Els ulls són totalment negres, com si fossin tot pupila, i em miren fixament. Aguanto la mirada i hi ha una connexió total; no sé que deu estar pensant, però la seva cara i la seva mirada són tant afables, que no sembla que hagi de ser res dolent. Estem una estona mirant-nos, no crec que pugui repetir això gaire sovint i vull aprofitar, com si al final hagués de poder entrar a dins seu i saber el que està pensant o sentint. Al final se'n cansa, tanca els ulls un moment i els torna a obrir, però ja fixant l'atenció en alguna altra cosa, recolça el cap a les roques i segueix vagarejant sota el sol i la suau brisa que ens acompanya en aquesta zona acostumada a forts vents.
M'aixeco, m'allunyo d’ella i volto per la zona, rocosa i amb l’aigua que, poc a poc, amb la pujada de la marea, ho va inundant tot. Hi ha força foques a les roques més allunyades, separades de la gent i els cotxes pel mar, tranquiles i sense espectadors, em consola pensar que, si volen, poden arribar-se allà i reposar amb intimitat; però pel meu voltant n’hi ha unes quantes més, mandroses i endormiscades, rodejades de gent que se’ls apropa quasi a tocar, i els fa fotos i les admira; els cartells diuen que s’ha de deixar una distància d’uns 10 metres entre tu i elles, però ningú ho respecta; són animals salvatges, de més envergadura que nosaltres i amb unes dents força més afilades, però es veuen tant dòcils...allà estirades, de tant en tant aixecant el cap per veure qui és el tanoca de torn que les està retratant. Es fàcil d’entendre que una nit del mes de desembre un grup de persones n’aconseguís matar més de vint a cops. Posa els pèls de punta imaginar-s’ho. I les tòtiles segueixen allà, a l’abast de turistes emocionats i ments criminals.
M'aixeco, m'allunyo d’ella i volto per la zona, rocosa i amb l’aigua que, poc a poc, amb la pujada de la marea, ho va inundant tot. Hi ha força foques a les roques més allunyades, separades de la gent i els cotxes pel mar, tranquiles i sense espectadors, em consola pensar que, si volen, poden arribar-se allà i reposar amb intimitat; però pel meu voltant n’hi ha unes quantes més, mandroses i endormiscades, rodejades de gent que se’ls apropa quasi a tocar, i els fa fotos i les admira; els cartells diuen que s’ha de deixar una distància d’uns 10 metres entre tu i elles, però ningú ho respecta; són animals salvatges, de més envergadura que nosaltres i amb unes dents força més afilades, però es veuen tant dòcils...allà estirades, de tant en tant aixecant el cap per veure qui és el tanoca de torn que les està retratant. Es fàcil d’entendre que una nit del mes de desembre un grup de persones n’aconseguís matar més de vint a cops. Posa els pèls de punta imaginar-s’ho. I les tòtiles segueixen allà, a l’abast de turistes emocionats i ments criminals.
Qui ho va fer? No se sap; és d’esperar que la policia hi està fent alguna cosa al respecte, qui sap. Però hi ha altre gent que també està preocupada pel tema i intenta avançar en la investigació. Hi ha una recompensa de 11.500 NZ$ (uns 6.400 €) per a qui aporti pistes dels culpables; la recompensa l’ofereix l’organització no governamental Sea Shepherd, que, tot i que existeix des des el 1977, s’ha fet famosa els últims anys amb la sèrie de televisió Whale Wars, i les aparicions del seu cap Paul Watson (va ser cofundador de Greenpeace, però en va ser expulsat per la seva idea de com s’havien de fer les coses) a pel·lícules documentals imprescindibles com The Cove o Sharkwater.Hi ha una frase del capità Paul Watson que resumeix el que ells fan i la filosofia que tenen:
“No m’agrada protestar, és submissiu. A la societat, tenim uns patrons de com es suposa que hem de protestar: peticions, cartes, vot o boicot. La gent no està acostumada a intervenir directament, que és el que fem nosaltres.”
I no només són paraules, sinó fets: ells són els que patrullen per les Illes Galápagos vigilant que es compleixin les lleis, perseguint els pescadors i caçadors furtius en aquell paradís animal, ells i només ells, amb les aportacions voluntàries, perquè ni el govern d’Equador ni ningú altre ho fa; i són ells els que cada any es juguen la vida perseguint pel Mar àrtic els vaixells baleners japonesos que quebranten les lleis internacionals; i són ells els que s’enfronten als furtius de taurons, de dofins i d’altres espècies; i són ells els que ofereixen recompenses per als culpables de crims com la matança de foques a Kaikoura. Mentre altres com Greenpeace s’ho miren ,es lamenten, i fan fotos i vídeos, ells intervenen directament, amb l’acció directa i el costi el que costi, intentant fer complir unes lleis que ja existeixen però que ningú executa.
I porten com a ensenya una adaptació de la bandera pirata, perquè són considerats pirates moderns, i ells se n’enorgulleixen; però qui són els pirates, realment? Ells, que intenten fer acomplir les lleis i donen la seva vida per salvar vides? O els que, contra les lleis establertes i contra el medi ambient i el nostre futur, maten, roben i destrueixen amb l’única finalitat de fer més i més diners?
Això em fa pensar amb tot el rotllo dels pirates i Somàlia; m’enfurisma sentir parlar del tema i de que la paraula pirates no s’utilitzi per a descriure els que, aprofitant una situació de guerra i de falta de legislació causada per tots aquests anys de caos i misèria, van fins a territori somalí per a pescar tant com poden i robar els recursos naturals d’aquella pobra gent sense recursos. Però bé, això ja és un altre tema...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada