“Fins als 12 anys no ens van parar de repetir que els negres eren dolents, que eren diferents, que els tinguéssim por, que no eren els nostres amics,… i, de sobte, ens van començar a dir que tots érem iguals i que tots havíem de conviure com germans.” L’M fa 15 dies que és a Koh Tao. És africà, però no és el típic africà que et ve al cap quan penses en un africà: no té llavis grossos, ni ulls blanquíssims destacant en la cara negra, té ulls blaus i cabell pèl roig. Es de Ciutat del Cap, la seva família fa 300 anys que hi viu, per la qual cosa se’ls pot considerar africans (que no, com ell recalca contínuament, afrikaans, els blancs racistes i puristes), té la parella a Anglaterra però viu a Mallorca. Li toca deixar l’illa, de fet, fa 5 dies que havia d’abandonar Tailàndia a l’expirar-li el visat, però no pot. Quelcom l’atrau i el reté.
L’F és del Quebec, tot i que diu que hi ha altres problemes globals més importants per lluitar que no pas el tema de la seva nació. Si li dones una cigarreta se la passarà de mà en mà, farà veure que la fa desaparèixer i, poc subtilment, se la col·locarà darrere l’orella, entre les rastes; ho fa amb ganes (la intenció és el que compta, no?), però li falten hores i hores de pràctica, i no les té. Va arribar a l’illa amb la intenció de passar-hi uns dies, però s’ha enredat a fer tots els cursos de submarinisme, fer 2 hores diàries de ioga, intentar entendre les converses en tai del seu company d’habitació i els seus amics fumetes, els divertits (que no màgics) trucs de màgia,...Mil activitats i coneixences curioses que el mantenen aferrat a l’illa. Dorm a terra i sense ventilador; és un hippie, però un dels de veritat, no dels de postal.
“Joder, normalmente cuando digo ésto la gente me abucha e insulta, no me aplauden como ahora”. L’A és en una festa en un vaixell, i toca passar el mal tràngol de presentar-te davant de tothom; un mal tràngol força gratuït, ja que la majoria ja es coneixen, i els que no, tampoc els importa el seu nom ni que hi pinten; res, coses corporatives. Ha dit el seu nom: “A”, i que és del Basque Country, i els aplaudiments han sigut generals. Fa uns dies que corre per aquí i aviat té que tornar, la feina l’espera, però li costa massa, no pot. Al final, es resignarà, però amb la seva auto condició que, a la mínima que pugui tornarà, i per temps; tot i que potser no per tant com el Z, de la seva mateixa nacionalitat, que fa 8 anys que viu a l’illa i, fins fa un parell de mesos, no havia tornat mai a casa.
Fa 2 mesos que el D i l’A no es mouen de l’illa, però ara, per imperatius legals i burocràtics, els toca. Només serà per una nit, el just per anar a l’illa de Samui, pagar el que toqui i tenir l’extensió del visat, però, tot i la curta durada de l’escapada, se’ls fa una muntanya i els angoixa. Al moll on ha de sortir el ferry fan cara de tristos i miren cap en darrera, com qui marxa d’un lloc per no tornar-hi. Per problemes que la veu del megàfon no aclareix, el catamarà sortirà amb 1 hora de retard, el sol pica massa fort, un gos vestit amb uns pantalons de Muay Thai i uns llaços als caps se’ls pixa en els desprotegits peus, un vell anglès i maldestre toca amb el cap una tuberia de plàstic fent que els caigui a sobre,... estarien millor al seu bungalow, bé, o a qualsevol racó de l’illa.
