dimecres, 23 de setembre de 2009

A PUNT DE MARXA


Després d'estar uns mesos per aquí, i havent resolt els temes que teníem pendents (bé, i havent visitat la familia i farrejat amb els amics), ens tornem a posar en marxa. El món ens crida. Hi ha moltes coses per descobrir, molta gent per a conèixer i massa motius per escapar d'aquest Occident que, en teoria, és tan avançat, però que en el fons té molt d'apendre de les gents d'aquell "altre" món, més pobres econòmicament però, en el fons, molt més riques.


Si tot va bé, volem el 6 d'octubre cap a Istambul, amb la intenció de voltar un parell de mesos per Siria, el Líban i una mica més pel Kurdistan turc. I després volarem cap a Kuala Lumpur per fer el visat de Tailàndia i anar a instalarnos (ni que sigui per un temps) a l'illa de Koh Tao, amb la intenció d'estudiar una mica i mirar de guanyar-nos les garrofes per allà, bé, i per on sigui, que la intenció després seria continuar voltant (és la solució al gran dilema: no volem deixar de viatjar mai dels mais, però els calers van desapareixent).


Per cert, a tants pocs dies d'empendre el vol, encara no hem trobat cap llar que vulgui acollir (adoptar) la nostra mixeta...

dimecres, 9 de setembre de 2009

REFLEXIONANT (AMB ALDOUS HUXLEY) SOBRE ELS "DIES SENSE GUIRIS"


Els dies sense guiris. Sí senyor. Petits triomfs dins de la vida del motxileru; el dia en que, des de que t’has llevat fins que has tornat al catre a fer les nones, no has vist cap més occidental. En aquest últim viatge, aquestes “genuïnes” jornades es poden comptar amb els dits d’ambdós peus, bé, potser de tres, a molt estirar: algun dia al Kurdistan turc (el dia de les hòsties i pedrades dels nanus contra els antiavalots, a Diyarbakir, érem els únics turistes suïcides que corríem per allà al mig), algun dia a Iran, els dies de l’epopeia del fang de Borneo,... Es van anar donant en comptagotes, i els anàvem contant; arribant a cagar-nos en el p*** guiri que apareixia un instant, un nanosegon, en un racó, entre les ombres, embolicat en una rasposa tovallola de dutxa, al balcó d’una casa, o passant dins d’un rickshaw... merda! Si haguéssim mirat cap a l’altra banda en aquells moments, ens hauríem tornat a sentir exclusius, i viatgers de veritat.


Aquesta actitud, pel que hem anat veient, és comuna en molts viatgers: “Jo vaig ser dos setmanes en un poblet de l’Himàlaia, fent meditació, i sense veure més turistes.”, “Jo vaig perdrem per uns poblets del nord de Laos on només hi havia els de les tribus i jo, semblava que no havien vist mai cap blanc!”,... però no generalitzada, hi ha molta gent que està contenta en ser turista i, simplement, exercir com a tal, sense més comèdies: vaig a Cambotja a veure els temples d’Angkor i a pujar al bamboo train de Battambang, i sóc més feliç que Déu. Doncs de conya. O d’altres (un tant per cent elevadíssim dels viatgers pel sud-est asiàtic), que van només als llocs on poden trobar farra, xavals de la seva edat per xerrar i lo que surja. I també de conya, evidentment; si tots volguéssim fer el mateix, ja no estaríem parlant d’això, perquè hi hauria turistes absolutament per tot arreu; o, potser, tots seríem a Bali, ben torrats i mirant de pillar cacho, i així els indígenes de tot arreu estarien més tranquils.


Però, per què es dóna aquest complex de Marco Polos de tres al cuartu en molts viatgers, com nosaltres? Es revelador i sorprenent que, ja en un llibre de viatges del 1926, “Jesting Pilate”, l’escriptor Aldous Huxley (sí, el d’“Un món feliç”) reflexionés sobre això.


