diumenge, 8 de desembre de 2013

LA BATALLA FINAL DE BANGKOK (PETITA GUIA PER MIRAR D'ENTENDRE EL QUE PASSA A TAILANDIA)

Els carrers de Bangkok tornen a rogir i a cridar; es tornen a omplir de fum i de policíes anti-avalots. Bangkok torna a ser centre de les notícies, una altra vegada. Perquè hi ha una part de la societat que demana la renúncia del govern elegit democràticament, una altra vegada.

En els últims dies, els Membres del Parlament del Partit Demòcrata (opositors) han dimitit en grup i han organitzat per avui una manifestació que consideren la batalla final per a fer caure el govern. La Primera Ministra Yingluck Shinawatra ha dissol la Casa de Representants (cambra baixa, legislatiu) i ha proposat de fer un referèndum per a que la gent digui si volen fer noves eleccions o no, però l'oposició diu que no n'hi ha prou, ni que ella dimiteixi, el que volen és esborrar qualvol signe i restes del que anomenen el "règim de Thaksin". Per tant, la cosa está complicada.

Serà realment un final? o serà el principi d'una altra época fosca de violència i dividió d'un país? Fa pocs dies ja va haver-hi, com a mínim, cinc morts en enfrontaments amb armes de foc als voltants d'una universitat a Bangkok…anirà a més? què passarà avui?

Anem a pams: però què hi passa a Tailàndia? que cony són els vermells? i els grocs? i els negres? per què aquesta història es repeteix cada pocs anys? qui és aquest Thaksin que està al centre de la política tailandesa, tot i que fa anys que és a l'exili? Com totes les històries de la història, tot és molt complex i per a explicar-ho amb tots els detalls i matissos s'hauria d'escriure un llibre, i un servidor no n'és (ni molt menys!!!) un expert, però faré una petita (i molt simple) cronologia dels últims anys per a veure, de forma esquemàtica, el que ha anat passant i portant a on som ara.



Però primer, qui és Thaksin Shinawatra? doncs era un home de negocis multimil·lionari que va saltar a la política i que en les eleccions de 2001 va guanyar el càrrec de Primer Ministre. Per una banda, va ser el primer en preocupar-se pels pobres/classes rurals de Tailàndia, sobretot del nord-est del país,que sempre havien estat oblidats; aquestes polítiques van fer que sigui anomenat populista, però la veritat és que va ser un gran canvi per milers (sinó mil·lions de persones); els camises-vermelles, els seus seguidors, són en gran part d'aquella zona pobra de Tailàndia, però també gent humil i treballadora de la capital i d'altres zones de Tailàndia, que veuen en Thaksin, el politic que finalment es va preocupar de les condicions de les classes baixes, i en va millorar les seves vides, per això, continua guanyant (ell o els seus) les eleccions. Tot i així, no és cap heroi socialista ni és comparable amb dirigents com Morales o Chavez, no deixa de ser un multimil·lionari amb moltes acusacions de corrupció a darrere (tot i que, hi deu haver cap polític tailandès que no estigui esquitxat per la corrupció?), va ser propietari per un (breu) període de l'equip de fútbol de la Premier anglesa Manchester City (un dels seus capricis), acusat per organizacions internacionals de violar els drets humans en temes com la lluita contra la droga, el conflicte amb els independentistes musulmans al sud de Tailàndia,…Per tant, com a tot arreu al món, res és blanc ni negre.

Doncs, els camises grogues són... l'oposició, els anti-Thaksin, monàrquics, classes mitjes i altes, occidentalitzats, el seu partit principal és el Partit Demòcrata. Són els que perden les eleccions una vegada i una altra, i una vegada i una altra volen tombar el govern (tot i que es consideren els vertaders demòcrates (sic)

Anem ara amb una mica de cronologia:

2001: El partit de Thaksin guanya les eleccions per pallissa.

2005: Thaksim torna a arrassar.  Gran campanya contra Thaksin i el seu partit, acusant-lo de corrupció, de violar els drets humans, d'especulació, de lese majestat (insultar el rei),... per la qual cosa dissol el Govern i es convoquen noves eleccions.

2006: el partit de Thaksin torna a guanyar de carrer, tot i que aquest cop hi va haver una abstenció molt alta, convocada per l'oposició. Hi ha moltes protestes, que duen al rei a anular les eleccions; se'n convoquen de noves però abans que es duguin a terme, els militars prenen el poder.

2007: Noves eleccions, però amb partit de Thaksin declarat ilegal, tots els seus alts dirigents amb prohibició de presentar-se, el nou partit que forma gent i seguidors del partit ilegalitzat pateix els intents dels militars també d'ilegalitzar-lo, però al final, tot i els impediments, tornen a guanyar les eleccions.

2008: Protestes dels grocs contra el govern altra vegada; tancament d'aeroports, enfrontaments, bombes,… com a conseqüència, per una suma d'accions de l'oposició, tribunals, exèrcit, monarquia,… (hi ha qui ho anomena "cop judicial") el Rei, al 2009 proclama Abhisit Vejjajiva, líder opositor, com a Primer Ministre.

