diumenge, 30 de gener del 2011

MOSQUES NEGRES AL PARADIS

Plovent a bots i barrals, i amb el cel totalment encapotat:



Amb els núvols aixecant-se de bon matí, i la boirina envoltant-ho tot:



O amb el cel destapat i blau, i el sol brillant al màxim:




Milford Sound no decepciona, al contrari, de qualsevol forma que el contemplis i t’hi passegis t'hipnotitza i et fa preguntar-te si allò és real o és tant sols un decorat (molt ben parit); amb els núvols i la boira se t'amaga part del paisatge però té un encant místic inqüestionable, i amb el Sol es perd part de la màgia, però et descobreix les muntanyes nevades dels voltants i els impressionants salts d'aigua per tot arreu.

Endinsar-se amb un vaixell dins del fiord et confirma que allò té 3 dimensions i és real, i et permet conèixer els privilegiats habitants d'aquell racó majestuós: pingüins, dofins, foques,...




El paradís. I les mosques negres (comunament conegudes com a sandflies – i normalment anomenades: fucking sandflies-). Hi ha una llegenda maori que explica que la deesa Hinenuitepo, al veure l'excessiva bellesa del lloc, va crear les mosques negres i les va posar en aquest paratge per a fer que els humans toquessin de peus a terra, i per a que no allarguessin massa l'estada en aquell lloc. M'agraden les llegendes, pel que transmeten de les cultures de les quals provenen, i per que acostumen a ser interessants històries fantàstiques, però fins aquest moment mai m`havia plantejat la veracitat d'una llegenda. El paradís, del qual no marxaries mai; seuries allà mirant-lo i fent mil fotografies. Les mosques negres (fucking sandflies) que un cop et detecten, et rodegen,et piquen, busquen qualsevol forat sense roba o sense repel•lent i et xuclen la sang, t’enutgen i et fan tornar boig. Va fer una bona feina la Hinenuitepo, i tant que la va fer. Avancem l'autobús 3 hores. Passarem la tarda en un poble sense gràcia enlloc de passar-la davant d'aquestes vistes impossibles, però com a mínim no hi haurà les mosques negres. Sempre hi ha d’haver alguna cosa que et recordi que la vida no pot ser tant excessivament meravellosa. Sempre hi ha d'haver el què o el qui que et vol fer tocar de peus a terra.



divendres, 21 de gener del 2011

ELS NOSTRES MILLORS, I PITJORS (L'ABSURD, PERO DIVERTIT, JOC DE PUNTUAR PAISOS I FER CLASSIFICACIONS)


Es molt difícil valorar amb puntuacions els països on has viatjat; molt simplista, i molt generalista i ple d'estereotips. Tots els països tenen coses que t'agraden i que no t'agraden, gent que t'ha ajudat desinteressadament i gent que t'ha girat la cara quan l'has saludat, llocs on et queia la baba al menjar-hi i llocs on t'havies de reprimir les arcades, paisatges únics i autopistes amb zones industrials i grans centres comercials. A més, amb el temps s'acostuma a recordar el bo dels llocs que t'han agradat i, segurament, més els defectes dels llocs que t'han deixat un mal regust de boca. També pots recordar com un dia excepcional aquell en que estaves fent un te amb uns nadius en un dia plujós en una població bruta i impersonal, i recordar com un dia mediocre aquell en el qual estaves davant d'una de les meravelles del món.

Tot i conscients d'això, ens veia de gust fer una llista dels països (extra-europeus) als quals hem viatjat, tenint en compte els aspectes que nosaltres valorem més d'un lloc: la seva gent, d’interès polític (tant de l'actualitat com històric), la religió, els preus (ai! Que important que és aquest punt quan viatges, i el que et pot arribar a amargar), els paisatges, el menjar, les activitats que hi hem realitzat (volíem mirar d'encabir el tema del submarinisme per alguna banda, però sense donar desavantatge als països on no n'hem fet),... Hi ha factors com la farra, els museus d'art o els restaurants exquisits i distingits que no hem tingut en compte, perquè tampoc els hem tingut en compte al viatjar.

