dijous, 28 d’agost de 2008

EFÍMER RETROBAMENT AMB DÉU

“Al lago le gustan las rositas”, afirma amb convicció i com si es referís a un nen petit la Maribel, una colombiana ja granadeta i força il•luminada que fa una temporada llarga que corre per Pushkar. Ens n’acomiadem (“Hasta luegito!”) i en fem escarni (“rosiiiiitasss”), però comprem les flors de color rosa, tant per tant... Ens fem amb arròs i pols de colors i ens dirigim cap al llac. L’espiritualitat que ens mou és sorprenent, però en una atmosfera com la de l’Índia és difícil no deixar-se portar pel misticisme que ho embolcalla tot.
Poc abans de la majoria d’edat vaig trencar les meves relacions amb Déu i amb tot el que fos religiós. Centenars de pregàries no havien salvat un familiar proper: no hi havia ningú que les escoltes o, si les escoltava algú, havia passat de tot i, per tant, tampoc mereixia la meva confiança. Llavors havia nascut un jo d’una laicitat i un racionalisme radical. Però aquells mesos en un dels “racons” més contradictoris i absorbents del planeta, amb els seus grapats de Déus, i la serenitat i espiritualitat encomanadissa d’un bramà d’ulleres de vidres massa gruixuts i de cames ortopèdiques massa gastades, ens havien portat a aquella situació i havia fet sorgir, ni que fos per uns instants, un altre jo: descalços i de genolls davant de l’aigua sagrada, amb les mans en posició de pregària, els ulls clucs i la ment més oberta que mai, demanant, crèduls, un desig a aquell que feia tant que havia negat.
Ara, ja immersos altre cop en la vida normal i racional, repasso aquell episodi com una anècdota més del viatge, curiosa i divertida, però quelcom em diu que allà hi havia algú que escoltava i prenia nota.
(penjat a la web de El Periódico)