2010: les protestes dels camises vermelles contra aquest govern no elegit democràticament van augmentant i la violència va escalant portant a força persones mortes, destrucció d'edificis,… El conflicte arriba a un punt d'una violència extrema i una polarització social molt radical.

2011: es cel·lebren eleccions generals en que guanya (amb 48%, enfront del 35% de l'oposició) Yingluck Shinawatra, germana de Thaksin i primera dona que esdevé Primera MInistra tailandesa.


Des de llavors, aquest govern ha intentat ser neutre i mirar de tenir tothom content, d'evitar nous conflictes i protestes però, aquest 2013, un projecte de Llei d'Amnistia per als empresonats pels conflictes polítics desde el cop de 2006 torna a encendre la flama de les manifestacions, els enfrontaments i les demandes del govern de renunciar. Aquest cop els camises grogues (que han canviat el color monàrquic per al negre) acusen al govern de voler facilitar la tornada de Thaksin a Tailàndia amb aquesta llei; el senat en ple vota en contra d'aquesta llei per tal de mirar d'acabar amb el conflicte i tornar a la (fràgil) pau, però els opositors no en tenen prou i sembla que no volen parar fins que el govern torni a caure i els militars posin un altre govern provisional. Democràcia a la tailandesa. A més, el fet que el Rei ja hagi fet 85 anys i sigui de salut fràgil, afegeix un altre element de desconcert sobre el futur del país. 

I petita anècdota personal: voltant per les paradetes de merxandatge dels protestants, al Monument per la Democràcia (uf!) de Bangkok, em sorprèn veure que han començat a fer servir l'V (de Vendetta) com a símbol (com es veu en una de les meves fotos que il·lustren el text)…em sorpèn per les característiques dels protestants, per que l'V apareix al costat de les xapes a favor del Rei,…En una de les (moltíssimes) paradetes de material polític de tota mena (són pitjors que els independentistes, en quantita de paradetes i merxandatge, que ja és dir :-) hi compro un parell de coses de l'V, per a la col·lecció de rampoïnes polítiques; com que estan contentíssims en estar venent allò a un farang, els ensenyo el meu tatuatge de l'V….i es posen encara més contents, xerren entre ells, senyalen, i un d'ells, amb una samarreta amb el personatge en qüestió, diu: "very good, very good!!! Joker! Joker!"...

dimarts, 22 d’octubre de 2013

EXPLORANT EL PARADIS (TERRA DE PIRATES, DINAMITA I MONSTRES)

Surcaven els mars durant gran part de l'any. Eren temuts. Es movien pels oceans més profunds en els seus perahus, seguint les estrelles i les migracions de les aus. Molts d'ells no tenien un ull tapat amb un pedaç, ni un lloro simpàtic o una rovellada ma de garfi, però eren pirates, dels de veritat. Tornaven, veles al vent, a casa, després de nou mesos, i ho cel·lebraven amb les famílies i amics durant dies, a Tanah Beru, al sud de Sulawesi, Indonèsia. 

Em surcat el mar entre atols inhabitats i illes d'acantilats tallats per un mar que, durant l'època de monsons, gasta molt mala òstia. I, amb les veles al vent, ens acostem a les costes de Tanah Beru; el capità i la tripulació estan excitats pel fet que les pròximes dos setmanes seran a casa, on no eren des de feia quasi un any.

En l'època dels pirates (fins no fa pas tant), desenes de velers marxaven d'aquestes costes, i no tots en tornaven. Ara, tots els vaixells tornen a casa, allà on les tripulacions van ser parides i educades en les arts dels mars i els vents, i on els vaixells van ser construits; en aquesta platja on les serradures es barregen amb la fusta i on centenars de persones practiquen un ofici de detalls minuciosos i feia dura, un ofici, el de construir vaixells preparats per lluitar contra la natura, que no han après a les escoles, sinó dels pares i els avis.



En els deu dies anteriors a l'esperada arribada, a bord del Jaya, hem atravessat les exageradament profundes aigües que separen el Parc Nacional de Komodo i el sud de Sulawesi, i hi hem bussejat amb grans mantes que, elegantment, han volat sobre nosaltres, ens han espiat mentre ens aguantavem com i on podíem per a no sortir disparats enduts per les famoses corrents marines d'aquella part d'Indonèsia, i nosaltres les hem espiat i admirat mentre es deixen netejar per altres peixos, mentre esperen, amb la boca oberta, que les vertiginoses corrents que ens fan volar com una bandera i aferrar-nos on podem, els portin els aliments, i veiem com una femella es deixa seguir per sis mascles, que la imiten i copien tots els seus moviments, en una fila perfecta, a l'espera de ser els escollits per a poder realitzar un acte sexual que durarà segons, després d'una llarga estona de flirteig i competició per a conquistar-la. També tenim la sort de nedar amb una gegantina manta oceànica blanca! una raresa del món animal que tenim la sort que en el seu llarg viatge, passi prop del vaixell, arran de superfície i que el Rambo, un dels membres de la tripulació, la pugui guaitar i donant-nos aquesta oportunitat única.

