dimecres, 14 d’abril de 2010

UNA HISTORIA D'AMOR (del groc i del vermell)

“Y esto que hoy termina es una larga jornada; yo solo tome en mis manos la antorcha que encendieran los que, antes que nosotros, lucharon junto al pueblo y por el pueblo”


Pedres i pals. Autobusos cremats. Tancs abandonats. Samarretes roges, banderes grogues i fotografies del monarca. A la cantonada del costat, garrotades i samarretes del Che. Dos travessies més enllà, en els carrers normalment rebentats de turistes, gasos lacrimògens i escuts ferits per pedres rabioses. Observo tot això, per un instant, desde una distància que va molt més enllà dels centenars de quilòmetres i l'oceà; em quedo amb els colors i les olors, em quedo amb la bellesa de la bestiesa i amb el romanticisme de la violència; però no entenc el que llegeixo. Vermell i groc, els colors del foc. Samarretes vermelles. Samarretes grogues.


“Quants instants d’il·lusions clandestines van bategar als poemes escrits en cançons. Quants canons contra paraules vives van fer callar una història d’amor”


Bangkok és en flames. Vermell i groc. Aquests no ho tindran tan fàcil com ho van tenir els altres, que ocupant l’aeroport uns dies van aconseguir canviar el rumb tailandès. Corruptes i corruptes, diuen. Marionetes incultes en mans de cacics apoltronats, argumenten. Des de la meva illa, per una pantalla miro les realitats del país en el que visc, com si mires una pel·lícula de ficció. Aquí ningú reivindica res, ni tant sols es posiciona o comenta la situació. Som en un paradís de platja, palmeres i peixos de colors. Som en un altre món, a la cantonada de les garrotades. Masses d’ignorants enfurismades, repliquen. Com és que hi ha tantes masses d’ignorants? Van invertir diners en les immenses zones miserioses per comprar els seus vots. Un preu just després de segles d’oblit total? No hi ha mai ni bons ni dolents, però sempre hi ha els que són els dolents, segons el que ens diuen els que es creuen els bons. Tinc poca informació del tema i m’avergonyeixo de no saber-ne més, però, jo també, tinc el gran defecte de classificar i empatitzar amb un bàndol. Un defecte, ho reconec.


“Quants combats perduts en la memòria van enfrontar els somriures de fam i dolor. Quants traïdors dels ventres de la història van fer callar una història d’amor”


El vermell i el groc sempre m’han acompanyat, m’apassionen i em repulsen. Ja abans de reconèixer-los com a colors del conflicte a Tailàndia, ja eren colors de conflicte. Els colors del foc.


Les imatges dels manifestants contra policies, de persones contra persones, i les recents converses polítiques amb companys d’illa i de pensaments, em fan recuperar un grup de música que ja tenia abandonat feia temps, per la saturació després de masses concerts, festes,... Després de tant temps, i fora de context, els rescato, m’emocionen i m’inspiren.


“Però ara les nits han deixat de ser tristes i els teus estels neixen de la foscor, l’hivern ha tornat a les nostres finestres, i amb els punys tancats hem tornat a cantar. Una història d’amor”

3 comentaris:

Tortamon ha dit...

Bon Sant Jordi viatgers motxilerus!

Continueu viatjant, i continueu compartint-ho-las-los-lis.

Tortamón

Dani Farrús ha dit...

Merci!!
Aquest any sense rosa ni llibres...
Ja situat a la Vall del Ges, no,tortmón? planejant ja la pròxima escapada??

Señor G ha dit...

Els camises rojes porten Che's? Volen una mica més de democràcia o un altre sistema econòmic. El mòn cada dia més gran i díficil de classificar.