Istanbul revisitat Passejar com un més; sense la pressió de fer fotos, sense haver d’arrossegar l’engorrosa guia ni els delatadors mapes, i sense la llista de coses que s’han de fer per collons si visites aquella ciutat. Com si fóssim passejant per Barcelona per mil·lèsim cop, saben on aniràs a parar si gires aquella cantonada o et poses per aquell túnel subterrani.
En la nostra visita anterior a Istanbul ja la varem situar en el més alt del nostre podi de les millors ciutats, i ara, 1 any més tard i unes quantes ciutats visitades més, ens reafirmem en la posició, per pallissa, de la número 1. Re-re-re-re-remeravellant-nos davant d’Aya Sofia i la Mesquita Blava, fent un te en un banc mentre endevinem de quin país són els pelegrins que hi acudeixen, i encardant-nos sense pietat dels grups de turistes organitzats amb els seus barrets “tradicionals” (algú ha vist mai cap turc que el porti en la vida diària?), perdent-nos pels deteriorats carrerons de Fener, amb la seva roba estesa en cordes que van d’una casa de taronja decadent a la del davant, de vermell humitejat, dirigint-nos als animats carrers de Kadikoy travessant el Bósfor o observant el més fashion a Beyoglu. Com un istanbulita (o istanbulí, istanbulià, constantinoplí o el que sigui) més.
Mentre, les condicions carceràries d’Ocalan (líder del PKK condemnat a cadena perpètua) empitjoren, portant a manifestacions de protesta i disturbis en moltes poblacions del sud-est.
I mentre, en ciutats i pobles, els nacionalistes turcs més acèrrims ataquen i apallissen, amb impunitat, a kurds i membres del seu partit més important (DTP).
A més, va sortint merda en el judici a la organització colpista i terrorista d’Ergenekon, suposadament formada per personatges de primera línea (militars, periodistes, acadèmics,...) seculars i nacionalistes turcs, que intentaven tombar a l’actual govern, van sortint altres plans i intents colpistes dels militars.
Veurem si finalment Turquia avança cap a una democràcia real o si els kemalistes (seguidors dels principis del “creador” de la pàtria turca, Attaturk, basats principalment en el secularisme radical i el nacionalisme exacerbat) ho poden impedir.
La nostra dignitat, des de la distància.
En les ullades quasi obligatòries al ja quasi imprescindible facebook, descobrim una polèmica sobre un tema que, a l’estranger estant, desconeixem (a Al-Jazeera no en diuen res), sobre la dignitat dels catalans. Furguem una miqueta, no massa, per no tornar a casa, ni que sigui de ment, de forma prematura, i ens indignem. Sembla que a pocs dies dels referèndums per a la independència, ha sorgit, de forma orquestrada, en molts mitjans (alguns d’ells conegudament nacionalistes, però no precisament del català), un manifest en defensa aferrissada de l’estatutot (o estatutet, depenent de la connotació que li vulguem donar) i que ho lliga amb la Dignitat de Catalunya. Mare de Déu, si aquest estatut de pacotilla i defensat per gent com el Montilla representa la nostra dignitat, no diu massa al nostre favor.
Mirem de no aprofundir massa més en el tema per no amargar-nos el viatge, però fins i tot la nostra ex-gata, analfabeta i poc cultivada en el que política refereix, s’haurà adonat que aquesta xarlotadeta va destinada a que la nostra gran fita com a poble no sigui el dret a decidir el que volem ser, sinó aquest estatut (ot/et), que si finalment s’aconsegueix resultara que haurà estat fruit d’una lluita a mort de l’ossat poble català, que ho celebrarà com una victòria històrica, i haurà de callar durant trenta anys més.
Un altre Nadal estrany
Un dia de mitjans de desembre de l’any passat érem fent unes cerveses amb uns amics gal·lesos en un bar d’un poblet de l’illa de Borneo, quan, de sobte, pel carrer va aparèixer una processó de xinesos disfressats d’àngels (amb ales a l’esquena) i fanalets, cantant nadales. La primera reacció va ser de riure per l’alt grau d'esperpent i ridícul del gag (banyat amb les Tigers que ens havíem begut fins aquell moment, que ho feien encara més graciós), però ràpidament ens va envair una estranya sensació d’enyorança. La calor, la llunyania de casa i el descobriment de coses noves i exòtiques cada dia, ens havien fet oblidar el Nadal, però aquesta estrambòtica desfilada ens havia disparat l’estranyesa melangiosa del primer Nadal fora de casa.
Fa un parell de dies, en un avió van sonar nadales, entonades en ensucradíssim i repelent falset, i ens va tornar a remoure aquell esperit de Nadal (del qual racionalment reneguem però que sentimentalment portem a dins, potser encara per les intenses vivències infantils d’aquelles dates), recordant-nos que aquest serà el segon Nadal sense família ni cagatiós ni galets amb pilota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada