dimarts, 29 de gener de 2008

HISTÒRIES DE JERUSALEM (3 de 3)


V. No sap qui hi ha a l’altra banda, però amb el temps s’ha establert una estranya relació d’amistat. Al principi li va semblar una altra violació dels seus drets, de la seva intimitat, de la seva vida. S’hi havia manifestat en contra, i inclòs havia participat en accions de sabotatge. Amb el pas dels temps la cosa ha anat canviant, potser pel conformisme que porta el fer-se adult, potser per l’assumpció d’impotència davant d’una superioritat exagerada, o potser perquè en la soledat de la seva vida, on les relacions socials es limiten a la quantitat d’una o altra espècie que vol cada client, el que han de pagar, o, com a molt, converses sobre la calor o el malament que estan els parents de Gaza, qui hi hagi allà observant-lo s’ha convertit en el seu millor amic. Dels insults i gestos obscens que li havia dedicat al principi, havia passat a les mirades i somriures de complicitat, i ara ja li dedica llargs monòlegs, rialles, crits o plors. S’ha convertit en el seu confessor, el seu company de bromes, amb qui es desfoga quan aquella clienta de la qual fa temps que s’ha enamorat no el mira ni als ulls, o contra qui descarrega la seva fúria quan veu que el mur de formigó creix i creix empresonant els seus germans. L’Ahmed li diu que està boig, que si a l’altra banda hi ha algú, el dia menys pensat el vindran a buscar i l’empresonaran, però que el més probable és que darrera d’aquella càmara, com totes les que hi ha situades pels zocos, no hi hagi ningú, que només són per espantar-los i mantenir el barri àrab a ratlla. Però ell segueix pensant que hi ha algú que l’observa tot el dia, que li fa companyia, que riu amb ell i se’n compadeix. Hi ha d’haver algú, ho necessita.

VI. Qui collons són els armenis? una secta? una tribu? Com és que tenen el privilegi de tenir una quarta part del casc antic, a l’igual que els àrabs, els jueus i els cristians? La majoria de la gent que apareix pels carrerons del seu barri és el que diuen, o pensen, mentre fullegen les guies turístiques mirant d’aclarir-ho. Francament, juguen amb desavantatge; no tenen tants membres com els tres veïns, i el genocidi que van patir a principis del s. XX només va suposar uns quants cents de mils de morts. A qui li importa? El segle passat va haver-hi altres drames que els han guanyat en popularitat, com l’holocaust jueu que va suposar milions de víctimes i que s’ha sabut vendre molt millor, i l’11-S, amb 3000 víctimes, moltes menys que els armenis, però ja se sap, cada víctima d’Occident val (com a mínim) per mil de les altres.

(Publicat al Reclam nº 945)

L'ESTAT COMUNISTA DE KERALA: POLÍTICA CAPDAVANTERA A L'ÍNDIA

Els mass media estan obstinats a recordar-nos que, juntament amb els musulmans, els governs comunistes (Cuba, Corea del Nord, Xina,...) formen part del terrible eix del mal, però no ens parlen de tots ells. Hi ha governs comunistes que han aconseguit transformacions revolucionàries i avenços importantíssims en temes econòmics i socials, però com que no interessa que es coneguin, no se'n parla, i per tant, no existeixen. És el cas de l’estat indi de Kerala.

Que l’estat de Kerala, al sud-oest de l’Índia, fos el primer estat del món en tenir un govern comunista elegit democràticament, que tingui el millor sistema d’educació primària i secundària de tota l’Índia, el repartiment de terres més just i equitatiu, la major taxa d’alfabetització (un 91 % de la població enfront del 61 % de tot el país, i pel que fa a les dones, el 88 % enfront del 47,8 %), l’esperança de vida més alta, una renda per càpita molt més elevada que la mitja de l’Índia, un sistema sanitari aclamat mundialment per organitzacions com l’UNICEF, la UNESCO o la World Health Organization, o que tingui el sistema polític més participatiu i democràtic, sembla que no són prou motiu per ser notícia ni hi ha necessitat que el públic en general en tingui coneixement, ja que potser la gent s’adonaria que el comunisme i el socialisme poden ser eines molt vàlides per a superar gran part dels problemes dels països del tercer món.

En les primeres eleccions a l’estat de Kerala, al 1957, el Partit Comunista de l’Índia va guanyar per una majoria aclaparadora i va poder formar un govern totalment marxista i començar amb les mesures que transformarien l’estat. Durant aquests 50 anys hi ha hagut molts canvis de govern, repartint-se els mandats entre els dos fronts que polaritzen el panorama polític de l’estat: el Front d’Esquerres, liderat pel Partit Comunista de l’Índia (Marxista) i el Partit Comunista de l’Índia, i amb altres partits menors com el Partit Socialista Revolucionari o el Partit Socialista de Kerala, i el Front d’Unitat, encapçalat pel Partit del Congrés i la Lliga Musulmana, i amb altres forces de menor importància com el Partit Socialista Praja. En les últimes eleccions, l’any 2006, el PCI (M) va arrasar: el Front d’esquerres va aconseguir 98 dels 141 parlamentaris (dels quals 61 eren del PCI (M) i 17 del PCI), enfront dels 41 del Front d’Unitat.

Desde el primer moment, el govern comunista va prendre mesures per aconseguir aquesta transformació social, destinant la majoria de recursos de l’estat a la salut, l’alimentació i l’educació bàsica, millorant notòriament la xarxa de carreteres, establint la igualtat legal entre homes i dones i donant un suport molt fort a la cultura. Així mateix, ha sigut prioritari mirar de solucionar els problemes que afectaven a les capes més empobrides i marginades de la societat. Per una banda, els camperols sense terra, que eren una majoria enfront d’una minoria de terratinents, situació que van capgirar amb expropiacions i un repartiment de terres molt més equitatiu. Per altra banda, hi havia els intocables i resta de víctimes del sistema de castes hindú, el qual es va abolir a Kerala (un dels pocs estats indis que ho han fet), portant a la igualtat legal de tots els ciutadans, fixant-se també, legalment, la igualtat entre homes i dones, a les quals s’ha ajudat, entre d’altres mesures, amb un sistema de microcrèdits, els quals, en gran part, estan destinats a grups de dones per a que puguin així fabricar i vendre productes. Mesures, totes elles, que han anat aconseguint gradualment una distribució més justa de la renda, una reducció important de la desocupació i una eliminació gradual de les terribles i exagerades desigualtats de la societat índia.

Tot i els principis socialistes que regeixen el sistema, es fomenta, d’una forma regulada, la inversió i el capital privat per a impulsar l’economia. Tot i així, desde el govern es lluita contra els monopolis i les multinacionals que puguin perjudicar a la població i els avenços econòmics i socials de l’estat. En aquest sentit és de destacar que, pocs mesos després de les últimes eleccions, el govern es va proposar d’eliminar totalment del mapa informàtic de Kerala tots els productes de Microsoft, per a passar al software lliure i utilitzar, en el 100 %, sistemes operatius de font oberta. Una altra ofensiva destacable contra grans multinacionals va ser la prohibició de fabricació i venda de Coca-Cola i Pepsi, a la vista d’uns estudis que demostraven que aquestes begudes contenien pesticides.

Veient els grans avenços i l’accelerat desenvolupament d’estats com Kerala, Bengala o Tripura, en els quals governa el PCI (M), sembla que els altres estats de l’Índia, on la pobresa i les gravíssimes desigualtats socials en són les màximes característiques, s’haurien de fixar en aquests sistemes i prendre exemple, tot i que, hi ha alguns obstacles força insalvables per a una implantació del comunisme a nivell de tot el país: per una banda, per l’importantíssim paper de l’hinduisme en la societat índia, i per altra banda, pel perill que suposa pels beneficis i control mundial (quasi) absolut del regnat neoliberal i tots els seus actors i lobbies.
30 ANYS DE COMUNISME A BENGALA[1]

L’any 1977 el Front d’Esquerres liderat pel PCI (M) va guanyar les eleccions de l’estat de Bengala, aconseguint fer-se amb el seu govern, on s’ha mantingut fins a l’actualitat.

Les polítiques encaminades a aconseguir la igualtat i justícia socials van iniciar-se poc després de la victòria electoral, començant amb una radical reforma del Camp, sector en el qual treballa la major part de la població. El Govern, entre altres mesures, va procedir a adquirir, dels poderosos terratinents, grans quantitats de terres, i les va repartir entre dos milions i mig d’agricultors sense terra. Així mateix, es va procedir a donar títols de propietat de terres a mig milió de dones, la qual cosa en aquella època, i en un país masclista com l’Índia, era un avenç impensable. Les mesures preses en l’àmbit de l’agricultura van provocar que, en tan sols un parell d’anys, la producció agrícola augmentés (respecte la dècada anterior) un 136 %, i arribés, l’any 2000, a un increment del 180 %.

Els avenços han sigut també, i a l’igual que a Kerala, importantíssims en molts d’altres camps: promoció de l’autogovern amb una descentralització molt gran del poder, reserva d’un terç dels llocs de responsabilitat i govern per les dones, augment a més del doble del nombre d’escoles de primària, increment important de l’expectació de vida, passant a ser la tercera del país, reformes i inversions molt importants en el camp industrial,...

En les últimes eleccions, de l’any 2006, el Front d’Esquerres va tornar a guanyar, per setè cop seguit, amb majoria absoluta del PCI (M), la qual cosa demostra la gran satisfacció del poble bengalí amb totes aquestes polítiques.
[1] En la partició de l’Índia de 1947 l’estat de Bengala es va partir, quedant Bengala Occidental a l’Índia i Bengala Oriental a Pakistan Oriental (el que l’any 1971 es convertiria en Bangladesh), per tant, aquí al parlar de Bengala ens referim a Bengala Occidental.
(Publicat a l'Accent nº 122)

dijous, 17 de gener de 2008

HISTÒRIES DE JERUSALEM (2 de 3)


III. Mea Sharim. El seu barri, el seu ultra ortodox univers. Més enllà no hi ha res. Despertar-se, resar, aixecar-se del llit, resar, rentar-se les mans i la cara, resar, i posar-se l’uniforme del bon jueu, resant. Dirigir-se cap a la sinagoga, per resar; i després les classes de Torà i Talmud. Així cada dia, excepte el Sàbat, en que no pot fer res, ni tan sols obrir la llum o cuinar. Cada dia és una repetició d’una repetició d’una repetició, una vida dedicada a la religió i a la comunitat, la seva comunitat. L’únic que trenca l’extrem hermetisme i la rutinària vida en blanc i negre del barri són les visites de turistes que volen viatjar en el temps endinsant-se, al S.XXI, en aquest guetto jueu dels anys 30, els quals s’han d’atendre a les regles del joc que els marquen cartells a les entrades del barri: res d’entrar en grups, res de fer fotografies, res de vestir roba impudorosa,... Una indecent samarreta de màniga curta, una curiosa mirada als ulls d’un resident, una necessària fotografia, una pujada de to de veu o una rialla poden ser motiu d’expulsió del barri o de pedrades carregades d’odi sacre. Somia en sortir d’aquell espiral de repeticions i estudiar quelcom que no siguin les sagrades escriptures, vestir colors, escoltar algú que no sigui el rabí i tenir cotxe i televisió, però de moment la seva vida és en el seu fotut i estimat univers, amb els seus éssers estimats i el seu Déu estimat.

IV. Arrosseguen el gros crucifix de fusta amb abnegació total, reciten pregaries i avancen per la Via Dolorosa, on, segons la versió oficial, Jesucrist va caminar penosament amb la creu a l’esquena cap al lloc on se li aplicaria la pena capital per salvar una humanitat que, 2000 anys després, està de tot menys salvada. Van parant en llocs significatius, les estacions de la creu, per pregar, i continuen el Via Crucis, sense fuetades ni insults ni una lenta mort en perspectiva, però, tot i així, amb mirades perdudes en un dolor que imaginen i que va recórrer aquells carrerons segles enllà. A l’església del Sant Sepulcre, on es diu que van crucificar i enterrar a Jesús, resen al costat de cristians d’orígens i vestimentes variadíssims, desde els ortodoxos grecs als occidentals catòlics no practicants als quals sembla que els retorna una fe que mai han tingut; aquí resaran, es meravellaran, faran avorrides fotografies i compraran algun souvenir per a l’àvia que encara va a missa els diumenges. En acabat, tornaran cap als seus països esperant que aquelles pregàries i simbòliques penitències els solucionin uns problemes que, en la majoria dels casos, tan sols poden solucionar ells mateixos.
(Publicat al Reclam)

dijous, 10 de gener de 2008

HISTÒRIES DE JERUSALEM (1 de 3)


I. L’Eva ha quedat per dinar amb les amigues al Village Green, a la New City, on fan un menjar kosher boníssim, i després aniran a fer unes cervesetes a algun bar fashion de la zona. Puja a l’autobús saludant al conductor i al policia que el vigila per evitar atemptats. Passen per davant del mercat de Mahane Yehuda, on fa pocs dies un suïcida palestí hi va matar deu persones. Arriba al Village, les seves amigues ja hi són, entaulades i enriolades. Després de passar el control de metalls i la remenada de bolso de rigor s’asseu amb elles. D’aquí una setmana l’Eva i dos de les seves millors amigues entraran a l’exèrcit, on s’hi hauran d’estar 1 any i mig, però encara tenen sort, ja que els nois s’hi han d’estar tres. Hauran d’anar uniformades i amb la metralladora al coll inclòs quan, durant aquest temps, quedin per la New City com avui o vagin a dinar a casa dels pares els dies de permís. Enlloc d’anar a classe, al cine o d’ajudar la mare, la seva vida girarà al voltant de controlar els “altres”, d’adoctrinar-se sobre el perill que corre la Terra Promesa, rodejada de recelosos països àrabs, o d’aprendre a matar joves que al seu torn han après com matar-la a ella; joves als quals ni coneix ni coneixerà mai i que segurament ara seran amb els seus amics, entaulats i enriolats, menjant uns shawarmes.

II. Fa quatre dies que ho prova i la paciència se li està acabant. Està acostumat a fer cues als checkpoints per anar a treballar o per anar a veure els seus pares, i cues en hospitals immunds entre malalts i moribunds, i per adquirir béns bàsics, i ara per aquests papers. Ja en comença a estar fart. Tornarà a caminar els tres quarts d’hora que el separen de l’oficina, l’única en que els palestins de Jerusalem Est poden fer tràmits civils. Pel camí haurà d’ensenyar la seva documentació a tres grups de soldats, fent que els tres quarts d’hora es converteixin en una hora i mitja. Passarà per davant de cartells mig arrencats d’un suïcida que la setmana passada es va immolar enmig del mercat de Mahane Yehuda. Arribarà a l’oficina i es col·locarà, altre cop, a la llarguíssima cua. Hi trobarà en Yassir, que fa una setmana que intenta registrar la seva filla recent nascuda, i al qual han fet fora de la feina per culpa de totes aquestes hores que està perdent allà per a fer quelcom que els que l’obliguen a fer-ho no li deixen fer. S’espera hores. Avui tampoc podrà aconseguir els papers per casar-se. Potser demà. O demà passat. O l’altre. Fins que no pugui més i enlloc de formar part de les cues formi part dels pòsters a les parets i de les pàgines dels diaris.

(Publicat al Reclam)

dijous, 3 de gener de 2008

CABO DE GATA (ALMERIA), ON LA NATURA RESISTEIX

El soroll de les onades i l’esverat vent intenten, sense èxit, trencar el silenci. No se senten veus, ni motors, ni música. La sensació de llibertat és absoluta. Llibertat, puresa i soledat. Béns preuadíssims en aquest present globalitzat i sobreexplotat. Sembla impossible trobar algun racó on poder estar sol, tu i el món, sense tenir a la vista signes del progrés, de la civilització ni de la humanitat. Tot això tendim a buscar-ho en un desert a milers de quilòmetres de casa o en una illa semideserta a les antípodes de la nostra terra, però potser no cal anar tant lluny.
Tan sols unes quantes hores de cotxe ens separen d’un racó que inexplicablement et permet sentir aquestes sensacions. Les temptacions humanes ja han provat de travessar els seus agrestos confins, però tot i que de moment la pressió popular ha frenat aquest intent, sembla evident que tard o d’hora els calers i els totxos colonitzaran aquest Parc Natural.
El Cabo de Gata està ple de platges i cales. N’hi ha de recòndites i quasi bé inaccessibles, que per arribar-hi has de caminar una bona estona per zones muntanyoses totalment desèrtiques, entre sargantanes, cabanes de pedra mig derruïdes i algunes palmeres. D’altres d’interessantíssimes, com la Cala San Pedro, on s’hi arriba després d’una llarga caminada arran de penya-segats i on hi viuen, nua i lliurement, una comunitat de hippies. O de més grans i populars, com la Playa de Mónsul, l’atractiu de la qual l’ha convertida en localització de films com l’Indiana Jones o el Lawrence d’Aràbia. El fort vent que et cribella amb la sorra, les meduses o les algues poden, en algun moment, ser un incordi, però el que estem buscant és la naturalesa en estat pur, no? i aquesta per si sola ni neteja platges ni lloga tumbones ni ven Calippos.
Després de les caminades i els banys, es pot descansar en un tranquil càmping situat en una acollidora cala; prenent una cervesa a la terrasseta d’un bar a Las Negras, on els seus rudes habitants es barregen amb hippies de totes les edats i nacionalitats, fent pensar que potser els inicis d’aquella Eïvissa mítica dels seixanta era quelcom així; o es pot gaudir menjant al senzill i autèntic restaurant del petit poble de Fernan Perez, on l’acollidora família que el regenta, els suculents plats i els preus de broma, fan que hi tornis una i una altra vegada.
Val la pena fugir a un lloc com aquest per veure que el món, sense progrés ni estrés també funciona. I val la pena fer-ho aviat, abans que sigui massa tard; que el temps corre i la fam constructora destructora no té aturador.
(Publicat al Reclam)