dimarts, 25 d’octubre de 2011

SANG I SUOR A LAMALERA (ELS ULTIMS DEL MON)







1.L'illa de Lembata ja és tan sols una silueta al fons, i ens seguim allunyant. De sobte, algú crida: “lumba lumba”!! Mirem cap a la direcció a on assenyalen, i allà el veiem: la seva esquena gris amb l'aleta inconfundible. I no va sol, en veiem més; nedant en grups, fent salts acrobàtics fora de l'aigua, passant a tocar de la barca... deixem de contar-los al cap d'un moment; n'hi ha desenes. Ens meravallem i intentem la frustrant tasca de fotografiar-ne un mentre salta. Tot és fantàstic. Si no fos perquè els hem vingut a matar.

2.La sang passa per sota dels nostres peus, i les nostres xancletes floten pel riu vermell que omple el cul de la barca. Els seus ulls sense vida juraria que ens estan mirant i, la seva boca, segueix amb aquell somriure que fa que sembli que, els dofins, sempre estiguin contents. Tres dofins. Tres lumba lumba jauen davant nostre. Semblen de plàstic, però les ferides dels harpons i la sang hi aporten el realisme cru. El sol és criminal. Tornem cap a terra. Gràcies a Déu.









3.Ajudem els pescadors a estirar la barca fora del mar i, fent-la córrer sobre troncs, pujar-la platja amunt cap al seu rústic cobert, fet de fustes i bambú, i adornat per ossos, mandíbules i vèrtebres de balena. A la sorra, jauen els trofeus de la jornada de pesca d'avui, els tres dofins. El nen trist, despullat, surt de la platja i s'hi apropa, amb la seva mirada melancòlica. S'ajup al costat d'un d'ells i se'l mira, després ens guaita a nosaltres, i com ja havia passat la primera vegada que el varem veure, ahir, mentre miràvem la posta de sol, no ens torna el somriure. Continua mirant-se el dofí, directament als ulls, i li agafa la aleta, i li amanyaga la pell suau i plastificada.





4.En aquest recòndit poble de la illa de Lembata (Indonèsia), Lamalera, generació rere generació els seus homes han sortit a pescar amb les seves artesanals barques de fusta i els seus llargs arpons de bambú com a única eina. El que els ha fet famosos és que són l'únic racó del món on es pesquen balenes amb harpó, i degut a la (evidentment) poca quantitat que en maten al llarg de l'any, ho tenen permès per goberns i organitzacions conservacionistes.

Deu ser espectacular veure com, amb aquelles petites i (dóna la impressió que) inestables barquetes, s'apropen a una balena, de molta més embergadura, i la ronden i la controlen; i en un treball en equip sense fisures, busquen el moment adecuat, en que el més veterà i expert saltarà amb el seu arpó de 6 metres i, amb una força i punteria exepcionals, si té fortuna, l'encalçarà, i començarà una lluita sanguinària, de tu a tu, on la balena farà el possible per a escapar-se i tirar avall, i els pescadors per a rematar-la, i tornar a terra amb aquella quantitat t'han exagerada de carn, que alimentarà a tothom durant un llarg període de temps.

5. “No Baleo” ens diuen, no és època de pescar balenes. No podrem veure l'espectacle de l'home contra la natura, en aquest cas, a diferència de les grans flotes pesqueres, la dinamita o les xarxes quilomètriques, bastant igualada. Justa, però sanguinària. Justa, però, per uns occidentals de vida fàcil i pulida com nosaltres, i que viuen de nedar entre els habitants dels oceans, trista. Aquesta és la seva vida i la seva forma de supervivència; el menjar no es va a comprar al supermercat, sinó que se surt al mar a guanyar-se'l. Ja deu fer dècades que en aquest racó es viu de la caça de balenes, dofins, peixos lluna o mantes, com quelcom racional, amb objetivitat. Així és la vida, i no hi ha lloc per plànyers per aquests pobres animalons riatllers, ni per sentir-ne pena. Bé, excepte, potser, pel nen trist.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

SOMRIURES EN MOVIMENT (MOMENTS A FLORES -INDONESIA)

"Portrait! Portrait!". Van uniformats i tenen veus agudes. Tornen a casa al sortir de l'escola, i caminen cap als seus poblets respectius, entre camps d'arros, arbres de mangos i palmeres. Portrait? deu ser cosa del professor de l'escola de la zona, mai ningu ens havia demanat que els fessim un "portrait" (retrat), el classic es el photo, photo, photo, photo!!!! Els les fem pero no s'estan quiets, massa esverament per parar un sol segon.






