dimecres, 25 de juliol de 2012

SOMRIURES QUE VENEN DE MYANMAR (I LAMENTS QUE VENEN DEL PAIS DE LES MERAVELLES)

"Chico! Chico!" Ha arribat corrent, i està molt esverat; ha entrat a la botiga com una fletxa i se m'ha llençat al coll. "Chico!" Tots ens quedem parats; em costa de reaccionar. De sobte, tots ens adonem del que significa i sortim corrent, descalços com anem, a darrere seu. "Chico!" crida emocionat. Correm clavant-nos les pedretes del carrer sense asfaltar, però les soles ja hi estan acostumades. El seguim fins a la farmàcia i entrem en tromba; som 6 o 7: el Jef, el francès que fa pocs dies ha tornat de l'infern del Darfur, l'anglès Tom, la sueca Natalie, la tailandesa Luke Mee,...A fora hi ha un grup de birmans fent una cigarreta, els saludem: "Minglaba!" i entrem cap a dins i, de cop i volta, sense porta ni cortina, ens trobem amb més birmans, la parella del Chir estirada en una camilla, la placenta i sang, i el "chico".

"How old is el chico now?" "Two years" "Already?" Ja fa dos anys que el Chir va tenir el fill, el "chico", el Chesir? Com passa el temps, i com canvien les coses. Aquell dia, el dia del naixement, tots nosaltres treballavem a la mateixa empresa; el Chir, amb el seu somriure ens ajudava a sortir de l'aigua, a posar-nos els equips, carregava els "tanks" i bosses ben pesades, tallava la fruita i desembossava els lavabos,...tot per quatre xavos; nosaltres ensenyàvem a bussejar, guiàvem i disfrutàvem del fons marí dels voltats de l'illa, de la vida que hi havia just allà a sota del vaixell, de la qual, ell que no sabia nedar, no podia gaudir-ne.

Dos anys fa, des de que vam descobrir que els nens també poden néixer a la rerebotiga d'una farmaciota polsegosa, sense tantes mandangues i desinfecció malaltissa. Ara, seiem al costat de la piscina d'un resort luxós de Koh Tao, el Chir i la seva dona hi treballen i ens han convidat a una cervesa. Seiem allà els quatre, somrient i abraçant-nos; les mirades, els copets a l'esquena carinyosos i els somriures són la base de la comunicació l'estona que som allà junts. Parlen anglès, però bastant limitat; el Chir va dividir la, diria que poca, facilitat pels idiomes, entre l'anglès i l'espanyol, i ara les converses són una mena de barreja d'spanglish amb gotes de tai i birmà. "How is "el chico?" Dels dos anys que té, fa més d'un i mig que no el veuen; el van portar a Myanmar amb la seva família i, fins d'aquí un any que tindran vacances, no el tornaran a veure. Ho expliquen tot amb un somriure a la cara, com si no passes res. Com si no passes res! Somriuen i somriuen; somriuen quan recordem anècdotes al vaixell i personatges característics; somriuen quan parlen de la situació de la seva família, de la seva situació legal a Tailàndia o de com dormen amb altres birmans.

La noia diu, somrient, que li agradarïa anar a l'Estat Espanyol, i nosaltres li diem, sense somriure, que ara la situació està fatal, que hi ha molta crisis, que no hi ha feina, que és un drama,...i, de sobte, m'avergonyeixo del que estic dient. Com els podem estar venent la moto de que tenim una crisi a Espanya a uns immigrants birmans a Tailàndia? que no han tingut mai res, que no saben ni el que és la seguretat social, ni l'educació pública, ni els caps de setmana, ni les televisions de plasma, ni els ordinadors portàtils, ni la paga doble, ni electricitat les 24 hores, ni tenir diners en un banc, ni les hipoteques, ni les vacances a la platja, ni els vols de Ryanair, ni la roba comprada per rebaixes, ni les jornades de 8 hores, ni un crèdit per comprar-te el cotxe que vulguis, ni anar a sopar a fora amb els amics, ni l'atur, ni tenir més d'un parell de sabates, ni portar el fill a la guarderia, tenir-li una cadireta pel cotxe, una per la taula de casa, una per la taula de quan anem a fer un àpat a un restaurant, i un llit per casa, un llit per quan sigui més gran, un llit per quan sigui més petit i un per quan anem uns dies a fora, ni, tan sols, de poder viure amb el seu fill...Ells, somrient, es lamenten per nosaltres, no tenen la picardia per comparar i adonar-se que els meus laments són una gran bajanada; els sap greu pels europeus que estan passant aquest mal tràngol, però jo miro de canviar de conversa: hi ha aires de canvi a Myanmar, el país s'està obrint i els voltors capitalistes sobrevolen els seus camps, les seves jungles i les seves ciutats; la cadena de botigues Seven Eleven ja té un contracte per començar a inundar el país de petites franquícies i les grans empreses multinacionals ja s'estan repartint el pastís; però, això, també significarà que gent com el Chir i la parella puguin fer les feines que fan a Tailàndia al seu país, prop de la família, prop del Chesir. Comentem aquest futur de Myanmar amb un somriure a la cara, ells i nosaltres, però no sembla que estiguin massa il·lusionats, tot i que somriguin; no estan acostumats a que els regalin res ni a que les coses els surtin bé o se'ls hagin d'arreglar, però, tot i així, somriuen de cor.


