dijous, 23 de desembre de 2010

TE WHAKAREWAREWATANGAOTEOPETAUAAWAHIAO (PRIMERS PASSOS PER AOTEAROA)



El llarg núvol blanc. Es el que significa Aotearoa, el nom que va posar a les illes el primer home que hi va arribar fa uns mil anys. El llarg núvol blanc. Sembla que quan va arribar aquell primer intrèpid explorador, provinent d'alguna illa de Polinèsia, el primer a posar els peus en aquests fèrtils territoris, devia estar tot cobert d'una espessa capa de núvols, com ara; devia tenir el mateix malastruc que nosaltres amb el temps. En aquella època no devien dir pecats, perquè sinó segur que li hauria posat a les illes el mateix nom que li posaria jo: El putu llarg núvol blanc.

Núvol interminable que fa dies que ens cobreix i ens ruixa contínuament, amb mala bava diria, aconseguint que, en certs moments puntuals, aconsegueixi fer-te sentir miserable; ser en un càmping mig inundat, amb el calçat xop i l'impermeable més moll per dins que per fora...pot haver-hi quelcom més penós? La parella de la tenda del costat han quedat completament annegats i amb tota la roba absolutament enxopida, i una familiada amb 5 canalles que, després d'estar dos hores sota cobert, amb tota la logística, impermeables, calçat, plors i rebequeries vàries,...just en el segon exacte en que són posant el primer peu a fora, cau un xàfec sota el qual no s'hi posarien ni els agosarats enrotllats de Jackass; sí, és pot ser més miserable, no ens queixem.

Pluja i pluja, aigua i aigua. Humitat de dalt a baix, per dins i per fora. Correm sota el xàfec per abastir-nos de queviures en un supermercat i, de refiló, veiem, a la paret d'una església, un gran cartell que resa PRAY FOR RAIN.......!&%!!!!....la ràbia i mala hòstia evapora tota l'aigua que embolcalla el meu cos i l'anarquista que tots duem a dins desperta de sobte suplicant-me que cremi l'església, i ho faria, i tant!, però que algú que no és ni capaç d'encendre una barbacoa hagi de rostir un edifici de formigó, i sota aquell aiguat, és poc pràctic. Pray for Rain, sembla que el senyor d'allà dalt sí que ha escoltat aquestes pregàries, el molt cabró; no com tots aquells clàssics de pau i amor o que els negrets de Africa no passin més gana, que li entren per una orella i li surten per l'altre.

Aotearoa. El núvol que va donar nom al país fa tants segles, fins que l'home blanc va fer acte de presència, tant gentil i dialogant com sempre, i ho van batejar com a New Zealand, es van fer (gentil i dialogantment) amb les terres, i ho van convertir en una altra Anglaterra, amb les esglésies i els pubs, les carreteres asfaltades, els Subways i la sobreexplotació turística. Ja li poden canviar el nom per New Backpackerland, que ja us puc assegurar que de backpackers ni ha molts més que no pas foques.

Ah, però els maoris no eren els primers, ni els que van pillar més fort. Els pobres kiwis, l'estrambòtic ocell, s'entén, no la fruita, que a la vista que no hi havia ni un sol mamífer ni cap depredador en tot el territori, no tenen ales, i, per tant, no volen; però van arribar els homes, i amb ells els gossos, els gats, les rates,...i els pobres kiwis les estan passant magres (en els llibres de les 100 coses que s'han de fer abans de morir s'hauria d'incloure veure l'atac d'un kiwi a una persona, a base de puntades de peu i cops de cul, no té preu, nosaltres ho hem vist).

Ruixats i el putu llarg núvol. Aprofitem per anar a veure coves (passar en una barqueta per una cova amb milions de glowworms -tipus cuca de llum- tampoc té preu) i visitar la zona de Rotorua, amb bassals de fang bullint, estancs d'aigua fumejant, guèisers que surten a pressió de sota terra, fumeres que surten d'aquí i d'allà...amb tot el que hi ha a sota terra, algun dia ha de fotre un bon pet (i si fos possible de veure-ho i fer-ne fotos, sense prendre mal, no em faria res ser-hi).

Trec el cap del cotxe que ens fa de casa i miro el cel, després de dies es tornen a veure les estrelles, com deien els Kortatu: mañana sol, y buen tiempo.