Les manta raies són les bèsties més grosses i encantadores amb les que compartirem l'aigua durant aquests dies, però hi ha uns altres animals que són els favorits de molts de nosaltres, per la llegenda que els envolta, per la seva bellesa i docilitat i potser, també, pel fet que som conscients que al ritme que els estem massacrant, aviat no en quedarà cap. La joia de la corona: el taurò balena amb el que nedarem per una bona estona; però també tots els punta blanca que anem trobant en quasi tots els llocs de busseig, els punta negra, els grisos o els bambú....cada aparició fa sonar les eines que cadascú tenim per a cridar l'atenció dels altres i que tots els poguem disfrutar. Pobres bèsties, i encara els tractem a ells com a assassins...bé, això al nostre món passa massa sovint; que l'assassí tracti a la víctima com a assassí (i la majoria s'ho cregui).


Descendir en aquells esculls en que segurament ningú altre hi ha bussejat, té molta màgia i dóna un sentit d'aventura excitant...què hi haurà? que hi trobarem? El que hi trobem serà, en general, fantàstic, tot i que la remotesa dels llocs en moltes d'aquestes zones significa que no hi ha ni lleis ni controls sobre el medi ambient, i això fa que durant alguna de les immersions sentim explosions fortes però llunyanes, que ens sobresalten i ens omplen de tristesa, com el descobrir esculls totalment destrossats per la pesca amb dinamita.



I, amb les veles al vent, arribem a la zona de Bira, on reposarem, conversarem amb la poca gent que hi viu, caminarem amb les cabres (que són majoria) i amb gats que miolen fent el soroll de les cabres, cel·lebrarem la festivitat musulmana del Eid Al-Adha amb la tripulació i els seus familiars i amics, on no faltarà el menjar, els licors locals o el karaoke.  I acabarem de gaudir de l'hospitalitat dels indonesis i de l'encant i excepcionalitat de les seves terres (i aigües), abans de tornar cap a Tailàndia.

dissabte, 7 de setembre de 2013

L'ACTE DE MATAR A INDONESIA (DE GANGSTERS TRANSVESTITS, TORTURADORS COWBOYS I EL SENYOR MINISTRE)

Anònim. Anònim. Anònim. Un altre anònim...els títols de crèdit n'és ple d'anònims, d'indonesis que varen treballar en la pel·lícula durant els anys que va durar-ne la gravació i que no volen ésser exposats al públic.

Arcades i fàstics. I més arcades, i al final fins i tot una mica d'arrojadeta. El final de la pel·lícula és el final d'un llarg viatge. De 7 anys de pel·lícula, de recordar, recrear, justificar,...de més de quaranta anys des què tot allò va passar. Un llarg viatge del qual som testimonis, de la mofa a l'arcada, de la batalleta graciosa d'explicar a la mirada perduda, de la cançó divertida a la llàgrima, del tenir la raó al silenci, i una altra arcada.

Tragicòmic. Es una paraula que sempre havia trobat genial però que, tot i la fal·lera en fer-ho, poques vegades havia pogut fer servir amb naturalitat i sentit; recordo alguns capítols de Breaking Bad on em deia: "això és tragicòmic!" Però allò era ficció, actors i diàlegs redactats per un guionista a sou. Ara, veient el documental "L'acte de matar" (el títol original n'és la traducció a l'anglès), he trobat el perfecte subjecte tragicòmic. Veient-lo he rigut, i molt, però de coses bèsties i tràgiques; molt bèsties i massa tràgiques; fets que van passar als seixanta, però que segueixen passant.

Posem-nos en context: el documental tracta de les violacions, tortures i matances de comunistes i (bàsicament) suposats comunistes (entre ells, tots els xinos que van poder arreplegar) a mitjans dels 60; tot i que no se sap la xifra exacta, es parla, com a mínim, d'un milió de persones...que suposo que, matemàticament,  ja mereix el nom de genocidi. Aquest genocidi va anar lligat a l'intent de derrocar el President Sukarno, massa comunista pels poders occidentals, que volien un canvi de règim (que després, i gràcies a les matances i l'eliminació -física i legal- del Partit Comunista, va acabar passant); arreu del món, tothom content, una altra victòria contra el comunisme en època de la Guerra Freda. El democràtic i avançat món occidental, altre cop, fent un paper més de director d'orquestra que no pas d'espectador content. Suport, entrenament, facilitació de dades de milers de "comunistes" per part de l'ambaixada americana a l'exèrcit i els paramilitars que, després, executaven i s'acarnissaven...vaja, podria estar parlant de Xile, d'Argentina,...però parlem d'Indonèsia.

