dilluns, 24 de setembre del 2012

EL MACABRE I APASSIONANT ESPECTACLE DELS FUNERALS A TANA TORAJA

Una filera de dones i noies passen entre la gent asseguda en l'espècie de cubículs de bambú muntats per l'ocasió; semblen alienes al sol impenitent, al fang en el qual la resta de mortals ens enfonsem fins als turmells però sobre el qual elles sembla que levitin, a la pudor de sang ressent vesada, de vísceres escampades i estómacs oberts mostrant l'herba digerida les hores abans del sacrifici. Mudades i coordinades, reparteixen pastes dolces i serveixen te i cafè, amb sucre o no, depenent del gust del destinatari. Van vestides totes iguals, uniformades, i tot i que sembli que no estigui assajat, van en una perfecta fila índia: una amb la tetera, una amb la plata dels gots, una amb l'assortit de pastes dolces, una amb la cafetera. 

Té el cabell llarg, recollit en una cua de cavall, vesteix pantalons curts i una samarreta tan desgastada com el matxet que brandeig a la ma dreta, que tot i que no pot amagar que ha furtat moltes vides, és afilat com el primer dia. Amb passos segurs i tranquils, aliè a la importància del moment i l'expectació que l'envolta, s'apropa a la bèstia, molt més grossa i salvatge que ell, però també molt més acollonida. La ma que aguanta el matxet es mou ràpid, amb una força que es reflexa en les marcades venes dels seus braços; una força que, acompanyada a l'experiència, colpeja sense pietat el coll de l'animal que te al davant. La sang brolla, i la bèstia cau de genolls.


La filera va encapçalada per un noi i una noia, guapos, maquillats i vestits amb roba tradicional; miren a la gent sense veure-la, dediquen algun somriure al grup de turistes que s'apilonen en un costat, intentant retenir tots aquells moments en les seves càmeres, per poder demostrar, després, que ells han anat i tornat de la quinta forca, i que han gaudit d'aquell festival, ancestral i macabre. La parella, amb un caminar delicat i rítmic, marquen el pas de la processó que els segueix, primer les dones, amb roba fosca i mantellina al cap, i després els homes, també amb robes de tons obscurs i elegants. Avancen i s'asseuen al seu espai, reservat pels familiars directes, tots ells de classe alta. 

A sobre, en una balconada engalanada per aquells dies tan especials, aliena als centenars de persones que allà es reuneixen, i a tot aquell circ fúnebre, hi ha la vídua, reclinada al costat del fèretre, d'un vermell poc discret, amb posat trist i alienat; de tant en tant, aixeca el cap i enganxa algun guiri intentant, també a ella, engabiar-la dins de la seva rèflex. La dona està de dol, avui toca, és clar, és el funeral del seu marit; tot i que fa de mal dir si la melangia del moment és una màscara vestida per l'ocasió o si realment mostra una tristesa sincera, ja que fa més d'un any que el difunt va traspassar, més de dotze mesos que el mort ha reposat a casa, a la seva habitació, essent considerat com a malalt, visitat per familiars i amics, mentre els fills treballaven on i com podien per estalviar prou diners per a poder pagar aquella gran festa de la mort que ara s'està esdevenint (petit incís anecdòtic: ens varen explicar el cas d'un difunt que havia estat quaranta dos anys a casa seva, com a malalt, fins que la família va poder pagar el costós funeral; la veritat és que costa de creure, i més venint d'una noia que, sobre la seva suau, brillant, llisa i fosca cabellera portava una perruca de cabells suaus, brillants, llisos i foscos; i no és que servidor tingui cap fòbia per als usuaris de perruques, però tot plegat era una mica estranyot).

Aquest búfal ha tingut més sort que el primer sacrificat, que ha necessitat uns quants cops de ganivet al coll per a morir. L'home de la cua de cavall i la samarreta desgastada ha donat un cop mestre que ha deixat l'animalot mig ajagut a terra, amb el coll obert fent un angle de noranta graus, mostrant la tràquea i deixant fluir galletades de sang. Fastigós, cert, i trist, però els occidentals seguim allà, sense perdre'ns detall, degustant el moment i posat una creu a la llista de coses que s'han de fer a Indonèsia. Una noia alemanya plora donant l'esquena al show, i una holandesa o suïssa està amagada en un racó sense mirar; però els altres fem el cor fort, dissimulant les arcades que ens provoca la pudor a mort, l'olor a sang i fetge, les calades del tabac que no hem pogut rebutjar, la calor i la visió de les mosques sobre el budellam escampat per tot arreu. La resta de persones allà reunides, dividides per classes socials i proximitat a la família protagonista, s'ho miren amb més indiferència, no és ni la primera ni la segona vegada que ho viuen, sobretot a l'estiu, que és l'època dels funerals; tot i que n'hi ha alguns, sobretot els més jove, que no poden evitar tapar-se els narius i mirar cap a una altra banda.

