dimecres, 17 d’agost de 2016

DESDE EL PARAÍSO HAWAIANO, LUCHANDO CONTRA EL IMPERIO ESTADOUNIDENSE

Sembla ser que a la gent del Col·lectiu Boltxe, d'Euskal Herria, els va interessar l'article que vaig publicar a la Directa sobre les lluites sobiranistes a Hawaii, i l'han traduït al castellà.

En aquest, feia una (molt breu) introducció a la història política de Hawaii i als moviments que lluiten per la sobirania de l'arxipèlag i, a continuació, introduïa dos dels líders d'aquests moviments a través de les entrevistes que els vaig fer.

Parlem amb Dennis "Bumpy" Kanahale, segurament el personatge més mediàtic, i Mililani Trask, una activista que porta, també dècades al peu del canó. Les seves vides són molt interessants, i han lluitat (i lluiten) seguint camins molt diferents.

A gaudir-lo!

https://www.boltxe.eus/desde-paraiso-hawaiano-luchando-imperio-estadounidense/

divendres, 29 de juliol de 2016

HAWAII, EL PARADÍS ENVERINAT

Aquí us passo el link a un nou article sobre Hawaii. Aquest ha estat publicat a la web HEMISFERIA.CAT, i parla de com les illes hawaianes s'han convertit en un paradís per a les grans multinacionals agroquímiques com Monsanto. Un paradís enverinat a marxes forçades pels experiments que es duen a terme, a l'aire lliure, a més d'un miler de camps; camps experimentals al costat de dipòsits d'aigua, escoles, veïnats.

Evidentment, també parlo de la lluita dels hawaians contra aquestes grans corporacions i els efectes nefastos que, aquestes activitats, en les illes.

Aquí podeu gaudir de l'article:

http://hemisferia.cat/les-llavors-de-la-discordia-hawaii-el-paradis-dels-experiments-transgenics/#.V5I4wsfPDF0.facebook






dimarts, 26 de juliol de 2016

DES DEL PARADÍS HAWAIÀ, LLUITANT CONTRA L'IMPERI ESTATUNIDENC





Us adjunto link a un article que vaig escriure sobre els moviments sobiranistes hawaians, publicat a la web de la Directa al mes de juny.

En aquest, faig una petita introducció a aquest moviments, i després contraposo, a partir de les entrevistes fetes, dos personatges que porten vàries dècades al peu del canó, lluitant pels drets dels Natius Hawaians, però que ho fan des de prespectives molt diferents:


https://directa.cat/des-del-paradis-hawaia-lluitant-contra-limperi-estatunidenc





dissabte, 11 de juny de 2016

EL MÓN DE PAPER



Ja fa un temps que va sortir, ho sé. I la resta de bloggers de viatges ja van fer els seus posts sobre el llibre en el seu moment. Vaig tard. Però a l'haver tornat fa poc de Tailàndia, on resideixo bona part de l'any, no ha estat fins ara que he tingut el llibre a les meves mans. I m'emociona, perquè tot i que ja siguem ben entrats a l'era digital, encara considero que un llibre ha de ser de paper, i per tant, veure els meus relats i les meves fotos en aquest volum, em fa molt content. Vella escola, si voleu; però encara, quan he de publicar algun article, intento de que sigui a la versió paper i no a la web, i això que sóc conscient que la versió web tindrà molt més públic. Però mira, encara allò del romanticisme pel paper, les tapes, l'olor...

I res, mentre disfruto de relats dels companys, recordant històries pròpies en aquelles contrades, o afegint indrets a la llista inacabable de llocs per visitar, vaig escribint i descobrint. Potser, últimament, no he estat massa constant en la redacció d'escrits per aquest bloc; donant, segurament, l'impressió de que "passo" d'escriure i dels viatges, però és al contrari, la dedicació a temps complert a l'escriptura és el que em manté allunyat del bloc. 

He trobat el tema pel qual vull lluitar per a mirar de tornar a tenir les meves històries en paper, amb tapes, amb aquella olor... Queda molta feina, moltes peces per a completar un gran puzzle no predeterminat, per a mirar de parlar d'història a través de mil històries, per a posar llum en foscors poc conegudes. 

Us mantindré informats.

dimarts, 5 d’abril de 2016

ARTICLE SOBRE L'ILLA REBEL DE MOLOKAI I LES SEVES LLUITES


Aquest article ha sigut publicat a l'últim número del Periódico Diagonal, i parla de l'illa de Molokai (Hawai'i), que tot i estar situada entre les dos, turístiques i desenvolupades, illes de Maui i Oahu, es conserva molt intacta, tranquila i hawaiana, gràcies a les mil lluites dels seus habitants. En l'article hi introdueixo fragments de les entrevistes que vaig fer a Walter Ritte, un dels activistes més històrics de Hawai'i i "líder" de les lluites a Molokai.

Si a algú li interessa llegir-lo, li puc passar en pdf.

dissabte, 2 d’abril de 2016

TEMPS DE CANVIS AL PARADÍS SEGRESTAT (article publicat a la Directa 403)



Val la pena comentar, al respecte d'aquest article, que hi ha alguns canvis que es van fer des de redacció, sense el meu consentiment, que són erronis. Els més importants són:

Quan es parla d' "el monarca" substituint l'original: "la monarquia". En el moment del derrocament, hi havia una reina, no un monarca. Era la Reina Liliu'okalani.

Quan es parla dels "pobles aborígens hawaians" o dels "pobles natius hawaians" substituint "els natius hawaians" és incorrecte. Des de el meu punt de vista, ja que tots els natius hawaians comparteixen la mateixa cultura, llengua,… No considero que hi hagi "pobles aborígens o indígenes o natius" en plural.

dissabte, 5 de març de 2016

EXPLORING THE OTHER SIDE OF PARADISE

Who the hell is Robin Masters?” was the only question about Hawai'i that me, and most of the people back home (Catalonia), used to ask. The moustached Magnum P.I. was our single reference on the Islands. Well, and an '80s Spanish pop song that goes: “Hawaii, Bombay, are two paradises”. First I went to Mumbai and although I loved the place, I wouldn't call it paradise. And, two years ago, I visited Hawai'i for the first time, and yep, paradise on Earth.

Now in my second visit to paradise, my journalistic side made me research about the history of the Islands and to have a glimpse at the actuality of the Hawaiians. Didn't care any more if Higgins is Robin Masters, I wanted to learn about the real people. I left the bubble and started the trip and the more I learned, I was realizing that I knew very little.

During that trip through the “dark side” of paradise I've talked with as many people as possible, surfed the net for hours, sent lots and lots of emails, watched videos and read books, and all of that has brought me to a few conclusions.

Hawaii was illegally occupied. The money and the military interests ruled, not caring about the indigenous and their own concerns and lives, bringing consequences to them that can't be denied. Numbers talk, and are easier to understand than lots of words. Ok, probably are less literary, but they do the job. There are some numbers that I find shocking (and annoying):

Like the 1% that I learnt of in Haunani-Kay Trask's book, the 1% being the growth of Hawai'i residents' average real income during the early '70s and '80s, when the tourism boomed in the islands and millions of dollars where made. Millions that, after checking these figures, is obvious that didn't go into the locals' pockets.

