dimarts, 27 d’octubre de 2009

LA CIUTAT MORTA (QUNEITRA, ALTS DEL GOLAN)


Pilons de runa per tot arreu. Basicament ciment i ferrallots, res mes. Queden algunes estructures en peu que et poden donar l'idea de que allo havia sigut una ciutat, i s'hi havia viscut. Hi ha la carcassa d'una esglesia, pero tan sols la carcassa; no en queda absolutament res, ni l'altar, ni les finestres, ni els bancs, ni pintures a les parets ni...no se, les coses tipiques que hi ha a les esglesies tipiques. Aqui no hi es, tant sols la runa per terra i les parets "blanques".
Pel que fa a les mesquites passa el mateix: queda una mena de carcassa de la principal, i d'una altra de mes petita en queda tant sols el minaret. De l'hospital tambe en queda la gegantina carcassa mes foradada (per bales i bombes) que un formatge de gruyere. I l'altra part de l'ex-poble que ens ajuda a dir que allo ho havia sigut algun cop: un tram del carrer principal, totalment fantasmal, amb el vent que mou algun plastic pel carrer, i algun matollot sec que es l'unic que hi te vida. Per un moment, pensem que una musica d'spaguetti western rotllo Sergio Leone hi aniria que ni pintat, pero en aquelles pelicules, tot i que els carrers siguin deserts saps que la gent s'amaga a les cases, pero aqui ja no s'hi amaga ningu, perque ho saps i perque ho veus.

Al final de la Guerra pels Alts del Golan, l'exercit israelia va desallotjar tot el poble i ho va demolir tot, enduent-se qualsevol cosa que tingues el minim valor (de ralloles a vidres o portes o vaters o el que sigui). Una altra feineta del "poble elegit", i ja en van masses. D'acord que ells en el seu moment tambe van ser victimes, victimes mundials de primera classe, pero despres els hem vist massa vegades fent el paper de botxins.

L'exercit siria ha decidit deixar-ho tal com va quedar, com a testimoni de les salvatjades que van fer els israelians (tot i que hem de tenir clar que a les guerres tots en fan de bestieses).

Anem marxant, gravant amb la camera de video el silenci i pilons de runa, no pel que son (tan sols pilons de runa), sino pel que havien sigut i el que podrien ser ara. I el silenci ensordeix.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

BENVINGUTS A L'ALTRE IRAQ (AMÈRICA BENEEIXI EL KURDISTAN)



"Mosul". Ho hem sentit bé? Ho hem sentit bé, la paraula que surt de la boca del conductor del nostre taxi compartit, dirigint-se al soldat del checkpoint, és claríssima. M-O-S-U-L. No ens mirem, seria el previsible, el lògic; mirar-nos amb cara de circumstàncies mentre l'adrenalina comença a córrer i els fotogrames de tota la nostra vida es comencen a ordenar per a ser vistos en un minut. Mirem a fora i el que veiem sembla que referma el que temem: un checkpoint que sembla una fortalesa , una bandera d'Iraq en una casa, i els cartells: Mosul a 23 Km...i restant. Ara sí que ens mirem, i els nervis ens fan riure com gilipolles.

Però als pocs quilometres agafem un trencat a l'esquerra. Arbil. Reapareixen les banderes del Kurdistan (l’únic) oficial. Uf. Som a la Regió Autònoma Kurda d'Iraq. Som a casa, i segurs. Per la finestreta veiem, entre els ex-peshmergues (guerrillers) convertits en soldats, un robocop yanki, amb un cos i una armamentística que pensàvem només existia a les pel·lícules, els companys de viatge se'n foten, i nosaltres riem, relaxadíssims.

Aquesta regió és un món a part dins d'Iraq, realment sembla un altre país (algun dia ho serà). Després d'una historia de batalles perdudes i traïcions (com tots els Kurdistans), a partir del 1991, després de la primera guerra del golf, els Estats Units van protegir-los i es van començar a desenvolupar com a entitat amb autonomia, i, des del 2005, amb la nova constitució iraquiana, ja són una entitat autònoma dins de l'Iraq federal, i els dos líders kurds, després d'anys de fotres òsties entre ells, s'han repartit el pastís i, mentre un ha esdevingut President del Kurdistan, l'altre ho és de tot l'Iraq.