Una filera d'homes de classe baixa porten porcs gegantins dins de "gàbies" de bambú, i els deixen a terra, al mig de la plaça, davant de la mirada dels convidats i curiosos, sota un sol torturador i sobre la sang i el fang; els garrins es van acumulant allà, uns sobre dels altres, uns als costats dels altres, cridant com bojos i intentant-se alliberar, coneixedors del seu destí. Mentrestant, el representant de la família al qual li ha tocat fer de conductor de la festa, va anunciant per micròfon el nom de l'obsequiant de cada porc exposat i de cada búfal degollat, la persona o família que ha fet un gran esforç econòmic per regalar (en part, per mostrar el condol i, en part, per una qüestió d'status) un d'aquells desgraciats animals que xisclaran una estona més, suaran i s'intentaran alliberar, fins que els mataran, els pelaran amb els bufadors, els esbudellaran i desfaran i, a continuació, els cuinaran i se'ls cruspiran. I, en tots aquests moments, hi haurà els turistes que ho fotografiaran i gravaran; gran espectacle, sí senyor, intentant dissimular amb tos exagerada les basques que provoca la vida real, lluny dels supermercats de carn neta i polida envasada amb plàstic net i polit; fàstics provocats pel món tal i com va ser creat, i tal i com el viu una gran majoria dels humans; amb la mort, el fang, la suor, la sang i el foc.

dimecres, 12 de setembre del 2012

ENTRE CRANIS I BUFALS A LA TERRA DELS MORTS (TANA TORAJA, PRIMERA PART)




Herbotes i plantes naixen de les seves originals i poc discretes teulades, fetes imitant barques; a sota, parets plenes de sanefes i motius tribals. Davant de la porta principal: una columna llarguíssima plena de banyes de búfals que mostren el poder adquisitiu de la família propietària, ja que ens mostren la quantitat de búfals que han sacrificat (i s'han cruspit) en els seus ostentosos i sanguinaris funerals. Els tongkonans, aquestes cases tan surrealistes i immenses, envoltades de 'magatzems" d'arròs amb una estructura semblant i igual d'impossible, són per tot arreu a Tana Toraja, i fan que, juntament amb el seus verdíssims paisatges i la presència dels morts per tot arreu, sigui una zona única i per la qual valgui la pena perdre't durant dies.

Verdes i inacabables plantacions d'arròs, amb búfals refrescant-se i anguiles nedant-hi, mirant d'escapar-se d'algun pescador que jau allà al costat, amb la rudimentària canya apunt, mirant d'engantxar alguna d'aquestes curioses i allargassades bestioles (i que mai hauria imaginat vivint en camps d'arròs), ens separen de la paret de roca que tenim al davant, on, en uns forats escarbats fa dècades, hi reposen fileres de ninots de fusta, que sembla ben bé que estiguin fent d'espectadors de quelcom més interessant que el pescador endormiscat i l'anguila fugissera. Son els tau tau, esfínges que representen els difunts, ninos fets a la semblança dels morts que descansen en aquelles roques, tant sigui en forats, com en tombes penjades a la paret o mausoleus al peu d'aquesta (hi ha una gran varietat de modalitats); amb els cabells, les robes, les ulleres,...en fi, amb les particularitats físiques de cada traspassat. Els que tenen aquestes representacions seves, de fusta i roba, son, evidentment, els  de classe alta (aquí, el tema de les classes socials hi esta molt marcat, tant durant la vida com un cop morts).

Enfilem un camí avall, sota l'ombra d'una barreja de plataners, arbres de cacau i de cafè; un cartell cascat pel temps ens indica que allà hi trobarem: baby graves (que n'arriben a ser d'estranyes les atraccions turístiques, i que recargolats que arribem a ser els viatgers) . Ens trobem amb un arbre immens, del qual no atinem a veure el final; el seu tronc desapareix entre les branques i fulles de la vegetació que l'envolta, i dóna la sensació que hagi d'arribar amunt, molt amunt; com una escala per enfilar-se cap al cel i desaparèixer en ell. Al llarg de l'arbre s'endevinen petites finestres, delatant els llocs on descansen els cossos de nens que han mort abans d'acomplir els tres mesos (abans de que els surtin dents, ens puntualitzen). Es respira una tranquil·litat molt estranya, que ens acompanyarà per tots els passejos per la zona de Tana Toraja. La terra dels morts. La terra de les calaveres, l'ha batejat una coneguda de Jakarta.

Dos cranis en un raco de la cova, il·luminats pel llum d'oli que porta el guia coix. Dos cranis posats de costat, amb un femur a cada banda i un pilonet de cigarros pel voltant. Un parell de cranis que nomes es diferencien de la resta dels que jauen per alla (que son molts), tirats per terra, apilonats davant d'una estalactita o espiant desde una escletxa. perque tenen una història que els fa particulars: dos cosins enamorats als quals, per la seva relació de parentesc, se'ls va prohibir la relació, i es van penjar. Una gran història. Fa cincuanta anys, ens diu el guia que ranqueja, dels nostres Romeu i Julieta. Qui sap si es verídica aquesta romàntica tragèdia, però fa que et miris aquells caps d'una altra manera; i que els faci mes fotos de les que fas a la resta de cranis; unes fotos que, si no van acompanyades de l'explicació de la història, mostren dos calaveres mes.

Com els enamorats, molts altres dels esquelets, cossos i tombes escampats per Tana Toraja, tenen al seu voltant cigarretes, menjar, ampolles d'aigua,..i, alguns, també bolsos de dona. Es perquè no els falti de res quan siguin al més enllà, ens raonen. Doncs sembla que un cop transpassada la gent, les ànimes deixen el lleig vici del tabac, perque hi ha cigarretes humitejades i mig podrides per tots els racons. I els bolsos? serà que allà dalt les coses també son de pago i em de palmar amb la cartera a la butxaca i carregadeta de cuartos?

Tots els camins porten a algun poblet, a algú que ens saluda content, a algun conjunt de tongkonans, a algun camp d'arròs amb sorollosos espantaocells i búfals enfonsats en l'aigua i el fang. Tots els camins porten a algun racó tranquil i ombrívol, algun racó on, si mires bé, segur que hi trobes aquells que hi descansen, i que hi descansaran per tota l'eternitat.

Properament, la segona part sobre Tana Toraja: opulència, sang i fetge, pastetes dolces i te en un funeral, la màxima celebració i representació de la cultura d'aquestes magnífiques i tètriques terres.