dissabte, 28 de maig de 2011

LES DOS CARES DE LA LLUNA (UN TOMB PER COREA DEL NORD, PRIMERA PART)




Des de la planta 40 les vistes són espectaculars, i la tranquil·litat que ja respira la capital de dia, de nit es fa més evident; hi ha alguns grans edificis importants il·luminats, els fanals són quasi inexistents, i per les calçades, poques llumetes s'hi veuen, algun autobús tardaner i prou, els pocs cotxes que corren de dia, de nit ja són a dormir.




40 pisos més a prop del cel, i amb la poca contaminació lumínica que hi ha, les estrelles es manifesten en tota la seva plenitud, i la lluna és ben rodona. Deu ser lluna plena, o deu faltar poc, perquè brilla amb tota la seva potència i és un cercle perfecte; me la miro una estona, mira que l´he vista i mirada cops, però sempre m’hipnotitza. M’encurioseix la seva cara fosca, la que no es veu, la que ara queda anul·lada per la banda que se’ns mostra, lluminosa i blanca.




Tanco els ulls. Estic baldat; els últims dies han sigut intensos i cansats, pel cos i per la ment. Córrer molt, veure moltes coses, i digerir (i analitzar) molta informació.




Per relaxar-me, penso en l’espectacle que acabem de veure al Palau dels Escolars; i, com diu el nom, és tot un senyor palau (com a mínim de dins) gegant i elegant, de grans columnes i sales i vestíbuls infinits. Aquí, a les tardes, hi venen, en aules repartides al voltant d’aquests majestuosos i gegantins vestíbuls, els nens més estudiosos i amb més llums; hi broden, dibuixen, ballen o hi canten, i en el show que acabem de veure, ens demostren que ho aprenen a la perfecció: les veus, els balls, els instruments,...a aquelles edats i amb aquella perfecció, no crec que Joe Satriani pogués superar al nen del banjo (de quants anys? Sis o set?). Són (o els han fet) artistes de cap a peus, tots amb els seus mocadors vermells al coll i els seus somriures perpetus. Tot és perfecte; amb aquelles veus i posada en escena ens emocionem, aplaudim com bojos i a la sortida, comprem, un rere l’altre, com zombies, el DVD d’aquests espectacles.




I això em porta a pensar en la visita a aquell orfenat; tot de colors, joguines, professores a cada aula, murals, flors,...i les cançons que ens van cantar, amb una precisió increïble, per aquelles edats de parvulari, amb el somriure sempre a la cara, afinant i fent les coreografies sense vergonya, amb disciplina quasi militar. “so cute” (Que mono) era la frase més sentida i pensada, i somriures de felicitat; però passa l’estona, i les cançons dolces i aquella perfecció ensucrada es va tornant una mica estranya.





Les cançons alegres (i sovint patriòtiques) són per tot arreu, des de el coronel que ens en canta una a l’autocar (després d’ensenyar-nos el mur que ha construït Corea del Sud seguin tota la frontera), a les cambreres de restaurant, o les guapes i simpàtiques dependentes de l’àrea de servei més estranya (a la vegada que tranquil·la i agradable) que he vist mai, de l’autopista més estrany que hi deu haver (uns 6 carrils per banda amb quasi cap cotxe circulant-hi). Sempre les cançons, els somriures dolços, l’harmonia perfecte. Com als parcs als festius, on milers de persones reunides per grups d’amics o familiars juguen a jocs, mengen, s’entrompen i ballen i canten, del nen més petit a l’anciana de la família, ataviada amb el vestit tradicional, que fa més diumenge. Se’ls veu contents i disfrutant, com a la bolera o als parcs d’atraccions que hem visitat, i on ens hem barrejat amb la gent de la gran ciutat.




Les cançons que ens han anat cantant em tornen al cap: la de benvinguda, un clàssic que anirem taral·larejant tots, en un moment o altre, la de Kim Jong Il, de melodia enganxosa, o la Internacional en coreà (cantada per un grup de cambreres uniformades, no cal dir que moment de pell de gallina).




Torno a mirar la lluna, desprèn tranquil·litat...em fa pensar que tot el que em anat veient en desprèn, tant aquí Pyongyang, amb les seves avingudes sense cotxes i les flors de colors (moltes d'elles semblen de plàstic, però donen color, que és la seva funció) per carrers i balcons; com a les zones més rurals i allunyades, on no se’ns permet fer fotos perquè sembla que som els primers turistes que voltem per aquells paratges i no volen que els locals es violentin amb la presència de càmeres i estranys. Ho trobo just. Camps i camps d’arròs; poblets reconstruïts, amb gust, després de la guerra de Corea que ho va arrasar tot. Carros tirats per bous. Bicicletes. Nens i grans que saluden somrient, estranyats per aquell autobús ple d’alienígenes circulant per aquella carretera, sense asfaltar però completament plana, per la qual devia fer hores (si no dies) que no passava cap vehicle a motor Tampoc es veuen controls policials ni militars armats controlant a la gent, com seria d’esperar. La tranquil·litat d’avançar poc a poc per aquelles carreteretes, sense gasolineres ni bars de carretera, ni grans supermercats ni anuncis per tot arreu. En aquests paratges visitem cooperatives i granges, altre cop, perfectes: els porcs tenen molt més espai que molta gent a la ciutat de Barcelona, i a la guarderia dels conills, aquests tenen unes atraccions per jugar-hi que serien l’enveja de qualsevol guarderia de canalla de Pedralbes.




Miro, abans d’adormir-me, de recordar que més hem visitat, i recordo les zones esportives amb aquells palaus d’esports immensos (un per ping-pong, un per boxa, un per bàdminton,...i la gran piscina, molt popular ens comenten, tot i que en aquells moments allà, com a la resta de llocs, no s’hi veu ni una ànima; la gent deu ser treballant o a estudi), l’hospital de la maternitat, amb sales impol·lutes on es te cura de les dentadures de les embarassades, zona de raigs UVA per als malalts als quals no els toca el sol, la sala on hi ha els trigèmins i qua-trigèmins que hi neixen (400 dels primers i 5 jocs dels segons, en el que va d’any; se’ns mostren unes joies molt elegants que es regalen als nens en aquests casos), i una habitació amb televisions i telèfons per a poder comunicar-te i veure’t amb la parenta ingressada i així evitar el perill, si està delicada i la puges a veure, de contaminar-la amb res. Altre cop, la sensació de perfecció és tal que, en aquest món d’humans imperfectes, se’ns fa estranya.





I en els trajectes se’ns explica el funcionament del país: la gratuïtat absoluta de l’educació, la sanitat o l'habitatge; la quantitat assegurada de menjar a cada família i altres parts d’aquest sistema, coses que a un socialista convençut com el que això escriu (socialista de socialista, no de sociata, és evident) fa caure la baba a l’escoltar-ho.





La llum brillant de la lluna entra entre les cortines; potser ja és hora que dormi. El que donaria en aquests moments per veure el que hi ha a la seva cara fosca.




(properament, la segona part del tomb per Corea del Nord: De les diferents tonalitats del vermell)