dimecres, 4 d’agost de 2010

SIRIA, DESCOBRINT LES CIUTATS VIVES



(Article que apareixerà en el pròxim número de la revista IO -Intermón Oxfam-)





Massa gent i masses cadires pel poc espai que hi ha, però s’hi està molt a gust. La botiga és estreta, té un taulellet i les parets plenes de lleixes repletes de bombetes, cables i altres utensilis elèctrics. De tant en tant, entra un client a buscar un parell de piles o un tros de filferro, però ràpidament oblida el que necessitava i mira d’encabir-se com pot en el massificat localet, es procura un got de te i una cigarreta, i ens mira amb un somriure ple d’hospitalitat i de curiositat; pregunta coses sobre nosaltres, en àrab, a la resta, que saben tan poc anglès com ell; i passen les hores. Homs té grans reclams turístics a visitar, però aquestes tardes en una botigueta d’un dels carrerons del souq, valen el viatge. Es el que acostuma a passar a Síria.

Uns dies més tard, som camí de les anomenades Ciutats Mortes, al nord del país; oliveres i pols, la pau és total, i tenim tot el temps del món per endavant. Tres nois en scooters ens ronden i s’estranyen al veure’ns fora de les furgonetes amb aire condicionat i guia. No tarden a parar i insistir en portar-nos. L’únic llenguatge, altre cop, els somriures i el futbol. Ens deixen a una de les “ciutats mortes”, ruïnes d’uns temps d’esplendor; fem una volta i ens adonem que no són tant mortes, aviat un parell de nenes ens surten al pas amb ganes de jugar i de riure, fem el tonto i les fem córrer. Juguem entre ruïnes, tendes, ovelles, gossos guardians i esbarzers; altres habitants de la zona ens miren encuriosits, els saludem de lluny i deixen anar un somriure que, fins i tot des de la distància, s’endevina sincer. Ens acomiadem de les nenes i dels pastors, i encetem el camí de tornada.

I amb la idea que aquell dia ja ha estat complert, ens para un cotxe i s’ofereix a portar-nos al poble més proper; al cap de tres quarts d’hora som asseguts a terra, en una sala plena de coixins, amb un escampall d’olles i plats davant nostre, i ens trobem declinant l’oferiment de que ens quedem a dormir allà. Els nens somriuen tímids, traient el cap des de la porta, la dona atrafegada, i l’home, l’amfitrió feliç de tenir-nos allà; a molt pesar seu, després d’una llarga sobretaula, ens acomiadem prometent que els escriurem alguna postal i els enviarem fotos del nostre país (ho farem aquesta vegada?).

I així per tot el país: les sínies de Hama són úniques i espectaculars, però el record que en guardem és en Cody i el seu afany per quedar cada vespre per fer una baklava (dolç), ensenyar-nos la seva ciutat i aprendre espanyol i català. I Àlep , amb la seva fortalesa i el seu souq, és indispensable, però els records més agradables són els de les converses en aquella petita plaça amb, com no, el te a la ma. La mateixa hospitalitat i generositat, des de Bosra fins a Deir Ez Zur; la seva història de salvatges croats, castells inexpugnables, religiosos il·luminats, romans i imperis bàrbars, els seus deserts i els seus oasis, l’Eufrats que pinta de verd el país al seu pas, els bulliciosos mercats i els delicats artesans, els dolços i els kebabs, però el que ens ha guanyat és la seva gent, el seu present.


TURISME IO

- La gent s’obstina a convidar-te a te, cigarros, pastes dolces, dinar o dormir, o dur-te en el seu cotxe o moto; accepta les invitacions que rebis, no te’n penediràs. Sense quasi entendre-us, podeu compartir hores sense avorrir-nos.

- No et limitis a visitar les atraccions turístiques en tours organitzats (tot i que sigui més còmode i puguis aprendre més coses d’història); camina, agafa transport públic o fes autoestop, així coneixeràs la Síria real i la seva gent.