Aquestes matances van ésser perpretades, bàsicament, per milícies paramilitars liderades per (com a ells mateixos els agrada ser nomenats) gàngsters. Al film, tant els mateixos gàngsters com líders polítics indonesis actuals, no es cansen de repetir que gàngster en llengua indonèsia es diu preman, que ve de l'anglès freeman; per tant, quelcom bo.



I, en aquest film, alguns d'aquests gàngsters sanguinaris i il·luminats en són els protagonistes, uns personatges estrambòtics i descarats, de boca grossa i llengua llarga, de riure fàcil i d'auto-copets a l'esquena; uns elements que, en el documental, fan una pel·lícula, on representen la forma en que realitzaven les tortures, assassinats (fins i tot de nadons), cremes de pobles,...escenificant-ho inspirant-se en aquelles pel·lícules de Hollywood que tan els agraden: escenes amb atmosfera de cinema negre dels 40, altres escenes com si es tractés d'un western del John Wayne (amb elefants inclosos), o com a colorit i meravellós musical de noies maques, vestits exuberants i gent feliç (i assassinats posant una medalla als assassins, i tots més que contents)...sí sí, molt bizarro tot plegat. El ventall de personatges estrambòtics que hi apareixen no sembla real, sobretot els dos màxims protagonistes: el prim i de cabell blanc, de manera de fer afable i simpàtica, que estima els seus néts i es compadeix dels animalons, però que, al llarg de la pel·lícula, no sembla tenir cap remordiment sobre el que va fer, i ho explica com si fos la gran gracieta, com a heroi xulesc i pretensiós; i l'altre pallu de cabell llarg i cos gruixut i descuidat, un  altre personatge sense escrúpols i sense vergonya, orgullós de ser un gàngster i d'haver fet les mil i una bestieses; un personatge al qual li agrada vestir-se de dona per a representar les escenes, i que es presenta a les eleccions del Parlament per a, com ell mateix justifica, poder extorsionar la gent i treure diners de tothom.

Segurament, aquests freaks sanguinaris són anècdota, són personatges que hi ha a tot arreu, uns de tants que el director va trobar i va pensar que eren una mina d'or per una pel·lícula,...però el més preocupant és la impunitat en la que viuen i en la que alardeigen de tot allò que van fer; som testimonis de que hi ha moltíssima gent a la Indonèsia actual que els tenen com a salvadors de la pàtria, incloent-hi el vice-president (en el moment de la filmació, ara ho desconec), ministres,....que apareixen a la pel·lícula fent unes declaracions, unes bromes i uns discursos que en qualsevol altre lloc del món serien considerats una gran animalada i una apologia a les pitjors de les bestieses possibles. Apareix, també, una organització de caire paramilitar en la qual militen uns 3 milions de persones a Indonèsia i que va tenir un paper molt important en tot aquell genocidi; una organització que compta amb el suport de part de l'establishment del país, de part dels seus polítics i personatges més poderosos, una organització que celebra públicament (i, altre cop, amb grans rialles i xerinola) aquella neteja dels seixanta, i on no es cansen d'afirmar que tot allò té que continuar.

El públic indonesi, que és el principal destinatari d'aquesta obra (en la meva opinió, mestra), evidentment no n'ha pogut gaudir, ni  a les sales de cinema, ni en podrà gaudir en format de DVD en les botigues; per això hi ha un acord entre productores i plataformes digitals per a que a partir del dia 30 de setembre es pugui descarregar, en el territori del país, de forma gratuïta. Veurem si el tema té difusió i, com més gent millor, es posa davant de la tele per les dos hores llargues que aquesta història d'històries dura; per a que, com més indonesis millor, contemplin aquests personatges i aquests fets, del seu passat (que de fet, ja és passat i no es pot canviar), però també, del seu present (tot i que ja està passant i tampoc es pot canviar) i, sobretot, del seu futur.

dilluns, 17 de juny de 2013

DE LES SARGANTANES DEL PALLARS ALS DRAGONS DE KOMODO (Indonèsia, sant tornem-hi)

Fa quasi un mes. O, comptant en hores, en fa unes sis centes quaranta vuit. També ho podríem comptar en talls d'embotits, olives, mitjanes Estrella, patates braves o llesques de pamtumata. Podem, també, quantificar aquesta visita, en el nombre d'amics i familiars que em visitat i amb els quals em conversat; o, quantifiquem-ho en rialles, o en moments de ràbia en veure les notícies o parlar de l'actualitat d'aquest nostre país petit. O comptant  els fills i filles d'amics i parents... segurament aquesta xifra seria la més alta de totes les alternatives proposades...

La qüestió és que amb les bosses encara a mig desfer i les cartes a mig obrir, ja comencem el procés de refer les bosses i de deixar un bon espai a la taula del menjador per a la correspondència que vagi arribant a partir de divendres, i que allà jaurà i es morirà de fàstic fins a ves a saber quan.

Sis centes quaranta hores o una vintena de criatures després, els passaports descansen al costat de bitllets tailandesos rebregats, de la càmera de fotos, d'un joc de calçotets nous de mercat de dissabte al matí, de la guia de llengua indonèsia o del nou tratju de submarinisme...