L’escriptor parlava de tres possibles motivacions, que ens van de perles per fer un petit anàlisi del tema:


1) per una banda, la de la unicitat. Ho compara amb consumidors de coses que s’anuncien com a exclusives (un cotxe, una joia, una xocolata,..) per a que el comprador tingui la sensació que es gasta els calers en quelcom únic, que, en teoria, molt poca gent pot posseir, però, en realitat, se’n venen milers (sinó milions) d’exemplars. Arribes a llocs que et semblen remots i amb molts pocs (o cap) altre viatger, i et sens exclusiu i privilegiat per una experiència única, però aquell lloc surt a la Lonely Planet i, per tant, per allà hi han passat milers de persones abans que tu, i en passaran milers després de que tu, orgullós, ho hagis deixat endarrere.

2) Després, menciona el tema del poder fardar: en una conversa, poder deixar anar que has estat a tal lloc o tal altre, per quedar com un veritable viatger, i no com un vulgar turista. Hi ha molta gent que viu d’aquestes coses i a la mínima que poden (o, la majoria de vegades, s’ho fan vindre bé per a poder) t’expliquen, mirant-te per sobre l’ombro, tot liant una cigarreta amb tabac local i fent servir, pel mig, paraules de l’ idioma autòcton, aquell lloc fora de les guies i dels recorreguts turístics on van arribar per casualitat i on es van quedar molts dies fent-se amics de tothom (en aquests casos és un plaer quasi nirvànic el poder dir que tu també vas ser allà).


Però la “remotesa” que pot portar a xulejar d’haver estat en un cert lloc és molt relativa (això és collita pròpia, no de l’amic Aldous), ja que la majoria de viatgers independents i, suposadament, intrèpids, acostumen a gastar la mateixa guia (menys els que gallardegen de viatjar sense, i que acaben anant als llocs més típics i tòpics), la qual et diu els llocs que queden fora del recorregut marcat (off the Beaten Track) i més remots, i és on ens acabem dirigint tots. A més, de cara a la gent de casa, o no avesada a viatjar, vist de lluny, tot pot semblar molt perdut i exòtic: “hòstia, heu estat per Java?!”, però el mateix Huxley, recordem que al 1926, feia servir l’exemple de que hi ha llocs típics com Roma (Everybody has been to Rome) o Java (is well known) en comparació amb d’altres realment exòtics. També pots parlar d’haver estat una setmana en un lloc de Laos que es diu Vang Vieng i, per al que no conegui el país, imaginar-se’t en un poblat de cabanes, ple d’asiàtics que no parlen ni mu d’anglès i amb un plat d’arròs com a únic aliment; però la realitat, en aquest cas, és un poble ple de guiris adolescents beguts i ballant música a tota merda durant tot el dia, a la vora del riu, exhibint els musculitos, els tattoos acabats de fer a Bangkok o la mamellamenta; i els bars de batuts, hamburgueses, pizzes i les drogues que vulguis, on es passen el dia posant capítols de Friends i els Simpsons per a la parròquia neohippie , que, fumats com rates, jeuen allà de sol a sol.

3) I la tercera raó, i que, segurament, és la que predomina en el subconscient d’un servidor: que sembla que sortint del camí marcat on passen tots els turistes, trobaràs coses que valen molt més la pena, més autèntiques, formes de vida desconegudes i diferents de tot el que has vist, que hi viuràs experiències realment locals, sense la influència del turisme i de la costum als pastosos occidentals. Huxley ho explica molt bé: “The incorregible romantic in every one of us believe (...) that there is always something more remarkable off the Beaten Track than on it, that the things which it is difficult and troublesome to see must for that very reason be the most worth seeing”.


Sorprenent que, ja fa 80 anys, els viatgers es preocupessin per arribar a aquests llocs fora de la ruta turística. Si ja llavors, que els transports no tenien res a veure amb els d’ara, que no hi havia les guies que hi ha ara, ni les quantitats d’allotjaments per forans, hi havia aquest afany, com podem pretendre, en l’època de la globalització, el neoliberalisme salvatge, internet i les low cost (que ja creuen oceans), descobrir quelcom?

Una última reflexió de Huxley, també molt encertada: quan has aconseguit arribar a aquell lloc remot i desitjat “ even amongst the crocodiles and the cannibals, the secret still eludes you. Men and women are as difficult to know as ever- rather more so, on the whole; for your knowledge of Pygmy is rudimentary and the little people are afraid”.

Però bé, el nostre jo romàntic, i d’aventurer de baratillu, continuarà lluitant per baixar en marxa del tren i endinsar-se en la jungla.