Tot i haver mirat de fer-ho objectivament, és una cosa absolutament subjectiva; i són unes puntuacions amb les quals és probable que gent que ha viatjat als mateixos llocs no coincideixi (entre nosaltres dos també hi ha hagut força diferències en les valoracions); cadascú busca i troba al•licients, experiències i sentiments diferents al voltar pel món (quanta gent posaria corrent, sense pensar-s'ho, com a pitjor país al qual han anat, el que ha nosaltres ens ha sortit el primer? I quanta gent posaria, sense dubtar ni un moment, com a millor, algun dels que a nosaltres ens han sortit com a pitjors?).

El que està clar, és que tots els països que hem visitat ens han aportat coses positives, i no ens arrepentim d'haver-ne visitat cap, simplement que n'hi ha que compleixen molts més requisits que no pas d'altres, però que un aparegui més amunt o més avall no és despreciatiu, i si visquéssim molts més anys dels que viurem, sens dubte tornaríem a tots i cadascun d'ells. Ah, i s'ha de tenir en compte, també, que només hem visitat parts dels països, i no la seva totalitat (per exemple, al Marroc no hem estat a l'Atlas ni al desert).

10 PAÏSOS AMB MILLORS PUNTUACIONS:

1. Índia
2. Indonèsia
3. Kurdistan turc
4. Turquia
5. Vietnam
6. Iran
7. Nepal
8. Palestina
9. Síria
10. Tailàndia

5 PAÏSOS AMB PITJORS PUNTUACIONS (del que té menys punts en amunt):

1. Israel
2. Aotearoa Nova Zelanda
3. Polinèsia Francesa
4. Marroc
5. Cuba

I pel mig queden la resta, amb les seves coses bones i les no tan bones.

A continuació, posats a fer llistetes, els que tenen la valoració més alta i la més baixa en alguns dels apartats que hem puntuat (veureu que som generosos, i que hi ha moltes més notes positives que negatives):

GENT (tot i que ja ho sabem, hi ha gent excepcional i gent molt pèssima a tot arreu):
 MILLOR: India (tot i que també puguin arribar a ser els pitjors en alguns moments), Indonèsia, Kurdistan turc, Turquia i Kurdistan Iraq.
 PITJOR: Israel (i no només per tema polític, el tracte amb ells parla per si sol)

PREUS:
 MILLOR: India, Indonèsia i Nepal
 PITJOR: Polinèsia Francesa (sens dubte!!!)

AUTENTIC (que manté més la seva personalitat, tradicions, forma de viure,... a pesar del turisme, la globalització,...)
 MILLOR: India, Indonèsia, Palestina i Laos
 PITJOR: Aotearoa Nova Zelanda (els colons anglesos van fer una molt bona feina)

POLÍTICA:
 MILLOR: Kurdistan turc, Iran, Palestina, Kurdistan Iraq, Israel, Turquia, Cambotja, Líban i Cuba
 PITJOR: Malàisia

PAISATGES:
 MILLOR: India, Turquia, Vietnam, Nepal, Polinèsia Francesa i Aotearoa Nova Zelanda
 PITJOR: Israel

MENJAR:
 MILLOR: India, Tailàndia i Malàisia
 PITJOR: Iran (sens dubte!!!)

Diria que, arribats a aquest punt ja n'hi ha prou de llistetes. Nosaltres ens ho hem passat molt bé fent-les, puntuant,...espero que vosaltres no us hagueu avorrit massa mirant-les. Reiterant, per acabar, el que ja hem dit més amunt: el millor i el pitjor sempre és molt relatiu i depèn de moltes coses.

diumenge, 16 de gener del 2011

MAORI BO, MAORI DOLENT (EL PATERNALISME DEL TERRORISTA)




Semblava que havia de ser un matí qualsevol d'un dia qualsevol del mes de novembre. Els veïns del poble s'havien llevat a l'hora habitual, per anar a treballar, a pescar, al bosc, a l'escola o a passar el dia bevent cerveses i jugant al billar amb els amics. Esmorzaven, anaven a comprar, sortien de casa amb el cotxe o acompanyaven als fills a l’autobús escolar; vaja, com un dia qualsevol. Però els homes de negre van arribar sense avisar i van destarotar les rutines marcades i repetides. Van rodejar el poble amb barricades, van empènyer i insultar, van fer baixar la gent dels cotxes i van entrar a les cases, sense manies ni tacte. Eren com fantasmes, com bèsties d'un altre món, ombres negres sense ulls i sense cor, que corrien i cridaven. Van pujar a l’autobús escolar i el van regirar de dalt a baix, i en van espantar els nens. Van fotografiar a tothom, i se'n van endur alguns veïns. Els homes de negre van arribar sense avisar, com acostumen a fer els homes de negre.

