dijous, 16 d’abril de 2009

CAÇADOR (FRUSTRAT) DE PERSONES



L'obsessió per tindre i tindre, per posseir, per col·leccionar. Mai no en tenim prou. El que sigui: llibres, CDs de musica, miniatures de taxis del mundo, didals, mussols de ceràmica,...i persones. Si, voler tenir no es limita a tenir coses físiques, sinó també les experiències. Viatjant has de fer fotos per retenir llocs, persones i moments, has de fer vídeos per retenir musiques, sons, moviments. Falta que s'inventi la màquina que retingui les olors; viatjant seria molt molt interessant.

Quan ets a un lloc on la gent es molt diferent a tu, l'obsessió és la de col·leccionar aquestes persones, casar-les i tenir-les en el teu poder i, així, poder-les ensenyar, com qui té un cap de jabalí a la paret. En vols de cada tribu, amb cada tipus de vestimenta, de tots els sexes i edats. Com una col·lecció de papallones dissecades.

Però aquesta cacera acostuma a ser frustrant; o dispares a traició i per l'esquena, però perds el súmmum de la possessió, que és posseir-ne la seva mirada i el seu somriure, o demanes el seu permís, el mes correcte, però en molts casos (a Laos, la majoria) et trobes amb una resposta negativa (merda!) i llavors es pot passar al tema del mercadeig de la imatge de la víctima, pagar diners per a deixar que cacis el seu "exòtic" retrat, cosa que encara fa molt més poc ètic el fet, ja de per si poc ètic, de fer fotos a gent com si fossin estàtues o animals.

Que maco que seria viatjar sense càmara de fotos; disfrutaries molt més el que vius i veus, enlloc de disfrutar tan sols del que has pogut retenir. Deixar a banda l'obsessió de posseir i mostrar per, tant sols, tenir l'obsessió de gaudir intensament del que (i del qui) t'envolta.