BEIRUT: SOLDATS INQUISITIUS, PIJES SILICONADES, REFUGIATS PALESTINS, XAXES FILIPINES (I UN SOSPITOS HABITUAL)

Beirut, a la Corniche. Negra nit, tot i no ser mes de les set del vespre.

L'Anna i el Dani seuen en un banc, a davant seu el mar Mediterrani, a darrera, pretenciosos hotels de luxe. Entre ells i els hotels passen cotxes pitant i xiulant roda, combois de soldats amb les ametralladores apunt, Hummers nous de trinca i lluents Porsche Cayennes. Entre ells i el mar, joves fent footing o passejant el gos, ells van de forts i de superoccidentals, elles maquillades per a fer esport i amb els llavis, els nassos i la pitrera retocadots. Reflexionen sobre tot aixo: l'afany de fer esport i les mascotes, com a simptomes d'una societat d'excessos i de les necessitats basiques cobertes; en els suburbis de la ciutat segur que ara ningu fa footing ni ningu passeja amb un animalo lligat al final d'un cordill. De sobte, apareix una noia amb un microfon i un noi robant-nos l'imatge amb una camera.

- #$%$%*&##+*&^#?

- (en angles) perdo, pero no parlem arab.

- aahh, disculpeu, pensava que ereu libanesos, us puc fer una pregunta?

- si, si, jijiji

- de que treballen els teus pares?

- el meu pare es arquitecte i la meva mare cuinera.

- i si el teu pare tingues una feina pobra com...sabater o algo aixi, t'avergonyiries d'ell?

- per que??? totes les feines son dignes, i totes les feines les ha de fer algu, no? si ningu escombres els carrers, estarien plens de porqueria. No se perque te n'has d'avergonyir.

- ets comunista, oi?

Despres de la classica resposta i contesta off the record (d'on sou?Barcelona. Ah, football!), els aprenents de periodista s'allunyen, i el Dani i l'Anna reflexionen, una mica corpresos, sobre una societat on es fa aquest tipus de pregunta pel carrer, i en la qual, pel fet de contestar com han contestat, ja se'ls etiqueti de comunistes.

Beirut. Un carrer centric. Cap a les vuit del vespre.

El Dani i l'Anna, despres d'acabar el passejet vora el mar, aixecar el cap varies vegades per mirar els helicopters que passen continuament, creuar-se amb varis jocs compostos per: dona pijissima amb bosses de botigues cares, seguida per dos o tres nens i la babysitter filipina, haver girat el cap en passar varis cotxes descapotables amb musica a tota merda i noies rient com bojes, i haver-se parat per milessima vegada a contemplar l'ex-hotel Holiday Inn, que s'aixeca colosal cap al cel, com una gran lapida entaforada enmig d'hotels lluminosos i edificis d'oficines ultramoders, pero aquest, el Holiday Inn, el mes alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herencia de la guerra civil, enmig de tota aquella reconstruccio opulenta. Despres d'admirar aquest monstre continuen caminant, i passen per davant de l'hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates, cotxes luxosissims,...

- (en arab pero que pels gestos s'enten facilment) on aneu?

- (en angles) cap alla.

- que porteu a la bossa?

- aixo (obrint la funda amb la camera de video i la de fotos).

Se'ls mira a la cara, i amb mala baba els deixa passar. Caminar per Beirut te la feixuguessa de sentir-se constantment observat i controlat; sempre hi ha un soldat, un guarda de seguretat o un guardaespatlles amb pinganillo que et mira malament. Si, essent turista tambe. Pero hi ha turistes i turistes: l'Anna es una turista turista, occidental de cap a peus: cara fina, cabell tirant a pel roig, no enganya. Ara, el Dani aixeca la llebre al mes despistat dels guardians de la ciutat: faccions arabesques, pell d'un moreno massa farrenyo, afeitat no massa puntual, i la roba, hi ha qui passa pel Coronel Tapiocca per vestir-se ple viatge, pero ell porta la roba de batalla: aquelles bambes amb forats que ja nomes serveixen per caminar i acabar-se de morir, uns texans amb els quals fa mes anys que te relacio que no amb l'Anna (que ja es dir), un samarretot que va salvar l'ultima bossa que va tirar al contenidor d'Humana, i el cinturo interior amb passaports i targes de credit, que es marca una mica sota la samarreta i pot portar a l'error a algun inspector suspicas que confongui allo amb un cinturo explosiu.

S'allunyen mentre els soldats encara se'ls miren (potser mes per aborriment que per altra cosa). Passen pel nou "zoco" de Beirut amb les seves botigues d'H&M, Montblanc, Porsche o Kenzo. Compten el 20e Hummer del dia. Es miren tota aquella elegancia i es pregunten com era tot allo fa 19 anys, a l'acabar la guerra civil. Ara els sobrevola un "caza militar", no un helicopter. Xiulades de roda. Una furgoneta que retorna ma d'obre barata a la seva casa-preso que son els camps de refugiats, on han nascut, tot i que segueixen essent refugiats, no libanesos. Un altre Porsche Cayenne amb una rossa de pot que es maquilla mentre condueix. Soldats sobre un tanc.