divendres, 4 de març de 2011

NOSTRE SENYOR COMPRA A QUEEN ST



PRIMERA ESCENA - Queen St és per on acabes passejant quan ets a Auckland; no és que sigui un carrer especialment maco o original, és el típic carrer que podria ser a qualsevol altre ciutat del món, amb les mateixes botigues i els mateixos llocs de menjar ràpid. Voreres amples, grans comerços i molta gent caminant amunt i avall. És al centre, i és del més passejable que hi ha per la zona, per la qual cosa hi acabes deambulant en un moment o altre del dia.

A base d'haver-hi anat passant ja no et fixes per on camines, no et cal, saps la ruta, per això vas distret i si alguna cosa surt al teu pas, et fa un bon ensurt. Es una noia asiàtica (xinesa, segurament) guapota i amb un somriure que sembla sincer, ens dóna un paperet negre, li agafem per respecte, accelerant el pas, no fos cas que aquell paper fos un esquer per després poder fotre't el rotllo; quan som unes vuit o nou passes més enllà ens el mirem: THE TEST, és el títol. Curiositat. Ho obrim i el que hi ha, la portada no enganyava, és un test, que llegim i anem contestant mentalment; és molt fàcil i no cal pensar gens les respostes:

1. Has mentit alguna vegada? Sí, clar
2. Has robat alguna cosa algun cop? Sí
3. Has desobeït algun cop els teus pares? Sí
4. Has odiat algun cop algú i has desitjat que es moris? En els temps que corren, i tant!
5. Has utilitzat el nom de Jesus o Crist en và? Més el del seu pare, però, segurament, també.

Dóna la sensació que estiguem davant d'un altre d'aquells pesats formularis d'immigració que has d'omplir a correcuita abans d'entrar als països, on et pregunten una série de coses on les respostes acostumen a ser òbvies..........Estem davant d'un formulari d'immigració? Sí ho és del Cel, em sembla que tindrem l'entrada fotuda.

SEGONA ESCENA - Una altra passejada per Queen Street, unes hores després, abans d'anar a apalancar-nos a la nostra habitacioneta. Seguim anant distrets; pot ser que parlem de qualsevol cosa o, és probable que estiguem fent mofa d'algú que acabem de veure (és lleig, però tothom ho fa, i tens aquell consol de pensar que segur que algú s'està encardant de tu en aquells moments, i tot i que espero que no sigui cert, serveix com a autoexcusa). Doncs res, que tornem a anar distrets pel carrer de les botigues pijes d'Auckland i ens tornen a sobresaltar, aquest cop no és cap asiàtica de mirada afable ni ningú que ens vulgui vendre cap moto, simplement topem amb 3 armaris, en sentit figurat. Bé, per sort no hi acabem de topar fisicament, però ens va d'un parell de centímetres. Ells ni tant sols es percaten de nosaltres, van per feina, i juguen en una altra lliga. Nosaltres si que ens els mirem; collons, quins pallus. Són grossos i forts, molt forts. N'hi ha dos que fan tota la pinta de ser els guardaespatlles del tercer, tot i que aquest és el que sembla més fort i fa més mala pinta: pelat al zero, cara de pocs amics i posat de superioritat total (jo si fos així potser també hi aniria). Van elegants, mudats, i estan entrant, molt decidits, a la botiga Gucci. Saben pel que van, i si al cap d'uns segons se sentís una ràfega de trets, a ningú li estranyaria; però no hi ha trets, potser simplement van a comprar roba cara. A fora els espera un altre macarra, que deu ser el xòfer, fent guàrdia davant dels dos cotxes que deuen pertànyer a aquesta camarilla; estan mal aparcats, però sembla que tinguin llicència per a fer els que els surti dels ous; no crec que ningú gosi a multar-los. M'agradaria veure-ho.