I d'aquí a pocs dies, després del canvi de vol al Caire (aquest cop no hi ha hotel de luxe per la patilla ni visita turística a les piràmides i els embaucadors dels souvenirs), d'una tarda-nit a Bangkok amb compres pendents i sopar amb amics, d'un altre vol a Bali on sembla que per burocràcia haurem de passar un parell de dies, i després d'un últim vol domèstic (però que, molts cops, no domesticat), arribarem a Labuanbajo, a l'Illa de Flores, a la porta del Parc Nacional de Komodo.


Komodo...després de dos anys, o disset mil cinc-centes vint hores, hi tornem. L'última visita va ser de plaer, de viatge motxileru i bussejos seguint un guia; ara serà una visita de plaer, però d'establir-se, d'acostumar-se a no tenir aigua calenta ni cadena al vàter, de deixar les bosses descansar i buscar el teu lloc, de saludar i sentir que els locals et criden pel teu nom, i serà una visita d'anar al davant en els bussejos, de buscar mantes raies, de senyalar taurons i d'aprendre a llegir les fortes corrents i remolins que fan famosa aquesta zona, i que li donen la riquesa subaquàtica que té. 

I tornarem a anar  a la busca dels famosos dragons de saliva mortal i característiques juràssiques. Ja varem anar en la recerca d'aquestes bèsties en aquella altra visita, fa disset mil no sé quantes hores, i en varem trobar, i varem observar com un d'aquests llangardaixos gegantins observaven un cérvol que ens observava tímid...un estrany triangle de mirades i de posicions estratègiques sota un sol que cremava sense contemplacions: el varà, camuflat entre els arbustos, quiet i silenciós, amb gana i salivera; el cérvol, majestuós amb les seves desenvolupades banyes i el seu fer elegant, fins i tot de menjar herbotes; i nosaltres dos, allà palplantats amb un guia escarransit amb un bastó a joc, escarransit també, primer admirats per la possibilitat de tenir un exemplar de cérvol tan aprop i tan impassible; després excitats pel fet de descobrir el dragó, no massa lluny nostre, observant la presa i observant-nos a nosaltres, els intrusos, els voyeurs, altres possibles preses i, finalment, una mica esparverats pels passos del famolenc varà cap a nosaltres, i de les gambades del guia escarransit a davant nostre, cridant: correu  !! i salvant la seva vida.

Final feliç per nosaltres, tot i que sense anissos, però amb unes bones fotos i una altra anècdota al sarró. A l'estómac de qui  devia acabar aquell cérvol, ens ho podem imaginar; el dragó de Komodo que ens va fer gambar a tota merda deu seguir per allà, al seu territori, sense predadors, buscant teca, descansant sota el sol i espantant guiris que es pensen que són al sofà de casa mirant el National Geographic o el 33 a les 5 de la tarda d'un dia d'entre setmana. I del guia escarransit i veloç? doncs aviat ho sabrem.

Aviat tornarem a veure aquells paisatges i aquelles gents, els somriures indonesis que t'hipnotitzen per la seva espontainetat, i dels quals ja em parlat sobradament en aquest blog al llarg dels anys. I aviat tornarem a caminar per aquells carrers, i veurem l'efecte del progrés que no perdona enlloc, dels avenços (?) i els canvis. Moltes ganes de tornar a riure amb aquella gent, de tornar a correr davant d'aquells monstres prehistòrics i de volar sota l'aigua amb les gegantines mantes i els inofensius taurons, però això no treu que trobarem a faltar aquelles vint criatures, les notícies enfurismadores sobre el present i futur del nostre petit país, que tanta ràbia et provoquen però tanta vida et donen, dels paisatges de la Vall del Ges, del barri de Sants de Barcelona o del Pallars...o de les sargantanes que corren entre les seves pedres, els seus fòsils, els arbustos i les roselles...bestioles que potser no són tant exòtiques ni tant enormes, però són les nostres, i no les oblidem.






dimarts, 4 de juny de 2013

BUSCANT L'AU FENIX EN FLAMES (DE LES PIRÀMIDES, LA SORRA I ELS POLICÍES BASTARDS)

A.C.A.B... All Cops Are Bastards sembla una pintada recurrent a les parets del Caire i Giza; n'hi ha algunes de hoolingans dels equips de la ciutat, i una que resa: No one can stop our idea. Poc més. Tot sembla tranquil. Bé, el contrari de tranquil, però en un sentit quotidià, en un context de normalitat en aquesta ciutat, en aquest país. Res fora del normal en les zones que visitem. Cotxes i més cotxes. Gent i encara més gent. Carros portats per burros. Mercats i paradetes al carrer. Caos general, però ni disturbis ni antiavalots ni helicòpters sobrevolant la ciutat. 

La visita és fugaç, i intentem de copsar si hi ha algun rastre de la revolució post-revolució, del descontentament post-descontentament, de la busca desesperada d'una solució després d'haver trobat la solució, del renaixement del caos després de l'enterrament del caos. L'au fènix en flames.

