dijous, 24 d’abril de 2008

REPLICA D'UNA LECTORA A UN ARTICLE MEU (I CONTRARREPLICA)


CARTA DE REPLICA A L'ARTICLE QUE VAIG PUBLICAR A LA REVISTA D'INTERMON:



'Me dirijo a ustedes porque he visto en su revista una nota que dice "a losniños (en general en toda India) no les des nada, estarás haciendo un flacofavor a su educación". Me parece poco humano que en una sociedad sumida enla pobreza se aconseje no dar nada, creo que cualquier moneda puedesiginificar que ese dia coman, tambien puede ser un estimulo para intentarmejorar de vida mediante el estudio o similar sin embargo la continuafrustación de la probreza y el hambre puede desembocar en una depresion yapatia que desde luego no lleva a intentar mejorar de vida. Hace ya muchoaños que comprendi que el slogan "dale un caña no un pez" es una utopia comotantas, creo que hay que proporcionar las dos cosas, enseñanza desde luegopero con el estomago lleno, sino no se asimila la enseñnza.



I LA MEVA RESPOSTA:



A la Índia, el sou mínim per un treballador “professional” (amb estudis i bona preparació) girarà al voltant d’uns 70 € al mes[1]; el que pot treure un nen al demanar a un turista poden ser fàcilment 100 rúpies (1,5 €), tot i que dependrà de la generositat i la butxaca del visitant. Per arribar a professional s’ha d’estudiar, fer d’aprenent, treballar dur i buscar-se la vida en un país de milions i d’un sistema laboral i econòmic molt precari. Per demanar a un turista només cal fer cara de gana, de pena, dibuixar un simpàtic somriure o, com a màxim esforç, posar per a una fotografia, sol o amb el satisfet benefactor abraçant-lo. En llocs com Agra, el centre de Bombay, la Ciutat Rosa de Jaipur o als Ghats de Vanarasi, on el flux de turistes és molt important, la quantitat que poden treure al llarg del dia, pel nivell de la Índia, pot ser altíssima. Això els nens ho veuen, i molts pares. Llavors, qui és el tonto que es posa a estudiar o a aprendre un ofici? Ja ho tenen prou difícil com perquè a sobre els traiem la motivació.

No pot ser que els nens automàticament, al veure't, vinguin cap a tu corrent i cridant: "One Chocolate!", "One rupee!", "Money!", "One photo!", "One coin!", i això passa perquè estan acostumats a que els turistes siguem una espècie de Santa Claus. I si algun dia pel motiu que sigui deixen d'anar-hi turistes? Què faran aquests nens que han crescut pensant que no cal treballar ni estudiar perquè pidolant es guanyen molt millor la vida, i amb menys esforç?

Evidentment no som de pedra, i el que això escriu no amagarà que en alguna ocasió acabés donant el menjar que portava a algun nen intocable; la barreja de tristesa i sentit de culpabilitat per la nostra vida d'excessos al costat de la seva vida sota mínims, són evidents; però si realment es vol ajudar, és molt més útil portar llibres o material escolar als col·legis, roba als orfenats, material mèdic a centres hospitalaris rurals, diners a organitzacions,...

Un dels nostres primers dies a la Índia estàvem comprant fruita en una parada de carrer i una nena va venir cap a nosaltres i es va posar a gesticular, fent-se entendre fàcilment: tenia l'estómac buit, estava morta de gana, volia menjar,...Vam donar-li la fruita que acabàvem de comprar, però no la va agafar, ens va mirar amb cara de fàstic i llavors els seus gestos van canviar: vull diners. Vam deixar-la allà, tan tristos com rabiosos. Tot i que ens hi vàrem trobar més vegades, és un cas entre mil i no pot servir per posar tots els nens pidolaires al mateix sac (només faltaria!), però serveix per veure cap a on porta aquesta caritat paternalista occidental.

Fa segles que el primer món robem les canyes al tercer món i, com a molt, els donem el peix més petit. Potser ja va essent hora de que els tornem les canyes o, com a mínim, deixem que se les facin.
[1] Aquesta quantitat és aproximada i orientativa, però no rigurosa, ja que depèn del lloc de la casta, l’estat,…

