dijous, 17 de desembre de 2009

EL SENYOR FISK I L'OCEA (COMENCANT DE NOU)


"If Americans are accused of ‘torture’, call it ‘abuse’. If Israel assassinates a Palestinian, called it a ‘targeted killing’ (…) If Iraq has become a hell on earth for its people, recall how awful Saddam was. If a dictator is on our side, call him a ‘strongman’. If he’s our enemy, call him a tyrant, or a part of the ‘axis of evil’. And above all else, use the word ‘terrorist’. Terror, terror, terror, terror, terror, terror, terror. Seven days a week."
(Robert Fisk, The Age of the Warrior)



A fora plou, són els últims estertors del monsó que afecta, cada any, puntualment, aquesta zona de Tailàndia. Per sort, és tant puntual en la seva hora de posada en escena com en els mesos en que apareix; el que ara, al vespre, queda tapat pels núvols, de dia és selva i mar. Des de el llit observem la nuvolada, i la Lenore, la gossa mig salvatge que venia inclosa en el bungalow (disculpin els anteriors "amos" pel canvi de nom), que ens mira molla i trista des de fora, a través de la mosquitera; haurem de ser amorals pocs minuts, aviat marxarà cap allà on sigui que passa la nit.

Al costat del llit un piló de llibres i revistes; al seu cap damunt cada dia hi col·loco el mateix, amb la intenció de devorar-lo, "The Age of the Warrior", del periodista que, durant 3 dècades a cobert els conflictes i guerres del Pròxim Orient, Robert Fisk. No sabíem res d’aquest pallu, però en una llibreria d’Istanbul, el resum i comentaris de la contraportada del llibre ens van convèncer a invertir en ell. El varem començar, i cada paràgraf era motiu de comentari: de ràbia, pel que deia, però també de felicitat, de trobar algú amb una carrera periodística tant consolidada, amb solvència contrasta, i que venia tants llibres, que digués les coses pel seu nom; allò que xerres amb els amics al bar, quan et cagues amb els totpoderosos, ho deia algú en un llibre, i en un diari! I a sobre, donant raonaments i motius documentats, i amb un cinisme i una mala llet que es contagien. Seria la nostra lectura a les vesprades de Koh Tao, després de les jornades dins de l’aigua.

Però segueix al capdamunt de la pila, amb un punt tot just a la pàgina 44, després de ja una setmana a l’illa. Un cop aquí, tot el que portàvem al cap, els records del viatge per Pròxim Orient, intencions i pensaments, van desapareixent i baixant en la llista de prioritats. El senyor Fisk, amb molts d’altres farem-tals i farem-quals, es van ofegant en l’oceà, que pren tot el protagonisme i ens absorbeix. Les ganes d’aprendre sobre ell i d’aprendre a com gaudir-lo al màxim. Al costat de la pila que corona l’incisiu i cremat Robert, hi ha una altra pila on s’acumulen coneixements sobre física, fisiologia, tècniques en el submarinisme, equipament, manuals de nivells bàsics i de nivells avançat.. Tot un món, que ara s’ha convertit en el nostre. Hem sap greu Robert Fisk, si demà el punt encara segueix a la pàgina 44, com a mínim que sàpigues que et tenim present.

dilluns, 7 de desembre de 2009

CABÒRIES D'UN ISTANBULITA EFÍMER (sobre el retrobament, la dignitat, el canvi i l’enyorança)

Istanbul revisitat

Passejar com un més; sense la pressió de fer fotos, sense haver d’arrossegar l’engorrosa guia ni els delatadors mapes, i sense la llista de coses que s’han de fer per collons si visites aquella ciutat. Com si fóssim passejant per Barcelona per mil·lèsim cop, saben on aniràs a parar si gires aquella cantonada o et poses per aquell túnel subterrani.

En la nostra visita anterior a Istanbul ja la varem situar en el més alt del nostre podi de les millors ciutats, i ara, 1 any més tard i unes quantes ciutats visitades més, ens reafirmem en la posició, per pallissa, de la número 1. Re-re-re-re-remeravellant-nos davant d’Aya Sofia i la Mesquita Blava, fent un te en un banc mentre endevinem de quin país són els pelegrins que hi acudeixen, i encardant-nos sense pietat dels grups de turistes organitzats amb els seus barrets “tradicionals” (algú ha vist mai cap turc que el porti en la vida diària?), perdent-nos pels deteriorats carrerons de Fener, amb la seva roba estesa en cordes que van d’una casa de taronja decadent a la del davant, de vermell humitejat, dirigint-nos als animats carrers de Kadikoy travessant el Bósfor o observant el més fashion a Beyoglu. Com un istanbulita (o istanbulí, istanbulià, constantinoplí o el que sigui) més.

I Turquia va...

Llegim a la premsa local (en la poca que està en anglès, afí al govern) sobre els grans passos que està fent el govern d’Erdogan (de l’AKP, musulmans moderats) per apropar-se a la democràcia real i, així, mirar d’apropar-se més a Europa. Es prometen molt avenços en els camps dels drets humans (com la llibertat d’expressió) i parlen, per primera vegada, de solucionar pacíficament el conflicte kurd; es van veient alguns gestos, com el fet de permetre que es posin senyals de trànsit en turc i kurd (l’ús del kurd escrit en coses oficials!, impensable fins fa poc). Els kurds ho segueixen amb interès però, evidentment, també amb escepticisme.

Mentre, les condicions carceràries d’Ocalan (líder del PKK condemnat a cadena perpètua) empitjoren, portant a manifestacions de protesta i disturbis en moltes poblacions del sud-est.

I mentre, en ciutats i pobles, els nacionalistes turcs més acèrrims ataquen i apallissen, amb impunitat, a kurds i membres del seu partit més important (DTP).

A més, va sortint merda en el judici a la organització colpista i terrorista d’Ergenekon, suposadament formada per personatges de primera línea (militars, periodistes, acadèmics,...) seculars i nacionalistes turcs, que intentaven tombar a l’actual govern, van sortint altres plans i intents colpistes dels militars.

Veurem si finalment Turquia avança cap a una democràcia real o si els kemalistes (seguidors dels principis del “creador” de la pàtria turca, Attaturk, basats principalment en el secularisme radical i el nacionalisme exacerbat) ho poden impedir.

La nostra dignitat, des de la distància.

En les ullades quasi obligatòries al ja quasi imprescindible facebook, descobrim una polèmica sobre un tema que, a l’estranger estant, desconeixem (a Al-Jazeera no en diuen res), sobre la dignitat dels catalans. Furguem una miqueta, no massa, per no tornar a casa, ni que sigui de ment, de forma prematura, i ens indignem. Sembla que a pocs dies dels referèndums per a la independència, ha sorgit, de forma orquestrada, en molts mitjans (alguns d’ells conegudament nacionalistes, però no precisament del català), un manifest en defensa aferrissada de l’estatutot (o estatutet, depenent de la connotació que li vulguem donar) i que ho lliga amb la Dignitat de Catalunya. Mare de Déu, si aquest estatut de pacotilla i defensat per gent com el Montilla representa la nostra dignitat, no diu massa al nostre favor.

Mirem de no aprofundir massa més en el tema per no amargar-nos el viatge, però fins i tot la nostra ex-gata, analfabeta i poc cultivada en el que política refereix, s’haurà adonat que aquesta xarlotadeta va destinada a que la nostra gran fita com a poble no sigui el dret a decidir el que volem ser, sinó aquest estatut (ot/et), que si finalment s’aconsegueix resultara que haurà estat fruit d’una lluita a mort de l’ossat poble català, que ho celebrarà com una victòria històrica, i haurà de callar durant trenta anys més.

Un altre Nadal estrany

Un dia de mitjans de desembre de l’any passat érem fent unes cerveses amb uns amics gal·lesos en un bar d’un poblet de l’illa de Borneo, quan, de sobte, pel carrer va aparèixer una processó de xinesos disfressats d’àngels (amb ales a l’esquena) i fanalets, cantant nadales. La primera reacció va ser de riure per l’alt grau d'esperpent i ridícul del gag (banyat amb les Tigers que ens havíem begut fins aquell moment, que ho feien encara més graciós), però ràpidament ens va envair una estranya sensació d’enyorança. La calor, la llunyania de casa i el descobriment de coses noves i exòtiques cada dia, ens havien fet oblidar el Nadal, però aquesta estrambòtica desfilada ens havia disparat l’estranyesa melangiosa del primer Nadal fora de casa.

Fa un parell de dies, en un avió van sonar nadales, entonades en ensucradíssim i repelent falset, i ens va tornar a remoure aquell esperit de Nadal (del qual racionalment reneguem però que sentimentalment portem a dins, potser encara per les intenses vivències infantils d’aquelles dates), recordant-nos que aquest serà el segon Nadal sense família ni cagatiós ni galets amb pilota.

dilluns, 23 de novembre de 2009

AL.LICIENTS SIRIS (Luis Bunyuel i els primers "terroristes")



Per ser un pais relativament petit i amb tanta zona de desert pelat, Siria compta, apart d`amb una poblacio exageradament hospitalaria i afable, d`un president omnipresent, d`una seguretat ferrea i d`una burrocracia agobiant, amb molts atractius turistics (pero no ho dieu a ningu!): ruines romanes, i d`altres grans imperis, escampades per tot arreu, castells dels temibles croats o de l`heroi arab Saladdin, zocos i basars per tots els gustos, ciutats velles que et transporten en el temps,... Pero, evidentment, no es pot veure tot, ni ganes que n`hi ha, i menys per algu sense el sentit de l`arqueologia desenvolupat i amb un interes per la historia antiga no massa agut. S`ha de fer la tria dels llocs visitables entre el ventall inacabable d`opcions.




Per una banda, hi ha els llocs indispensables per la seva bellesa i unicitat, i que fascinen al mes incult dels visitants: les ruines de Palmira, amb l`oasi i el castell arab enfilat en la montanya, les negres i fantasmals ruines de Bosra, les grinyoladores i gegantines "nories" (sinies?) de Hama, la ciutat vella d`Alep,... I, per altra banda, hi ha llocs que entren en la seleccio per algun motiu personal i subjectiu que fa que deixin de ser simples castells o ruines, fent que et miris aquells pilons de pedres d`una altra manera, amb mes carinyo i forsa morbo.




1. SİMEO DEL DESERT (Bunyuel ja ens ho va explicar)




En aquelles sessions cinefiles de la llunyana adolescencia amb els "colegues" de la llunyana Pobla de Segur, acostumavem a començar ritualment amb "La naranja mecanica", i despres miravem de descobrir perles. En una ocasio vam quedar especialment frepats per l`esperpentica historia, que genialment ens contava Bunyuel (als ordinadors turcs no hi ha la ny espanyola), sobre un iluminat que es passava varis anys de la seva vida sobre una columna, per resar i allunyar-se de la humanitat, que anava a veure`l i a atabalar-lo amb preguntes. Doncs a prop d`Alep vam trobar el lloc on el Simeo real va estar-se durant uns 40 anys vivint sobre columnes, cada cop mes altes per a que la gent l`emprenyes menys. En aquell ascetic lloc ara hi ha ruines força ben conservades d`una basilica que es va fer en el seu honor, i ja nomes queda un pelagany de la ultima columna on va viure, ja que els pelegrins i fans (es veu que era el personatge mes famos de l`epoca) s`ho van anar emportant tot.




Diuen que a l`Europa de l`Est es va estendre aquesta moda dels ermitanys columnaires, pero que va fracassar per les baixes temperatures i les inclemencies del temps. El dia que nosaltres visitem la zona fa un fred que pela i la nuvolada negra amenaça pluja rabiosa, em costa imaginar-me alla dalt, amb aquella rasca, sense capelina, tan sols vestit amb una barba pollosa i un tapa naps i amb la prespectiva d`estar 40 anys fent vida alla a dalt.




2. ASSASSİNS: ELS QUE FUMEN HAIXIS




En el viatge a Iran ja ens varem topar amb ells i ens van començar a cridar l`atencio i despertar l`interes, i aqui, en el castell de Musyaf (o Misyaf o Masyaf, depenent de qui faci la trascripcio de l`arab) ens els hem tornat a trobar. Els Assassins eren ismaelites (una branca xiita) que al segle ıı i 12 duien a terme atacs i assassinats contra els seus contrincants i enemics, fins i tot autoinmolant-se; havent-se afirmat que son els primers "terroristes" de la historia, per la forma en que duien a terme les seves accions armades politiques, mes a l`estil de la lluita armada actual que no pas de la forma de guerrejar d`aquelles violentes epoques. El millor: la paraula tant recurrentment utilitzada "assassins" ve del mot arab "hashishiyin", que significava: els que fumen haixix; forma com s`anomenava a aquests revolucionaris i radicals islamics, perque es diu que abans de dur a terme les seves accions, els escamots es fumien fins al cul de marihuana.




(disculpeu les faltes d`ortografia, el teclat turc es el que es)

dijous, 12 de novembre de 2009

LÍBAN, QUI ETS? (per entendre que no es pot entendre)



Bcharre, poblet de muntanya



- Viiivaaa Espaaaniaaa!!!
- Home....
- Ens estimem molt Espania aquí! perquè veu aconseguir fer fora els musulmans.
- si, buenu...
- I vau cristianitzar Filipines! per això us apreciem tant, i l'Amèrica Llatina!
- Si, be...però nosaltres ens considerem catalans.
- Ah si, catalans...i també hi ha els bascos, no? el que no entenc es que siguin rebels si a Espania tots teniu la mateixa religió. Tots sou cristians, no? llavors perquè lluiten?



Quan anem a mirar de fer-li entendre, l'ancià, cristià maronita radical, diu que esperem un moment mentre ens va a buscar una bossa de pomes a casa seva (en aquest poblet tothom et regala pomes, moltes pomes; i pesen!) i ens quedem amb el capellà que, amb el seu italià perfecte, ens ha fet d'intèrpret; sembla estar d'acord amb les afirmacions del vell, com l'altre vell, que ha vingut per fer constar que la seva cunyada es la que ens ha ajudat a trobar l'hotel. El mossèn ens ensenya fotos seves amb el papa Joan Pau II, de quan va estar treballant a Roma, i ens diu que hem de visitar un ermità colombià que viu allà aprop en una cova, i ens recomana la millor forma de visitar totes les ermites i monestirs que s'amaguen en les roques de l'estretíssima vall de Qadisha, que s'obre, com una escletxa, als peus del poble.



- La guerra civil va afectar el poble?
- No, aquí som 100 % cristians maronites! no hi ha ni un sol musulmà, ni tant sols cristians ortodoxos. Gràcies a Deu!



Baalbek, a la vall de Beeqa (que no és cap vall)



- Si torneu a passar per allà us hauré de treure de la presó...de la presó d'Hezbollah!
- Simplement hem fet una foto d'un mural i ja ens han vingut els milicians a cridar l'atenció i preguntar-nos coses.
- Tranquils, són bona gent, però han de vigilar la zona perquè hi ha molts espies.



L'amo de l'hotel ens explica que en els atacs d'Israel contra el Líban, al 2006, aquest poble, feu d'Hezbollah, va ser un dels llocs més bombardejats, i explica que just passats els atacs Hezbollah va repartir diners a les famílies a les quals els havien destrossat les cases, van repartir milers d'àpats perquè pugessin menjar, i van facilitar atenció medica gratuïta en tota la seva xarxa d'hospitals que supleixen les mancances del govern libanès (així com pilons d'escoles, associacions benefiques,...).



Sortim a donar una volta, envoltats per un vent gèlid i sota els centenars de banderoles grogues d'Hezbollah que onegen per tot el poble, i acceptem de bon grat la invitació d'un venedor de roba per musulmanes beates (gavardines i vestits llargs i amples de rigorós negre); al recer de la seva botiga fem un te i ens explica la seva vida: els 15 anys com a militar, la fugida (dels records de la guerra) cap a Bulgària i després cap a Suècia, on vol tornar, ja que diu que al Líban cada pocs anys se'n lia una de grossa. Intenta aclarir-nos una mica el laberint libanès, liant-nos encara mes, ja que ho fa des del seu prisma xii: Al-Qaeda són de la CIA (perquè mai han atacat a Israel??), els sunnis volen fer fora els xiis i els cristians del Líban i crear-hi una Palestina,... Ja que és ex-militar, li faig una pregunta que fa temps que tinc al cap:



- Al 2006, mentre Hezbollah i Israel es fotien trets i bombes, quin paper hi feia l'exercit libanès?
- que volies que fes? si no tenen ni un sol avió de combat! si l'exercit hagués fet alguna cosa, Israel els hauria fulminat, Hezbollah ho té millor, perquè es una guerrilla, sort d'ells que ja van fer fora Israel al 2000 i ara altre cop!



Trípoli, ciutat del nord



Apart de la personalitat pròpia de la ciutat, i dels clars efectes de la guerra en la ciutat vella, aquí crida l'atenció els centenars de pancartes que hi ha per parets, balcons i qualsevol racó pancartable, totes elles amb cares de polítics, la majoria d'ells sunnis. Entre totes elles ens crida l'atenció, en un mercat de fruita, una foto gegant del Sadam Hussein, encara no n'havíem vist cap. Mentre la retratem sota la mirada de transeünts amb barbes talibanesques (que no havíem vist enlloc mes) i de dones que sota la negror fantasmal nomes mostren els ulls (ninjes!! ens va dir un amic siri enfotent-se d'elles; la dona del qual també va així), uns nois ens senyalen el Sadam i es piquen el pit a la zona del cor, com a mostra de que els agradava molt, llavors els senyalo la foto del Hariri, lider sunni libanès (pro-occidental) assassinat fa uns anys, i hem diuen, amb to de despreci, que aquell no!!!



I UNES DADES PER EMBOLICAR MÉS LA TROCA:



- Habitants: uns 4 milions (les dades de nombre d'habitants no les he contrastat gaire, però són una cosa així).
- Refugiats palestins que viuen al Líban: 400.000.
- Libanesos que viuen fora del Líban: entre 8 i 9 milions.
- Religions oficials: 18.
- Exercit (i domini) siri al Líban: del 1975 al 2005.
- Ocupació israeliana del sud del Líban: del 1982 al 2000.
- Sistema polític basat en les seves diferents religions, i en un cens del 1932! (llavors majoria cristiana, però ara majoria amplia musulmana).
- Guerra civil: del 1975 al 1990. Va iniciar-se pels enfrontaments entre falangistes maronites i palestins i es va tornar (simplificant) en guerra entre musulmans i cristians.
- Aliances i merders:
.......A Síria la bandera palestina hi és tant com la pròpia, i reivindiquen continuament la causa palestina, però van acudir a Síria per defensar els cristians dels palestins.
......Actualment hi ha (principalment) dos blocs polítics enfrontats: els anti-siris i els pro-siris, en els primers (generalitzant) hi ha els sunnis i cristians, i en l'altre hi ha Hezbollah i cristians (per tant, no tot és musulmans contra cristians).
......El màxim enemic de Hezbollah és Israel, i els palestins, per tant, els seus màxims aliats, però....els palestins son sunnis i Hezbollah xiis, i si es reconeguessin tots els palestins com a ciutadans libanesos, perjudicaria força a Hezbollah...



Ja n'hi ha prou, no? qui els entengui que els compri!!

dilluns, 2 de novembre de 2009

BEIRUT: SOLDATS INQUISITIUS, PIJES SILICONADES, REFUGIATS PALESTINS, XAXES FILIPINES (I UN SOSPITOS HABITUAL)



Beirut, a la Corniche. Negra nit, tot i no ser mes de les set del vespre.



L'Anna i el Dani seuen en un banc, a davant seu el mar Mediterrani, a darrera, pretenciosos hotels de luxe. Entre ells i els hotels passen cotxes pitant i xiulant roda, combois de soldats amb les ametralladores apunt, Hummers nous de trinca i lluents Porsche Cayennes. Entre ells i el mar, joves fent footing o passejant el gos, ells van de forts i de superoccidentals, elles maquillades per a fer esport i amb els llavis, els nassos i la pitrera retocadots. Reflexionen sobre tot aixo: l'afany de fer esport i les mascotes, com a simptomes d'una societat d'excessos i de les necessitats basiques cobertes; en els suburbis de la ciutat segur que ara ningu fa footing ni ningu passeja amb un animalo lligat al final d'un cordill. De sobte, apareix una noia amb un microfon i un noi robant-nos l'imatge amb una camera.




- #$%$%*&##+*&^#?


- (en angles) perdo, pero no parlem arab.


- aahh, disculpeu, pensava que ereu libanesos, us puc fer una pregunta?


- si, si, jijiji


- de que treballen els teus pares?


- el meu pare es arquitecte i la meva mare cuinera.


- i si el teu pare tingues una feina pobra com...sabater o algo aixi, t'avergonyiries d'ell?


- per que??? totes les feines son dignes, i totes les feines les ha de fer algu, no? si ningu escombres els carrers, estarien plens de porqueria. No se perque te n'has d'avergonyir.


- ets comunista, oi?




Despres de la classica resposta i contesta off the record (d'on sou?Barcelona. Ah, football!), els aprenents de periodista s'allunyen, i el Dani i l'Anna reflexionen, una mica corpresos, sobre una societat on es fa aquest tipus de pregunta pel carrer, i en la qual, pel fet de contestar com han contestat, ja se'ls etiqueti de comunistes.




Beirut. Un carrer centric. Cap a les vuit del vespre.




El Dani i l'Anna, despres d'acabar el passejet vora el mar, aixecar el cap varies vegades per mirar els helicopters que passen continuament, creuar-se amb varis jocs compostos per: dona pijissima amb bosses de botigues cares, seguida per dos o tres nens i la babysitter filipina, haver girat el cap en passar varis cotxes descapotables amb musica a tota merda i noies rient com bojes, i haver-se parat per milessima vegada a contemplar l'ex-hotel Holiday Inn, que s'aixeca colosal cap al cel, com una gran lapida entaforada enmig d'hotels lluminosos i edificis d'oficines ultramoders, pero aquest, el Holiday Inn, el mes alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herencia de la guerra civil, enmig de tota aquella reconstruccio opulenta. Despres d'admirar aquest monstre continuen caminant, i passen per davant de l'hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates, cotxes luxosissims,...




- (en arab pero que pels gestos s'enten facilment) on aneu?


- (en angles) cap alla.


- que porteu a la bossa?


- aixo (obrint la funda amb la camera de video i la de fotos).




Se'ls mira a la cara, i amb mala baba els deixa passar. Caminar per Beirut te la feixuguessa de sentir-se constantment observat i controlat; sempre hi ha un soldat, un guarda de seguretat o un guardaespatlles amb pinganillo que et mira malament. Si, essent turista tambe. Pero hi ha turistes i turistes: l'Anna es una turista turista, occidental de cap a peus: cara fina, cabell tirant a pel roig, no enganya. Ara, el Dani aixeca la llebre al mes despistat dels guardians de la ciutat: faccions arabesques, pell d'un moreno massa farrenyo, afeitat no massa puntual, i la roba, hi ha qui passa pel Coronel Tapiocca per vestir-se ple viatge, pero ell porta la roba de batalla: aquelles bambes amb forats que ja nomes serveixen per caminar i acabar-se de morir, uns texans amb els quals fa mes anys que te relacio que no amb l'Anna (que ja es dir), un samarretot que va salvar l'ultima bossa que va tirar al contenidor d'Humana, i el cinturo interior amb passaports i targes de credit, que es marca una mica sota la samarreta i pot portar a l'error a algun inspector suspicas que confongui allo amb un cinturo explosiu.




S'allunyen mentre els soldats encara se'ls miren (potser mes per aborriment que per altra cosa). Passen pel nou "zoco" de Beirut amb les seves botigues d'H&M, Montblanc, Porsche o Kenzo. Compten el 20e Hummer del dia. Es miren tota aquella elegancia i es pregunten com era tot allo fa 19 anys, a l'acabar la guerra civil. Ara els sobrevola un "caza militar", no un helicopter. Xiulades de roda. Una furgoneta que retorna ma d'obre barata a la seva casa-preso que son els camps de refugiats, on han nascut, tot i que segueixen essent refugiats, no libanesos. Un altre Porsche Cayenne amb una rossa de pot que es maquilla mentre condueix. Soldats sobre un tanc.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

LA CIUTAT MORTA (QUNEITRA, ALTS DEL GOLAN)


Pilons de runa per tot arreu. Basicament ciment i ferrallots, res mes. Queden algunes estructures en peu que et poden donar l'idea de que allo havia sigut una ciutat, i s'hi havia viscut. Hi ha la carcassa d'una esglesia, pero tan sols la carcassa; no en queda absolutament res, ni l'altar, ni les finestres, ni els bancs, ni pintures a les parets ni...no se, les coses tipiques que hi ha a les esglesies tipiques. Aqui no hi es, tant sols la runa per terra i les parets "blanques".
Pel que fa a les mesquites passa el mateix: queda una mena de carcassa de la principal, i d'una altra de mes petita en queda tant sols el minaret. De l'hospital tambe en queda la gegantina carcassa mes foradada (per bales i bombes) que un formatge de gruyere. I l'altra part de l'ex-poble que ens ajuda a dir que allo ho havia sigut algun cop: un tram del carrer principal, totalment fantasmal, amb el vent que mou algun plastic pel carrer, i algun matollot sec que es l'unic que hi te vida. Per un moment, pensem que una musica d'spaguetti western rotllo Sergio Leone hi aniria que ni pintat, pero en aquelles pelicules, tot i que els carrers siguin deserts saps que la gent s'amaga a les cases, pero aqui ja no s'hi amaga ningu, perque ho saps i perque ho veus.

Al final de la Guerra pels Alts del Golan, l'exercit israelia va desallotjar tot el poble i ho va demolir tot, enduent-se qualsevol cosa que tingues el minim valor (de ralloles a vidres o portes o vaters o el que sigui). Una altra feineta del "poble elegit", i ja en van masses. D'acord que ells en el seu moment tambe van ser victimes, victimes mundials de primera classe, pero despres els hem vist massa vegades fent el paper de botxins.

L'exercit siria ha decidit deixar-ho tal com va quedar, com a testimoni de les salvatjades que van fer els israelians (tot i que hem de tenir clar que a les guerres tots en fan de bestieses).

Anem marxant, gravant amb la camera de video el silenci i pilons de runa, no pel que son (tan sols pilons de runa), sino pel que havien sigut i el que podrien ser ara. I el silenci ensordeix.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

BENVINGUTS A L'ALTRE IRAQ (AMÈRICA BENEEIXI EL KURDISTAN)



"Mosul". Ho hem sentit bé? Ho hem sentit bé, la paraula que surt de la boca del conductor del nostre taxi compartit, dirigint-se al soldat del checkpoint, és claríssima. M-O-S-U-L. No ens mirem, seria el previsible, el lògic; mirar-nos amb cara de circumstàncies mentre l'adrenalina comença a córrer i els fotogrames de tota la nostra vida es comencen a ordenar per a ser vistos en un minut. Mirem a fora i el que veiem sembla que referma el que temem: un checkpoint que sembla una fortalesa , una bandera d'Iraq en una casa, i els cartells: Mosul a 23 Km...i restant. Ara sí que ens mirem, i els nervis ens fan riure com gilipolles.

Però als pocs quilometres agafem un trencat a l'esquerra. Arbil. Reapareixen les banderes del Kurdistan (l’únic) oficial. Uf. Som a la Regió Autònoma Kurda d'Iraq. Som a casa, i segurs. Per la finestreta veiem, entre els ex-peshmergues (guerrillers) convertits en soldats, un robocop yanki, amb un cos i una armamentística que pensàvem només existia a les pel·lícules, els companys de viatge se'n foten, i nosaltres riem, relaxadíssims.

Aquesta regió és un món a part dins d'Iraq, realment sembla un altre país (algun dia ho serà). Després d'una historia de batalles perdudes i traïcions (com tots els Kurdistans), a partir del 1991, després de la primera guerra del golf, els Estats Units van protegir-los i es van començar a desenvolupar com a entitat amb autonomia, i, des del 2005, amb la nova constitució iraquiana, ja són una entitat autònoma dins de l'Iraq federal, i els dos líders kurds, després d'anys de fotres òsties entre ells, s'han repartit el pastís i, mentre un ha esdevingut President del Kurdistan, l'altre ho és de tot l'Iraq.

Viatjar per aquesta zona, a part del seu interès polític i històric, té l’al·licient de que el turisme no hi ha existit, després de les guerres contra Sadam i la guerra civil entre els kurds; és un país en construcció, començant a existir i, per tant, la gent no veu al turista com una font de diners inesgotable i exprimible, encara no tenen aquesta picaresca; el turista és una persona forània que demostra un interès i un respecte que els alaga a la vegada que els sorprèn, i enlloc de mirar de cobrar-te de més, el que fan contínuament en botigues, restaurants, teteries,... és voler-te convidar. Podem dir que es l’únic lloc del món (de Barcelona a Teheran i de Delhi a la Habana) que com a turista et pots fiar dels taxistes. Si hi vàrem veure gaires occidentals? doncs en plan motxileru en vam veure, en total, 4 o 5, després hi havia els soldats (de permís o en actiu) i els homes de (segurament, foscos) negocis. Ah, i el tema Barça - Madrid aquí és d'una radicalitat brutal, més que en cap altre lloc: no existeixen Premiers ni Calcios, tothom és o del Barxilona o del Rial, no existeixen les mitges tintes ni la desconeixença del tema.

Com dèiem, aquest cop els Estats Units els va salvar (i els esta salvant) el cul, i això es nota en que el grau d'americanitzacio, i d'enriquiment de les capes altes, amb els negocis amb els yankis, són molt altes: a part de Coca Coles, Nokies,... era frepant veure cada dia uns quants Hummers nous de trinca rondant pels pobles i ciutats, i la quantitat de Chevrolets nous es brutal. A més, s'estan construint centres comercials per a milers de botigues, supermercats amb productes occidentals, parcs d'atraccions amb noms com Dreamland i amb succedanis, no massa ben parits, del Ratoli Micky i l'Anec Donald,... L'economia, amb la inversió estrangera, està pujant molt, però, com a tot arreu, només per a alguns.

CARES (I CREUS) D'UNA MATEIXA MONEDA

El FAISAL és un home de negocis com déu mana, i kurd de cap a peus. Coincidim amb ell un parell de vegades, en poblacions diferents; en la primera ocasió ens treu les castanyes del foc en un petit problemilla, i en la segona ens convida a te, raïm i ens explica coses de la seva vida. Té una gran empresa transportista, viu a Turquia, casat amb una kurda d’allà, i es passa la vida entre un i l'altre país. Ens dóna la seva targeta de negocis, amb 5 o 6 línies de mòbil diferents. Està molt orgullós del seu Kurdistan que, gràcies a la unitat i el patriotisme de la gent, esta creixent molt, i considera que la economia s’està enfortint molt i tothom n'esta sortint beneficiat.

La NURIA es molt xerraire i desvergonyida. Deu tenir cap a la cinquantena d'anys, i tretze fills. Compartim amb ella un trajecte de viatge, en el qual ens recita poemes i canta cançons kurdes. En alguns moments ens fa el ploricó sobre la seva miserable vida, amb tanta descendència i amb el marit mort; ens fa entendre que la vida al Kurdistan es duríssima, i treu de la pitrera un feixet de bitllets de 1000 (quincalla) i els hi fot òsties. Amb la nostra percepció i desconfiança d'occidentals petit burgesos interpretem que al final del viatge ens tornarà a sumicar i ens pidolarà rialets bons. Quan arribem, sense dir res ens compra ampolles d'aigua i caramels i ens ho regala, al final, després de riures, corredisses i forcejos li aconseguim pagar, fent-la emprenyar ja que ella ens volia convidar.

No en sabem el nom. És sec i va amb els pantalons molt fargats. Ha viscut quatre anys a Londres, on ha treballat i hi té una nòvia anglesa, però al no tenir papers el van tancar a la presó i al final el van deportar. Ara va boig per aconseguir el passaport i tornar a Londres, o on sigui, que no sigui l'Iraq, diu que aquí no s'hi pot viure.

CAP ON VAN...

Fa anys que la situació al Kurdistan és pacifica, i com ja he dit, el país va renaixent de les cendres, va rebent inversió forastera i es va aposentant però, tot i així, tampoc sembla una situació del tot estable i indefinida. Mentre els líders kurds semblen estar contents amb l'Iraq federal, molts ciutadans no volen renunciar a aconseguir la independència. A més, hi ha el tema de Kirkuk, ciutat històricament kurda però arabitzada (a l'estil del que han fet els xinesos amb Lhasa) per Sadam, per la grandíssima riquesa petrolífera que té. El Faisal ho diu clar, el dia que s'hagi de decidir definitivament la propietat de Kirkuk, els peshmergues hauran de tornar a les muntanyes i tornarà la guerra. Esperem que no."

dimecres, 23 de setembre de 2009

A PUNT DE MARXA


Després d'estar uns mesos per aquí, i havent resolt els temes que teníem pendents (bé, i havent visitat la familia i farrejat amb els amics), ens tornem a posar en marxa. El món ens crida. Hi ha moltes coses per descobrir, molta gent per a conèixer i massa motius per escapar d'aquest Occident que, en teoria, és tan avançat, però que en el fons té molt d'apendre de les gents d'aquell "altre" món, més pobres econòmicament però, en el fons, molt més riques.


Si tot va bé, volem el 6 d'octubre cap a Istambul, amb la intenció de voltar un parell de mesos per Siria, el Líban i una mica més pel Kurdistan turc. I després volarem cap a Kuala Lumpur per fer el visat de Tailàndia i anar a instalarnos (ni que sigui per un temps) a l'illa de Koh Tao, amb la intenció d'estudiar una mica i mirar de guanyar-nos les garrofes per allà, bé, i per on sigui, que la intenció després seria continuar voltant (és la solució al gran dilema: no volem deixar de viatjar mai dels mais, però els calers van desapareixent).


Per cert, a tants pocs dies d'empendre el vol, encara no hem trobat cap llar que vulgui acollir (adoptar) la nostra mixeta...

dimecres, 9 de setembre de 2009

REFLEXIONANT (AMB ALDOUS HUXLEY) SOBRE ELS "DIES SENSE GUIRIS"


Els dies sense guiris. Sí senyor. Petits triomfs dins de la vida del motxileru; el dia en que, des de que t’has llevat fins que has tornat al catre a fer les nones, no has vist cap més occidental. En aquest últim viatge, aquestes “genuïnes” jornades es poden comptar amb els dits d’ambdós peus, bé, potser de tres, a molt estirar: algun dia al Kurdistan turc (el dia de les hòsties i pedrades dels nanus contra els antiavalots, a Diyarbakir, érem els únics turistes suïcides que corríem per allà al mig), algun dia a Iran, els dies de l’epopeia del fang de Borneo,... Es van anar donant en comptagotes, i els anàvem contant; arribant a cagar-nos en el p*** guiri que apareixia un instant, un nanosegon, en un racó, entre les ombres, embolicat en una rasposa tovallola de dutxa, al balcó d’una casa, o passant dins d’un rickshaw... merda! Si haguéssim mirat cap a l’altra banda en aquells moments, ens hauríem tornat a sentir exclusius, i viatgers de veritat.


Aquesta actitud, pel que hem anat veient, és comuna en molts viatgers: “Jo vaig ser dos setmanes en un poblet de l’Himàlaia, fent meditació, i sense veure més turistes.”, “Jo vaig perdrem per uns poblets del nord de Laos on només hi havia els de les tribus i jo, semblava que no havien vist mai cap blanc!”,... però no generalitzada, hi ha molta gent que està contenta en ser turista i, simplement, exercir com a tal, sense més comèdies: vaig a Cambotja a veure els temples d’Angkor i a pujar al bamboo train de Battambang, i sóc més feliç que Déu. Doncs de conya. O d’altres (un tant per cent elevadíssim dels viatgers pel sud-est asiàtic), que van només als llocs on poden trobar farra, xavals de la seva edat per xerrar i lo que surja. I també de conya, evidentment; si tots volguéssim fer el mateix, ja no estaríem parlant d’això, perquè hi hauria turistes absolutament per tot arreu; o, potser, tots seríem a Bali, ben torrats i mirant de pillar cacho, i així els indígenes de tot arreu estarien més tranquils.


Però, per què es dóna aquest complex de Marco Polos de tres al cuartu en molts viatgers, com nosaltres? Es revelador i sorprenent que, ja en un llibre de viatges del 1926, “Jesting Pilate”, l’escriptor Aldous Huxley (sí, el d’“Un món feliç”) reflexionés sobre això.


L’escriptor parlava de tres possibles motivacions, que ens van de perles per fer un petit anàlisi del tema:


1) per una banda, la de la unicitat. Ho compara amb consumidors de coses que s’anuncien com a exclusives (un cotxe, una joia, una xocolata,..) per a que el comprador tingui la sensació que es gasta els calers en quelcom únic, que, en teoria, molt poca gent pot posseir, però, en realitat, se’n venen milers (sinó milions) d’exemplars. Arribes a llocs que et semblen remots i amb molts pocs (o cap) altre viatger, i et sens exclusiu i privilegiat per una experiència única, però aquell lloc surt a la Lonely Planet i, per tant, per allà hi han passat milers de persones abans que tu, i en passaran milers després de que tu, orgullós, ho hagis deixat endarrere.

2) Després, menciona el tema del poder fardar: en una conversa, poder deixar anar que has estat a tal lloc o tal altre, per quedar com un veritable viatger, i no com un vulgar turista. Hi ha molta gent que viu d’aquestes coses i a la mínima que poden (o, la majoria de vegades, s’ho fan vindre bé per a poder) t’expliquen, mirant-te per sobre l’ombro, tot liant una cigarreta amb tabac local i fent servir, pel mig, paraules de l’ idioma autòcton, aquell lloc fora de les guies i dels recorreguts turístics on van arribar per casualitat i on es van quedar molts dies fent-se amics de tothom (en aquests casos és un plaer quasi nirvànic el poder dir que tu també vas ser allà).


Però la “remotesa” que pot portar a xulejar d’haver estat en un cert lloc és molt relativa (això és collita pròpia, no de l’amic Aldous), ja que la majoria de viatgers independents i, suposadament, intrèpids, acostumen a gastar la mateixa guia (menys els que gallardegen de viatjar sense, i que acaben anant als llocs més típics i tòpics), la qual et diu els llocs que queden fora del recorregut marcat (off the Beaten Track) i més remots, i és on ens acabem dirigint tots. A més, de cara a la gent de casa, o no avesada a viatjar, vist de lluny, tot pot semblar molt perdut i exòtic: “hòstia, heu estat per Java?!”, però el mateix Huxley, recordem que al 1926, feia servir l’exemple de que hi ha llocs típics com Roma (Everybody has been to Rome) o Java (is well known) en comparació amb d’altres realment exòtics. També pots parlar d’haver estat una setmana en un lloc de Laos que es diu Vang Vieng i, per al que no conegui el país, imaginar-se’t en un poblat de cabanes, ple d’asiàtics que no parlen ni mu d’anglès i amb un plat d’arròs com a únic aliment; però la realitat, en aquest cas, és un poble ple de guiris adolescents beguts i ballant música a tota merda durant tot el dia, a la vora del riu, exhibint els musculitos, els tattoos acabats de fer a Bangkok o la mamellamenta; i els bars de batuts, hamburgueses, pizzes i les drogues que vulguis, on es passen el dia posant capítols de Friends i els Simpsons per a la parròquia neohippie , que, fumats com rates, jeuen allà de sol a sol.

3) I la tercera raó, i que, segurament, és la que predomina en el subconscient d’un servidor: que sembla que sortint del camí marcat on passen tots els turistes, trobaràs coses que valen molt més la pena, més autèntiques, formes de vida desconegudes i diferents de tot el que has vist, que hi viuràs experiències realment locals, sense la influència del turisme i de la costum als pastosos occidentals. Huxley ho explica molt bé: “The incorregible romantic in every one of us believe (...) that there is always something more remarkable off the Beaten Track than on it, that the things which it is difficult and troublesome to see must for that very reason be the most worth seeing”.


Sorprenent que, ja fa 80 anys, els viatgers es preocupessin per arribar a aquests llocs fora de la ruta turística. Si ja llavors, que els transports no tenien res a veure amb els d’ara, que no hi havia les guies que hi ha ara, ni les quantitats d’allotjaments per forans, hi havia aquest afany, com podem pretendre, en l’època de la globalització, el neoliberalisme salvatge, internet i les low cost (que ja creuen oceans), descobrir quelcom?

Una última reflexió de Huxley, també molt encertada: quan has aconseguit arribar a aquell lloc remot i desitjat “ even amongst the crocodiles and the cannibals, the secret still eludes you. Men and women are as difficult to know as ever- rather more so, on the whole; for your knowledge of Pygmy is rudimentary and the little people are afraid”.

Però bé, el nostre jo romàntic, i d’aventurer de baratillu, continuarà lluitant per baixar en marxa del tren i endinsar-se en la jungla.

dimecres, 19 d’agost de 2009

ELS SOFRERS DEL KAWAH IJEN A "WORKING MAN'S DEATH" (i a El Periódico)


“Això és un Working Man’s Death” va afirmar l’Anna, amb tanta convicció com tristesa i ràbia, quan vam començar a deixar de banda la bellesa del paisatge del volcà Kawah Ijen i els seus voltants, per començar a fixar-nos (i esgarrifar-nos) amb tots aquells treballadors que carregaven el sofre a l’esquena, muntanya amunt.


Aquest bèstia episodi (bé, episodi per nosaltres, per que per tota aquella gent és la merda de vida diària) ja va ser explicat en un escrit en el seu moment (Perfecció turquesa embolcallant vides de merda, del 31/01/09), però ara ens ha tornat al cap (si algun dia ens n’ha marxat) i als ulls. Working Man’s Death (pel·lícula de l’any 2005 del director Michael Glawogger) en que, en format documental, mostrava 5 formes molt dures i perilloses de guanyar-se la vida, d’arreu del món); des que va aparèixer el film teníem ganes de veure’l i havíem fet, ja fa temps, alguns intents de baixar-la per l’Emule, però l'èxit màxim havia sigut una versió subtitulada a l’italià que mai vam arribar a mirar, pensant que aviat l’aconseguiríem subtitulada a l’anglès o a l’espanyol.



Doncs, sense haver-la vista, l’Anna va fer aquella afirmació davant d’aquells simpàtics esclaus de vida curta, i vam estar d’acord que els directors d’aquell docu haurien d’haver recalat en aquell racó del món. Fa un parell de dies, remenant llapis de memòria i CDs d’aquells que no saps que collons hi ha, em va aparèixer Working’s man death a la italiana, descobrint que, en efecte, un dels episodis anava dedicat als sofrers. Increïble i emocionant. Els que van triar les feines que havien d’aparèixer en aquella espècie de mini catàleg de treballs extrems i mortals van considerar que aquells treballadors indonesis hi havien d’aparèixer.



