divendres, 23 de setembre de 2011

MARXAR DE CASA PER TORNAR A CASA (DE VELLS AMICS I FALSES PROMESES)



“Hey boss, you are back!”, l'indi de la botiga de tratjus a l'entrada del Siam Oriental Inn ens ha reconegut al moment, i això que Khao San Road deu ser un dels racons del món on hi ha més fluxe de turistes rònecs de motxilla com nosaltres, “Yes, we are here again; at the end, everybody returns to Bangkok”. Sap que amb nosaltres no farà negoci, ja fa unes quantes vingudes al Siam que es va donar per vençut, tot i que provar-ho, ho va provar fort, com tots els sastres indis (que no són pocs) que ens creuem per la zona; deu ser que cobren per metres de roba utilitzada i, al veurem a mi, tan allargassat, deuen pensar que els solucionaré el mes.

A la recepció de l'hotel, on fa temps que ja venim directament (o sia, sense buscar i comparar), també ens reconeixen contents, i ens registrem sense mirar l'habitacle a priori, sabem el que hi ha. El preu és molt correcte, hi ha tantes habitacions que sempre hi tens el teu llit on caure mort, i està al centre del merder; un colega que hi va anar per recomenació nostra va comentar, a posteriori, que era una mena de picadero, i donat que els tais hi tenen prohibida l'entrada ho dubto...potser sí que són passadissos freds amb pilons de portes que condueixen cap a habitacions fredes, però és el Siam, i ens hi sentim com a casa.

A la nit, el Gecko també segueix com sempre: les cerveses tan fredes i barates com sempre, les camareres tan “mones” com sempre, la desfilada de turistes i altres especimens, tan freaky com sempre, i els expats (expatriats) a la taula llarga de l'esquerra, tan torrats, demacrats i miserables com sempre (de fet, força més). “Hello again! One big Tiger and two glasses, as always?”
Vora el monument a la Democràcia els vermells segueixen fent-se veure al carrer, amb les banderes, les cintes al cap i quantitats infinites de merchandising del més divers (desde davantals de cuina a adhesius del Taksim, banderes de la seva germana o samarretes del Che o el Fidel; la diferència és que ara són al Govern (després de guanyar, per milèsima vegada, unes eleccions democràtiques).

Bus de nit, de contursionisme encarcarat de postures impossibles per mirar d'agafar el preuat son, amenitzat per un karaoke massa intempestiu, per arribar a Khao Lak, on deixem els equips de submarinisme i altres petracols per a que ens els guardin fins que d'aquí un mes hi tornem per a treballar. Plou a bots i barrals. Raining cats and dogs (?). Els carrers són com eren fa uns pocs mesos quan varem ser aquí, però enfangonats i amb uns bassals que, al pas d'un cotxe a tota castanya, resulten del més irritants. Alguna parelleta, resguardada sota un paraigües cedit pel seu seu hotel o resort (evidentment, a aquesta parelleta, quan els van ensenyar els catalegs i prospectes del paradís on anaven a passar la lluna de mel, a preu de ganga fora de temporada, l'últim que se'ls va acudir agafar va ser un paraigües...i el triquini i la crema solar agafant pols al fons de la maleta), es passegen resignats i entren a una botiga de souvenirs darrere l'altre, com a única opció per matar les hores de les idíliques vacances. El tsunami ja podia haver vingut un dia com avui, enlloc d'aquell Sant Esteve petat de parelles acaramelades i famílies amb ganes de diversió i platja; ja és tenir mala baba.

I ara, uns dies més tard, som a Nusa Lembongan, al costat de Bali, caminem per les seves estretes carreteretes ( o carreronets, pel cas), veient un nen en bicicleta per aquí, una familia en un ciclomotor tronat per allà, una parella de surferos amb estètica de Patrick Swayze i (que semblen) curts com una tampanissa, més enllà...L'illa manté la seva tranquilitat i genuinitat que fa que hi anem tornant quan tenim ocasió, però cada cop hi ha nous bungalows, restaurants recentment oberts, petits locals d'internet...suposo que cada cop seran menys els que es resignaran a viure del cultiu d'algues veient com els seus veins embutxaquen fort gràcies al turisme. Entrem al World Diving per interessar-nos per fer unes inmersions amb mantes i mola moles (peixos lluna) i, al moment, els xavals indonesis que hi treballen ens reconeixen: “Hello!!!! Spaaaaiiiinnnn!!!!” (nanos, ja varem quedar l'última vegada que nosaltres, d'Spain, ben poc; però és igual, deixem-ho estar). “Hello again! How are you?” “Barcilona sticker???” “Barcilona t-shirt???” Merda, l'Anna tenia raó, són més llestos que la tinya, i després de més d'un any encara se'n recorden que, a l'acomiadar-nos, ens varem comprometre a portar material del Barça. “No, sooorryyyy....we come from Thailand; we have been a long time without going back to Barcelona”. Mentida podrida. La vella tradició dels occidentals de trencar promeses i jugar amb les ilusions del “tercer món”. “The next time for sure!!” Mentida podrida; tot i que ara creguem que ho farem segur i que serem molt males persones si no ho fem, amb el pas del temps, les experiències i la colecció de fotografies i de persones que ens han regalat els seus somriures i la seva ingenuïtat, aquesta promesa passarà a formarà part del passat, d'un lloc i d'un capítol més del viatge.