Or that more than 90% of the food has to be imported (although you, Hawaiians, have the best climate and the richest lands). That, together with some other (infamous) stuff like 1920's Jones Act, increases the prices and the cost of living drastically.

Or the 25% of Oahu's territory belonging to the Military, while so many have been for so long waiting for their Homelands.

Or that sadly only 0,2% of people in Hawai'i speak 'olelo hawai'i.1

And so on. Numbers and words. Injustices.

Another thing I've learned is that there are lots of people fighting to change that. With different points of view and following different paths, all of them are trying to achieve justice and freedom for the people in the Islands. Call them Nation of Hawaii, Lawful Hawaiian Government, Council of Regency, Ka Lahui Hawai'i or even Na'i Aupuni. All, or at least, most of them, are fighting a pono struggle.

And the aloha aina warriors in Mauna Kea or the families that saved Olowalu and are going to save Makena. And the ones teaching 'olelo hawaii. Fighting, and wining fights. Like in the '70s with Kaho'olawe and, tomorrow, for whatever is needed.

Third, Aloha exists. I have seen it and I have felt it. I'm not talking about ethereal stuff or floating energies, I'm not into all that. I'm talking about that photo where a cop was giving a honi to a protester, up at Mauna Kea, just before arresting him: respect and aloha. Or the friendly and polite relation between protesters and cops that I saw in Kailua, “we have to do our job” told me one of the huge cops “but we are also part of this community”. Fair enough, but wouldn't happen back home.

And in all the interviews, while they were explaining me the injustices that the kanaka maoli are suffering, none of them expressed any kind of violent feeling and intentions, or any hatred to other people. Peace. And aloha. Brandon, one of the people that has helped me more in my quest, told me was vital to be able to save the world, that the aloha was exported everywhere. I'm not sure if this would work; but it would be well worth a try.

My journalistic side doesn't only need to explore and learn, it also needs to explain the findings. The people need to know the whole picture, not just the palm tree in front of a red sunset. Obviously, I want them to know how beautiful everything is, how many honu and sharks we see underwater, how impressive are Molokai' sea cliffs, and the fun that we have body boarding in Ulua Beach or eating tako poke in some weekend farmer's market in Kauai; and explain them that, sitting in a house yard in Waimanalo Homestead, I had in front of me the most beautiful mountains I've ever seen.

But I would also like them to learn about the thousands of homeless wandering around, the Monsanto experiments, the nuclear weapons, the monk seals being driven towards extinction, the sacred burial grounds violated for the sake of building another luxurious hotel, and about Clinton apologizing in 1993 (and nothing happening).

I have to come back for more. To enjoy the amazing country that you have, but also to dig a little deeper. Looking forward to meet all the Hawaiian friends again, asking more questions and learning more about their lives and their deaths. To put some more light on that dark side. I've seen the cavern, but there is still the whole cave.

I can't finish this contribution without a huge mahalo for all the people that have talked with me, shared their manao and opened their houses. Having been patient with my endless emails and questions. Sorry for harassing all of you, but I needed to know. I still do.

1I hope this information is accurate enough, as have been really difficult for me to find an updated and trustful figure.

dimecres, 18 de novembre de 2015

VERMELL I NEGRE (a ALBÀNIA, de la més AMARGA DERROTA a la més DOLÇA VICTÒRIA)

1. Vermell i negre



"Ningú ens pot separar
La nostra terra ens crida
Perquè som una nació
La Gran Albània."

Bengales i encaputxats. Fum i corredisses. Vermell i negre. Mirades d'odi, tambors i dones guapes. Paisatges i nacionalisme. Mans fent el senyal de l'àguila volant, l'àguila negre sobre fons vermell de la bandera albanesa. I altre cop, vermell i negre i vermell i negre. I escots de noies sensuals, i joves de cara coberta amb mocadors de la bandera pàtria. I la tornada, altre cop: tot serà vermell i negre. Encaputxats corrent per sobre dels seients d'un camp de futbol, amb bengales i mala òstia. I montanyes i ponts i platges i ciutats; bells indrets d'Albània, recorreguts per les banderes i les bengales.

Ens sorprèn el hooliganisme oficiós i el nacionalisme exacerbat del videoclip que posen a la tele del bar. És la primera vegada que el veiem: "Kuq e zi je ti" d'Elbana Jata, que ve precedit per un video musical de la model Rita Ora, més suau i comercial, ambientat a Pristina, amb la cantant vestint roba sexy i amb l'(artificial) bandera kosovar, fent moviments suggerents davant de mesquites; les masses cantant la seva cançó: "Shine Ya light" i fent el símbol de l'àguila amb les mans. El d'Elbana el veurem moltes vegades més, i la cançó serà la banda sonora dels propers dies; la tonada oficial de la selecció albanesa. I tot serà negre i vermell. Bengales i banderes. Agressivitat, solemnitat, majestuositat...



2. La gran derrota

Plou fort, però, tot i així, el vermell i el negre de la bandera albanesa es veuen per tots els racons d'Elbasan. L'agressiva però atractiva bandera albanesa: a l'esquena de la gent, penjada als balcons, decorant els fanals o enganxada a les finestres dels cotxes que passen, tot i els bassals i el fang de la carretera, a tota pastilla. L'emoció supera la por a un accident. El fervor nacional pot amb la prudència.

Quan la pluja afluixa una mica ens barregem entre les llopades de seguidors albanesos, com uns més, i, quan torna l'aiguat, ens asseiem a fer una cerveseta i els observem des de resguard, com a espectadors.

La foscor dels núvols i la pluja queda substituïda per la foscor del final del dia. Sense ser-ne testimonis, per la tupida negror del cel, la lluna i les estrelles agafen el retlleu del sol, després d'un dia en el qual ha tingut poca feina. L'ambient es va animant, la muralla i la torre del rellotge s'il·luminen (sí, a Elbasan hi ha una part maca i històrica, més enllà de les fàbriques buides i les xemaneies que ja no fumegen) i les brillants llums del camp de futbol, a la distància, ens indiquen el camí a seguir per a apropar-nos-hi. Allà es jugarà aquest esperadíssim partit de la fase classificatòria per a la propera Eurocopa, que es jugarà a França l'any vinent. L'Albània-Sèrbia.

El partit, pels forans, té un interès futbolístic relatiu, però una gran importància política, amb molt morbo. Fa un any es va jugar el partit d'anada a Belgrad. A la vista que els seguidors albanesos hi tenien l'entrada vetada, havia de ser, tot i els odis històrics i rencors histèrics, força pacífic, però el match va ser calent des de el principi, amb crema de banderes enemigues (com la de la OTAN), mostra de banderes provocadores (Grècia), bengales, llençament d'objectes, intents d'invadir el camp… Fins que al minut 42' l'aparició d'un drone va fer sobreeixir el vas. L'aparell va sobrevolar les grades i el terreny de joc amb una bandera amb el mapa de la Gran Albània (mapa d'Albània incloent-hi Kosovo, i parts de Sèrbia, Montenegro, Macèdonia i Grècia), i aquí va començar una  batalla campal que va portar a la suspensió del partit. La provocació va vindre de la banda albanesa, però al final qui va acabar rebent fort va ser la selecció anfitriona, que es va donar com a perdedora del l'enfrontament per 0-3 i, a sobre, se'ls van treure 3 punts més. Podríem dir que aquí es va acabar la possibilitat dels serbis de passar a la següent fase; però als albanesos els va anar bé, i en aquest partit a Elbasan, apart del tema polític, els anava la possibilitat de classificar-se per a jugar el campionat, per primera vegada a la seva història; per tant, és un partit d'una importància vital i, per això, milers de persones vingudes de tots els racons de la “Gran Albània” omplen els carrers de la ciutat i els voltants del camp, tot i que moltíssims, com nosaltres, no havien pogut aconseguir entrades.
Paradetes de merchandising nacionalista. Càntics. Banderes. Bars i terrasses plenes. Escenari amb estrelles albaneses amenitzant la vetllada. Negre i vermell. La cançó continua sonant per tot arreu. Crits de “Sqipëri! Sqipëri! (Albània! Albània!)”.