No et demanen que els facis la foto perque esperin diners a canvi ni que els l'enviis, sino tant sols per l'emocio de ser retratats; i si, despres els ensenyes la fotografia que has fet, riuen com bojos al veure's dins d'aquella minipantalleta. En els nens fa gracia, pero aquesta estranya emocio de ser retratats per que si, xoca mes en els adults, ancians, families senceres,... que tambe t'ho demanen amb falera, sobretot en llocs on l'afluencia guiri encara no es tan normalitzada i potent com en llocs com Bali, on el que et criden els locals acostuma a ser: Transport! o Massage!






En llocs com Larantuka, Lamalera o Waywerang, la solicitud de fotos es continu, i no cal dir res de la serenata de Mister! Hello, Mister! Miss! continu; les passejades son continues converses que giren al voltant del nostre lloc d'origen (Messi!!!),com estem, on anem,....fa molta gracia, fins a un punt en que cansa i el saludador simpatic numero 137 es queda sense resposta i, si fa calor i estem cansats, el saludador simpatic numero 163 s'emporta una mirada amb cara de gos.



En alguns dels pobles, les caminates es converteixen en una mena de processo infantil que, per a algu que s'ho miri desde fora, pot recordar al conte del Flautista de Hamelin (tot i que nosaltres no toquem la flauta, nomes fem fotos i suem) o un cercavila amb gegants (un servidor, amb la seva longitud, paga mes d'un riure, i de dos); a la poblacio de Lewolewa, a l'illa de Lembata varem arribar a arrossegar un seguici de mes d'una cincuantena (i aqui no hi ha guardia urbana per a dir que nomes eren 5) de nens d'edats i vestimentes del mes variat (nenes amb el mocador islamic, nens amb samarretes del Barca, del Milan o el Chelsea, nens espellifats , xavalets modernissims,...), xisclant, controlant els nostres moviments, dient tonteries i xiflant-se cada cop que desenfundavem la camera. Una estona fa gracia.




Tornant d'un dels viatges, el meu pare hem va dir que tant al blog, com als mails o en les explicacions de batalletes posteriors, sempre parlavem de la simpatia de la gent, dels somriures, de la seva naturalitat i espontanietat. Potser es veritat, ens podem fer pesats amb aquest tema; pero, la veritat es que et pots acabar cansant de les mesquites, de les pagodes, de les platges paradisiaques amb palmeres o de veure gent enfilada al sostre d'un autobus, pero els somriures no perden mai la gracia. Sempre els reps amb la ilusio del primer viatge.

divendres, 7 d’octubre de 2011

LA GRAN AVENTURA DELS VIATGES (son els visats)

Infinit. La paraula ja és estranya per sí sola: in-fi-nit. Però el seu significat encara ho és més. De fet, mai havia cregut en que existís. Què vol dir infinit? Que no s'acava mai? L'univers dura, dura i dura? En la meva racionalitat fruit d'una educació i vida basada en els principis i els finals, en els murs, les parets i les portes, no es pot concebre aquesta idea...fins al moment en que et poses a viatjar, cosa que et porta a la burrocràcia, les fronteres, els passaports i argh!els visats!!

I què té a veure l'infinit amb els visats?direu; si, precisament, els visats són principis i finals, parets, murs i portes. Doncs que, quan vas a demanar un visat per entrar en un país, les situacions que es poden donar, les respostes negatives, els problemes i les cabòries, són, i no exagero, infinits.

En aquest tema no s'hi val el vell truc de fer-te la idea que passarà una cosa per a enganyar el destí i que passi el contrari, o sia, el que es desitja; com, posem pel cas: demà segur que plourà (t'autoconvences), demà estarà tapat i diluviant, quina putada! (et fas creure a tu mateix) i no podràs fer aquella excursió amb la que havies somiat desde que vas néixer; i, l'endemà, funcionarà, i fotrà un sol de Déu, que et provocarà mal de cap, deshidratació, suor extrema i el desitg d'acabar la maleïda excursió d'una vegada, però no haurà plogut, que és del que es tractava.

Amb el tema dels visats això no serveix: pots pensar que no te'l donaran per això, per allò o per allò altre, però sempre hi haurà mil nous problemes, mil noves sorpreses (evidentment, sempre desagradables) i mil noves històries que ni la ment més enginyosa no hauria pogut arribar a imaginar mai.

D'aquell visat del Vietnam, tramitat a distàcia a Madrid, i que resulta que, a l'ambaixada ho van rebre tot menys, ai!quina mala sort, els diners; fins a l'ambaixada de la Xina a Tailàndia que estava tancada just els següents, no sé...deu dies?un dia per festa xinesa, l'altre per festa tailandesa, l'altre per festa xinesa, l'altre per festa de tocar els collons....o, a la inversa, la gincama pels carrers de Beijing per fer el visat tailandès, busca que busca l'ambaixada (amb la calor agobiant i el tràfic agressiu de dita ciutat) fins que al final resulta que el lloc pels visats era a un altre edifici i...som-hi, busca que busca la nova oficina i, al final, quan ja l'has trobat i ets allà, amb l'airet acondicionat, les administratives bufones, sense cua, el pilonet de formularis i uns quants bolígrafs apunt, i el carmelet a la boca, resulta que sinó ets xinès o pots demostrar la residència a la Xina, res de res, cataclascas!

Un altre clàssic és que et demanin un bitllet de sortida del país, per a assegurar-se que no t'apalanquis per allà; i feta la llei feta la trampa: imprimeixes una reserva d'alguna web de venta de bitllets d'avió, i després no el pagues ni confirmes, i ja n'hi haurà prou. I que pot passar llavors? Doncs que vagis a Londres a agafar la combinació de vols per arribar a la paradisíaca i caríssima Polinèsia Francesa i, un cop a la facturació, et demanin els bitllets de sortida del país; i amb aquell punt de nervis que et dóna el pensar que es pot liar si no cola (bàsicament, que et facin comprar uns bitllets de veritat) però intentant ser natural (Of course! We have the tickets!), li passem una impressió d'uns pseudobitllets a Nova Zelanda. I cola (OK, good). Abaixes la guàrdia i el destí i la maledicció dels visats i les fronteres t'apunyala per l'esquena, com sempre: I suposo que també teniu els de sortida de Nova Zelanda, no? Sinó, no podeu volar. Lamarequelvaparir.

I així, una vegada rere l'altre, amb històries per escriure un llibre; que si aquí ja no en fem, que si la foto no és del tamany, que si els bitllets de dòlar tenen una punta rebregada, que si ja tens masses visats d'aquest país, que si no pagues una bribe (soborn) ni hablar del peluquín i bla bla bla.

Bé, o com el cas del visat de l'Iran solicitat a Turquia, el pare de totes les aventures visadístiques. Ens dirigim a Erzurum, on sembla que el visat el donen al moment i sense masses preguntes, però aquell pallu impertinent, amb cara de rata, que xerra fluix i serio a través d'una finestreta minusculíssima, i que s'indigna a la primera de canvi, té ganes de gresca, i la suposada inmediatesa es converteix en un termini de 10 dies que es prorroga una setmana més, en algun dia més i a l'última visita, quan ja t'has fet la pel•lícula, per intentar enredar el destí, o que encara no el tindran o que ens el denegaran...txa-txan! Un té el visat i l'altre no pot entrar al país! Al final, gràcies a un buscavides amb amistats potentades, i un parell de nits de viatges d'autobús, varem aconseguir els preuats bitllets d'entrada al país dels perses.

I, com que, en el tema dels visats, la lògica és una cosa que no hi té cabuda, per entrar a països com Cuba, Iraq (el nord kurd), Corea del Nord o Líban, la cosa ha anat sobre rodes...El món al revés.