Per fugaç i limitada, la nostra aventura egípcia no ens aporta massa més que les opinions d'un guia turístic extremadament cantamanyanes i repetidament anti-Mursi i anti-Germans Musulmans, els murals vistos des de els vidres sorrosos de la furgoneta que ens transporta amunt i avall a ritme de turistes programats al minut, i els passejos per unes piràmides amb molts pocs turistes i molts venedors desesperats per despendres de rampoines vàries. No ho negarem, la seva habilitat comercial supera la de qualsevol altre venedor de merdes de qualsevol altra banda del món; ens podem excusar en  que havíem passat la nit en un avió, que havíem arribat a les cinc del matí, que feia calor, que estàvem xocats pel fet de ser ahir a Bangkok, demà a Barcelona i avui aquí. Però les excuses no valen, i quan acabes amb una bossa de plàstic plena d'estatuetes de déus egipcis,  piràmides en miniatura i altres baratel·les que pesen com un sant mort, et sents molt burro i et treus el barret davant de l'art dels que te l'han colada; ja no hi val a dir que et tornin el bitllet de 20 dòlars, que t'hi has repensat, no hi ha marxa enrere pels babaus.

La caminada i fotografiada de les piràmides i l'esfinx és encara massa fugaç dins la fugacitat d'una visita a l'Antic Egipte en tan sols un matí; el cantamanyanes anti-Mursi sembla que té pressa, i ho fa amb coleguisme, com si ens fes un favor: a dins de les piràmides no hi ha res a veure i s'ha de caminar molt i s'ha de pagar, aprop de l'esfinx no hi pararem perquè hi ha venedors i timaires molt pesants i blablabla Una fugacitat que ens acaba duent a un dels molts Palaus dels Perfums on ens han d'explicar tots els secrets d'aquest món, sobre el qual no tenim cap mena d'interès. "Haurem d'esperar un moment", diu l'home amb pressa que, de sobte, té tot el temps del món, "aviat tornarà la llum", sentencia amb una seguretat que s'aguanta amb pinces, "Mursi envia la llum a Gaza i ens deixa a nosaltres sense", tot i que celebro que un cap d'estat es preocupi per Gaza, l'afirmació em sembla una mica demagògica. En tot cas, ens és igual si la llum tornarà en cinc, deu o vint minuts; li deixem clar que ni perfums ni papirus ni patoxades turístiques; preferim fer una volta per Giza i el Caire en la furgoneta, sense baixar, patint embussos i pitades, veient la vida real, que no pas seure a escoltar un embaucador.


I fem la volta, i patim molts embussos, i veiem les pintades, i parlem amb el company de tour, un turc amant de les conspiracions, d'esquerres i de ment oberta (potser massa), que ens il·lustra amb teories com que el Pla d'Erdogan, enlloc de donar la independència al Kurdistan turc, és quedar-se, com a parts de Turquia, el Kurdistan d'Iraq i el siri. Interessant i agosarat.

I ens porten a l'hotel que ens paga la companyia aèria, on ens afartem mediterràneament de menjar que no em tastat en quasi un any, i ens remirem les fotos de les piràmides, i sospesem la possibilitat d'abandonar les estàtues rampòiniques que ens han enxufat a Giza. I homes de negocis entren i surten de l'hotel, i es prenen una copa al bar o agafen un taxi cap a la ciutat, per immiscuir-se en el caos quotidià d'aquest au fènix que diuen que és en flames, però que avui sembla tranquil. De moment, a l'hotel no hi falta la llum, esperem que a Gaza tampoc.


dimecres, 3 d’abril de 2013

PREGÀRIA DEL REFUGIAT (DE FOCS I DE BRASES)




"We are the angry and the desperate, the hungry and the cold. We are the ones who kept quiet, and always did what we were told. But we've been sweating while you slept so calm, in the safety of your home. We've been pulling out the nails that hold up everything you've known." (de la cançó Prayer of the refugee de Rise Against)



Té la mirada perduda, i de la boca li penja una pipa de fusta. No porta samarreta i se li veu tot el costellam. Els pantalons són amples i de color marronós, un camal està arremangat cap amunt mentre que l'altre arriba ben bé a terra, tapant part de la xancleta blanca. Els seus voltants són a joc amb els seus pantalons amples i les seves xancletes. Tot és marró, gris i blanc. Està davant del que devia ser la seva casa: piles de plaques d'uralita trencades i ennegrides pel foc. Més enllà, el fum encara hi és viu i dóna un toc fantasmal als troncs cremats dels arbres que abans formaven un bosc i donaven ombra a l'home de la pipa i la mirada perduda. Passar de no tenir res a perdre-ho tot.