Viatjar per aquesta zona, a part del seu interès polític i històric, té l’al·licient de que el turisme no hi ha existit, després de les guerres contra Sadam i la guerra civil entre els kurds; és un país en construcció, començant a existir i, per tant, la gent no veu al turista com una font de diners inesgotable i exprimible, encara no tenen aquesta picaresca; el turista és una persona forània que demostra un interès i un respecte que els alaga a la vegada que els sorprèn, i enlloc de mirar de cobrar-te de més, el que fan contínuament en botigues, restaurants, teteries,... és voler-te convidar. Podem dir que es l’únic lloc del món (de Barcelona a Teheran i de Delhi a la Habana) que com a turista et pots fiar dels taxistes. Si hi vàrem veure gaires occidentals? doncs en plan motxileru en vam veure, en total, 4 o 5, després hi havia els soldats (de permís o en actiu) i els homes de (segurament, foscos) negocis. Ah, i el tema Barça - Madrid aquí és d'una radicalitat brutal, més que en cap altre lloc: no existeixen Premiers ni Calcios, tothom és o del Barxilona o del Rial, no existeixen les mitges tintes ni la desconeixença del tema.

Com dèiem, aquest cop els Estats Units els va salvar (i els esta salvant) el cul, i això es nota en que el grau d'americanitzacio, i d'enriquiment de les capes altes, amb els negocis amb els yankis, són molt altes: a part de Coca Coles, Nokies,... era frepant veure cada dia uns quants Hummers nous de trinca rondant pels pobles i ciutats, i la quantitat de Chevrolets nous es brutal. A més, s'estan construint centres comercials per a milers de botigues, supermercats amb productes occidentals, parcs d'atraccions amb noms com Dreamland i amb succedanis, no massa ben parits, del Ratoli Micky i l'Anec Donald,... L'economia, amb la inversió estrangera, està pujant molt, però, com a tot arreu, només per a alguns.

CARES (I CREUS) D'UNA MATEIXA MONEDA

El FAISAL és un home de negocis com déu mana, i kurd de cap a peus. Coincidim amb ell un parell de vegades, en poblacions diferents; en la primera ocasió ens treu les castanyes del foc en un petit problemilla, i en la segona ens convida a te, raïm i ens explica coses de la seva vida. Té una gran empresa transportista, viu a Turquia, casat amb una kurda d’allà, i es passa la vida entre un i l'altre país. Ens dóna la seva targeta de negocis, amb 5 o 6 línies de mòbil diferents. Està molt orgullós del seu Kurdistan que, gràcies a la unitat i el patriotisme de la gent, esta creixent molt, i considera que la economia s’està enfortint molt i tothom n'esta sortint beneficiat.

La NURIA es molt xerraire i desvergonyida. Deu tenir cap a la cinquantena d'anys, i tretze fills. Compartim amb ella un trajecte de viatge, en el qual ens recita poemes i canta cançons kurdes. En alguns moments ens fa el ploricó sobre la seva miserable vida, amb tanta descendència i amb el marit mort; ens fa entendre que la vida al Kurdistan es duríssima, i treu de la pitrera un feixet de bitllets de 1000 (quincalla) i els hi fot òsties. Amb la nostra percepció i desconfiança d'occidentals petit burgesos interpretem que al final del viatge ens tornarà a sumicar i ens pidolarà rialets bons. Quan arribem, sense dir res ens compra ampolles d'aigua i caramels i ens ho regala, al final, després de riures, corredisses i forcejos li aconseguim pagar, fent-la emprenyar ja que ella ens volia convidar.

No en sabem el nom. És sec i va amb els pantalons molt fargats. Ha viscut quatre anys a Londres, on ha treballat i hi té una nòvia anglesa, però al no tenir papers el van tancar a la presó i al final el van deportar. Ara va boig per aconseguir el passaport i tornar a Londres, o on sigui, que no sigui l'Iraq, diu que aquí no s'hi pot viure.

CAP ON VAN...

Fa anys que la situació al Kurdistan és pacifica, i com ja he dit, el país va renaixent de les cendres, va rebent inversió forastera i es va aposentant però, tot i així, tampoc sembla una situació del tot estable i indefinida. Mentre els líders kurds semblen estar contents amb l'Iraq federal, molts ciutadans no volen renunciar a aconseguir la independència. A més, hi ha el tema de Kirkuk, ciutat històricament kurda però arabitzada (a l'estil del que han fet els xinesos amb Lhasa) per Sadam, per la grandíssima riquesa petrolífera que té. El Faisal ho diu clar, el dia que s'hagi de decidir definitivament la propietat de Kirkuk, els peshmergues hauran de tornar a les muntanyes i tornarà la guerra. Esperem que no."