Mirem el partit en un bar ple, bàsicament de gent gran; no hi ha l'ambient que hi ha en els dels costats, més de jovent esverat i crits, “heu triat el pitjor” diu un dels companys de viatge, que vé de fer fotos de l'ambient. El pitjor no, el més autèntic.

La derrota és amarguíssima per mil raons: els ha guanyat l'arxienemic polític; els ha guanyat amb dos gols en el temps de descompte, quan l'empat ja havia semblat un fracàs i ara hauria semblat un gran resultat; i, de moment, no s'han classificat.

Riuades de gent de cares tristes i poques ganes de parlar. Tothom desfila cap als seus cotxes i cap als centenars d'autocars que els esperen als seus decepcionats passatgers per a retornar-los a casa. S'ha acabat la festa. Tornem cap a l'hotel.


3. La gran victòria


Dos dies després juguen un altre partit. Aquesta vegada contra Armènia; no hi ha interés polític, però futbolísticament és bastant de vida o mort. Tenia la intenció de mirar-lo en algun lloc de la ciutat de Vlöre, on es va proclamar la independència d'Albània l'any 1912; volia viure aquell (previsiblement) dia històric, en una població que ocupa un lloc vital en la història d'Albània; però els aiguats i inundacions em fan girar cua i canviar els plans. Arribo a la ciutat en un dels milers d'antiquats Mercedes que omplen el país, amb un taxista “pirata” que em va dient: “catastrophe”. Com que veu que no me'l crec massa em porta fins al centre, on hi ha dos pams d'aigua, el trànsit està tallat en molts carrers, el fang i les pedres inunden la calçada, la gent treu aigua de les cases, i el cotxe patina a les curves. Doncs sí, catastrophe. I, després d'unes quantes hores a la carretera, atravessant zones inundades i canviant de mitjà de transport massa vegades, acabo a Berati, un dels pobles més visitats d'Albània, per les seves cases otomanes i pel seu castell. Un lloc molt maco i agradable per a voltar i fer fotos; sota la pluja això sí.


I al vespre el partit, que guanya Albània, desencadenant la bogeria a Berati, com a tots els racons del país. Altre cop la cançó. I les banderes, i la gent traient mig cos del cotxe, les botzines, les bengales, els petards i els colors vermell i negre per tot arreu. La celebració dura hores. Tot és una festa. Kuq e zi. Kuq e zi je ti.

I l'endemà, a Tirana, les celebracions ocupen tot el dia, i em donen distracció per a l'última jornada al país. Del matí fins a la nit. Cantants i jugadors. Gent de totes les edats. Ultres i famílies. Ballaruca i himnes. Centenars i milers onejant la seva bandera, en un dia històric.

A última hora, els jugadors arriben a l' Internacional Hotel, a la Plaça Skanderberg, centre de la ciutat i del país, una mena de compendi de la història i de la mateixa Albània: el mural de l'època comunista de Hoxha, que ens mostra una història de lluites populars però també ens recorda aquells anys foscos de comunisme extrem i opressor; i hi ha la imponent estàtua de Skanderberg, el gran heroi albanès, aquell que després d'haver estat segrestat de petit i educat com un rei entre luxes i prínceps, va decidir desertar i lluitar contra els otomans amb els seus poble, els albanesos, transportant-nos a una època de lluita contra l'opressió. A la plaça també hi ha una mesquita, mostra de que l'Islam és la religió principal (tot i que té un paper social poc important), al costat hi ha la cuidada torre del rellotge del s.XIX, i a darrere  un gegant anunci de cervesa que ocupa la façana d'un gratacels, fent ombra a la mesquita i a la resta de monuments històrics.

"Jo sóc vermell i negre, vermell i negre,
ho som tu i jo, vermell i negre,
Oh  la bandera mes bonica del món."



dilluns, 2 de novembre de 2015

UN PONT QUE SEPARA (EL KOSOVO QUE ENCARA CREMA)

1. PONTS

Els ponts són importants, trenquen barreres naturals i acosten la gent. I en totes les nacions hi ha ponts emblemàtics, pel seu valor econòmic, arquitectònic, social o històric. L'ex-Iugoslàvia no n'és una excepció; a la zona dels Balcans n'hi ha de famosos i molt simbòlics, com el mític pont sobre el Drina, a Visegrad, que va donar nom i va protagonitzar la novel·la que va merèixer el Nobel de Literatura al seu escriptor, Ivo Andric; o el pont de Mostar, fotografiat mil vegades, des de el qual s'ha saltat (per plaer/esport) moltes més, i que es va convertir també en un dels (mil) símbols de la "guerra de Iugoslàvia", essent bombardejat i reconstruït. Però n'hi ha un altre que s'ha anat fent famós, no pas per la seva bellesa o la seva història en èpoques llunyanes, sinó per la seva història "recent". Un pont que representa tot el contrari del que hauria de significar. Sí, el seu formigó uneix les dos bandes d'un riu, però separant-les salvatgement. Hi ha policia kosovar, carabinieris, reixes i blocs de formigó. Es el pont de Mitrovica.

2. EL NOUNAT

Les passejades per altres poblacions kosovars, com l'acollidora Prizren, o Pristina, la capital, transmeten una sensació de pau força positiva, de modernitat, de renaixement, de vida normal en un país nou. Grues per aquí i per allà ens mostren que la construcció de blocs de pisos és un negoci lucratiu, i s'obren botigues de moda i bars per hipsters. A prop de l'Avinguda Bill Klinton (sí, ho heu llegit bé, amb escultures i fotos de l'ex-president americà i, fins i tot, una botiga anomenada Hillary -ni rastre de la Mònica-) hi ha una gran església (catòl·lica, és important puntualitzar-ho) nova de trinca, amb les escultures encara per desembalar, cadires de plàstic i imatges de l'omnipresent Madre Teresa de Calcuta (nascuda a l'actual Macedònia d'una família albano-kosovar). Cotxes, tràfec de gent, mercats i grups d'universitaris; tot força normal. Les grans lletres formant la paraula NEWBORN pintades amb grafits alegres i optimistes ens apunten que allò és un nou país que vol deixar enrere el passat, una Au Fènix que no vol tornar a veure el foc. Un cop d'ull a la superfície de les seves poblacions i la seva societat ens dóna a entendre que totes aquelles imatges que havíem vist per la televisió, les històries cruentes que ens expliquen els llibres, i les nombroses estàtues als herois de l'UÇK (Èxercit d'Alliberament de Kosovo, que va lluitar per la independència contra l'exèrcit Iugoslau) són part del passat; recent, però passat.


