dilluns, 28 de març del 2011

LA FURIA DEL SOL, LA HELLO KITTY! I ELS TAURONS DE PUNTA NEGRA



Tot i amb els ulls tancats, no puc barrar el pas a la forta brillantor del Sol, és massa fort. M'incorporo una mica i miro cap a l'aigua, quieta i transparent; amb l’encegadora lluminària del sol, a aquesta hora del dia i en aquest indret del món, es veu tot el que amaga la llacuna, i detecto una silueta que neda arran de la sorra, a poca profunditat; un altre tauró de punta negra. El segueixo amb la mirada, i quan el perdo de vista, i els ulls es tornen a queixar per l'excés de llum, torno a estirar-me del tot, acluco els ulls i, aquest cop, també em cobreixo el cap amb la samarreta; millor. Per fi la foscor total, i una fina veu en francès. No em dono per eludit i miro de continuar en el món de les cabòries i les fantasies tontes, però m'adono que la veueta és ben bé al costat meu, i tot i la mandra, em trec la samarreta de sobre, torço una mica el coll cap a la dreta i miro cap allà.




La nena deu tenir uns quatre anys, i va despullada i plena de sorra; m'està demanant alguna cosa en francès mentre m'ofereix una petxina. Somric, i li vaig a dir en anglès que no entenc francès, però el meu interlocutor té 4 anys i no crec que serveixi de massa. Mantinc el somriure, faig alguns sorolls histriònics de sorpresa agradable i li agafo la petxina que m'ofereix. Segueix la xerrera infantil en francès a la seva bola, per tant jo segueixo al meu rotllo: em poso la petxina a l'orella i faig cara de sorpresa al sentir el soroll del mar, i li passo a ella, que escolta i riu. Després de dir alguna cosa més, agafa un parell de petxines més i, seguida per un petit i graciós gos, que deu ser de la família (la simpàtica neneta és filla de la família propietària dels bungalows; el seu pare és francès -o, com a mínim, d’ètnia europea, i la mare és polinèsia –o polinesiana, polinèsica,...-), marxa una mica més enllà i es passa una bona estona jugant, amb les petxines, uns bastonets i l'aigua del mar. No s’avorreix. Em tapo el cap, escolto el vent, em relaxo i penso en la gran infantesa que deu tenir aquella nena, tot el dia per allà corrent en llibertat, coneixent gent nova que li segueix la corrent i li riu les gràcies, la brisa, la càlida i transparent aigua del mar, les palmeres, l’aire pur, els gossos juganers, les petxines i els bastonets.




Al vespre, després d'un cansat dia de nedar, perseguir taurons i ratlles, i observar les mil formes dels núvols, som sopant al bunga que fa la funció de menjador-restaurant, i veig la nena, que arriba amb la seva mare i el seu germà; els menuts encara van despullats, a la nit refresca un pèl, però no fa necessària la roba. La saludo amb el meu francès ultrabàsic (bon suar, sa va?) i ella somriu i es posa a jugar amb una ampolla d'aigua plena de sorra.




Mentre comencem a servir-nos el deliciós menjar que ens han preparat, i rumiem alguna pregunta típica i tòpica per a trencar el gel amb els hostes dels altres bungalows, que han col·locat (quin pal!) a la mateixa taula que nosaltres, se sent un motor a fora, ha arribat la pick up de la família. Al cap d'un parell de minuts entren el pare de la família i dos sexagenaris d'origen europeu, els pares d’ell, o sigui, els avis dels nens. Abraçades i petons, nosaltres ens ho mirem tot somrient i mastegant. Els nens semblen contents, retrobament familiar. De sobte apareixen tot de bosses i paquets i els donen als nens, que els obren intrigats. Per la nena n’hi ha uns quants: un pijama de color rosa, un vestit de la Hello Kitty!, unes bambes molt mones, nines, una Barbie i un Ken,...i diria que alguna cosa més. Els avis estan contentíssims oferint aquells regals, la nena s’ho mira amb un sentiment que barreja alegria pel fet de rebre regals i estranyesa davant de tots aquells objectes. L’àvia està molt excitada (sí, moltes vegades està més content el que fa el regal que el que el rep) i posa el vestit davant de la nena per a comprovar que la talla es bona i diu, en un francès que no entenem, però l’expressió és universal: que mona que quedarà!!, com si fos una nina. La mare va recollint els papers i les bosses, no sembla massa contenta. Nosaltres ens ho mirem esgarrifats i, com que ningú entén el nostre idioma, comentem la jugada: merda de consumisme, no poden deixar la gent en pau? Fins aquí, en aquesta mini-illa al mig del Pacífic, ha d’arribar l’excés i l’opulència que és el pilar de la nostra societat (i que ha portat a aquesta crisi que potser servirà per a que la gent toqui de peus a terra i baixi dels núvols del món superfantasbulós dels Audis i Cayennes para todos, cases xaxipirulis per a qualsevol, teles de plasma i altres luxes) ? La nena semblava feliç en el seu entorn, despullada i jugant amb el que trobava per aquí; no li calia més, però ara potser començarà a desitjar que li portin més vestides roses, més bambes de marca, voldrà més Barbies, o, fins i tot, potser desitjarà ser-ne una ella mateixa. Cal?




L’endemà sóc estirat a la sorra recuperant-me després d’una bona estona d’snorkel; el ventet és agradable, però el Sol continua sense tenir pietat. Em tapo la cara amb les mans buscant la foscor i quan em començo a relaxar i deixar-me portar per les meves cabòries sento una veueta en francès ben bé al meu costat. La veu és la mateixa d’ahir, però la nena pot ser que en sigui una altra. Un moment o altre hauré d’obrir els ulls i descobrir-ho; un moment o altre.

divendres, 4 de març del 2011

NOSTRE SENYOR COMPRA A QUEEN ST



PRIMERA ESCENA - Queen St és per on acabes passejant quan ets a Auckland; no és que sigui un carrer especialment maco o original, és el típic carrer que podria ser a qualsevol altre ciutat del món, amb les mateixes botigues i els mateixos llocs de menjar ràpid. Voreres amples, grans comerços i molta gent caminant amunt i avall. És al centre, i és del més passejable que hi ha per la zona, per la qual cosa hi acabes deambulant en un moment o altre del dia.

A base d'haver-hi anat passant ja no et fixes per on camines, no et cal, saps la ruta, per això vas distret i si alguna cosa surt al teu pas, et fa un bon ensurt. Es una noia asiàtica (xinesa, segurament) guapota i amb un somriure que sembla sincer, ens dóna un paperet negre, li agafem per respecte, accelerant el pas, no fos cas que aquell paper fos un esquer per després poder fotre't el rotllo; quan som unes vuit o nou passes més enllà ens el mirem: THE TEST, és el títol. Curiositat. Ho obrim i el que hi ha, la portada no enganyava, és un test, que llegim i anem contestant mentalment; és molt fàcil i no cal pensar gens les respostes:

1. Has mentit alguna vegada? Sí, clar
2. Has robat alguna cosa algun cop? Sí
3. Has desobeït algun cop els teus pares? Sí
4. Has odiat algun cop algú i has desitjat que es moris? En els temps que corren, i tant!
5. Has utilitzat el nom de Jesus o Crist en và? Més el del seu pare, però, segurament, també.

Dóna la sensació que estiguem davant d'un altre d'aquells pesats formularis d'immigració que has d'omplir a correcuita abans d'entrar als països, on et pregunten una série de coses on les respostes acostumen a ser òbvies..........Estem davant d'un formulari d'immigració? Sí ho és del Cel, em sembla que tindrem l'entrada fotuda.

SEGONA ESCENA - Una altra passejada per Queen Street, unes hores després, abans d'anar a apalancar-nos a la nostra habitacioneta. Seguim anant distrets; pot ser que parlem de qualsevol cosa o, és probable que estiguem fent mofa d'algú que acabem de veure (és lleig, però tothom ho fa, i tens aquell consol de pensar que segur que algú s'està encardant de tu en aquells moments, i tot i que espero que no sigui cert, serveix com a autoexcusa). Doncs res, que tornem a anar distrets pel carrer de les botigues pijes d'Auckland i ens tornen a sobresaltar, aquest cop no és cap asiàtica de mirada afable ni ningú que ens vulgui vendre cap moto, simplement topem amb 3 armaris, en sentit figurat. Bé, per sort no hi acabem de topar fisicament, però ens va d'un parell de centímetres. Ells ni tant sols es percaten de nosaltres, van per feina, i juguen en una altra lliga. Nosaltres si que ens els mirem; collons, quins pallus. Són grossos i forts, molt forts. N'hi ha dos que fan tota la pinta de ser els guardaespatlles del tercer, tot i que aquest és el que sembla més fort i fa més mala pinta: pelat al zero, cara de pocs amics i posat de superioritat total (jo si fos així potser també hi aniria). Van elegants, mudats, i estan entrant, molt decidits, a la botiga Gucci. Saben pel que van, i si al cap d'uns segons se sentís una ràfega de trets, a ningú li estranyaria; però no hi ha trets, potser simplement van a comprar roba cara. A fora els espera un altre macarra, que deu ser el xòfer, fent guàrdia davant dels dos cotxes que deuen pertànyer a aquesta camarilla; estan mal aparcats, però sembla que tinguin llicència per a fer els que els surti dels ous; no crec que ningú gosi a multar-los. M'agradaria veure-ho.

