dilluns, 27 de juny de 2011

BANGKOK, ALTRA VEGADA (S'APROPA UNA TEMPESTA?)


Tenen cap d'animal però cos antropomòrfic, i vesteixen amb tratju i corbata. Estan currats i fan el seu efecte. El fons, darrere aquests estranys éssers, que suposo representen els polítics (de l'oposició, és clar), és de color groc, i en un requadre: vote NO. Al costat d'aquests originals cartells n'hi ha molts d'altres, amb figures antropomòrfiques i cap humà, bé, de polític. El fons és vermell, en alguns; vermell i groc, en d'altres; blau o verd. Tots estan escrits en tai però haurien de faltar-te uns quants bulls per no deduir que el que reclamen és el vot dels seus conciutadans. Menys les bèsties alicatades, que diria que el que volen és que la gent no voti.

La propaganda electoral és el toc nou i diferent d'aquesta megaurbs asiàtica, per la qual ens movem com si fóssim a casa. La resta de coses segueixen com sempre. Altre vegada, la xafogor. L'intent de sortir de la zona de Khao San, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda, és missió impossible; la merda de calor humida reprodueix, altre vegada, l'àngel exterminador de Buñuel; ho proves però no pots, a la mínima que treus el cap de la zona de carrerons, botigues, toldos i Seven Elevens aireacondicionatats, t'ho repenses i retrocedeixes. I que seria Bangkok sense la xafogor?

Sucs de taronja naturals. Samarretes amb llums i música incorporada. Una parella de honeymooners pijus. Talls de mango i papaia. Vambes falsificades que fan molt goig. Carnets de conduir de San Marino, Puerto Rico o la Conxinxina. Totes les temporades de Lost o Weeds a preu de saldo. Vestits hippys i bermudes Billabong. Platets de Pad Thai, i rotllets de primavera a 10 bahts. Ancià europeu malfet i adinerat amb joveneta tailandesa, atractiva i “enamorada”. Passaports suecs, carnets d'estudiant, de la Sorbona o Harvard, i carnets de periodista, per si et ve de gust de colar-te a una zona en guerra. Grups de noietes nòrdiques fent la ruta pel sud-est asiàtic a cop de Lonely Planet, i de farra en farra y tiro por que me toca. Ping Pong Show (sí, aquell on mosses habilidoses escupen pilotes de pingpong, i no precisament amb la boca). Imants de nevera amb monjos i elefants. Very strong cocktails. Sandàlies molt xules i massa econòmiques (que d'aquí tot just un parell de setmanes de calçar-les, et faran repetir allò de: lo barato sale caro). La última tonteria rentable dels germans Farelli i l'últim dels Radiohead. Pantalons Molecule i vestits colorits i moderns, para el niño y la niña. A Khao San hi ha de tot, i tot és possible.

Dues motos a tota pastilla ens passen a tocar, i els seus passatgers han d'abaixar els caps per no picar amb els tendals de les parades de roba, esquiven turistes despistats i giren cap a un carreró d'on surt una ambulància, i n'entra una altra. Hipnotitzats, seguim el soroll de les sirenes, el morbo ens guia sense pensar i, sense pensar, ens posem carreró endins, més com la canalla abduïda que seguien aquell famós flautista pedòfil, que no pas l'Ulisses que seguia el cant de les formoses sirenes. Aquí de formós no hi ha res; pilons de xafarders i policies. Ens fem pas entre la gent i, amb el meu coll allargassat, a mode de periscopi, miro de divisar el que passa. Un grup de persones arrossega una llitera on hi jau un home (farang, indi, tai? No ens posem d'acord) amb la cara rebentada, és cavalcat per un infermer que pretén que li fa el massatge cardiovascular, per a que la claca pensi que li està intentant salvar la vida, però conscient que, a aquell home, ja fa una estona llarga que li ha passat la vida per davant, ha atravessat el túnel amb la llum blanca al fons, i ja espera tanda a les portes del cel. Shooting, ens diu algú. Collons. Three, dead. Conxu. Ajustament de comptes i màfia, deduïm ràpidament. Reculem, i tornem a ser al cor del motxilerisme (i, cada cop més, del maletesambrodisme) mundial, aliè al que ha passat deu metres més enllà. Aquí a ningú l'importa que tres miserables hagin arribat al seu game over; aquí continuen els somriures, aquí tot segueix en venda, i ràpidament oblidem aquella carnisseria. Sorry, how much is this skirt?

Asseguts a la terrassa del Gecko Bar recordem perquè, després de tantes visites, encara disfrutem tant de Bangkok. People-watching del bo. Potser la zona és molt turística, però seure a fer unes cerveses i mirar, i riure, i criticar, no té preu; aquí hi ha material de primera i molt variat: des de el que va arribar a la zona quan encara era un cau d'aventurers, fugitius i seguidors de la New Age, es va jalar un tripi, i ja no en va marxar, als nous hippys que van amb la cervesa de 640 ml en una ma i els estris de fer malabars a l'altre, al grup de rossos catxes amb samarretes de la cervesa Chang o del tubbing de Vang Vieng que han vingut a menjar-se el mon i en els quals el seu rostre és un barem fiabilíssim de la minsa quantitat de neurones que poblen aquell cap de cara bonica, cabells esblanquinats i gorra girada; o als engominats amb maleta de rodes Samsonite super segura, polo Lacoste, i mirada de desconfiança cap a les bandes, i cap a tot el que es mou, que cada cop en són més; el tuktuk amb els despistats que acaben d'arribar, les dones akha intentant vendre souvenirs, o la parella que es pensen que estan tan bons que es poden posar la roba que vulguin (olleres grosses, barrets de gàngster, samarreta de ratlles de marineret, pantalonet pujat fins a sota els pits), però que en realitat foten una mania i una ràbia que els arrebossaries de quitrà i plomes i els arrossegaries per tota la ciutat. Bangkok, en aquesta zona, és aquest gran circ mundial que no embafa mai, i on sempre acabes trobant algú conegut. I on tot és possible.

Demanem una altra Tiger grossa, ens mofem d'algú (sempre tens aquella justificació clàssica que la meitat del món s'encarda de l'altre meitat), tornem breument al tema del tiroteig i del tiu amb la cara feta un estofat de vedella, ens posem una mica nostàlgics pensant amb el que arribarem a trobar a faltar Koh Tao i la gent que hi deixem; i meditem sobre les properes eleccions, en les quals sembla que els vermells de Taksim tornaran a guanyar, i els grocs de la monarquia, les classes mitjes altes i l'exèrcit, que ara amb aquells cartells tan ocurrents intenten boicotejar les eleccions, es tornaran a enrabiar.

Polítics amb cap d'animal sobre fons groc. Acusacions de corrupció; en un país on dir que un polític és corrupte és com dir que el menjar és molt picant. Es veuen alguns núvols negres al cel. Potser ja feia massa que hi havia sol; tot i que a la llunyania sempre es podia veure la negror. Els núvols s'apropen ràpid, i, en aquest país, els ruixats ja hi són un clàssic. Fons de colors retallats per polítics amb fisonomies humanes i somriures preparats, en un país on els somriures són la cosa més espontània que hi ha. La llum del sol comença ha desaparèixer i la negror esborra les ombres. Pel bé del país, esperem que només sigui un fals avís, i que l'instint de l'home del temps de pacotilla que portem a dins s'equivoqui.

dimarts, 21 de juny de 2011

TOTES LES TONALITATS DEL VERMELL (UN TOMB PER COREA DEL NORD-DPRK, SEGONA PART)







Quan el tren comença a travessar el pont, mirem per la finestra, i el canvi de país es fa més que evident; aquell riu sembla que no tan sols separi dos països, sinó que separi dos mons diferents, dos èpoques diferents. Endarrere deixem la República Democràtica i Popular de Corea, perdent de vista 3 xemeneies d'altures diferents, que no fumegen; una sínia que, segons la rumorologia xinesa popular, mai ha arribat a funcionar, i que, es diu, està allà per demostrar que ells també s'ho passen bé; un parell de casetes, i alguns homes amb l'uniforme del país (vestit de color verd o blau i, a la solapa, el pin del President) mirant com el tren s'allunya. Al costat del pont pel qual estem passant amb el tren n'hi ha la meitat d'un altre, el Pont Trencat, que unia Corea amb Xina, però que els americans van bombardejar als inicis de la desconeguda i oblidada Guerra de Corea, i així ha quedat, com a record d'una més de les brometes pesades que han anat gastant (i gasten) els amics dels Estats Units. I, a davant, la República Popular de la Xina, amb tot el seu embafament de llums de neó, cartells lluminosos, anuncis cridaners i agressius, grues de la construcció i edificis gegantins. El contrast és tan extrem que produeix mareig.