Aquell dia de novembre, del 2007, el poble terroritzat no era al Kurdistan turc, tot i que ho podia haver sigut, ni a Euskadi, Iraq, Afganistan o Colòmbia; era a Aotearoa Nova Zelanda, el muntanyós i meravellós país del sud del Pacífic, que va ser un dels quatre països que van votar en contra de la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de les Nacions Unides el mateix 2007; a favor n'hi van votar 143. I el primer país del món a tenir una plena democràcia, els agrada destacar orgullosos; que ho preguntin als maoris d'aquella època si la democràcia era tan fabulosa.

A Aotearoa Nova Zelanda el tema maori no s'amaga; n'hi ha dibuixos a les monedes, referències a tota mena de souvenirs i se'n mantenen els noms als pobles. Molt exòtic tot plegat. També els grans déus d'aquest país, els All Blacks (selecció nacional de rugby) realitza el tradicional Haka maori abans dels partits. Molt macos ells, i molt exòtics. Maoris bons. També hi ha, per tot el país, desenes d'atraccions per a conèixer les tradicions maoris, des de àpats maoris a danses maoris o poblats tradicionals maoris, on hi ha tot de gent disfressada i casetes de cartró pedra on es recrea la forma de vida d'aquesta gent abans que els arribés la colonització, globalització i el benestar i progrés. Els seus tatuatges, la seva roba tradicional, les seves tretes de llengua famoses, els seus tòtems. Molt exòtic tot plegat. Molt, però que molt rentable. Milers i milers i milers de turistes paguen per apropar-se a la vida maori, per disfressar-se i jugar, per una estona, a ser un d'ells (i fotre una pena descomunal, però vaja, cadascú que faci el que li sembli). Tenir un passat així vesteix molt, i dóna molt de joc. Maoris bons. Passat exòtic.

Aquell dia de novembre dels senyors de negre, entre els detinguts maoris hi havia Tame Iti, un personatge de cara tatuada i feina social incansable, un maori polifacètic i mediàtic. N'hi ha clips televisius famosos al país, com el del cop que va escridassar i escopir als peus d'un grup de polítics en el Dia de Waitangi (diada nacional) o l'ocasió en que va disparar contra la bandera nova zelandesa. Dolent, dolent. Maori dolent. D'altres detinguts eren també activistes indígenes (dolents).

L'operació en que se'ls va detenir formava part de la Guerra contra el Terror a Aotearoa NZ, que a darrere dels Estats Units, després els atemptats de l'11-S, va invertir milions de milions de calers en unitats antiterroristes, espionatge, cossos especials, etc. I el punt culminant de tota aquesta lluita contra l'eix del mal va ser aquesta batuda policial, en que s'acusava als detinguts de participar en camps d'entrenament terroristes, ensinistrament amb l'ús de Napalm, preparar atemptats contra George W. Bush i els polítics de NZ més importants,... Victòria de la lluita contra el terror!, proclamaven els responsables polítics i policials; Victòria contra els maoris radicals i violents que volien provocar el caos i el terror al país!, anunciaven els responsables i corrien a difondre els mitjans de masses.

Encara ara s'han de celebrar els judicis a aquells detinguts, que se'ls acusa, a alguns d'ells de tinença d'armes, i a algun altre d'algun tema menor relacionat amb les drogues; i ja està, després de tot el teatre i de les suposades proves definitives, res podia relacionar-los amb activitats terroristes. Tanta pantomima i tanta història del terror simplement (i com és habitual) per provocar més terror; per una banda, als detinguts, familiars i veïns d'aquell poblet, i per l'altra, a la resta dels ciutadans de NZ, que veien com aquell càncer maligne dels extremistes psicòpates se suposava que també havia arribat a casa seva. Ah, per cert, entre els detinguts en aquella operació també hi havia blancs: ecologistes, anarquistes, comunistes,...es veu que tots plegats estaven organitzant aquesta trama terrorista (?!?!?!?!).