Els que veu llegir el nostre escrit i heu vist les nostres fotos veureu, en aquest episodi de mitja hora, ben bé tot el que us hi explicàvem: el bell i fantasmagòric paisatge, els camins escarpadíssims, els ofecs pel fum, els turistes per allà al mig fent fotos,... Ah, i hi ha escenes de converses entre ells molt interessants (una sobre el grup Bon Jovi), com a mostra de que la globalització i l’occidentalització, avui en dia, arriben a qualsevol racó del món.



Per cert, precisament sobre aquest tema, em van publicar, fa uns dies, un petit relat a El Periódico; el van canviar força, però jo us n’adjunto, a continuació, l’original:




Bellesa i misèria amb ferum a sofre

No recordo el moment del click. L’Anna tampoc. Quin va ser l’instant concret en que vam passar del cel a l’ infern sense moure’ns de lloc? El pas del nostre jo turista-meravellat al nostre jo occidental-autoculpabilitzat?



Des de el cim del Kawah Ijen, a la cresta del cràter, l’espectacle natural ens va portar a afirmar que era un dels llocs més espectaculars que havíem visitat mai: el llac turquesa, el groc del sofre per tot, el fum sortint de les entranyes de la terra, les siluetes dels volcans i muntanyes dels voltants, i els treballadors que, com formiguetes, anaven pujant el preuat i fosforescent mineral.



Fotos i més fotos, no fos cas que no poguéssim conservar el moment i el surrealista paisatge, amb els màxims matisos possibles.



Però, sobtada i simultàniament, vam deixar de percebre que estàvem en un decorat excepcional per passar a sentir-nos molt malament, i totalment fora de lloc. Aquells treballadors que saludaven amb un somriure sincer i s’apartaven per a que poguessin passar els turistes, carregaven 80 quilos de sofre a l’esquena, pujant-los des de baix de tot per un camí estretíssim i despenyat, empassant-se un fum d’una toxicitat innegable; així una vegada i una altra. Tossíem fins a l’ofegament quan girava el vent, ens imaginàvem el que havia de ser pujar, diària i contínuament, tota aquella escarpada muntanya amb tant pes a l’esquena, i ens miràvem la vegetació, totalment cremada i morta, diagnòstic infalible del futur d’aquestes persones.

dimecres, 17 de juny de 2009

EL NOSTRE MOUSAVI (i els seus Irans)



El Sr. Mousavi és la personificació total de l’hospitalitat persa. Sí senyor, aquest cop estem d’acord amb el que diu la guia. Ens hem trobat amb personatges de coneixença suposadament imprescindible, coneixements infinits i tracte exquisit que han resultat ser mafiosos enbaucadors; però en el cas del Sr. Mousavi, cap de les floretes que li llancen és sobrera.


La primera trobada amb ell, en la nostra primera visita a Teheran, és estranya i accelerada: no havíem de ser allà per que no havíem d’haver passat per Teheran, ni hi hauríem d’haver dormit i, en el cas d’haver-hi hagut de fer nit, hauríem optat per alguna opció més econòmica; però una sèrie de despropòsits i putades ens han dut allà, força desesperats, davant del mític sr. Mousavi, el qual, amb pena sincera (o molt ben actuada) ens exposa la situació de l’hotel del qual s’encarrega: ple, ni un forat. Que fem servir internet gratuït quan vulguem, que si volem prendre alguna cosa, que si li sap molt greu, que un altre cop truquem per reservar, que qualsevol cosa ja sabem...


La segona trobada, en la nostra segona passada per la capital persa, comença també amb un pel de dramatisme i improvisació: em sap greu, no hem rebut el vostre mail reservant habitació, i el que va agafar la vostra trucada devia ser el carcamal dels caps de setmana. Aquest cop la pel·lícula acaba bé, amb habitació (cara, pel que és, però a les capitals ja se sap) i possibilitats de tractar més a fons el sarcàstic, intel·ligent i sol·lícit Mr. Mousavi.


Personificació de la hospitalitat persa, sí, però no com a únic portador de la mateixa, sinó com a exemple del que, en general, hi ha: les ganes de xerrar, la generositat i, sobretot, la fal·lera per a fer-te saber que ets un convidat a casa seva i que, per tant, tenen la responsabilitat d’ajudar-te en tot el que et faci falta i procurar que disfrutis la visita al màxim.


Tot i que aquest senyor ens va deixar una molt bona impressió i no ens faria res tornar-lo a veure i tornar a gaudir d’unes quantes més de les seves bromes afilades i dels seus, tan útils, consells, no és pas que ens vingui al cap cada nit quan anem a dormir, sinó que últimament la repetició constant, a tot arreu, del nom Mousavi ens l’ha fet recordar; a ell, el nostre Mousavi, però també a les desenes d’iranians amb els quals vam tractar, i els milers amb els que ens vam creuar, vam compartir un autobús o als quals vam espiar mentre resaven o compraven roba.


Iranians, tots ells: els que ara criden per una obertura total del règim i per les llibertats de les quals estan tristament negats, els quals havien posat moltes, potser masses, esperances en aquestes eleccions i en el seu Sr. Mousavi, que, tot i haver estat sempre un defensor (i part activa) del sistema islàmic radical iranià, ara és bandera d’un possible canvi en front del sr. Ahmadineyad, que representa l’Iran dels aiatol·làs més radicals de Qom i dels pelegrins xiïtes més purs de Mashad, però també de les legions de pobres i treballadors que han vist en ell un igual, el qual se’ls ha apropat (segurament amb part de voluntat real d’ajudar-los i part de populisme) i el qual ha desafiat el nou ordre mundial violentament imposat pels Estats Units i Israel.


A l’Iran es palpa la voluntat de canvi i la necessitat de llibertat de les noies dels serrells desafiants i les cares maquillades, dels joves moderns, dels immigrants afganesos sense drets, dels laics, dels musulmans que volen separar estat i religió, i dels somiadors d’esquerres que van enderrocar el Sha imaginant un futur diferent, i una revolució diferent. Però també es palpa la voluntat de viure sota el vel de l’Islam, de mantenir la identitat, i de lluitar contra els occidentals (i àrabs) imperialistes.


Amb la nostra passejada de 30 dies pel país no n’hi ha prou per a que podem fer una valoració dels percentatges reals dels que formen part d’un Iran o de l’altre, no podem testimoniar si realment més del 60% de la població vol continuar com està, no podem posar la ma al foc jurant que aquests resultats hagin sigut fruit d’una tupinada.


No podem negar que teníem l’esperança de que aquestes eleccions podien marcar un canvi històric en la trajectòria de l’Iran i que allò que havíem vist fa pocs mesos eren els últims estertors de la Revolució Islàmica. Però, siguin fruit del falsejament de les eleccions (no crec que ho sabem mai) o de la vertadera voluntat popular, aquesta esperança s’ha vist truncada, per gaudi del President, dels Guardians de la Revolució, del xiisme radical i de la dreta occidental i imperialista, que ja temia quedar-se sense el papus que tanta falta els fa.


Als carrers sembla que els seguidors de l’altre Mousavi segueixen manifestant-se i protestant; aquest cop el somni ha sigut massa real i es neguen a despertar-se i tornar a la vida normal, com si res hagués passat. Esperem que tot això no quedi tan sols en somnis trencats, i que el nostre Mousavi segueixi sa i estalvi, en el seu hotelet, proporcionant les seves suaus tovalloles i les seves aspres bromes.

diumenge, 17 de maig de 2009

TOT EL QUE ES BO


No. No volem caure en la depressiva i funeraria frase tipica i topica de que "tot el que es bo s'acava". Qui es va inventar aquesta frase? segur que senyors banquers, empresaris i governants la van anar introduint poc a poc en el subconscient colectiu fins al punt que tothom ho dona per fet: tot el que es bo, inevitablement, s'acava, que hi farem,...Conformisme que va molt be als mencionats poderosos: que el populatxo es conformi amb un parell de dies de festa a la setmana i un mes de vacances a l'any, i despres a pencar com burros per a poder pagar tots els luxes que se'ns presenten com a necessaris.
Viatjant tots aquests mesos ens hem adonat, tant per la nostra propia experiencia com per la de gent que hem conegut, que amb molt poca cosa (tant siguin diners com propietats materials) es pot viure, i amb una qualitat de vida molt millor que la que et pot donar el supercotxe o la supercasa, que suposen que el "bo" comenci divendres al vespre i s'acabi diumenge despres de dinar. A Koh Tao, on ens hem estat un parell de setmanes hem vist com la gent (catalans, bascos, alemans o el que sigui) es busca la vida i amb ben poca cosa poden tenir el seu bungalow amb vistes al mar, el seu ciclomotor, uns flipflops, la platjeta i els amics per anar a fer la cerveseta; alguns es dediquen al mon del submarinisme, d'altres al de l'hosteleria i d'altres simplement es dediquen a pescar i vendre's el que els sobra.
Tot i el que inevitablement suposa la tornada despres de tants mesos de viatge, mirarem de no resignar-nos a que el bo s'hagi acabat, i mirarem de continuar vivint i disfrutant d'aquests quatre dies que son la vida, que mai se sap.

diumenge, 26 d’abril de 2009

DE REFUGIADES POLITIQUES A MONSTRES DE FIRA


Poc es parla de la situacio politica a Myanmar (Birmania), i nomes ha aparegut a les noticies en casos concrets com les vistoses manifestacions contra la Junta Militar amb els monjos rebent garrotades i trets, o el tifo de l'any passat en el qual es va difondre ampliament que la Junta passava de la gent; pero un cop les coses deixen de ser noticia deixen d'existir, i ja ningu sembla que se'n recordi, pero en aquest pais la repressio, i la vida de la gent, continuen. Hi ha molts grups insurgents que fa anys que practiquen la guerra de guerrilles contra els militars. Uns d'aquests son els karens, que lluiten, contra les forces del govern central, per un estat independent Kayan. Un govern que, tot i el gest (d'agrair) de canviar el nom colonial de Birmania (posat pels anglesos fent referencia a la poblacio majoritaria), reprimeix i aniquila les minories tribals.

Com molts d'altres birmans i membres de les altres minories, molts karens han anat fugint de les seves terres, atravessant la frontera i mirant d'establir-se a Tailandia, en espera de temps millors. A aquest pais, com a tots els del mon, els refugiats politics els fan mes nosa que servei i miren de tenir-los en camps de refugiats, amb pocs (o caps) drets, i esperant a poguer-se'ls treure de sobre el mes rapid possible. Pero en el cas de grups de karens aquesta situacio es diferent; per que? les dones tenen els colls exageradament allargats, degut a la colocacio, des de petites, d'aros metalics (aquesta tradicio te moltes explicacions per al seu origen), anant augmentant el nombre d'aquests i anar-se allargant el seu coll fins a uns limits inhumans i subrealistes (les fotos als albums com a mostra). Evidentment, es un fet molt curios i que resulta molt atractiu de cara al turisme, sobrepassant de llarg a les altres tribus de vestimentes estranyes i joies cridaneres; les dones-jirafa son el summum de l'exotisme huma.

Per tant, el govern tailandes va veure que aquestes gents estranyes i forasteres podien fer mes servei que nosa i, tot i que mantenen el seu estatus de refugiades, vivint en petits poblets aprop de la frontera, i nomes podent sortir-ne amb permisos especials, alla ningu els molesta. Les agencies turistiques de tot Tailandia ho venen com un dels principals reclams per a fer tours d'un dia, trekkings,...(passin i vegin les meravelloses long-necks!!), se'n venen postals a tot arreu,... Tot un negoci. A mes, pel que sembla (aixo no ho hem vist amb els nostres ulls) hi ha emprenedors thais que agafen dones d'aquestes, separant-les de les seves families, i les coloquen en poblats mes centrics per a poder cobrar substancioses entrades (en alguns poblets prefabricats hi tens gent de totes les tribus possibles, aixi els guiris, anant nomes a un poblet prop de l'hotel, poden tenir fotos de membres de totes les tribus...fastigos).

Pero al voltant d'aquest tema hi ha tot una polemica etica sobre el fet de visitar-les. Abans d'anar-hi vem fer una petita recerca guiistica: la Guide du Rotard et recomanava ferventment que no anessis a veure-les perque el govern les explotava, eren com esclaves,..., a la Rough Guide et deia que els diners de les entrades anaven en part a l'organitzacio independentista karenni i en part al poblat, pero que tot i aixi no hi anessis per etica i perque eren com circus freaks, espectacle molt lamentable, i les Lonelys de Myanmar i de Southeast Asia no en feien ni tant sols esment.

Vem decidir anar-hi i tampoc ho vem veure molt pitjor que qualsevol altre poblat tribal en els quals totes les guies et recomanen que hi vagis; be, no tant sols no ho vem trobar pitjor, sino que millor. Si, vas fent fotos de la gent (fet dubtosament etic que ja comentavem en un escrit anterior), i molta d'aquesta gent te paradetes de souvenirs a fora de casa. Pero, per altra banda, en aquest poble cobren una no gens (per a qui la cobra) menyspreable entrada que et permet voltar i fer les fotos que vulguis. Potser aixo, aixi en fred, li dona encara mes qualitat de circ, de zoo o de pamplinada turistica (pagar per entrar a un poble?? aixo no te res d'autentic!!), pero s'han de tenir en compte varies coses: la primera, que en els pobles "tribals" on van els turistes, a Vietnam, Laos, Myanamr, Tailandia o on sigui, aquests s'hi passegen igualment, curiosejant, tocant i fent fotos, en molts casos sense demanar ni permis i als morros de la victima, i en aquests casos els habitants dels poblats no en treuen cap profit. I, segon, aquestes families son refugiats politics que al seu pais estaven perseguits, sempre amb la por dels atacs de l'exercit i que a Tailandia no hi tenen dret ni treballar, ni conrear, ni, com ja hem dit, sortir del poble, per tant, aquests ingressos, que els van directament a casa seva, no els van gens malament (l'entrada es en part per l'organitzacio karen i en part per al poblat per coses necessaries com medicines, i el que venen de souvenirs, que en venen forces, es per elles).

I pel fet que hagin de posar per les cameres dels turistes? Elles mateixes ho responen: abans havien de treballar als camps de sol a sol, ara nomes han d'estar fora de casa somrient als visitants i mirant de vendre alguna pesa d'artesania.

divendres, 17 d’abril de 2009

CELEBRANT EL CAP D'ANY (BUDISTA)


Doncs si, el 31 de desembre no vem celebrar el cap d'any (cristia) com es manat pero, amb el budista, que coincideix amb el festival de l'aigua, ens hi hem empleat a fondu.
Ja feia dies que, per les carreteres de Laos, hi havia grups de nens ruixant als soferts passatgers de les sontags (pick ups que fan la funcio de transport public i que queden bastant obertes per tot arreu); resulta que no era tan sols una gamberrada de nens montanyencs intentant putejar al personal, be, ni intentant aliviarlo de la calor d'aquests dies (punters de la dry season), sino que formava part de la festa de cap d'any i festival de l'aigua que es celebra als paisos budistes.
Aquesta festa te tot una simbologia de neteja dels pecats i altres mandangues religioses i mistiques pero, al final, el que es son uns dies de diversio i bestiesa a tope. Pick ups (sembla que les regalin en aquests paisos) preparades amb bidons d'aigua i tirant-ne a altres pick ups o als despistats transeunts, gent amb cubells pel carrer,....i anar ruixant a tot quisqui, vagi en cotxe, a peu, tuk tuk, elefant, bicicleta o moto; i com mes aigua i amb mes mala llet millor. I si no en vols, dos tasses.
El dia fort (que era el nostre ultim dia a Laos; sortida per la porta gran!) ens el vem passar al carrer, ruixant a tothom, xops, descalsos, plens de farina i amb les cares pintades, ballant amb pantxuts, dones embriagades, nens i katoeys (o altrament, i despectivament, dits ladyboys, els nois que se senten com a noies i vesteixen com a tal, havent-n'hi molts i estant molt normalitzat a Tailandia; fins i tot tenen pronom propi), bebent cervesa, whisky i lao lao (el whisky artesanal de Laos) i disfrutant com nens petits. Mullant sense pietat, i si el que passava eren altres guiris, doncs amb mes mala llet. I si el que passaven era una fila de polis amb ametralladores a l'esquena fent-se els serios i fent que no amb la ma...."Today is OK" diu la mestressa de l'hotel, doncs aprofitem-nos, que un dia es un dia!!

dijous, 16 d’abril de 2009

CAÇADOR (FRUSTRAT) DE PERSONES



L'obsessió per tindre i tindre, per posseir, per col·leccionar. Mai no en tenim prou. El que sigui: llibres, CDs de musica, miniatures de taxis del mundo, didals, mussols de ceràmica,...i persones. Si, voler tenir no es limita a tenir coses físiques, sinó també les experiències. Viatjant has de fer fotos per retenir llocs, persones i moments, has de fer vídeos per retenir musiques, sons, moviments. Falta que s'inventi la màquina que retingui les olors; viatjant seria molt molt interessant.

Quan ets a un lloc on la gent es molt diferent a tu, l'obsessió és la de col·leccionar aquestes persones, casar-les i tenir-les en el teu poder i, així, poder-les ensenyar, com qui té un cap de jabalí a la paret. En vols de cada tribu, amb cada tipus de vestimenta, de tots els sexes i edats. Com una col·lecció de papallones dissecades.

Però aquesta cacera acostuma a ser frustrant; o dispares a traició i per l'esquena, però perds el súmmum de la possessió, que és posseir-ne la seva mirada i el seu somriure, o demanes el seu permís, el mes correcte, però en molts casos (a Laos, la majoria) et trobes amb una resposta negativa (merda!) i llavors es pot passar al tema del mercadeig de la imatge de la víctima, pagar diners per a deixar que cacis el seu "exòtic" retrat, cosa que encara fa molt més poc ètic el fet, ja de per si poc ètic, de fer fotos a gent com si fossin estàtues o animals.

Que maco que seria viatjar sense càmara de fotos; disfrutaries molt més el que vius i veus, enlloc de disfrutar tan sols del que has pogut retenir. Deixar a banda l'obsessió de posseir i mostrar per, tant sols, tenir l'obsessió de gaudir intensament del que (i del qui) t'envolta.

diumenge, 5 d’abril de 2009

DE GERRES MISTERIOSES I GUERRES SECRETES

Ningu sap que son ni quina finalitat tenien. Sembla ser que van ser fetes fa vint segles, pero tampoc se sap del cert. Centenars i centenars de "gerres" (de l'angles jars) de pedra (be, no ben be de pedra, pero tampoc filarem tant prim) escampades per prats i turons en una extensio de quilometres i quilometres.

I, entre aquests desconcertants objectes, trinxeres i craters de bombes. Laos es el pais mes bombardejat del mon (per nombre d'habitats). Durant la guerra del Vietnam, o, mes correctament, la Segona Guerra d'Indoxina, milers i milers de tones de bombes yankies van caure sobre el territori d'aquest montanyos i tranquil pais. Algunes anaven dirigides, en teoria, als soldats del Vietcong que feien servir territori lao per anar cap al sud, d'altres anaven dirigides a les guerrilles comunistes del Pathet Lao (al govern desde la seva victoria l'any 1975) i d'altres, "simplement" van ser llensades perque els pilots es van trobar amb problemes per tirar-les al Nord del Vietnam i, com qui tira una burilla de cigarro per la finestreta del cotxe, les van buidar sobre Laos per no haver de tornar a les bases amb el carregament.

Apart dels bombardejos, la guerra tambe es desarrotllava per terra, amb l'exercit secret (no aprobat pel Congres dels EUA i amagat a l'opinio publica durant molts anys) de Hmongs entrenats per la CIA per enfrontar-se als comunistes.

I, aquests ultims, tambe tenien els seus secrets, ja que els seus liders, aixi com milers de soldats i camperols, van viure, durant 9 anys, amagats dins de coves (on tambe hi havia hospitals, fabriques i, inclus, teatres) al voltant de la poblacio de Vieng Xai, a bon "recaudu" dels misils i artilleria pesada yanki, i dels mercenaris Hmongs.

Aquests dies sobrevolen la zona helicopters de l'exercit america amb la missio d'investigar i buscar desapareguts en combat en aquella guerra dels quals no es sap on van morir o on poden ser els cadavers. Per a ells, els americans, la guerra es cosa del passat, i el problema mes gros es el de localitzar aquests soldats morts per a que les seves families puguin dormir tranquiletes, pero per Laos (com per a Vietnam o Cambotja) la guerra encara continua, amb les desenes i desenes de victimes anuals per les bombes i mines que romanen en els seus territoris, aixi com pels agents quimics que continuen empestant rius i camps. En lloc de buscar on fa mes de 30 anys van morir els seus "valents" i patriotes soldats, potser el que haurien de fer seria venir a recollir la merda que hi van deixar, per a que el nombre de morts per la guerra no continui pujant. Que facil es jugar sempre fora de casa!