Un dels companys de tour comenta, respirant per la finestra: “ja s'olora la llibertat!”, i un altre deixa anar una frase lapidària, que sembla que tan sols jo trobi absurda i desafortunada: “quines ganes que tinc d'anar a un McDonald's per a poder tenir/prendre (en anglès: have, que donaria els dos sentits) una mica de llibertat”

Desembarco a Dandong, el poble fronterer, a l'altre banda del riu que separa les dos pàtries “roges”, mentre els altres continuen cap a Beijing. Només he estat uns deu dies fora del món (auto-anomenat) “real”, però sembla que hagin estat mesos. Semblo un pagès de poble que arriba a la gran ciutat.

Grues i més grues serveixen de background de la gran estàtua de Mao que et trobes només sortir de l'estació de tren; el país està en total expansió; i l'estàtua és un dels pocs punts comuns que pots trobar amb el país de l'altre costat del riu. El xinès que em recull m'explica un acudit molt popular sobre l'estàtua de Mao; un acudit sobre l'estàtua?...després d'aquests dies a Corea del Nord, el primer pensament és de perill i d'agosarament extrem, però aquí és diferent. Mentre a Corea del Nord, l'imatge del President (el difunt Kim Il Sung) i del seu fill, l'Estimat Líder (Kim Jong Il) són el més sagrat del més sagrat (p.e. no es permet doblegar el diari The Pyongyang Times, perquè a la tapa -sempre- hi ha una foto de Kim Jong Il visitant algun lloc, i seria una falta de respecte; o, un altre exemple: a la gran estàtua de Kim Il Sung només li pots fer fotografies des de davant, i de cos sencer), a Beijing mateix tens molts productes de moda que utilitzen cartells i estètica socialista per fer broma, o samarretes d'Obamao, on es barreja l'imatge de Mao amb la d'Obama. Uns per massa i els altres per massa poc.

A la nit visito un bar que em recomanen, ple de llums de tots colors, pantalles gegants, noies ballant sobre la barra, puntxadiscs i, a totes les taules, joves amb pentinats que se suposen moderns i vestimentes que es deuen suposar fashion i cool; la majoria dels quals, enlloc de parlar entre ells, estan entretinguts amb el seu mòbil. El contrast ara ja és exagerat, sembla que hagi passat del blanc al negre, o del cel a l'infern, tot i que no sabria dir quin és cadascú; bé, les llums, el soroll i les noies lleugeres de roba crec que fan punts per a que això sigui l'infern.

Al matí visitem l'extrem oriental de la muralla xina, al nord de la ciutat, que acaba just en el rierol (aquí l'amplada del riu és d'un parell de metres) que separa els dos països. El guia ens havia promès que veuríem pagesos nord coreans, com quan et prometen que en una immersió veuràs taurons martell, o que en un passeig per la selva, veuràs tigres. Com en els altres casos, no n'hi ha ni un, però no suposa cap decepció, després de deu dies de voltar pel seu país i veure'n a grapats, de pagesos nord coreans, sense que suposés una experiència tan excepcional; pagesos asiàtics treballant al camp, ni més ni menys. En relació amb això, una companya del tour per DPRK va dir que la misèria que estàvem presenciant en aquell país era exagerada, jo vaig respondre que de misèria no n'havia vist (i no vol dir que no n'hi hagi, però als llocs on havíem sigut no n'havíem sigut testimonis), i ella escandalitzada em va dir: “mira per la finestra, tot són camps i gent treballant al camp tot el dia! Això és misèria!” No vaig saber que respondre, però el fet de relacionar gent treballant al camp i misèria em va semblar mesurat amb el mateix barem que: BigMac = llibertat. Sense comentaris.

Després se'ns va dur a una volta en barca per la part més ampla del riu, a Dandong, una barca plena de xinesos i de coreans del sud que paguen per poder ser el màxim aprop de la costa nord-coreana, i així, tots armats amb càmeres de fotos i binocles, poder veure aquelles estranyes persones que viuen en aquell país tant estrany. La gent els espia i es sorprèn, els senyalen, miren, sembla que s'imaginin que veuran éssers amb dos caps, o quatre cames, que veuran soldats atonyinant gent o persones picant pedra; el que hi ha a l'altre banda és gent asseguda a la vora mirant cap a nosaltres, mirant la barca i mirant els rasca-cels que coronen Dandong, amb les llums de neó i les grues construint a tot drap; el món real. Després de tots aquests dies intensos en aquell país, voltant-hi i prenent centenars de fotos, no és fins ara, mirant-ho des de fora, en que m'adono realment de l'aïllament del país i de la diferència amb la resta del món globalitzat. Em miro la República Popular i Democràtica de Corea des de la barca, amb pena per aquella gent asseguda allà, en les seves vestimentes “socialistes”, mirant cap a nosaltres, estranyats; i allà a la barca la gent amb les càmeres fotogràfiques, consumint begudes refrescants, menjant gelats compulsivament, comprant records i continuant amb el seu voyeurisme amb els binocles. Tant sols falta que tirin cacauets.

El Ng i el Sam, els dos xinesos amb els quals tinc oportunitat de parlar (un a Dandong i l'altre a Beijing) més extensament, i als quals els puc fer totes les preguntes que se m'ocorren, coincideixen en que en ara, el seu país, l'únic que té de comunista és el Partit Comunista que ho controla i governa tot; hi ha, pel populatxo, la falta de llibertat que va lligada al socialisme, però n'és l'únic; ja no hi ha sanitat, educació o habitatge gratuïts, al contrari, tots els serveis són molt cars. Hi ha la llibertat del neoliberalisme, llibertat per a qui té fortunes, per a poder invertir-les lliurement i, lliurement, multiplicar aquestes fortunes; hi ha moltíssims nous rics xinesos que no saben ni on gastar els diners i que volen estar a la última i mostrar que són rics; però, a la vegada, òbviament, hi ha milions que no tenen res, ni els serveis bàsics que sembla que, amb Mao, tenien assegurats. L'espai entre uns i altres, em diuen, cada cop és més gran; la vella història del sobrevalorat capitalisme: o ric o pobre (i, segurament, tindràs totes les butlletes per pertànyer al segon grup). Evidentment, només és l'opinió de dos persones enmig dels milions de xinesos que hi ha, per tant, d'una representativitat, matemàticament parlant, insignificant; però a mi em serveix, i més tenint en compte que venen de dos persones amb estudis, diners i viatges per l'estranger a l'esquena, no de dos pelacanyes que realment necessiten l'assistència de l'Estat per sobreviure.

Si els dies dins de Corea del Nord van ser de menjada de l'olla continua, de contradicció constant, de salt en salt d'una banda de la balança a l'altre, intentant no estar a la banda del món neoliberal i de la visió que ens donen d'aquest país, però mirant de no ser tampoc massa temps a la banda de l'eix del mal i del que em venen dins del país, aquella perfecció impossible...No ho sé, des de aquesta altra banda encara em trobo més perdut i indecís; però em miro, altre vegada, aquesta Xina de formigó, llums de neó, negocis i negocis, nous rics i nous miserables, i dels starbucks i els nuggets de pollastre, i una cosa tinc clara, si això és la llibertat i el progrés, a mi que no m´hi busquin.

dijous, 9 de juny de 2011

TOT RECORDANT MAO






A la Porta de la Pau Celestial (la traducció al català ha de ser algo així), davant de la mítica Plaça Tiananmen, a Beijing, hi ha aquesta imatge del Mao, on dia rere dia milers de xinesos, vinguts d'arreu de l'imperi, s'hi fan fotografies; les imatges del Sr. Tzetung són de les poques coses que, a primera vista, et recorden que ets a un país que es fa dir República Popular i Democràtica, i que en altres temps, havia estat comunista.