divendres, 29 de juliol del 2011

COREA DEL NORD - DPRK ARRIBA A VIC






"L'arròs és socialisme!" Potser, en fred, aquesta expressió pot sonar estranya, fins i tot, per alguns, ridícula; però és un dels lemes que s'ha utilitzat a Corea del Nord des de fa més de 50 anys. L'arròs és un element vital en la majoria de països asiàtics, base de la seva alimentació i mitjà de vida de gran part de la seva població. Per Kim Il Sung, pare de la República Democràtica i Popular de Corea, l'arròs era un element clau per a tirar endavant el país, després de la guerra i la destrucció absoluta que va suposar aquesta. L'arròs com a símbol d'unitat, d'esforç i de lluita per a avançar i sobreviure tots junts. Com varen explicar-nos en la nostra visita al país, a l'època del transplantament, fins i tot la gent de la ciutat (guies inclosos) es traslladen al camp per col·laborar en aquesta dura tasca.




"L'arròs és socialisme!" és el lema d'un dels 190 cartells que formen part de l'Exposició Corea: el pes de la història, que es pot veure fins a l'11 de setembre al Museu de l'Art de la Pell de Vic. Aquests cartells estan ordenats cronològicament, i tenim a ma un paper amb la traducció de tots els seus lemes. Des de "Produïm molts capolls de cuc de seda de bona qualitat!" fins a "Visca l'exèrcit popular, la força revolucionària que preserva la victòria del socialisme!", "Arranquem a temps les males herbes!", "Endurim com una roca el nostre poder revolucionari!", "Adorem de manera audaç el lideratge del partit!", "El coneixement és poder. Llegim més llibres!" o "Seguim al peu de la lletra l'obra del partit!", tots aquests cartells, amb les seves magnífiques il·lustracions socialistes i revolucionàries, ens van mostrant les idees que ha volgut anar transmetent el govern del país durant aquests més de 50 anys; i, a través d'aquests, si tenim una mica d'idea de l'historia del país, podem anar veient les prioritats de Kim IL Sung i Kim Jong Il en cada moment, des de els inicis de la revolució, on es va començar amb força potenciant tots els camps (agricultura, indústria,....) amb, tot s'ha de dir, un gran èxit, fins als anys 90, de la gran fam i la misèria màxima (entre les causes va haver-hi la caiguda de tot el bloc socialista, o unes grans inundacions) que van portar a la desesperació i la fugida de molts ciutadans, anys en que els lemes dels cartells exposats aboguen par la fidelitat al partit i a l'obra socialista.





Pel que fa a l'estètica dels cartells, poc han canviat en totes aquestes dècades, aquí ni photoshops ni altres programes de muntatge, tots es basen en aquests grans dibuixos, uns de molt simpàtics i que transmeten felicitat i optimisme al poble (camperols riallers, soldats riallers, nens riallers, proletaris riallers,...) i d'altres d'estètica més agressiva i combativa, amb els protagonistes normalment de perfil i enarborant llibres rojos, armes o estris varis. N'hi ha algun altre de més tètric i que ens porta a la memòria, altra vegada, el 1984 d'Orwell, com els que parlen de delatar els traïdors i on es veuen nens assenyalant (cap on suposadament hi ha els botiflers).




Apart de tota aquesta nodrida col·lecció de cartells, hi ha 4 televisions on es poden veure, contínuament, documentals i pel·lícules; aquesta part audiovisual també té força interès per a aprendre encara una mica més del país, tot i que en alguns dels casos aniria bé tenir subtítols (documental sobre la reconstrucció del país, o el que tracta específicament sobre l'Estimat Líder Kim Jong Il); i, al final, en un "petit cinema" es projecten pel·lícules nord-coreanes, patriòtiques i, des de el nostre punt de vista cultural, força cutres, amb els seus zooms in i zooms out marejadors, i els seus arguments senzills (en aquesta només es subtitula una de cada 5 frases, però n'hi ha prou per seguir, sense problemes, la trama); com els cartells, les pel·lícules sembla que no hagin canviat gaire en els últims cinquanta anys, i es faria difícil de diferenciar la que es projectava (de 1986), la que s'estava editant en els estudis de cinema de Pyongyang quan varem ser-hi, o alguna dels anys 50 o 60. Però val la pena fer-los un cop d'ull, ja que les pel·lícules ens ensenyen molt sobre el país on estan fetes, sobre les seves històries, les seves inquietuds (o les dels seus governs, com en el cas de DPRK) i el seu sentit de l'humor (que no és ni millor ni pitjor que el nostre, sinó diferent).









"Sembrem més de vint gira-sols per família!" diu un altre dels cartells; "Reunifiquem la pàtria amb la sòlida unió del poble", diu un altre. Doncs som-hi.








P.D. 1. la fotografia que il·lustra l'escrit no és de l'exposició, sinó que és d'un mosaic que hi ha als estudis de cinema de Pyongyang, però que és del mateix estil que els cartells esmentats, mateixa estètica i ètica.




2. agraïments al Tortamón, aquell que és quan viatja que hi veu clar, per informar-nos sobre aquesta exposició tan interessant.

dilluns, 11 de juliol del 2011

ELS TANCS TORNEN A HAMA (DE QUAN VAREM CONEIXER EL CODY)





El Cody mira a banda i banda abans de parlar-nos dels Germans Musulmans, fins i tot abans de mencionar-ne el seu nom. Mirem, també, cap a tot arreu, per si hi ha algú estrany o que ens segueixi, però a la tènue llum dels pobres fanals que il·luminen aquells carrerons tan atmosfèrics i tant estrets no s'hi veu ningú; bé, un gat que s'enfila a una finestra i, al fons, un home geperut entrant a una petita mesquita de barri a resar, fa uns segons a sonat la crida del muetzí Al·lààaààààà`Akhbar.