DE LA BALANSA DE LA JUSTICIA

Dema al mati anirem a l'Oficina d'Inmigracio per a que ens allarguin uns dies mes el nostre visat a Laos, la qual cosa evidencia que, finalment, ens decantem totalment a favor d'aquest pais, tot i les desilusions inicials. Volem acabar de gaudir sense presses de la tranquilitat, quasi impossible, del pais, de les carreteres sense cotxes, de les oques atravessant davant dels autobusos, els polls seguint la mare gallina a tota merda pels marges, els porquets, gossos ganduls, les velles amb roba "tribal" i cistelles de mimbre a l'esquena, els joves amb matxets i destrals dirigint-se al camp, els karaokes en mig del no res, les partides de petanca, les montanyes espectaculars i de formes estrafolaries, el Mekong i els altres rius, les sontag (camions de passatgers) i les Beerlao.

dilluns, 23 de març de 2009

SABAIDIIIIIIIIII (la terra dels grans, i surrealistes, contrastos)

Des que ens preguntavem "que passa amb Laos?" ja han passat uns dies i hem pogut anar voltant forsa, pero sembla que encara ens fem aquesta pregunta i no acabem de tenir clara la nostra impressio del pais.
Fa uns anys sembla ser que et podies passar mesos a Laos per quatre xavos, pero les coses han canviat molt. La gent ha vist en el turisme la gallina dels ous d'or, tothom s'hi vol apuntar i estan ofegant la gallina (els espanyols tenen la dita: "la avaricia rompe el saco", doncs aixo). Els preus dels transports son prohibitius (fins i tot per als propis locals, que en la major aprt dels caos paguen el mateix), menjar en paradetes pel carrer es molt complicat, a internet et sangren (per aixo estic anant a tota pastilla fent un resum d'un resum d'un resum), els allotjaments en un parell d'anys han multiplicat els preus per 4 (tot i que dormim per uns 5 dolars cada nit, encara decent) i han apres allo que els indis fa tant temps que ja han apres: cobren per passar un pont, per aparcar una bici al mig d'un bosc, per entrar a una cova o per respirar (no aixo encara no, pero prepareu-vos els que hi vingueu d'aqui un temps, no massa).
La calma es el que defineix el pais i la poblacio, i sense criteris per afirmar que son els mes tranquils del mon, si que son els mes passius de quanta gent hem vist viatjant. Els carrers, inclus de poblacions grandotes, pot ser que nomes estiguin ocupades per un parell de colegiales en bici i amb paraigues protegintse del sol, un parell de monjos atoronjats i un gall kikirejant a deshora. La tranquilitat a tot arreu, fins i tot als llocs amb mes turista, es brutal. I la parsimonia de la gent, ai!!, la seva calma que es torna, per nosaltres, en tensa: parant mil cops en un viatge d'autobus perque quan un dels passatgers ja esta pixat l'altre te que parar a fer pipi o comprar pastetes per la familia...santa paciencia! Esta clar que el que fa que en molts casos no et somriguin o et saludin (en molts d'altres si), no es antipatia, sino apatia. A mes de la calma, la vida es totalment rural, molt mes que a qualsevol altre lloc que haguem estat, trobant la vida de poblats i tribal a qualsevol lloc, sense fer falta que t'en vagis a l'alta montanya.
Tot i aixi, aquesta vida rural xoca amb el fet que Laos (be, un parell de llocs del pais) ha entrat a formar part indiscutible i inevitable dels backpackers que es mouen pel sudest asiatic, no moguts per l'anim de coneixer gent, llocs i cultures, sino per l'anim d'engatar-se cada dia i poder fardar de tattoos o mamellam. El paradigma: la cosa mes famosa de Laos (que trist), el tubing: a Vang Vieng, un poblet de montanya on el paisatge es dels mes espectaculars que hem vist (un Halong Bay en sec) la gent hi be per emborratxarse al costat del riu, tirarse en tirolina, passejarse pel poble ensenyant-ho tot, barrets de cowboy, minibikinis, i farra diurna barreja de les raves dels Monegros i la Isla Fantasia. Ah, i l'altra activitat a Vang Vieng es estar tot el dia estirats pels bars mirant la serie Friends, la ja odiosa melodia de la qual, i els seus riures enllaunats, et van acompanyant durant els passejos pel poble. Si senyor, aquest es el Laos actual, o, com a minim, el que ve a buscar la majoria de "motxilerus".
Pero be, no tot es dolent, hi ha els atmosferics paisatges, el passejar-te per poblats que semblen d'una altra epoca, espiant com pesquen, cacen insectes (per jalar, es clar) o renten la roba al riu, la omnipresent i benvinguda simbologia comunista, i les salutacions alegres de molta gent (sempre els mes humils i farrenyos), i, tambe, hi ha la deliciosa, i sempre agraida, beguda de sucre de canya, que aqui te la serveixen en bosses que quasi es podrien definir de sacs, o experiencies com la d'endinsar-te dins de coves estretes, llargues i tenebroses nedant i amb el frontal al cap.
En la major part de moments estem contents d'haver visitat, finalment, aquest pais, pero no deixa d'haver-hi un noseque que no ens ho acava de deixar disfrutar del tot i de sentir-nos totalment integrats en l'experiencia; i, mes que mai, la sensacio d'haver fet tard.

dilluns, 16 de març de 2009

QUE PASSA AMB LAOS?


La foto es al xiringuito de la frontera entre Cambotja i Laos, fent els papers per entrar a aquest ultim. La veritat es que ja dona bon rotllo entrar en un estat que et reb amb aquesta bandera, tot i conscients que de marxista-leninistes en tenen poc mes que aixo, pero sempre alegra la vista.
La veritat es que no sabem massa que ens trobarem en aquest pais. Fins ara, tots els viatgers que ens haviem trobat, que hi havien estat, ens ho havien deixat com el millor del mon: preus, poc desenvolupat turisticament, "autentic", la gent simpatiquissima,...pero ultimament les opinions que n'hem rebut de la gent que en torna es que es molt car, que et prenen el pel a totes hores i se t'enfoten a la cara,... De moment nomes hem estat a dos llocs, que han valgut molt la pena, pero pel que fa a la gent, son mes antipatics que qualsevol altre pais del viatge i ja ens l'han intentat fotre unes quantes vegades; a nosaltres fins ara ens han fet la corbata, pero coneixem un noi irlandes que ja l'hi han fet uns quants trajes, amb xaleco i tot.
Ja anirem veient cap on es declina la balansa...

dimarts, 10 de març de 2009

DE LES SEVES VIDES (alguns exemples, o excepcions)

L'anterior escrit del blog denotava un sentiment de repulsa i de mal estar important envers Cambotja. Acabavem d'arribar de la meravellosa Java, amb els seus preus, la seva gent, els seus increibles paisatges...i, de sobte, ens vem trobar amb un pais totalment diferent i turisticament espatllat. Ara fa dies que hi voltem i, apart de les zones mes fashions de Phnom Penh i de guirilandia Siem Reap (o mes aviat, Siem Rip Off, perque t'intenten pendre el pel fins i tot a correus comprant uns segells), quan et perds una mica pels poblatxos tornes a esser saludat i somrigut per tothom, cridat pels nens... Si, potser ens fem repetitius amb aquest tema, pero es que el que et fa sentir afortunat i felis d'estar viatjant no son els temples que has vist aquell dia, sino els somriures de la gent que, tot i ser pobres semblen mes felisos que nosaltres.

AKI RA
Va esser reclutat als 5 anys pels Khmers Rojos. La seva mare va morir malalta treballant forsosament als camps i el seu pare executat "revolucionariament" per algun petit error en la seva feina. A l' edat en que nosaltres amb prou feines montavem un camio de bombers dels Lego, ell ja preparava i posava mines. Als 13 anys, ja tot un expert en l'art de matar, de minar i de fer anar les bombes, va ser capturat per l'exercit vietnamita, en guerra contra els Khmers Rouge, i va passar al seu bando, a continuar matant, minant i aprenent mes sobre bombes i altres artefactes explosius. Era ben jove i ja portava moltes, masses morts a l'esquena; i les que encara es produeixen per les mines que encara hi ha a Cambotja (es calcula que entre 2 i 5 milions), moltes posades per ell en la seva infancia.
Despres de la victoria vietnamita sobre els Khmers Rojos, va entrar a l'exercit cambotja per a desactivar mines, i en l'actualitat ho fa a traves d'una ONG que ha creat, dedicada a trobar i destruir mines en zones "no prioritaries" (o sigui, on ningu es preocupa de desminar) gratuitament. A mes, te adoptats una vintena de nanos amb amputacions, als quals els facilita educacio, menjar, sostre,...
Es calcula que ha desactivat prop de 50.000 mines i bombes no explosionades. Es dificil de saber si ja son mes que les que ell mateix havia activat, pero, en tot cas, no crec que sigui necessari fer aquests calculs.
L'EA
Es un xaval simpatic i ambicios, provinent, com la major part de cambotjans, de familia pobra. Despres d'estudiar primaria va arribar el moment de continuar els estudis, pero com que la seva familia no es podia permetre pagar l'escola, el van enviar a un monastir budista on, apart de les assignatures que tocaven, un monjo li ensenyava angles i, un altre, japones. Amb aixo va poder treballar de guia als temples d'Angkor i, aixi, amb els diners estalviats, continuar els estudis.
Actualment estudia economiques i te l'intencio de, si monetariament pot, fer un master. Aixo els caps de setmana, que baixa a Siem Reap, ja que entre setmana treballa a l'hospital d'Anlong Veng, per una organitzacio que es dedica a pagar el trasport, menjar, medicines o operacions a la gent que no te recursos. Esta content de poder ajudar i ens explica que els casos mes frequents que tenen de gent pobra rural son els de malalties com la malaria o el dengue, i que tot sovint tenen ferits per mines, persones que s'endinsen al bosc en busca de fruits o alguna cosa per omplir l'estomac . Explica que a 27 Km. d'alla hi ha un poble conegut com a Handicapped Village, perque no hi ha ni un habitant que no li falti alguna cama o algun bras.
TA MOK
Angel o dimoni? Era un dels khmers rojos mes temuts, un dels grans, dels que van moure el cotarro fins al final. Ell va ser el que l'any 1997 va fer jutjar a Pol Pot, que poc despres va morir misteriosament. No va ser detingut fins al 1999 i va morir d'enfermetat al 2006.
Veient totes les animalades que es van fer durant els anys del regim, que va portar la mort, directa o indirecta, d'una quarta part de la poblacio cambotjana, sembla evident que els seus caps (els upper brothers) havien de ser persones sanguinaries i sense sentiments, pero ens trobem amb un altre punt de vista de la historia, tant interessant com sorprenent. A la zona d'Anlong Veng, on va residir fins a la seva detencio, el tenen quasi com un sant; se li esta construint un panteo nou sobre la seva tomba, la seva casa es lloc de peregrinacio i d'oracio,.... Els motius: diuen que va fer l'hospital, carreteres, l'escola, un llac; diuen que ajudava a la gent que no tenia res, que els facilitava una casa o diners. Ho feia per ajudar als seus conciutadans o per algun interes mes egoista i menys solidari? Potser ningu es tan sols angel ni tan sols dimoni.
LA DONA DEL NORRY
Fora de les zones turistiques costa trobar algu que parli angles i, tot i que seria interessant parlar amb la gent, la barrera linguistica ho posa dificil. Tot i aixi, en el viatge en bamboo train resulta que la dona asseguda darrera nostra, amb olleres de cul de got, que facilita una pamela rosa a l'Anna per a que no pateixi una insolacio i ens dona menjar i aigua, sap una mica d'angles.
En una de les parades per desmuntar el bamboo train, ja que en ve un de cara amb mes gent i te dret de pas, agafa unes herbes d'un arbust i ens en dona per a que les provem. La veiem contenta i aficionada i mirem de dissimular les ganyotes pel mal gust dient-li que good, good. Explica que a l'epoca dels khmers Rojos es menjaven tot el que trobaven, plantes o animals; que qualsevol cosa era bona per a suplir la manca total d'aliments que hi havia i la gana que els produia treballar als camps d'arros sense descans.
L'abril del 75, quan els del Pol Pot i companyia van pujar al poder i van buidar les ciutats, ella era a Phnom Phen estudiant a la universitat i la van enviar cap al seu poble, prop de Pursat, a treballar al camp, com tothom. Va estar 3 mesos per arribar amb la seva familia, per despres estar els seguents 4 anys separats, treballant als camps i veient com molts familiars i amics s'anaven quedant pel cami.
TOT I AIXI, i permeteu-me que hem faci pesat, sempre els somriures.