3. ZONA DE (POST?) GUERRA

Però, de camí a Mitrovica, el que veiem des de les finestres de l'autobús, tacades per les gotes de la fina pluja que cau, ens retornen al Kosovo de la sang i la ruptura, de les lluites ètniques i aferrissades, recordant-nos que les cicatrius de les guerres, aquí com a tot arreu, no es curen tan ràpid. Grans tendes de l'UNHCR, combois de jeeps i camions de la KFOR, senyals de tràfic per a tancs, edificis militars, cementiris per als lluitadors per la llibertat i les víctimes de la guerra,… I, a l 'entrada de la ciutat de Mitrovica, trobem l'església de St. Sava, un símbol de resistència sèrbia a la zona albanesa, amb històries de turbes cremant-la, serbis amagats a dins per salvar la seva vida,… I allà continua, al bell mig de la zona enemiga, amb vigilància i, segurament, sense feligresos. No massa lluny d'allà, ja al centre, veiem la mesquita principal, a l'estil otomà, i els carrers i mercats plens de gent, i els monuments, altre cop, als guerrillers kosovars que van (en part, ja que sense l'ajut imprescindible -i interessat- de la OTAN no ho haurien aconseguit) portar a la creació d'aquest nou país.

4. EL PONT

El Pont de Mitrovica. No sabem si el podrem creuar, i portem el passaport a mà per si l'hem d'ensenyar, però no fa falta, deu ser una època relativament tranquil·la. Hi ha diversos jeeps/tanqueta dels carabinieris, i uns quants dels seus agents voltant per allà, xerrant o jugant amb el mòbil. El pont està bloquejat per a què no hi puguin passar vehicles; només vianants. Al mig hi ha uns quants policies més i, a l'altra banda, vehicles de la policia de Kosovo. Molta presència policial i vigilància, però molta tranquil·litat; cap dels agents es molesta a girar el cap o aixecar la vista del mòbil per mirar qui som.

5. ELS ALTRES

L'any 2013, motivat pel conflicte ètnic brutal entre la població de les dues parts de Mitrovica, separades pel riu Ibar, la ciutat es va dividir en dos  municipis diferents: al nord, la part sèrbia, que es coneix simplement com a Mitrovica Nord, i al sud la part més gran i amb més extensió, l'albanesa.  I només posar els peus a la part nord, un cop travessat el pont, ens adonem que és un món absolutament diferent, un altre país. Tot canvia. Els grafitis a les parets  de  la llera del riu, amb l'escriptura ciríl·lica, els colors  blanc, vermell i blau, i les referències al Kosovo serbi, ens avisen d'on entrem; i tot això continua pels carrers del municipi, guarnits (o empastifats, com ni vulguis dir) per murals, frases reivindicatives, símbols patriòtics i banderes per marcar territori i deixar clar on estem, qui són els amics i qui els enemics, recordant-nos a moltes zones d'Irlanda del Nord, en aquells carrers de Belfast o Derry. I banderes de la pàtria de la qual creuen que formen part, penjades de molts fanals, i més pintades, i més murals elegants reclamant que Kosovo és Sèrbia i espraiades d'estar per casa reclamant el mateix de manera més espontània. No falten, tampoc, les referències al suport/complicitat de Rússia amb Sèrbia: en alguns murals hi apareixen banderes russes i lemes de "Crimea és Rússia"; tot i que, el que sobta més (per un foraster) pel seu frikisme, són unes grans fotos de Putin, una d'elles, la més grossa, marxant d'un edifici en flames, com un Terminator qualsevol.

A part de l'estètica nacionalista i els colors patris, tot és diferent: els preus són en dinars serbis, els cartells en ciríl·lic i les matrícules… Ai, les matrícules dels cotxes! No crec que mai abans hagués vist tanta varietat de matrícules en els cotxes dels residents d'un mateix lloc. Tenim matrícules de Iugoslàvia, en els cotxes més vells (que aquí n'hi ha forces); i cotxes amb matrícules de Sèrbia, alguns (no masses) amb la matrícula de Kosovo, i també n'hi ha molts (moltíssims) sense matrícula, de gent que, abans de portar la de Kosovo, prefereixen portar el vehicle despullat de placa identificativa. Ells són Sèrbia; i són al Kosovo serbi, el cor de la pàtria, la part més important de la seva nació, el rovell de l'ou, el camp de batalla més important; el seu paradís i bressol usurpat per forasters (la gent vinguda d'Albània i les grans potencies que els van donar suport). És el seu sentir, i costarà molt de canviar-ho; tot i que Sèrbia sembla que comença a fer passos per a reconèixer el país (part de l'intent per a entrar a la Unió Europea, la pela és la pela), quelcom que semblava impossible i que fa pensar que, a la llarga, la gent no acabi fent vida normal oblidant la part escapçada del seu territori com passa, per exemple (i salvant molt les distàncies) a Irlanda.

6. DES DE DALT


Després d'una estona de mirar d'esbrinar el camí cap a l'església ortodoxa que, des de dalt d'un turó, ho controla tot, i cap aquell monument tan estrany, que controla l'església que ho controla tot, i que té agents de la KFOR vigilant la ciutat des de les altures, un grupet d'escolars se'ns apropen; un d'ells parla bon anglès i té ganes de practicar-lo. Molt bon anglès, i el pallu sap moltes coses de la zona, de la història, de la seva i de nostra: "ja ho sé que us voleu separar d'Espanya". Guanya uns punts i uns somriures. Podria fer de guia turístic perfectament, tot i que aquí, de turisme, poc. "Sou els primers turistes que em trobo amb els quals puc parlar anglès"

Ens porta fins a l'església, passant per les ruïnes de cases que diu que havien pertanyut a famílies d'albanesos que van marxar cap a l'altra banda del riu. Des de dalt ens assenyala la direcció cap a on està el seu poble, serbi, dins de Kosovo; i ens ensenya el camp de futbol, que és on la selecció de Kosovo va jugar el seu primer partit. Ens comenta que a una zona d'allà hi ha un equip que juga a la lliga kosovar i un altre que juga a la lliga sèrbia. I com això, per aquí Mitrovica, tot. Fem alguna foto panoràmica i estudiem aquell paisatge urbà, que des d'aquí a dalt estant ens dóna la mateixa sensació que ens ha donat el creuar el pont, que la part sèrbia sembla més pobra i trista, més (per simplificar-ho) soviètica; però potser és tan sols una sensació.

Té amics albanesos, ens comenta. Hi ha bona gent. En albanès sap dir: "ets guapa" i "t'estimo", exactament les mateixes frases que ens havia dit que sabia d'espanyol. Hi ha coses universals, i interessos comuns dels joves, més enllà de la seva ètnia, llengua o lloc de residència.

Tornem a travessar el pont. Ens creuem amb un home amb aspecte rude però que ens saluda; va cap a la banda sèrbia i a les galtes porta tatuatges en àrab. Molt curiós. Fem volar la imaginació de qui deu ser. I de que debia fer durant la guerra; algú que va al barri serbi amb simbologia islàmica tatuada a la cara no pot ser un qualsevol. Ja el deu conèixer tothom. I creuat el pont tornem a ser a som l'altre món. I caminem, deixant enrere el pont que uneix la terra però separa les persones.

dijous, 22 d’octubre de 2015

LA SÍRIA QUE NOSALTRES RECORDEM (I LA QUE NO VOLEM VEURE)

Veient la duríssima pel·lícula "Silvered Water, Syrian Self portrait" d'Usama Muhammad i Simav, penso en la Síria per la qual vàrem passejar. Veient les imatges del setge d'Homs, gravades amb mòbils pels ciutadans, amb les seves bombes, els seus franctiradors, els seus cadàvers i els seus tolls de sang, penso en els amics que vàrem fer allà i amb l'hospitalitat amb la qual la seva gent ens va rebre.

El film és molt bèstia, i molt poètic. És, segurament, la pel·lícula més inhumana que he vist mai, però també la més humana. Imatges gravades per les víctimes en el vertader focus del problema, que no són els milers de sirians que arriben a Europa, sinó que és el que passa a Síria des de fa 5 anys; va començar com una espècie de revolució demanant la democràcia i ara és un batibull de grups armats, interessos, exèrcits,… molt complicat per a entendre el que hi està passant al detall.

Però no vull tornar a escriure sobre Síria per intentar explicar que hi passa, sinó perquè mirant aquest documental vaig tornar a pensar en aquells dies, aquella gent, aquells carrers i tota aquesta sang, runa i fàstic. I em torno a mirar les fotos i penso. I em faig preguntes, per les quals mai, segurament, tindré resposta.

Els AMICS d'Homs. No parlàvem el mateix idioma, però passàvem hores asseguts a la botiga de bombetes del pèl-roig, on anaven venint més i més dels seus amics; i ens encabíem allà, com podíem. Bevíem te i somrèiem. I amb gestos i més somriures ens comunicàvem. Barshiluna i te, bàsicament. I passejàvem amb ells; agafats de la mà, com fan allà amb els seus amics. I més te i més futbol. I l'endemà més. Quan veiem el que passa a Síria i a Homs, sempre són els primers que ens venen al cap. Vius o morts? Víctimes o botxins? Si és que hi ha algú que no sigui víctima, sigui el que dispara o el que rep la bala.







I els cristians de Maalula? Un objectiu massa fàcil i exposat per a la barbàrie d'uns i altres. Poblet preciós i fotogènic amb l'al·licient pel viatger del fet que encara s'hi parla arameu. O si parlava. Si s'hi parla quelcom. Si hi queda quelcom.






Era, o se suposava que era, l'últim contacontes de Damasc, un ofici que amb els anys/dècades/segles, havia anat perdent força, i ja en quedaven pocs; llavors, el 2009, quan vam ser-hi, abans que comences una primavera àrab que més aviat ha sigut un hivern sense sol que no s'acaba. 
La gent anava trobant altres formes de distracció, i ja no necessitava algú que els expliqués contes. Però, i ara? En la foscor de les ciutats esbudellades, segurament no hi ha llum, ni televisió ni internet ni Play Stations. Tornen a escoltar les seves històries? Si és que és viu i si és que en vol explicar.





I aquests nens? Són allà? Són refugiats a algun lloc? Estan patint el fred de les fronteres europees? Estan armats? Estan vius? Somriuen, ni que sigui de tant en tant?












I ell? Com es debia dir? Es un defecte meu gros, no demanar mai els noms de la gent que coneixem, i després, quan mires les fotos no saps com anomenar-los. Amb el nom els personalitzaria més, però continuo fent-ho. Es digui com es digui, encara és tan pinxo? encara ven carabasses al mercat? Si és que encara hi ha mercat, i encara hi ha carbasses; i si algú encara en ven, és ell el que jau allà i trempat crida els futurs compradors?



Runes i fantasmes. Històries de sang, odi i bombes. Als Alts del Golan hi havia un silenci sepulcral i cases enfonsades, i forats de bales, i forats de bombes. Per arribar-hi s'havia de demanar un permís especial, i mentre un guia ens duia per aquells carrers, fèiem fotos i més fotos, perquè allò, per nosaltres, era excepcional. Bé, a Síria també era excepcional. En un país tan viu, tan alegre, tan pacífic, aquells records, aquelles cicatrius eren com anar a un museu d'història, del que havia passat allà fa temps. Ara ja no deu ser una excepció, el que deu ésser com un museu deu ser anar a una població de cases senceres, tranquil·litat, rialles, mercats vius i carreteres sense forats de bombes i senyals de tràfic sense forats de bala.



I les ruïnes de Palmira. Molt maques, evidentment; i molt interessants, no n'hi ha cap dubte. Fotogènia perfecta al bell mig del desert, i carregades d'història. Ara, quan els d'Estat Islàmic hi van arribar, la comunitat internacional es va posar les mans al cap i demanava altos al foc per a poder-les salvar…que voleu que us digui, em va provocar fàstic llavors, i em provoca ràbia ara al pensar-ho. Parem la guerra per salvar aquestes pedres històriques, però a la gent, les cases on viuen, els seus pobles i els seus ramats d'ovelles… que els donguin? El que em preocupen són els amics d'Homs, els nens juganers, el contacontes, la gent de Maalula o el venedor de carabasses.

dissabte, 8 d’agost de 2015

DEL PORT SENSE MAR I LES MONTANYES BUIDES (Cròniques Murcianes - 2)

Mai abans, tot i els viatges fets i els països explorats, havia vist un port sense mar. Un port sense vaixells; amb les pilones de ferro per a lligar-los, envoltades de vegetació i canyes; i el mar, massa lluny. El port segueix essent port tant sols perquè un dia ho va ser; i hi ha qui, encara ara, somia que ho tornarà a ser. Esperant el pressupost per a que el mar torni a rodejar el port, resa el cartell del Club Nàutic de Portman; unes paraules que capturen la nostàlgia i la tristor (pot haver-hi quelcom més trist que un port sense vaixells?), i també la reivindicació i la lluita per una cosa que sembla de sentit comú però que ja és una utopia. En un parell de setmanes haurien de començar, finalment, els treballs, ens diu algú, amb to de sorna, d'incredulitat absoluta.

El port sense mar en un poble que s'anomena Portmán. Un nom curiós i que sona anglesat; un nom molt diferent als dels pobles del voltant: Los Nietos, Los Belones, La Unión, Los Urrutías,… El nom, el no port… la curiositat salvatge i trista que desperta el lloc, acompanyat per un paisatge aridíssim, de turons amb xemeneies mortes i ruines d'edificis que havien rebossat de vida, i de mort.


Portmán, com La Unión, el poble del costat (tirant a l'interior) havien bullit durant anys i anys (més d'un segle). Milers de persones vingudes d'arreu havien acudit a la zona, per a desllomar-se i convertir els seus pulmons en pedra, per anar morint poc a poc, per marxar de casa al matí amb la total incertesa de si hi tornaríen a la nit, mentres les mares, com cantava Antonio Molina, ressarien per ells, dia rere dia. I a la vegada, també hi acudien desenes d'inversors que, com voltors trajats i de puro a la boca i el pit  orfe de cor, veien aquella nova Califòrnia com el lloc on es farien rics de buxaca i pobres d'esperit i moral. Pares que morien en aquella foscor polsosa, i fills que els substituien, independentment de l'edat que tinguessin, per a que la resta de la familia pogués continuar menjant quelcom. Les mines. Montanyes foradades per tot arreu. Homes morint en les entranyes d'aquella serralada escarbada i buida. Explosions. Fum. De la llum de carburo a minses bombetes. Del pic i pala a la dinamita. Petites  engrunes de progrés en unes feines brutes i perilloses.