Fugir del foc de les bombes, de les bales, dels poblats cremats, de la repressió i la marginació, per acabar en un país estranger entre les brases de l'odi. Això passa massa sovint i és massa palpable, possiblement en qualsevol del món; i el que en un altre país és refugiat, en el seu margina als refugiats. Com som, els humans. Pregunta-li al Muhammad, aquell jove afganès que escapant de la violència del seu país i havent d'allunyar-se de la família i els amics va emigrar a Iran on s'havia de sentir, cada dia, el nom del porc pel carrer. O pregunta-li a qualsevol tailandès, a veure que pensa dels refugiats birmans...mandrosos, deslleials, lladres,...

Tothom sap que a Myanmar (Birmània) hi ha problemes; que el país fa molt (massa) temps que està governat per una Junta Militar, a la qual la paraula "democràcia" no  sembla que li agradi massa. I tothom sap del calvari pel qual ha passat la Nobel de la Pau birmana, i del seu llarg arrest domiciliari, però poca gent parla de totes les nacions que s'escampen per les montanyes del país, per la Birmània remota, a la qual no tenen accés els estrangers, on les cremes de pobles estan a l'ordre del dia, com els assassinats, les violacions, el reclutament forçat dels joves per a lluitar contra les guerrilles independentistes, la falta de qualsevol tipus de servei bàsic, l'abandonament…i de com milers de membres de moltes d'aquestes ètnies s'han escapat i viuen escampats en els camps de refugiats fronterers, en condicions lamentables, sense drets, sempre amb por a atacs. Bé, s'hi que n'hi ha famosos d'aquests refugiats, de famosos i de fotogènics i turístics: les famoses dones girafa!  (veure escrit: De refugiades polítiques a monstres de fira: http://viatgesmotxilerus.blogspot.com/2009/04/de-refugiades-polítiques-monstres-de.html).

El foc va arribar a la nit i s'ho va menjar tot a una velocitat esfereïdora; els arbres, les cases, les esperances, les vides, les memòries... dolentes, moltes d'elles, però segurament també algunes de bones. Com l'home de la pipa, un parell de milers de refugiats ho han perdut tot (d'aquell res), mentre que prop  d'una quarantena de persones també han perdut les seves barates i fràgils vides. El foc, com sempre, va arribar per sorpresa (com a mínim pels habitants del camp).

I, segurament, mai sabrem d'on va sortir aquell monstre groc i vermell. De moment, el Cap de Policia de la zona, que afirmava des de el primer moment que havia sigut intencionat, ha estat canviat de lloc de feina i desplaçat fora de la zona. Una olla al foc va començar l'incendi, diuen alguns testimonis (qui té una olla al foc a les tres de la matinada? es pregunta el Cap de la Policia traslladat); van caure projectils incendiaris des de un helicòpter, afirmen unes quantes desenes de testimonis. El foc es va estendre d'una forma una mica rara i sense massa sentit. Qui sap, potser només són teories conspiratòries i algú que s'estava cuinant un arròs bullit es va despistar i, de sobte, tot va començar a cremar, i les espurnes, endutes pel vent van anar encenent per aquí i per allà.

A la web de The Border Consortium (organització sense afany de lucre que ha estat a la zona, des de fa vàries dècades, ocupant-se de tot el referent als camps de refugiats de birmans) on parla d'aquest camp, acaba amb la frase: "This camp has never been attacked." el qual denota que no és poc habitual que els camps de refugiats siguin atacats. Ha sigut doncs, ja, la primera vegada en aquest camp de refugiats? I, realment, a algú li importa?

(la foto dels nens no és meva)

P.D. per poder publicar l'escrit he hagut de treure'n alguns noms propis, ja que, automàticament, els paràgrafs on aquests noms eren, apareixen tatxats (!?!?!)



dijous, 14 de març de 2013

CINC MIL MORTS QUE NO EXISTEIXEN (LA GUERRA TAILANDESA SILENCIADA)

50 militants independentistes, fortament armats, assalten una base militar; l'intent fracassa i deixa el resultat de 16 morts (13 de febrer)

En un cap de setmana, hi ha una cinquantena d'atacs perpretats, suposadament, també pels independentistes musulmans del sud del país: atemptats amb bomba, incendis de torres de senyal de telèfons mòbils,...(16 i 17 de febrer)

Tres persones assassinades en diversos tirotejos (9 de març).

La dona d'un policia fronterer, assassinada a trets (10 de març).

L'exèrcit decideix destinar 2000 membres més dels cossos armats a les zones conflictives; aquest nou excedent es desplegarà a partir de l'1 d'abril.

Notícies i més notícies a la premsa tailandesa; però sembla que enlloc més. Els anunciats anteriors són tan sols de les tres últimes setmanes; i no són els únics d'aquest període, d'aquests últims dies. I així va el tema per allà baix, pel sud-est del país. Cada cop que t'interesses per les notícies de Tailàndia hi trobes referències al "profund sud"; atemptats, represàlies del govern, morts, bombes, tortures, desapareguts,...

Es un no parar. Des de gener del 2004, hi ha hagut uns 12.000 fets violents, resultant amb vora 5000 morts (el nombre exacte pot estar canviant ara mateix) i uns 9000 ferits.