El poblet en qüestió està en una zona del país de les que sempre s'havia resistit més a l'ocupació i submissió als europeus . Quan altres tribus acceptaven que els europeus censessin les seves terres i els fessin carreteres (per poder accedir a les riqueses naturals inaccessibles, no pas per a facilitar-los la vida, obviament), els tuhoe (tribu d'aquella zona) s'hi resistien. Quan maoris venien les seves terres als blancs, molts d'ells s'hi resistien i ho boicotejaven. Maoris bons i maoris dolents. Com quan es va firmar el tractat de Waitangi, on naixia Nova Zelanda i desapareixia Aotearoa, on els maoris cedien el país a la corona d'Anglaterra i es posaven a mans dels blancs; alguns van firmar ràpid (maoris bons) i d'altres s'hi van resistir i van seguir lluitant (maoris dolents).

Parlant amb un amic nova zelandès (pakeha, o sigui, blanc), ens deia que el govern s'havia anat sensibilitzant amb els temes maoris, els havia anat tornant terres, propietats, drets, que s'anava introduint a les escoles la seva llengua,...però, que, tot i això, hi havia maoris que no s'integraven ni es volien adaptar; que volien fer la seva, que molts eren alcohòlics i es passaven el dia xumant sense treballar,...maoris dolents i desagraïts.

Per què els occidentals sempre tenim aquest egocentrisme paternalista? Perquè ens sembla que la democràcia parlamentària ha de funcionar a tot arreu? I les fronteres que nosaltres imposem? I el sistema econòmic? Que la nostra forma de vida ha de funcionar a tot arreu, encara que siguin de cultures tan distants? Anem a casa seva, els ho prenem tot, els imposem les nostres normes i la nostra forma de viure, i encara ens n'han de donar les gràcies? Dolents i inadaptats.

Són molts els que es van afanyar a afirmar, després d'aquell assalt al poble de Ruatoki, que allò no tenia res a veure amb els maoris en general, ni amb els tuhoe, ni amb les lluites dels segles passats; que ara Aotearoa NZ era un país content i unit sota una sola bandera, i que els detinguts i personatges com Tame Iti eren casos aïllats, de maoris dolents i radicals.

El passat, passat està, amb tot el seu exotisme i la seva rendibilitat; i a qui no li agradi que no se sorprengui si un matí qualsevol d'un dia qualsevol els senyors de negre li fan una visita.

dilluns, 3 de gener del 2011

QUI ANYS PASSA (PETITA CRONICA DELS COMENÇAMENTS I ELS ACABAMENTS)


El vi no és dolent, pels 8 dòlars (5 euros) que ha valgut es deixa beure. Que collons, no tan sols es deixa beure, és bo. Per una nit que se suposa que és especial volíem quelcom especial, ja saps, regalar-te una mica i pagar més; però davant de les ampolles i ampolles de vi desconegut, miro de decidir per l'etiqueta més elegant o original, com si el que dissenya les etiquetes fos el mateix que fa el vi (i tingués la mateixa traça en fer una cosa que l'altra); o potser pel preu, com si el més car fos sempre el més bo. Res, 8 dòlars, i que collons, és bo.

Sonen els Pulp. Som al balconet de la nostra habitació (per una nit que se suposa especial hem decidit deixar el matalàs del cotxe), al fons el Mount Doom i Mordor (del Senyor dels Anells), hem apanyat una mena de moble com a taula i hi hem posat el menjar. Disco 2000. Em fa pensar en el cap d'any del 99, amb el temible efecte 2000 que ens venia a sobre, però, com sempre, després de terroritzar la població, res va passar. Érem amb el Jordi i la Vero, els companys d'acabar (i començar els anys), després de vi, cava, cerveses i algun cubata, esperant que s'acabes el món, però res va passar; i un altre vodka amb taronja. Després d'un o dos anys, també amb ells, després de vi, cava, cerveses i algun cubata, vàrem córrer a un caixer automàtic per treure els primers maleïts euros; aquella alegre joventut.

