dimecres, 3 d’abril de 2013

PREGÀRIA DEL REFUGIAT (DE FOCS I DE BRASES)




"We are the angry and the desperate, the hungry and the cold. We are the ones who kept quiet, and always did what we were told. But we've been sweating while you slept so calm, in the safety of your home. We've been pulling out the nails that hold up everything you've known." (de la cançó Prayer of the refugee de Rise Against)



Té la mirada perduda, i de la boca li penja una pipa de fusta. No porta samarreta i se li veu tot el costellam. Els pantalons són amples i de color marronós, un camal està arremangat cap amunt mentre que l'altre arriba ben bé a terra, tapant part de la xancleta blanca. Els seus voltants són a joc amb els seus pantalons amples i les seves xancletes. Tot és marró, gris i blanc. Està davant del que devia ser la seva casa: piles de plaques d'uralita trencades i ennegrides pel foc. Més enllà, el fum encara hi és viu i dóna un toc fantasmal als troncs cremats dels arbres que abans formaven un bosc i donaven ombra a l'home de la pipa i la mirada perduda. Passar de no tenir res a perdre-ho tot.

Fugir del foc de les bombes, de les bales, dels poblats cremats, de la repressió i la marginació, per acabar en un país estranger entre les brases de l'odi. Això passa massa sovint i és massa palpable, possiblement en qualsevol del món; i el que en un altre país és refugiat, en el seu margina als refugiats. Com som, els humans. Pregunta-li al Muhammad, aquell jove afganès que escapant de la violència del seu país i havent d'allunyar-se de la família i els amics va emigrar a Iran on s'havia de sentir, cada dia, el nom del porc pel carrer. O pregunta-li a qualsevol tailandès, a veure que pensa dels refugiats birmans...mandrosos, deslleials, lladres,...

Tothom sap que a Myanmar (Birmània) hi ha problemes; que el país fa molt (massa) temps que està governat per una Junta Militar, a la qual la paraula "democràcia" no  sembla que li agradi massa. I tothom sap del calvari pel qual ha passat la Nobel de la Pau birmana, i del seu llarg arrest domiciliari, però poca gent parla de totes les nacions que s'escampen per les montanyes del país, per la Birmània remota, a la qual no tenen accés els estrangers, on les cremes de pobles estan a l'ordre del dia, com els assassinats, les violacions, el reclutament forçat dels joves per a lluitar contra les guerrilles independentistes, la falta de qualsevol tipus de servei bàsic, l'abandonament…i de com milers de membres de moltes d'aquestes ètnies s'han escapat i viuen escampats en els camps de refugiats fronterers, en condicions lamentables, sense drets, sempre amb por a atacs. Bé, s'hi que n'hi ha famosos d'aquests refugiats, de famosos i de fotogènics i turístics: les famoses dones girafa!  (veure escrit: De refugiades polítiques a monstres de fira: http://viatgesmotxilerus.blogspot.com/2009/04/de-refugiades-polítiques-monstres-de.html).

El foc va arribar a la nit i s'ho va menjar tot a una velocitat esfereïdora; els arbres, les cases, les esperances, les vides, les memòries... dolentes, moltes d'elles, però segurament també algunes de bones. Com l'home de la pipa, un parell de milers de refugiats ho han perdut tot (d'aquell res), mentre que prop  d'una quarantena de persones també han perdut les seves barates i fràgils vides. El foc, com sempre, va arribar per sorpresa (com a mínim pels habitants del camp).

I, segurament, mai sabrem d'on va sortir aquell monstre groc i vermell. De moment, el Cap de Policia de la zona, que afirmava des de el primer moment que havia sigut intencionat, ha estat canviat de lloc de feina i desplaçat fora de la zona. Una olla al foc va començar l'incendi, diuen alguns testimonis (qui té una olla al foc a les tres de la matinada? es pregunta el Cap de la Policia traslladat); van caure projectils incendiaris des de un helicòpter, afirmen unes quantes desenes de testimonis. El foc es va estendre d'una forma una mica rara i sense massa sentit. Qui sap, potser només són teories conspiratòries i algú que s'estava cuinant un arròs bullit es va despistar i, de sobte, tot va començar a cremar, i les espurnes, endutes pel vent van anar encenent per aquí i per allà.

A la web de The Border Consortium (organització sense afany de lucre que ha estat a la zona, des de fa vàries dècades, ocupant-se de tot el referent als camps de refugiats de birmans) on parla d'aquest camp, acaba amb la frase: "This camp has never been attacked." el qual denota que no és poc habitual que els camps de refugiats siguin atacats. Ha sigut doncs, ja, la primera vegada en aquest camp de refugiats? I, realment, a algú li importa?

(la foto dels nens no és meva)

P.D. per poder publicar l'escrit he hagut de treure'n alguns noms propis, ja que, automàticament, els paràgrafs on aquests noms eren, apareixen tatxats (!?!?!)