divendres, 18 d’abril de 2008

PASUPATINATH (NEPAL), UN ESPACTACLE DE MORT



L’espectacle és apunt de començar. La cosa promet. Prenem un bon lloc, no el millor, perquè hi ha qui ha arribat abans i, coneixent millor el procediment, s’ha instal·lat abans de que nosaltres ens adonéssim de l’afortunats que som de ser al lloc adequat al moment adequat; però bé, tot i no ser el millor lloc, no ens podem queixar. A la memòria de la càmera hi ha prou lloc per a unes quantes fotografies i fins i tot per a algun vídeo, i la bateria està ben alimentada, no fotem. Ja havíem vist un espectacle semblant al riu Ganges, però aquell cop era a l’alba, de lluny i amb la prohibició expressa de prendre cap instantània. Aquí sí que xalarem; ho veurem des de primera fila i a sobre podrem immortalitzar-ho per a poder impressionar als soferts amics i pacients familiars. Mentre a l’escenari es comença a veure moviment, alguns turistes que acaben d’arribar a la zona s’adonen de que la funció és apunt de començar i, suats i vermells, busquen una bona localitat mentre desenfunden la càmera i avisen als ressagats. Entre el públic es barregen turistes morbosos com nosaltres i autòctons que ja estan farts de veure l’espectacle però pels quals, el vertader show som nosaltres. A segona fila, sadhus (sacerdots ascetes, amb rastes i proclius a fer ganyotes impossibles) i pseudoshadus (ens sembla reconèixer, sota una acurada disfressa, un parisenc amb el qual havíem compartit un llarg i accidentat viatge d’autobús) demanen almoina; i, entre el públic i l’espectacle, grups de mones fan de gamberres teloneres del número principal.
Comença l’espectacle: els familiars arriben, es prepara la pira, l’hereu, amb el cap rapat i vestit amb roba tradicional, presideix la cerimònia. El cos, ja a la pira, es cobreix de palla. S’encén. El cos comença a cremar. Una cama per aquí, un tros de mà per allà. Fotos i fotos. Panoràmica lenta del públic, les mones, els familiars bramant, l’hereu compungit, la socarramenta del difunt i fos en negre després de gravar una estona la fumera d'en Mahendra, Rajanikant o com coi es digués, és igual, el que compta és que ens està regalant unes fotografies fantàstiques. Primeríssim pla de la mà encara crua. Fotografia de les mones voltant pel costat dels familiars, encara bramant. El fum allunyant-se. El morbo guiri força satisfet, és d’aquests dies que t’adones que el viatge ha valgut la pena. Els familiars marxen creuant-se amb una altra família que porta el seu propi difunt cap a una altra de les pires funeràries. Doble sessió? Potser no cal. Ens aixequem fent una última ullada al fum del Rajanikant endut pel vent. S’ha d’aplaudir?

divendres, 4 d’abril de 2008

FORMENTERA, LA CUA DE LA SARGANTANA

L’asfalt crema, però tot i així la sargantana s’hi passeja, sense pressa, al seu ritme, el ritme de Formentera. Un ritme que et permet d’observar el petit rèptil, estudiar els seus moviments i veure que, com qui no vol la cosa, ha deixat enrere la seva cua. Camina endavant, sense remordiments ni enyorances, seguint el seu camí, alleugerida, sense girar-se per veure per últim cop allò que havia format part d’ella i que ara queda allà, en mig de la carretera. Desapareix entre els arbustos. Segurament la nova cua aviat començarà a sortir; més forta, sense esgarrapades ni cops.

El ritme de Formentera, que permet, un cop perduda de vista la sargantana, seguir amb el ciclomotor, com la Lucia del Medem, a poc a poc, voltant per l’illa, sota aquell cel d’un blau i d’una llum únics, que sedueix des de que arribes al port de la Savina, i que et transmet una sensació de calma sobrenatural. D’una cala deserta a una altra, de far a far, de la Mola a Barbària. Vivint en càmera lenta, fixante en les petites coses i descobrint la naturalesa, les seves petites banalitats i els seus grans mecanismes, els quals el frenetisme de la vida diària t’amaguen i no te’n deixa gaudir: el moviment de les algues a l’apropar-se a la platja, el vent que va recargolant i deformant de forma surrealista els indefensos arbres, les files de formigues que, amb una organització admirable, quasi castrense, aprofiten les engrunes, el vol de les cridaneres gavines, les úniques que gosen trencar aquesta màgica tranquil·litat, i, com no, el quefer diari de les abundoses sargantanes, vertaderes reines del lloc. I al vespre, la posta de Sol des de dalt dels penya-segats, veient com al nostre voltant, a mida que el mar es va engolint el Sol, la penombra va dotant d’un caire misteriós els esotèrics pilons de pedres que omplen la zona, com fites que et marquen un camí cap a la calma total.
La calma de Formentera que, tan sols posar els peus a terra ferma, produeix en tu una espècie de transformació kafkiana: en aquells primers moments a l’illa és com si et convertissis en una sargantana que deixés en darrera la seva cua, els problemes, els maldecaps, les tonteries i els nervis de la rutina diària, i un cop despresos d’aquesta càrrega, seguint el camí endavant, sense mirar enrere, sense remordiments ni enyorança, però conscients que el moment de la tornada arribarà aviat, i que quan pugem a la barca per a creuar cap a Eivissa, la realitat ens retrobarà i la cua, inevitable i tristament, es tornarà a fer feixuga i ferida.