dimarts, 30 de març de 2010

DE LES MEVES VIDES (SEGONA PART)



Impecable, sí senyor. Sense perdó. L'acceleració de la qual parlava en l'altre escrit continua a tota màquina, imparable. Pocs dies després de publicar-lo, un altre familiar proper a mort, una altra persona per la qual hauré de mirar de no preguntar quan torni, un altre intent de recordar l'últim cop que la vaig veure abans de marxar, de quina roba portava o que em va dir. Altre cop, a través de la fredor dels mails o la longitud impossible del cable telefònic, intentant transmetre un suport que, realment, poca feina fa.


Però la balança de la vida manté el seu equilibri, i sembla que últimament toca fer inventari i renovació de personal. Més notícies de nadons en camí, més intents de transmetre emocions de forma tecnològica i distant, més noms a recordar i més temps a recuperar.


Mentre, en la vida que vivim en cos, i no tant sols en ànima, en el mateix moment de rebre les notícies de la defunció, ens anuncien millores substancials de caràcter professional, i anem a veure la que pot ser que sigui la nostra futura casa, després de 3 mesos de ni tant sols acudir-nos de marxar de l'actual.

Canvis i més canvis. En una vida i en l'altra.

dijous, 18 de març de 2010

LA MEVA VIDA SENSE MI

Tan fàcil com pitjar el pause. Tot parat en el punt que jo he triat; i, després, tornar a prémer el play i deixar que tot continuï allà on ho vaig deixar. Simplement un pause quan decideixo fugir de la meva vida per un temps. Per algo és la meva vida, no? Tan fàcil com decidir marxar, viure altres experiències, compartir el temps amb altra gent, parlar en altres llengües, riure d'altres anècdotes i emocionar-te amb coses que fa poc temps ni tan sols sabies que existien. Una altra vida, i, llavors, tornar a la primera, prémer el play i continuar amb aquella conversa de política amb els colegues, amb el mateix camarer servin-te l'Estrella i les braves sense que ho hagis de demanar, tenir el fabulós entremès de la sogra a taula, empènyer les nebodes tobogan avall, riure d'aquella situació patètica d'EGB de la qual rius cada cop que veus els amics, sense cansar-te'n, anar al Pelli i saber qui hi haurà, fer una trucada i convocar un sopar per l'endemà, on no hi falti ningú. Es la meva vida, en sóc el protagonista, els que m'envolten en són els secundaris, i els passejants, conductors de bus i porters d'escala, els extres.

Tan fàcil? Tan sols fa sis mesos que vàrem marxar, però la “nostra” vida no tan sols no s’ha mantingut parada, a l’espera de la nostra tornada, sinó que ha avançat a velocitat accelerada, frenètica. Moraleja: tothom té la seva vida, i per molt que el món giri al teu voltant, gira al voltant de tothom; el porter d’una escala de, potser el Carrer Diputació amb, posem, el Carrer Girona, per davant del qual he passat un cop en tota la meva vida, té els seus problemes i alegries; la caixera del Seven Eleven, on cada matí compro l’aigua mineral i els croissants de pernil i formatge, no és al món tant sols per dir-me “Sabaidí Caaaaa” mentre em fa un sincer somriure i per demanar-me si vull una plastic bag, mentre em dirigeix un altre somriure, també té els seus mal rotllos i les seves il·lusions.


En aquest període, hi ha varis familiars que han marxat per no tornar mai més, va naixent nova gent i ens arriben notícies de més naixements imminents i, per nosaltres, emocionants. El curs de la vida no para, i ara, més infalible que mai. Quan tornem ens costarà de no demanar pels que ja no hi són, a l’hora de demanar pels que ara hi són, ens costarà recordar els noms, i n’hi ha que els costarà recordar els nostres noms, ja que el període en el que nosaltres haurem desaparegut de les seves vides serà una part important de les seves, de moment, curtes existències. Les alegries i desgràcies del nostre entorn “original” les vivim de lluny, com a espectadors emocionats per un final inesperat, amb impotència i afany de transmetre per escrit o a través d’un fil de milers de quilòmetres el que es podria transmetre tant sols amb un somriure o una baixada d’ulls. Moraleja: viure dos vides a la vegada, tenint tant sols un cos, és tasca feixuga.

Cadascú fa la seva tria, i per a mi està clara; però intentarem que, tot i que on som ara ens absorbeixi, continuem formant una mica de part d’aquella, desitjant que el dret a pertànyer-hi tardi molt més a expirar que no els maleïts visats dels països, i que la línea que ens separa sigui més difusa i menys estricta que les fotudes fronteres entre estats.

dijous, 11 de març de 2010

HORES ROBADES

"Number 2". Baixem de la minivan i, tal i com ens ha indicat el conductor, ens dirigim cap a la cua número 2. Sembla que hi ha poca gent i que la cosa anirà ràpid. Millor, portem dos dies de vaixells removedors d'estómacs, autobusos, minivans i esperes agòniques en locals estranys en els quals ningú et sap dir quanta estona t'hauràs d'esperar, i on l'únic que sap quelcom en anglès t'intenta encolomar alguns altres bitllets. Estem força cansats i amb ganes d'arribar a la nostra illa; per tant, millor que els tràmits per tornar a entrar a Tailàndia siguin àgils.
4 persones al davant a la cua 2, correcte. La cua 3 avança, i varis dels guiris companys de viatge es dirigeixen cap allà, desobeïnt el "number2" que ens ha dit el xòfer. Jo dubto, com sempre; si vaig allà segur que em faran tornar aquí, i si em quedo aquí segur que tardaré més. En el moment de fer la agoserada decisió de traspassar-me a la cua 3 apareixen 6 persones que s'hi posen; massa tard, m'hauré de quedar a la 2, on l'oficial fa els tràmits amb una lentitud exasperant i incomprenssible. En la cua 3 va passant gent i jo no em moc de lloc. Li comento a la alemana de davant: "Why I have to be always in the slower queu? ALWAYS!". La resposta de l'alemana: "Me too, don't worry". Sí, I worry, penso per mi mateix. Em miro amb ràbia la cua 3 i reflexiono: si sempre som els mateixos que pringuem a les cues lentes, deu haver un grapat de gent que sempre va a les ràpides. Dia, Lidl, Mercadona, Punt de Trobada, bancs i caixes, fronteres,...Tantes i tantes vegades aquest sentiment de perdedor, i de ràbia cap a aquella gent que, gentil i com qui no vol la cosa, va avançant en aquella altra cua.
Posem que cada cop he invertit 10 minuts mínim més que aquells agraciats de les cues ràpides, i quants cops? centenars, milers? i si multipliquem centenars o milers de vegades per 10 minuts, quantes hores surten? MASSES. Hores i hores que els afortunats, els nascuts amb estrella, s'han passat fent cerveses amb els amics, xerrant amb la familia, fent altres encàrregs, llegint, mirant peliculots, fent hores extra i remunerades a la feina, o mirant les musaranyes, mentre jo sóc allà, altra vegada, palplantat i amb cara de gos. Hores i hores que, quan arribi al final dels meus dies, no hauré tingut la sort de gaudir. Quan vaig néixer, algú va pressupostar totes aquestes hores estúpides? Si hi ha algú per allà a dalt que ens controla i guia, potser sí. Però jo vull les meves hores.