Fa més de vint anys que van tancar les últimes mines; i com a record en queden les xemeneies i ruines que, fantasmals, esquitxen el paisatge. En queda l'herència minera i flamenca a La Unión, on cada any es fa el festival del Cante de las Minas, un dels més prestigiosos de l'Estat Espanyol, que va començar en les èpoques de les mines, en que tants andalusos van fer cap a aquest paradis infernal on hi havia feina per tothom, i on passaven les nits bebent per oblidar i cantant les seves misèries i la crueltat de les mines a base de canto jondo. El plor i l'angoixa fets melodia i ball.

I a Portmán hi queda el port orfe, envoltat d'un mar de canyes. Allà, que hi havia hagut un dels ports principals de les mines, en una badia que es comparava amb la de Donosti, on es van anar abocant els residus i tot allò escarbat que no els servia, amb el convenciment (segurament molt poc científic) que les corrents marines s'ho endurien tot. Però es va anar acumulant i acumulant, fins que va ofegar la badia i va fer enretirar el mar. La pitjor catàstrofe mediambiental de tot el Mediterrani, ens diuen. Ara hi ha les canyes, i una inmensa platja de sorra negra. Negra com les vides (i les morts) d'aquells miners.

divendres, 10 de juliol de 2015

BENVINGUTS A LOS NIETOS (CRONIQUES MURCIANES) - Part 1

El cartell de Bienvenidos a Los Nietos (Pescaderia Rosa) ens dóna la benvinguda al poblet que serà casa nostra durant aquest estiu. No sabem massa que esperar-nos-en; pel Google Earth sembla un poble petit de platja llarga i cases baixes, però la proximitat a un lloc turístic com la Manga del Mar Menor, ens fa tèmer que potser no serà tant petit i que les cases seran més altes del que ens imaginem. 

El primer vespre ens transmet una sensació de sorpresa agradable i de pensar que hi podem estar molt bé aquí. Tot i el meu obvi accent català, tothom ens tracta magníficament; la gent és molt oberta i salada. El passeig de Los Nietos davant del mar és exageradament tranquil; tot són casetes silencioses de finestres tapiades, i apart d'algun ancià en crosses i algú suant a sobre d'una bicicleta del Decathlon, poca gent més s'hi passeja. El passeig està decorat amb escultures de cavallets de mar, que, com a fan dels reals, em fa molta il·lusió i m'encén l'esperança de veure'ls, també sota el mar. Els cavallets venen en verds, roses, grocs,…m'han fet gràcia, però són horterots, no ens enganyem; graciosos, això sí, i no es troben carrers decorats amb cavallets de mar a masses pobles. Seiem en un baret allà mateix: "tercios" i tapes, tot tirat de preu; en la primera vesprada aprenem noves paraules com: "michirones", boníssims, per cert. En els dies següents, amb l'entrada del juliol, el poble s'anima; però on no n'hi ha no en raja, les casetes segueixen sent d'una planta, i les cadires solitàries del baret dels michirones segueix essent el centre de tapeo davant del mar, amb els seus cambrers salats i el seu "magro con tomate". Anem canviant el 2 mitjanes per 2 tercios. Adaptar-se no costa tant.

I mentre ens atipem per quatre xavus, mirem a l'horitzó, on el mar no continua, com passa a qualsevol lloc del món, sinó que queda retallat per blocs i blocs d'apartaments i d'hotels, que farceixen la Manga, aquella llengua de terra, d'uns vint quilòmetres, que crea el Mar Menor. La Manga…un nom estrany per un lloc estrany. En el conscient col·lectiu de molts de nosaltres, perquè era el premi que donava la Mayra Gómez Kemp als concursants del mític (pels records nostàlgics, no per la qualitat, és clar) "Un, dos, tres. 

Ai, la Manga! Turisme del cutre amb construccions de suburbi d'entrada de ciutat gran, enmig del mar; al costat d'uns espais naturals fantàstics: de palmeres i torres de vés a saber quina època, enmig de camps de terra vermella, d'ovelles que pasturen, de turons àrids i platges salvatges de sorra negra. Però va, tot això deixem-ho per a la segona part de les Cròniques Murcianes.

dimarts, 10 de febrer de 2015

UN DIA A LA VIDA D"UN VIDA A BORD" DE SUBMARINISME



Aquest escrit el vaig redactar per a ser publicat al blog de l'empresa on treballo; una crònica d'un dels viatges de 4 dies/4 nits que fem. És en anglès.

SETTING OFF

Canadians, Koreans, Swedish, Norwegians, Swiss, Italian, Catalan, Japanese, English,… Open water with 9 dives to instructors. All sitting in the same table with the boat still in the pier, ready to go. The fireworks that, at the beginning of the trip, have to scare the bad spirits out of the vessel and bring good luck to the boat, still haven’t been fired but everybody is already sharing a big table, talking about their adventures in Thailand, where they learnt to dive or what they expect to see in that trip. Happy chatting, glasses of wine and anecdotes. Colourful fireworks, the open sea and a crazily starry sky. Good night.
MV Hallelujah Similan Islands
Another perfect day at sea.

DAY ONE

We wake up together with the sun appearing behind the Similan Islands; the amazing Islands that attract people from all over the world. Islands that are surrounded by the calm seas that become wild and angry during the monsoon. Islands that had been visited often by Malaysian fisherman (once upon time) and were named as the nine islands: sembilan in Malay. Now a national park where for the last decades no fisherman have approached, meaning that its waters are teaming with fishes and marine life of all kinds.
We start our lovely liveaboard diving routine: dive, eat, sleep, dive, eat, sleep, dive, eat, sleep….and so on. Jumping from awesome dives, to tasty meals and then lazy and refreshing naps on the sundeck. From the first dive in Anita’s Reef, everybody is already amazed by the blue and clear visibility and the quantity of different creatures and critters. From tiny flatworms to ugly devil Scorpionfishes. From annoying cleaner wrasse to gentle Stingrays. From heaps of garden eels to elusive flounders. And what of the poor little Glassfish? Hunted by Tuna, Harrased by Coral Groupers and Circled by the the ravenous Trevallys. Action all over! A performance enjoyed by everybody. Well, apart from the tiny transparent guys that exist solely as the prey for all.
The day follows with more dives (and food and power naps) that don’t disappoint anybody; the visibility stays great and we keep ticking stuff in the lists of the things to see and enjoy. Turtles, Octopus, Seasnakes, Nudibranches, elegant Ribbon Eels,… but it’s not all about the marine life, one highlight of the dives around the Similans are the landscapes. Huge boulders, big rocks, channels covered with sea fans. Currents, waves and monsoons have created dramatic and unique landscapes underwater. How easy it is to feel tiny and insignificant while diving between the giant rocks of Elephant Head Rock.
Sail Rock Island number eight similan Islands
The view from Sail Rock on Island # 8. The perfectly timed beach visit as you can see no one else is there!