La codicia, ha contaminado las almas de los hombres, ha levantado en el mundo barricadas de envidia, de rencor, nos ha llevado a la miseria y la matanza. Hemos crecido demasiado deprisa, y de que ha servido? La tecnologia, que proporciona la abundancia, nos ha dejado en la indigencia. Nuestra ciencia nos ha hecho cínicos. Nuestra inteligencia, duros y vacios. Hemos empezado a pensar, pero hemos dejado de sentir”. Aquestes frases m'hipnotitzen, miro les estrelles que ja han començat a sortir a la vegada que les siluetes dels volcans llunyans han començat a marxar. “No salgas de la manada; calla y traga. Saber que facturas debes. Saber que facturas pagas. Si apagas el televisor no hay otro entretenimiento, y el silencio entre dos se hace violento” “-Vols una mica d'hummus?””- Sí, merci”. “-No està malament el vi, no? Es força bo, per ser de 8 dòlars”. “Mi gobierno, es otro ejemplo de cinismo, un partido socialista que no practica el socialismo. Donde está el ideal de ayudar? Hay que pagar hasta por respirar. Busca otro planeta al que emigrar”. Les cançons del Nach m'emocionen, les seves melodies i ritmes, i les veritats com temples que canta; és d'aquells moments en que desitjaries que tothom sentís aquella cançó i que provoqués els mateixos sentiments en tothom, que no tan sols fos la teva banda sonora, sinó la d'amics, familiars i coneguts i que tothom s'emocionés i enrabiés de la mateixa manera. Una mica més de vi.

Happy New Yeaaarrrr!!!”. Pel carrer passen un grup de mosses jovenetes i rossetes, amb una torradera inversament proporcional al tamany dels seus vestidets, que, amb la fresca que fa, poc les deu arropar, però ja les abriga prou el mam (o com mínim els en dóna la sensació). Desapareixen carrer avall fent esses i amb una estrident felicitat a sobre que els desapareixerà tant aviat com es posin al llit. “Moc moc” un cotxe que ve de cara amb dos maoris jovenets els toca la botzina “Haapyyy new yeaaaarrrr”; per un dia sembla que tothom va a la de una, celebrar un canvi en el calendari i emborratxar-se com rates.

Sonen les tristes guitarres de la cançó del soldat destrossat per la guerra, One. Em transporta a la fosca (i freak) època heavy i aquells primers caps d'any a la Pobla, territori heavy llavors; com canvien els temps. “oh, please god wake me!!!”. Garatge del Gute i ben contents cap al Pruden's a ballar (o pulular o mirar d'aguantar-se dret) fins que sortís el sol.

Una mica de pa amb tomaquet amb formatge parmesà i un glop del vi barat, però cada cop més bo, i decideixo passar unes quantes cançons per escoltar BYOB (Bring Your Own Bomb) dels System of a Down, perquè hem recorda a l'últim cap d'any a Catalunya, al Golden de Calella, un garito heavy després de tants anys. Uns altres que diuen veritats com temples, els armenis System of a Down, amb ràbia i sentiment, i que em fan desitjar l'impossible pel 2011; amb l'optimisme que proporciona una ampolla d'un vi autralià de preu decent i alguna cerveseta a l'aperitiu, penso que realment un altre món és posible. “el odio de los hombres pasará, y los gobernantes moriran, y el poder que le quitaron al pueblo, volverá al pueblo”, ja m'agradaria ja, Nach, però no crec que això passi al 2011, ni, desafortunadament, al 2111.

I entre cançons, reflexions, riures i llesques amb pate i/o hummus, ja hem arribat a l'any nou, abans que la resta del món. Focs artificials i Happy New Years. Es hora de retirar, l'última cançó en sonar és dels Dire Straits. Brothers in Arms, em transmet sentiments contradictoris; m'agrada, i em relaxo escoltant-la, però això te quelcom que em preocupa; sempre havia trobat el grup del Mark Knofler summament aborrit, i ara fa poques setmanes que disfruto escoltant-los, i fins i tot me'ls poso. Merda, m'estic fent gran.