Potser perquè va ser el primer lloc que vam conèixer del Marroc, en el nostre primer viatge(t); potser per la seva bellesa i els seus surrealistes i poètics contrastos; potser pels seus zocos amb un encant natural que es troba a faltar en la primera presa de contacte amb Marràqueix i els seus eixams de guiris; potser per cap d’aquestes raons o, potser, per totes elles, Fez roman en el més alt del nostre particular podi de poblacions del país del Magrib; això tenint en compte que ens queda molt més per veure que el que hem vist en les escapades que hi hem fet.
El que també té a favor aquesta ciutat és que era el segon cop que hi anàvem i, això, també fa guanyar punts. La primera vegada que visites un lloc té l’avantatge de la sorpresa, de la novetat, del descobriment,..., s’afronta amb curiositat i excitació; amb una imatge mental que t’has fet a partir del que has llegit o t’han explicat, que finalment no té massa a veure amb el que realment et trobaràs, sigui per bo o per dolent. En l’arribada a un lloc, sobretot una ciutat, es requereix cert temps per, per una banda, aconseguir ubicar els barris i zones: com anar al casc antic i com tornar a l’hostal, d’on surten els bussos o els trens per a quan haguem de tornar a carregar les motxilles per a la pròxima parada del viatge, on hi ha el restaurant més barat,…; i, per altra banda, per fer els deures: en aquesta ciutat hi ha tal barri que no et pots perdre, en aquest poblet hi ha uns artesans que són únics al món, en aquesta regió hi ha unes tribus interessantíssimes,…En canvi, la segona vegada que visites el lloc ja has passat per aquests tràmits, ja has vist “el que s’ha de veure” i has anat a on “s’ha d’anar”.
En el cas de Fez, ja havíem après a orientar-nos a través del laberíntic zoco i els seus carrerons excessivament estrets, havíem visitat les famoses “teneries” (principal reclam turístic de la població: patis interiors en els quals es tenyeixen pells amb tints fets amb productes naturals, molt interessant però amb una fortor més que ofensiva inclòs per a un curt d’olfacte com jo) i ja havíem hagut d’esquivar i fer els estira i arronses clàssics amb els comissionistes que et volen portar al millor lloc per a veure com es treballa a les teneries essent, evidentment, el terrat d’una botiga el millor lloc per a l’espectacle, tocant-he, després, aguantar el xàfec comercial (tots aquells rotllos de que no et cal comprar res, que només miris i ja està; sí, i llavors perquè t’ho ensenyen?) i mirar de sortir del lloc sense haver comprat res (a nosaltres ens van aconseguir endinyar un còmode i barat puf de pell).
Per tant, en la segona visita, ja com a coneixedors del lloc i inclòs mirant una mica per sobre l’espatlla als turistes que s’hi perdien per primer cop (els humans som així), vam voltar i voltar per la ciutat emmurallada, vàrem seure durant llargues estones en el bar que hi ha a Bab bou Jeloud, voyeurs privilegiats del tràfec diari d’una gent que tenim tant a prop i que a la vegada són tan lluny, compartint un te amb menta amb les golafres abelles que omplien els nostres gots; pul·lulant pel mercat que hi ha just a fora de les muralles, xerrant amb dones que seien a les escales de la gran plaça que hi ha a l’entrada de la ciutat antiga, mentre els seus marits jugaven a cartes o escoltaven emocionants contes i llegendes; voltant per barris més humils i amb menys interès arquitectònic però molt més d’humà; i, al vespre, observant la posta de sol des de dalt del turó, envoltats pels milers de làpides que n’omplen la falda, entremig, els xais menjant l’herba fertilitzada per les restes dels difunts, i ancians amb sofertes xilabes i ajudats per rudimentaris bastons buscant el racó on descansen els seus avantpassats; i, davant nostre, el Sol desapareixent darrera les muralles, envermellint un cel i un paisatge ja de per si sol misteriós i hipnòtic.
El que també té a favor aquesta ciutat és que era el segon cop que hi anàvem i, això, també fa guanyar punts. La primera vegada que visites un lloc té l’avantatge de la sorpresa, de la novetat, del descobriment,..., s’afronta amb curiositat i excitació; amb una imatge mental que t’has fet a partir del que has llegit o t’han explicat, que finalment no té massa a veure amb el que realment et trobaràs, sigui per bo o per dolent. En l’arribada a un lloc, sobretot una ciutat, es requereix cert temps per, per una banda, aconseguir ubicar els barris i zones: com anar al casc antic i com tornar a l’hostal, d’on surten els bussos o els trens per a quan haguem de tornar a carregar les motxilles per a la pròxima parada del viatge, on hi ha el restaurant més barat,…; i, per altra banda, per fer els deures: en aquesta ciutat hi ha tal barri que no et pots perdre, en aquest poblet hi ha uns artesans que són únics al món, en aquesta regió hi ha unes tribus interessantíssimes,…En canvi, la segona vegada que visites el lloc ja has passat per aquests tràmits, ja has vist “el que s’ha de veure” i has anat a on “s’ha d’anar”.
En el cas de Fez, ja havíem après a orientar-nos a través del laberíntic zoco i els seus carrerons excessivament estrets, havíem visitat les famoses “teneries” (principal reclam turístic de la població: patis interiors en els quals es tenyeixen pells amb tints fets amb productes naturals, molt interessant però amb una fortor més que ofensiva inclòs per a un curt d’olfacte com jo) i ja havíem hagut d’esquivar i fer els estira i arronses clàssics amb els comissionistes que et volen portar al millor lloc per a veure com es treballa a les teneries essent, evidentment, el terrat d’una botiga el millor lloc per a l’espectacle, tocant-he, després, aguantar el xàfec comercial (tots aquells rotllos de que no et cal comprar res, que només miris i ja està; sí, i llavors perquè t’ho ensenyen?) i mirar de sortir del lloc sense haver comprat res (a nosaltres ens van aconseguir endinyar un còmode i barat puf de pell).
Per tant, en la segona visita, ja com a coneixedors del lloc i inclòs mirant una mica per sobre l’espatlla als turistes que s’hi perdien per primer cop (els humans som així), vam voltar i voltar per la ciutat emmurallada, vàrem seure durant llargues estones en el bar que hi ha a Bab bou Jeloud, voyeurs privilegiats del tràfec diari d’una gent que tenim tant a prop i que a la vegada són tan lluny, compartint un te amb menta amb les golafres abelles que omplien els nostres gots; pul·lulant pel mercat que hi ha just a fora de les muralles, xerrant amb dones que seien a les escales de la gran plaça que hi ha a l’entrada de la ciutat antiga, mentre els seus marits jugaven a cartes o escoltaven emocionants contes i llegendes; voltant per barris més humils i amb menys interès arquitectònic però molt més d’humà; i, al vespre, observant la posta de sol des de dalt del turó, envoltats pels milers de làpides que n’omplen la falda, entremig, els xais menjant l’herba fertilitzada per les restes dels difunts, i ancians amb sofertes xilabes i ajudats per rudimentaris bastons buscant el racó on descansen els seus avantpassats; i, davant nostre, el Sol desapareixent darrera les muralles, envermellint un cel i un paisatge ja de per si sol misteriós i hipnòtic.