Ens parla de la massacre del '82 (any en el que al Cody encara li faltaven 7 anys per néixer i nosaltres ja en feia 7 que corríem per aquest planeta), que va acabar amb tot aquell barri absolutament enfonsat, derruït, destrossat i desintegrat, i amb desenes de milers de morts. Fa menys de trenta anys, aquells carrerons, pels quals passegem, tant macos i tan tranquils, al costat de les famoses i impressionants sínies de fusta, eren un camp de batalla, de bombardejos i trets. Qui ho diria. A les ordres del President Hafez Assad (pare de l'actual president), fart de les protestes i sublevacions contra el seu poder (podríem dir) absolut, els tancs varen rodejar la ciutat, i els avions de l'exèrcit la varen bombardejar. I no en va quedar res, apart del parell de carrerons agradables i silenciosos pels quals passegem amb en Cody, i l'home que va a resar.

“Proclama que cuenta con la apreciación y apoyo de todos los pueblos del mundo, y especialmente del campo socialista, encabezado por la Unión Soviética!” ho recita el Cody amb un espanyol força perfecte, si tenim en compte que només fa 5 mesos que, auto-didàcticament l'estudia; de fons sona també la veu del Che en el discurs a la ONU que té gravat al mòbil; la frase final la fem en cor els quatre; el mòbil, el simpàtic del Cody, l'Anna i jo: “Pátria o Muerte!”. Parla molt bé l'anglès, va estar estudiant francès pel seu compte, fins que fa cinc mesos va conèixer uns turistes de Madrid i li va agafar pel castellà. Fa servir webs d'Internet, intenta llegir diaris i es baixa pel·lícules en la llengua, com El Che, del qual se sap el fragment mencionat, o Lucía y el sexo, que va trobar massa grollera (en un país així deuen veure-ho com porno del guarro). El coneixem pel carrer, demanant-li on hi ha un internet cafè, ens hi acompanya i mentre nosaltres contestem els mails de la família i els amics, ell es connecta al seu. Com que li hem explicat que la nostra llengua és el català, després d'1 hora navegant ja ens engalta, altra vegada amb accent prodigiós, coses com : “encantat de coneixe'l”, “benvingut” o “moltes gràcies”.

Passem unes quantes tardes amb el,l i compartim pensaments i experiències. Va nàixer a Abu Dabhi, on el seu pare va estar treballant per a fer una bona bossa i tornar a Síria, on va obrir una clínica veterinària. Són nou germans, tots del mateix pare, però no de la mateixa mare; el pare té dos dones, i va alternant les nits a casa d'una o l'altre, els parells la menganeta i els senars la pepeta...no sembla mala idea...ai! Ara estudia veterinària, aquí a Hama, però no hi té masses amics, i per això es dedica a estudiar idiomes, per si algun dia pot marxar d'aquí. "Vaig conèixer un americà", ens diu, "al centre de Damasc, i varem sortir de festa", somriu, era la primera vegada, i es veu que es va ajuntar amb un peça, ja que diu que va acabar dormint en un pis amb ell i unes noies, no sé que hi va passar, però diu que aquella nit li va canviar la vida.

"Molts nois musulmans se'n van al barri cristià a veure les noies", comenta tot pícar, però jo no ho faig. I parlem de moltes altres coses del país; diu que pots ser comunista, o socialista, o nazi,...i que ningú et dirà res, però el que no pots fer és dir res sobre el president, que llavors sí que et caurà el pèl, i li expliquem que al nostre país, amb la Monarquia va per l'estil. I el que també està mal vist i té números per a que et detinguin i t'interroguin és anar amb barba o pinta d'islàmic radical, aquí els tenen molt controlats per evitar problemes. Espeta que, aquí, no hi ha mai ni manifestacions ni vagues, i ja li està bé; suposo que havent nascut anys més tard de l'últim merder polític gros, està acostumat a això, que la gent no protesti. No hi ha manifestacions ni vagues.

Dos anys més tard, al juliol del 2011, les anomenades revoltes àrabs, que varen tenir el detonant d'un suïcidi a Tunísia, han esverat i canviat molts països, havent arribat a Síria, i a la ciutat de Hama, amb els seus irresistibles i embafadors postres, les seves grinyoladores i fotogèniques sínies, la seva simpàtica i xerraire població, i el Cody, amb el seu aprenentatge accelerat d'idiomes i les seves nits d'insomni amb els losers als internet cafès 24 hores. Els tancs, els trets, les corredisses, el fum i la sang altra vegada. En els moments d'escriure això hi ha milers i milers de persones manifestant-se als carrers de la ciutat; els règims s'entesten en usar la violència extrema contra els pobles, però així només creen màrtirs i els màrtirs creen més odi i més consciència; com més manifestants han anat morint a les ciutats de Síria, com a Hama, més gent surt als carrers. Mentre, per aquests mateixos carrers es passeja l'Ambaixador d'Estats Units, per a donar suport i ànims als que “are expressing their right to speak for change”. Fantàstic. I el Cody deu ser al seu poble (fan vacances universitàries a la mateixa època que nosaltres?), o en un internet cafè, o parlant amb algun turista i iniciant-se en l'italià, l'alemany o el flamenc; no semblava carn de manifestació ni de merders. De fet, no ho semblava ningú, en aquella ciutat de gent esplèndida i somrient. La manifestació continua, així com els tancs i els soldats disposats a tot. Ningú neix carn de manifestació ni de merders; però les circumstàncies t'hi poden tornar. Buscaré el pacífic i intel·lectual Cody a les imatges d'Al Jazeera.