SABAIDIIIIIIIIII (la terra dels grans, i surrealistes, contrastos)

Des que ens preguntavem "que passa amb Laos?" ja han passat uns dies i hem pogut anar voltant forsa, pero sembla que encara ens fem aquesta pregunta i no acabem de tenir clara la nostra impressio del pais.

Fa uns anys sembla ser que et podies passar mesos a Laos per quatre xavos, pero les coses han canviat molt. La gent ha vist en el turisme la gallina dels ous d'or, tothom s'hi vol apuntar i estan ofegant la gallina (els espanyols tenen la dita: "la avaricia rompe el saco", doncs aixo). Els preus dels transports son prohibitius (fins i tot per als propis locals, que en la major aprt dels caos paguen el mateix), menjar en paradetes pel carrer es molt complicat, a internet et sangren (per aixo estic anant a tota pastilla fent un resum d'un resum d'un resum), els allotjaments en un parell d'anys han multiplicat els preus per 4 (tot i que dormim per uns 5 dolars cada nit, encara decent) i han apres allo que els indis fa tant temps que ja han apres: cobren per passar un pont, per aparcar una bici al mig d'un bosc, per entrar a una cova o per respirar (no aixo encara no, pero prepareu-vos els que hi vingueu d'aqui un temps, no massa).

La calma es el que defineix el pais i la poblacio, i sense criteris per afirmar que son els mes tranquils del mon, si que son els mes passius de quanta gent hem vist viatjant. Els carrers, inclus de poblacions grandotes, pot ser que nomes estiguin ocupades per un parell de colegiales en bici i amb paraigues protegintse del sol, un parell de monjos atoronjats i un gall kikirejant a deshora. La tranquilitat a tot arreu, fins i tot als llocs amb mes turista, es brutal. I la parsimonia de la gent, ai!!, la seva calma que es torna, per nosaltres, en tensa: parant mil cops en un viatge d'autobus perque quan un dels passatgers ja esta pixat l'altre te que parar a fer pipi o comprar pastetes per la familia...santa paciencia! Esta clar que el que fa que en molts casos no et somriguin o et saludin (en molts d'altres si), no es antipatia, sino apatia. A mes de la calma, la vida es totalment rural, molt mes que a qualsevol altre lloc que haguem estat, trobant la vida de poblats i tribal a qualsevol lloc, sense fer falta que t'en vagis a l'alta montanya.

Tot i aixi, aquesta vida rural xoca amb el fet que Laos (be, un parell de llocs del pais) ha entrat a formar part indiscutible i inevitable dels backpackers que es mouen pel sudest asiatic, no moguts per l'anim de coneixer gent, llocs i cultures, sino per l'anim d'engatar-se cada dia i poder fardar de tattoos o mamellam. El paradigma: la cosa mes famosa de Laos (que trist), el tubing: a Vang Vieng, un poblet de montanya on el paisatge es dels mes espectaculars que hem vist (un Halong Bay en sec) la gent hi be per emborratxarse al costat del riu, tirarse en tirolina, passejarse pel poble ensenyant-ho tot, barrets de cowboy, minibikinis, i farra diurna barreja de les raves dels Monegros i la Isla Fantasia. Ah, i l'altra activitat a Vang Vieng es estar tot el dia estirats pels bars mirant la serie Friends, la ja odiosa melodia de la qual, i els seus riures enllaunats, et van acompanyant durant els passejos pel poble. Si senyor, aquest es el Laos actual, o, com a minim, el que ve a buscar la majoria de "motxilerus".

Pero be, no tot es dolent, hi ha els atmosferics paisatges, el passejar-te per poblats que semblen d'una altra epoca, espiant com pesquen, cacen insectes (per jalar, es clar) o renten la roba al riu, la omnipresent i benvinguda simbologia comunista, i les salutacions alegres de molta gent (sempre els mes humils i farrenyos), i, tambe, hi ha la deliciosa, i sempre agraida, beguda de sucre de canya, que aqui te la serveixen en bosses que quasi es podrien definir de sacs, o experiencies com la d'endinsar-te dins de coves estretes, llargues i tenebroses nedant i amb el frontal al cap.

En la major part de moments estem contents d'haver visitat, finalment, aquest pais, pero no deixa d'haver-hi un noseque que no ens ho acava de deixar disfrutar del tot i de sentir-nos totalment integrats en l'experiencia; i, mes que mai, la sensacio d'haver fet tard.