Els vehicles són un Porsche Cayenne i un Rolls Royce modern i elegant, bé, de fet el cotxe més elegant que he vist en molt temps; sembla que si vols mostrar que tens calers t'has de comprar un Hummer, però al costat d'aquest Rolls allò és una cutrada; això sí que és elegància. Juguen, sens dubte, en una altra lliga. Hi ha altres xafarders que estan parats i fan fotos al cotxe, i ens parem i el mirem; no tenim cap interés en els cotxes, però aquest té magnetisme. Segueix sense haver-hi trets dins de la botiga, i el macarra de fora juga amb l'Iphone i ignora els humils curiosos. Mirem una mica més i la matrícula ens crida l'atenció: GOD (Déu), les tres lletres són l'únic que hi ha escrit. Déu. Ho comentem, ens ho tornem a mirar, i al principi riem (quin malalt, quin mafiós, realment es deu pensar que és Déu,...blablabla), però de sobte em poso trascendental i alguna cosa dins meu em diu que potser sí que és Nostre Senyor, i m'ho començo a creure. El primer que em vé al cap és que, després d'arrossegar la càmera des fotos durant mesos, el vespre que m'he decidit a deixar-la, perquè se suposava que no veuria res que valgués la pena, ens topem amb Déu, quina mala sort; i té tel·la, que davant de la presència de l'altíssim, amb l'únic que pensi és amb les fotos.

Reflexiono sobre altres moments on (quasi) he cregut en la seva existència: allà a Pushkar (Índia) fent rituals amb aquell braman discapacitat davant del llac, vaig arribar a creure que potser si que existia quelcom allà a dalt i que si feiem les pregàries i tiravem les flors al llac, es complirien els nostres desitjos; o a Mashad (Iran), entre milers de xiites plorant i ressant sense parar, també vaig pensar que realment hi havia d'haver un Déu. Però aquells Déus no m'acabaven de convèncer, els trobava irreals; no com aquest, que em fa creure que realment ha d'existir Déu, i ha de ser aquest.

Potser se suposa que el test l'havia d'entregar a ell directament? A ser així hauria de mentir, però se'n deuria adonar; i si digués le veritat igual em clavarien una pallisa entre els quatre i m'enviarien a l'infern. De fet, potser la resposta mental del Test ja ha valgut i ara mateix som al Cel; trobar-se Déu comprant roba tranquilament no és tan normal...vés a saber.

TERCERA ESCENA – Uns dies més tard som lluny de la gran ciutat, de les botigues de marca i les voreres amples, en un poblet als peus d'un espectacular glaciar. Som a la cuina del guesthouse, rentant els plats després de dinar i abans d'anar a fer el dropo una estona (al matí hem fet una bona caminada i ens ho hem guanyat). Se m'apropa una dona gran (ancianota) amb alguna excusa banal, i al cap d'uns segons, i tot just tres paraules encreuades, ja s'ho ha muntat per explicar-me, amb pèls i senyals, que ha tornat a néixer, i que és molt feliç, i que la seva vida és per escriure un llibre, i que és molt afortunada; es veu que un gamberro a Chicago, la seva ciutat, la va tirar per terra i li han operat el cap amb plaques i històries, una operació molt delicada, s'encarrega de matisar, i ensenya insistentment les ferides que té al cap (aquí els pèls i senyals), se suposa que he de mirar-li durant una estona (l'Ok Ok, no sembla disuadir-la). Trobo una excusa per escapolir-me d'ella, tan banal com la que ella a trobat per aproximar-se'm. Poc després ja ha aconseguit explicar el miracle de la seva vida a uns altres hostes, i uns altres, i uns altres.

L'endemà, rentant els plats de l'esmortzar, s'apropa altre cop la dona, i amb una altra excusa banal (té un repertori de tres o quatre) torna a engegar, però jo reacciono ràpid: “ja varem parlar ahir!” , “Ah sí, és veritat; quina història, eh, la meva? Déu em va salvar!” No goso dir res, però sé que això no és cert; aquell catxes mafiós del Rolls no feia pinta d'anar pel món salvant iaiones tustades; feia pinta de molts coses, però de tenir pietat per aquesta dona i salvar-la? D'això, no. Bé, ho potser sí, per a que es passi la resta de la seva vida donant pel sac a la gent amb la que es creua (va, no siguem dolents, que ja tinc prou punts en contra per no anar al Cel).