dimecres, 19 d’agost del 2009

ELS SOFRERS DEL KAWAH IJEN A "WORKING MAN'S DEATH" (i a El Periódico)


“Això és un Working Man’s Death” va afirmar l’Anna, amb tanta convicció com tristesa i ràbia, quan vam començar a deixar de banda la bellesa del paisatge del volcà Kawah Ijen i els seus voltants, per començar a fixar-nos (i esgarrifar-nos) amb tots aquells treballadors que carregaven el sofre a l’esquena, muntanya amunt.


Aquest bèstia episodi (bé, episodi per nosaltres, per que per tota aquella gent és la merda de vida diària) ja va ser explicat en un escrit en el seu moment (Perfecció turquesa embolcallant vides de merda, del 31/01/09), però ara ens ha tornat al cap (si algun dia ens n’ha marxat) i als ulls. Working Man’s Death (pel·lícula de l’any 2005 del director Michael Glawogger) en que, en format documental, mostrava 5 formes molt dures i perilloses de guanyar-se la vida, d’arreu del món); des que va aparèixer el film teníem ganes de veure’l i havíem fet, ja fa temps, alguns intents de baixar-la per l’Emule, però l'èxit màxim havia sigut una versió subtitulada a l’italià que mai vam arribar a mirar, pensant que aviat l’aconseguiríem subtitulada a l’anglès o a l’espanyol.



Doncs, sense haver-la vista, l’Anna va fer aquella afirmació davant d’aquells simpàtics esclaus de vida curta, i vam estar d’acord que els directors d’aquell docu haurien d’haver recalat en aquell racó del món. Fa un parell de dies, remenant llapis de memòria i CDs d’aquells que no saps que collons hi ha, em va aparèixer Working’s man death a la italiana, descobrint que, en efecte, un dels episodis anava dedicat als sofrers. Increïble i emocionant. Els que van triar les feines que havien d’aparèixer en aquella espècie de mini catàleg de treballs extrems i mortals van considerar que aquells treballadors indonesis hi havien d’aparèixer.



Els que veu llegir el nostre escrit i heu vist les nostres fotos veureu, en aquest episodi de mitja hora, ben bé tot el que us hi explicàvem: el bell i fantasmagòric paisatge, els camins escarpadíssims, els ofecs pel fum, els turistes per allà al mig fent fotos,... Ah, i hi ha escenes de converses entre ells molt interessants (una sobre el grup Bon Jovi), com a mostra de que la globalització i l’occidentalització, avui en dia, arriben a qualsevol racó del món.



Per cert, precisament sobre aquest tema, em van publicar, fa uns dies, un petit relat a El Periódico; el van canviar força, però jo us n’adjunto, a continuació, l’original:




Bellesa i misèria amb ferum a sofre

No recordo el moment del click. L’Anna tampoc. Quin va ser l’instant concret en que vam passar del cel a l’ infern sense moure’ns de lloc? El pas del nostre jo turista-meravellat al nostre jo occidental-autoculpabilitzat?



Des de el cim del Kawah Ijen, a la cresta del cràter, l’espectacle natural ens va portar a afirmar que era un dels llocs més espectaculars que havíem visitat mai: el llac turquesa, el groc del sofre per tot, el fum sortint de les entranyes de la terra, les siluetes dels volcans i muntanyes dels voltants, i els treballadors que, com formiguetes, anaven pujant el preuat i fosforescent mineral.



Fotos i més fotos, no fos cas que no poguéssim conservar el moment i el surrealista paisatge, amb els màxims matisos possibles.



Però, sobtada i simultàniament, vam deixar de percebre que estàvem en un decorat excepcional per passar a sentir-nos molt malament, i totalment fora de lloc. Aquells treballadors que saludaven amb un somriure sincer i s’apartaven per a que poguessin passar els turistes, carregaven 80 quilos de sofre a l’esquena, pujant-los des de baix de tot per un camí estretíssim i despenyat, empassant-se un fum d’una toxicitat innegable; així una vegada i una altra. Tossíem fins a l’ofegament quan girava el vent, ens imaginàvem el que havia de ser pujar, diària i contínuament, tota aquella escarpada muntanya amb tant pes a l’esquena, i ens miràvem la vegetació, totalment cremada i morta, diagnòstic infalible del futur d’aquestes persones.