tirolina, passejarse pel poble ensenyant-ho tot, barrets de cowboy, minibikinis, i farra diurna barreja de les raves dels Monegros i la Isla Fantasia. Ah, i l'altra activitat a Vang Vieng es estar tot el dia estirats pels bars mirant la serie Friends, la ja odiosa melodia de la qual, i els seus riures enllaunats, et van acompanyant durant els passejos pel poble. Si senyor, aquest es el Laos actual, o, com a minim, el que ve a buscar la majoria de "motxilerus".
Pero be, no tot es dolent, hi ha els atmosferics paisatges, el passejar-te per poblats que semblen d'una altra epoca, espiant com pesquen, cacen insectes (per jalar, es clar) o renten la roba al riu, la omnipresent i benvinguda simbologia comunista, i les salutacions alegres de molta gent (sempre els mes humils i farrenyos), i, tambe, hi ha la deliciosa, i sempre agraida, beguda de sucre de canya, que aqui te la serveixen en bosses que quasi es podrien definir de sacs, o experiencies com la d'endinsar-te dins de coves estretes, llargues i tenebroses nedant i amb el frontal al cap.
En la major part de moments estem contents d'haver visitat, finalment, aquest pais, pero no deixa d'haver-hi un noseque que no ens ho acava de deixar disfrutar del tot i de sentir-nos totalment integrats en l'experiencia; i, mes que mai, la sensacio d'haver fet tard.

dilluns, 16 de març de 2009

QUE PASSA AMB LAOS?


La foto es al xiringuito de la frontera entre Cambotja i Laos, fent els papers per entrar a aquest ultim. La veritat es que ja dona bon rotllo entrar en un estat que et reb amb aquesta bandera, tot i conscients que de marxista-leninistes en tenen poc mes que aixo, pero sempre alegra la vista.
La veritat es que no sabem massa que ens trobarem en aquest pais. Fins ara, tots els viatgers que ens haviem trobat, que hi havien estat, ens ho havien deixat com el millor del mon: preus, poc desenvolupat turisticament, "autentic", la gent simpatiquissima,...pero ultimament les opinions que n'hem rebut de la gent que en torna es que es molt car, que et prenen el pel a totes hores i se t'enfoten a la cara,... De moment nomes hem estat a dos llocs, que han valgut molt la pena, pero pel que fa a la gent, son mes antipatics que qualsevol altre pais del viatge i ja ens l'han intentat fotre unes quantes vegades; a nosaltres fins ara ens han fet la corbata, pero coneixem un noi irlandes que ja l'hi han fet uns quants trajes, amb xaleco i tot.
Ja anirem veient cap on es declina la balansa...

dimarts, 10 de març de 2009

DE LES SEVES VIDES (alguns exemples, o excepcions)

L'anterior escrit del blog denotava un sentiment de repulsa i de mal estar important envers Cambotja. Acabavem d'arribar de la meravellosa Java, amb els seus preus, la seva gent, els seus increibles paisatges...i, de sobte, ens vem trobar amb un pais totalment diferent i turisticament espatllat. Ara fa dies que hi voltem i, apart de les zones mes fashions de Phnom Penh i de guirilandia Siem Reap (o mes aviat, Siem Rip Off, perque t'intenten pendre el pel fins i tot a correus comprant uns segells), quan et perds una mica pels poblatxos tornes a esser saludat i somrigut per tothom, cridat pels nens... Si, potser ens fem repetitius amb aquest tema, pero es que el que et fa sentir afortunat i felis d'estar viatjant no son els temples que has vist aquell dia, sino els somriures de la gent que, tot i ser pobres semblen mes felisos que nosaltres.