DAY TWO

We enjoy a couple more dives around the Similan Islands and a peaceful visit to the world famous Donald Duck bay in Island #8. Then then leisurely cruise north to the Islands of Bon and Tachai. Two of the most famous dive sites in Thailand; the West Ridge in Koh Bon and the Pinnacle in Tachai…again, great visibility and lots and lots of fish everywhere. We keep on ticking: great Barracudas, Napoleon Wrasse, massive schools of bright blue Fusiliers and the awesome black and weird Sponge Snails that have decided to come to the ridge to stay and delight everybody.
The Juvenile Fusiliers and hunting Cornet fish
The Juvenile Fusiliers are fleeing from the hunting Cornet fish.

DAY THREE

The next morning we enjoy an amazing and surprisingly peaceful dive on the Pinnacle. Then we head towards the jewel in the crown: Richelieu Rock. This famous dive site is part of the Surin National Park, so close to Myanmar that we can see the silhouette of Burmese islands in the distance. The rock just pokes out of the water with no indication of the world of colours and movement beneath. Although you never get bored in Richelieu, for the competitive ones, a lot of games can be played during the dives here: Who can find more Scorpionfishes? Who finds the hole with more juvenile white-eyed moray eels living together? Who is going to be the first one to spot a group of cuttlefishes or a sneaky peacock mantis shrimp?
While we were resting after our third dive on this awesome dive site, divers from another boat surfaced saying that there was a whale shark right under our boat! So, seeing that we had already exceeded our minimum surface interval time, everybody jump from the power naps to being ready to get in the water in a couple of minutes early. Maybe we should use it more often to make sure that we follow the schedule :-) The first part of the dive was all about searching for the Whaleshark cruising by after a brief stop in Richelieu. Probably stopping by to be cleaned and filter some plankton. Or maybe was just out of our sight looking at us and having some fun; but soon everybody started forgetting the search and enjoying the life around the pinnacle. The water was really rich with plankton, provoking big quantities of small fish to surround it. Schools of pelagics like chevron barracudas, pickhandle barracudas, trevallies, jacks, rainbow runners,…A big school of long fin batfish just by the mooring line….a show that kept everybody mesmerized and amazed although the giant and elegant creature was nowhere to be seen.
なおたかさん-1-7

DAY FOUR

The last day, on the way back home we had another great dive in Koh Bon and the last one in Boonsung Wreck. The wreck is an oasis in the middle of empty sand and mud that attracts creatures of all kinds and sizes. From the 1 metre and a half cobias swimming around to the tiny nudibranches. From the Kuhl’s stingrays hiding in the sand to a lost cuttlefish. A school of a squid to the millions (well, maybe not millions, but lots!) of bearded Scorpionfishes, lionfishes, the rare honeycomb moray eel,…A great place to say goodbye to the trip and check things that had not been seen during the Similan Liveaboard diving trip.

diumenge, 8 de desembre de 2013

LA BATALLA FINAL DE BANGKOK (PETITA GUIA PER MIRAR D'ENTENDRE EL QUE PASSA A TAILANDIA)

Els carrers de Bangkok tornen a rogir i a cridar; es tornen a omplir de fum i de policíes anti-avalots. Bangkok torna a ser centre de les notícies, una altra vegada. Perquè hi ha una part de la societat que demana la renúncia del govern elegit democràticament, una altra vegada.

En els últims dies, els Membres del Parlament del Partit Demòcrata (opositors) han dimitit en grup i han organitzat per avui una manifestació que consideren la batalla final per a fer caure el govern. La Primera Ministra Yingluck Shinawatra ha dissol la Casa de Representants (cambra baixa, legislatiu) i ha proposat de fer un referèndum per a que la gent digui si volen fer noves eleccions o no, però l'oposició diu que no n'hi ha prou, ni que ella dimiteixi, el que volen és esborrar qualvol signe i restes del que anomenen el "règim de Thaksin". Per tant, la cosa está complicada.

Serà realment un final? o serà el principi d'una altra época fosca de violència i dividió d'un país? Fa pocs dies ja va haver-hi, com a mínim, cinc morts en enfrontaments amb armes de foc als voltants d'una universitat a Bangkok…anirà a més? què passarà avui?

Anem a pams: però què hi passa a Tailàndia? que cony són els vermells? i els grocs? i els negres? per què aquesta història es repeteix cada pocs anys? qui és aquest Thaksin que està al centre de la política tailandesa, tot i que fa anys que és a l'exili? Com totes les històries de la història, tot és molt complex i per a explicar-ho amb tots els detalls i matissos s'hauria d'escriure un llibre, i un servidor no n'és (ni molt menys!!!) un expert, però faré una petita (i molt simple) cronologia dels últims anys per a veure, de forma esquemàtica, el que ha anat passant i portant a on som ara.



Però primer, qui és Thaksin Shinawatra? doncs era un home de negocis multimil·lionari que va saltar a la política i que en les eleccions de 2001 va guanyar el càrrec de Primer Ministre. Per una banda, va ser el primer en preocupar-se pels pobres/classes rurals de Tailàndia, sobretot del nord-est del país,que sempre havien estat oblidats; aquestes polítiques van fer que sigui anomenat populista, però la veritat és que va ser un gran canvi per milers (sinó mil·lions de persones); els camises-vermelles, els seus seguidors, són en gran part d'aquella zona pobra de Tailàndia, però també gent humil i treballadora de la capital i d'altres zones de Tailàndia, que veuen en Thaksin, el politic que finalment es va preocupar de les condicions de les classes baixes, i en va millorar les seves vides, per això, continua guanyant (ell o els seus) les eleccions. Tot i així, no és cap heroi socialista ni és comparable amb dirigents com Morales o Chavez, no deixa de ser un multimil·lionari amb moltes acusacions de corrupció a darrere (tot i que, hi deu haver cap polític tailandès que no estigui esquitxat per la corrupció?), va ser propietari per un (breu) període de l'equip de fútbol de la Premier anglesa Manchester City (un dels seus capricis), acusat per organizacions internacionals de violar els drets humans en temes com la lluita contra la droga, el conflicte amb els independentistes musulmans al sud de Tailàndia,…Per tant, com a tot arreu al món, res és blanc ni negre.

Doncs, els camises grogues són... l'oposició, els anti-Thaksin, monàrquics, classes mitjes i altes, occidentalitzats, el seu partit principal és el Partit Demòcrata. Són els que perden les eleccions una vegada i una altra, i una vegada i una altra volen tombar el govern (tot i que es consideren els vertaders demòcrates (sic)

Anem ara amb una mica de cronologia:

2001: El partit de Thaksin guanya les eleccions per pallissa.

2005: Thaksim torna a arrassar.  Gran campanya contra Thaksin i el seu partit, acusant-lo de corrupció, de violar els drets humans, d'especulació, de lese majestat (insultar el rei),... per la qual cosa dissol el Govern i es convoquen noves eleccions.

2006: el partit de Thaksin torna a guanyar de carrer, tot i que aquest cop hi va haver una abstenció molt alta, convocada per l'oposició. Hi ha moltes protestes, que duen al rei a anular les eleccions; se'n convoquen de noves però abans que es duguin a terme, els militars prenen el poder.

2007: Noves eleccions, però amb partit de Thaksin declarat ilegal, tots els seus alts dirigents amb prohibició de presentar-se, el nou partit que forma gent i seguidors del partit ilegalitzat pateix els intents dels militars també d'ilegalitzar-lo, però al final, tot i els impediments, tornen a guanyar les eleccions.

