dimarts, 18 de maig de 2010

PER TOTS ELS BEIRUTS (PORTA AL LABERINT LIBANES)

(aquest article l'havia escrit per una publicació, però al final no sortirà, per la qual cosa, ja que està fet, com a mínim que el llegeixi algú; els seguidors del blog veureu que té algun fragment rescatat d'un escrit antic)












Al Souq de Beirut no hi ha burros carregant sacs de mercaderies, ni carrerons estrets plens d’atestades paradetes, ni les fortes olors típiques dels “souqs”, que et transporten de l’herboristeria a la carnisseria; al Souq de Beirut hi ha les botigues més exclusives que et puguis imaginar, i olor de perfum car. Ben a prop, a la plaça on conflueixen tots els carrers d’arcades del centre, la torre del rellotge és Rolex, i és maquíssima, a conjunt amb tots els edificis que l’envolten, del mateix color, la mateixa elegància i la mateixa fredor, inclosa la nova catedral de Sant Jordi i la nova mesquita. Quatre turistes a la gelateria més cara, un parell de libanesos de calers a la terrassa d’una cafeteria de preus desorbitats, nosaltres passejant, i prou. En tots els carrerons que condueixen a la plaça hi ha soldats i balles, vetllant per la seguretat d’aquest bocí de “paradís” de cartró pedra.






Un polític ens mira des de vàries fotografies gegants. Es xiïta? Cristià? Sunnita? Es viu o ha mort en algun atemptat? De sobte, ens topem amb l’ex -hotel Holiday Inn, que s’aixeca colossal cap al cel, com una gran làpida entaforada enmig d’edificis d’oficines ultramoders i d’hotels lluminosos, però aquest, el Holiday Inn, el més alt de tots, resta a les fosques, ple de forats per tot arreu, sinistre herència de la guerra civil. Després d’admirar aquest monstre, continuem caminant, i passem per davant de l’hotel Intercontinental, sempre ple de soldats, segurates i cotxes luxosíssims; ens toca donar explicacions de per que estem caminant per allà i ens toca mostrar, altre vegada, el passaport.






Passejar per la Corniche és agradable, viure el mar en una gran ciutat sempre ho és; per la calçada passen Porsche Cayenne, amb la música a tot drap i noies operades rient histèriques, camions carregats de soldats apuntant als vianants i autobusos plens de tristos immigrants siris que tornen de la feina; per la vorera, les “nannies” filipines porten els cotxets dels nens de família adinerada, i ens adelanten joves occidentalitzats, i que semblen aliens a qualsevol problemàtica o guerra, fent footing al so dels helicòpters, que sobrevolen la ciutat com emprenyadores mosques.






En autobús deixem el centre i ens endinsem en els barris i suburbis dels voltants. Passem pel costat dels camps de refugiats palestins de Sabra i de Shatila, on va haver-hi la massacre retratada a “Waltz with Bashir”. Continuem avançant, i ens trobem immersos en mig de suburbis que no poden amagar el seu esperit xiïta, plens de fotografies de Nasrallah (líder de Hezbollah) i d’altres líders religiosos i guerrillers, “ells són els únics que ens defensen d’Israel”, diuen els veïns, “i els que ens construeixen les cases, escoles i hospitals que el govern no ens dóna”. La veritat és que hi ha forces cases enfonsades; els carrers son entestats de transit i de gent amunt i avall, les dones amb mocador al cap passen ràpid arrossegant algun marrec o la bossa de la compra, i el muetzí crida a la pregària.




Masses peces per encaixar-les d’una tirada, però Beirut és una bona introducció al complicat trencaclosques libanès.