AKI RA
Va esser reclutat als 5 anys pels Khmers Rojos. La seva mare va morir malalta treballant forsosament als camps i el seu pare executat "revolucionariament" per algun petit error en la seva feina. A l' edat en que nosaltres amb prou feines montavem un camio de bombers dels Lego, ell ja preparava i posava mines. Als 13 anys, ja tot un expert en l'art de matar, de minar i de fer anar les bombes, va ser capturat per l'exercit vietnamita, en guerra contra els Khmers Rouge, i va passar al seu bando, a continuar matant, minant i aprenent mes sobre bombes i altres artefactes explosius. Era ben jove i ja portava moltes, masses morts a l'esquena; i les que encara es produeixen per les mines que encara hi ha a Cambotja (es calcula que entre 2 i 5 milions), moltes posades per ell en la seva infancia.
Despres de la victoria vietnamita sobre els Khmers Rojos, va entrar a l'exercit cambotja per a desactivar mines, i en l'actualitat ho fa a traves d'una ONG que ha creat, dedicada a trobar i destruir mines en zones "no prioritaries" (o sigui, on ningu es preocupa de desminar) gratuitament. A mes, te adoptats una vintena de nanos amb amputacions, als quals els facilita educacio, menjar, sostre,...
Es calcula que ha desactivat prop de 50.000 mines i bombes no explosionades. Es dificil de saber si ja son mes que les que ell mateix havia activat, pero, en tot cas, no crec que sigui necessari fer aquests calculs.
L'EA
Es un xaval simpatic i ambicios, provinent, com la major part de cambotjans, de familia pobra. Despres d'estudiar primaria va arribar el moment de continuar els estudis, pero com que la seva familia no es podia permetre pagar l'escola, el van enviar a un monastir budista on, apart de les assignatures que tocaven, un monjo li ensenyava angles i, un altre, japones. Amb aixo va poder treballar de guia als temples d'Angkor i, aixi, amb els diners estalviats, continuar els estudis.
Actualment estudia economiques i te l'intencio de, si monetariament pot, fer un master. Aixo els caps de setmana, que baixa a Siem Reap, ja que entre setmana treballa a l'hospital d'Anlong Veng, per una organitzacio que es dedica a pagar el trasport, menjar, medicines o operacions a la gent que no te recursos. Esta content de poder ajudar i ens explica que els casos mes frequents que tenen de gent pobra rural son els de malalties com la malaria o el dengue, i que tot sovint tenen ferits per mines, persones que s'endinsen al bosc en busca de fruits o alguna cosa per omplir l'estomac . Explica que a 27 Km. d'alla hi ha un poble conegut com a Handicapped Village, perque no hi ha ni un habitant que no li falti alguna cama o algun bras.
TA MOK
Angel o dimoni? Era un dels khmers rojos mes temuts, un dels grans, dels que van moure el cotarro fins al final. Ell va ser el que l'any 1997 va fer jutjar a Pol Pot, que poc despres va morir misteriosament. No va ser detingut fins al 1999 i va morir d'enfermetat al 2006.
Veient totes les animalades que es van fer durant els anys del regim, que va portar la mort, directa o indirecta, d'una quarta part de la poblacio cambotjana, sembla evident que els seus caps (els upper brothers) havien de ser persones sanguinaries i sense sentiments, pero ens trobem amb un altre punt de vista de la historia, tant interessant com sorprenent. A la zona d'Anlong Veng, on va residir fins a la seva detencio, el tenen quasi com un sant; se li esta construint un panteo nou sobre la seva tomba, la seva casa es lloc de peregrinacio i d'oracio,.... Els motius: diuen que va fer l'hospital, carreteres, l'escola, un llac; diuen que ajudava a la gent que no tenia res, que els facilitava una casa o diners. Ho feia per ajudar als seus conciutadans o per algun interes mes egoista i menys solidari? Potser ningu es tan sols angel ni tan sols dimoni.
LA DONA DEL NORRY
Fora de les zones turistiques costa trobar algu que parli angles i, tot i que seria interessant parlar amb la gent, la barrera linguistica ho posa dificil. Tot i aixi, en el viatge en bamboo train resulta que la dona asseguda darrera nostra, amb olleres de cul de got, que facilita una pamela rosa a l'Anna per a que no pateixi una insolacio i ens dona menjar i aigua, sap una mica d'angles.
En una de les parades per desmuntar el bamboo train, ja que en ve un de cara amb mes gent i te dret de pas, agafa unes herbes d'un arbust i ens en dona per a que les provem. La veiem contenta i aficionada i mirem de dissimular les ganyotes pel mal gust dient-li que good, good. Explica que a l'epoca dels khmers Rojos es menjaven tot el que trobaven, plantes o animals; que qualsevol cosa era bona per a suplir la manca total d'aliments que hi havia i la gana que els produia treballar als camps d'arros sense descans.
L'abril del 75, quan els del Pol Pot i companyia van pujar al poder i van buidar les ciutats, ella era a Phnom Phen estudiant a la universitat i la van enviar cap al seu poble, prop de Pursat, a treballar al camp, com tothom. Va estar 3 mesos per arribar amb la seva familia, per despres estar els seguents 4 anys separats, treballant als camps i veient com molts familiars i amics s'anaven quedant pel cami.
TOT I AIXI, i permeteu-me que hem faci pesat, sempre els somriures.