2008: Protestes dels grocs contra el govern altra vegada; tancament d'aeroports, enfrontaments, bombes,… com a conseqüència, per una suma d'accions de l'oposició, tribunals, exèrcit, monarquia,… (hi ha qui ho anomena "cop judicial") el Rei, al 2009 proclama Abhisit Vejjajiva, líder opositor, com a Primer Ministre.

2010: les protestes dels camises vermelles contra aquest govern no elegit democràticament van augmentant i la violència va escalant portant a força persones mortes, destrucció d'edificis,… El conflicte arriba a un punt d'una violència extrema i una polarització social molt radical.

2011: es cel·lebren eleccions generals en que guanya (amb 48%, enfront del 35% de l'oposició) Yingluck Shinawatra, germana de Thaksin i primera dona que esdevé Primera MInistra tailandesa.


Des de llavors, aquest govern ha intentat ser neutre i mirar de tenir tothom content, d'evitar nous conflictes i protestes però, aquest 2013, un projecte de Llei d'Amnistia per als empresonats pels conflictes polítics desde el cop de 2006 torna a encendre la flama de les manifestacions, els enfrontaments i les demandes del govern de renunciar. Aquest cop els camises grogues (que han canviat el color monàrquic per al negre) acusen al govern de voler facilitar la tornada de Thaksin a Tailàndia amb aquesta llei; el senat en ple vota en contra d'aquesta llei per tal de mirar d'acabar amb el conflicte i tornar a la (fràgil) pau, però els opositors no en tenen prou i sembla que no volen parar fins que el govern torni a caure i els militars posin un altre govern provisional. Democràcia a la tailandesa. A més, el fet que el Rei ja hagi fet 85 anys i sigui de salut fràgil, afegeix un altre element de desconcert sobre el futur del país. 

I petita anècdota personal: voltant per les paradetes de merxandatge dels protestants, al Monument per la Democràcia (uf!) de Bangkok, em sorprèn veure que han començat a fer servir l'V (de Vendetta) com a símbol (com es veu en una de les meves fotos que il·lustren el text)…em sorpèn per les característiques dels protestants, per que l'V apareix al costat de les xapes a favor del Rei,…En una de les (moltíssimes) paradetes de material polític de tota mena (són pitjors que els independentistes, en quantita de paradetes i merxandatge, que ja és dir :-) hi compro un parell de coses de l'V, per a la col·lecció de rampoïnes polítiques; com que estan contentíssims en estar venent allò a un farang, els ensenyo el meu tatuatge de l'V….i es posen encara més contents, xerren entre ells, senyalen, i un d'ells, amb una samarreta amb el personatge en qüestió, diu: "very good, very good!!! Joker! Joker!"...

dimarts, 22 d’octubre de 2013

EXPLORANT EL PARADIS (TERRA DE PIRATES, DINAMITA I MONSTRES)

Surcaven els mars durant gran part de l'any. Eren temuts. Es movien pels oceans més profunds en els seus perahus, seguint les estrelles i les migracions de les aus. Molts d'ells no tenien un ull tapat amb un pedaç, ni un lloro simpàtic o una rovellada ma de garfi, però eren pirates, dels de veritat. Tornaven, veles al vent, a casa, després de nou mesos, i ho cel·lebraven amb les famílies i amics durant dies, a Tanah Beru, al sud de Sulawesi, Indonèsia. 

Em surcat el mar entre atols inhabitats i illes d'acantilats tallats per un mar que, durant l'època de monsons, gasta molt mala òstia. I, amb les veles al vent, ens acostem a les costes de Tanah Beru; el capità i la tripulació estan excitats pel fet que les pròximes dos setmanes seran a casa, on no eren des de feia quasi un any.

En l'època dels pirates (fins no fa pas tant), desenes de velers marxaven d'aquestes costes, i no tots en tornaven. Ara, tots els vaixells tornen a casa, allà on les tripulacions van ser parides i educades en les arts dels mars i els vents, i on els vaixells van ser construits; en aquesta platja on les serradures es barregen amb la fusta i on centenars de persones practiquen un ofici de detalls minuciosos i feia dura, un ofici, el de construir vaixells preparats per lluitar contra la natura, que no han après a les escoles, sinó dels pares i els avis.



En els deu dies anteriors a l'esperada arribada, a bord del Jaya, hem atravessat les exageradament profundes aigües que separen el Parc Nacional de Komodo i el sud de Sulawesi, i hi hem bussejat amb grans mantes que, elegantment, han volat sobre nosaltres, ens han espiat mentre ens aguantavem com i on podíem per a no sortir disparats enduts per les famoses corrents marines d'aquella part d'Indonèsia, i nosaltres les hem espiat i admirat mentre es deixen netejar per altres peixos, mentre esperen, amb la boca oberta, que les vertiginoses corrents que ens fan volar com una bandera i aferrar-nos on podem, els portin els aliments, i veiem com una femella es deixa seguir per sis mascles, que la imiten i copien tots els seus moviments, en una fila perfecta, a l'espera de ser els escollits per a poder realitzar un acte sexual que durarà segons, després d'una llarga estona de flirteig i competició per a conquistar-la. També tenim la sort de nedar amb una gegantina manta oceànica blanca! una raresa del món animal que tenim la sort que en el seu llarg viatge, passi prop del vaixell, arran de superfície i que el Rambo, un dels membres de la tripulació, la pugui guaitar i donant-nos aquesta oportunitat única.

Les manta raies són les bèsties més grosses i encantadores amb les que compartirem l'aigua durant aquests dies, però hi ha uns altres animals que són els favorits de molts de nosaltres, per la llegenda que els envolta, per la seva bellesa i docilitat i potser, també, pel fet que som conscients que al ritme que els estem massacrant, aviat no en quedarà cap. La joia de la corona: el taurò balena amb el que nedarem per una bona estona; però també tots els punta blanca que anem trobant en quasi tots els llocs de busseig, els punta negra, els grisos o els bambú....cada aparició fa sonar les eines que cadascú tenim per a cridar l'atenció dels altres i que tots els poguem disfrutar. Pobres bèsties, i encara els tractem a ells com a assassins...bé, això al nostre món passa massa sovint; que l'assassí tracti a la víctima com a assassí (i la majoria s'ho cregui).


Descendir en aquells esculls en que segurament ningú altre hi ha bussejat, té molta màgia i dóna un sentit d'aventura excitant...què hi haurà? que hi trobarem? El que hi trobem serà, en general, fantàstic, tot i que la remotesa dels llocs en moltes d'aquestes zones significa que no hi ha ni lleis ni controls sobre el medi ambient, i això fa que durant alguna de les immersions sentim explosions fortes però llunyanes, que ens sobresalten i ens omplen de tristesa, com el descobrir esculls totalment destrossats per la pesca amb dinamita.



I, amb les veles al vent, arribem a la zona de Bira, on reposarem, conversarem amb la poca gent que hi viu, caminarem amb les cabres (que són majoria) i amb gats que miolen fent el soroll de les cabres, cel·lebrarem la festivitat musulmana del Eid Al-Adha amb la tripulació i els seus familiars i amics, on no faltarà el menjar, els licors locals o el karaoke.  I acabarem de gaudir de l'hospitalitat dels indonesis i de l'encant i excepcionalitat de les seves terres (i aigües), abans de tornar cap a Tailàndia.