dimecres, 11 de juliol de 2012

EL BO, EL LLEIG I EL DOLENT (PARLEM DE MOSTAR)

El pont.
Van matar milers de musulmans.
El famós pont.
Van intentar fer-se amb la meitat de Bòsnia.
El famós pont de Mostar.
Alguns d'ells han acabat al Tribunal Penal Internacional acusats de centenars d'homicidis i centenars de milers de deportats.
El famós pont de Mostar va ser bombardejat per ells l'any 1993.
Durant la segona guerra mundial varen fer costat als nazis, amb els seus temibles ustasha, que fins i tot varen sorprendre als camarades de Hitler per la seva crueltat; van assassinar, llavors, centenars de milers de persones de les altres ètnies.
El famós pont de Mostar va ser reconstruït l'any 2004, i ara acostuma a estar ple de turistes a tothora.

El pont passa per sobre el riu Neretva, i serveix de frontera natural entre les dos principals ètnies de la ciutat, els musulmans (bosníacs) a una banda, i els croats, a l'altra.
Aquests últims han fet totes les coses a dalt mencionades, i moltes més.

En els seus barris es respira el nacionalisme croat: murals, banderes, bars de hooligans ultranacionalistes,...; i si viu el catolicisme, amb les seves esglésies i, dalt del turó que vigila la ciutat, una gran creu d'uns 30 metres. Una creu que, pels enemics, és una provocació, ja que, apart de ser en el lloc més visible de la ciutat, és un dels punts desde on se'ls disparava i bombardejava.

Els croats, els que van enfonsar el famós pont de Mostar, i que van estar disparant sense pietat durant mesos sobre els barris musulmans, i que durant la segona guerra mundial van massacrar serbis; i que en van massacrar durant les guerres dels noranta.

Salvatjades d'una guerra i d'una altra. I sempre hi ha els dolents, i els bons. Tothom sap perfectament qui és el botxí i qui és la víctima; tothom es posiciona, perquè tot és blanc o negre, i els mitjans de comunicació en són els pintors, els que donen les tonalitats i ens mostren les bestialitats d'uns i les penúries dels altres, els pobres damnificats. En aquesta zona, l'ex-Yugoslàvia, els dolents dolentíssims sempre han sigut els serbis, i els musulmans i els croats, els agredits. Els dolents, els lletjos, els bons, els guapos,...que fàcil que és fer les classificacions i les diferències.

I ara hi haurà qui pensarà: què diu aquest! els serbis són molt pitjors, són bojos, van fer moltes matances; Srebrenica, Gorazde, Sarajevo,.... Evidentment que en van fer, i els seus chetniks i partisans, durant la segona guerra mundial, tampoc anaven cantant l'himne de l'alegria i tirant pètals de rosa pels carrers; però això no és un concurs, i ningú té l'exclusivitat de res, ni del bé ni del mal.

Després de voltar per Bòsnia, conèixer les seves gents i repassar les seves ferides, el lloc on varem percebre un odi actual, un conflicte present, i no tan sols part de l'ahir, va ser Mostar, un lloc on els dolents dolentíssims dels media occidentals no hi pinten res. Hi ha les zones "ètniques" (o religioses) separades pel riu i, a cada banda, el seu hospital, la seva estació d'autobusos, les seves escoles,...i els murals nacionalistes pels carrers, que en la banda croata ens arriba a recordar en Belfast, i els bars d'ultres escoltant himnes patriòtics i amb banderes per tot arreu, i les creus i les mesquites,...

En la zona turítica, al voltant del reconstruït pont, hi ha moltes botigues de souvenirs: postaletes de la part antiga, llibres sobre la guerra, esfinges de Tito, banderoles de Bòsnia (aquella lletja bandera groga i blava que va haver d'inventar un dissenyador de l'Unió Europea perquè la divisió en el govern bosni és tant brutal, entre bosniaks, serbis i croats, que ni tan sols per la bandera es podíen posar d'acord), samarretes d'equips de futbol, teteres,....botigues i botiguetes de records i xuxeries per turistes amb calers a la butxaca; i, entre aquestes, crida l'atenció un artesà que pica metalls davant de la mirada d'uns i les fotos dels altres; un ferrer dels que ja costa de veure, que moldeja bombes i bales i les converteix en altres objectes, atractius, treballats i pacífics. Artefactes construïts per matar convertits en delicats i exòtics regals. A cops de martell, transformant aquell passat violent en un present on sembla que aquelles bales ja no fan falta. On sembla, tan sols sembla, perquè les persones, l'història, els drames del passat, els rencors, els odis, les nacions, els sentiments,...no són tan fàcils de moldejar, transformar i eliminar.