Els vehicles són un Porsche Cayenne i un Rolls Royce modern i elegant, bé, de fet el cotxe més elegant que he vist en molt temps; sembla que si vols mostrar que tens calers t'has de comprar un Hummer, però al costat d'aquest Rolls allò és una cutrada; això sí que és elegància. Juguen, sens dubte, en una altra lliga. Hi ha altres xafarders que estan parats i fan fotos al cotxe, i ens parem i el mirem; no tenim cap interés en els cotxes, però aquest té magnetisme. Segueix sense haver-hi trets dins de la botiga, i el macarra de fora juga amb l'Iphone i ignora els humils curiosos. Mirem una mica més i la matrícula ens crida l'atenció: GOD (Déu), les tres lletres són l'únic que hi ha escrit. Déu. Ho comentem, ens ho tornem a mirar, i al principi riem (quin malalt, quin mafiós, realment es deu pensar que és Déu,...blablabla), però de sobte em poso trascendental i alguna cosa dins meu em diu que potser sí que és Nostre Senyor, i m'ho començo a creure. El primer que em vé al cap és que, després d'arrossegar la càmera des fotos durant mesos, el vespre que m'he decidit a deixar-la, perquè se suposava que no veuria res que valgués la pena, ens topem amb Déu, quina mala sort; i té tel·la, que davant de la presència de l'altíssim, amb l'únic que pensi és amb les fotos.

Reflexiono sobre altres moments on (quasi) he cregut en la seva existència: allà a Pushkar (Índia) fent rituals amb aquell braman discapacitat davant del llac, vaig arribar a creure que potser si que existia quelcom allà a dalt i que si feiem les pregàries i tiravem les flors al llac, es complirien els nostres desitjos; o a Mashad (Iran), entre milers de xiites plorant i ressant sense parar, també vaig pensar que realment hi havia d'haver un Déu. Però aquells Déus no m'acabaven de convèncer, els trobava irreals; no com aquest, que em fa creure que realment ha d'existir Déu, i ha de ser aquest.

Potser se suposa que el test l'havia d'entregar a ell directament? A ser així hauria de mentir, però se'n deuria adonar; i si digués le veritat igual em clavarien una pallisa entre els quatre i m'enviarien a l'infern. De fet, potser la resposta mental del Test ja ha valgut i ara mateix som al Cel; trobar-se Déu comprant roba tranquilament no és tan normal...vés a saber.

TERCERA ESCENA – Uns dies més tard som lluny de la gran ciutat, de les botigues de marca i les voreres amples, en un poblet als peus d'un espectacular glaciar. Som a la cuina del guesthouse, rentant els plats després de dinar i abans d'anar a fer el dropo una estona (al matí hem fet una bona caminada i ens ho hem guanyat). Se m'apropa una dona gran (ancianota) amb alguna excusa banal, i al cap d'uns segons, i tot just tres paraules encreuades, ja s'ho ha muntat per explicar-me, amb pèls i senyals, que ha tornat a néixer, i que és molt feliç, i que la seva vida és per escriure un llibre, i que és molt afortunada; es veu que un gamberro a Chicago, la seva ciutat, la va tirar per terra i li han operat el cap amb plaques i històries, una operació molt delicada, s'encarrega de matisar, i ensenya insistentment les ferides que té al cap (aquí els pèls i senyals), se suposa que he de mirar-li durant una estona (l'Ok Ok, no sembla disuadir-la). Trobo una excusa per escapolir-me d'ella, tan banal com la que ella a trobat per aproximar-se'm. Poc després ja ha aconseguit explicar el miracle de la seva vida a uns altres hostes, i uns altres, i uns altres.

L'endemà, rentant els plats de l'esmortzar, s'apropa altre cop la dona, i amb una altra excusa banal (té un repertori de tres o quatre) torna a engegar, però jo reacciono ràpid: “ja varem parlar ahir!” , “Ah sí, és veritat; quina història, eh, la meva? Déu em va salvar!” No goso dir res, però sé que això no és cert; aquell catxes mafiós del Rolls no feia pinta d'anar pel món salvant iaiones tustades; feia pinta de molts coses, però de tenir pietat per aquesta dona i salvar-la? D'això, no. Bé, ho potser sí, per a que es passi la resta de la seva vida donant pel sac a la gent amb la que es creua (va, no siguem dolents, que ja tinc prou punts en contra per no anar al Cel).