dilluns, 13 d’octubre de 2008

UN PARELL DE CONTES


1. DE LA FLAMA QUE MAI S'APAGA

Hi havia una vegada un heroi que, despres de moltes desventures amb les quals no us avorrirem, cavalgant el seu cavall alat, Pegassus, va vencer el temible monstre Quimera, el qual va entaforar sota terra al Mont Olimps pero, tot i que estigues mort i enterrat, mai va deixar de treure foc per la boca, el qual sortia a l'exterior.

Aquesta es una llegenda que junt amb moltes altres explicacions divines i mitologiques intentaven explicar com podia ser que de la montanya sortissin flames que no s'apaguessin mai; i la veritat es que no es d'estranyar, perque inclus ara, a l'epoca en que estem i tot el que hem vist, quan pujant la montanya et trobes amb totes aquelles flames que surten del terra en una vintena de punts i que mai s'apaguen, no t'ho acabes de creure i t'ho mires i remires i, fins i tot, com a minim en el nostre cas, remenetes i curiosos empedreits, vem apagar varies d'aquestes flames amb aigua (mentre l'Anna anava remugant que alla i posaven brases i que era un timo) per veure com al cap d'uns segons la flama tornava a apareixer. Increible. Evidentment te la seva rao cientifica, pero a vegades agrada deixarse portar per la magia i la llegenda, i mes en un cas com aquest, origen de la flama olimpica (que mai s'apaga; be, a no ser que li fotin canya amb extintors els Free Tibets).

İ el punt de partida per la nostra expedicio mitologica, uns campaments de casetes a sobre els arbres on vem dormır, en mig del bosc i al costat de les ruines d'Olimpos. Visca el xavolisme motxileru!!!

2. DE LES XEMENEİES DE LES FADES

L'arribada a Goreme a la posta de Sol es impactant, no t'ho acabes de creure...mentre fas carreres, motxilots a l'esquena, amb altres parelles de guiris per aconseguir els pocs llits que hi queden, et vas mirant totes aquelles roques tant estranyes, moltes d'elles amb portes i finestres i roba estesa i fins i tot, com no, alguna bandera turca.

Un cop situats ens hem passat dies voltant per aquests paratges, fregantnos els ulls de tant en tant per assegurarnos que el que veiem era real i no estava causat per la falta d'embutits de la Plana, de Cerveses Estrella i de sentir El Canto del Loco per tot arreu. A moments et sembla que t'han de sortir Hobbits, o la familia adoptiva del Luke Skywalker, o Barrufets, o els han de sortit cames a aquestes roques i s'han de posar a caminar...o, ja entrada la nit, veient totes aquelles formes fantasmagoriques retallant el cel, ens oblidavem dels Hobbits i ens anavem girant pensant que no ens sortis algu tipus els fills de sa mare (en perdo) de "Las colinas tienen ojos". Tot plegat es com passejarse per un decorat del Tim Burton. Podeu mirar les fotos, pero no fan cap mena de justicia.

I les expedicions a aquests decorats impossibles i naturals, les feiem a partir d'una casa en la cova, regentada per un solitari entranyable i curios, amb el seu barret de cowboy, la seva ampolla de Raki i els seus coloms entrenats.

EXTRA: UN PETIT CONTE PER NO DORMİR

Despres d'una nit de viatge avui hem arribat a Erzurum, ciutat cap al nord on en teoria fa un fred que pela (ja haviem pressupostat unes samarretes Damart i uns calçotets llargs de padri) pero per la qual ens hem passejat tot el dia en maniga curta, a la qual hem vingut per a arreglar el tema del visat d'Iran; en teoria en aquest consolat el visat te'l donen al moment, a diferencia de les altres ambaixades (Madrıd, Istambul, Ankara,...) on els tramits son costosos i les denegacions de visat massa comunes, pero ens hem trobat amb un pallu sorrut i sec que desde darrera d'una finestreta minuscula ens demanava tot una serie de requisits (ingres a un banc, fotos de l'Anna tapada - a Madrid ens van dir que no calia-, fotocopies dels passaports,...) que hem aconseguit despres de tota una gincama per la ciutat per a que el burocrata dels ous ens faci (be, hem faci a mi que soc el mascle de la casa) un interrogatori extensiu i excessıu, i despres dels nervis ens digui que tornem d'aqui 10 dies (minim) per veure si ens el donen o no! Ara a canviar tota la ruta i tornar cap aqui d'aqui uns dies a veure que passa (i aixo que havia passat pel barber i tot, que ja anava força pollosot i volia causar bona impressio...per cert, el barbers aqui passen un encenedor per les orelles per a eliminarne els pels! sempre es veuen -i es pateixen en carn propia- coses noves).

De moment dema disfrutarem d'aquesta curiosa i conservadora ciutat (molts xadors) entre estepes i montanyes nevades i a la nit ens encaminarem cap al Kurdistan turc.

4 comentaris:

Totxo ha dit...

Lo de l'Anna remugant és totalment imaginable!
Sort amb el tema de l'Iran!

siscu i espidi ha dit...

hola motxilerus!

pel que aneu explicant sembla que estigueu dins una peli.
Doncs ara mateix Catalunya i part d'Europa seria com estar en un joc,a més molt divertit el "time crisis"on sembla que els mitjans comunicatiu,la politica i els economistes et vulguin empunyar una pistola i vinga a robar perque no hi ha diners enlloc.
Tot es bastant lamentable!

FAMILIA us vaig deixant que a falta de feina jo vaig estudiant

molts petons i records

cesqus
un aturat en crisis!

p.d.em sembla que va trucar un tal consol ... jajaja

SubiToni ha dit...

Bones parelleta!!!

Quines fotos més guapes, i quins escrits més professionals... jeje. Dani, t'hauràs de replantejar la "carrera professional" aquesta que diuen, i tirar cap el tema periodístic! ;-)

Apali doncs, seguiu disfrutant, i ja ens informareu i mostrareu imatges sobre les terres perses, que almenys jo, estic esperant amb "candeletes"...

SaluT.

Garmendia.

Josep ha dit...

Hola family, veig que aixó te bona pinta, nosaltres l'any passat quan varem ser de vacances a Turquia també ens va agradar molt, tenim ganes de tornar-hi.
En Cesc te rao ara tothom s'adona que tenim crisis serà perque algun dels mendataris s'ha d'estrenya el cinturó perque la gent normal ja fa temps que ho tenim de fer. En fi aneu fent relats almenys ens podem distreure una mica de les preocupacions i dels estudis jejeje.
Un petonas Rosa i familia