Un parell de notes:
-La llarguíssima paraula que dóna títol a l’escrit significa: el lloc de reunió pels que anaven a lluitar a Wahiao; més que per sentit històric o cultural, l’he inclòs al títol perquè em feia gràcia fer-ho, ni més ni menys (per cert, hi ha un poble amb un nom de més de 90 lletres)

-Nova Zelanda surt d’una sequera molt bèstia, amb restriccions d’aigua, focs i tal, per la qual cosa s’entén que els creients resessin per que s’acabés i ens n’ alegrem plenament pel país, però bé, amb l’egocentrisme propi dels humans, que us diré, ens va fer ràbia.

diumenge, 12 de desembre de 2010

PERDUTS (al mig del Pacific)

Shakira sona a la distancia, surt d'alguna casa; l'únic altre soroll és el del mar, a la llunyania. Fins i tot aquí, en un poble on, entre les palmeres va apareixent alguna casa, on davant de l'oficineta de correus, que obre de 7.30 a 9.30, hi ha l'única cabina de telefons de l'illa, i on, a aquella hora, al voltant de les 10 del matí no s'hi veu ningú, res es mou i només es sent el soroll del vent a les palmeres i el mar a la llunyania; la ditxosa Shakira. Fa varis segles els missioners arribaren a aquestes illes amb la creu per davant i el bastó per repartir les òsties i intentar canviar-los les existències, però ara tot és molt més fàcil, els adolescents escolten Shakira i els nens porten coses de la Hello Kitty! o la Dora, la exploradora, o estúpides gorres de raper amb la visera cap a una banda; la televisió i internet ho poden tot (bé, apart de la religió també els varem dur la prostitució, les drogues, moltíssimes enfermetats, l'alcoholisme,...Ah, i pel que fa a la religió, després de la gran -de grossa, no de bona- feina dels missioners europeus, ara som nosaltres els que venim aquí i els diem que Déu no existeix i que la religió és una patranya, i ells són els que no fallen a missa i beneeixen la taula a cada àpat).

Per aquí hi corren, evidentment, alguns turistes més, força variopints, això sí; no és com a certes zones del Sud-Est Asiàtic, on la majoria de viatgers semblen clons uns dels altres (complint els canons del backpacker oficial), aquí la varietat és, fins i tot, inquietant; un matrimoni francès que no podria assemblar-se més als Ropper, una parella d'americans pijos que viuen, amb orgull, al costat del llac Tahoe (super coooool dude, yeahhh – fent el símbol surfer -o del Ronaldinho- amb la ma, simbol que aquí fa servir tothom com a gest cotidià), un jovenot holandès al qual sembla que persegueix la malaestrugança i amb la única obsessió de trobar un regal per la seva germana petita, o la parella de soldats americans que fan unes petites vacances abans de tornar al nord d'Afganistan, on han estat destinats els últims mesos, després de ser força temps a Bagdad.

Aquesta barreja de gent tant heterogenia, en una illa, em fa pensar en la série de Lost. La mateixa sensació que em donava quan viviem a Koh Tao, on, des de el que s'escapava dels merders polítics bascos, al que necessitava aillar-se a base de porros i submarinisme de tot el que havia vist a Sierra Leone amb els cascos blaus, o la que fugia d'una relació sentimental tormentosa i violenta,...tothom semblava escapar d'alguna cosa, i tothom tenia una història paral.lela, la seva pròpia subtrama.

També vaig pensar en la série quan, fa uns mesos, tornàvem a casa després de viure a Tailàndia, sobrevolavem el que semblava (i indicava el plànol de la pantalleta de l'avió) Afganistan; montanyes i montanyes sense un sol bri d'herba i, pel que s'apreciava desde l'avió, sense pobles ni vida de cap mena. Primer, fantasiejava amb els guerrillers barbuts i enturbantats que debien correr per allà a baix, entrenant-se o preparant una emboscada als soldats yankis (potser a aquells amb els quals després compartiriem experiències tauronesques i dolfinesques subaquàtiques), i després em mirava els paisatges de sota (escarpament, desolació, desenes de quilòmetres de marró sec) i feia una ullada a la gent que m'envoltava a l'avió...i pensava que, si toques estar en un avió que s'estavellés, i fos d'un grup de supervivents, segurament seria en aquells paratges i amb aquella gent, en aquest avió fins i tot les hostesses són lletjes; no passa com en la série, on els únics lletjos són els negres, el yonkie rockero i el latino obès mòrbid, i la resta són guapos i guapes fins a l'empalagament, i que aconsegueixen passar les semanes en aquella illa amb els maquillatges intactes a la cara, els cabells igual de flonjos i fins, ben afeitats i pentinats, i anant amunt i avall, conreant o construint barques, amb texans cenyits, camises de mudar i pantalons de pinces. La defineixen com una série de culte....de culte al cos diria jo.