Segurament no n'havíeu sentit a parlar. No és d'estranyar; fins i tot hi ha molta gent vivint a Tailàndia (estrangers, s'entén) que no té ni idea d'aquest conflicte polític i religiós. Mentre es matin entre ells, i no tinguem cap interès en aquell territori, ja s'ho faran.

Entre les contínues notícies de morts, atemptats, repressió i acció-reacció, n'ha aparegut recentment una que dóna una mica (només una mica miqueta) d'esperança per la solució del conflicte: el govern a reconegut el BRN (Barisan Revolusi Nasional - Front Nacional Revolucionari; una de les organitzacions que lluita a la zona) com a interlocutor; i, fins i tot, hi tenen una cita per començar les converses de pau i mirar de trobar una solució al problema; la data és el 28 de març, i el lloc, Malàisia.

Però, i quin és el problema? La regió de Patani, al sud-est de Tailàndia, fronterera amb Malàisia i que està formada per les províncies de Pattani, Yala i Narathiwat, i alguns districtes de la província de Songkhla, té forces particularitats, i moltes diferències amb la resta de Tailàndia.

Per una banda, té una llarga història com a Sultanat independent, o lligat a Tailàndia però amb una relació especial i mantenint els sultans; l'any 1909 és quan es pot considerar que passa a ser una part més de Tailàndia (perdent tots els drets propis), després d'un acord amb els britànics (sí, els occidentals sempre pel mig, no fos cas).

Per altra banda, aquesta zona sempre ha estat de majoria musulmana i, tot i els intents del govern del país de fer augmentar la població budista, els musulmans en són, encara, el 80 % (aprox).

I, també hi ha el tema cultural, ètnic i de llengua: la majoria de la gent de la zona són d'ètnia malàia, que no està reconeguda pel govern; i majoritàriament utilitzen la llengua malaia amb escriptura aràbiga. Aquest idioma no és reconegut com a oficial i, en les poques escoles on s'ensenya, es fa amb la grafia de la llengua tai (a diferència de llengües com el japonès o el xinès, que s'ensenyen amb les seves pròpies grafies).

Bé i, és clar, la marginació per part del govern central, portant a anys i anys d'injustícies socials i abandonament.

Per tant, moltes diferències i una història de lluites i de revolucions, d'acció i de repressió. Després d'uns anys de calma (tensa, però calma), l'any 2004, pel cansament acumulat de la gent de la zona, per la creixent repressió i marginació per part del govern, i pels fets de l'octubre d'aquell any (una manifestació pacífica va ser reprimida amb una brutalitat fora de mida: set manifestants van morir per les bales dels repressors, i 78 persones van morir ofegades en els camions de la policia, on eren transportades apilonades i on varen romandre durant hores. Un abans i un després) va resorgir la insurgència amb molta força i amb molts militants, i, des de llavors, la lluita no ha parat; amb xifres, com ja hem vist, exagerades i que, en un altre cantó de món, mereixerien menció diària a les capçaleres internacional.

Les organitzacions humanitàries i de drets humans acusen ambdós bàndols de violència desproporcionada i de violació dels tractats internacionals; a l'exèrcit i la policia tailandesos, per tortures, desaparicions, assassinats i repressió brutal; als insurgents, per l'assassinat de civils.

La veritat és que el conflicte s'ha anat radicalitzant, i s'ha anat tornant en un cercle viciós que ha anat polaritzant la zona i fent que el cercle de víctimes s'hagi anat eixamplant. Els agents del govern s'acarnissen amb els ciutadans d'ètnia malaia, i els insurgents tenen entre els seus objectius a escoles i professors, als quals acusen de col·laboracionistes del govern i difusors de la mentalitat i política tailandesa, a monjos,....a qualsevol que representi Tailàndia o el budisme; apart, és clar, dels membres forces armades i de l'ordre, de representants polítics o dels grups de voluntaris en defensa dels pobles, milícies paramilitars de dretes formades per voluntaris, i que compten amb el suport del Ministeri de l'Interior.

Doncs sí, sembla que hi haurà diàleg, però sembla molt difícil que els independentistes deposin les armes si no tenen compromisos en ferm que millorin amplament la seva situació "nacional", religiosa i social; i, a la vegada, és impensable que el govern accepti la secessió de la zona o, ni tan sols, un referèndum; segurament posaran sobre la taula propostes tèbies per mirar de calmar el tema (la actual primera ministra ja ha anat engegant algunes mesures massa simbòliques i poc solvents, com les compensacions a ciutadans d'ètnia malaia víctimes del conflicte, però mentre la repressió i violència de l'estat no s'atura), però serà difícil aturar un conflicte tant violent.

Veurem que passa. Malauradament, sembla evident que la guerra al "profund sud" continuarà per molt temps; i que el tema continuarà absolutament ignorat per la comunitat internacional; bé, a no ser que algun occidental despistat sigui al lloc equivocat en el moment equivocat.

(les fotografies, òbviament, no són meves)