Fa un parell de nits tenia davant meu set majestuosos taurons balena; els veia de lluny i, tot i que majestuosos, avançaven ràpid. L'emoció era indescriptible, i només frisava per sortir a la superfície i poder explicar-ho a tothom i, com toca avui en dia, posar-ho al facebook. Era un somni, com sempre. Però ahir, dos dies després, sentia la mateixa emoció que havia sentit en el somni, i les mateixes ganes irrefrenables de sortir de l'aigua per poder-ho comentar amb tothom i comprobar que l'Anna també l'hagués vist. En la realitat no n'eren set de taurons balena, ni tampoc era un dels exemplars de 10 o 12 metres que hi ha; en feia entre 3 i 4, una mica més gros que els taurons toro, però no marxava ràpid ni era lluny, com en el somni; en la realitat portava tot el dia passejant-se pel mateix lloc sense sentir-se cohibit per tots els submarinistes que avisats acudien a la boia sud de White Rock. Els grups el seguiem, el rodejàvem, li feien fotos, i fins i tot algun carcamal l'intentava tocar, però ell no marxava, sinó que ens havíem d'apartar per no xocar-hi. Lent, parsimoniós, tranquil, pacífic i curiós. Tots gastant més aire del normal i amb ulls com plats darrere les ulleres.
Feia 2 nits que ho havia somiat, però no es pot dir que fos una premonició, eren les ànsies de veure'l.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada