dimarts, 22 de febrer de 2011

TOT ES MOU SOTA AOTEAROA NOVA ZELANDA

”I sobretot, quan aneu a dormir, no tanqueu la porta de l'habitació del tot; que quedi ajustada”



“Per què?”


“Home, pels terratrèmols; si tens la porta tancada i hi ha un terratrèmol, tot es pot moure i pots quedar tancat a dins. Però bé, a la vostra habitació hi ha una finestra i podrieu sortir per allà.”

Collons...mai se'ns hauria acudit això...deixar la porta ajustada sense tancar-la...això no entra dins de la nostra lògica.

“Ah, i agafeu aquesta llinterna, que si hi ha un terratrèmol és fàcil que marxi la llum i estar a les fosques, en un moment així, és molt fotut”.

“Jeje”...és un riure fluix i discret, una mica de mofa, però de bon rotllo; un riure de: mai tant, no?

“No rigueu, no. Veniu, veniu...”

Seguim l'Alison pel passadís de la seva acollidora casa, tota plena de records dels viatges pel món que han fet els últims 40 anys, i a l'habitació que fan servir de despatx hi ha el Bob, davant de l'ordinador. Ens ensenyen en una gràfica tots els terratrèmols que hi ha hagut en els últims dies pels voltants de Wellington (on som), i no són pocs; n'hi ha hagut per tot arreu i de tots els graus. Caram.

Anem a dormir amb la porta mig ajustada, per a que vegin que els fem cas, no perquè creiem que aquella nit hi pot haver un cataclisma. Mai tant.

Uns dies abans erem fent unes cerveses amb la Mayzie a Christchurch, la seva ciutat; la varem conèixer fa un parell d'anys, ella en tenia disset, i voltava per l'illa de Java en bicicleta; ens tenia ben admirats; joveneta, petita i seca, sota les pluges monsòniques, montanya amunt. Havíem quedat davant de la catedral de la ciutat, l'edifici més emblemàtic de la ciutat.

Aquest matí, al llevar-nos, ens sorprèn que tinguem, a Facebook i Hotmail, quantitat de mails de gent que no sap que hem tornat a Catalunya, demanant-nos si estem bé. Veiem les imatges dels edificis caient, la catedral mig ensorrada i la gent corrent pel carrer ensangrentada. Enviem un missatge a la Mayzie per veure si està bé. Mai tant.

diumenge, 13 de febrer de 2011

ALGU HO HAVIA DE FER (PIRATES CONTRA PIRATES)


Els ulls són totalment negres, com si fossin tot pupila, i em miren fixament. Aguanto la mirada i hi ha una connexió total; no sé que deu estar pensant, però la seva cara i la seva mirada són tant afables, que no sembla que hagi de ser res dolent. Estem una estona mirant-nos, no crec que pugui repetir això gaire sovint i vull aprofitar, com si al final hagués de poder entrar a dins seu i saber el que està pensant o sentint. Al final se'n cansa, tanca els ulls un moment i els torna a obrir, però ja fixant l'atenció en alguna altra cosa, recolça el cap a les roques i segueix vagarejant sota el sol i la suau brisa que ens acompanya en aquesta zona acostumada a forts vents.

M'aixeco, m'allunyo d’ella i volto per la zona, rocosa i amb l’aigua que, poc a poc, amb la pujada de la marea, ho va inundant tot. Hi ha força foques a les roques més allunyades, separades de la gent i els cotxes pel mar, tranquiles i sense espectadors, em consola pensar que, si volen, poden arribar-se allà i reposar amb intimitat; però pel meu voltant n’hi ha unes quantes més, mandroses i endormiscades, rodejades de gent que se’ls apropa quasi a tocar, i els fa fotos i les admira; els cartells diuen que s’ha de deixar una distància d’uns 10 metres entre tu i elles, però ningú ho respecta; són animals salvatges, de més envergadura que nosaltres i amb unes dents força més afilades, però es veuen tant dòcils...allà estirades, de tant en tant aixecant el cap per veure qui és el tanoca de torn que les està retratant. Es fàcil d’entendre que una nit del mes de desembre un grup de persones n’aconseguís matar més de vint a cops. Posa els pèls de punta imaginar-s’ho. I les tòtiles segueixen allà, a l’abast de turistes emocionats i ments criminals.

Qui ho va fer? No se sap; és d’esperar que la policia hi està fent alguna cosa al respecte, qui sap. Però hi ha altre gent que també està preocupada pel tema i intenta avançar en la investigació. Hi ha una recompensa de 11.500 NZ$ (uns 6.400 €) per a qui aporti pistes dels culpables; la recompensa l’ofereix l’organització no governamental Sea Shepherd, que, tot i que existeix des des el 1977, s’ha fet famosa els últims anys amb la sèrie de televisió Whale Wars, i les aparicions del seu cap Paul Watson (va ser cofundador de Greenpeace, però en va ser expulsat per la seva idea de com s’havien de fer les coses) a pel·lícules documentals imprescindibles com The Cove o Sharkwater.

Hi ha una frase del capità Paul Watson que resumeix el que ells fan i la filosofia que tenen:

“No m’agrada protestar, és submissiu. A la societat, tenim uns patrons de com es suposa que hem de protestar: peticions, cartes, vot o boicot. La gent no està acostumada a intervenir directament, que és el que fem nosaltres.”

I no només són paraules, sinó fets: ells són els que patrullen per les Illes Galápagos vigilant que es compleixin les lleis, perseguint els pescadors i caçadors furtius en aquell paradís animal, ells i només ells, amb les aportacions voluntàries, perquè ni el govern d’Equador ni ningú altre ho fa; i són ells els que cada any es juguen la vida perseguint pel Mar àrtic els vaixells baleners japonesos que quebranten les lleis internacionals; i són ells els que s’enfronten als furtius de taurons, de dofins i d’altres espècies; i són ells els que ofereixen recompenses per als culpables de crims com la matança de foques a Kaikoura. Mentre altres com Greenpeace s’ho miren ,es lamenten, i fan fotos i vídeos, ells intervenen directament, amb l’acció directa i el costi el que costi, intentant fer complir unes lleis que ja existeixen però que ningú executa.

I porten com a ensenya una adaptació de la bandera pirata, perquè són considerats pirates moderns, i ells se n’enorgulleixen; però qui són els pirates, realment? Ells, que intenten fer acomplir les lleis i donen la seva vida per salvar vides? O els que, contra les lleis establertes i contra el medi ambient i el nostre futur, maten, roben i destrueixen amb l’única finalitat de fer més i més diners?
Això em fa pensar amb tot el rotllo dels pirates i Somàlia; m’enfurisma sentir parlar del tema i de que la paraula pirates no s’utilitzi per a descriure els que, aprofitant una situació de guerra i de falta de legislació causada per tots aquests anys de caos i misèria, van fins a territori somalí per a pescar tant com poden i robar els recursos naturals d’aquella pobra gent sense recursos. Però bé, això ja és un altre tema...

diumenge, 6 de febrer de 2011

SEMPRE HI HA UN ALTRE CAMI


Hi ha la majoria; els que deixen casa seva molt d’hora al matí, quan el sol encara no ha sortit. Deixen els fills per tota la llarga jornada que passaran fora de casa, treballant per alimentar-los. Al vespre, cansats, tornen cap a la llar, a la mateixa hora que torna tothom, fan cues, pateixen aglomeracions i nervis; segueixen el camí establert, travessen els carrers, en grups, com ramats d’ovelles; al final es reparteixen i cadascú es dirigeix cap al seu forat, passen per la porta i s'uneixen als seus; quan els sol ja s'ha post.

N'hi ha d'altres que segueixen una rutina semblant, però els toca viatjar més estona, i per tant, sortir de casa abans i tornar més tard. Viuen a les afores del centre, a les zones desprotegides i abandonades de la ma de deu; troben mes obstacles, mes dificultats; son fora de les barreres, que els atrapen, però que també els protegeixen. Potser hi són perquè no volen ser amb la majoria, i prefereixen pagar-ne el car preu, o potser és que les multituds no els volen a ells; o potser un dia van perdre el nord i ja han quedat exclosos per sempre d'aquella societat moderna, amb facilitats i protecció. Sigui pel que sigui, són els marginats, i el dia a dia per ells encara és més dur.

I, després, hi ha els que han aconseguit trobar un camí alternatiu. En són una minoria. Els que renuncien a les comoditats de l'urbe, però també al seu encartonament i control. Han anat més lluny de les afores de la societat i han trobat que també es pot viure d'una altra manera, seguint les seves pròpies directrius i els seus propis camins, excloent-se dels problemes, a la vegada que dels artificis i les pautes.

I, en tots els grups, hi ha els decidits, els segurs, els que fan el primer pas quan consideren que es pot fer, després de valorar els pros i els contres; els agosarats. I, després, hi ha els covards, els que prefereixen que algú altre decideixi per ells; els del piló; quan els altres avancen ells avancen, i quan els altres paren, ells paren, sense saber massa per que, escudats en la multitud.

El primer grup esmentat, a la colònia de pingüins d’Oamaru, són els que 1 hora abans de la posta del sol, ni un minut abans ni un minut després, arriben en colles a la platja, davant l’atenta mirada de tots els turistes que seuen a les grades habilitades, darrere les balles, esperant el gran moment. Si avui toca a tres quarts de vuit del vespre, a tres quarts de vuit del vespre comencen a arribar els primers grups, descansen i s’enfilen poc a poc per les roques que separen la platja de la seva colònia, on la ma de l’home els ha construït caus i els ha forjat barreres per a evitar que els depredadors els ataquin i els cacin. La majoria dels grups són grans; al cap de poca estona ja se n’han comptat més de dos cents individus, plomats i menuts, que seguint el ritual de cada dia, passaran pels forats que els duran als caus on els esperen les cries.

El segon grup és d’una trentena, i cada nit desembarquen una mica més enllà de la colònia; ells no passen per la catifa vermella com els altres, ni tenen el públic dalt de grades, ni el camí cap als seus caus està marcat per tanques de fusta, ni tan sols els seus caus són fets per mans humanes. Es podria dir que són lliures i que han aconseguit escapar-se de la gàbia, però com dèiem, a vegades la gàbia que et limita també et protegeix, i aquests grups de desventurats tenen la mala llet (o la mala estratègia dels seus líders) d’haver de creuar la carretera i el pàrking just quan la gent surt de veure l’espectacle. Sempre hi haurà qui els localitzi, i qui cridi a la resta, i qui faci fotos amb flaix tot i que es demana que no es faci per respecte a aquestes curioses aus, i sempre hi ha qui pari el cotxe davant seu amb les llums enceses, i els grups que els rodegen sense ser conscients que aquelles bestioles no són de joguina, i que estan atemorides i el que volen es creuar aquell infern i desaparèixer en la foscor dels arbustos. La gent els persegueix i els retrata; la mateixa gent que ha portat els depredadors que els maten, que posa la seva vida en perill contínuament, i que després els vol salvar, els vol arreglar la vida, i en vol fer un espectacle; com ens agrada als humans això de jugar a ser Déus i fer pinotxos.

I hi ha els de l’últim grup; els de l’altre camí, els de la tercera via. Cada nit, quan tornem xino xano cap al poble, deixem endarrere les multituds, de persones assedegades de memòries vacacionals úniques i de pingüins assedegats de descans i d’intimitat, i per la carretera van passant els cotxes de la gent que torna cap als hotels, però es respira tranquil·litat; és fosc, el mar a la dreta, a tocar, tranquil; i uns magatzems tancats i silenciosos a l’esquerra; i just quan passem per allà, cada nit, descobrim unes ombres petites entre les roques, moviments que fan saltar alguna alarma en la retina i que et diuen que allí hi ha quelcom; ens ho mirem de lluny, són ells dos, sens dubte. Els dos pingüins, quan es senten segurs, surten de la zona de les roques i travessen corrent fins a la carretera, tenen arbustos per amagar-se, però quasi mai els calen, allà no hi ha ningú, ni ningú esperarà trobar-hi cap pingüí; no tenen barreres que els marquin el camí ni persones que hagin de fer callar la gent i fer-los guardar les càmeres, però tampoc els fa falta, allà ningú els molesta; viuen en el seu món, sense paparazzis ni caixes de fusta; no han de donar explicacions a ningú ni passen sota els compta pingüins instal·lats a la colònia, ja no són nombres. Potser aquesta nit algun gos famèlic o algun gat juganer els descobreixin i els ataquin; és poc probable, però a la vida, si es vol ser lliure, s’han de prendre alguns riscos.

Un cop a la carretera, s’asseguren que no passi cap cotxe i creuen cap a la foscor, desapareixent entre el negre i el verd de les herbes i els arbres; ens els mirem, de lluny, admirant-los; arribem a la carretera, ens assegurem que no passi cap cotxe i creuem cap a la foscor, desapareixent en ella.