divendres, 27 de febrer de 2009

CAMBOTJA, MISERIA TURISTICA



"Cambotja esta totalment venuda", va sentenciar quant erem a Borneo un viatjer italià. En els pocs dies que portem al pais n'hem vist ben poc, uns dies a Phnom Penh i al poble de Pursat, on som ara, però ja s'ens ha fet palès que la frase del Davide no podia esser mes encertada.


Que la moneda que et dispensen els caixers automatics siguin dolars americans que, despres, a l'hora de pagar es barregen amb la moneda cambotjana, que fa mes aviat el paper de centims, no demostra que esta venuda?


Aqui tot funciona al voltant dels diners; pagues el mateix per un bitllet d'autobus a un poble, que si fas tot el recorregut sencer (el doble de temps), et cobren 3 dolars de comissio si el bitllet amb que pagues esta una mica trencat, venen samarretes per guiris amb el divertit lema de: Danger! mines!. Diners i diners. Mutilats, gent vivint al carrer, mansions milionaries i nens pidolant, desenes i desenes de restaurants, bistros i cafes megafashions servint refinat menjar a treballadors d'Ongs, expats (expatriats) i babosos "sexpats", acompanyats de les seves joves "novietes".


"Vine als nostres tours per alimentar nens famelics"(Join our trips to feed hungry children) es un reclam turistic que posa els pèls de punta. Sembla que et convidin a anar a alimentar mones o dofins. Es el turisme que molta gent busca a Cambotja: fer-se la foto donant una galeta Maria a un pobre crio que viu en un abocador gegant. L'occidental que ho organitza va de Teresa de Calcuta pero el pamflet fa vomitar. I el que fan. Repartir menjar a aquests nens es realment útil? que s'acostumin a que apareixi menjar de tant en tant, i als que no els en toca què? A Cambotja hi ha moltes altres iniciatives que realment serveixen per quelcom, com restaurants on ensenyen i donen feina a nens del carrer; aixo serveix d'alguna cosa. Anar a repartir una llauna d'esparrecs amb una ma fent fotos amb l'altra, diria que no massa.


En arribar a Phnom Penh, el primer que ens va dir un conductor de tuk tuk (moto amb un remolc i seients al darrera), per convencer-nos que l'endema l'agafessim, va ser que si voliem ens ensenyaria nens pobres, que sabia on n'hi havien i ens els podia ensenyar!

Phnom Penh es una ciutat curiosa i interessant. Posa els pels de punta pensar que aquests caòtics carrers plens de motos, tuk tuks i els hiperluxosos jeeps de les Ongs o dels familiars i amics del primer ministre (o els seus centenars de guardaespatlles), fa nomes trenta anys estaven totalment buits, ja que al pujar al poder els Khmers Rojos van buidar totes les ciutats i van enviar a tota la poblacio a treballar al camp. Els Khmer Rojos, que amb el seu ideal comunista portat a uns extrems tals que van ocasionar la mort a varis milions de Cambotjans.


Ara s'estan jutjant alguns dels seus caps, pero ja hi ha sospites de corrupcio dins del tribunal, amb oficials de les Nacions Unides possiblement implicats; pero bé, en un pais amb el nivell de corrupcio de Cambotja, i on el primer ministre es un ex-Khmer Roig, res ens pot sorpendre.

A veure que ens depara la resta del pais....

dimecres, 18 de febrer de 2009

EL VELL I ELS COLONS

Sobre els verds i marrons dels camps del darrera, es retallen les siluetes de dos pagesos, baixos i escanyolits, amb els barrets triangles coronan't-los la testa i els matxets pejats a la cintura. Van vestits amb forces capes de roba, estem a mes de 2000 metres i el fred apreta, combinacio de vermells admirable. Pot ser, si la llum acompanya, una foto perfecta. Estem lluny i estan d'esquena, per la qual cosa no ens prenem la molestia de demanar-los permis, com fem normalment.


En el moment de fer la foto un d'ells es gira i ens clintxa, comensa a gesticular exageradament i a fer ganyotes amb la seva cara arrugada i les quatre dents que li queden a la boca, no quedant gens clar si esta fent el pallasso davant la camara o esta emprenyat com una mona. El seguent pas de l'ancia es agafar una pedra que quasi no li quep a la ma i amenasar en llansarnos-l'ha. Ara les intencions ja son clares. Li diem que no hem fet cap fotografia i ens disculpem vigilat de cua d'ull la seva ma artritica encara amb el roc a punt.

Tirem amunt entre camps de patates i d'alls tendres, petites mesquites i fumaroles volcaniques que surten de terra; extranyats i dolguts, comentem la jugada.

Estem massa acostumats a anar tot el dia retornant els somriures de tothom que ens veu, mirant de contestar d'alguna forma o altra (depenent del grau de cansament i humor) els continus: "Hello Mister!" (primer pensavem que, pel tema musulma, tothom es dirigia a mi, pero ens hem adonat que aquest Mister no te genere i serveix tant per un com per l'altre) ,fent fotografies a la gent que ens ho demana o demanant-ho a la gent que ens fa gracia, normalment rebent una resposta positiva i felis.

Estem acostumats a ser el centre d'atencio i sentir-nos com si fossim famosos caminant enmig d'una bombolla de riures, mirades, fotos amb els mobils, intents de conversa, xocades de mans i cops a l'esquena. Tothom esta content en veure'ns, felis si els somriem i euforics si els diem quelcom en indonesi. Per aixo aquesta actitud agressiva ens ve molt de nou.

Reflexionant una mica sobre el fet que Indonesia es un pais independent nomes fa 60 anys, que com Africa o Sud America els europeus van esser-hi durant segles, agafant tot el que podien, manant i imposant, guerrejant entre ells i contra la poblacio indigena per a usurpar, com mes millor. Despres de tots aquests segles van aconseguir la independencia pero la colonitzacio no ha acabat i, per mitja de l'anomenada globalitzacio, les multinacionals continuent omplint les butxaques dels governants; els McDonalds, Kentucky Fried Chicken o 7 Elevens segueixen inundant els carrers de les poblacios amb menjar mes car, mes poc sa i mes dolent del que poden comprar a qualsevol paradeta del carrer. Els ho seguim usurpant tot; les riqueses, el poder i la llibertat. I despres arribem nosaltres, ens passejem per aqui, amb la guia sota el bras, la butxaca plena i el cor buit, i ens queixem quant ens volen cobrar de mes per un bitllet de bus o un plat d'arros, i ens indignem pel fet que per ser blacs es vulguin aprofitar de nosaltres.

Que es pagar 0,10 eurus de mes per un plat d'arros amb pollastre o 1 euru mes per una samarreta, al costat de tot el que els hi hem pres i els seguim prenent?

Ens tenen com a exemple, si; en la roba, els pentinats, la musica,... Volen ser com els occidetals que els han estat escanyat durant tant temps, ens tracten com a famosos i ens admiren i es barallen per la nostra salutacio o les nostres paraules. No es mes logica l'actitud del vell, pedra en ma?


CARA I CREU
Altre cop d'empeus a les quatre de la matinada per, altre cop fer una caminada fins a un punt alt on poder disfrutar d'una bona sortida del sol que, altre cop quedara diluida per les nuvolades i la boira; som en epoca de pluges, i encara podem donar gracies que apart dels frontals no hagim de fer servir tambe els "pontxos".

Poc despres d'iniciar el cami s'atura un vehicle, i d'una de les finestretes en surt lcara d'una dona que ens insisteix que pugem amb ells, que aixi arribarem abans i no es perdrem l'aparicio del matahari (sol en indonesi) darrere les montayes i volcans. Ens fem a pregar i acabem acceptat.

Al cotxe hi ha la dona, notaria i advocada a Jakarta, el seu fill obesot com ella, una noia que aviat ens adonem que es la assistenta/serventa, el xofer, i a davant un altre vehicle amb els guies locals.

Passem el mati amb ells, voltant amut i avall a gastos pagats, amb la pobra serventa netejant les ulleres del nen quant hi cau una gota d'aigua o fent fregues a les cames de la mare mentre aquesta treu la papilla despres de l'ascensio, a quatre grapes i quasi arrossegada pels dos guies, fins al cim. La dona no para de fer ostentacio de les seves propietats, els seus viatges o el seu marit, el tercer, un sudafrica de 25 ays, catxes i guapot al qual el malcriat del gras li diu "Blackie", no paren de menjar crackers, xocolatines, cotnes de vaca... i de comprar coses; i fins i tot paga per una habitacio d'hotel com la nostra cinc vegades mes (i aixo que no es blanca).

Al migdia, i amb una burda excusa, ens despedim d'ells; tot i que ens tractin com a reis ens sentim malament, i la dona i el seu reialme ens estant comensant a cansar.

Abans de separar-nos, la senyora notaria ens diu que l'acompanyem a fer caritat i ens porta fins a una tenda al costat de la carretera, feta de bidons i toldos, d'un metre d'alsada, i ens explica que hi ha un home que fa 30 anys que hi viu, no pot caminar i no surt mai, menja el que li porta la gent, esta sempre alla dins, despullat i grenyut. Tothom assegura que fa magia. Fa molts molts anys (arrel d'una historia sobre la seva dona embarassada i un cocoter,. que per les barreres linguistiques no vem acabar de captar) va prometre que viuria amb lo estrictament necessari i que no volia res que no fos realment vital. Ni tant ni tant poc.